BETTE DAVIS, RETRATO DE UNA LOBA

Dissabte, sortint dels cinemes del carrer Verdi, vam anar a buscar el cotxe.

Com és tradicional vaig aturar-me en una de les meves llibreries preferides: la Llibreria Taifa, especialitzada en cinema. Sempre m'aturo davant de l'aparador per veure les portades dels llibres i imaginar-me'ls a la meva prestatgeria, només faig això , i ja està... però dissabte va ser diferent , només veure aquesta portada vaig anar volant cap a dins... una biografia més a la meva biblioteca particular.

Utilitzant el símil que els autors han utilitzat , estic devorant les pàgines d'un llibre ple d'anècdotes i d'històries que reafirmen una vegada més, el caràcter de lloba que tenia aquesta magnífica dona. Començant per una infantesa molt dura, el llibre va explicant quin és el seu camí cap a una brillantíssima carrera com a actriu, trepitjant a tort i a dret a tots els que tenia al seu voltant, però passant també per èpoques en que havia de cedir i fer papers o treballar amb actors que no eren pas amics seus...

Hi ha fotografies en blanc i negre espectaculars, especialment em quedo en la que hi ha a la contraportada del llibre: qui és podria imaginar una lloba així amb la innocència de menjar-se un gelat?

Amb un pròleg de Jaume Figueras és una lectura molt recomanable, tot i que encara no l'he acabat, però no trigaré gaire.... si els autors passen per aquest modest bloc que sàpiguen que, segurament, sóc la primera compradora de la seva obra. Ha sortit el mercat aquest mes d'octubre!!!

I si aneu pels Verdi, no deixeu d'entrar a la botiga, segur que sortiu amb algun llibre.

HOLLYWOOD CONTRA FRANCO/ THE SEPTEMBER ISSUE

Aquests són dos documentals que tenia moltes ganes de veure per la temàtica que tractaven. El primer per què el que més m'interessa del cinema és la història i el segon per la curiositat de saber a qui havia interpretat la Meryl!

HOLLYWOOD CONTRA FRANCO

Aquest és un documental d'Oriol Porta on repassa l'impacte que va exercir la Guerra Civil Espanyola en membres del Hollywood de l'època. Molts van donar recolzament al bàndol republicà donant suport a les campanyes en contra de la política de no-intervenció del govern dels EEUU.

La relació entre el cinema i la política està narrada a través de la història de l’Alvah Bessie, un escriptor, crític i periodista que va lluitar com a brigadista a la guerra civil espanyola. Alvah, guionista de Hollywood en aquells moments, va tornar a Espanya 30 anys més tard, quan va rebre l’encàrrec d’escriure el seu primer guió, “España otra vez”, del director Jaime Camino, després de ser fitxat com a un dels “Deu de Hollywood” a la Llista Negra.

La pel·lícula es construeix amb escenes de pel.lícules conegudes com Casablanca, For Whom the Bell Tolls, Les neus del Kilimanjaro o Tal como érem entre d’altres. I compta amb les declaracions de l’actriu Susan Sarandon, els guionistes Arthur Laurents i Walter Bernstein, i els historiadors cinematogràfics Román Gubern i Patrick McGilligan, entre d’altres.

Molt recomanable sobretot als que us interessi especialment la història del cinema.

Puntuació: 7/10

THE SEPTEMBER ISSUE

Estava especialment interessada en aquest documental, per altra banda radicalment oposat al de dalt, sobretot per saber una mica més d'Anna Wintour, la directora/redactora-jefe de la revista Vogue, una de les més importants del món i a on Meryl Streep, en la seva excepcional caracterització a El diablo viste de Prada confirma que no es va queda gens curta.

The September issue, és un documental de R.J. Cutler, i es centra en l'edició de setembre del 2007 de la revista Vogue, una edició que va trencar amb tots els rècords en matèria de vendes.

El número va pesar gaire bé 2 kilos, va tenir més de 10 milions de lectors i va moure gaire bé 300 bilions de dòlars dins de la indústria globals de la moda... quasi res...

El director proposa un recorregut en el backstage de la preparació de la revista, aconseguint que quedi clar quina és la posició d'Anna Wintour dins de la revista. Ella és la que mana.. i punt!!!, la dona més poderosa i influent dins del món de la moda.

Puntuació: 6/10

SI LA COSA FUNCIONA

Woody Allen és la cita obligada de cada any. És un dels pocs directors que segueixo assíduament, com Scorsese o Coppola (quan treballa) i m'agrada.

Últimament , les seves obres potser no eren tan “clàssiques” , però amb Si la cosa funciona, torna el Woody d'abans. De fet no sé on he llegit que aquest és un guió de fa trenta anys que ara decidit treure del calaix i rodar.

I és que amb Si la cosa funciona torna el Woody Allen més egocèntric,més egoista, més neuròtic a través d'un Larry David , que ja havia treballat amb ell i que aquí com a protagonista- alter ego funciona com el títol, funciona bé.

La història d'aquest científic, quasi Nobel suïcida i ara totalment amargat de la vida canvia una mica quan coneix a una joveneta (excel·lent Evan Rachel Wood) arribada del sud, que vol viure a Nova York i escapar-se de la vida rutinària de casa els pares: Ed Begley Jr (el Dr. Earlich del Saint Eligius) i la sempre meravellosa Patricia Clarkson... una de les meves debilitats actuals, i que repeteix amb Allen després de Vicky, Cristina, Barcelona.

I no només és un Allen clàssic pel personatge principal sinó perquè té elements de les pel·lícules d'abans, sobre tot en el guió... però a més la pel·lícula em va recordar en alguns moments, i sense tenir res a veure, amb un dels seus millors títols: La rosa púrpura del Cairo.

És evident que fer una pel·lícula cada any no ha de ser fàcil, i que és impossible que siguin totes grans històries... però Woody Allen és un gran director , i té el seu públic que espera any rere any anar a les sales per veure'l, sigui ell en persona o sigui el seu alter ego.

Jo hi vaig anar, i va haver-hi moments que m'ho vaig passar molt bé. No és una de les seves millors pel·lícules i té alts i baixos, però és un Allen, i sempre diré que es vegi una pel·lícula d'ell.

Puntuació: 6/10

MOON

Moon és d'aquelles pel·lícules que vaig anar-hi per curiositat...per diverses curiositats. La primera per què estava dirigida per Duncan Jones, fill de David Bowie i això sempre té una mica de “morbo” per saber que tal ho farà el fill d'un artista famós (jo no el coneixia en absolut!); una segona per què es presentava al Festival de Sitges, l'havien deixat molt bé i a més es va emportar una colla de premis, entre els quals un de merescudament a la inquietant interpretació de Sam Rockwell,...aquesta és la tercera curiositat per la qual hi vaig anar.

I no em va decepcionar en absolut. No és que m'entusiasmi el gènere de ciència-ficció, més aviat sempre l'he ignorat força perquè no m'interessa especialment però he vist alguns dels grans noms del gènere: 2001, Blade Runner, La guerra de los mundos (la bona , la del 1953!), algun Star Trek, la nissaga de La guerra de las galaxias, Gattaca, fins i tot Plan 9 from outer space (del meravellós Ed Wood!!!!) ... i hi ha però, una en particular que la vaig veure quan era petita i que em va impactar molt: Naves misteriosas, no sé si per la direcció de Douglas Trumbull, per la música de Joan Baez o la interpretació de Bruce Dern, cuidant d'una manera gairebé obsessiva a les seves plantes, en un film de ciència -ficció de fa gairebé 40 anys.

Moon em va recordar molt a aquesta pel·lícula, i és que Jones ha fet una cinta que recorda molt a l'estètica de les gran pel·lícules de ciència-ficció d'aquella època , amb pocs mitjans, amb una gran interpretació de Sam Rockwell i amb un guió , aparentment senzill que fan que entris des del primer moment en la història de Sam Bell, un treballador que fa tres anys que viu a la lluna (al planeta eh??) i està a punt de retornar a la Terra. Té moltes ganes de tornar a veure a la seva família, però poc abans de marxar comencen a succeir coses estranyes, no només dins de la nau sinó també a fora. I fins aquí puc explicar.

Sam Rockwell és un actor d'aquells que sembla que no facin res, però que en realitat fan que la interpretació sigui tan creïble que es menja tot el que té davant i aquí ho demostra en escreix fent una interpretació doble brillant i plena de matisos. Sempre ha barrejat la seva carrera amb títols més personals i independents (Basquiat, Última salida a brooklyn, El último golpe, Asfixia) amb grans produccions comercials (Nixon contra Frost, La milla verde, Los ángeles de Charlie), però faci el que faci sempre omple pantalla.

Puntuació: 7/10

ÁGORA

Anava amb una mica de por per totes les crítiques que havia llegit.

El canvi de registre d'Amenabar després de Mar adentro, un drama intimista que contrasta amb aquesta superproducció al més estil Hollywood clàssic, però amb la gran diferència que està dirigida per l'espanyol que fa, ja de bon principi, sàpigues que vas a veure una pel·lícula amb un cert rigor històric i si més no, que no et deixis enredar per una típica pel·lícula americana.

La història d'Hipatia, em va interessar molt. Vaig sortir del cinema encuriosida per saber més coses de la gran astrònoma i matemàtica que va viure a Alexandria al segle IV i mestra de cristians i pagans, en una època en què els conflictes religiosos i de poder estaven a flor de pell. En canvi a ella només li interessava la ciència i és el que transmetia a als seus alumnes, o això és el que Amenabar ens vol explicar, per què sembla ser que poca cosa ens ha arribat d'ella.

Potser és cert que la pel·lícula no és del tot rodona, i el fet de que segueixi el rigor històric lineal fa que hi hagi algun moment que perdis una mica l'interès... però molt poc.

Cert que potser abusa una mica massa del que ja s'ha anomenat el Google Earth (la primera vegada impacta però després potser es fa una mica repetitiu) però com deia la Jenni, el món continua mentre hi ha una part d'aquest que està en conflicte.

Amenabar deixa clar un tema i és que el saber és de tots i ningú n'hauria de tenir l'exclusiva sinó que l'hauríem de compartir lluny de fanatismes, religions i poder... i això queda ben reflectit a la cinta.

En quant al càsting, trobo molt encertat que no hi hagin estrelles i que els actors siguin pràcticament desconeguts per què d'aquesta manera et centres amb el personatge i no pas en l'actor que l'interpreta.. penso que tots estan correctes i els dos personatges que més em van sorprendre van ser el de l'esclau Davos i el de Sinesio, potser el més traïdor de tots!!!

I és evident que l'ànima i l'estrella de la pel·lícula ... en tots els sentits és una extraordinària Rachel Weisz, meravellosa en la seva interpretació mostrant una Hipatia clàssica, serena, totalment bolcada per la seva ciència però que toca de peus a terra intentant fer entendre a tothom que la obsessió pel poder i la religió no arriben enlloc.

Amenabar fa valer els 50 milions que ha costat la superproducció Ágora, amb un gran desplegament de mitjans, tant artístics com tècnics, ha canviat de registre en cada una de les pel·lícules que ha fet i això ho han fet pocs .... i ja només per això es mereix tota la meva admiració.

Puntuació: 9/10

HOMENTAGE A LA UNITED ARTISTS

L'altre dia vaig anar a sopar a casa d'unes amigues,entre plat i plat i rialles, hi havia posada una música que m'agradava. Al preguntar qui era em van dir: Katie Melua, no en tenia ni idea de qui era però la música era suau i agradable. Vaig quedar-me el compacte i me'l vaig gravar.

La sorpresa va ser meva quan la primera cançó del disc era Mary Pickford. Vaig començar a escoltar-la atentament, fins i tot vaig buscar la lletra per saber si realment estava entenen el que deia.

A part de ser una bonica lletra i música, la cançó és un preciós homenatge a l'actriu americana (la primera novia d'Amèrica), i als seus companys; Charles Chaplin, Douglas Fairbanks i D.W.Griffith, els quatre fundadors que van fer néixer una de les més importants companyies de cinema de principis de segle XX: la United Artists (aquest any es celebra el 90è aniversari!!!).

No me'n vaig poder estar de buscar al youtube si hi havia el video de la cançó.... i ja l'he vist no sé quantes vegades. Hi ha imatges reals d'aquell moment juntament amb trossos de pel·lícules de tots quatres.

Mireu-vos-el... és preciós!!!

LA GRAN BETTE FA 20 ANYS QUE ENS VA DEIXAR!!!

Ja he parlat altres vegades de la Bette Davis i de la meva debilitat per ella.

El dimarts va fer 20 anys que va morir...20 anys!!! (encara no havia superat la mort d'Ingrid Bergman set anys abans!!!) i jo que recordo perfectament quan va ser... Tot just havia rebut el premi donosti i estava a França...

Recordo que en l'excel·lent llibre de Diego Galan; Jack Lemmon nunca cenó aquí (on parla de les seves vivències com a director del Festival), explicava com havia anat l'estada de la gran Davis a la ciutat basca. Diu que no s'aguantava dreta , que estava feta un delicat saquet d'ossos i que fins al backstage del teatre va arribar amb cadires de rodes... però quan va haver de sortir a l'escenari a recollir el premi , la gent que estava al seu voltant (entre ells en Galan), es van quedar amb la boca oberta quan es va aixecar i poc a poc va anar entrant a l'escenari, treien forces d'on ningú podia imaginar-se que les tenia!!!! (no recordo qui li va entregar el premi... suposo que ho he esborrat del meu subconscient per pura enveja!). La seva profunda veu, les seves paraules encara les recordo perfectament, quan deia en el seu discurs d'agraïment que no entenia quan la gent passava pel seu costat i li deien “la loba”...

Si és que era tot un caràcter! I ho va demostrar tota la seva vida... tenia fama de ser intractable i és llegendària la seva relació d'odi amb una altra de les grans; Joan Crawford (esgarrifosa la relació de germanes a ¿Qué fue de baby Jane?), però no només amb ella , diuen les males llengües que no es va entendre en cap de les seves companyes i en canvi si que es va entendre amb pràcticament tots els seus companys...

Llegendària és també l'anècdota de l'anunci que va escriure al diari per demanar feina... dient que era separada i que havia d'alimentar als seus fills, Mankiewicz el deuria llegir per què li va passar el guió de la que seria una de les interpretacions més brillants mai vistes a la pantalla gran i el paper que li va fer remuntar la seva carrera fins llavors un xic estancada: All about Eve...

En fi, he esperat dos dies a fer el comentari per què ha tornat a ser un xoc pensar en aquella desaparició....

Ai!!! que dur és ser mitòmana!!!

Per si no us creieu lo del 'anunci...

EL ÚLTIMO GUIÓN

Ahir va acabar el Docupolis d'aquest any, i espero amb ganes el post que faci el meu company Roger sobre el com ha anat el festival. (Jo no m'he pogut escapar per problemes familiars...buff!! tinc deixada la lectura dels blocs, però aviat m'hi posaré), i vull compensar-ho amb El último guión.

Ja fa dies que vaig veure aquest magnífic documental sobre la vida i obra del mestre Don Luis, com l'anomenaven, explicat pel seu fill gran Juan Luis Buñuel i per el seu amic Jean Claude Carrière, col·laborador-guionista els darrers 20 anys de la carrera cinematogràfica del mestre.

He de confessar el meu total i absolut desconeixement sobre un dels més grans cineastes que ha tingut el cinema espanyol... i de la mateixa manera he de reconèixer que vaig trobar tan interessant la seva vida que m'he espavilat a veure pel·lícules d'ell. Ja he vist, Los olvidados, Belle de jour, Él, Un perro andaluz , la magnífica i a l'hora impactant Las Hurdes i El ángel exterminador (que encara estic al.lucinant!)

El documental com deia, repassa la vida i obra del mestre, des de la seva Calanda natal, a l'estada com a estudiant a Madrid on va conèixer als seus amics, Dalí i Lorca, passant per Paris, Nova York i finalment a Mèxic on té la seva etapa més important de pel·lícules. Tot plegat, explicant no només les cintes de cada etapa, sinó també anècdotes fins ara desconegudes, de les pel·lícules o de la vida de l'autor aragonès. Personatge molt simpàtic, ho demostra en algunes de les entrevistes que se li van fer, a més també és fan entrevistes a persones que el van conèixer de prop i que expliquen la importància i a la vegada modèstia d'aquest gran cineasta.

Reconec que quan vaig veure Las hurdes (que us poso aquí a sota, i si teniu una estoneta no us la perdeu perquè té un valor històric incalculable) em va impactar tant que vaig estar uns dies sense poder treure'm del cap el documental, increïble que fes filmacions així als anys 30...!!!!

En fi, un documental del tot recomanable que si teniu ocasió de veure'l no us el perdeu!!!

Puntuació: 8/10

Bunuel _ Las Hurdes por XLanig

ÀNIMS PELS NOSTRES DOS COMPANYS

Avui es celebren els Premis Blocs de Catalunya. en la seva segona edició a Vic Parlem una mica de cinema no ha estat seleccionada (tot i que publicament torno a donar les gràcies a tothom pel seu recolzament!!!) Però si que ho estàn en Roger i en Martí!!! Així que molts ànims i esperem que aquest any si que guanyi algun dels nostres representants de cinema.