Almodóvar s'ha fet gran!!! en tots els sentits, en la maduresa física, mental i emocional.
Ha arribat a la majoria d'edat amb el seu divuitè llargmetratge: La piel que habito. Un títol que des de feia molt de temps considero del tot encertat, i ja no només per la pell que porta durant tota la pel·lícula una espectacular Elena Anaya sinó per tot el que significa canviar de pell. Com si fos una serp, Almodóvar fa un gir en la seva trajectòria i ens regala una pel·lícula de gènere molt diferent al que ens té acostumats, tot i que no perd , gens, el seu toc personal: els seus colors, el seu humor particular, la seva filosofia.....
Em considero almodovariana de pro, i potser no seré del tot objectiva quan parlo d'aquesta pel·lícula, però m'ha passat una mica com quan vaig anar a veure La edad de la inocencia d'Scorsese, era un gir tan radical a la seva filmografia que el meu impacte va ser majúscul.
M'ha passat una mica amb aquesta història.... vaig parlar amb en jordicine i em va recomanar no que sabes res sobre la història, però no ho vaig poder evitar i vaig llegir els comentaris de Manderly i de troyana, i les meves ganes per veure-la es van incrementar.
Jo faré el mateix, qui encara no l'hagi vista, no sabrà res del guió per part meva, però voldria fer referència a les interpretacions. S'ha parlat molt de Banderas, no és un actor que m'entusiasmi ,però la nova col·laboració que fa amb el seu amic manxec és serena i adulta, es nota que han passat els anys i que han consolidat una relació ferma, Banderas està molt correcte, el seu paper de metge, amb un passat molt difícil d'acceptar el fa estar impassible tota la cinta i això no és tan fàcil de fer; Paredes, em va recordar molt a la Maura de Volver, sense apenes maquillatge i amb una interpretació d'aquelles que es recordaran...la resta de personatges, a destacar Jan Cornet, un actor català desconegut totalment per mi però que a partir d'ara s'haurà de seguir.
I no... no me n'he oblidat d'ella, de la pell... la coneixia , és cert, però ara , en aquesta pel·lícula la he descobert: una extraordinària Elena Anaya. Els seus primeríssims plans , fan que a part de la pell, de la seva i de la que habita, la seva mirada, els seus ulls siguin part integral de la seva interpretació. Anaya fa una interpretació arriscada, molt, i se'n surt perfectament... els membres de l'Acadèmia haurien de tenir-la en compte per una possible nominació!.
Potser , de negatiu, algunes escenes.... la del germà Agustín, totalment prescindible i la frase final.. un silenci hauria estat molt millor, però la cinta és del tot recomanable.
Puntuació: 9.5/10
