30 ANYS SENSE EL MESTRE DEL SUSPENS

Avui fa 30 anys que va morir Alfred Hitchcock. Parlar de la filmografia del mestre del suspens és parlar contínuament d'obres mestres.... i pensar que mai va guanyar l'Oscar....

Fa molts anys vaig llegir un llibre de François Truffaut que em va atreure pel títol: El cine según Hitchcock. Un llibre que em va endinsar en una llarga conversa que van establir durant molt de temps els dos grans directors en la qual desgranaven poc a poc tota la filmografia del mestre, a part de fer tota una reflexió i estudi minuciós del com veien el cinema. Un llibre imprescindible per a tot bon cinèfil.

Parlar de la filmografia de Hitchcock ens portaria mesos fins i tot anys per què com ja he dit cada cinta és una petita-gran obra mestra a analitzar, però deixeu-me recordar aspectes més de la vida o de curiositats del seu particular món.

• Era més aviat conegut per el fetitxisme que tenia per les actrius rosses: Grace Kelly, Tippi Hedren

• En unes declaracions de Melanie Griffith, filla de Tippi Hedren , recordava que el director li va regalar una nina amb el rostre semblant a la seva mare dins d'una caixa negre. L'actriu es va pensar que Hedren havia mort

• Alfred Hitchcock sempre serà recordat per ser l'únic director que feia cameos (aparicions puntuals) en les seves pel.lícules. Pel cinèfils és sempre un entreteniment buscar en quina escena de la pel.lícula surt el mestre

• La famossísima escena de la dutxa de Psicosi, fou planificada per Saul Bass, un dels millors artistes i creadors de títols de crèdit de la història del cinema

• Era famós sobre tot pel maltractament psíquic als seus actors: una vegada va convidar a Cary Grant i Grace Kelly a sopar i abans d'assajar una de les escenes d'Atrapa a un ladron els va fer menjar peix en mal estat

• La soga està magistralment dirigida mitjançant planos-seqüència. Cada vegada que se li acabava el rotllo de pel.lícula buscava quelcom per fer una fosa en negra: el bagul, l'esquena d'algun actor...

• Personalment no podria dir quina és la meva pel.lícula preferida, és una pregunta impossible de respondre... el que si que puc dir que la que em fa més pànic és Los pájaros.

Però a vosaltres us llenço el repte... quina és la vostra pel.lícula preferida de Hitchcock?

Us deixo amb l'escena inicial d'aquesta terrorífica cinta.

ESTRENES A RECUPERAR...O NO (1)

Tinc un recull de varies pel·lícules que no he comentat i que vaig deixant aparcades, és per això que faré un de calaix de sastre en la que les aniré comentant.

GARBO

Sorprenent i desconeguda per a mi l'existència d'aquest espia català que sembla que va canviar la història d'Europa durant la Segona Guerra Mundial i no exagero. Aquest excel·lent documental dirigit per Edmon Roch ens endinsa en la vida increïble del doble espia català Joan Pujol, un home que va saber enganyar tant als britànics com sobretot als alemanys... i a la Història en general. Imprescindible la seva visió.

Puntuació:8/10

LOS CONDENADOS

Dos ex guerrillers se retroben 30 anys després en una excavació il·legal, per veure si troben a un company, però la tensió i els s

ecrets que s'amaguen entre ells farà que la relació es vagi deteriorant i al final no tot serà el que s'esperaven. Isaki Lacuesta sense focalitzar el lloc retrata una història crua i que ens pot recordar a molts indrets. També interessant de veure.

Puntuació: 7/10

AMERRIKA

Aquesta se m'havia escapat i gràcies als cinemes Verdi-Esbarjo de Cardedeu la vaig poder recuperar. Una història senzilla però amb un alt contingut social.Muna una mare separada que abandona Cisjordania amb el seu fill per anar als EEUU on creu que és terra promesa i on realitzarà tots els seus somnis... res més lluny de la realitat. Una història simpàtica però a la vegada molt dramàtica.. amb una meravellosa Hiam Abbas, com sempre!

Puntuació: 7.5/10

ALGO PASA EN HOLLYWOOD

Amb repartiment impressionant (Robert de Niro, una extraordinària Catherine Keener, Robin Wright Penn, Stanley Tucci, Brice Willis, Sean Penn,John Turturro) aquesta comèdia negra ens explica dues setmanes en la vida d'un productor de Hollywood. Durant aquestes 24 hores veurem quina és la bogeria que haurà de viure per tal d'anar resolen la seva feina i també la seva vida personal.Va passar sense pena ni glòria però realment val la pena de veure.

Puntuació:7/10

GRETA GARBO: 20 ANYS SENSE ELLA

A l'any 84 vaig veure una pel·lícula amb la qual en vaig identificar moltíssim: Buscando a Greta. La vaig anar a veure perquè l'actriu que la protagonitzava m'encantava, Anne Bancroft, i com a mitòmana que sóc, vaig entrar al cinema sense saber que anava a veure, només pel simple fet de veure-la a ella. Era una cinta de Sidney Lumet i em va marcar. Era una història senzilla, una dona ja gran que està a l'hospital a punt de morir i que li demana al seu fill una última voluntat: conèixer a Greta Garbo. El pobre fill es passa tota la cinta buscant a Greta per la meravellosa ciutat de Nova York... al final la troba i el monòleg final de Bancroft dirigint-se a la seva actriu preferida és dels que han de tenir un espai en la història del cinema!.

Aquesta setmana passada ha fet 20 anys que Greta Garbo ens va deixar. La divina és d'aquelles actrius que mereixen una menció especial, a l'igual que Ava Gardner, era una actriu d'ofici, interpretava per què era la seva feina però en realitat és considerava una camperola de Suècia... de fet a casa seva de Hollywood tenia un hort, igual que el animal más bello del mundo! Però tots els cinèfils tenim sort de que la considerés la seva feina, perquè el treball que va deixar, (només 29 títols) és esplèndid!

El seu anunci de deixar la interpretació als 30 i pico va fer que la seva llegendària història es fes cada dia més gran i ara per ara se la consideri una de les més grans actrius que mai han existit... i amb motiu!

De Greta Garbo, en podríem parlar llargament, dels seus títols, de la seva vida, de la seva prematura retirada. La seva vida va està plena de misteri que ella mateixa va crear més per la voluntat de desaparèixer i que la gent no la tingués en compte. Crec que la jugada li va sortir al revés perquè això només va crear més expectació per saber d'ella. Des dels seus inicis a Suècia ja va sobresortir en la interpretació en la etapa del cinema mut i quan va arribar a Hollywood va treballar amb varies pel·lícules amb el galant de l'època John Gilbert (amb el que va estar a punt de casar-s'hi però ella no es va presentar al casament), i després va treballar amb els més grans directors i les estrelles del moment. Jo em quedo amb un dels moments més intensos de la seva carrera: Garbo Laughs!!!

Probablement si hagués continuat la seva carrera fins al final , hauria fet grans papers, però això, ja és història.

Per cert, una curiositat, mai va treballar amb la seva coetània i compatriota Ingrid Bergman però us imagineu si ho haguessin fet?...

ALICIA EN EL PAÍS DE LAS MARAVILLAS

Aquest és un comentari contradictori, ho sé.

Per una banda, sóc una seguidora incondicional de Tim Burton, el seu món personal i visual sempre m'ha agradat i he vist totes les seves pel·lícules, és evident que algunes són molt més bones que d'altres i que el seu pitjor treball amb diferència ha estat El planeta de los simios. En la dècada dels noranta jo destacaria sobretot quatre títols: Eduardo Manostijeras, Pesadilla antes de Navidad, Ed Wood i sobre tot Mars attacks! I de la dècada següent, La novia cadáver (brutal!) i l'espectacular Sweeney Todd que ara per ara , crec que és una de les seves millors obres.

Reconec que el món de Burton és molt particular i que si no hi entres pot resultar carregat i aparentment infantil però els que hi entrem, ens som devots pel seu estil original i la seva imaginació desbordant marcada per la seva mitomania (sobre tot en els seus inicis amb Vincent Price, meravellós el curt amb el mateix nom!), dibuixant un humor negre i cuidant al màxim els detalls més insignificants. Amb Johnny Depp , ja ho he dit varies vegades, formen una de les parelles de fet més importants de la cinematografia actual (han treballat junts en set pel·lícules).

Per altra banda, Alicia en el país de las maravillas de Lewis Carroll, mai m'ha agradat, és un conte que ja de petita no el vaig trobar gens atractiu i juntament amb Pinotxo són dos títols de la Disney que mai els hi vaig tenir gaire carinyo.

Amb aquestes dues premisses, ahir vaig anar a veure la pel·lícula de Burton, amb la il·lusió de veure una nova història del director. He de confessar que em va costar molt entrar-hi, no per la direcció ni pel món creat per Burton, que com sempre és imaginatiu i desbordant, sinó per la història, però a mida que anaven passant els minuts m'anava endinsant en aquest món i m'anava fixant en els detalls de la direcció. Vaig començar a jugar amb les imatges que m'oferia Burton i de com certes seqüències recorden a altres pel·lícules d'ell, no sé si ha estat la seva intenció però ja des de la primera escena en què Alícia arriba al país de les meravelles vaig començar a veure trossos d'altres cintes. Per exemple quan Alícia entra en el bosc per primera vegada es veuen els arbres tallats d'Eduardo Manostijeras, o quan el gat es difumina són els ulls de Batman, o el ball que fa el sombrerero és clarament el de Bitelchús o quan en la batalla final Alícia puja les escales mentre es perseguida pel drac, no us recorda al castell de Pesadilla antes de Navidad?

En fi, no és que no m'agradés la pel·lícula , que si em va agradar però potser no és de les seves més rodones, de totes maneres la recomano veure en 3D però doblada... jo probablement la tornaré a veure normal i en versió original subtitulada.... vaig trobar a faltar les veus originals sobretot la del gran treball de Helena Bonham-Carter, que he de reconèixer que cada vegada m'agrada més (sobretot quan treballa amb el seu marit!)

Puntuació: 6.5/10

LOLA MONTES

Carta de una desconocida del 1948 és una pel·lícula de Max Ophüls a la qual li tinc molt de carinyo, ja no per la pel.lícula en si, sinó perquè trobo que és una de les històries més tristes però a la vegada més boniques que he vist mai al cinema. La història d'una joveneta interpretada per Joan Fontaine que s'enamora bojament del seu nou veí, un prestigiós concertista de piano , Louis Jordan, que viu obsessionada per un amor no correspost. El pianista finalment accedirà a viure uns dies amb la noia, però ell marxarà oblidant-la i deixant-la embarassada. Ella li explica la seva història a través d'una deliciosa però a la vegada trista carta.

Aquest cap de setmana he anat a veure Lola Montes, la última pel·lícula dirigida per aquest director alemany. És una versió restaurada fotograma a fotograma digitalment per la Cinemateca Francesa, i és l'únic que va realitzar en color, colors vius en el que cada pla sembla un quadre. Una autèntica meravella.

La pel·lícula ens explica la història de Lola Montes (Martine Carol) una cortesana (personatge real) que va ser coneguda per tota Europa durant el S XIX i que va ser amant d'importants homes de l'època com Franz Liszt o el rei Lluís I de Baviera. Però ara, Lola Montes s'ha convertit en l'atracció d'un circ de Nova Orleans, on un mestre de cerimònies (fantàstic Peter Ustinov, inoblidable Neron) , explica la seva escandalosa vida al públic mentre ella va realitzant números acrobàtics.

Amb un narració cinematogràfica espectacular Ophüls, mitjançant travellings laterals (i algun de circular), que donen a entendre la fluïdesa del pas de la vida de Montes, ens va explicant la seva història a través de flashbacks que ens centren en la trama. L'estil narratiu de la direcció em va recordar molt a la de Carta de una desconocida, escenaris molt carregats,gairebé barrocs, on cada una de les seqüències és un autèntica meravella visual. N'hi ha moltes però el símil que fa de la seva ascendent pujada fins al cim del circ amb la de la seva arribada a la cort de Lluís de Baviera és senzillament magistral!, i el seu final, també.

En fi, ja sé que darrerament poso notes molt altes en la puntuació però és que aquest cap de setmana només he vist autèntiques joies del cinema... Obres mestres que no es poden deixar de veure!

Puntuació : 10/10

CIUDAD DE VIDA Y MUERTE

La guerra no porta enlloc. No hi ha ni bons ni dolents. Tothom surt perdent.

I això és el que ens pretén ensenyar Lu Chuan amb Ciudad de vida y muerte ,cinta que podríem catalogar-la d'antibel·licista (com Senderos de gloria de Kubrick) malgrat les atrocitats que se'n deriven d'ella.

Nanquing, 1937, guerra entre japonesos i xinesos. Els primers ja han entrat a la ciutat i es fan amb ella i amb tot el que comporta. Els xinesos tot i la seva resistència cauen i s'hi han de sotmetre. Amb un blanc i negre excepcional,i una banda sonora impactant, Chuan ens va relatant les barbaritats que es van produir en aquella ciutat (i per desgràcia segurament en moltes d'altres). La pel·lícula , de la qual no descanses ni un sol minut de tranquil·litat (jo vaig estar literalment amb la pell de gallina durant tota la cinta) et mostra mitjançant quatre etapes les atrocitats comeses sense tenir un clar personatge principal ni un fil argumental establert... simplement explica de manera gaire bé documental què anaven fent els japonesos per imposar la seva crueltat en una ciutat de la qual no va quedar absolutament res.

Hi ha imatges visuals terribles (el muntatge paral·lel de les diferents execucions als sodats xinesos, el tret a la noia del final) i d'altres escenes que no veus res però que pots imaginar-t'ho tot (la defenestració , les violacions, ), i aquestes són les pitjors, el més greu és que són reals. Però el director també ens concedeix imatges tendres, poques, molt poques, però que agraeixes, malgrat la seva cruesa (la imatge del nen trencant la corda del líder per què li pugui tancar els ulls és una de les que m'ha estremit més), i hi ha frases lapidàries com la que diu el japonès al final: viure és pitjor que morir!

La cinta, guanyadora de la Conxa d'Or al passat Festival de San Sebastian, ha estat prohibida a la Xina, després d'haver estat exhibida durant un temps perquè el personatge del japonès mostrava una part “massa humana”.

És inevitable comparar aquesta cinta amb d'altres tan recents com La lista de Schindler d'Spielberg, El pianista de Polansky o les de Iwo Jima de Eastwood... però totes ens porten a la mateixa conclusió i és que la guerra no serveix per a res.

És una cinta dura, molt dura, necessària per a poder conèixer una part d'història de la humanitat... una part que probablement no hauria d'haver existit.

Puntuació: 9/10

AL ROJO VIVO (WHITE HEAT)

Ahir al cinefòrum que fem un cop al mes al Casal Cultural de Mollet varem veure la magnífica Al rojo vivo de Raoul Walsh.

Com sempre, a l'inici de la pel·lícula en Martí Porter (fill del mestre Miquel Porter Moix), ens va fer la introducció a la cinta, i ja t'entren ganes de veure-la només sentint el que et diu.

Ara comentarem la pel·lícula però quan va acabar i després de fer la xerrada , l'Enric, que és un cinèfil impressionant em va fer entendre quina és la diferència entre el cinema negre i les pel·lícules de lladres i serenos. El cinema negre es basa més en el detectiu, en el seu passat i la seva història i les pel·lícules de lladres i serenos no deixa de ser el pas a l'escenari urbà de les pel·lícules de pistolers i indis. Això no vol dir que Al rojo vivo estigui inclosa en el gènere de cinema negre.

James Cagney és d'aquells actors, que com Edward G Robinson, Bette Davis, Agnes Morahead,Jessica Tandy, Una O'Connor, Judith Anderson o tants d'altres, són lletjos , baixets o massa alts però que la seva interpretació està per sobre de tot físic, la càrrega dels seus personatges sempre donen una intensitat a la cinta que fins i tot el pitjor dels directors fan que dirigeixin una gran pel·lícula.

Evidentment no és el cas, Raoul Walsh era un dels gran de la seva època i la seva vida, va ser força paral·lela al treball cinematogràfic que va fer, pel·lícules d'aventures, de cinema negre...

James Cagney, fa una recreació perfecte d'un psicòpata del qual arribes fins i tot a simpatitzar amb ell. És capaç de matar a sang freda sense despentinar-se i a l'escena següent fer una abraçada a la seva mare de la manera més tendra.

Aquí els bons, els polícies són personatges totalment plans, sense suc, gens interessants, que lo únic que volen es recuperar els diners que ha robat la banda de Cody Jarret, sense preocupar-se de quants morts hi ha hagut a cada assalt (tot i que el policia infiltrat, Edmon O'Brien fa un excel·lent contrapunt però sense fer-li ombra). En canvi, Cagney amb un conjunt d'escenes memorables i el ritme trepidant que té la cinta fa que no perdis la tensió de la pel·lícula en cap moment, sobre tot a destacar tres escenes: quan mata al gàngster que hi ha al maleter del cotxe mentre està menjant una pota de pollastre, quan se'n dóna compte que O'Brien l'ha traït, llavors ja res importa i evidentment l'escena final , senzillament brutal!!!!

A destacar també els dos personatges femenins, Virgina Mayo, la femme fatal i dona del dolent que no és ni una Gilda ni una Veronica Lake, tot el contrari, ronca i es ven al millor postor,té menys escrúpols que qualsevol dels altres personatges... i la mare, una magnífica Margaret Wycherly, autèntic cervell de la banda, que subliminalment sempre manipula al seu fill perquè faci el que fa.

No m'estranya que sigui un film de referència per a directors com Martin Scorsese o Brian de Palma.Imprescindible per a tots els que vulgueu veure bon cinema.

Puntuació : 10/10

CHÉRI

Després de les vacances de Setmana Santa i d'uns petits problemes de visió tornem intentat recuperant pel·lícules que fa uns quants dies que ja he vist.

Chéri, és el retrobament entre Stephen Frears i Michelle Pfeiffer , vint anys després d'haver coincidit en l'excel·lent Las amistades peligrosas.

A principis del segle XX, París segueix sent el centre del món i les cortesanes, són dones boniques, experimentades en l'art del seduir i que tenen un paper molt important dins de l'època: Léa de Lonval és una d'aquestes cortesanes que ha aconseguit portar una vida agradable , amb prou diners per no haver de seguir exercint la seva professió. Un matí , una antiga companya i rival Madame Peloux (excel·lent i divertida Kathy Bates) arriba amb el seu fill ,Chéri un jove seductor i li proposa a Lonval que l'ensenyi a convertir-lo, diguem que amb un home de profit. Ella accepta i el que en un principi havia de ser un simple ensenyament acaba en un enamorament mutu que fa que trasbalsi la societat de l'època.

La cinta, que va ser presentada en el darrer Festival de Berlín, ens mostra un drama d'una parella amb una diferència d'edat considerable i probablement una relació que no és entesa en una època en què les aparences eren el més important.

Stephen Frears ha dirigit una novel·la de Collette partint del guió de Christopher Hampton (que també van col·laborar en Las amistades peligrosas), una cinta que a priori m'interessava molt però que malgrat la seva bona direcció, les possibilitats de dramatitzar un amor impossible no s'aconsegueixen davant certa apatia de part del repartiment , sobre tot del jove Chéri que no li arriba ni a la sola de la sabata, ja no de la Michelle, sinó de la pròpia Kathy Bates.

Val a dir que el vestuari és deliciós i una delicada banda sonora fan que juntament amb les seqüències en què participen Bates i Pfeiffer la pel·lícula no es faci tan pesada. I sobretot la interpretació de la bella Michelle Pfeiffer (una de les més debilitats) fan que malgrat tot això , totes les escenes en que hi surt ella tinguin una elegància especial i brilli amb llum pròpia.

Jo no necessito res més!

Puntuació: 5/10