LA PIEL QUE HABITO

Almodóvar s'ha fet gran!!! en tots els sentits, en la maduresa física, mental i emocional.

Ha arribat a la majoria d'edat amb el seu divuitè llargmetratge: La piel que habito. Un títol que des de feia molt de temps considero del tot encertat, i ja no només per la pell que porta durant tota la pel·lícula una espectacular Elena Anaya sinó per tot el que significa canviar de pell. Com si fos una serp, Almodóvar fa un gir en la seva trajectòria i ens regala una pel·lícula de gènere molt diferent al que ens té acostumats, tot i que no perd , gens, el seu toc personal: els seus colors, el seu humor particular, la seva filosofia.....

Em considero almodovariana de pro, i potser no seré del tot objectiva quan parlo d'aquesta pel·lícula, però m'ha passat una mica com quan vaig anar a veure La edad de la inocencia d'Scorsese, era un gir tan radical a la seva filmografia que el meu impacte va ser majúscul.

M'ha passat una mica amb aquesta història.... vaig parlar amb en jordicine i em va recomanar no que sabes res sobre la història, però no ho vaig poder evitar i vaig llegir els comentaris de Manderly i de troyana, i les meves ganes per veure-la es van incrementar.

Jo faré el mateix, qui encara no l'hagi vista, no sabrà res del guió per part meva, però voldria fer referència a les interpretacions. S'ha parlat molt de Banderas, no és un actor que m'entusiasmi ,però la nova col·laboració que fa amb el seu amic manxec és serena i adulta, es nota que han passat els anys i que han consolidat una relació ferma, Banderas està molt correcte, el seu paper de metge, amb un passat molt difícil d'acceptar el fa estar impassible tota la cinta i això no és tan fàcil de fer; Paredes, em va recordar molt a la Maura de Volver, sense apenes maquillatge i amb una interpretació d'aquelles que es recordaran...la resta de personatges, a destacar Jan Cornet, un actor català desconegut totalment per mi però que a partir d'ara s'haurà de seguir.

I no... no me n'he oblidat d'ella, de la pell... la coneixia , és cert, però ara , en aquesta pel·lícula la he descobert: una extraordinària Elena Anaya. Els seus primeríssims plans , fan que a part de la pell, de la seva i de la que habita, la seva mirada, els seus ulls siguin part integral de la seva interpretació. Anaya fa una interpretació arriscada, molt, i se'n surt perfectament... els membres de l'Acadèmia haurien de tenir-la en compte per una possible nominació!.

Potser , de negatiu, algunes escenes.... la del germà Agustín, totalment prescindible i la frase final.. un silenci hauria estat molt millor, però la cinta és del tot recomanable.

Puntuació: 9.5/10

ELS GOYA: CERIMÒNIA FRESCA I AMB SORPRESES

Ahir fins a quarts d'una de la matinada vaig estar veient la cerimònia dels Goya, si no m'equivoco en la seva 24a edició. El presentador va ser l'Andreu Buenafuente i la veritat és que va ser una cerimònia fresca i plena de sorpreses, com feia temps que no passava, a més com que no hi havia publicitat, va ser molt més lleugera, malgrat la durada.

El vídeo inicial de presentació de Buenafuente arribant tard a la cerimònia i trobant-se a tort i a dret a un munt d'actors i de directors, ja va ser una premonició de lo divertida que seria. Així com la presentació que va fer dels presents , inclosos del gos Pancho que estava envoltat de la creme del cinema espanyol!.

I comencen els premis, van caient tots els anomenats “secundaris”, que s'emporta majoritàriament Àgora.

Els grans premis se'ls va emportar Celda 211, bona cinta que també va obtenir els dos principals: director i pel·lícula, a part de actor (Luis Tosar, inoblidable Malamadre), Actor secundari (Alberto Amann) i a l'actriu secundari per Marta Etura.

Lola Dueñas va guanyar el premi al a millor actriu...

Però jo segueixo amb la meva, estic molt contenta que Mar Coll hagi guanyat a la millor direcció novell per Tres dies amb la família (va fer especial menció a Eduard Fernàndez). Aparentment tranquil·la va pujar a l'escenari a recollir el seu Goya donant les gràcies a tots els membres del seu equip així com a l'ESCAC, llàstima que Nausicaa Bonnin no guanyés a la interpretació novell, que va guanyar Soledad Villamil (que no negaré que fa un excel·lent paper...però fa més de 20 anys que es dedica a aquesta professió, per tant de novell no en té res!!).

I també per Garbo una altra producció catalana!!!

Ara, això sí , la sorpresa monumental de la nit va ser Pedro Almodóvar que va presentar el Goya a la pel·lícula, i que amb un discurs conciliador sembla ser que ha fet les paus amb l'Acadèmia després de molts anys de lluita.

Torno a dir una cerimònia fresca i divertida. Si voleu més informació sobre els premis cliqueu aquí!

COMENÇA EL FESTIVAL DE CANNES

Ahir va començar la 62a edició del Festival de Cannes.

M'encanta aquest cartell!!!. En un principi creia que era Tippi Hedren a Marnie o a Los Pájaros però no l'és, ara no recordo on he vist qui era l'actriu que surt a la foto, crec que és una francesa.... si algú ho sap que m'ho digui....

Com a representants espanyols tenim a Los abrazos rotos de Pedro Almodóvar i Mapas de los sonidos de Tokio d'Isabel Coixet, que tindran durs competidors perquè també presenten treballs Jane Campion, Quentin Tarantino, Michael Haneke (ja tremolo!!!), Alain Resnais, Ken Loach, Ang Lee, o el meu odiat... i ho dic obertament, perquè no el soporto, Lars Von Trier!!!.

Fins el dia 24 hi haurà bon cinema a la ciutat francesa, jo espero amb ganes la última de la Coixet, perquè sembla que pinta molt bé.

La presidenta del jurat d'enguany és Isabelle Huppert i d'entre d'altres també hi ha les actrius Asia Argento, Robin Wright Penn (o no! perquè no sé si estan junts encara).

Clint Eastwood se'n durà enguany la Palma d'Or honorífica... s'ho mereix!!!

LOS ABRAZOS ROTOS

Segueixo pensant que Todo sobre mi madre és la obra mestra de Pedro Almodóvar, és una pel·lícula rodona, no té cap fisura, estima els seus personatges d’una manera tendra i tots i cadascun d’ells te’ls arribes a estimar. I la història és tan cinematogràfica que jo encara , després de tant de temps, la tinc molt present. Vaig anar a veure Los abrazos rotos per què senzillament és una pel·lícula de l’Almodóvar i sé que aixeca passions, tant de bones com de dolentes, no hi ha terme mig amb ell. Jo particularment sóc de les que el segueixo, en sóc admiradora i m’agrada el cinema que fa, potser l’última que no em va agradar va ser La mala educación, és la més fluixa de les darreres però les seves últimes pel.lícules són bones. Almodóvar estima el cinema i es nota.... i sobre tot estima a les seves actrius . Aquesta, però, no és una pel.lícula rodona, és bona si, però no rodona. Deixa massa coses en el tinter i en vol explicar tantes que no acaba de ser perfecte. L’altre dia vaig sentir que havia retallat mitja hora del muntatge final... potser aquesta és la raó de que no ho sigui, no ho sé... però en tot cas, surts del cinema amb la sensació de que hi ha alguna cosa que no acaba de funcionar. Però en Pedro, s’estima a les seves actrius i sobretot a la Penélope Cruz que brilla amb llum pròpia, reconec que segueix sense agradar-me però tot i així té algunes escenes en què està realment espectacular...no les diré per no desvetllar la trama però si que no desvetllo res si dic que en molts dels plànols de la pel·lícula recordem altres trossos de cintes de la filmografia d’Almodóvar i de moltes pel·lícules clàssiques (suposo que part de la meva debilitat pel director manxec és que a Todo sobre mi madre sortia un fragment d’All about Eve i en aquesta que surt Viaggio in Italia amb la meva Ingrid Bergman).

A més, en Pedro sempre té un petit paper per a totes les seves actrius, Chus Lampreave, Kitti Manver, Rossy de Palma, Lola Dueña (per cert, espectacular el seu paper, és el més divertits de tots, per estrany que sembli!!!), Carmen Machi... només vaig trobar a faltar a Carmen Maura i Bibi Andersen. Una altra actriu que també surt en un petit paper i que se surt de la pantalla és Ángela Molina, que com la Maura en el seu moment a Volver, confia plenament amb en Pedro i ni tan sols es maquilla....

Però per sobre de tots ells , crec que i segons la meva modesta opinió, estan Lluís Homar i Blanca Portillo... el primer en estat de gràcia des del principi de la seva carrera i ara sembla que amb el director manxec fan un tàndem gairebé perfecte,porta tot el pes de la pel.lícula i és home, cosa que Almodovar sempre ha donat el protagonisme a les dones... i la segona que no ha de demostrar res per què Portillo està a l'alçada d'Adriana Ozores, o altrament dit, és una de les millors actrius que actualment hi ha a l'estat espanyol.

Los abrazos rotos, és una pel.lícula que destil.la cinema per tots cantons, és un homenatge al setè art , Almodovar estima el cinema i es nota i fa que nosaltres també l'estimem.

Puntuació: 8/10