Hi ha fets o moments a la vida que els recordes especialment. Jo recordo perfectament (deuria tenir 12 anys), quan una companya d'escola em va explicar que la nit anterior (no entenc, encara ara com els seus pares li van deixar veure) havia vist una pel·lícula que no l'havia deixat dormir, i és que el seu final l'havia espantat tant que l'havia trasbalsat. Ella, que la tenia tan present, me la va explicar fil per randa i llavors vaig ser jo qui va quedar profundament tocada i no vaig poder dormir en una setmana. El fet de que una actriu girés una cadira on suposadament hi havia asseguda la mare de Norman Bates , i que el que es trobés fos una mòmia... quan hi penso ara i després de tants anys encara em deixa en estat de xoc.
I no ho dic en broma, les pel·lícules de Hitchcock tenen aquell aire de misteri i de suspens que , ja sigui pels moviments de càmera, ja sigui per la història, pel què explica o pel què no es veu, per la posició dels personatges o per la música, que em fan posar nerviosa, molt nerviosa. De fet, sempre he pensat i ho segueixo afirmant, que per a mi, una de les pel·lícules més terrorífiques de la història del cinema és Los pájaros, aquell so, els ocells, la pobra Tippi Hedren dins de la cabina mentre totes les gavines intenten picar-la.... el que us dic , ho escric i se'm posen els pèls de punta!!!
Però tornem a Psicosis, hi ha moltes anècdotes sobre la pel·lícula i he anat buscant-les, aquí us deixo unes quantes:
la Paramount es va escandalitzar quan va llegir el guió: on s'havia vist una escena d'un assassinat a una dutxa...
la seva primera opció va ser Cary Grant, però cobrava massa, i Hitchcock va haver de finançar la pel·lícula amb els seus diners i no el podia pagar. L'alternativa: un jove Anthony Perkins, que va dir sí sense ni llegir-se el guió.... va ser el paper pel qual se'l recordarà de per vida
escena de la dutxa: 48 segons i 78 plans , espectacular ... és una escena que diuen va ser ideada i rodada per Saul Bass , el que va fer els títols de crèdit, un geni
es va utilitzar xocolata desfeta per simular la sang de Leigh, aprofitant el meravellós blanc i negre de la cinta
tot una innovació el fet de matar a la seva protagonista (Janet Leigh) al principisde la història,
la banda sonora de Bernard Hermann és una de les més claustrofòbiques que s'han escoltat mai
Alfred Hitchcock surt als 4 minuts d'iniciar-se el llargmetratge
Hitchcock va prohibir als seus protagonistes i equip de rodatge que diguessin res de la història mentre estaven rodant
Una pel·lícula a recordar i a poder ser veure-la en pantalla gran. Jo no garanteixo veure-la al cinema... no vull tornar a passar-me una setmana sense dormir.
