NO ELS VULL TORNAR A VEURE MAI MÉS!

Jeff Bridges donant l'Oscar a Natalie Portman i el mateix fent la Bullock a Colin Firth. Ambdos merescudíssims però molt previsibles.

Quan era petita els pares no em deixaven quedar-me tota la nit per veure la cerimònia; a mida que m'anava fent més gran i davant de la meva insistència , van cedir.... crec que la primera vegada que vaig veure uns Oscars, va ser quan deuria tenir 14 o 15 anys, la presentadora era la Rosa Mª Mateos!!!!! imagineu-vos si parlo de fa anys!!!!!!! Des de llavors he vist ininterrompudament la gala, petés qui petés, tingués o no tingués Canal Plus , anava a casa de qui fos per veure-la!!! Sempre ha sigut la única nit de l'any que no dormo i empalmo directament el dia següent amb la feina.... Sort que avui no hi he anat!!!

No he volgut fer el comentari aquest matí per què estava tan emprenyada que si el faig un cop acabada la cerimònia l'hauria destripat de mala manera. Tot i que ha passat gaire bé el dia, segueixo tenint la mateixa sensació , així que no em penso tallar ni un pèl... sé que més d'una farà el mateix (oi Margenat???).

No puc salvar res, absolutament res de la cerimònia!!!! Els americans que són els mestres en fer shows, els que són una referència per la resta del planeta, avui s'han lluit! Ha estat avorrida, pesada, tan previsible, sense cap moment de glòria o que pogués dir: mira això ha estat bé!!!!

Els dos presentadors... de pena, tot i que l'Anne Hathaway semblava que volia salvar una mica la pell; el seu company, James Franco semblava que sortia d'un fumadero d'opi, com si li acabessin de dir que no cobraria la cerimònia.... els que guanyaven estaven més temps del donat i repassaven a tota la família des del pares fins als cosins tercers.., la catifa vermella ha passat sense pena ni glòria, i la cerimònia en si ha estat d'allò més surrealista: no m'acabava de quedar clar si volien fer un revival de cinema clàssic o per altre banda volien incorporar a actors jovenets i musiques discotequeres per recaptar audiència juvenil!!!

Semblava que la cosa prometia quan ha sortit en Kirk Douglas (el millor de la gala, sens dubte! Per cert ha fet patir d'allò més a les actrius de repartiment abans de donar el nom de Melissa Leo , que s'ha lluit de valent amb el seu discurs , la seva penosa actuació i algun que altre taco!!!), i pensava que potser sortirien tot de velles glòries!!! però la meva il·lusió s'ha esfumat en la següent aparició i ja no he tornat a tenir-la per enlloc!

Tots els premis han estat tan cantats,(flamant Colin Firth (què guapu estava!) i Natalie Portman amb el discurs més bonic i coherent de la nit), que també em nego a tornar a fer una travessa per què ja no val la pena,.... tothom ho encerta i no hi ha emoció del joc.

I el més greu de tot , el més GREU i ho dic en majúscules és que en el In Memorian, ja no només s'han deixat a Luis Garcia Berlanga, un dels millors directors europeus de tots els temps!! sinó que també s'han oblidat de JEAN SIMMONS!!!!, imperdonable!

Buff!!! que a gust m'he quedat. Bona nit!

SOPAR BLOGGER: UNA NIT MÀGICA

És relativament fàcil obrir un blog.

És una mica més difícil anar-lo mantenint viu.

El més bonic de tot, és que sense tu pretendre-ho, la gent et llegeix, et segueix i fins i tot et posi comentaris sobre allò que tu escrius.

La màgia d'escriure en un blog és , per a mi, mantenir-te en l'anonimat.

Però hi ha dies, que el què més il·lusió et fa és posar cara a aquelles persones que saps que et segueix d'una manera fidel, i evidentment tu segueixes fidelment els seus blogs.

Ahir va ser una nit màgica. Trobar-nos i reunir-nos una trentena de blocaires en un restaurant de Barcelona va ser molt bonic!!!

Posar la cara, com he dit abans, a blocaires que llegeixes, a blocaires dels quals desconeixies el bloc, o simplement conèixer a noves persones va fer la nit fos especial!!

Jo m'ho vaig passar molt bé, i tot i que em va agradar molt conèixer a tots els blocaires; doommaster, col.lecció de moments, barbollaire, E-lecta, A la llum d'un fanalet, Vuite8ena (segur que m'en deixo!!); vaig gaudir especialment de poder conèixer a Clàssics de cinema, Borgo.. però molt especialment a Kweilan i Marta M.Q, i poder-me retrobar amb La llanterna màgica, Jordicine, Deric, Oscar, Mar, Joana i la meva “mañica preferida”, Belén!!!

Va ser tot un èxit de convocatòria, esperem repetir-la de nou!!

Gràcies a tots!!!

WINTER'S BONE

Ree Dolly, és una noia de 17 anys que decideix buscar al seu pare , que ofereix la seva casa com a garantia de fiança per no tornar anar a la presó, d'aquesta manera podrà marxar i no deixar rastre. Ree, abans de perdre-ho tot decideix enfrontar-se als seus parents i veïns per poder salvar la seva família de la que té cura: dos germans més petits i la seva mare que s'ha tornat boja.

Enmig dels boscos de les muntanyes d' Ozark a Missouri, Ree, poc a poc, anirà obrint camí a través de mentides, evasives i amenaces per poder arribar a la veritat, que és tant o més crua a la realitat que viu.

En una Amèrica molt més que profunda, Debra Granik en el seu segon treball com a directora ens relata un viatge iniciàtic a la vida adulta d'una jove que ha d'afrontar la seva crua realitat a base de cops de tot tipus, tant emocionals com físics.

Duríssima història on Jennifer Lawrence (que ja havia fet una magnífica interpretació a Lejos de la tierra quemada, la filla de Charlize Theron), s'ha d'enfrontar amb un paper que marcarà la seva carrera. Ree és una noia forta i valenta , que per mantenir la seva família unida fa el que sigui, malgrat compti amb la oposició de tothom. El seu oncle Teardrop (excel·lent John Hawkes, nominat com a millor secundari), malgrat la oposició inicial és l'únic que li donarà un cop de mà!.

La cinta és un retrat demolidor i agònic dels habitants d'una terra que tenen les seves pròpies lleis,és una màfia diferent a la que estem acostumats, però màfia en definitiva, on la droga i la llei del silenci són el seu precepte sagrat.

És una cinta on les relacions consanguínies marquen un camí difícil per Ree amb un final impactant que ningú s'espera on la por i la inseguretat fan créixer de cop a una protagonista que està sol davant de tot allò que l'envolta.

Una pel·lícula imprescindible, però compte també difícil de pair. Jennifer Lawrence està nominada a millor actriu, no té res a fer davant de la Portman, però fa un gran paper que si més no val la pena revisar!

Puntuació :8/10

CISNE NEGRO

Ahir la vaig veure i encara em dura l'efecte devastador de la transformació de Natalie Portman! (Després parlarem d'ella).

La pel·lícula és un viatge emocional al més fons dels sentiments obscurs que podem tenir com a persones.

Nina, (espectacular Portman) és una ballarina obsessionada per la possibilitat de poder interpretar al cigne reina al El llac dels cignes, ara que la ballarina principal (impressionant Winona Ryder) ha deixat la companyia. Ella és perfecta per a fer de cigne blanc però hi ha una companya que és la ideal per a fer de cigne negre, però ella vol fer els dos papers.

És a partir d'aquesta premissa que Nina començarà un viatge profund, dolorós i obsessiu fins aconseguir allò que vol!

Darren Aronofsky aconsegueix una pel·lícula inquietant i desconcertant, si entres en ella, caus en un pou profund i claustrofòbic, on fins i tot, hi ha vegades que t'oblides de respirar per què tu també t'obsessiones amb la bogeria de Nina. Amb una mare obsessiva , una magnífica Barbara Hershey, que no la deixa en cap moment també l'ajudarà, encara que implícitament, a fer aquesta transformació cap a la degradació humana.

No vull explicar més perquè com menys sapigueu de la història, millor.

Tots estan fantàstic ,fins i tot Vincent Cassel, fent de mestre en tots els sentits i a part de les esmentades Hersey i Ryder; Mila Kunis, el cigne negre tan ben representat!!... però per sobre de tots ells una Portman... no tinc paraules... la seva transformació , la seva evolució de personatge és dels més brutals que he vist en molt de temps!

Aguanta totes les escenes de la cinta, primer amb un to angelical extremadament exquisit fins a arribar a un sacrifici extrem per la obsessió d'aconseguir el paper de reina, convertint-la en un dels papers més obscurs que he vist mai,!!! No m'imaginava una transformació així, amb una posada en escena impactant i una fotografia que l'apropa al terror psicològic (més d'un crit vaig escoltar a la sala!).... la cinta s'ha de veure obligatòriament!!

He de veure Los chicos estan bien, però em sembla que la sra. Beatty ho té molt negre... i em sap greu perquè s'ho mereix però la Portman ens demostra que ha crescut com a actriu, ahir la vaig veure adulta i capacitada per fer absolutament qualsevol cosa!!!!

Puntuació: 9/10 (a punt he estat del 10)

TRAVESSA DELS OSCARS!!

Ja els tornem a tenir aquí!!!!!!!!!!!!!

Aquest any, poden estar molt cantats o ser una gran sorpresa.!!!!

Com sempre si pensem amb mentalitat americana votareu una cosa i si voteu amb el cor (com jo!) no n'encertareu cap, jejeje!!!

En fi ! Qui vulgui participar ja sap!!

Com cada any hi ha un pastís en joc!!!!!!!!

Bona sort a tothom!!!!!!!!

PA NEGRE LA GRAN GUANYADORA

Pa negre ha estat sens dubte la pel·lícula guanyadora en la 25a edició dels Premis Goya que es van celebrar ahir a la nit i que han acabat aquesta matinada.

Amb una arrencada impressionant (sobretot amb el número musical liderat per Luis Tosar, impressionant!) la gala va anar desinflant-se, malgrat elsànims que hi va posar Andreu Buenafuente.

Però tot i així , poc a poc anaven caient tots els premis del cantó de la producció catalana,alguns podrien dir que va ser una decisió salomònica per no repartir tants premis a Balada triste de trompeta del director de l'Acadèmia (Alex de la Iglesia) i Bajo la lluvia de la vicepresidenta (Iciar Bollaín), però no ens enganyem, Pa negre és una gran pel·lícula , probablement la millor pel·lícula de l'any i així ha estat reconeguda. Els moments més emocionants van ser quan els jovenets, Marina Comas i Francesc Colomer, molt emocionats recollien el premi per la seva impressionant interpretació i Nora Navas i Laia Marull (que amb aquest premi ja ha fet el triplet: actriu revelació,repartiment i millor actriu) donaven les gràcies a un Villaronga molt emocionat (que es va autonomenar “bitxo raro”). I així fins a 9 Goyas més. Tot un èxit!!!

Va ser una nit catalana, per què a part de Pa negre, altres produccions catalanes van alçar-se amb l'estatueta; Buried, Chico y Rita (pel·lícula d'animació de Mariscal i Fernando Trueba) i el documental a Bicicleta, cullera, poma amb Pascual Maragall.

El millor actor per Javier Bardem... aquesta vegada també molt merescut!

Enhorabona pel cinema , però si avui m'ho permeteu, enhorabona pel cinema en català!!!

ANIMAL KINGDOM

La supervivència dins del regne animal s'estableix per la llei del més fort.

El més fort és el que guanya, és el més poderós i el que cuida dels seus.

Aquesta podria ser la definició exacte d'aquesta cinta australiana, sorprenent i que no et deixa gens indiferent un cop surts del cinema, al contrari, surts amb un nus a l'estómac i pensant que la societat australiana també té baixos fons... i molts cruels.

A un barri marginal de Melbourne hi ha establerta una cruenta guerra entre una perillosa família de delinqüents i la policia local (igual de perillosa). És una espècie de “salvatge oest” al ben mig de la ciutat.

La pel·lícula comença quan Joshua, el nebot de la família arriba a casa de l'àvia perquè la seva mare acaba de morir. Pope, l'oncle gran, sota una presència d'home angelical és el més cruel i sanguinari dels germans i està fugint d'un grup de detectius que el volen mort.

A casa de l'àvia, vivint amb una família per a ell desconeguda, Joshua anirà descobrint el tipus de família que té, on el món que l'envolta és molt més gran i perillós del que hauria pogut imaginar. Quan la tensió entre família i policia arriba al seu punt més alt; Joshua es troba al mig d'una cruenta guerra que en un moment determinat l'esquitxa a ell i haurà de començar a decidir!

Un dels policies, vol protegir-lo, però les decisions que ha de prendre faran canviar el curs de la història de la seva família.

Animal Kingdom és un pel·lícula molt interessant , tot i que amb alguns alts i baixos on sorprenen sobretot dues actuacions; la de l'oncle Pope, personatge que al principi et cau bé però que poc a poc vas descobrint que les aparences enganyen. I per sobre tots ells Jacki Weaver, la matriarca, la mare de tots els seus cadells de llop, que sota una aparença dolça, petita i fràgil, s´amaga una dona poderosa que és el pilar de la família. Encertadíssima nominació d'aquesta actriu australiana. Al principi no entens perquè l'han nominada però quan surts del cinema estàs plenament convençut de què no només, se la mereix sinó que espero fermament que guanyi l'estatueta perquè té una escena, que només per aquesta escena ja es mereix l'Oscar.

Recomanable cinta, no us la perdeu, passarà sense pena ni glòria i potser és una de les millors pel·lícules que hi ha ara a la cartellera, i això que ara hi ha molts bons títols!!

Puntuació: 9/10 (6 dels punts se'ls emporta la Weaver)

AVUI HAURIA FET 80 ANYS

Ídol de la meva joventut, avui James Dean hauria fet 80 anys.

Igual que Marilyn Monroe, els cinèfils ens hem preguntat alguna vegada que hauria estat de la carrera d'aquest actor si hagués viscut més anys. Quina filmografia hauria tingut? Hauria arribat a ser un sex symbol? Hauria estat un gran actor?? La tràgica mort del jove actor van estroncar totes aquestes preguntes...

Amb només tres pel·lícules es va convertir en un ídol de masses , per a les més jovenetes però també per els més jovenets.

James Byron Dean va néixer un dia com avui del 1931, i sempre li va agradar el teatre. En el cinema i en poques pel·lícules va demostrar ser un actor de talent on en tots tres títols va saber copsar en els seus papers la melancolia, i introspecció dels seus personatges a través d'un caràcter que ja el personalitzava.

Tot i tenir varios affairs coneguts (els més forts, amb Natalie Wood i Pier Angeli), homosexual no declarat, també va ser parella del seu company a l'Este del edén, Sal Mineo.

Per a mi , la seva millor interpretació va ser a Rebelde sin causa....i durant el rodatge de Gigante, (on es va fer gran amiga de Liz Taylor), va patir el greu accident de cotxe (la seva gran passió eren les carreres) que el va matar.

James Franco, que ara està nominat a millor actor per 127 horas, va fer un biopic per a la televisió interpretant l'actor... se li assembla molt!
(gràcies Margenat per recordar-m'ho!)

ENS HAN DEIXAT JOHN BARRY I MARIA SCHNEIDER

Aquesta última setmana que avui s'acaba deixem a dos personatges més del món del cinema. 

Ben diferents tots dos.

John Barry

Un dels més grans compositors que ha donat el cinema ens deixava el passat dia 30 a l'edat de 78 anys.

Se'l considera el pare de la música de James Bond i és també el creador de grans bandes sonores de l setè art, d'entre altres: La jauria humana, amb Robert Redford i Marlon Brando, Robin i Marian (meravellosos Sean Connery i Audrey Hepburn), El zoo de cristal , La calle del adiós o Frances . Va guanyar la estatueta en cinc ocasions : Bailando con lobos, El león en invierno, Nacida libre (banda sonora i cançó) i segurament per la banda sonora que més se'l recordarà (a part de la del Bond): Memorias de Africa.

Maria Schneider

Schneider se l'associarà sempre per un paper que ha marcat un punt d'inflexió en el món del cinema: la jove Jeanne a El último tango en Paris juntament amb Marlon Brando en la producció de Bernardo Bertolucci. Només tenia 20 anys. La seva vida a partir de llavors seria dura, que finalment la van dur a ingressar a un psiquiatric.

Tot i haver protagonitzat una trentena de pel·lícules només recordo aquest títol malgrat que havia participat en altres produccions, totes europees i treballat amb actors comAlain Delon, Gerard Deparidieu o Jack Nicholson, i amb directors com Terence Young, Franco Zefirelli. La seva última aparció al cinema va ser al 2009 en un paper a Cliente una producció de Josiane Balasko.

Va morir el passat dijous dia 3 a l'edat de 58 anys.

SEGON SOPAR BLOGGER!!!!

Després de dos anys d'aquell fantàstic sopar on ens va permetre posar cares a nous amics fets a través dels blocs, si tot va bé i amb molta il·lusió, esperem trobar-nos novament el proper dissabte 26 de febrer.

El lloc encara no el sabem , dependrà de la gent que ens hi apuntem, però esperem retrobar-nos els que ja ens vam conèixer i i presentar-nos els nous que hem anat coneixent!!!

Per apuntar-se al sopar-blogger, organitzat conjuntament per Òscar, Mar, Jordicine (blogs de referència!!!) i jo mateixa, podeu fer-ho amb un comentari a aquest post. A mesura que tinguem més informació ja ho anirem comentant.

Ens veiem el dia 26 de febrer!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!