dijous, 23 de febrer del 2012

ALBERT NOBBS


Glenn Close ha tingut la desgràcia de decidir fer la seva producció el mateix any en que Meryl Streep ha fet de Margaret Tatcher.
I això és un gran problema per a ella... els membres de l'Acadèmia podrien repetir l'exemple de l'any 1968 quan van donar ex-aequo, presentats per Ingrid Bergman, l'Oscar a la millor actriu a Barbra Streisand per Funny Girl i a Kate Hepburn per Un león en invierno (encara que de fet n'haurien pogut donar tres per què l'altra era Vanessa Redgrave a Isadora... bufff!!!!).
En fi , parlem de la cinta.
Aquesta és la tercera col·laboració de l'actriu amb Rodrigo Garcia, si em permeteu, el successor natural de George Cukor en relació a ser un gran director d'actrius (amb permís del nostre Almodóvar), i els resultats no poden ser millors. Albert Nobbs era una autèntica obsessió per Close des de que fa vint anys va interpretar el personatge als escenaris de Broadway... i no m'estranya ,ara amb la distància d'uns dies d'haver-la vist , crec que el seu personatge és del més extraordinari. Necessitava digerir la pel·lícula per què és d'aquelles que pots sortir totalment descol·locat del cinema (és el que em va passar a mi!) però a mida que van passant els dies , la història et va entrant i admires cada vegada més ja no només el personatge sinó la genial interpretació de Close. És evident que Glenn Close és una de les grans del cinema, si més no crec que té una de les millors escenes de la història del cinema, i aquí animo a que llegiu el fantàstic anàlisis que en va fer la meva amiga Troyana de la pel·lícula on surt aquesta escena.... l'escena final de Las amistades peligrosas, quan es treu el maquillatge i li cau la llàgrima.
Però tornem, que me'n vaig....
Albert Nobbs, té una història senzilla....aparentment...en un context molt complex. En la època victoriana, a Irlanda del segle XIX, una dona ha de fer passar-se per un home si vol tenir una educació i un negoci propi. Albert, és aquesta dona, presonera en una roba d'home que treballa en un hotelet i del qual tothom li té un respecte i a la vegada passa totalment desapercebuda. Ella voldria tenir una família i un negoci i és quan pensa en la possibilitat de casar-se amb una de les cambreres de l'hotel... I ja no explico més per què , personalment vaig estar enganxada tota la cinta i el final és d'aquells que no t'esperes i que està molt ben resolt.
Garcia, amb una cura de detalls impressionant, et fa entrar en una atmosfera sensible, que et va fent empatitzar poc a poc amb aquest personatge fràgil que viu la vida a través dels altres, és un simple espectador del que li va passant per davant, amb resignació i silenci.
Amb una colla d'actors secundaris extraordinaris, Brendan Gleeson, Jonathan Rhys Meyers (l'Enric VIII de la sèrie), Mia Wasikoska (en el paper de la cambrera objecte de desig d'Albert , amb una progressió ascendent molt interessant), una meravellosa i odiosa Pauline Collins i la també nominada, i desconeguda totalment per a mi Janet McTeer, excel·lent acompanyant a una meravellosa i exquisida Glenn Close, en un paper dificilíssim d'interpretar, sense cap expressió facial durant tota la pel·lícula, sense maquillatge, reclosa en un vestit que no la deixa demostrar cap moviment estrany o sentiment aparent. Senzillament extraordinària....
La millor escena... sens dubte la de la platja, meravellosa!!!
No és una pel·lícula fàcil de veure, ho sé, és de ritme lent i sembla que no et va explicant res, però en això radica la genialitat de Rodrigo Garcia i de les interpretacions de tots, que al cap d'uns dies , encara no et pots treure del cap la història d'aquesta dona.
Imprescindible!! i reitero, podrien fer un ex-aequo!! s'ho mereixen les dues!
Puntuació: 9/10

dilluns, 20 de febrer del 2012

ELS PREMIS GOYA

No ens enganyem , qualsevol cerimònia de premis és pesada, i llarga... simplement per què la repartició de premis sempre es fa eterna...
Pot ser avorrida, sense ritme, amb presentadors que no saben portar la gala, o sigui que no siguin showmans o, per altra banda pot ser amena, divertida i que passi d'allò més bé, malgrat la durada.
Va ser el cas d'ahir.
A mi em va agradar.
Començant pel número inicial, Eva Hache, la presentadora de la cerimònia, la showoman va ser divertida, en alguns moments, fins i tot reivindicativa, punyent però sempre força respectuosa amb els convidats, cosa que no es pot dir d'altres cerimònies malgrat em pesi dir-ho.
La cosa ha estat força repartida. Però és evident que la gran guanyadora ha estat No habrá paz para malvados, que he de confessar que no he vist però que penso posar-hi remei ben aviat!.
En quant als premis, crec que merescuts, i parlo sobre tot dels d'actors i actrius...començant per un genial Lluís Homar per Eva, amb el seu primer Goya (no crec que li faltin gaire premis més a un dels grans de casa nostra), passant per Maria León, abraçada efusivament al seu germà Paco, ambdós actors còmics però ella reconeguda per un paper ben dramàtic a La voz dormida, a Jan Cornet, com a actor revelació per La piel que habito, un altra català, així com Kike Maillo (català again!) el director revelació per Eva , amb un dels discursos més emotius dedicats a la nena Claudia.... que no va poder ser nominada per l'edat però que també s'ho hauria merescut, o els grans José Coronado, que ja li tocava i que està brutal en el paper de policia corrupte.. o una debilitat com Elena Anaya, preciosa i sobre tot humil, molt humil que dedicava i compartia els seus premis amb les seves companyes nominades i li donava les gràcies sinceres a Pedro Almodovar pel paper (i als seus maquilladors, que també es van emportar l'estatueta!).
Bons números musicals, bones presentacions de pel·lícules, bones recomanacions per part de Cayetana Guillén Cuervo, molt bones!!! i un final de festa, amb una Eva Hache brillant donant els últims consells a Billy Cristal!!! Genial!!!!
Espero que repeteixi l'any que ve , perquè per ser la primera vegada ho ha fet molt bé!!!!

diumenge, 19 de febrer del 2012

MONEYBALL



Advertència: Si no t'agrada el beisbol o no hi entens gaire tens el perill de perdre't molta part de la història!
Dit això, jo em vaig arriscar i la vaig anar a veure. No hi entenc però el beisbol és un esport que em crida l'atenció. Però em vaig perdre. Massa matemàtiques, massa termes beisbolístics, és diu així!, que em van fer perdre varies vegades en la història i a més es parla de molts jugadors que deuen ser reals.
És una pel·lícula per als americans , sense cap mena de dubte.
Basada en una història real , la pel·lícula ens explica la historia d'un gerent d'un equip de beisbol no gaire bo, que mitjançant un noi que no entén de beisbol però si de matemàtiques aconsegueix els factors necessaris per fer un equip vencedor, amb jugadors que no són grans estrelles però que poden donar molt per l'equip.
Amb un guió d'Alan Sorkin el de La red social, un guió amb una solvència inqüestionable, va ser guionista de la fabulosa El ala oeste de la Casablanca, el guió d'aquesta sense fer-se pesada , personalment no em va interessar. Així com el protagonista absolut a Los descendientes és en George Clooney aquí ho és en Brad Pitt, i els dos amics han estat recompensats en ambdues nominacions als Oscars.
A mi, que voleu que us digui, segueixo pensant que la millor actuació d'aquest any és la de Jean Dujardin a The Artist, però també reconec que si penso en mentalitat americana i he de decidir potser ho faria amb algun d'aquests dos papers... espero equivocar-me.
Tot i ser Pitt el màxim protagonista de la història s'acompanya d'uns secundaris que fan de la història una mica més interessant. Phillip Seymour Hoffman, sempre perfecte en els seus papers, interpreta a l'entrenador d'aquest equip una mica a la deriva, sense creure gens amb les noves tècniques del gerent i en el que potser, tenen les seqüències més interessants. Jonah Hill com a aquest noi matemàtic que apareix en una reunió en la que va en Pitt i que aquest decideix saber que és el que fa exactament i arriscar-se amb ell, també està nominat. I encara que surt poc, sempre és una presència molt , però que molt agradable la de Robin Wright, ja sense el Penn, fent de la ex-dona del protagonista i mare de la filla , la que posa el toc més sensible de la història.
Puntuació: 6/10

dimarts, 14 de febrer del 2012

LOS DESCENDIENTES


Sempre s'ha dit que aquells que viuen en una illa són gent especial. Ja sigui per què és un context agobiant, en el qual saps que si no és en vaixell o avió no pots sortir d'allà o per altre banda és un context íntim en què només et pots valdre per tu mateix per què pots no tenir ajut de l'exterior.
Los descendientes té aquestes dues vessants. En George Clooney el protagonista de la historia viu entre dos situacions que li resulten agobiants però a la vegada íntimes.
Per una banda és el descendent directe d'una família que té l'últim terreny verge d'una illa de Hawai i ell , davant d'una família nombrosa formada per molts cosins, és el responsable últim de que s'ha de fer amb aquest terreny, ell té la darrera decisió i això el col·loca en una posició una mica incòmode. Paral·lelament la seva dona acaba de tenir un accident que l'ha deixat en coma profund i ha de decidir si la desendolla o no, i amb el sentiment terrible de decidir que ha de fer se n'assabenta per la seva pròpia filla de què la seva dona l'enganyava.
Matt King (Clooney) es troba sol i amb la difícil situació de resoldre tot el que li ha passat en tant poc temps. Ell tampoc era responsable de l'educació de les seves filles i se li ajunta que ara a d'educar-les sol. Però la gran, la rebel Alexandra (excel·lent debut de Shailene Woodly), li farà obrir els ulls i que al llarg de la pel·lícula serà la seva única ajuda en totes les decisions que ha de prendre.
Nominada en varies categories , la més important crec, és la de l'actor principal. George Clooney és l'únic protagonista de la història carregant ell solet a les seves espatlles una història dura sobre un home que ha creat un arxipèlag emocional i mai millor dit en una illa que l'ha tancat a tot.
Bona direcció d'Alexander Payne , que tot i que la pel·lícula no m'ha desagradat vaig sortir molt més satisfeta de la seva darrera cinta: Entre copas.
N'he sentit molt bones crítiques, jo potser no seria tan emocionalment oberta, però en reconec un bon treball de Clooney. Però no crec que es mereixi l'Oscar...
Puntuació: 7/10

diumenge, 5 de febrer del 2012

NADER Y SIMIN, UNA SEPARACIÓN

Nader i Simin és un matrimoni iraní que d'alguna manera encara s'estima , però s'estan separant perquè ella vol marxar de la ciutat i ell no vol. La filla decideix finalment quedar-se amb el seu pare.
Ell no vol marxar per una raó de pes, el seu pare té alzehimer i no el vol deixar sol. Però treballa i ha de llogar a una dona perquè es faci càrrec d'ell i de la casa mentre està treballant.
És una pel·lícula amb una presentació relativament senzilla que es va complicant a mida que passa el metratge enganxant-te a la història primer d'una manera lenta però que va copsant la teva atenció i interès per el que els hi passa.
Amb un guió molt intel·ligent amb el que el director Asghar Farhadi, t'endinsa en un microclima de mentides, pors, crítica social , religiosa i moral totalment actual. Tots els personatges menteixen, cap se n'escapa però el més interessant de la història és que entens a cada un dels personatges i entens per què menteixen i per que ho fan, per què cadascú té la seva raó i els seus motius per fer-ho i lo brillant de la historia és que no et pots posar de part de ningú ni jutjar que fa cap d'ells per què tots ho fan amb un objectiu propi.
I és evident que voldria fer un especial esment sobre la parella protagonista, tots estan molt bé però el matrimoni , els dos actors van guanyar el premi a Berlín juntament amb la pel·lícula, estan realment espectaculars. Tots dos lluiten pel que volen i en el fons per millorar com a parella encara que no s'ho demostrin però els dos tenen suficients motius com per haver de lluitar per separat.
El final és tan bo com tot el desenvolupament de la historia, vols saber que passarà, però com la vida mateixa és tota una incògnita, malgrat te'l puguis construir tu mateix.
Pel·lícula nominada per a millor de parla no anglesa, té veritables possibilitats per a guanyar , i si jo fos de l'Acadèmia, sens dubte que la votaria.
És una gran pel·lícula!
Puntuació: 9/10

dilluns, 30 de gener del 2012

PEL.LÍCULES VIST DURANT L'ÈPOCA DE NADAL!

Després d'uns dies out i de les nominacions als Oscars i els Globus d'Or, ara ja si que comença la temporada forta i bona d'estrenes a les sales de cinema. De cara al Oscars les estrenes s'acumulen és per això que he decidit fer un comentari conjunt de les pel·lícules que vaig veure en època de Nadal i que encara no havia comentat. La majoria de crispetes...


MISIÓN IMPOSIBLE 4: EL PROTOCOLO FANTASMA.
Buff, no sé a on arribarà a parar, però molt lluny no... i de fantasma n'és una mica... i em refereixo a Tom Cruise que ja des del principi de la seva carrera em va semblar un noiet guapo de cara però res més.... no m'ha demostrat mai res en totes les seves pel·lícules i en aquesta el més de dolent de tot és que surt en cadascun dels plànols de la cinta....l'únic interessant la presència d'alguns dels secundaris com Michael Nyqvist conegut per la trilogia Millenium sueca o Paula Patton la mestra de Precious, però la història no val res, moltes localitzacions, paisatges espectaculars però res més...
Puntuació: 3/10

SHERLOCK HOLMES: JUEGOS DE SOMBRAS.
El personatge de Sherlock Holmes sempre m'ha caigut bé tot i la seva misogínia i el seu caràcter esquerp, és un paio que em cau bé. En la primera pel·lícula reconec que m'ho vaig passar força bé , la direcció de Guy Ritchie, trepidant i sorprenent em va deixar asseguda a la butaca del cinema. A més la interpretació de Downey Jr. i de Jude Law també van afavorir que m'ho passés d'allò més bé. Però ja ho diuen que les segones parts no sempre són millors, i aquesta no és la excepció.... més del mateix, repeticions de la jugada , bons, diria que molt bons moviments de càmera però res més. La noia... i pura coincidència és la de Millenium suec.!!
Puntuació: 5/10

ARTHUR CHRISTMAS
La gran sorpresa del Nadal, sens dubte!!.No m'esperava res, i fins i tot vaig anar sense llegir res de la història... la meva sorpresa va ser quan vaig adonar-me que era un producte de la factoria Aardman, els creadors de Wallace i Gromit un dels meus personatges animats preferits.... així que vaig entrar plenament en la història , que cal dir-ho està molt bé!
Puntuació: 8/10


LA CONSPIRACIÓN
La última pel·lícula de Robert Redford, és una interessantíssima proposta sobre el judici a la dona que se suposa va ser la que va conspirar contra l'assassinat d'Abraham Lincoln, el primer president dels Estats Units. Tot i que és una història complexe , Redford ens la fa viure en primera persona, a través de Mary Surrat una estupenda Robin Wright, la dona que va canviar les lleis del país, però que ho va pagar amb la seva mort.
Puntuació: 8/10

dimecres, 18 de gener del 2012

LA DAMA DE HIERRO


 
Vaig a ser ràpida: La dama de hierro, no val res.!!! i no cal gastar gaires més paraules amb ella.... ara la Meryl.... si que és mereix una gran entrada!!!
Cada vegada estic més convençuda que Meryl Streep no és d'aquest món. És única en la seva espècie!! No hi ha ningú com ella... ningú, ni dona ni home ni animal, i això que hi ha animals que es mereixen l'Oscar i tots els premis (sinó fixeu-vos amb Uggie, el gosset de The Artist!).
Però tornem a la gran Meryl!!
He de confessar aquí i davant de tothom que a mi , quan jo era més joveneta la Meryl Streep no m'agradava (i això ho pot confirmar la meva amiga Margenat que sap tots els meus secrets cinematogràfics més inconfessables) no li trobava el què, però poc a poc i analitzant les seves interpretacions allò que era un rebuig inicial va passar a ser una successió d'admiracions per cada pel·lícula que veia... fins al final, que se m'enfot el que vagi a veure perquè només la vull veure a ELLA.
No recordo quan va ser la primera vegada que la vaig veure però gaire bé podria dir que va ser en la seva primera aparició en una pantalla gran: Júlia (la meravellosa historia d'amistat entre Vanessa Redgrave i Jane Fonda que per cert va ser ella qui la va acomiadar en els Globus i va professar la seva admiració!) i en que fa un petit paper que l'arribes a odiar (probablement per això la meva mania inicial).
Després vindria El cazador i primera nominació de 16!!! esplèndida... i tants d'altres papers... fem-ne un repàs del que més m'han impactat.
Aviso...gaire bé en tota la seva filmografia ha rebut premis o nominacions, cosa que feia, premi que queia, si ja ho dic jo que no és d'aquest món...
Té una filmografia extensa i si segueixo l'ordre cronològic mencionaria especialment: Manhattan, amb Woody Allen, Kramer contra Kramer amb Dustin Hoffman, La mujer del teniene francés i La decisión de Sophie.... la esplèndida Memorias de África ... totes hauríem volgut volar amb Robert Redford o dir-li que si a Clint Eastwood a Los puentes de Madison... però llavors va arribar Las horas i és llavors quan la meva admiració per Meryl ja va ser tan gran que creia que no podria superar un paper com aquell on merescudament hauria d'haver guanyat un altre Oscar, però és que llavors va fer Mamma Mia! on ballava i cantava i se n'enfotia d'ella mateixa, i vaig pensar ja està ja no pot fer res millor... i va i ens presenta el paper de monja a La duda i vaig tenir por, vaig sortir cagada del cinema amb la seva interpretació no vaig poder dormir en dos dies, se m'apareixia la seva cara per tot arreu... i em vaig dir ara si, ja ha arribat a dalt de tot i pataplaf.... fa de Júlia , una cuinera americana que va a aprendre cuina a França i llavors em va desarmar i ja vaig caure definitivament als seus peus. Però ara fent de Margaret Thatcher (obligatòria veure-la en anglès!!) està simplement magistral i la seva caracterització fa posar els pèls de punta!!!!! On té el sostre de la interpretació aquesta dona??? no ho sé però crec que encara té corda per estona...
Aquest any igualarà a Ingrid Bergman en els Oscars .... perquè aconseguirà el tercer... de moment esperar el 24 per les nominacions i després ja em direu.
I com deia Cary Grant, l'amic íntim d'Ingrid Bergman: “Ingrid es mereix un premi cada any , estigui o no nominada”... el mateix dic per la Meryl. Amén.
Puntuació: 3/10. Meryl Streep: cal que li posi puntuació????

dimarts, 17 de gener del 2012

ATTACK THE BLOCK

Tinc unes amigues més jovenetes que jo però que són tan o més cinèfiles que un dia em van obligar a veure Zombies Party i Napoleon Dynamite,jo em pensava que no valdrien res però encara els hi vaig trobar certa gràcia... quan vaig veure que estrenaven Attack the block i que era del mateix tipus , vaig anar-la a veure.
I no em va decepcionar, evidentment no espereu la pel·lícula de l'any però és distreta.
Una colla de jovenets d'un barri marginal de Londres, es dediquen a fer petits delictes a la seva zona, la pel·lícula comença quan aquesta colla assalta a una jove infermera que viu al seu mateix bloc. La cosa empitjora quan del cel cau una espècie de càpsula que conté a una alienígena estil Alien (de la pel·lícula de la Sigourney Weaver) i els nois se la carreguen. Passejant-la per tot el barri i després amagant-la al bloc, els companys extraterrestres decideixen anar-la a rescatar i ho fan de la manera més bèl·lica possible. Com que l'atac només és en la zona del bloc de pisos dels nois, sembla que la batalla passa desapercebuda, i ells sols hauran de salvar al món.
Attack the block recorda molt a aquelles pel·lícules dels anys vuitanta sobre monstres com els Gremlins o els Goonies però una mica més gamberra.
És una història molt entretinguda i passa d'allò més bé, si un dia en teniu ganes la podeu veure en dvd.
Puntuació:6/10

dimarts, 10 de gener del 2012

DRIVE

Una habitació buida, un home que parla pel telèfon posant les seves condicions, no hi ha marge d'error. Un atracament , el protagonista absolut és ell, s'escapen, arriba la persecució, descobrim que té una sang freda espectacular...
Així comença Drive. No sabem res del personatge, (només que és mecànic i que treballa parcialment d'especialista de cinema perquè és un gran conductor) ni tan sols el seu nom, ni d'on ve, ni quin passat té, no té família, no sabrem gaire res de la seva vida però a mida que va passant la pel·lícula i a través d'accions que fa o de coses que diu, descobrim un personatge fred, que no té sentiments però que en canvi és capaç de lligar-se emocionalment a una veïna que en un moment determinat necessita ajut i que ell farà tot el possible per recolzar-la , però la cosa és complica... i molt.
Drive, és una pel·lícula sorprenent. Com a mínim em va sorprendre. El director danès Nicolas Winding Refn, fa una pel·lícula freda on els únics moments de calidesa la posen els personatges de la veïna i el seu fill i quan el protagonista està amb ells.
No vull explicar gaire més cosa del que passa a la història perquè després de la presentació dels personatges la pel·lícula deriva en un thriller de cinema negre que gaire bé esdevé dels millors dels clàssics del gènere.
Amb una posada en escena acurada, una direcció impecable on la càmera només segueix al conductor, amb una música impactant i una fotografia mil·limetrada (compte amb l'escena de l'ascensor!), els actors són sense cap mena de dubte el millor de la historia. Ryan Grosling , perfecte en el seu paper de samurai modern demostra una vegada més i ja en porta unes quantes aquest darrer any, que és un dels millors actors de la seva generació. Carey Mulligan, una debilitat ho reconec, però és que la seva mirada és de les més intenses que he vist mai!! i a més és una gran actriu, posa la part més tendra i delicada dins d'un món sec, dur i molt fred. Albert Brooks (que sembla que estarà molt premiat per aquest paper!) fa realment por juntament amb el seu col·lega Ron Perlman (el meu estimat Vincent).
Una pel·lícula d'acció i pur cinema negre... Molt recomanable.
Puntuació:8/10

dissabte, 7 de gener del 2012

MELANCHOLIA

Ho he dit moltes vegades i no em cansaré de repetir que no m'agrada Lars von Trier.
Li reconec que és un bon director i que com a un dels creadors del moviment Dogma nascut en terres nòrdiques, el col·loca en la llista dels grans. Però a mi no m'agrada.
El trobo un director prepotent (i algú em podrà dir que s'ho pot creure i això no ho discutiré) però el fet de que una persona que es diu Lars Trier es posi al mig von (i encara que no se la posi en majúscula!) pel fet de fer-se reconèixer com a un burgès o per tenir alguna cosa en comú amb els grans Eric von Stroheim o Josef von Sternberg, em sembla de lo més pedant que pugui existir.
Crec que la primera pel·lícula que vaig veure d'ell va ser Rompiendo las olas i quan tothom deia que era una meravella jo ja no entenia perquè el maltractament de la pobra Emily Watson... després vindria Bailando en la oscuridad, atrevir-se amb un musical ja era arriscat però a sobre tractar al personatge de la Bjork d'aquella manera em va semblar molt impertinent, jo ja m'anava carregant però li vaig donar una altra oportunitat amb Dogville, i tot i que formalment he de reconèixer que em va agradar i que la Patricia Clarkson estava espectacular, la meva paciència es va acabar del tot. Em vaig dir a mi mateixa que no veuria res més d'ell. Troyana va insistir en que veies Melancolia (ja m'havia saltat Els idiotes o Anticrist que ni m'havia atrevit a veure!!) i la vaig veure.
Melancolia és d'aquelles pel·lícules que visualment són boniques si hi entres , és clar! per què el mateix podríem dir de El árbol de la vida, són formes molt personals de fer cinema però la pedanteria del senyor VON Trier va molt més enllà. El retrat d'una noia que no hi toca, com és la fantàstica Kristen Dunst que a mi , aquí, hi ha moments que li donaria una bofetada!!, no em serveixen per poder veure més enllà, ja sé que no sóc gens objectiva, GENS!! però és que es carrega el món... i no em digueu que aquest senyor no té aspiracions de Déu!!.
Jo no sóc contraria a una pel·lícula pessimista ni derrotista de fet sóc una fervent admiradora de les pel·lícules demolidores de Michael Haneke... són tant o més derrotistes i en canvi jo les trobo amb molt més sentit.
En fi, aquesta vegada m'ha sortit més un comentari molt més personal dels que normalment faig...i ja sé que ningú o gaire bé ningú estarà d'acord amb aquesta vegada però amb Lars von Trier són visceralment negativa.
Puntuació: 2/10 per alguna escena i per la Dunst

divendres, 6 de gener del 2012

AVUI A ZINÉFILAS



Avui a Zinéfilas li dedico la entrada a les meves estimades-odiades llistes.
Vull dir que he fet una llista de lo millor i de lo pitjor de l'any 2011, d'una manera molt personal!!!
SI voleu ja sabeu, us hi podeu passar!
Que els Reis us hagin portat moltes coses!!!!!!

dimarts, 3 de gener del 2012

GLEE


Avui per començar l'any, volia fer-ho d'una manera diferent i tot i que ja tinc pel·lícules a comentar fa temps que em ronda pel cap dedicar-li una entrada a una sèrie a la que em reconec totalment enganxada: GLEE.
Digueu-me simplona perquè la sèrie ho és: una colla d'adolescents de l'Amèrica profunda que dins del centre són uns inadaptats i que passen l'estona en un club de cant que anomenen Glee. La sèrie no donaria més de si sinó fos per els números musicals que hi surten, alguns autèntiques delícies pels qui som amants d'aquest gènere.
És una sèrie totalment anàrquica, i en alguns episodis et poden sortir cançons d'intèrprets actuals com Lady Gaga, Madonna, Adele, Beyoncé o la desapareguda Amy Winehouse i d'altres clàssics com Beatles, Gloria Gaynor, Bonnie Tyler o la gran Barbra Streisand per la qual , dos dels seus personatges tenen autèntica devoció. I altres episodis que els han dedicat a musicals concrets, o a temes musicals de grans Musicals de Broadway com The Rocky Horror Picture show (brutal!!!), West Side Story,Cantando bajo la lluvia, Els Miserables o el Thriller de Michael Jackson... Així com cada vegada va creant més expectació el fet de que surten actors o actrius coneguts en episodis puntuals com Gwyneth Paltrow, Britney Spears, Olivia Newton-John, Neil Patrick Harris, John Stamos, o les grans Carol Burnett i Patti Lupone.
Tots els actors són joves amb projecció, saben cantar i ballar i ara per ara la que sembla que té més sortida és Lea Michele.
Si us agraden els musicals, deixeu els perjudicis enrere i mireu algun episodi, són simpàtics... jo us deixo algun vídeo (de més o menys qualitat) de temes musicals que surten en alguns...

IMAGINE JOHN LENNON

LANDSLIDE

BACK TO BLACK, AMY WINEHOUSE

RUMOUR HAS IT/SOMEONE LIKE YOU, ADELE

ELS MISERABLES

THE HORROR PICTURE SHOW

RIVER DEEP/MOUNTAIN HIGH (IKE I TINA TURNER)

I WANT YOU HOLD YOUR HAND BEATLES

I WILL SURVIVE (GLORIA GAYNOR)

CANDYMAN (CRHISTINA AGUILERA)

A BOY LIKE THAT

SOMEWHERE

dimecres, 28 de desembre del 2011

LA MONA XITA ENS HA DEIXAT

La mona Xita ens ha deixat!!!
Ja sabeu que sempre m'agrada mencionar als actors o actrius o gent del cinema que ens deixa i avui malgrat ser d'una altra espècie animal, també vull donar a conèixer la mort de la mona Xita als 80 anys!!!!
Va acompanyar a Johnny Weissmüller , el millor Tarzan que ha existit mai en el món cinematogràfic en gaire bé totes les pel·lícules que van protagonitzar sobre el rei dels monos, i probablement robava en més d'una de les escenes que feien conjuntament.
Un homenatge, petit però sentit a aquest mico, que com d'altres animals , Rintitin, Flipper, la mula Francis, Lassie, el Verdel, Asta i segurament me'n deixo tants d'altres han contribuït que jo m'ho passi molt bé en tantes i tantes pel·lícules.

diumenge, 25 de desembre del 2011

CRAZY STUPID LOVE

Inicialment , Crazy stupid love no em cridava gens l'atenció, primera per què Steve Carrell no és un actor que precisament m'agradi gaire,i segon per què pintava a una comedieta romàntica de les bobalicones que últimament se'n veuen masses... però mirant el planter d'actors i actrius que sortien , em van fer reflexionar: Marisa Tomei?, Julianne Moore?, Ryan Grosling?, Kevin Bacon?, Emma Stone que ara sembla que estigui a tot arreu (ja em va sorprendre a Criadas y señoras), que tots aquests actors haguessin fet un projecte junts potser no era tanta casualitat. Vaig canviar d'idea i la vaig anar a veure.
I em vaig trobar amb una grata sorpresa.
Crazy stupid love és un drama, però ben maquillat de comèdia. A partir d'un sopar romàntic en què la seva dona li demana el divorci, Cal (Carrell) decideix prendre una decisió diferent , i una nit va un bar on coneix a un solter d'or que l'ensenyarà a seduir a les dones i a pujar la seva autoestima. Bons diàlegs i una bona resolució de la historia fan que aquesta pel·lícula se li doni una oportunitat per ser visualitzada.
Però sobre tot el que més em va agradar van ser els actors. Davant d'un bon guió no m'estranya que els que surten diguessin que si al projecte, Marisa Tomei, en cada aparició seva aquesta dona va millorant en grandiositat, surt poc però omple la pantalla, està tant surrealista que rius en cada moviment que fa...., Kevin Bacon, actor solvent fent una comèdia? i Ryan Grosling, que és un actor que el tinc per seriós, la seva pròpia filmografia així ho certifica: el creyente, Half Nelson, Lars y una chica de verdad (interessantíssima pel·lícula),però amb aquesta comèdia em demostra que és un actor amb molts més registres... i sobre tot una meravellosa, estupenda i fantàstica Julianne Moore (se m'acaben els adjectius Troyana, però se'ls mereix oi??) que segueixo dient que és igual el que faci, perquè tot ho fa bé...
Se'ns dubte aquesta és una comèdia dramàtica que mereix una oportunitat per ser vista.
Puntuació: 7/10

dijous, 22 de desembre del 2011

TÍMIDOS ANÓNIMOS

Tímidos anónimos és una de les comèdies més agradables que he vist últimament. I ho dic en tots els sentits per què el tercer personatge en qüestió a part de la parella principal, és la xocolata. Irresistible plantejament!
Ella una tímida patològica però amb un gran do, és una de les millors xocolateres del món encara que no s'ha donat mai a conèixer i ell, un home tímid fins a la medul·la, el director d'una fàbrica de xocolata que està a punt de fer fallida perquè la seva producció és molt baixa.
Quan ella va a buscar feina , la vida d'ambdós personatges canviarà radicalment però, és clar, són tan tímids que no sempre tot els hi sortirà com esperen.
Encara que ja saps com acabarà la pel·lícula , és un guió totalment previsible, la historia passa d'allò més bé, i sempre amb un somriure a la clara. Ell , et posa molt nerviós per moments però tens ganes que les coses li surtin bé, i ella és tan deliciosa com la xocolata.
Bon producte francès, personalment em va agradar força, història dolça, personatges agradables, producció senzilla, una narració eficaç amb uns secundaris que fan de perfecte coixí als protagonistes principals.. ho té tot per no perdre-se-la.
La combinació amarga i dolça de la xocolata queda ben reflectida en aquesta cinta.. i quan sortiu del cinema, tindreu ganes d'anar al carrer Petritxol a fer una bona tassa de xocolata.
Puntuació: 7/10

diumenge, 18 de desembre del 2011

THE ARTIST

Només amb els títols de crèdit inicials ja vaig obrir la boca ... i així em vaig quedar durant tota la projecció. No podia creure el que estava veient.
Una pel·lícula muda, en blanc i negre.... davant la meva absoluta impressió inicial, el metratge va anar passant i la meva admiració va anar creixent fotograma a fotograma.
Vaig sortir tant al·lucinada del cinema com feia temps que no m'havia passat, ni tant sols amb Un dios salvaje que m'havia encantat.
I és que The artist, és un meravellós homenatge als inicis dels cinema.
La veritat és que no sé per on començar , estic tan aclaparada ... vull dir tantes coses que no sé que dir....
Havia sentit que era una autèntica delícia, pel matí havia escoltat el programa de La claqueta un programa que segueixo des de fa més de 20 anys i tots l'havien deixat de 9 cap amunt, jo quan vaig sortir vaig pensar que havia de crear un nou sistema de puntuació perquè un 10 em semblava massa poc.
Què és THE ARTIST???
Com ja he dit, un meravellós tribut als inicis del cinema. La pel·lícula està entre una barreja de Cantando bajo la lluvia i Ha nacido una estrella... però per si sola serà una pel·lícula clàssica dintre d'uns anys.
És la historia d'amor entre un actor de renom de l'època del cinema mut que casualment coneix a una noia (deliciosa presentació dels personatges) que esdevindrà una gran actriu en l'incipient entrada del cinema sonor.... i ja no us dic res més....
La pel·lícula està plena de detalls cinèfils, plena de tocs de cinema clàssic, plena de moments absolutament màgics que et fan estar amb els ulls ben oberts per no perdre cap detall... des del somni de l'actor amb el so, el moment d'ella amb el frac d'ell, amb el pas del temps i del matrimoni reflectit amb el moviment de les estàtues, el moment en que tornen a coincidir al plató quan ella balla però només se li veuen les cames (Calle 42), el màgic moment de les escales on tots passen de pressa però ells estan parats parlant, i ja per acabar-ho de rematar l'escena final amb el tema d'amor de Vertigo!!!!!... buufff i tantes d'altres...
Ells, els protagonistes estan simplement meravellosos: ell, George Valentin (Jean Dujardin no el coneixia) amb aquesta barreja de galan dels inicis del cinema entre John Barrymore ,John Gilbert i Douglas Fairbanks (inevitable bigotet), amb una expressió facial brutal, passa del riure amb un somriure increïble a una tristesa que et té el cor en un puny; ella Peppy Miller (una deliciosa Bérénice Bejo), l'actriu que va creixent pel·lícula a pel·lícula i que malgrat la fama no oblida al seu actor preferit....
I els secundaris, amb John Goodman en el paper del magnant de cinema estil David O'Selznick o Louis B. Mayer; Penelope Ann Miller (la recuperada Penelope!!) fent de l'esposa de l'actor que va caient poc a poc; meravellosa; o James Cromwell en el deliciós paper del xofer de Valentin que no el deixa mai fins que ja no el poden pagar.... o Malcom McDowell , fent un brevíssim paper (suposo que va pagar per poder entrar en el projecte.... perquè llegint aquest guió era totalment inevitable estar-hi dins).
En fi, ja no vull dir res més. Només una cosa. És d'obligada visió!!!
Ja ha guanyat no sé quants premis... té sis nominacions als Globus d'Or i si els acadèmics són una mica llestos, guanyarà sense cap mena de dubte l'Oscar a la millor pel·lícula de l'any.... i compte... que el gos hauria de tenir una menció especial perquè està absolutament espectacular... no, no m'havia oblidat d'ell!    
Senyor Michel Hazanavicious, em té als seus peus... per sempre més!!!!!
Puntuació:11/10.... simplement per tot!!!!

MATAR UN RUISEÑOR

Atticus Finch és potser el nom amb el qual més s'associa a Gregory Peck. I és que aquest personatge, segons ell mateix va ser un dels més importants de la seva carrera.
Matar un ruiseñor, és una d'aquelles pel.lícules, un d'aquells personatges que sens dubte marquen una època.
Atticus Finch és un advocat que es posa en contra tota la seva comunitat blanca per defensar a un negre d'una violació que no ha comès i que projecta en la seva personalitat tots els valors progressistes com la tolerància i la honestedat que la seva comunitat no té.
Matar un ruiseñor està basada en la novel·la del mateix nom que Harper Lee , la seva autora va escriure i per la qual va guanyar el Pulitzer l'any 1960.
L'acció transcorre a un poble d'Alabama, lloc racial per excel·lència on Atticus Finch, vidu, viu amb els seus dos fills, Jem i Scout. Precisament la pel·lícula si té quelcom molt novedós per la època és que està explicada des del punt de vista de la filla petita, Scout que poc a poc , a través de la seva narració ens va explicant el que passa en el poble i com va descobrint i experimentant per ella mateixa la injustícia de la gent.
La pel·lícula té clarament dues parts, una primera en que se'ns situa en l'acció , com és la gent , la vida del poble, una perfecta explicació de tots els seus personatges, sobre tot de la vida quotidiana dels tres més petits i la segona part, la del judici, excel·lentment relatada per Robert Mulligan , amb un al·legat final de Peck sempre mirant a la càmera i fent-nos partícips a nosaltres com a espectadors , de ser el propi jurat i per tant ser tan culpables com ells de la decisió final que se'n pren.
Robert Mulligan, director provinent de la generació de la televisió fa un cru retrat sobre la intolerància i la injustícia en aquest cas americana però que també es extensible a arreu. És potser el seu títol més important però per a mi una de les seves millors pel·lícules és Verano del 42 amb una meravellosa Jennifer O'Neill.
Gregory Peck va guanyar l'Oscar per aquesta memorable interpretació (la productora inicialment havia pensat amb Rock Hudson!), i els dos fills de Peck no van seguir cap carrera cinematogràfica. És un dels primers papers importants de Robert Duvall i la música va a càrrec del gran Elmer Bernstein.
Com a curiositat, Capote (2005) relata la vida del genial escriptor era íntim amic de Harper Lee (interpretada per Catherine Keener) i se'n fan varies referències al llibre de l'escriptora.
Puntuació: 10/10

dimecres, 14 de desembre del 2011

UN DIOS SALVAJE


De tant en tant surts del cinema donant gràcies als germans Lumiére i al seu invent!!
Aquest és el cas de Un dios salvaje, una petita obra mestra dirigida pel gran Roman Polanski, amb guió de Yasmina Reza una renombrada directora teatral.
Dos nens es barallen al parc. Un li trenca unes dents a l'altre.
Els pares de la víctima conviden als altres pares a intentar resoldre el conflicte.
El que comença sent una xerrada distesa acabarà sent una baralla constant de recriminacions i escridassades entre els dos matrimonis que rebel·len les seves ridícules contradiccions i malentesos.
Brutal posada en escena de Roman Polanski on no deixa que els seus personatges es moguin d'escena (ja sé que és una obra de teatre), en una habitació que sembla una presó per a ells i que té un poder d'atracció que no els deixa marxar d'allà, a l'igual que els personatges de El ángel exterminador del gran Buñuel.
Sense gaires possibilitats de moviment de càmera, Polanski es mou per l'espai jugant constant i magistralment amb els miralls de casa del matrimoni Foster- Really i va ofegant poc a poc als seus personatges amb uns diàlegs corrosius.
I què puc dir dels quatre....monstres??? aquesta és la paraula monstres de la pantalla per què no tenen altre nom...
John C.Really; la seva evolució de personatge va in crescendo a mida que passa el metratge, sembla ser el conciliador inicial però perd els papers; Christopher Waltz (que bo que és!!!) és simple espectador d'una guerra en la qual es manté al marge fins que li toquen la moral i el mòbil!!!... Jodie Foster, m'encanta, ho reconec, perd els papers de seguida i no sap com recuperar-los, està espectacular... i Kate Winslet... (la millor, se'ns dubte!) la seva interpretació, magistral, es digne de nominació! Està tan gran... tan immensa, que vomita literalment el seu paper!!!!
80 minuts de pur cinema.... en Polanski no en necessita més per fer una pel·lícula d'Oscar!.
Puntuació:10/10

diumenge, 11 de desembre del 2011

EL CRIMEN DE CUENCA


Aquesta era una d'aquelles pel·lícules de la filmografia espanyola que encara no havia vist i sabia que era de visió obligatòria.
Pilar Miró sempre m'ha semblat una de les directores més interessants del panorama no només espanyol sinó mundial i es va arriscar molt fent una pel·lícula d'aquestes característiques en la recent estrenada democràcia després de molts anys de dictadura.
Basada en fets reals, en l'Espanya més profunda de principis de S XX, quan un pastor desapareix misteriosament i són acusats els seus dos companys d'haver-lo assassinat. Malgrat ells ho neguen reiteradament això no impedeix que la justícia d'aquella època s'escarneixi sobre els dos pobres homes que encara que es cansen de cridar per la seva innocència, no hi ha ningú que els cregui, ni tans sols les seves famílies... desesperats reben tot tipus de vexacions i tortures (imatges reflectides en la pantalla i que et fan posar els pèls de punta , entre altres coses perquè se suposen que van ser reals!!) i finalment es deixen anar, s'acusen entre ells i no eviten una llarga condemna fins que al cap dels anys el suposat “assassinat” apareix un dia pel poble tan tranquil....
Les seves imatges esgarrifoses , si ho són actualment, suposo que en el seu moment deurien impactar d'una manera brutal, i em refereixo sobretot a les seqüències de les tortures que fan sobre dos pobres pastors acusats d'un crim que anys més tard es va descobrir que no havien fet.
Tan impactant com les seves imatges ho són els actors de la seva història, Amparo Soler Leal, Mary Carrillo, Fernando Rey , Hector Alterio o una joveníssima Mercè Sampietro (que treballaria amb la directora amb molts dels seus projectes) omplen la pantalla d'aquesta pel.lícula
Pilar Miró, com deia abans , em sembla una directora molt interessant, amb una filmografia important...va morir jove, sense haver pogut acabar la que crec que hauria estat una filmografia molt més complerta. Recordo que la vaig veure passar pel meu costat, durant una estada la Festival de Sant Sebastian, era petita, menuda, però la força que irradiava et feia apartar, literalment, a mi em va fer fer un pas enrere i simplement la vaig haver d'admirar. No va tenir una vida professional fàcil, una dona en un món d'homes, poques ho van aconseguir, ella si.
El crimen de Cuenca, és una pel·lícula a revisar, sens dubte, una de les pel·lícules clau de la filmografia espanyola de la post dictadura.
Puntuació: 9/10

dijous, 1 de desembre del 2011

AVUI FEM QUATRE ANYS!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Doncs siii, avui en fem quatre i ho dic en plural perquè aquest bloc no hauria estat possible sense tots i totes el que m'heu llegit des del principi, els que us heu anat afegint i sobre tot a les cinc boges amigues meves que em van fer aquest meravellós regal i que m'ha donat tantes alegries....
I no vull posar-me sentimental, només vull donar les gràcies al cinema que tantes satisfaccions m'ha donat des de que jo era molt petita, des d'aquella vegada que vaig anar amb el meu germà, els meus cosins, la meva tieta i la meva mare al Coliseum a la Gran Via de Barcelona i vaig seure a la platea i vaig observar com una pantalla immensa de televisió (no havia entrat mai en un cinema!!), s'encenia al mateix moment que s'apagaven tots els llums de la sala i una senyora amb paraigües baixava del cel i començava a cantar.... Mary Poppins és el primer record cinematogràfic que tinc, un dolç record i també recordo el segon, al Rex també de la Gran Via on Los Tres Caballeros cantaven amb una Carmen Miranda amb una barret de fruites impossible....
i després n'han vingut moltes, més , milers més diria jo!!!!
Gràcies al cinema..... gràcies a tots vosaltres!!!!!!!!!!!!

divendres, 25 de novembre del 2011

ONE DAY

Siempre el mismo dia, és la historia de Dexter i Emma, des del moment que es coneixen, el mateix dia que tots dos es graduen a la Universitat, el 15 de juliol del 1988. A partir d'aquest dia, i a través de diferents 15 de juliols es van explicant que fan i que és de les seves vides.
Emma , interpretada per Anne Hathaway és una noia treballadora amb principis i molta ambició, amb ganes de canviar el món però que no té gaire sort i en Dexter, interpretat per Jim Sturgess (actor completament desconegut per a mi) és un noi ric, una mica caradura i tot un “donjuan”.
La curiositat de la història és que cada 15 de juliol ens anem trobant als dos personatges en diferents moments de la seva vida, alguna vegada es troben , d'altres no i anem observant com es debilita o s'enforteix la seva relació depenen del moment en que es troben tots dos. S'estimen, són els millors amics fins que descobreixen que són quelcom més i que ja no poden viure l'un sense l'altre.
Sincerament és una fluixa comèdia romàntica que només em va atraure per dues raons: la primera per què la seva directora és Lone Scherfig, que va dirigir anteriorment An education, una pel·lícula que personalment em va impactar molt per la seva temàtica i la interpretació de Carey Mulligan i la segona i més important és que surt Patricia Clarkson, aquest monstre d'actriu que allà on surt és menja i roba la pantalla de qualsevol que estigui al seu costat.... però què bona que és aquesta dona!!!
Anne Hathaway, personalment no m'agrada però li reconec l'esforç del seu clar accent britànic i se't va fent simpàtic el seu personatges a mida que passa la historia.
Però la pel·lícula no té res.... simplement simpàtica per veure-la un diumenge de pluja al sofà amb una manteta a sobre.
Puntuació: 4/10 (i per què tres punts van per la Patricia)

divendres, 18 de novembre del 2011

CRIADAS Y SEÑORAS



De tant en tant ens arriba a la cartellera una d'aquelles pel·lícules que són típicament americanes i que et fa una mica de cosa anar-les a veure per allò de que et resultaran força llunyanes.
Amb Criadas y señoras tenia aquesta sensació. Però una vegada més , em vaig equivocar! Afortunadament.
Per on puc començar?
La història, alguns diran que és carrinclona o massa tòpica, és possible però també és real i segur que les dones de color de finals dels 60 del sud d'Amèrica van viure situacions similars o pitjors... i és que la història d'aquestes dones era molt dura, havent abolit l'esclavitud elles encara eren esclaves d'una societat “blanca” en que havien de deixar els seus fills per cuidar als de les famílies blanques benestants. Unes dones que no tenien dret a res i que havien de callar davant de les injustícies a que estaven exposades.
La posada en escena i una direcció artística magnífica, una recreació preciosa de finals dels seixanta en aquella Amèrica profunda al Missisipi, on tots els detalls estan molt ben cuidats, des dels vestits, a la diferència dels barris, als menjars.....
La direcció de Tate Taylor un debutant darrera la càmera fa d'aquesta adaptació del llibre The help de Kathryn Stockett (un betseller la seu país!) , una recreació gens lacrimògena d'una societat dura per a certa part de la població amb uns diàlegs punyents i si més no alguna vegada, poques, divertits... amb una banda sonora de Thomas Newman que acompanya en tot moment a les imatges.
I em deixo pel final al repartiment, magnífic repartiment de dones a quina millor....Viola Davis (l' actriu que em va deixar enganxada a la cadira en aquella espectacular conversa amb Meryl Streep a La duda) i una debutant Octavia Spencer , porten el pes de la “part negra” de la història, correctíssimes les dues, i un planter de noves actrius americanes com Emma Stone (que l'he vista fa poc a la interessant Crazy , stupid love), interpretant a la noia que vol escriure un arriscat llibre sobre les experiències de les dones de color, Bryce Dallas Howard, la “dolenta” de la pel·lícula, o Jessica Chastain (El árbol de la vida, La deuda...) fent un paper molt agraït i on té les millors escenes amb Olivia Spencer. Sense oblidar-me de les veteranes Sissy Spacek, Allyson Janney o Mary Steenburgen. Totes magnífiques!!
Com a curiositat i és que jo durant la projecció vaig tenir molt present Tomates verdes fritos, és que la mammy de Sketter (Emma Stone) és Cicely Tyson la mateixa que sortia a la pel·lícula del 1991 i la que precisament deia allò de “el secreto está en la salsa”.... en aquesta pel·lícula podríem dir que “el secreto está en la tarta” ja m'entendreu quan la veieu!!
Segur que estarà present a les nominacions dels Oscars!!! Realment val la pena!
Puntuació: 8/10