THE ARTIST

Només amb els títols de crèdit inicials ja vaig obrir la boca ... i així em vaig quedar durant tota la projecció. No podia creure el que estava veient.

Una pel·lícula muda, en blanc i negre.... davant la meva absoluta impressió inicial, el metratge va anar passant i la meva admiració va anar creixent fotograma a fotograma.

Vaig sortir tant al·lucinada del cinema com feia temps que no m'havia passat, ni tant sols amb Un dios salvaje que m'havia encantat.

I és que The artist, és un meravellós homenatge als inicis dels cinema.

La veritat és que no sé per on començar , estic tan aclaparada ... vull dir tantes coses que no sé que dir....

Havia sentit que era una autèntica delícia, pel matí havia escoltat el programa de La claqueta un programa que segueixo des de fa més de 20 anys i tots l'havien deixat de 9 cap amunt, jo quan vaig sortir vaig pensar que havia de crear un nou sistema de puntuació perquè un 10 em semblava massa poc.

Què és THE ARTIST???

Com ja he dit, un meravellós tribut als inicis del cinema. La pel·lícula està entre una barreja de Cantando bajo la lluvia i Ha nacido una estrella... però per si sola serà una pel·lícula clàssica dintre d'uns anys.

És la historia d'amor entre un actor de renom de l'època del cinema mut que casualment coneix a una noia (deliciosa presentació dels personatges) que esdevindrà una gran actriu en l'incipient entrada del cinema sonor.... i ja no us dic res més....

La pel·lícula està plena de detalls cinèfils, plena de tocs de cinema clàssic, plena de moments absolutament màgics que et fan estar amb els ulls ben oberts per no perdre cap detall... des del somni de l'actor amb el so, el moment d'ella amb el frac d'ell, amb el pas del temps i del matrimoni reflectit amb el moviment de les estàtues, el moment en que tornen a coincidir al plató quan ella balla però només se li veuen les cames (Calle 42), el màgic moment de les escales on tots passen de pressa però ells estan parats parlant, i ja per acabar-ho de rematar l'escena final amb el tema d'amor de Vertigo!!!!!... buufff i tantes d'altres...

Ells, els protagonistes estan simplement meravellosos: ell, George Valentin (Jean Dujardin no el coneixia) amb aquesta barreja de galan dels inicis del cinema entre John Barrymore ,John Gilbert i Douglas Fairbanks (inevitable bigotet), amb una expressió facial brutal, passa del riure amb un somriure increïble a una tristesa que et té el cor en un puny; ella Peppy Miller (una deliciosa Bérénice Bejo), l'actriu que va creixent pel·lícula a pel·lícula i que malgrat la fama no oblida al seu actor preferit....

I els secundaris, amb John Goodman en el paper del magnant de cinema estil David O'Selznick o Louis B. Mayer; Penelope Ann Miller (la recuperada Penelope!!) fent de l'esposa de l'actor que va caient poc a poc; meravellosa; o James Cromwell en el deliciós paper del xofer de Valentin que no el deixa mai fins que ja no el poden pagar.... o Malcom McDowell , fent un brevíssim paper (suposo que va pagar per poder entrar en el projecte.... perquè llegint aquest guió era totalment inevitable estar-hi dins).

En fi, ja no vull dir res més. Només una cosa. És d'obligada visió!!!

Ja ha guanyat no sé quants premis... té sis nominacions als Globus d'Or i si els acadèmics són una mica llestos, guanyarà sense cap mena de dubte l'Oscar a la millor pel·lícula de l'any.... i compte... que el gos hauria de tenir una menció especial perquè està absolutament espectacular... no, no m'havia oblidat d'ell!    
Senyor Michel Hazanavicious, em té als seus peus... per sempre més!!!!!
Puntuació:11/10.... simplement per tot!!!!