UN DUET HISTÒRIC

Sovint ens equivoquem en la vida, fem coses de les quals ens penedim un cop fetes, però a vegades s'han de fer encara que no ens agradin... és el que em va passar ara fa un parell de cap de setmanes, un dissabte en el qual vaig fer un duet històric... Com que sé que aquest humil blog el llegeix poca gent, m'he atrevit a dir que vaig anar a veure i rebre tots els càstigs que em mereixi... sense protestar....

LOS MERCENARIOS

Històric (i patètic) càsting amb totes les velles glòries del cinema de cops de puny: Silvester Stallone, Jason Staham, Mickey Rourke, Jet Li, Arnold Schwarzenegger, Dolph Lungren, Bruce Willis, Eric Roberts.... apoteòsic... només faltaven en Jean-Claude Van Damme (que no va sortir a la pel·lícula perquè no volia perdre en una baralla contra Jet Li.... pobre!!!!) i l'Steven Siegel. Si haguessin estat tots, realment no hauria suportat tanta emoció!!!!

Què puc dir??? no tinc prou paraules ni espai suficient per poder descriure el què vaig sentir un cop va acabar la cinta... estava tan enganxada a la cadira que el meu pobre cul no va reaccionar a sortir pitant de la sala... a part de ser una pel·lícula d'allò més dolenta, sense cap tipus de guió i algunes frases memorables, estil la que diu en Rourke sobre una noia (no me la feu repetir perquè no ho aguantaria!!!), la cinta és un anar i venir de cops de puny, bombes, trets, camaraderia que realment fa replantejar-te el cel.luloide...

Us he de confessar que per a mi va ser tota una experiència...

Puntuació: no sé què posar??? un 0.5/10 sobretot per l'esforç que euen haver fet tots plegats???

SALT

Per si no en tenia prou sortint d'una sala vaig entrar a l'altre (de guatemala a guatepeor!!!!) i em vaig trobar amb una “Lara Croft” a lo russa que em posava els pèls de punta.... jo ja entenc que els actors han de fer papers d'aquests per pagar-se el castell (això és verídic, ho va comentar una vegada en Jeremy Irons),però que ens facin pagar 6 euros per veure'ls en coses així....

No vaig sortir plorant del cinema perquè la gent no em mirés però era per fer-ho eh???

Puntuació: 1/10 per què una mica encara m'agrada la Jolie?

Ho sé, he entomat el mea culpa.... i de les experiències se n'aprèn... no ho tornaré a fer... ho prometo....Ara ja estic preparada per rebre les crítiques....

INCEPTION (ORIGEN)

Memento és una pel·lícula que em va atrapar, és tan rara que vaig trigar una bona estona a reaccionar i a intentar entendre el complexe guió que m'estaven explicant en pantalla, però em va entusiasmar per lo original de la història, la vaig veure al cinema en el seu moment i sempre m'he quedat amb les ganes de repetir-la.... potser ho faré.

Des de llavors vaig pensar que Christopher Nolan era un director a seguir... i les seves següents pel·lícules no em van defraudar gens, Insomnia era també complexe i estranya, The prestige, essent una història molt diferent no s'apartava de la originalitat dels seus treballs anteriors, i els dos Batmans que porta dirigits, el feien l'autèntic successor d'un Tim Burton que havia deixat en mans de Joel Schumacher la seqüela i que val a dir, ha estat la pitjor de totes, amb diferència.

Però Nolan amb Batman begins i sobre tot amb El caballero oscuro, ens va presentar un personatge molt més psicològic que no pas d'acció sortit dels còmics i que van fer del personatge quelcom molt interessant.

Ara ha tornat amb Inception (Origen), abans de veure-la vaig intentar llegir el menys possible però era evident que el poc que vaig sentir la feien una pel·lícula encara més original que les altres de la seva filmografia... i és veritat, d'original n'és una estona, no tant pel tractament sobre els somnis però si en la forma d'explicar-nos la història i en alguna posada en escena de certes seqüències de la pel·lícula. No explicaré gaire de què va , el personatge principal, interpretat per un cada vegada més correcte Leonardo diCaprio, interpreta a un famós lladre de somnis que en el seu últim encàrrec, abans de “jubilar-se” li proposen el contrari que ha fet durant tot la seva carrera: introduir un somni...

Ja he dit que el guió és molt interessant, les interpretacions molt correctes, apart de l'esmentat DiCaprio, estan Joseph Gordon-Levitt (500 dias juntos, em va costar reconèixer!), Ken Watanabe, Ellen Page , (fugint una mica del paper de Juno) i una esplèndida Marion Cotillard que no sé per què ara cada pel·lícula que fa li han de posar de fons La vie en rose de l'Edith Piaf; una música que feia temps que no em posava en tensió i que s'adiu perfectament amb el clímax de la història i unes seqüències, algunes d'elles molt originals... gràcies sobre tot a uns impecables efectes especials (però no ens enganyem eh? Que ja havia fet d'una manera del tot artesanal Stanley Donen en aquella meravellosa pel·lícula Royal Wedding on Fred Astaire ballava a través de tota l'habitació- esplèndidament explicat per Fanny Brice- llegiu-ho no us ho perdeu!, potser Nolan s'hi ha inspirat en aquesta seqüència?).

De totes maneres, potser em sobra una mica de metratge, massa moments de cops de puny, de tirotejos, de càmera lenta ....no li trec l'interès eh? Em segueix semblant una molt bona cinta d'acció.

Puntuació: 8.5/10

TOY STORY 3

Aquests dies de tornada de vacances m'estic posant al dia dels blocs que segueixo habitualment, i per primera vegada estic d'acord amb tots els que han estat escrivint sobre aquesta meravellosa pel·lícula.

La última producció de Pixar és un encert en tots els aspectes, després de Wall-E o d'Up, el llistó era massa alt per a poder igualar-ho però una vegada més ho han fet.... on estarà el seu punt més alt??? no ho sé, però el què està clar és que els que sortim guanyant som nosaltres, els espectadors, perquè gaudim d'una història tan tendre que és capaç de que surtis del cinema amb un somriure d'orella a orella i a la vegada amb una llàgrima que et cau per la galta.

Toy Story 3 ens presenta a Andy, el nen que ja s'ha fet jove i que està a punt d'anar a la universitat, arreglant la seva habitació i amb la mare que li diu que farà amb les seves joguines... a partir d'aquí es crea un estat de pànic entre tots els personatges que ens han acompanyat durant les dues primeres parts... alguns creuen que la solució perfecte és anar a una llar d'infants on allà seran feliços, Woody però creu que la seva obligació és seguir amb el seu amo....

La història està molt ben treballada, té moments de tot, drama, comèdia, acció fins i tot algun moment de thriller... té un ritme trepidant i la darrera mitja hora diria que és gairebé perfecte, els personatges són entranyables i quan surts del cinema només tens ganes de tornar a casa per intentar recuperar les joguines que encara et queden i jugar amb elles.

L'excusa sempre és acompanyar als nens al cinema a veure les pel·lícules infantils... però no ens enganyem, pel·lícules com aquestes estan fetes per a què els adults les puguem disfrutar i tornem a recordar la nostra infantesa. (I una recomanació, val molt la pena veure-la en 3 dimensions)

Puntuació: 9/10

ESTIU DE CINE

Buff!!! ja fa un mes que vaig escriure l'últim comentari.... acaben les vacances i estem a punt de tornar a començar el curs.

Aquest estiu ha estat de cine i mai més ben dit, perquè he passat les vacances als països nòrdics i he pogut estar a Estocolm, terra natal de la meva actriu preferida, Ingrid Bergman, he passejat per la seva ciutat , veure on va néixer i a on esta enterrada, també he vist com Greta Garbo és tota una institució. Us deixo unes fotografies, de diferents llocs cinèfils...

Estatua que commemora on va néixer la Greta Garbo.Estocolm Plaça dedicada a Greta Garbo al barri on va néixer. Estocolm Tomba de Greta Garbo a Skogskirkogarden, un cementiri preciós patrimoni de la Humanitat. Estocolm Tomba Grata Garbo, vista general, està en un lloc privilegiat del cementiri. Estudis cinematogràfics suecs. Com Cinecittá, la UFA o la Paramount. Ja no estan en actiu, només conserven la porta.Estocolm Tomba familiar d'Ingrid Bergman.Estocolm. Placa a terra d'on està enterrada la Ingrid. Detall d'un contracte de Greta Garbo, quan encara era Gustafson abans d'arribar a Hollywood. Fotos a la parada de metro propera als estudis. Estocolm Casa natal de Karen Blixen..... o Meryl Streep.... i les seves Memòries d'Àfrica...a Rungsted a uns 30 Km de Copenague Tomba de Karen Blixen. Filmoteca danesa a Copenague.

CINEMA SIGNAT AL MUSEU DE CINEMA DE GIRONA

Girona és una ciutat molt bonica. Té un encant especial. Passejar pel Call jueu, o travessar els ponts, o simplement caminar per la part més moderna et fan gaudir d'una ciutat amb molts racons per descobrir.

Però Girona a més té un encant especial pels cinèfils i és que hi ha el Museu de Cinema, un dels més interessants que hi ha a Europa, (i n'he vist uns quants!,) amb una col·lecció sobre pre-cinema que aquesta si que és única al món, una col·lecció d'un senyor que es diu Tomàs Mallol i que encara és viu i que quan era petit va començar a col·leccionar “coses” sobre un invent que tot just havia nascut a finals del segle XIX.

Si no hi heu estat mai, és una visita obligatòria per conèixer quins són els inicis del cinema amb un recull impressionant d'objectes, màquines, càmeres i d'altres “artilugis” que fan la meravella de qualsevol cinèfil amb ganes d'aprendre.

A més, sempre hi ha exposicions temporals que valen molt la pena, Jo allà he vist exposicions que s'han dedicat a la Marilyn , a Katherine Hepburn, a parelles de cinema.... i moltes d'altres.

Des del dia 29 de juny fins a finals del gener del 2011 (o sigui que teniu molt de temps encara!!!!) hi ha l'exposició: Cinema signat, un impressionant recull de fotografies d'actors i actrius de tots els temps, autografiades. És de la col·lecció recentment adquirida pel Museu i que ha cedit un altre “boig” (i ho dic amb tot el carinyo del món) del cinema anomenat Vicente Arroyo... que durant tota la seva vida s'ha dedicat a demanar autògrafs dels seus admirats... n'hi ha unes 300, però és que a la col·lecció n'hi ha més de 3000. És brutal!!!

L'exposició és tan increïble que m'hi vaig passar més d'hora i mitja mirant totes les fotografies.... la majoria dedicades a ell mateix... i pensar que jo només tinc l'autògraf de la Vanessa Redgrave i de l'Angelica Huston!!!!. Allà n'hi ha de la Kate, de la Bette, la Taylor,l'Stewart, del Curtis, i la Leigh, Lemmon, Loren, Streisand, Eastwood, Benning, una d'única de la Ava Gardner i un parell d'una de les seves actrius preferides (i meves, of course!): Ingrid Bergman.... meravellosa!!!!!

No us la perdeu!! val molt la pena , ja ho he dit més d'una vegada però els cinèfils mitòmans com jo (i sé que en som uns quants!) necessitem d'exposicions d'aquestes per seguir alimentant-nos de bon cinema!!!!!

Bon estiu!!!

MADRES E HIJAS

No negaré que quan vaig al cinema a mi el que més m'agrada és trobar-me amb una història de guió, que m'expliquin quelcom que m'emocioni i que em faci pensar.... és veritat que de tant en tant també vaig a veure comèdies o pel·lícules d'acció però on hi hagi una bona història que no s'hi posi res...

En fi, Cosas que le dirias con solo mirarla, és una cinta que em va emocionar especialment, estava encuriosida per l'impactant càsting de la pel·lícula i per això la vaig anar a veure.... impressionant! No sé quina d'elles estava millor, totes ratllen el 9 menys Glenn Close, Holly Hunter i Kathy Baker que sobrepassen el 10!!!

Vaig descobrir que el director Rodrigo Garcia és el fill del novel·lista García Márquez i des de llavors he intentat seguir-lo. La següent pel·lícula Nueve vidas, també em va agradar molt, potser no tant, però només per veure les actrius que sortien ja valia la pena, sobre tot l'episodi de la Robin Wright Penn.

M'he perdut Passengers (que no descarto buscar-la), però no vaig poder evitar d'anar a veure Madres e hijas per què el càsting també pintava molt bé.

I la història em va agradar molt, va sobre una dona, Karen (esplèndida Annette Benning) que quan tenia 14 anys va abandonar a la seva filla recent nascuda per imposició de la seva mare. Ja ha passat molt de temps però no ha deixat mai de penedir-se i ni tan sols ara, ha pogut refer la seva vida. Aquesta nena, Elisabeth (estupenda Naomi Watts), és una eminent advocada però amb molts problemes personals i sexuals, i Lucy (Kerry Washington, amb un parell d'escenes espectaculars!) que és una dona que vol ser mare però no sap si està preparada.

Rodrigo Garcia , té una història potent i la sap fer servir, aconsegueix que empatitzis amb cada un dels tres personatges femenins, tan diferents però amb tantes coses en comú. Les evolucions de personatges de Benning i Watts són molts profundes i gaire bé podria arriscar-me a dir que Garcia és un gran director d'actrius com ho va ser en el seu temps el gran George Cukor.

Història coral, de tall independent, on les relacions mares i filles són el fil conductor d'aquest drama on la pèrdua, l'absència i el destí són els tres punts claus de la història i que està pensat i escrit per als tres personatges femenins tot i que també hi destaquen els masculins com Samuel L. Jackson o Jimmy Smits.

Bona història i bones interpretacions en una pel·lícula dura però necessària de veure

Puntuació: 7/10

HAIR

En la darrera edició del Cine Fòrum a Mollet d'aquest any varem passar el musical Hair de Milos Forman... he de confessar que jo no l'havia vist però coneixia perfectament la banda sonora per què a part de ser excel·lent, la meva amiga Amparo m'havia deixat el cd i a qui li dedico aquest comentari.

Anava amb una mica de mandra perquè em pensava que em trobaria amb un musical una mica “caspós” vull, dir passat de moda, però res més lluny de tot això. Hair és un musical molt vigent malgrat ser de l'any 1979.

Hair va néixer als escenaris de Broadway i ens explica la història de Claude un noi d'Oklahoma que arriba a Nova York per allistar-se a l'exercit i marxar a lluitar al Vietnam i de Berger (magníficament interpretat per un jove Treat Williams) que és el cap d'una colla de hippies, que Claude es troba en mig del Central Park, reivindicant l'amor lliure i la pau en contra de la guerra. El cabell llarg és el símbol de rebutj contra la societat.

Claude passa un temps amb el grup i coneixerà a Sheila (una altra jove Beverly d'Angelo), una noia de família molt rica que contraposa al grup de “marginats” hippies però amb els quals també s'unirà.

Amb un final tremendament impactant, les quasi bé 2 hores de metratge passant de manera fluida, sobre tot per què el total de 23 cançons, a quina millor, et fan passar tot el metratge cantant i ballant. Forman, dissenya un estructura de guió àgil i sense temps d'avorrir-te, amb unes coreografies magistrals i uns números musicals que realment et queden a la retina durant molts dies.

No sabria quina de les cançons destacar, n'hi ha tantes!!! potser les més conegudes com Aquarius, Manchester, Let's the sunshine, brutal!!!!! per mi un dels més visuals i més espectaculars de números és el que us deixo a sota I got life, on Treat Williams balla per sobre de la taula perfectament parada de la casa rica i a on tots els seus col·legues s'afanyen a anar treien els plats.... impressionant!!!

Si no l'heu vista!!! mal fet, com jo!! són deures d'estiu! No us la perdeu per què us ho passareu francament molt bé!

Puntuació: 10/10

KICK- ASS

No anava molt convençuda a veure aquesta pel·lícula però havia llegit el comentari de Jordicine i com sempre que me'n refio de la seva paraula, vaig anar-hi.

La sorpresa va ser molt agradable perquè el primer que has de fer és mentalitzar-te de que estàs veient un còmic. Si t'ho planteges així , t'ho passes bé. La història comença quan un noiet d'institut decideix que qualsevol pot ser un super heroi... així què es compra un vestit de neoprè per internet juntament amb la capa que no falti, i comença a salvar gent pel carrer... però evidentment la realitat a vegades no supera la ficció i ben aviat se'n dóna compte de que ser un superheroi és molt dolorós, més que res pels cops de puny que reps.

La pel·lícula està plena de referències als còmics més tradicionals amb el personatge principal fent de bo però també amb els “villanos”corresponents, que en aquest cas està interpretat per Mark Strong, cada vegada més prolífic, fent d'un mafiós que domina tota la ciutat, amb un fill com a aprenent que sembla que tot li surt malament.

Paral·lelament hi ha dos personatges, per a mi els més encertats de la cinta que són Hit Girl i Big Daddy, pare i filla , interpretats per una nena de 13 anys Chloë Moretz i Nicolas Cage que són el què valen realment la pena. Amb una presentació de personatges realment espectacular,estan entrenant-se i el pare dispara a la filla, coneixes els dos superherois més entretinguts de la pel·lícula. Personalment va ser el meu retrobament amb Cage, que fins ara estava perdut en la immensitat de mals productes i que semblava que ja havia tocat fons; en aquesta pel·lícula torna a ser ell i a qui ens tenia acostumats, un bon actor; i per altra banda la nena, tota una troballa a camí entre “la novia”(Uma Thurman a Kill Bill) i de Natalie Portman a Leon , El profesional!, una actriu realment inquietant que haurem de seguir.

Producte d'estiu però ben entretinguda, en aquests dies de tanta calor, si esteu avorrits i busqueu aire acondicionat i un paquet de crispetes , aneu-la a veure, que us distraureu.

Puntuació: 6/10

LA VIDA PRIVADA DE PIPPA LEE

Quan feia només un mes de la mort de Marilyn Monroe, el gran dramaturg americà Arthur Miller (el seu tercer marit) ja s'havia casat novament amb la que seria la mare de Rebecca Miller.

La vida privada de Pippa Lee és el seu quart treball com a directora, que adapta la seva pròpia novel·la, i tot i no ser un treball rodó es poden destacar diversos aspectes de la pel·lícula. La història és aparentment senzilla, ens explica la vida de Pippa Lee una dona feliçment casada amb un home trenta anys més gran que ella i de la qual sempre ha viscut a la seva ombra... sempre ha estat una bona esposa i una bona mare, és el model tradicional i perfecta de la senyora casada americana, però a mida que va passant la pel·lícula i vas coneixent com ha estat la vida de Pippa te'n dones compte de que no sembla tot allò que s'aparenta.

És evident que el que mereix una menció especial la cinta és el repartiment tan extraordinari d'actrius que hi ha. Maria Bello, fent de mare de la protagonista i que cada vegada m'agrada més, demostra en una sola escena un conjunt de interpretacions facials que ja els hi agradaria a més d'una, està fantàstica. Julianne Moore, per a mi sens dubte la millor, té molt poc paper però important, i la seva versatilitat interpretant és brutal... Winona Ryder, que ara feia temps que no veia en pantalla, (pobre amb tots els problemes personals que té) fa una mica del que deu ser en la seva vida real. També hi surt Monica Bellucci fent un petit paper una mica surrealista però agraït i Robin Wright Penn en el paper de Pippa, que per desgràcia haver de compartir pantalla amb el Keanu “cara de peix congelat” Reeves(que de llarg és el pitjor de la pel·lícula) fan que a vegades no li deixin brillar tant com es mereixeria o pot ser si... per què el seu treball és excel·lent.

Queden forats en la història i això fa que no deixa que sigui del tot rodona i és una llàstima perquè quan entres al cinema i jo especialment ho vaig fer única i exclusivament pel seu repartiment de dones , veus que el guió i la direcció no tenen la força que hauria de tenir amb el conjunt de actrius que hi surten, tot i així és de bon veure.

Puntuació: 6/10

THE LAST STATION

Quan portes molts anys veient cinema una de les avantatges que tens, o pots arribar a tenir és que reconeixes quan hi ha una bona interpretació malgrat la pel·lícula no valgui gaire. Sempre s'ha dit que un actor o una actriu poden salvar una història, malgrat sigui fluixa i això passa quan el poder d'interpretació és tan gran que malgrat la pel·lícula sigui un nyap és igual el què estiguis veient, només veure'ls a ells ja és suficient perquè surtis satisfet de la sala.

No és el cas de The last station.... ni molt menys, perquè a part de ser una bona història , que t'atrapa i que vols saber què passa , el poder dels dos actors és tan magistral que eclipsen qualsevol altra cosa.

La història dels darrers dies de Leon Tolstoi és fascinant, jo he de reconèixer la meva ignorància i dir que no la coneixia, però em va atrapar: fa cinquanta anys que el genial i mediàtic escriptor està casat amb la comtessa Sofia la seva devota esposa, musa i col·laboradora... la seva història és d'amor-odi, no poden viure l'un sense l'altre però des de que el gran novel·lista ha renunciat al seu títol nobiliari, les seves propietats i a la seva obra en nom de la pobresa han desfermat l'ira de la seva esposa i estan en constant baralla que provoca un problema rere l'altra, tot viscut sota la perspectiva d'un jove deixeble de confiança de Tolstoi a qui la comtessa creu que ajudarà al seu marit a signar un nou testament que atorgarà tots els drets de la seva obra al poble rus.

Segurament no m'hauria cridat tant l'atenció si no fos per qui la interpreta, però és que Christopher Plummer (l'inoblidable capità Von Trapp de The sound of the music) i Helen Mirren estan tan espectaculars que només la seva sola presència a la pantalla, ja m'hi hauria fet anar amb els ulls tancats. Però tampoc ens podem oblidar de la resta de protagonistes, Paul Giamatti i James McAvoy posen el contrapunt als dos magistrals i veterans actors.

Qualsevol escena en que surten estan meravellosos però em vaig fixar especialment en una que ens havia recomanat Marta M.Q., la del jardí, quan hi ha una discussió entre el matrimoni i Tolstoi marxa emprenyat però la comtessa el fa tornar amb un simple canvi de música... és on es demostra que la senzillesa de la interpretació per part d'uns actors com aquests la fan immensa.

(Ja és una paradoxa que anés a veure-la el mateix cap de setmana que estrenaven The blind side , pel qual Sandra Bullock va guanyar l'Oscar el dia en que també estava nominada Helen Mirren... no faré cap comentari)

Puntuació: 7/10.... interpretacions 10/10

HO TORNEM A PROVAR???

Per tercer any consecutiu l´Stic.cat organitzen Premis Blocs Catalunya que enguany es celebraran a Mataró el proper 1 d'octubre.

I per tercer any consecutiu, Parlem una mica de cinema? Vol tornar a participar, així que ja sabeu si voleu votar només heu de clicar aquí i pitjar el botó vermell...

Moltes gràcies, com sempre!!!!

50 ANYS AMB NORMAN BATES

Hi ha fets o moments a la vida que els recordes especialment. Jo recordo perfectament (deuria tenir 12 anys), quan una companya d'escola em va explicar que la nit anterior (no entenc, encara ara com els seus pares li van deixar veure) havia vist una pel·lícula que no l'havia deixat dormir, i és que el seu final l'havia espantat tant que l'havia trasbalsat. Ella, que la tenia tan present, me la va explicar fil per randa i llavors vaig ser jo qui va quedar profundament tocada i no vaig poder dormir en una setmana. El fet de que una actriu girés una cadira on suposadament hi havia asseguda la mare de Norman Bates , i que el que es trobés fos una mòmia... quan hi penso ara i després de tants anys encara em deixa en estat de xoc.

I no ho dic en broma, les pel·lícules de Hitchcock tenen aquell aire de misteri i de suspens que , ja sigui pels moviments de càmera, ja sigui per la història, pel què explica o pel què no es veu, per la posició dels personatges o per la música, que em fan posar nerviosa, molt nerviosa. De fet, sempre he pensat i ho segueixo afirmant, que per a mi, una de les pel·lícules més terrorífiques de la història del cinema és Los pájaros, aquell so, els ocells, la pobra Tippi Hedren dins de la cabina mentre totes les gavines intenten picar-la.... el que us dic , ho escric i se'm posen els pèls de punta!!!

Però tornem a Psicosis, hi ha moltes anècdotes sobre la pel·lícula i he anat buscant-les, aquí us deixo unes quantes:

• la Paramount es va escandalitzar quan va llegir el guió: on s'havia vist una escena d'un assassinat a una dutxa...

• la seva primera opció va ser Cary Grant, però cobrava massa, i Hitchcock va haver de finançar la pel·lícula amb els seus diners i no el podia pagar. L'alternativa: un jove Anthony Perkins, que va dir sí sense ni llegir-se el guió.... va ser el paper pel qual se'l recordarà de per vida

• escena de la dutxa: 48 segons i 78 plans , espectacular ... és una escena que diuen va ser ideada i rodada per Saul Bass , el que va fer els títols de crèdit, un geni

• es va utilitzar xocolata desfeta per simular la sang de Leigh, aprofitant el meravellós blanc i negre de la cinta

• tot una innovació el fet de matar a la seva protagonista (Janet Leigh) al principisde la història,

• la banda sonora de Bernard Hermann és una de les més claustrofòbiques que s'han escoltat mai

• Alfred Hitchcock surt als 4 minuts d'iniciar-se el llargmetratge

• Hitchcock va prohibir als seus protagonistes i equip de rodatge que diguessin res de la història mentre estaven rodant

Una pel·lícula a recordar i a poder ser veure-la en pantalla gran. Jo no garanteixo veure-la al cinema... no vull tornar a passar-me una setmana sense dormir.

CANINO

Un tipus de cinema que m'interessa especialment des de fa temps és el que dirigeix Michael Haneke... cinema punyent, cru, sense cap contemplació , va directe com un cop de puny a l'estómac, no té pietat de l'espectador i no només això sinó que a més et deixa sempre amb el final obert en el qual ets tu qui has de treure les teves pròpies conclusions quan acabes de veure la pel·lícula.

Canino és d'aquest tipus de pel·lícules. El trasbals és tan fort quan acabés de veure la cinta que quan surts del cinema no reacciones fins que passa una bona estona, costa de pair.

La historia ja és estranya en el seu inici, et mostra a una família: una mare i els tres fills, ja adults, que viuen en una mansió a les afores d'una ciutat. El pare és l'únic que surt a l'exterior. Hi ha una tanca tan alta al voltant de la casa que no els permet ni sortir ni escapar-se. Estan sent educats i entrenats amb uns mètodes en què els pares creen un estil de vida rígid quasi robòtic, no hi ha cap influència de l'exterior,un vocabulari totalment diferent. Un exemple d'aquest lèxic és que quan veuen passar un avió creuen que és una joguina o que el mar és un tipus de cadira folrada de cuir.... No tenen noms però són cultes. La única persona amb nom és Christina, que treballa a la fàbrica del pare i que se li permet entrar a la casa només per satisfer les necessitats sexuals del fill. El dia que li regala una diadema a una de les filles comença el canvi...

És una pel·lícula en aparença senzilla de format però complexa en argument, pocs decorats, pocs personatges que són insensibles a qualsevol reacció, hi ha moments realment surrealistes (el ball de la filla) on demostren que no tenen sentiments ni emocions i la càmera els tracta de la mateixa manera, manca d'enquadrament de plànols, silenci (absència total de banda sonora),... no hi ha dramatisme però a la vegada el director crea tal atmosfera que et fa tancar els ulls de la pantalla perquè no vols veure el què passa...

El títol de la pel·lícula és un dels més encertats que he vist últimament però només pots entendre el seu significat si la veus.

Pel·lícula duríssima però altament recomanable, en Jordicine ja ho deia en els seu comentari, la recordarem tant com ho fem encara amb Déjame entrar.

Puntuació: 9/10

EL RIO DE JEAN RENOIR

El divendres varem fer la darrera sessió del Cine Fòrum a Mollet. Hem acabat la segona temporada i cada vegada va venint més gent. Sembla que es va consolidant, cosa que m'alegra molt!

La pel·lícula va ser El rio de Jean Renoir, jo no l'havia vist però m'havien dit que era una pel·lícula extremadament bonica. No recordo qui m'ho va dir però no és va equivocar, fins i tot puc dir que es va quedar curt.

D'una bellesa extraordinària El rio parla del final de la infantesa i el trànsit cap a la maduresa, del primer amor, de temes quotidians, de la mort , de la bellesa dels paisatges, de la diferència de cultures...en definitiva de la vida i tota la pel·lícula passa com el riu, flueix amb una delicadesa meravellosa.

D'implacable direcció , Renoir (fill del magistral pintor francès) roda a la Índia , en escenaris naturals una història amb actors majoritàriament no professionals, d'una forma gairebé documental. El què podria ser una història mediocre i fins i tot avorrida la converteix en una història nostàlgica i evocadora, com si fos un conte. El seu llenguatge cinematogràfic , el seu muntatge, amb la càmera gaire bé estàtica , es mou molt poquet, contribueixen a fer que la pel·lícula passi a poc a poc, com el riu, d'una manera calmada però amb una intensitat impressionant (recolzada per una música magistral i uns colors que et fan venir unes ganes terribles de veure aquells paisatges).

La història està narrada en primera persona per Harriet (Patricia Walters, la seva primera i única pel·lícula), una adolescent en el moment de conèixer el seu primer amor en la persona d'un soldat americà que arriba a la casa del seu veí però amb la tendresa de viure encara part de la seva infantesa, meravellosa l'escena que viu amb l'estel i el capità...

Com a curiositat, explicar que un florista reconegut de Los Angeles, Kenneth McEldowney, que tenia també agències immobiliaires va queixar-se a la seva dona llavors publicista de la Metro de la ínfima qualitat dels títols d'aquella època. La seva dona li va respondre: “si creus que ho saps fer millor, fes-ho tu mateix”. Va deixar els negocis del 1947 al 1951 per treballar en el projecte de El río. Va ser-ne el productor, la pel·lícula va estar 34 setmanes en cartell i va ser votada com una de les 10 millors pel·lícules de l'any. Li va respondre a la seva dona: “Ho he fet, t'he demostrat que tenia raó”. Ja no va produir cap altra més pel·lícula.

Puntuació: 10/10

SOUL KITCHEN

Després de dues cintes duríssimes com Al otro lado i Contra la pared.. pel·lícules de difícil visió, ho reconec, i que són difícils d'oblidar, sobre tot la primera amb una impressionant Hanna Schygulla , dos drames socials i generacionals on les emociones són intenses pels personatges , per la història i que el director turc-alemany Fatih Akin et fan viure intensament ara ens descobreix la seva vis més còmica amb una comèdia d'allò més divertida sense deixar el rerefons social que ja mostrava en les altres dues.

Soul Kitchen és la història de Zinos , propietari d'una espècie de restaurant on no pot ni subsistir del que guanya, a més la seva vida és un autèntic fracàs, la seva xicota el deixa, el seu germà està a punt de sortir de la presó i li va a demanar feina, canviant el rentavaixelles de la cuina es destrossa l'esquena.. en fi, és un pupes.

Però quan sembla que les coses li canvien gràcies al nou cuiner que li arriba: un personatge antisocial i amb una obsessió pels ganivets...la història no pot anar a pitjor.

La pel·lícula no és rodona, ni molt menys però estàs en un permanent somriure a la boca i fins i tot hi ha moments en què rius amb ganes. A la història potser li sobre una mica de metratge però té una bona estructura i un bon ritme d'acció en la que no perds mai el fil de la història i sempre estàs pendent de que més li pot passar al pobre noi!!!

En fi, és una cinta que si la podeu recuperar, val la pena i els que ja heu vist les anteriors pel·lícules d'Akin, veureu que el canvi de registre és força impactant.... demostra que aquest director europeu és un clar exemple a seguir.

Puntació: 7.5 /10

ENS HA DEIXAT DENNIS HOPPER

A Dennis Hopper el recordo especialment en una escena: el de la lluita d'en James Dean a l'observatori de Los Ángeles a Rebelde sin causa. Va ser la seva primera pel·lícula... tot i que amb una filmografia força irregular figuren en el seu currículum títols fantàstics com: Gigante, Apocalipsis Now, Rumble Fish, El amigo americano, Blue Velvet, o horrorosos com Waterworld o Speed, on feia de dolent, lo únic que valia la pena...

Hopper era dels actors rebels de la vella escola, juntament amb Nicholson, Fonda o Walken, va viure part de la època daurada de Hollywood fins a caure en el declivi de les drogues i l'alcohol... per tornar a renéixer amb Easy Rider. Va treballar amb directors tant clàssics com moderns: Nicholas Ray, Henry Hathaway, Ford Coppola, Lynch, Wenders.. valorant la seva força interpretativa típica del l'Actors Studio.

Se n'ha anat un dels grans i és curiós que el passat mes de març li posessin l'estrella al passeig de la fama de Hollywood:i li donen tant tard??? ja te delicte...

ELLES (1)

Passejant per la xarxa. No ho he pogut evitar!!!

EL PEQUEÑO NICOLÁS

Després d'uns dies de desconnexió tornem amb una cinta que si més no entres al cinema tenint en ment a la seva homòloga espanyola: Manolito gafotas. Jo he de reconèixer que la cinta de Miguel Albadalejo em va fer riure molt en el seu moment. Ja havia disfrutat llegint els llibres d'Elvira Lindo i entre Manolito, el idiota i tota la seva tropa he passat tardes (i moltes estones de tren) rient a llàgrima viva.

Anava amb il·lusió a veure El pequeño Nicolás, n'havia sentit a parlar perquè un company de la feina havia llegit els llibres. La cinta no és que em decepcionés però potser n'esperava més, suposo que la comparava , encara que no volgués, amb Manolito, i aquesta tot i tenir moments molt divertits , té un humor francès que a mi em costa d'entendre i si he de ser sincera de pair.

La vida de Nicolás és ben pacífica. Té uns pares que l'estimen, una colla d'amics fantàstica,(em va encantar el nen que fa de l'alumne més ximplet!), va a una escola un xic “antiquada”... però un dia escolta una conversa dels seus pares que fa el seu petit i feliç mon canvii completament.

El pequeño Nicolás és una comèdia costumbrista amb uns personatges prou creïbles (els seus actors són convincents, tant els adults com la colla de marrecs que surten on les situacions són d'allò més absurdes però que et deixen amb un somriure als llavis.

Compte amb l'homenatge que fan a Asterix i Obèlix, aquest és un dels millors trossos de la pel·lícula.

Per anar a veure en família.

Puntació: 5/10 (justet)

TWO LOVERS

James Gray té una filmografia reduïda a quatre cintes , i les tres primeres són bàsicament de cinema negre o policíac...Entre la primera pel·lícula i aquesta última han passat 16 anys, diu que no vol rodar cap pel·lícula sinó és amb un guió fet per ell o en el que hagi col·laborat. Això el fa un director , per a mi , interessant per què vol dir que no està pendent dels grans èxits de crispetes de cinema.

Amb Two lovers, canvia completament de registre amb una història intimista, on un noi, Leonard, magníficament interpretat per Joaquin Phoenix ( diu que aquesta ha estat la seva darrera interpretació , que ara es vol dedicar a la música... quina llàstima! perquè és un gran actor) es debat entre dos amors completament diferents, el d'una amiga de la família que li pot suposar una estabilitat emocional que ara no té , i el d'una veïna , guapa, però amb els mateixos problemes que ell i que només li pot reportar més inestabilitat.

L'actuació de Phoenix és molt convincent, realment entres en el seu personatge i pateixes amb ell, et poses al seu lloc, no saps que faries si tu també estiguessis en la seva posició, l'amor de l'amiga és el senzill, és l'estable, i ella li ofereix d'una manera incondicional el seu amor, inicialment sembla la sortida fàcil. En canvi , l'amor de la veïna (esplèndida i guapíssima Gwyneth Paltrow) és l'inassolible, aquell que és un somni , el que t'agradaria però que en el fons saps que no pots tenir... la meva amiga Margenat va dir-me que la parella no tenia química, en un primer moment vaig pensar que tenia raó, que no hi havia química entre els dos actors, però reflexionant després en la cinta vaig pensar que precisament no la podien tenir perquè són dos personatges totalment contraposats, tot i tenir massa punts en comú!

La direcció té el tempo necessari per a la història , ritme lent i pausat que et va fent entrar en una història que malgrat saber com acaba t'imagines que el final pot ser diferent, i amb unes quantes escenes precioses d'una intensitat que et fan posar la pell de gallina (sobre tot l'escenes de l'àtic, magníficament planificada i la de les escales amb l'adéu a la mare).

Compte amb els actors secundaris, un excel·lent Elias Koteas fent d'amant de la Paltrow i una meravellosa Isabella Rossellini, fent de mare abnegada que s'estima tant al seu fill que és capaç de renunciar a ell i a perdre molt. Com més gran es fa més s'assembla a la seva mare, fantàstica!!!!

Molt recomanable.

Puntuació: 8/10

ESTRENES A RECUPERAR...O NO (2)

BUSCANDO A ERIC

Reconec que va haver-hi un temps que veia totes les pel·lícules de Ken Loach i que em vaig saturar de cinema social britànic. Tenia una mica de recança per veure aquesta cinta però va ser una grata sorpresa. La història d'Eric un home desafortunat en tot , tant en la feina com en la vida personal té com a única salvació defugir de la realitat tenint un amic imaginari: Eric Cantoná el jugador de futbol. Comèdia agredolça que es deixa veure molt bé i amb un final amb somriure als llavis... cosa curiosa en Loach.

Puntuació 6.5/10

INVICTUS

Pel·lícula basada en el llibre de John Carlin El factor humano, la cinta està ambientada a la Sud-àfrica de l'època en què Nelson Mandela va sortir de la presó i es convertís en president del país. La història es centra al 1995 quan el país va celebrar el campionat de rugby... volen animar als compatriotes Mandela utilitza a l'estrella de l'equip (interpretat per un gens creïble i fins i tot diria que patètic Matt Damon), per retornar la confiança entre els conciutadans. Un dels títols més fluixos d'Eastwood on només brilla un excel·lent Morgan Freeman.

Puntuació : 5/10 (molt justeta)

IN THE LOOP

Un dels títols que se m'havien escapat en la cartellera de Barcelona i que vaig poder recuperar (afortunadament!) al Verdi-Esbarjo de Cardedeu. Sorprenent i trepidant de ritme, molt trepidant, aquesta cinta britànica que fa una crítica molt cínica del govern i de la política en general britànica, de les relacions entre els britànics i els americans i de com maneguen per sota mà tota la política mundial...Molt recomanable i que no serveixi de precedent és millor veure-la en versió doblada perquè el ritme és tan ràpid que poden escapar-se moltes parts del diàleg.

Puntuació: 8/10

LA SOLEDAD DEL CORREDOR DE FONDO

Divendres vàrem fer la penúltima sessió del Cine Fòrum a Mollet i vam passar un dels títols més importants del Free Cinema anglès: La soledad del corredor de fondo.

Dirigida per Tony Richardson (marit durant uns anys de Vanessa Redgrave), la cinta explica la història de Colin Smith (magníficament interpretat per Tony Courtenay), un noi de classe obrera que viu als voltants de Nottingham a principis dels 60. Un dia, roba en un forn i és enviat al reformatori, on ha de complir una condemna. Un cop allà, la seva manera de córrer atrau al director del centre, un esplèndid Michael Redgrave, i li veu les seves qualitats com a corredor de fons, comença a guanyar-se el favor del director i va guanyen llocs dins de la institució penitenciària. S'entrena per poder guanyar una cursa que s'ha de celebrar durant una competició amb un altre centre. Durant els entrenaments, i a través de flashbacks, va repassant la seva vida anterior , comença a veure quina és la seva situació actual i que ha de fer amb el seu futur.

Basada en la novel·la d'Alan Sillitoe, el qual també va realitzar el guió per a la gran pantalla i que Richardson va dirigir al 1962, un dels directors emergents dels documentals, i un dels noms més importants dins del moviment del cinema anglès, l'anomenat Free Cinema.

Una història que explica perfectament la rebel·lia juvenil de l'època, un jove que escull desafiar l'autoritat i que al final el que guanya és la seva pròpia autoestima. La pel·lícula col·loca als seus personatges en el seu entorn social i Richardson demostra el reflex de les bases de la societat britànica del moment.

Amb un final d'aquells que fan història, (he de reconèixer que havia vist la cinta feia molts anys i que no la recordava gaire , però del que si no me'n havia oblidat és del fotograma final, se m'havia quedat gravat a la memòria), la cinta no ha perdut gens de la seva força i tot i que hi ha moments que potser decau una mica, només una mica, la pel·lícula és pràcticament rodona.

PUNTUACIÓ: 9/10