BONES

Normalment no escric sobre sèries de televisió, ja que aquest és un blog de cinema. Però avui no em puc estar de posar-vos una video que acabo de trobar d'una de les sèries de televisió que més en tenen enganxada últimament Bones. Si no la heu vist mai, reviseu-la per què és d'allò més divertida És boníssim:

MALDITOS BASTARDOS

En Quentin Tarantino estima el Cinema. Et pot o no agradar el tipus de cinema personal que fa, però ell s'estima el Cinema en lletres grans. I ho demostra pel·lícula rera pel·lícula.

Jo no sóc gens entusiasta del cinema tarantinià, tot i que tinc les meves col·legues del cineclub que ho són i molt, però a mi tanta sang i tants tiros a vegades m'avorreix una mica... encara que sempre he reconegut que en Tarantino és un gran cinèfil i que sap dirigir molt bé.

Tothom em parlava de Malditos bastardos com a una obra gran i de lo millor que ha fet... jo evidentment vaig anar amb una mica de recança al cinema...però,sempre hi ha un però... vaig sortir gratament sorpresa.

Analitzem la pel·lícula. El primer que em va sorprendre és el preciós homenatge que fa al cinema alemany, parla de Leni Riefenstahl (una grandíssima directora alemanya), de G.W. Pabst... de les moltes referències cinèfiles que fa com comparar a Goebbels amb O'Selznick (que vaig trobar genial!!!); o les referències a Hitchcock (moviments de càmera de seqüències d' Encadenados) o a l'spaguethi western, sobretot a l'inici de la pel·lícula...

La cinta està estructurada en 5 episodis, normal en els guions de Tarantino,(potser la diferència és que aquesta vegada ho fa d'una manera lineal, no circular) i en gaire bé tots ells hi apareixen un grup de “pistolers redimits i venjadors” (clara referència al western) que apareixen per anar-se carregant a nazis que es troben pel camí (encertadíssims tots ells, potser en Pitt, el capità d'aquest grup està un xic sobreactuat però molt divertit).

Cada un dels episodis té un tempo personal i en cada un t'explica una historia que després aniràs lligant a mida que passa el metratge. No sé quin és el que em va agradar més... potser és va excedir una mica amb el del bar tot i que la Diane Kruger està impressionant... però els millors episodis són evidentment on surten els dos grans descobriments de la cinta: Melanie Laurent, personatge que no esbrinaré però que requereix especial atenció i que la seva venjança serà espectacular i Christoph Waltz , actor austríac que és menja literalment a qualsevol dels actors que té al costat en escena. Cada vegada que el tenia davant ja em posava nerviosa del què passaria, i és que la seva caracterització de nazi és antològica, digne successor del paper que va fer Ralph Fiennes a La lista de Schindler.

En Tarantino se'n fot i passa de tot, i com que somniar és gratuït reinventa la història elaborant un final nazi que ja ens hauria agradat a tots.

Puro divertimento... segurament la tornaré a veure!!

Puntuació: 9/10

GORDOS

Si hi ha una cosa que em va cridar l'atenció d'anar a veure Gordos, bé dues, és que era la segona cinta del director Daniel Sánchez Arévalo, la primera era Azuloscurocasinegro, pel·lícula molt premiada i segon perquè en Jordiciine li havia agradat força.

No és una pel·lícula que tracti de les persones grasses com a malaltia, sinó que el punt de vista és des dels problemes psicològics que tenen els pacients que fan teràpia què com a conseqüència d'aquests, s'engreixen. I això em va interessar força.

Són varies històries; algunes més interessants que d'altres, des del la parella molt cristiana, massa... però a la vegada la més hipòcrita, gran descobriment de la noia, caldrà anar-la seguint (i a Raúl Arévalo que fa un paper calcat al de Camino); com la de l'executiva agressiva, per a mi potser la més fluixa, passant per la família on el pare és un CSI. Els personatges que tenen més protagonisme però què no vol dir que siguin els més interessants; són els del presentador gai de pastilles que aprimen (per mi potser la història que li hauria pogut treure més suc , ja que la vivència del personatge com a homosexual i de com ho amaga està força aconseguit, malgrat ser el personatge que més ridiculitza), i la de la parella jove, guapa i feliç, ell és el terapeuta, que en realitat és la més trista. Però, ja no vull desvetllar més coses...

Tot i que està dirigida com una comèdia, la veritat és que el rerefons és molt dramàtic, arribar-nos a acceptar pel nostre aspecte físic no és sempre fàcil i l'objectiu de la pel·lícula és intentar explicar-ho.

No és una cinta rodona, però es deixa veure molt bé, té alts i baixos en la història i narrativament parlant, a vegades et perds, però val la pena.

Puntuació: 6/10

COMENÇA EL FESTIVAL DE CINEMA DE SAN SEBASTIAN

Comença el Festival de cinema de Sant Sebastian!!!! Estarem al corrent del que vagi passant!! Avui han estrenat fora de concurs la última de Quentin Tarantino: Inglorius Basterds El premi Donostia d'aquest any dedicat al gran Sir Ian McKellen.

DISTRICT 9

">

Començo dient que a mi les pel·lícules de ciència-ficció no m'entusiasmen gaire. Evidentment he vist les més representatives com Blade Runner, 2001 (que encara no entenc), les guerres de les galaxies, La guerra de los mundos (la bona eh?), ET, la nissaga dels Aliens... El increible hombre menguante o Naves misteriosas... que em van impressionar molt quan era petita.... però no és el gènere que més m'agrada.

Però l'altra dia vaig anar a veure District 9, i he de dir que vaig sortir molt sorpresa del que havia vist. És una pel·lícula de ciència- ficció però amb un rera fons humanitari i social molt impactant.

Amb un plantejament inicial espectacular, en forma de fals documental,ens expliquen que fa 20 anys una nau extraterrestre va anar a parar a la Terra, per què es va espatllar, i lluny de ser una amenaça pel planeta, la situació dels al.lienígenes era precària. Davant de la solidaritat terrícola, es decideix “col·locar” als nouvinguts en una espècie de campament que no trigarà en convertir-se en un gueto.

La pel·lícula comença amb un ritme trepidant, i com que després d'aquests 20 anys la situació s'ha tornat insostenible, les autoritats sud-africanes (ja ho diu el narrador , aquesta vegada no han aterrat als EEUU!!), decideixen que han de traslladar a “les gambes” que es com anomenen despectivament als “marcianitus” a un altre camp, i encomanen a un pobre funcionari anomenat Wikus Van De Merwe, a ser l'encarregat de que els al.lienígenes vagin firmant la conformitat del trasllat, i és quan venen els problemes.

A través d'entrevistes a experts, vas coneixent quina és la vida d'aquest districte on viuen o més aviat malviuen les gambes i els grups de màfies.

Particularment el final se'm va fer una mica llarg, potser per què vol allargar massa una part que es podria haver estalviat, però no se li pot treure cap mèrit a Neill Blomkamp , el director del film i a Peter Jackson (productor i visionari en aquest cas), de què han creat una cinta que mereix ser vista, ja no només per l'espectacularitat de les imatges i del plantejament de la història sinó perquè considero que és un al·legat al racisme i a la pobresa... és molt significatiu que passi a Johannesburg.

No hi entenc gaire decinema de ciència-ficció, però si que és veritat que és una cinta sorprenent, fresca, divertida en algun moment i estic d'acord amb el què el meu amic blocaire Jordicine diu de la cinta.

Puntuació: 7/10

HA MORT PATRICK SWAYZE

Acabo de llevar-me amb a notícia de la mort de Patrick Swayze. Tot i que era una mort esperada, tenia un càncer força avançat, l'actor ens ha deixat amb 57 anys.

No és un actor que a mi m'agradava especialment, al contrari , el trobava força justet, destacava com a ballarí i segurament el recordarem , sobre tot per dues pel·lícules que tampoc passaran a la història del cinema : Ghost i Dirty Dancing.

A mi però, només em va agradar en un paper que trobo que va fer amb molta correcció: A Wong Foo, gracias por todo Julie Newmar.

Actualment, pel Canal plus estan fent la sèrie The beast, de la que és el protagonista.

FROZEN RIVER

No sé a on he llegit que Frozen river et retorna la fe en el cinema independent. Té tota la raó qui hagi escrit aquestes paraules.

La història de Ray (excel·lent Melissa Leo, guanyadora de la Conxa de Plata del passat Festival de San Sebastian i nominada a l'Oscar per aquest paper), és dura, molt dura. El seu marit acaba de marxar amb els diners per poder pagar el darrer termini de la casa que es volia comprar per viure amb els seus dos fills. Per altra banda, la vida de Lila (Misty Upham), una noia mohawk, que viu en una reserva tampoc és gaire feliç (no ho desvetllaré!!), la trobada entre els dos personatges és casual però la noia índia li proposa a Ray una manera de guanyar diners fàcilment, i Ray no pot negar-s'hi: passar il·legalment pel riu de Saint Lawrence des del Canadà fins als EEUU.

El riu, està gelat i és un personatge imprescindible per a la història ja que contrasta amb la calidesa que va naixent entre les dues dones i que en cap moment és fa d'una manera melodramàtica, tot el contrari, no te'n dones compte fins que acaba la pel·lícula.

Courtney Hunt, s'estrena amb aquest impactant guió sobre la immigració, on ha aconseguit molts premis arreu el món, començant pel premi especial del jurat a Sundance.

Frozen river té tots els elements per a ser una pel·lícula independent de les de veritat: pocs diners, pocs escenaris, actors i actrius desconeguts, una directora que dirigeix la seva primera pel·lícula amb una història escrita per ella, posada en escena austera .... amb un guió que ell sol i amb unes interpretacions més que creïbles fan de la pel·lícula una visió indispensable.

Puntuació: 8/10

PARELLES DE CINEMA

Dissabte vaig anar al museu del cinema de Girona. Sempre és una meravella trepitjar aquesta preciosa ciutat i de tant en tant m'hi escapo, sobre tot, i no és una excusa, quan hi ha alguna exposició temporal. Totes són interessants però sempre n'hi ha alguna que destaca més. Recordo que vaig anar a veure la dels objectes de Marilyn o la de fotos de la Katherine Hepburn, entre d'altres.

Ara, l'exposició temporal està dedicada a fotos de parelles de cinema del Hollywood d'entre els anys 20 i els 70... com podeu imaginar la meva condició de cinèfila i mitòmana clàssica no em permetien perdre'm una exposició d'aquestes característiques...

No us ho penseu, “perdeu-vos” un dia per Girona i aneu al museu, molt recomanable de visitar i meravelleu-vos dels grans clàssics i de les parelles que tenien química, algunes dins i fora de la pantalla, d'altres només a dins. Algunes són d'estudi, d'altres de promoció i algunes són fotogrames però totes valn la pena.

L'exposició està fins el 4 d'octubre. Aquí en teniu alguns exemples: (reconexeu les pel.lícules?)

MAPA DE LOS SONIDOS DE TOKYO

No puc evitar de dir que Isabel Coixet és una gran directora. Sap filmar i ho fa molt bé.

Però això no és una garantia de que sempre faci bones pel·lícules o què t'interessin més o menys!. De totes maneres a mi és una directora que m'agrada i força i ho he vist tot d'ella; tot i que veure-la o escoltar-la em resulta bastant difícil de fer, per què no la suporto... però m'encanten els seus treballs.

Divendres vaig anar a veure Mapa de los sonidos de Tokyo, i ja anava avisada, la meva amiga Anna em va dir que li havia agradat però el que fallaven eren els actors. I li he de donar tota la raó!.

La història em va encantar. La presentació dels personatges i de la trama de la història són molt bons però en el moment en que es coneixen David i Ryu, la pel·lícula va perdre tot l'interès per mi. Ells dos no tenen cap tipus de química i fins i tot les escenes de sexe, massa repetitives per a mi, per què no aporten absolutament res a la història, no ajuden a perfilar el caràcter solitari i personal dels dos personatges principals.

En un principi , sempre des d'un punt de vista molt personal, el personatge de Ryu (Rinko Kikichi) és fred i solitari, que ja ho ha de ser però tot i així ho és massa i podria demostrar una mica més d'emoció si realment està enamorada d'en David.... i per altra banda, em va costar moltíssim escoltar parlar en japonès i en anglès a l'actor català, que personalment crec que és un molt bon actor però que aquest paper li queda una mica gros.

Però tornem a altres aspectes de la cinta , ja he comentat que la pel·lícula està impecablement dirigida, Coixet retrata molt bé la nit de Tokyo i el paral·lelisme entre la fredor del personatge de Ryu i el fred del seu treball, (en un mercat de peix fresc a on la protagonista treballa en l'apartat del congelat!) està molt ben trobat.

Per altra banda, el que més impacta en la pel·lícula és el so. Feia molt de temps que no em quedava absolutament meravellada d'un so com aquest i encara diria més; fins que no apareixen els personatges principals, tanques els ulls i et deixes embolcallar pel so de la cinta i gaudeixes d'una manera espectacular. També la fotografia és molt bonica i et dona una visió de Tokyo de nit, freda però intensa per l'activitat que hi ha.

Llenço una pregunta a l'aire: Coixet ha volgut fer un homenatge a Louis Malle? Vull dir, les noies que després de fer de “taules de sushi” es dutxen amb llimona per treure's l'olor del peix em va recordar al que feia Susan Sarandon a Atlantic City

En fi, segueixo pensant i em reafirmo de que Mi vida sin mi.... és l'obra mestra de la Coixet ....ai!! com enyoro a la Sarah Polley!!!

Puntuació: 6/10

ENEMIGOS PÚBLICOS

Considero en Johnny Depp el millor actor de la seva generació. Ho ha demostrat en cada un dels seus papers tot i que potser els personatges a on particularment a mi més m'agrada són als que ha interpretat amb la col·laboració del seu gran amic i director Tim Burton: Eduardo Manostijeras, Ed Wood (on estava magistral!), Sleepy Hollow, Charlie y la fábrica de chocolate, Sweeney Todd i la darrera col·laboració a Alicia en el país de las maravillas encara per estrenar. Però és un actor molt versàtil i que s'atreveix a fer gairebé de tot: drama, comèdia, musical, terror... és un actor molt complert.

Ara s'atreveix a fer de gàngster en la última producció de Michael Mann, Enemigos Públicos i es posa a la pell de John Dillinger un dels gàngster més famosos que va tenir els Estats Units durant els anys 30, deien d'ell que era un Robin Hood perquè robava als bancs però no a les persones.... bé, és un punt de vista molt peculiar.

El format digital que utilitza el director per fer la pel·lícula li dóna un caire documental i està bé però tot i que jo anava predisposada a veure amb ganes la cinta em vaig perdre pel camí. Vull dir que el guió patina una mica i només es centra en unes escenes d'acció, molt ben filmades això si, però que et fan perdre en una història que si no saps de què va, fan que la pel·lícula et resulti una mica avorrida.

En Christian Bale, una altre gran actor, li dóna bé la rèplica a Depp, fent del policia que persegueix a Dillinger durant molt de temps fins finalment caçar-lo, Billy Cudrup també està correcte tot i que surt molt poquet i Marion Cotillard, la flamant Edith Piaf guanyadora de l'Oscar de l'any passat, està més que correcte però el seu paper d'amant de Dillinger també es perd força pel camí. Tot i que per a mi una de les millors escenes , sinó la millor, és la última quan li cauen les llàgrimes... com aguanta davant de càmera!!!!.

En fi, distreta, no té res gaire més interessant tot i que no se'm va fer gaire pesada, és de lo milloret que hi hagut aquest estiu en cartellera.

Puntuació: 6/10

INGRID BERGMAN:EL ROSTRE DOLÇ D'UNA MERAVELLOSA ACTRIU

Volia retre un homenatge a Ingrid Bergman el dia que va néixer i morir.

Avui fa 27 anys que va morir i avui hauria fet 94 anys.

Probablement aquest serà el comentari més personal que he fet en el meu blog perquè Ingrid Bergman per a mi sempre ha significat quelcom molt especial. Malgrat que no he parlat molt d'ella sempre ha estat la meva actriu preferida (si!, per davant de Katherine o de Bette, que també ho són), però Ingrid Bergman sempre ha estat una actriu molt present en la meva vida.

Patricia Clarkson (avui encara l'admiro més després de veure aquest reportatge) en el vídeo que poso a sota, diu que la va descobrir quan tenia 15 anys amb Gaslight. Jo no sabria dir quan la vaig descobrir però si que puc dir que quan vaig començar a donar-me compte de que el cinema era molt important per mi (deuria tenir 10 o 12 anys), amb una de les primeres actrius en qui em vaig fixar va ser ella.

Podria parlar hores i escriure llibres sobre Ingrid Bergman. Podria parlar de la seva filmografia per què l'he vist pràcticament tota, fins i tot la de l'etapa sueca (reconec que em va atrapar molt més l' Intermezzo suec que no pas l'americà).

M'agraden molt les biografies d'actors/actrius/directors i en tinc moltes. Evidentment, d'Ingrid Bergman és de la que en tinc més: 8 i fins i tot una és en xinès (és la única que no he sabut llegir!!!)... i les he llegit totes, i és per això que avui m'agradaria explicar anècdotes d'ella com a persona, com actriu, més que de les seves pel·lícules:

• Era la gran coetània de la seva compatriota Greta Garbo, però mai van treballar juntes. El més curiós és que mai va treballar tampoc amb les meves altres actrius preferides, ni amb Katharine Hepburn ni amb Bette Davis, i també eren de la mateixa època.

• Quan va arribar a Hollywood reclamada per David O'Selznick, el gran productor de la època (Lo que el viento se llevó) per protagonitzar el remake d'Intermezzo, el productor la va passar per maquillatge i li va dir a l'equip de maquilladors què havien de canviar de l'aspecte de la jove actriu. Ella es va aixecar de la cadira i va dir: “si em toqueu una sola part del meu cos me'n torno ara mateix a Suècia”, malgrat la seva innocent aparença tenia un gran caràcter.

• Va treballar amb els grans directors de l'època: Victor Fleming, Leo McCarey, Michael Curtiz, Jean Renoir, Stanley Donen, Anatole Litvak, Sidney Lumet, Vincente Minnelli, George Cukor, Ingmar Bergman i evidentment amb Alfred Hitchcock (amb qui va treballar tres vegades) i el qui fou el seu marit i on personalment crec que va fer les seves millors interpretacions, Roberto Rossellini amb qui va treballar en sis ocasions. I amb els millors actors: Howard, Tracy, Bogart, Cooper, Boyer, Grant, Sanders, Perkins, Bryrner, Quinn, Connery...

• Va conèixer a Rossellini per què va ser ella mateixa que després d'haver vist una pel·lícula del director li va escriure una carta en anglès i al final de tot li va escriure que volia treballar amb ell i l'únic que sabia dir en italià era: Ti amo

• Pel seu matrimoni amb el director italià, en aquella època del tot escandalós, va ser vetada a entrar a Hollywood... però va tornar per la porta gran i la van perdonar amb un Oscar (en va guanyar tres), per Anastasia.

• Quan va rodar Casablanca , el seu film més mític, va comentar que poc parlava amb Humphrey Bogart durant el rodatge.

• Va actuar una vegada a Barcelona, al teatre .

• A El extraño caso del doctor Jekyll amb Spencer Tracy, se li va proposar el paper de Lana Turner, però el va voler fer ella, és el paper de la prostituta... un paper molt arriscat per la seva carrera però se'n va sortir molt bé.

• A Nosotras las mujeres, un film de Rossellini, un fals documental es mostra a lngrid a casa seva perseguint unes gallines, és una de les escenes més dolces que he vist mai d'ella.

• Poca gent sap que Isabella Rossellini, la seva filla va estar un any a l'hospital per un problema d'esquena.

• A Las campanas de Santa Maria amb Bing Crosby, on ella feia de monja es va rebre a l'estudi una allau de saques de cartes de correus de mares desesperades per què les seves filles havien vist la pel·lícula i volien anar al convent.

• Cary Grant, íntim amic seu, va dir en una ocasió: “Encara que no faci una pel·lícula,a Ingrid Bergman se li hauria de concedir un premi cada any” (Jo hi estaria d'acord)

La meva mare sempre m'ha dit , i ja sabeu que les mares sempre diuen la veritat, que jo vaig néixer en una època i en un lloc diferent. Hauria d'haver nascut en el temps del Hollywood clàssic per poder conèixer a totes les meves actrius , sens cap mena de dubte a la primera que hauria anat a conèixer és a Ingrid Bergman.

Són només 5 minuts, però valen la pena!

PARANOID PARK

Gus Van Sant és un director que sempre m'ha interessat. És un director atípic i a vegades difícil de classificar, i és d'aquells que entres a les seves pel·lícules o no hi entres.

Jo normalment sóc del primer grup. M'agrada molt.

He seguit la seva filmografia, i és força irregular, ho reconec, tenint títols per a mi molt interessants com My Idaho privado, Drugstore Cowboy, Todo por un sueño (amb una gran paper de Nicole Kidman) i la darrera Milk; títols totalment infumables i/o comercials com Psycho (per molt experiment que volgués fer!!!), Even cowgirls get the blues, o Descubriendo a Forrester i la massa valorada El indomable Will Hunting,a títols per a mi completament magistrals però a la vegada de raresa difícil de pair com són: Last days (particularment la visió dels últims dies de Kurt Corbain em va encantar), Elephant (per a mi és potser la que més m'agrada d'ell, deu ser defecte de professió... però la visió des de diferents punts de vista de diferents personatges, inclosos els assassins de Columbine, em va semblar molt bona!) i la que avui comento: Paranoid Park.

La història d'Alex un adolescent sensible i indecís que fa de l'skate la seva manera de viure. Sovint va a un parc anomenat Paranoid Park per la dificultat que suposa d'utilitzar-lo, i un dia que fa nous amics , accidentalment mata a algú. Lluny de dir-ho, decideix callar el crim. Davant d'això se li plantegen molts dubtes, que no desvetllaré però que fan que el final de la cinta sigui sorprenent, i que en el meu cas en un principi m'enfadés molt però que després de reflexionar-hi em semblés el millor final per la pel·lícula .

Van Sant treballa a través de plànols molts llargs (a vegades difícils de digerir), sons dels skates o del vent intentant fer-nos entendre el silenci i la soledat del protagonista, un anar endavant i endarrere en el guió, fan de la cinta una petita obra d'art. Estic d'acord amb el que el meu amic Jordicine ja feia a la seva crònica.

Ja he comentat que Gus Van Sant és força inclassificable però la visió que ens dóna de l'adolescència i més concretament de l'adolescència americana: famílies trencades, jovent solitari, colla d'amics de l'Institut i sobretot aquest personatge principal que no revela el seu crim, una mica per por una mica per què no li dóna la real importància que té el fet, fan de Paranoid Park una visió molt aconsellable de la cinta.

A nivell formal, és una cinta difícil de veure, però ja ho eren Last days o Elephant.... és un tipus de cinema que si hi entrés t'enganxa totalment. Amb mi ho ha aconseguit.

Puntuació : 8/10

ESTRENES DE L'ESTIU

Com que se m'acumula la feina he decidit fer un post amb una sèrie de pel·lícules que he vist durant les vacances i que crec que puc escurçar-les una mica. Ja dedicaré comentaris sencers a les pel·lícules que mereixen el format normal.

PAGAFANTAS

No sé si pagafantas, com a paraula, surt en el diccionari però jo us puc dir que és el típic noi, no gaire agraciat, que s'enamora de la noia bseva interpretació un personatge entranyable. Distreta i fins i tot a vegades força divertida, sobre surten en els papers de la mare i de l'oncle “un altre pagafantes” Kiti Manver i Oscar Ladoire. Puntuació: 6/10 (un punt de més per ser espanyola!) TRANSFORMERS 2: LA VENGANZA DE LOS CAÍDOS (o algo així!!!!) Si... ja ho sé , ja ho sé!!! Jo anant a veure una pel·lícula com aquesta?? doncs si!! que hi farem, de tant en tant he de cedir una mica i cauen coses com aquestes. No vaig veure ni tan sols la primera o sigui que em vaig perdre com en un pop en un garatge, per què no en tenia ni idea de què anava... diuen que la que val la pena és una “actriu” de nova fornada de les que en diuen “usaonica de turno i que com que sap que no té res a fer es fa passar pel seu millor amic sense que ella sàpiga que realment se l'estima. Primera pel·lícula de Borja Cobeaga amb un “pagafantas” Gorka Ochoa que fa de la r y tirar!!” perquè no durarà gaire, ja us ho avanço, Megan Fox... però compte!!! que el primer que es veu d'ella en la primera seqüència és el seu cul!!! Puntuació: -3/10 ASALTO AL TREN PELHAM 123 S'ha de reconèixer que l'encert de la pel·lícula i bàsicament del veterà director Tony Scott és la seva parella protagonista, un correctíssim Denzel Washington i un més que divertit i cínic John Travolta. Secundats per un parell d'actors que també fan molt bé la seva feina: James Gandolfini i John Turturro, molt car de veure últimament i on sempre agraeixes la seva presència. La pel·lícula d'acció, molt correcta en la seva forma però que a nivell de contingut, personalment no em va interessar gens. Però em vaig distreure i per això.... Puntuació: 6/10 ROJO ORIENTAL Si no fos per què sortia la gran Hiam Abbas (The visitor, Los limoneros), no l'hauria anat a veure, però el simple fet de veure en pantalla a aquesta meravellosa actriu (que cada dia em recorda més a la gran Irene Papas), no vaig dubtar ni un sol moment en anar al cinema. És tan gran i compte! que fa de la interpretació una cosa tan senzilla que només veure-la en pantalla i veure la seva evolució de personatge és una lliçó magistral d'interpretació. La pel·lícula és molt fluixa i de forma falla molt però el pes de la cinta, sense cap mena de dubte el porta ella. Vull veure tot el que ha fet!!!! Puntuació: 4/10- ella 10/10!!!

UP

Últimament m'estic empassant totes les pel·lícules d'animació!! i a més les estic intentant veure totes en 3D.

I només puc dir que m'ho estic passant molt bé!!!

Començant per la trilogia d'Ice Age, i seguint per Bolt, Monstruos y alienigenas, Los mundos de Coraline, Ponyo en el acantilado i per sobre de totes Wall-e.

L'altra dia vaig anar a veure Up. Era la gran estrena de l'estiu, i no em va decepcionar en absolut... es nota que aquests nois de Pixar s'ho passant d'allò més bé, no només escrivint el guió dels seus llargmetratges sinó a més construint uns personatges que són del tot entranyables!!!

I quins primers cinc minuts.... són magistrals!!!! de fet ja ho eren els 45 primers minuts de Wall-e, feia molt de temps que no veia una presentació de personatge tan impressionant com la que fan del meravellós robot solitari netejant les escombraries de la Terra... però s'han tornat a superar i els cinc minuts només amb imatges i música i sense ni una sola paraula de la història dels dos personatges principals són absolutament meravellosos!!!! No tenen pèrdua!!!

La història, en si, també és força bonica, la d'un avi, en Carl, que vol anar a les Catarates d'Iguazú per què és un vell record i una promesa que li havia fet a la seva dona i ho fa de la manera més original possible, agafa la seva casa i amb tots els globus que té (és la seva professió!) emprèn el viatge amb un hoste especial que no s'esperava: en Russell un boy-scout, que només li falta una medalla per a ser proclamat scout d'honor: i és ajudar a una persona gran.

I a la selva és on es trobaran totes les aventures possibles...

El ritme potser decau una mica cap a la meitat de la pel·lícula i tot i que el personatge del gos que parla és molt distret, els altres ja no ho són tant, però cap al tros últim de la cinta, la cosa remunta acabant amb un espectacular final que mereix que la pel·lícula sigui vista.

A més, a mi el personatge del Carl, l'avi , em va captivar.... i us preguntareu per què? Ben senzill... és clavat a Spencer Tracy a Adivina quien viene esta noche.... i recordar el seu últim paper amb una Kate absolutament meravellosa fa que la cinta guanyi uns puntets més.

No us la perdeu! No us en penedireu!!!

Puntuació: 8.5/10

POLA NEGRI I POLONIA

Ja he tornat de Polònia!!! La veritat és que és un país que m'ha sorprès molt!!! no m'ho esperava i m'ha agradat moltíssim!!! És molt verd i totes les ciutats que he visitat són precioses, Wroclaw, Gdansk, Poznan, Lodz (on està l'únic museu del cinema de Polònia!), Varsovia, Cracòvia.... totes tenen places, carrers, monuments o edificis... racons que valen la pena ser fotografiats i a més molts són tan cinematogràfics!!!. Una de les visites més impactants que vam fer va ser a Auschwitz, on dies abans a casa de l'amiga on vam estar a Varsòvia havíem vist El pianista de Roman Polanski, i vam reconèixer alguns dels escenaris on s'havia rodat la cinta. Però de la que vull parlar-vos avui és de Pola Negri. No en tenia ni idea de que era polaca. Potser molts de vosaltres no sabeu qui és.... jo li reconec el nom i sé que era una actriu de cinema mut, no la tinc molt present per què és de les actrius que no va superar el pas del cinema mut al parlat, però en el seu moment va ser una actriu important dins del món cinematogràfic que estava naixent, d'entre d'altres coses per què va ser amant de Rodolfo Valentino (malgrat la seva coneguda homosexualitat) i del gran Charles Chaplin. Encara que també se la coneixia per la seves mítiques baralles amb Theda Bara i Gloria Swanson. Nascuda com a Barbara Apollonia Challupiec , més coneguda com a Pola Negri, va néixer a la ciutat de Janowa, que ara és territori rus. Va començar com a ballarina però una lesió li va impedir seguir i es va decantar cap al món de la interpretació on va entrar a estudiar art dramàtic a Varsòvia. Després es va traslladar a Berlín, on coneixeria al seu amic i qui la va fer famosa: Ernst Lubitsch. Amb ell va fer les seves millors interpretacions: Los Ojos De La Momia (1918), Carmen (1918), Madame Du Berry (1919), Sumurum (1920) , El Gato Montés (1921). Amb l'arribada del cinema sonor va arribar també el seu declivi, i als anys 40 es va retirar del cinema. Va morir als 91 anys.

TRES DIES AMB LA FAMILIA

Tres dias con la família, és l'excel.lent debut com a directora de la joveníssima Mar Coll, formada en l'escola de cinema ESCAC. Amb un excel.lent repartiment, en la meva opinió, Coll va explicant-nos d'una manera punyent i incisiva les relacions familiars d'una família benestant barcelonina que es tornen a reunir tots plegats per anar al funeral de l'avi, el patriarca. Léa (Naussica Bonnin), és una de les nétes que ve de França per assistir-hi i es retroba amb uns pares separats però que com tota la resta de la família, volen guardar les aparences. Rodada en un estil molt personal, Coll ja despunta com a directora i tot i que potser la pel.lícula no és del tot rodona si que és veritat que la direcció d'actors és molt bona sobretot els personatges dels quatres germans, destacant en Ramón Fontseré , fent de germà gran i despòtic com el seu pare i Eduard Fernàndez, que és d'aquells actors que és igual el que faci per què té tal maduresa en la seva interpretació que no és necessari canviar res de la seva actuació. Naussica Bonnin , en el seu paper de Léa,és el personatge que ens endinsa en la seva família, ella que volen amagar la seva pròpia realitat personal, ens va descobrint quines són les debilitats de tots els membres de la seva familia i de les relacions a vegades molt superficials que tenen entre ells. A destacar també, la mare (Philipinne Leroy-Beaulieu) de la protagonista , l'element extern de la familía Vich i que ha viscut amargada i frustada per la vida que ha portat , que ja no pot més i és en el funeral on treu totes les seves pors. Pel.lícula totalment recomenable que juntament amb VOS, formen actualment les dues cintes catalanes de la cartellera que no s'ha de perdre. Puntuació: 8/10

TETRO

Em considero, cinematogràficament parlant, clàssica. I crec que ara per ara només hi ha quatre directors de talla clàssica en el cinema nord-americà: Woody Allen, Martin Scorsese, Clint Eastwood i Francis Ford Coppola. Són quatre grandíssims directors que tot allò que fan tenen un valor que els joves o d'altres directors no tenen... i és que el punt de vista del cinema clàssic viu en ells. Et poden o no agradar, pots estar d'acord o no amb ells però el cinema clàssic el mostren d'una manera o una altra en els seves obres. S'estimen el cinema més pur! Jo tinc particular debilitat per Scorsese (ja en parlaré un dia d'ell!!) i d'Allen, però mai m'he perdut una cinta de cap dels quatre. Tetro, és una obra menor de Coppola, està lluny de les genialitats dels Padrinos, però en aquesta cinta ha fet el que ha volgut i una vegada més ens hem de treure el barret davant d'ell. La història és rebuscada, com un tango argentí, tu ets el mateix espectador que el personatge del germà petit que va a Buenos Aires a buscar el germà que un dia va marxar, prometent-li que tornaria i mai no ho va fer. Allà es troba amb la dona del germà una meravellosa Maribel Verdú, que serà una mica el pont entre la relació dels dos germans i que inconscientment provocarà la tragèdia final. Les relacions entre els pares i els fills té una història dura i cruel i ha fet que aquestes relacions siguin profundes, devastadores i sense possible solució. L'evolució del personatge del germà petit és molt acurada, protagonitzat per un desconegut Alden Ehrenreich que sovint recorda molt a Leonardo Dicaprio, i que s'acopla molt bé a la parella protagonista: Vincent Gallo, fantàstic en el seu paper de germà turmentat i de Maribel Verdú... que crec que Coppola no hauria pogut escollir a millor actriu , perquè està immensa. Recolzats per una colla d'actors argentins, molt bé tots i per una impagable Carmen Maura fent d'ella mateixa en els seus millors moments amb Almodovar.... ara penso que la protagonista absoluta del film és la fotografia, un blanc i negre espectacular que molt em va recordar al de El tercer hombre. La genialitat d'haver situat a Tetro al bell mig de Buenos Aires fa que el seu caire folletinesc i per tant d'història gaire bé dramàtica de telenovel.les escaigui la mar de bé en tota la cinta i la faci de visió obligatòria. Puntuació :8/10

Problemes tècnics

Per causes que no puc evitar, no tinc internet a casa durant uns dies... maleïdes companyies telefòniques!!!!!! ara entenc a Fanny Brice.... Però en quant pugui tornaré a penjar algun comentari... se m'està acumulant la feina.... disculpeu-me fins aviat!!! Mònica

V.O.S. (Versió Original Subtitulada)

Sempre sóc partidària de veure pel.lícules espanyoles i/o catalanes. En sóc seguidora. Penso que el cinema que es fa al nostre país és bo; està , sovint, menyspreat i es fan bons productes. Portem el record i la tradició del cinema dels anys 70, amb les "espanyolades" i hem de començar a creure en el cinema d'ara, l'actual, perquè realment hi ha coses que valen la pena. Directors com Bollain, Coixet, Almodóvar, Amenabar, Trueba fan que el nostre cinema es coneixi internacionalment i això és bo per a la nostra indústria. En poc temps tenim a la nostra cartellera títols de directors/es catalans/es que no ens podem deixar perdre, com és el cas de Mar Coll amb Tres dias con la família, que encara no he vist; Xavier Puebla amb Bienvenidos a Farewell-Guttman; o el que ara comento de Cesc Gay; V.O.S. I me'n deixo!! Desconeixia l'obra de teatre, no la vaig arribar a veure, però el fet de que s'estrenés una pel.lícula d'aquest director ja en vaig tenir prou en decidir-me a anar-la veure. D'entre totes les raons que he exposat fins ara, s'hi afegia el fet de que tant Àgata Roca (del grup de T de Teatre, de la qual sóc fidel admiradora) i Vicenta Ndongo eren un afegit a veure-la. I no em va decepcionar. Pel que sembla,Cesc Gay ha introduit tots els elements del rodatge, que inicialment no hi eren a l'obra de Carol López. Però no desentonen gens, al contrari, fan que la història sigui molt més original i que a més crein els tocs d'humor de la cinta. La història sobre les relacions entre parelles no és original però Gay amb l'estructura narrativa que presenta fa que la pel.lícula et tingui enganxat durant tot el metratge. Potser, no és una pel.lícula rodona, a mi personalment em va agradar moltíssim més En la ciudad, on les relacions eren molt més obscures, profundes i punyents, allà la Mònica López estava extraordinària... en aquesta hi ha tocs d'humor molt més agraïts que en l'altra, (no he vist Ficció, però la recuperaré). És una història de quatre personatges , on sense cap dubte sobresurten molt més els personatges femenins, Roca amb el paper de nena tonta s'emporta tots els mèrits i en canvi, Ndongo, és la que realment brilla en la seva actuació ,malgrat no tenir el millor paper... o sí!!! Els personatges masculins són bastant fluixets i la veritat és que no desperten molt la meva atenció. Un dels fets interessants de la cinta és que està rodada en tres idiomes: català, castellà i euskera... i és aquí on la Ndongo té un dels seus millors moments, amb la barreja idiomàtica: el moment del cotxe. Potser , pel fet de ser catalana, la vostra primera idea és no anar-la a veure, però jo crec que val la pena. Puntuació: 7/10

ICE AGE 3: EL ORIGEN DE LOS DINOSAURIOS

Tots ja coneixeu la meva debilitat pel personatge de l'Scrat!. Crec que és un dels personatges més ben aconseguits des de fa molts anys, en el món de l 'animació i ha anat agafant tot el protagonisme de la saga sense tenir ni una sola frase de guió i això té molt de mèrit!. El dia de l'estrena la vaig anar a veure i evidentment vaig anar a la sala amb 3D. Ja he vist un parell de cintes, (Los mundos de Coraline i Monstruos y alienígenas) però veure l'Scrat en 3D ha estat una experiència irrepetible. La història és una mica el mateix, tornen els mateixos personatges, els dos mamuts, Manny i Ellie, que ara estan esperant un mamutet petit; Sid i Diego,els inseparables amics de Manny ,les dues "zalagüeñas" i ara apareixen dos nous personatges que no desentonen en absolut: Buck una mostela (o comadreja!), en plan Indiana Jones i apareix Scrattie que farà la vida impossible al meu pobre Scrat , una esquiroleta la mar de vamp, estil Veronica Lake!. Però un gir en el destí es tornen a trobar a l'era dels dinosaures i els nostres amics es trobaran tantes o més aventures com s'han trobat en les dues darreres parts, però preval com sempre el valor de l'amistat i l'estar junts per sobre de tot!. Ice Age 3 és una cinta altament recomenable ara que ja estem en periode de vacances i de debó, estalvieu-vos les crispetes però aneu a veure-la en 3D per què s'ho val. Puntuació: 7/10

Mireu que bonic què és!!!

DESPEDIDAS

A part de no guanyar Mickey Rourke l'Oscar d'aquest any l'altra gran sorpresa de la nit va ser l'estatueta per a la pel.lícula de parla no anglesa. Les grans favorites eren Vals amb Bashir i La classe però se la va emportar contra pronòstic Departures, aqui traduïda com a Despedidas. Daigo Kobayashi és un músic que toca en una orquestra que desfan. Perduda la feina decideix torna a la seva ciutat natal amb la seva dona i allà trobarà una feina de ser encarregat de l'elaboració de funerals, netejar el cos del difunt i posar-los dins del taut. De primer moment oculta la seva nova professió a la seva dona i a la resta de la gent per què aquesta no és una professió ben vista al Japó. Però a mida que va va exercint se'n dóna compte de la importància del ritual. Amb un inici gairebé còmic de la presentació del personagte, poc a poc i amb una tendra bellesa, el director Yojiro Takita tracta el tema de la mort d'una manera delicada i amb una sensibilitat extrema. El personatge de Daigo et va fent conèixer quin és el ritual de preparació cap al més enllà que tradicionalment fan els japonesos, i la mort es presenta amb una varietat de personatges i de famílies i de com aquestes viuen la mort del seu familiar. La pel.lícula emociona, i no és gens sensiblera perquè cada un dels detalls està cuidat al màxim , a més la tendresa en què Daigo cuida als seus morts és molt bonica i fa que intentis entendre la mort simplement com un pas més. Et fa viure la mort d'una manera més positiva i no tan tabú que és com nosaltres els occidentals la veiem. La banda sonora és exquisida i acompanya en tots moments als moviments de Daigo. El personatge de Mika, la seva dona fa una evolució molt interessant i és que davant del primer rebuig de saber en què treballa el seu marit, un cop va coneixent el com i el per què fa en Daigo la seva feina ella mateixa entendrà la situació i farà que en l'acomiadament final... el més difícil de Daigo... ella hi sigui present i a més l'encoratgi a fer la seva feina. Puntuació : 9/10

ENS HAN DEIXAT....

No vull fer-me pesada.... però sempre dic que quan en mor un , en moren tres...

Ja feia dies que pensava fer el post de la mort de Farrah Fawcett, la veritat és que em va saber greu per què malgrat no ser una bona actriu , jo de petita vaig seguir molt Los ángeles de Charlie, i si bé jo m'identificava més amb la Kate Jackson reconec que la Fawcett em queia bé. No tenia una filmografia espectacular i de fet se la coneixia més pel seu personatge de Jill Monroe. Potser se la coneix més pels seus matrimonis, el primer amb Lee Majors, del qui durant molt de temps va adoptar el cognom, i amb Ryan O'Neal amb qui va tenir sempre una relació d'amor-odi que va durar molt de temps.

I de l'altra mort, me n'assabentava aquest matí. Karl Malden moria a l'edat de 97 anys sembla ser de mort natural. Llegia de la meva amiga blocaire de Calle 14, que quan ha pensat en ell li han vingut dues imatges... casualment les mateixes que m'han vingut a mi i probablement a molts de vosaltres: La ley del silencio i fent de company de Michael Douglas a la mítica sèrie Las calles de San Francisco. Era el secundari de luxe i com molts dels grans secundaris molt sovint eclipsaven al protagonista, amb el seu nas tan peculiar, va barallar-se amb Brandon a Un tranvia llamado deseo que li va fer guanyar l'Oscar com a secundari. Va fer de pare de Barbra Streisand a Loca, i de la seva llarga filmografia va destacar en títols com: La conquista del Oeste, Yo confieso o El hombre de Alcatraz on va compartir cartell amb la més gran de les secundàries: Thelma Ritter.

EL WEST SIDE STORY ORIGINAL DE BROADWAY

Dijous passat, vaig tenir la sort i el gran privilegi de poder assistir a la gira mundial que s'està fent de West Side Story a Madrid a propòsit del 50è aniversari de la seva estrena a Broadway. El director d'escena Joe McKneely ha decidit intentar recuperar el muntatge original que Jerome Robbins va fer pel teatre. Ara que escric el comentari i recordo els moments tan intensos se'm torna a posar la pell de gallina. He de reconèixer que vaig viure moments màgics i tot i que estava força lluny (la fotografia és d'aquella nit, i no és molt bona , ho sé!!), la visió del musical va ser brutal!!. A part de conservar el format original de l'obra,es va poder escoltar en anglès, si us fixeu a dalt hi ha la pantalla dels subtítols... encara que no eren necessaris pels qui coneixem bé la pel.lícula, que jo crec que erem la majoria de persones assistents. I l'espectacle? Buff, no hi ha prous paraules per poder descriure-ho. La posada en escena és impecable (tremenda diria jo!!), els actors estan espectaculars, amb una coreografia que es supera a cada escena, i és que tots els ballarins estan brutals!!!... i que dir-vos de la música i de les cançons.... i de les lletres... no sabria dir-vos en quina em podria quedar.... per què a cada cançó hi havia el record del moment de la pel.lícula i això és impagable... El fet d'haver estat tan lluny de l'escenari va fer que a cada moment tinguessis present a Richard Breymer o a George Chakiris, o a Russ Tamblyn... o a Rita Moreno (no m'estranya que guanyés l'Oscar!!!) o la Natalie Wood... amb aquells ulls, aquella mirada, aquella tendresa, era potser la més coneguda de la pel.lícula i potser el reclam però és que està tan meravellosa.... En fi.... crec que podria passar-m'hi hores parlant-vos de l'espectacle... Torno a dir que va ser tot un privilegi poder estar a l'estrena, i és una llàstima per què crec que no el portaran a Barcelona (que si ho féssin jo hi tornaria segur!), ara estan fins el 5 de juliol a Los veranos de la Villa a Madrid i si podeu fer una escapadeta... no ho dubteu!!! crec que és obligatori... Jo vaig sortir en estat de shock... de fet encara hi estic. Us deixo amb alguns dels videos de les millors cançons... bé les millors no , perquè ho són totes, però si que són les que a mi m'agraden més.