MAPA DE LOS SONIDOS DE TOKYO

No puc evitar de dir que Isabel Coixet és una gran directora. Sap filmar i ho fa molt bé.

Però això no és una garantia de que sempre faci bones pel·lícules o què t'interessin més o menys!. De totes maneres a mi és una directora que m'agrada i força i ho he vist tot d'ella; tot i que veure-la o escoltar-la em resulta bastant difícil de fer, per què no la suporto... però m'encanten els seus treballs.

Divendres vaig anar a veure Mapa de los sonidos de Tokyo, i ja anava avisada, la meva amiga Anna em va dir que li havia agradat però el que fallaven eren els actors. I li he de donar tota la raó!.

La història em va encantar. La presentació dels personatges i de la trama de la història són molt bons però en el moment en que es coneixen David i Ryu, la pel·lícula va perdre tot l'interès per mi. Ells dos no tenen cap tipus de química i fins i tot les escenes de sexe, massa repetitives per a mi, per què no aporten absolutament res a la història, no ajuden a perfilar el caràcter solitari i personal dels dos personatges principals.

En un principi , sempre des d'un punt de vista molt personal, el personatge de Ryu (Rinko Kikichi) és fred i solitari, que ja ho ha de ser però tot i així ho és massa i podria demostrar una mica més d'emoció si realment està enamorada d'en David.... i per altra banda, em va costar moltíssim escoltar parlar en japonès i en anglès a l'actor català, que personalment crec que és un molt bon actor però que aquest paper li queda una mica gros.

Però tornem a altres aspectes de la cinta , ja he comentat que la pel·lícula està impecablement dirigida, Coixet retrata molt bé la nit de Tokyo i el paral·lelisme entre la fredor del personatge de Ryu i el fred del seu treball, (en un mercat de peix fresc a on la protagonista treballa en l'apartat del congelat!) està molt ben trobat.

Per altra banda, el que més impacta en la pel·lícula és el so. Feia molt de temps que no em quedava absolutament meravellada d'un so com aquest i encara diria més; fins que no apareixen els personatges principals, tanques els ulls i et deixes embolcallar pel so de la cinta i gaudeixes d'una manera espectacular. També la fotografia és molt bonica i et dona una visió de Tokyo de nit, freda però intensa per l'activitat que hi ha.

Llenço una pregunta a l'aire: Coixet ha volgut fer un homenatge a Louis Malle? Vull dir, les noies que després de fer de “taules de sushi” es dutxen amb llimona per treure's l'olor del peix em va recordar al que feia Susan Sarandon a Atlantic City

En fi, segueixo pensant i em reafirmo de que Mi vida sin mi.... és l'obra mestra de la Coixet ....ai!! com enyoro a la Sarah Polley!!!

Puntuació: 6/10