JULIE Y JULIA

Ja ho deia en John Malkovich a Les amistats perilloses, quan trenca definitivament amb la Michelle, “No ho puc evitar!” i li repeteix insistentment fins que ella es posa a plorar incrèdula.

Jo estic igual!!! No ho puc evitar !!! i és que aquesta dona és la meva debilitat i ja sé que no puc ser objectiva però és que és superior a mi!!!.

A cada paper que fa es supera i cada vegada em té més als seus peus, i no em fa vergonya dir-ho ... i és que Meryl Streep és la millor actriu de tots els temps!!!!

A Julie i Julia fa un altre paper d'Oscar, està tan genial que ja només amb la primera seqüència i només amb la seva veu... atenció amb la seva veu, torno a repetir... ja entres de ple a la història.

I a cada seqüència que ella surt , no hi veus res més i això que Stanley Tucci també està perfecte, i l'altra parella protagonista; l'Amy Adams (que ja van coincidir a la magnífica Doubt, i en aquesta no comparteixen cap pla ) i el marit Chris Messina, estan prou bé per fer-li costat.... però és que la Meryl és molta Meryl i ningú li pot fer ombra.

Però parlem de la història i de la pel·lícula. Basada en dues històries reals , la de la gran Julia Child, famosa escriptora-cuinera que va fer una enciclopèdia sobre la cuina francesa pels americans que ja porta la 49a edició!!! i la de Julie Powell una noia de Brooklyn que decideix un dia escriure un bloc explicant les seves peripècies a la cuina fent les 524 receptes del llibre de la Child en un any!!!

Les dues històries es van succeint en el temps , i tot i que estan ben narrades , la cinta hi ha moment en què decau, Nora Ephron no és especialment una gran directora, potser per a mi és millor com a guionista i això és nota, però l'habilitat interpretativa de la Streep fa que salvi totes les seves escenes (especialment la de la ceba) i de passada, la pel·lícula.

I si no us ho creieu mireu els dos videos que us poso a sota. La primera és la Meryl, la segona és l'autèntica Julia Child....no us confongueu!!! són clavades!!! I és que Meryl Streep clava al seu personatge amb la veu, amb les postures....i si us plau veieu la pel·lícula en versió original... és imprescindible!!!

Puntuació: 6 Meryl Streep : 11

RASHOMON

Ahir vam passar Rashomon al Cine Fòrum del Casal Cultural del Mollet.

D'ell havia vist: El ángel ebrio, Vivir, Los siete samurais, Bajos fondos , Trono de sangre, Yojimbo, Sanjuro, potser me'n deixo alguna però el que si confesso és que no havia vist aquesta representativa cinta del mestre Kurosawa.

Després, amb el debat, van sortir molts temes perquè certament que la història malgrat centrar-se en el Segle XII, és un pel·lícula intemporal i que la podríem emmarcar en qualsevol època, fins i tot l'actual.

La història de guió, és ben senzilla, però el què fa que la cinta es transformi en una obra mestra i en un dels referents del cinema mundial és la forma en què està explicada a través de flashbacks aquesta història.

Basada en dos contes escrits per Ryuosuke Akutagawa al 1915. El primer es titula La porta de Rasho, de la que un dels protagonistes principals és la porta de Rashomon, un temple en runes, i on es crea l'atmosfera de discussió moral de la història i la segona es titula En el bosc, en la que explica la història de la dona violada i del marit assassinat. La originalitat de la pel·lícula és com descriu el crim a través dels diferents testimonis.

Kurosawa va trigar molt a poder rodar la cinta per què no tenia diners i li costava molt de trobar-los , a més feia molt poc que havia acabat la Segona Guerra Mundial, (la pel·lícula és del 1950) i el Japó estava sotmes a una pobresa i a una falta de valors morals que queden perfectament reflectits en la cinta, sobre tot el director pretén demostrar una pessimista visió de la condició humana, provocadora d'un món ple de desconfiança i egoisme, en constant redempció, tot i que el final sembla que obre una porta a l'esperança, metàfora final preciosa del peregrí marxant amb el nen i deixant enrrera la porta en runes d'un temple que significa el passat.

La fotografia en blanc i negre de Kazuo Miyagawa és una joia, (és una de les primeres cintes que es van rodar amb llum natural i a on s'utilitzen molts miralls), igual que la banda sonora de Fumio Hayasaka i les genials interpretacions (encara que ara per a nosaltres; hi ha alguna escena que pot ser forçada sobre tot a nivell d'actuació) de tot el repartiment, en especial de l'afligit llenyataire, així com els del trio de protagonistes de la història explicada dels que sobresurt l'actor fetitxe del mestre Kurosawa: el gran Toshiro Mifune amb una interpretació i un ventall impressionant d'emocions i expressions excepcionals, fan d'aquesta cinta una autèntica obra mestra. La sensació amb la que surts un cop veus la pel·lícula és que ningú està descartat de culpa.

Una excel·lent pel·lícula que vaig disfrutar molt , que segur tornaré veure i d'obligada visió!!

NEW YORK, I LOVE YOU

New York, I love you, forma part d'una sèrie de pel·lícules que volen promocionar a grans ciutats. Després de Paris, je t'aime, (i en previsió de rodar també a Rio i a Shangai) aquesta cinta ens intenta de nou, mostrar el caliu humà sota l' asfalt de la gran poma.

Vaig perdre'm la primera (miraré de recuperar-la en dvd), però aquesta no volia deixar-la escapar perquè sempre és un plaer per a mi veure una cinta on surt una de les meves ciutats preferides. I més aquesta en que la ciutat dels gratacels, és un protagonista més.

La pel·lícula segueix el mateix esquema de la primera: està dividida en diversos episodis, dirigits per diversos directors i interpretats per molts actors prou coneguts com per què també sigui un reclam per anar-la a veure.

El tema és l'amor en tots els seus vessants i en episodis de 8 minuts aproximadament es van explicant petites històries. Com a tot, n'hi ha algunes que estan millors que d'altres o t'hi pots sentir més o menys identificat , però en tot cas en cada un d'ells hi pots treure alguna coseta.

M'interessava especialment el dirigit per Natalie Portman (que també surt com a protagonista en un altre dels episodis). No és la primera vegada que dirigeix, ja ho va fer amb Eve, on dirigia a la gran Lauren Bacall!!!, i en aquest curt de la cinta tampoc ho fa gens malament.

La pel·lícula pot caure en algun moment en la “nyonyeria” però si tens el dia tonto, les petites històries d'amor et poden anar caient bé. Jo destacaria, l'episodi de la Portman, el de la Julie Christie, on surt realment preciosa, el d'Orlando Bloom i la Cristina Ricci (força original), el que surt en James Caan, amb una filla un pèl extranya, el de Chris Cooper i Robin Wright (Penn) ella també preciosa però en l'episodi més previsible, i per sobre de tots el protagonitzat per Cloris Leachman , l'entranyable majordoma de El jovencito Frankenstein, que últimament sembla que està treballant molt, i l'Eli Wallach on formen un matrimoni de la tercera edat, que predisposes fa segles que estan junts però que saps que no poden viure l'un sense l'altre.

En definitiva, una cinta tendra, potser una mica cursi, però amb algun que altre moment que t'hi sents identificat i d'altres en què voldries estar en el lloc dels protagonistes.

Puntuació:6/10

ENS HA DEIXAT JOSÉ LUIS LÓPEZ VÁZQUEZ

Crec que no m'equivoco si dic que no es pot entendre el cinema espanyol sense José Luis López Vazquez.

Ha treballat amb tots els actors i actrius importants espanyols i amb els directors més importants del nostre país. I la seva filmografia és tan llarga que seria impossible posar-hi tots els seus títols, i el més difícil encara de saber escollir amb quina pel·lícula quedar-me.

A en López Vázquez potser el recordarem amb títols de l'Espanya de la postguerra, o fent “espanyolades”, però sense cap mena de dubte era d'aquells actors tan flexibles que en una escena et feia riure i a l'altre ja ploraves..

Probablement tinc un trauma d'infantesa per culpa seva i és que un dia vaig veure a la televisió La cabina d'Antonio Mercero... ja poden presumir els directors joves actuals de fer passar por a la gent ... que mirin La cabina i segur que no dormen en una setmana... com jo...

Si m'hagués de quedar amb un títol d'ell... bé, diversos títols d'ell, potser em quedaria amb El verdugo, Placido, La gran familia, La prima Angélica, Patrimonio nacional, La colmena, Viajes con mi tia (dirigit per George Cukor i acompanyant a una extraordinària Maggie Smith) i per sobre d'elles, Mi querida señorita... aqui si que em va impactar...

Em reitero... impossible pensar en el cinema espanyol sense ell.

(500) DIAS JUNTOS

Aquesta és una d'aquelles pel·lícules en què vaig entrar al cinema per equivocació. N'anava a veure un altre però per culpa de no poder aparcar el cotxe, arribes tard al cinema i no hi ha cosa que em faci més ràbia que entrar quan la pel·lícula ja està començada.

És per això , que com que no podíem entrar a la que volíem, vam decidir-nos a entrar a veure aquesta que per horari ens anava bé!

I va ser una agradable sorpresa. És una comèdia “no romàntica” amb un guió ben simple, amb la peculiaritat de què el noi s'enamora de la noia però no passa el mateix en el cas contrari.

Total... que ja tenim un noi, arquitecte de professió, però que treballa en una empresa que fan targes de felicitacions que coneix a la nova secretaria del boss i de la qual s'enamora perdudament a primera vista. La noia només el vol com a amic “con derecho a roce” com diu una amiga meva.

El plantejament de la història és força original, ja que no és gens lineal, ans al contrari, vas cap endavant i cap endarrere en el temps veien el que passa en aquesta relació i amb un final que evidentment no explicaré, però que el vaig trobar força adient al guió.

Els dos personatges principals , sembla que estan en alça als Estats Units, ell, Joseph Gordon-Levitt, està molt creïble i realment hi ha moments que et fa llàstima. Ella, Zooey Deschanel, actriu en boga en els cercles “indie” que encara li falta molt per demostrar (té l'únic interès de que és germana de la “Bones”), però que realment s'ha de dir, fan una química estupenda!

Si teniu ganes de veure una comèdia diferent, doneu-li un vot de confiança, us ho passareu bé!

Puntuació: 6.5

BETTE DAVIS, RETRATO DE UNA LOBA

Dissabte, sortint dels cinemes del carrer Verdi, vam anar a buscar el cotxe.

Com és tradicional vaig aturar-me en una de les meves llibreries preferides: la Llibreria Taifa, especialitzada en cinema. Sempre m'aturo davant de l'aparador per veure les portades dels llibres i imaginar-me'ls a la meva prestatgeria, només faig això , i ja està... però dissabte va ser diferent , només veure aquesta portada vaig anar volant cap a dins... una biografia més a la meva biblioteca particular.

Utilitzant el símil que els autors han utilitzat , estic devorant les pàgines d'un llibre ple d'anècdotes i d'històries que reafirmen una vegada més, el caràcter de lloba que tenia aquesta magnífica dona. Començant per una infantesa molt dura, el llibre va explicant quin és el seu camí cap a una brillantíssima carrera com a actriu, trepitjant a tort i a dret a tots els que tenia al seu voltant, però passant també per èpoques en que havia de cedir i fer papers o treballar amb actors que no eren pas amics seus...

Hi ha fotografies en blanc i negre espectaculars, especialment em quedo en la que hi ha a la contraportada del llibre: qui és podria imaginar una lloba així amb la innocència de menjar-se un gelat?

Amb un pròleg de Jaume Figueras és una lectura molt recomanable, tot i que encara no l'he acabat, però no trigaré gaire.... si els autors passen per aquest modest bloc que sàpiguen que, segurament, sóc la primera compradora de la seva obra. Ha sortit el mercat aquest mes d'octubre!!!

I si aneu pels Verdi, no deixeu d'entrar a la botiga, segur que sortiu amb algun llibre.

HOLLYWOOD CONTRA FRANCO/ THE SEPTEMBER ISSUE

Aquests són dos documentals que tenia moltes ganes de veure per la temàtica que tractaven. El primer per què el que més m'interessa del cinema és la història i el segon per la curiositat de saber a qui havia interpretat la Meryl!

HOLLYWOOD CONTRA FRANCO

Aquest és un documental d'Oriol Porta on repassa l'impacte que va exercir la Guerra Civil Espanyola en membres del Hollywood de l'època. Molts van donar recolzament al bàndol republicà donant suport a les campanyes en contra de la política de no-intervenció del govern dels EEUU.

La relació entre el cinema i la política està narrada a través de la història de l’Alvah Bessie, un escriptor, crític i periodista que va lluitar com a brigadista a la guerra civil espanyola. Alvah, guionista de Hollywood en aquells moments, va tornar a Espanya 30 anys més tard, quan va rebre l’encàrrec d’escriure el seu primer guió, “España otra vez”, del director Jaime Camino, després de ser fitxat com a un dels “Deu de Hollywood” a la Llista Negra.

La pel·lícula es construeix amb escenes de pel.lícules conegudes com Casablanca, For Whom the Bell Tolls, Les neus del Kilimanjaro o Tal como érem entre d’altres. I compta amb les declaracions de l’actriu Susan Sarandon, els guionistes Arthur Laurents i Walter Bernstein, i els historiadors cinematogràfics Román Gubern i Patrick McGilligan, entre d’altres.

Molt recomanable sobretot als que us interessi especialment la història del cinema.

Puntuació: 7/10

THE SEPTEMBER ISSUE

Estava especialment interessada en aquest documental, per altra banda radicalment oposat al de dalt, sobretot per saber una mica més d'Anna Wintour, la directora/redactora-jefe de la revista Vogue, una de les més importants del món i a on Meryl Streep, en la seva excepcional caracterització a El diablo viste de Prada confirma que no es va queda gens curta.

The September issue, és un documental de R.J. Cutler, i es centra en l'edició de setembre del 2007 de la revista Vogue, una edició que va trencar amb tots els rècords en matèria de vendes.

El número va pesar gaire bé 2 kilos, va tenir més de 10 milions de lectors i va moure gaire bé 300 bilions de dòlars dins de la indústria globals de la moda... quasi res...

El director proposa un recorregut en el backstage de la preparació de la revista, aconseguint que quedi clar quina és la posició d'Anna Wintour dins de la revista. Ella és la que mana.. i punt!!!, la dona més poderosa i influent dins del món de la moda.

Puntuació: 6/10

SI LA COSA FUNCIONA

Woody Allen és la cita obligada de cada any. És un dels pocs directors que segueixo assíduament, com Scorsese o Coppola (quan treballa) i m'agrada.

Últimament , les seves obres potser no eren tan “clàssiques” , però amb Si la cosa funciona, torna el Woody d'abans. De fet no sé on he llegit que aquest és un guió de fa trenta anys que ara decidit treure del calaix i rodar.

I és que amb Si la cosa funciona torna el Woody Allen més egocèntric,més egoista, més neuròtic a través d'un Larry David , que ja havia treballat amb ell i que aquí com a protagonista- alter ego funciona com el títol, funciona bé.

La història d'aquest científic, quasi Nobel suïcida i ara totalment amargat de la vida canvia una mica quan coneix a una joveneta (excel·lent Evan Rachel Wood) arribada del sud, que vol viure a Nova York i escapar-se de la vida rutinària de casa els pares: Ed Begley Jr (el Dr. Earlich del Saint Eligius) i la sempre meravellosa Patricia Clarkson... una de les meves debilitats actuals, i que repeteix amb Allen després de Vicky, Cristina, Barcelona.

I no només és un Allen clàssic pel personatge principal sinó perquè té elements de les pel·lícules d'abans, sobre tot en el guió... però a més la pel·lícula em va recordar en alguns moments, i sense tenir res a veure, amb un dels seus millors títols: La rosa púrpura del Cairo.

És evident que fer una pel·lícula cada any no ha de ser fàcil, i que és impossible que siguin totes grans històries... però Woody Allen és un gran director , i té el seu públic que espera any rere any anar a les sales per veure'l, sigui ell en persona o sigui el seu alter ego.

Jo hi vaig anar, i va haver-hi moments que m'ho vaig passar molt bé. No és una de les seves millors pel·lícules i té alts i baixos, però és un Allen, i sempre diré que es vegi una pel·lícula d'ell.

Puntuació: 6/10

MOON

Moon és d'aquelles pel·lícules que vaig anar-hi per curiositat...per diverses curiositats. La primera per què estava dirigida per Duncan Jones, fill de David Bowie i això sempre té una mica de “morbo” per saber que tal ho farà el fill d'un artista famós (jo no el coneixia en absolut!); una segona per què es presentava al Festival de Sitges, l'havien deixat molt bé i a més es va emportar una colla de premis, entre els quals un de merescudament a la inquietant interpretació de Sam Rockwell,...aquesta és la tercera curiositat per la qual hi vaig anar.

I no em va decepcionar en absolut. No és que m'entusiasmi el gènere de ciència-ficció, més aviat sempre l'he ignorat força perquè no m'interessa especialment però he vist alguns dels grans noms del gènere: 2001, Blade Runner, La guerra de los mundos (la bona , la del 1953!), algun Star Trek, la nissaga de La guerra de las galaxias, Gattaca, fins i tot Plan 9 from outer space (del meravellós Ed Wood!!!!) ... i hi ha però, una en particular que la vaig veure quan era petita i que em va impactar molt: Naves misteriosas, no sé si per la direcció de Douglas Trumbull, per la música de Joan Baez o la interpretació de Bruce Dern, cuidant d'una manera gairebé obsessiva a les seves plantes, en un film de ciència -ficció de fa gairebé 40 anys.

Moon em va recordar molt a aquesta pel·lícula, i és que Jones ha fet una cinta que recorda molt a l'estètica de les gran pel·lícules de ciència-ficció d'aquella època , amb pocs mitjans, amb una gran interpretació de Sam Rockwell i amb un guió , aparentment senzill que fan que entris des del primer moment en la història de Sam Bell, un treballador que fa tres anys que viu a la lluna (al planeta eh??) i està a punt de retornar a la Terra. Té moltes ganes de tornar a veure a la seva família, però poc abans de marxar comencen a succeir coses estranyes, no només dins de la nau sinó també a fora. I fins aquí puc explicar.

Sam Rockwell és un actor d'aquells que sembla que no facin res, però que en realitat fan que la interpretació sigui tan creïble que es menja tot el que té davant i aquí ho demostra en escreix fent una interpretació doble brillant i plena de matisos. Sempre ha barrejat la seva carrera amb títols més personals i independents (Basquiat, Última salida a brooklyn, El último golpe, Asfixia) amb grans produccions comercials (Nixon contra Frost, La milla verde, Los ángeles de Charlie), però faci el que faci sempre omple pantalla.

Puntuació: 7/10

ÁGORA

Anava amb una mica de por per totes les crítiques que havia llegit.

El canvi de registre d'Amenabar després de Mar adentro, un drama intimista que contrasta amb aquesta superproducció al més estil Hollywood clàssic, però amb la gran diferència que està dirigida per l'espanyol que fa, ja de bon principi, sàpigues que vas a veure una pel·lícula amb un cert rigor històric i si més no, que no et deixis enredar per una típica pel·lícula americana.

La història d'Hipatia, em va interessar molt. Vaig sortir del cinema encuriosida per saber més coses de la gran astrònoma i matemàtica que va viure a Alexandria al segle IV i mestra de cristians i pagans, en una època en què els conflictes religiosos i de poder estaven a flor de pell. En canvi a ella només li interessava la ciència i és el que transmetia a als seus alumnes, o això és el que Amenabar ens vol explicar, per què sembla ser que poca cosa ens ha arribat d'ella.

Potser és cert que la pel·lícula no és del tot rodona, i el fet de que segueixi el rigor històric lineal fa que hi hagi algun moment que perdis una mica l'interès... però molt poc.

Cert que potser abusa una mica massa del que ja s'ha anomenat el Google Earth (la primera vegada impacta però després potser es fa una mica repetitiu) però com deia la Jenni, el món continua mentre hi ha una part d'aquest que està en conflicte.

Amenabar deixa clar un tema i és que el saber és de tots i ningú n'hauria de tenir l'exclusiva sinó que l'hauríem de compartir lluny de fanatismes, religions i poder... i això queda ben reflectit a la cinta.

En quant al càsting, trobo molt encertat que no hi hagin estrelles i que els actors siguin pràcticament desconeguts per què d'aquesta manera et centres amb el personatge i no pas en l'actor que l'interpreta.. penso que tots estan correctes i els dos personatges que més em van sorprendre van ser el de l'esclau Davos i el de Sinesio, potser el més traïdor de tots!!!

I és evident que l'ànima i l'estrella de la pel·lícula ... en tots els sentits és una extraordinària Rachel Weisz, meravellosa en la seva interpretació mostrant una Hipatia clàssica, serena, totalment bolcada per la seva ciència però que toca de peus a terra intentant fer entendre a tothom que la obsessió pel poder i la religió no arriben enlloc.

Amenabar fa valer els 50 milions que ha costat la superproducció Ágora, amb un gran desplegament de mitjans, tant artístics com tècnics, ha canviat de registre en cada una de les pel·lícules que ha fet i això ho han fet pocs .... i ja només per això es mereix tota la meva admiració.

Puntuació: 9/10

HOMENTAGE A LA UNITED ARTISTS

L'altre dia vaig anar a sopar a casa d'unes amigues,entre plat i plat i rialles, hi havia posada una música que m'agradava. Al preguntar qui era em van dir: Katie Melua, no en tenia ni idea de qui era però la música era suau i agradable. Vaig quedar-me el compacte i me'l vaig gravar.

La sorpresa va ser meva quan la primera cançó del disc era Mary Pickford. Vaig començar a escoltar-la atentament, fins i tot vaig buscar la lletra per saber si realment estava entenen el que deia.

A part de ser una bonica lletra i música, la cançó és un preciós homenatge a l'actriu americana (la primera novia d'Amèrica), i als seus companys; Charles Chaplin, Douglas Fairbanks i D.W.Griffith, els quatre fundadors que van fer néixer una de les més importants companyies de cinema de principis de segle XX: la United Artists (aquest any es celebra el 90è aniversari!!!).

No me'n vaig poder estar de buscar al youtube si hi havia el video de la cançó.... i ja l'he vist no sé quantes vegades. Hi ha imatges reals d'aquell moment juntament amb trossos de pel·lícules de tots quatres.

Mireu-vos-el... és preciós!!!

LA GRAN BETTE FA 20 ANYS QUE ENS VA DEIXAR!!!

Ja he parlat altres vegades de la Bette Davis i de la meva debilitat per ella.

El dimarts va fer 20 anys que va morir...20 anys!!! (encara no havia superat la mort d'Ingrid Bergman set anys abans!!!) i jo que recordo perfectament quan va ser... Tot just havia rebut el premi donosti i estava a França...

Recordo que en l'excel·lent llibre de Diego Galan; Jack Lemmon nunca cenó aquí (on parla de les seves vivències com a director del Festival), explicava com havia anat l'estada de la gran Davis a la ciutat basca. Diu que no s'aguantava dreta , que estava feta un delicat saquet d'ossos i que fins al backstage del teatre va arribar amb cadires de rodes... però quan va haver de sortir a l'escenari a recollir el premi , la gent que estava al seu voltant (entre ells en Galan), es van quedar amb la boca oberta quan es va aixecar i poc a poc va anar entrant a l'escenari, treien forces d'on ningú podia imaginar-se que les tenia!!!! (no recordo qui li va entregar el premi... suposo que ho he esborrat del meu subconscient per pura enveja!). La seva profunda veu, les seves paraules encara les recordo perfectament, quan deia en el seu discurs d'agraïment que no entenia quan la gent passava pel seu costat i li deien “la loba”...

Si és que era tot un caràcter! I ho va demostrar tota la seva vida... tenia fama de ser intractable i és llegendària la seva relació d'odi amb una altra de les grans; Joan Crawford (esgarrifosa la relació de germanes a ¿Qué fue de baby Jane?), però no només amb ella , diuen les males llengües que no es va entendre en cap de les seves companyes i en canvi si que es va entendre amb pràcticament tots els seus companys...

Llegendària és també l'anècdota de l'anunci que va escriure al diari per demanar feina... dient que era separada i que havia d'alimentar als seus fills, Mankiewicz el deuria llegir per què li va passar el guió de la que seria una de les interpretacions més brillants mai vistes a la pantalla gran i el paper que li va fer remuntar la seva carrera fins llavors un xic estancada: All about Eve...

En fi, he esperat dos dies a fer el comentari per què ha tornat a ser un xoc pensar en aquella desaparició....

Ai!!! que dur és ser mitòmana!!!

Per si no us creieu lo del 'anunci...

EL ÚLTIMO GUIÓN

Ahir va acabar el Docupolis d'aquest any, i espero amb ganes el post que faci el meu company Roger sobre el com ha anat el festival. (Jo no m'he pogut escapar per problemes familiars...buff!! tinc deixada la lectura dels blocs, però aviat m'hi posaré), i vull compensar-ho amb El último guión.

Ja fa dies que vaig veure aquest magnífic documental sobre la vida i obra del mestre Don Luis, com l'anomenaven, explicat pel seu fill gran Juan Luis Buñuel i per el seu amic Jean Claude Carrière, col·laborador-guionista els darrers 20 anys de la carrera cinematogràfica del mestre.

He de confessar el meu total i absolut desconeixement sobre un dels més grans cineastes que ha tingut el cinema espanyol... i de la mateixa manera he de reconèixer que vaig trobar tan interessant la seva vida que m'he espavilat a veure pel·lícules d'ell. Ja he vist, Los olvidados, Belle de jour, Él, Un perro andaluz , la magnífica i a l'hora impactant Las Hurdes i El ángel exterminador (que encara estic al.lucinant!)

El documental com deia, repassa la vida i obra del mestre, des de la seva Calanda natal, a l'estada com a estudiant a Madrid on va conèixer als seus amics, Dalí i Lorca, passant per Paris, Nova York i finalment a Mèxic on té la seva etapa més important de pel·lícules. Tot plegat, explicant no només les cintes de cada etapa, sinó també anècdotes fins ara desconegudes, de les pel·lícules o de la vida de l'autor aragonès. Personatge molt simpàtic, ho demostra en algunes de les entrevistes que se li van fer, a més també és fan entrevistes a persones que el van conèixer de prop i que expliquen la importància i a la vegada modèstia d'aquest gran cineasta.

Reconec que quan vaig veure Las hurdes (que us poso aquí a sota, i si teniu una estoneta no us la perdeu perquè té un valor històric incalculable) em va impactar tant que vaig estar uns dies sense poder treure'm del cap el documental, increïble que fes filmacions així als anys 30...!!!!

En fi, un documental del tot recomanable que si teniu ocasió de veure'l no us el perdeu!!!

Puntuació: 8/10

Bunuel _ Las Hurdes por XLanig

ÀNIMS PELS NOSTRES DOS COMPANYS

Avui es celebren els Premis Blocs de Catalunya. en la seva segona edició a Vic Parlem una mica de cinema no ha estat seleccionada (tot i que publicament torno a donar les gràcies a tothom pel seu recolzament!!!) Però si que ho estàn en Roger i en Martí!!! Així que molts ànims i esperem que aquest any si que guanyi algun dels nostres representants de cinema.

BONES

Normalment no escric sobre sèries de televisió, ja que aquest és un blog de cinema. Però avui no em puc estar de posar-vos una video que acabo de trobar d'una de les sèries de televisió que més en tenen enganxada últimament Bones. Si no la heu vist mai, reviseu-la per què és d'allò més divertida És boníssim:

MALDITOS BASTARDOS

En Quentin Tarantino estima el Cinema. Et pot o no agradar el tipus de cinema personal que fa, però ell s'estima el Cinema en lletres grans. I ho demostra pel·lícula rera pel·lícula.

Jo no sóc gens entusiasta del cinema tarantinià, tot i que tinc les meves col·legues del cineclub que ho són i molt, però a mi tanta sang i tants tiros a vegades m'avorreix una mica... encara que sempre he reconegut que en Tarantino és un gran cinèfil i que sap dirigir molt bé.

Tothom em parlava de Malditos bastardos com a una obra gran i de lo millor que ha fet... jo evidentment vaig anar amb una mica de recança al cinema...però,sempre hi ha un però... vaig sortir gratament sorpresa.

Analitzem la pel·lícula. El primer que em va sorprendre és el preciós homenatge que fa al cinema alemany, parla de Leni Riefenstahl (una grandíssima directora alemanya), de G.W. Pabst... de les moltes referències cinèfiles que fa com comparar a Goebbels amb O'Selznick (que vaig trobar genial!!!); o les referències a Hitchcock (moviments de càmera de seqüències d' Encadenados) o a l'spaguethi western, sobretot a l'inici de la pel·lícula...

La cinta està estructurada en 5 episodis, normal en els guions de Tarantino,(potser la diferència és que aquesta vegada ho fa d'una manera lineal, no circular) i en gaire bé tots ells hi apareixen un grup de “pistolers redimits i venjadors” (clara referència al western) que apareixen per anar-se carregant a nazis que es troben pel camí (encertadíssims tots ells, potser en Pitt, el capità d'aquest grup està un xic sobreactuat però molt divertit).

Cada un dels episodis té un tempo personal i en cada un t'explica una historia que després aniràs lligant a mida que passa el metratge. No sé quin és el que em va agradar més... potser és va excedir una mica amb el del bar tot i que la Diane Kruger està impressionant... però els millors episodis són evidentment on surten els dos grans descobriments de la cinta: Melanie Laurent, personatge que no esbrinaré però que requereix especial atenció i que la seva venjança serà espectacular i Christoph Waltz , actor austríac que és menja literalment a qualsevol dels actors que té al costat en escena. Cada vegada que el tenia davant ja em posava nerviosa del què passaria, i és que la seva caracterització de nazi és antològica, digne successor del paper que va fer Ralph Fiennes a La lista de Schindler.

En Tarantino se'n fot i passa de tot, i com que somniar és gratuït reinventa la història elaborant un final nazi que ja ens hauria agradat a tots.

Puro divertimento... segurament la tornaré a veure!!

Puntuació: 9/10

GORDOS

Si hi ha una cosa que em va cridar l'atenció d'anar a veure Gordos, bé dues, és que era la segona cinta del director Daniel Sánchez Arévalo, la primera era Azuloscurocasinegro, pel·lícula molt premiada i segon perquè en Jordiciine li havia agradat força.

No és una pel·lícula que tracti de les persones grasses com a malaltia, sinó que el punt de vista és des dels problemes psicològics que tenen els pacients que fan teràpia què com a conseqüència d'aquests, s'engreixen. I això em va interessar força.

Són varies històries; algunes més interessants que d'altres, des del la parella molt cristiana, massa... però a la vegada la més hipòcrita, gran descobriment de la noia, caldrà anar-la seguint (i a Raúl Arévalo que fa un paper calcat al de Camino); com la de l'executiva agressiva, per a mi potser la més fluixa, passant per la família on el pare és un CSI. Els personatges que tenen més protagonisme però què no vol dir que siguin els més interessants; són els del presentador gai de pastilles que aprimen (per mi potser la història que li hauria pogut treure més suc , ja que la vivència del personatge com a homosexual i de com ho amaga està força aconseguit, malgrat ser el personatge que més ridiculitza), i la de la parella jove, guapa i feliç, ell és el terapeuta, que en realitat és la més trista. Però, ja no vull desvetllar més coses...

Tot i que està dirigida com una comèdia, la veritat és que el rerefons és molt dramàtic, arribar-nos a acceptar pel nostre aspecte físic no és sempre fàcil i l'objectiu de la pel·lícula és intentar explicar-ho.

No és una cinta rodona, però es deixa veure molt bé, té alts i baixos en la història i narrativament parlant, a vegades et perds, però val la pena.

Puntuació: 6/10

COMENÇA EL FESTIVAL DE CINEMA DE SAN SEBASTIAN

Comença el Festival de cinema de Sant Sebastian!!!! Estarem al corrent del que vagi passant!! Avui han estrenat fora de concurs la última de Quentin Tarantino: Inglorius Basterds El premi Donostia d'aquest any dedicat al gran Sir Ian McKellen.

DISTRICT 9

">

Començo dient que a mi les pel·lícules de ciència-ficció no m'entusiasmen gaire. Evidentment he vist les més representatives com Blade Runner, 2001 (que encara no entenc), les guerres de les galaxies, La guerra de los mundos (la bona eh?), ET, la nissaga dels Aliens... El increible hombre menguante o Naves misteriosas... que em van impressionar molt quan era petita.... però no és el gènere que més m'agrada.

Però l'altra dia vaig anar a veure District 9, i he de dir que vaig sortir molt sorpresa del que havia vist. És una pel·lícula de ciència- ficció però amb un rera fons humanitari i social molt impactant.

Amb un plantejament inicial espectacular, en forma de fals documental,ens expliquen que fa 20 anys una nau extraterrestre va anar a parar a la Terra, per què es va espatllar, i lluny de ser una amenaça pel planeta, la situació dels al.lienígenes era precària. Davant de la solidaritat terrícola, es decideix “col·locar” als nouvinguts en una espècie de campament que no trigarà en convertir-se en un gueto.

La pel·lícula comença amb un ritme trepidant, i com que després d'aquests 20 anys la situació s'ha tornat insostenible, les autoritats sud-africanes (ja ho diu el narrador , aquesta vegada no han aterrat als EEUU!!), decideixen que han de traslladar a “les gambes” que es com anomenen despectivament als “marcianitus” a un altre camp, i encomanen a un pobre funcionari anomenat Wikus Van De Merwe, a ser l'encarregat de que els al.lienígenes vagin firmant la conformitat del trasllat, i és quan venen els problemes.

A través d'entrevistes a experts, vas coneixent quina és la vida d'aquest districte on viuen o més aviat malviuen les gambes i els grups de màfies.

Particularment el final se'm va fer una mica llarg, potser per què vol allargar massa una part que es podria haver estalviat, però no se li pot treure cap mèrit a Neill Blomkamp , el director del film i a Peter Jackson (productor i visionari en aquest cas), de què han creat una cinta que mereix ser vista, ja no només per l'espectacularitat de les imatges i del plantejament de la història sinó perquè considero que és un al·legat al racisme i a la pobresa... és molt significatiu que passi a Johannesburg.

No hi entenc gaire decinema de ciència-ficció, però si que és veritat que és una cinta sorprenent, fresca, divertida en algun moment i estic d'acord amb el què el meu amic blocaire Jordicine diu de la cinta.

Puntuació: 7/10

HA MORT PATRICK SWAYZE

Acabo de llevar-me amb a notícia de la mort de Patrick Swayze. Tot i que era una mort esperada, tenia un càncer força avançat, l'actor ens ha deixat amb 57 anys.

No és un actor que a mi m'agradava especialment, al contrari , el trobava força justet, destacava com a ballarí i segurament el recordarem , sobre tot per dues pel·lícules que tampoc passaran a la història del cinema : Ghost i Dirty Dancing.

A mi però, només em va agradar en un paper que trobo que va fer amb molta correcció: A Wong Foo, gracias por todo Julie Newmar.

Actualment, pel Canal plus estan fent la sèrie The beast, de la que és el protagonista.

FROZEN RIVER

No sé a on he llegit que Frozen river et retorna la fe en el cinema independent. Té tota la raó qui hagi escrit aquestes paraules.

La història de Ray (excel·lent Melissa Leo, guanyadora de la Conxa de Plata del passat Festival de San Sebastian i nominada a l'Oscar per aquest paper), és dura, molt dura. El seu marit acaba de marxar amb els diners per poder pagar el darrer termini de la casa que es volia comprar per viure amb els seus dos fills. Per altra banda, la vida de Lila (Misty Upham), una noia mohawk, que viu en una reserva tampoc és gaire feliç (no ho desvetllaré!!), la trobada entre els dos personatges és casual però la noia índia li proposa a Ray una manera de guanyar diners fàcilment, i Ray no pot negar-s'hi: passar il·legalment pel riu de Saint Lawrence des del Canadà fins als EEUU.

El riu, està gelat i és un personatge imprescindible per a la història ja que contrasta amb la calidesa que va naixent entre les dues dones i que en cap moment és fa d'una manera melodramàtica, tot el contrari, no te'n dones compte fins que acaba la pel·lícula.

Courtney Hunt, s'estrena amb aquest impactant guió sobre la immigració, on ha aconseguit molts premis arreu el món, començant pel premi especial del jurat a Sundance.

Frozen river té tots els elements per a ser una pel·lícula independent de les de veritat: pocs diners, pocs escenaris, actors i actrius desconeguts, una directora que dirigeix la seva primera pel·lícula amb una història escrita per ella, posada en escena austera .... amb un guió que ell sol i amb unes interpretacions més que creïbles fan de la pel·lícula una visió indispensable.

Puntuació: 8/10

PARELLES DE CINEMA

Dissabte vaig anar al museu del cinema de Girona. Sempre és una meravella trepitjar aquesta preciosa ciutat i de tant en tant m'hi escapo, sobre tot, i no és una excusa, quan hi ha alguna exposició temporal. Totes són interessants però sempre n'hi ha alguna que destaca més. Recordo que vaig anar a veure la dels objectes de Marilyn o la de fotos de la Katherine Hepburn, entre d'altres.

Ara, l'exposició temporal està dedicada a fotos de parelles de cinema del Hollywood d'entre els anys 20 i els 70... com podeu imaginar la meva condició de cinèfila i mitòmana clàssica no em permetien perdre'm una exposició d'aquestes característiques...

No us ho penseu, “perdeu-vos” un dia per Girona i aneu al museu, molt recomanable de visitar i meravelleu-vos dels grans clàssics i de les parelles que tenien química, algunes dins i fora de la pantalla, d'altres només a dins. Algunes són d'estudi, d'altres de promoció i algunes són fotogrames però totes valn la pena.

L'exposició està fins el 4 d'octubre. Aquí en teniu alguns exemples: (reconexeu les pel.lícules?)

MAPA DE LOS SONIDOS DE TOKYO

No puc evitar de dir que Isabel Coixet és una gran directora. Sap filmar i ho fa molt bé.

Però això no és una garantia de que sempre faci bones pel·lícules o què t'interessin més o menys!. De totes maneres a mi és una directora que m'agrada i força i ho he vist tot d'ella; tot i que veure-la o escoltar-la em resulta bastant difícil de fer, per què no la suporto... però m'encanten els seus treballs.

Divendres vaig anar a veure Mapa de los sonidos de Tokyo, i ja anava avisada, la meva amiga Anna em va dir que li havia agradat però el que fallaven eren els actors. I li he de donar tota la raó!.

La història em va encantar. La presentació dels personatges i de la trama de la història són molt bons però en el moment en que es coneixen David i Ryu, la pel·lícula va perdre tot l'interès per mi. Ells dos no tenen cap tipus de química i fins i tot les escenes de sexe, massa repetitives per a mi, per què no aporten absolutament res a la història, no ajuden a perfilar el caràcter solitari i personal dels dos personatges principals.

En un principi , sempre des d'un punt de vista molt personal, el personatge de Ryu (Rinko Kikichi) és fred i solitari, que ja ho ha de ser però tot i així ho és massa i podria demostrar una mica més d'emoció si realment està enamorada d'en David.... i per altra banda, em va costar moltíssim escoltar parlar en japonès i en anglès a l'actor català, que personalment crec que és un molt bon actor però que aquest paper li queda una mica gros.

Però tornem a altres aspectes de la cinta , ja he comentat que la pel·lícula està impecablement dirigida, Coixet retrata molt bé la nit de Tokyo i el paral·lelisme entre la fredor del personatge de Ryu i el fred del seu treball, (en un mercat de peix fresc a on la protagonista treballa en l'apartat del congelat!) està molt ben trobat.

Per altra banda, el que més impacta en la pel·lícula és el so. Feia molt de temps que no em quedava absolutament meravellada d'un so com aquest i encara diria més; fins que no apareixen els personatges principals, tanques els ulls i et deixes embolcallar pel so de la cinta i gaudeixes d'una manera espectacular. També la fotografia és molt bonica i et dona una visió de Tokyo de nit, freda però intensa per l'activitat que hi ha.

Llenço una pregunta a l'aire: Coixet ha volgut fer un homenatge a Louis Malle? Vull dir, les noies que després de fer de “taules de sushi” es dutxen amb llimona per treure's l'olor del peix em va recordar al que feia Susan Sarandon a Atlantic City

En fi, segueixo pensant i em reafirmo de que Mi vida sin mi.... és l'obra mestra de la Coixet ....ai!! com enyoro a la Sarah Polley!!!

Puntuació: 6/10

ENEMIGOS PÚBLICOS

Considero en Johnny Depp el millor actor de la seva generació. Ho ha demostrat en cada un dels seus papers tot i que potser els personatges a on particularment a mi més m'agrada són als que ha interpretat amb la col·laboració del seu gran amic i director Tim Burton: Eduardo Manostijeras, Ed Wood (on estava magistral!), Sleepy Hollow, Charlie y la fábrica de chocolate, Sweeney Todd i la darrera col·laboració a Alicia en el país de las maravillas encara per estrenar. Però és un actor molt versàtil i que s'atreveix a fer gairebé de tot: drama, comèdia, musical, terror... és un actor molt complert.

Ara s'atreveix a fer de gàngster en la última producció de Michael Mann, Enemigos Públicos i es posa a la pell de John Dillinger un dels gàngster més famosos que va tenir els Estats Units durant els anys 30, deien d'ell que era un Robin Hood perquè robava als bancs però no a les persones.... bé, és un punt de vista molt peculiar.

El format digital que utilitza el director per fer la pel·lícula li dóna un caire documental i està bé però tot i que jo anava predisposada a veure amb ganes la cinta em vaig perdre pel camí. Vull dir que el guió patina una mica i només es centra en unes escenes d'acció, molt ben filmades això si, però que et fan perdre en una història que si no saps de què va, fan que la pel·lícula et resulti una mica avorrida.

En Christian Bale, una altre gran actor, li dóna bé la rèplica a Depp, fent del policia que persegueix a Dillinger durant molt de temps fins finalment caçar-lo, Billy Cudrup també està correcte tot i que surt molt poquet i Marion Cotillard, la flamant Edith Piaf guanyadora de l'Oscar de l'any passat, està més que correcte però el seu paper d'amant de Dillinger també es perd força pel camí. Tot i que per a mi una de les millors escenes , sinó la millor, és la última quan li cauen les llàgrimes... com aguanta davant de càmera!!!!.

En fi, distreta, no té res gaire més interessant tot i que no se'm va fer gaire pesada, és de lo milloret que hi hagut aquest estiu en cartellera.

Puntuació: 6/10