JEAN-LUC GODARD I ALEXANDER KLUGE

Ahir a la nit vaig assistir a un cineforum organitzat per la revista online Film conductor. El programa era: Alexander Kruge, Jean-Luc Godard: vides paral.leles? que presentava el meu company blocaire La llanterna màgica. Del primer director jo no en tenia ni idea i del segon en tinc pocs coneixements ,però em semblava interessant poder conèixer un altre tipus de cinema europeu.

El programa es dividia en quatre parts: 3 fragments de pel.lícules dels dos autors i una pel.lícula del director alemany. Llàstima que el llarmetratge va fallar i no la varem poder acabar de veure però això ens va permetre poder veure altres curts que personalment em van semblar molt interessants. Els fragments que vam veure eren Vivre sa vie de Godard i Una muchacha sin historia de Kluge, ambdós tenien moltes coincidencies malgrat portar-se quatre anys de diferència i el darrer fragment era de Dans le noir du temps de Godard (que podeu veure penjat en el bloc del Roger). El film tenia un títol molt suggerent: El ataque del presente al resto de los tiempos però ja dic que no la vem poder acabar de veure.

Com a compensació van passar tres curts més: un de Godard que vaig trobar especialment bell: Els darrers minuts de... (no recordo el nom , en Roger em rectificarà), i que em va encantar i dos del cineasta alemany diferents en la forma però semblants en la temàtica sobre el nazisme: un sobre les construccions (interessant reflexió com a través d'imatges d'uns edificis et pots imaginar el que va poder passar allà anys enrera, com va ser el discurs de Hitler) i l'altre sobre un experiment d'amor que van voler fer amb una parella de presos ja en estat gairebé terminal... esgarrifós!!! La foto de dalt és del director alemany.

SÉRAPHINE

Séraphine és d'aquelles pel.lícules que vas a veure per casualitat, per què llegeixes que ha obtingut molts premis (com és el cas, 6 premis Cesar de l'Acadèmia francesa), o per què el seu guió t'interessa o per què sents a la ràdio que és una pel.lícula senzilla, que passarà sense pena ni glòria per les cartelleres però que tot i així val la pena de veure.

Jo la vaig anar a veure per tots tres motius i la veritat és que vaig sortir contenta del cinema per dues raons: primera per què m'havia convençut per ser una història senzilla, segona per donar-me a conèixer a una pintora, de la qual no en tenia ni idea!.

La pel.lícula explica la història de Séraphine Louis, de 42 anys que vius a Senlis a França i que es guanya la vida netejant cases, però té una passió i a la vegada obsessió que és la de pintar. És la dona de la neteja de la Sra. Duphot, que lloga una de les seves cases a un marxant de pintures i col.leccionista alemany que és diu Wilhem Uhde i que descobreix pintors moderns o diferents. Durant un sopar que ofereix la Sra. Duphot, el marxant descobreix un petit quadre que Séraphine havia portat uns dies abans i queda totalment meravellat. Fascinat, el compra i quan descobreix qui n'és l'autora, convenç a Séraphine per què li ensenyi altres obres així com l'anima a seguir perfeccionant la seva tècnica, malgrat ser autodidàcta en tot fins i tot en la seva forma de fabricar les seves pintures (curiosa manera en què s'explica).

La cinta té el ritme de la protagonista, (extraordinària Yolande Moreau, que va guanyar merescudament un dels Cesars) lent, pausat, mostrant les meravelles de la natura i de com la pintora s'hi fixa per després poder-ho traspassar a la pintura... i aquest crec que és el gran encert de la pel.lícula, tot i que per alguns pot semblar avorrida, si entres en aquest ritme durant tot el metratge disfrutes tant com ho fa la protagonista.

M'agraden les pel.lícules que em descobreixen personatges reals , petits, però que amb la seva història han canviat part de la història del món, i aquesta n'és una.

Puntuació: 7/10

SICKO

Michael Moore sempre ha estat un director polèmic, sap enfonsar el dit a la llaga, sobretot per el públic americà.

Ja ho va aconseguir a Bowling for Columbine, el documental que feia un retrat de com la societat americana no pot viure sense armes, (de fet si pensem com va néixer l'estat americà, a base d'indis i americans amb les pistoles...) fent referència sobretot a la matança que va haver-hi a l'institut de Columbine al 1999. Recordo molt d'aquell documental, l'entrevista que li va concedir Chalton Heston llavors president de l' Associació Nacional del Rifle, (què malament em va caure aquella notícia... des de llavors m'he negat a veure qualsevol pel.lícula d'ell). I després amb un altre polèmic títol com Farenheit 9/11 sobre les causes i conseqüències dels atemptats de l'11 de setembre.

Ara, amb Sicko, vol matxacar al sistema sanitari americà i comença el documental de manera crua i impensable per a nosaltres, per què a mi em costa de creure que si et talles dos dits d' una mà i arribes a l'hospital et facin escollir entre un o l'altre depenen del seu cost a l'hora de poder-lo implantar.... poc a poc Moore fa una radiografia crua del sistema americà i de com desprotegeix sobretot a la població que no té diners, o sigui els pobres. Però allà on fa més incidència és al poder que tenen les farmacèutiques arreu del país, i de com imposen els medicaments i de lo cars que són, pràcticament inabastables per un gran nombre de la població. Moore és clar i ataca allà on més fa mal, per descomptat, aìxò ho sap fer molt bé.

En quant a la direcció jo diria que és un gran documentalista perquè el muntatge i el ritme que tenen les històries és francament bo.

Però , sempre ha d'haver-hi un però...trobo a Moore una mica massa demagògic... ni crec que la sanitat americana és tan dolenta com la pinta ni, evidentment, la sanitat europea (francesa i anglesa, que són les que explica) sigui tan meravellosa com la que ens ensenya.... i aqui trobo el gran desencert de Moore, per què fa que no t'acabis de creure del tot la cinta, i no estic pas dient que la sanitat americana no funcioni així eh? que segur que si però pels americans veure exemples com els que expliquen poden crear contradiccions molt fortes.

Ara, quan vaig sortir del cinema em vaig fer una pregunta: quin tipus d'assegurança mèdica té el sr. Moore???

De totes maneres, és un bon documental i crec que per tenir una visió global de la sanitat americana la cinta ho explica prou clarament.

Puntuació: 6/10

PONYO EN EL ACANTILADO

Jo no he estat mai gaire aficionada a l'animació , diria mentida si no he vist totes les pel.lícules Disney, per què les he vistes, i amb reestrenes incloses, però jo no tenia coneixement o no m'havia fixat molt amb altre tipus d'animació.

Dels últims anys cap aqui, he descobert Dreamworks o Pixar ,amb excel.lents produccions, però a part de Heidis i abelles Maya.... l'animació japonesa era per a mi, la que veia a les sèries de televisió.

Però fa anys vaig descobrir per casualitat El viaje de Chihiro, i em va deixar impressionada, després vaig recuperar La princesa Mononoke, i vaig donar-me compte de que hi havia un altre tipus d'animació, i l'artífex era Hayao Miyazaki, un venerable japonès que és un geni fent animació. No he vist d'ell ni Porco Roso ni El castillo ambulante, però Ponyo en el acantilado m'ha agradat molt.

Ponyo és la senzilla història d'amistat entre un nen de cinc anys, Sosuke i una peix Ponyo que vol ser nena. La tendresa de la història juntament amb la bellesa de les imatges fan de Ponyo una pel.lícula visualment preciosa amb escenes realment impactants, com la del tsunami o la de la presentació del personatge de Ponyo dins del mar.

Feta de la manera tradicional, a mà, dibuix per dibuix, com es feien abans, cosa que contrasta amb les noves tecnologies, els ordinadors i els 3D que ens arriben dels americans, Ponyo emociona i no per la senzillesa del les seves imatges sinó per la tendresa dels seus personatges, començant per Sosuke i Ponyo i seguint per la mare, dona ferma però a la vegada tendra amb el seu fill i amb la relació que estableix amb la peix; i les àvies de la residència que són molt divertides... però també hi ha personatges més imaginaris com els pares de la peix; el pare que no vol que Ponyo entri en el món dels humans, cruels i bruts per naturalesa (impactant les imatges de les escombreries que hi ha sota el mar), o la mare, majestuosa on té una conversa amb la mare de Ponyo que no s'escolta però que et dóna a entendre que elles comprenen perfectament la situació.

Una curiositat: he posat el cartell americà perquè m'han impactat les veus americanes; Cate Blanchet, Liam Neeson, Betty White, Lily Tomlin , Matt Damon i Cloris Leachman (recordeu, la froilan d' El Jovencito Frankenstein!!!!)

Estic totalment d'acord amb el meu amic blocaire Jordicine, que diu que aquesta pel.lícula és imprescindible, jo ho reafirmo.

Puntuació : 9/10

MILLENIUM 1: LOS HOMBRES QUE NO AMABAN A LAS MUJERES

En la meva modesta opinió, només hi ha dues pel.lícules que hagi vist en tota la meva vida, i n'he vist unes quantes... que crec que la cinta hagi superat al llibre. Dedueixo que per a un guionista ha de ser molt difícil escriure el guió d'una pel.lícula basant-se en grans llibres i encara diria més, per a un director visualitzar les paraules que captiven en la lectura en imatges també ha de ser difícil, i torno a repetir que per a mi només ho han aconseguit dos grans directors: Bernardo Bertolucci amb El cielo protector, on Malkovich i Winger estaven impresionants i un tercer protagonista, el desert, van fer que m'enamorés de la pel.lícula quan el llibre de Bowles ja m'havia captivat. I la segona pel.lícula va ser La edad de la inocencia on el gran Scorsese va fer que amb les seves imatges quedés completament enganxada a la butaca del cinema i que em costés oblidar, no només la historia i les interpretacions sinó tota la història en si, malgrat que el llibre de Warthon també m'havia agradat molt.

Reconec que no em vaig poder esperar gaire i que la impaciència va fer que ahir mateix anés a veure Els homes que no estimaven les dones.... el llibre, bé els dos, me'ls vaig llegir amb una rapidesa inusual en mi, però és que el personatge de Lizbeth Salander el vaig trobar captivador en tots els seus sentis, és un dels millors personatges que he llegit en molt de temps i tenia ganes de saber qui protagonitzaria el seu paper,(desconec a l'actriu sueca Noomi Rapace, però si en fan la versió americana... que la faran, jo només visualitzo a la Natalie Portman!!).

Vaig sortir una mica desinflada del cinema, si algú no ha llegit el llibre (que deuen ser pocs) crec que es perderà part de la història, no és que no sigui una bona pel.lícula però a mi no em va acabar de fer el pes, potser per haver idealitzat massa al llibre, però el tempo de la pel.lícula per a mi és irregular i fa que a vegades et perdis una mica, el personatge de Mikel Blomkvist és molt pla quan en realitat té molta més força en el llibre de Stieg Larson i sembla que el director li ha donat més importància a totes les pallisses que rep que no pas a totes les aventures amoroses que té i que són importants per entendre millor al seu personatge.

En fi, crec que és una pel.lícula que funcionarà les primeres dues setmanes però que el boca-orella no serà gaire multitudinari... de totes maneres jo aniré a veure les altres dues parts, més que res per què crec que el personatge de la Salander s'ho mereix i de tant en tant una pel.lícula de crispetes s'ho val!!

Per cert , no cal que us expliqui de què va la història oi???

Puntuació: 5/10

BENVINGUT MR. CHANCE

Ahir vam passar la penúltima sessió del 1r cicle de cinema clàssic que estem fent al Casal Cultural de Mollet. Vam projectar Bienvenido Mr. Chance.

Recordava haver vist la pel.lícula fa molts anys, i sobretot recordava que en Peter Sellers m'havia impactat molt.

Ahir m'ho vaig tornar a passar molt bé, en Sellers està brillant, en el seu personatge d'analfabet jardiner anomenat Chance a qui tothom pren per un alt geni de les finances. Després de viure tota la vida en una casa,cuidant el jardí, sense conèixer el món exterior només a través de la televisió, ha de marxar d'ella quan l'amo mor, trobant-se sol davant d'un mon completament desconegut per a ell. L'atzar, a través d'un accident, fa que conèixi a Eve (meravellosa Shirley MacLaine) una dona casada amb un multimilionari i assessor personal (Melvyn Douglas va guanyar l'Oscar per aquest paper) del president dels Estats Units, fantàstica l'escena en que li presenten. Amb la simplicitat del seu caràcter, ell no fa res, diu molt poc, però poc a poc la gent veu en ell el que tothom voldria ser. Tots s'identifiquen amb el seu personatge, per què representa l'ésser comú, normal on de la nit al dia és queda sense res, tot allò que tenia li desapereix i ha de començar de zero sense saber que fer ni a on anar i llavors el més important serà el que tu ets, des de l'interior, el més autèntic i verdader.

Peters Sellers, es va enamorar del llibre de Jerzy Kosinki, que ell mateix va signar el guió, i li va enviar una carta oferint-se pel paper, ni tant sols la va signar, només li va deixar un número de telèfon. Kosinki , va acceptar... i realment Sellers va fer un magnífic paper.

MICHAEL HANEKE VERSUS LARS VON TRIER

Ahir es va donar a conèixer el palmarès del Festival de cinema de Cannes en la seva 62ena edició. La Palma d’or se la va emportar Michael Haneke per la seva devastadora El lazo blanco. El més escèptics podrien pensar que hi ha hagut alguna cosa estranya ja que Isabelle Huppert era la presidenta del jurat (ambdós van treballar junts a La pianista), però sense haver vist la pel·lícula jo ja dono el meu vot de confiança per ella.

Molta gent podria posar en el mateix sac a aquests dos directors: són controvertits, recargolats, el seu cinema no és gens fàcil de veure, i a vegades d’entendre, ambdós directors, qualsevol cosa que facin , qualsevol història que t’expliquin són cops de puny al ventre i ben donats, però jo personalment trobo grans diferències, i sobretot una de ben clara: a Michael Haneke, l’admiro, a Lars Von Trier l’odio.

D’ambdós directors he vist tres pel.lícules. De Von Trier: Rompiendo las olas (on encara no entenc el que significaven aquelles postaletes de postes de sol que posava entre part i part), Bailando en la oscuridad (on la Bjorg té un paper tan soso i tonto que em venien ganes de fer de Mia Farrow i entrar a la pantalla i donar-li un parell de bufetades), i Dogville (on la forma era molt interessant però el contingut intolerable!!)... i allà ja vaig dir prou, que ja no veuria cap altre pel·lícula d’aquest senyor, que semblava talment que m’estava prenent el pèl, creient-se un deu i amb la possessió de la veritat, tan misògen que no es pot suportar...

De Haneke he vist Funny games (impressionant!!), La pianista ( recordo que la vaig veure al Festival de San Sebastian, i en un moment determinat de la projecció, van encendre els llums, tothom es preguntava que havia passat i un de la organització va sortir dient que un periodista s’havia marejat de la impressió!!!) i El tiempo del lobo (que encara ara quan hi penso se’m remou tot l’estómac).

Michael Haneke té l’habilitat de posar-me molt nerviosa, moltíssim, però és un director que em fa pensar i meditar molt.

Lars Von Trier té l’habilitat de posar-me histèrica, és un director que trobo tan pedant que dubto torni a veure una pel·lícula seva!

MONSTRUOS CONTRA ALIENÍGENAS

Després de Shrek, Madagascar i Kun-fu Panda, ens arriba la nova proposta de Dreamworks i aquesta vegada en 3 dimensions. I crec que l'ha encertat en fer-la amb aquesta tècnica.

Susan, és una noia que està a punt de casar-se amb el noi del temps de la televisió local, però un meteorit cau a prop d'on és ella i fa que les conseqüències per a ella siguin un xic extranyes: es transforma en una noia de 50 metres d'alçada.

La pel.lícula està plena de referències cinematogràfiques de pel.lícules dels anys cincuanta de ciència-ficció i d'altres com Encuentros en la tercera fase, ET, Mars Attack o evidentement el personatge central que està clarament inspirat en el que va fer Daryl Hannah a Attack of the 50 Ft. Woman.

Visualment la pel.lícula té moments realment espectaculars, centrant-se sobretot en l'escena que protagonitzen el robot i l'insectosaurios al pont del Golden Gate a San Francisco, i a sobre si els veus en tres dimensions fa que estiguis dins de la història,gairebé dins de l'aigua!!!

La cinta és entretinguda però patina força en el guió, previsible i a vegades una mica massa senzill. Però t'ho passes bé, de fet jo m'ho vaig passar pipa!

La vaig veure en versió doblada, Resse Whiterspoon és l'actriu que dobla al personatge de Susan i la veritat és que m'hauria agradat veure-la en original perquè la que dobla a aquest personatge en castellà és Carolina Cerezuela, la rossa que surt a Camera Café i Hospital Central i fa un doblatge que fa pena!!! Segurament encara m'hauria agradat més si l'hagués vist en anglès!!!

Ara, si us he de dir la veritat, el que a mi em va agradar més va ser el trailer d'Ice age que van fer el principi.... va ser posar-me les ulleres i veure l'Scrat a davant dels meus nassos i emocionar-me!!!! segurament ja haureu endevinat que quan s'estreni seré la primera a veure-la en tres dimensions!!!!!

Puntuació: 6/10

L'ART DE L'ENGANY

Amb el títol L'art de l'engany: Efectes especials no digitals en el cinema, es va inaugurar ahir al Palau Robert de Barcelona aquesta exposició dedicada a la indústria dels efectes especials en el cinema i la seva evolució al llarg del cinema.L’exposició recull també, en un lloc destacat, els treballs de David Martí i Montse Ribé (que ahir hi eren presents) premiats amb l’Oscar de 2007 al millor maquillatge per la pel·lícula El laberinto del fauno i que són els responsables de l'empresa DDT Efectes Especials, especialitzats en fer maquillatge per al cinema i la televisió.

És una exposició curiosa de veure sobretot per a tots aquells que ens agrada el cinema i som una mica mitòmans, veure la màscara del Laberinto del fauno a menys de dos metres sempre impacta, però a l'exposició també es poden veure molts dels treballs que han realitzat en moltes altres pel.lícules. A més hi ha una part molt important d'història i dels grans creadors d'efectes especials en maquillatges com són Stan Wilson, Rick Baker o el gran Ray Harryhausen, el creador de Jason i los argonautes.

Recordeu al Palau Robert , Passeig de Gràcia 107, fins al 30 d'agost!

Jo hi tornaré, ahir hi havia moltíssima gent i no la vaig disfrutar però és per quedar-s'hi una bona estona aprenent una mica més sobre la tècnica del maquillatge en el cinema.

ESCENES INOBLIDABLES (3): RICAS Y FAMOSAS

George Cukor va dirigir Ricas y famosas dos anys abans de morir, va ser la seva darrera pel.lícula i certament va ser un fantàstic testament. Considerat el millor director d'actrius, en la seva llarga filmografia té títols imprescindibles que tots hauriem d'haver vist , tals com: Las cuatro hermanitas, La dama de las Camelias, Vivir para gozar (meravellosos Grant -Hepburn), Mujeres, Lo que el viento se llevó (malgrat que en els crèdits després va signar Victor Fleming), Historias de Filadelfia, Luz de gas (com vaig odiar a Charles Boyer!!!), Ha nacido una estrella, My fair lady o Viajes con mi tia.... i me'n deixo tantes...

Ricas y famosas és la història d'una preciosa amistat entre dues dones al llarg de les seves vides, des de que estan a l'escola fins que arriben als cinquanta, una amistat que passa per totes les fases possibles, una història tendre i sensible que sobreviurà a qualsevol problema, per què s'estimen , s'entenen i s'han ajudat sempre i això enriquirà la seva amistat.

George Cukor amb aquesta cinta va aconseguir dirigir una de les millors pel.lícules que tracten sobre l'amistat amb una delicadesa que va demostrant en cada una de les escenes, sobretot les protagonitzades per les dues actrius principals; Candice Bergen i Jacqueline Bisset (què guapa que estava!!!), el duel interpretatiu de les dues fan que la història vagi evolucionant al llarg del temps tant temporal com emocionalment creant un climax devastador i meravellós en dues escenes , que per a mi, són les millors de la pel.lícula. La primera quan es recriminen l'una a l'altra l'odi , el mal que s'han fet, l'enveja que ha perdurat entre elles durant tant de temps, amb el trencament de l'ós de peluix, aquella joguina que significava tant per elles, el nexe d'unió "físic" de la seva amistat... i la segona, una de les escenes més boniques que mai he vist en una pel.lícula, aquell final... quan Merryl (Candice Bergen) se'n va de la festa, en el seu honor, per què se sent petita i insignificant sense Liz (Jacqueline Bisset), no és ningú, ha d'escollir entre la fama i l'amistat i evidentment, se'n va a buscar a la seva amiga a la casa de fusta. Cukor fa que m'emocioni cada vegada que veig l'escena...

Ricas y famosas era un remake del 1943, Old Acquaintance i Cukor va aconseguir superar sens dubte la pel.lícula de Vincent Sherman interpretada per Miriam Hopkins i la gran Bette Davis. Com a curiositat, en la cinta del 1981 sortia una joveníssima Meg Ryan ("de la cual nunca más se supo") , fent de filla de la Bergen.

No he sabut trobar el video de la seqüència final (si algú la troba que me l'envii , si us plau!!! li estaré eternament agraïda!!), però us deixo la cançó composada per George Delerue, una de les músiques més boniques que he sentit mai.

COMENÇA EL FESTIVAL DE CANNES

Ahir va començar la 62a edició del Festival de Cannes.

M'encanta aquest cartell!!!. En un principi creia que era Tippi Hedren a Marnie o a Los Pájaros però no l'és, ara no recordo on he vist qui era l'actriu que surt a la foto, crec que és una francesa.... si algú ho sap que m'ho digui....

Com a representants espanyols tenim a Los abrazos rotos de Pedro Almodóvar i Mapas de los sonidos de Tokio d'Isabel Coixet, que tindran durs competidors perquè també presenten treballs Jane Campion, Quentin Tarantino, Michael Haneke (ja tremolo!!!), Alain Resnais, Ken Loach, Ang Lee, o el meu odiat... i ho dic obertament, perquè no el soporto, Lars Von Trier!!!.

Fins el dia 24 hi haurà bon cinema a la ciutat francesa, jo espero amb ganes la última de la Coixet, perquè sembla que pinta molt bé.

La presidenta del jurat d'enguany és Isabelle Huppert i d'entre d'altres també hi ha les actrius Asia Argento, Robin Wright Penn (o no! perquè no sé si estan junts encara).

Clint Eastwood se'n durà enguany la Palma d'Or honorífica... s'ho mereix!!!

BAFF

Avui acaba el BAFF (Barcelona Asian Film Festival) , un Festival que mal m'està dir-ho he descobert tot i les seves ja 11 edicions i que m'ha agradat força. Volia anar a veure aquesta tarda la última de Kim Ki-duk, Dream, però com que no podré, us comento les quatre pel.lícules que he vist durant aquesta setmana per ordre de visió. Still Walking (Japó, 2008) Hirokazu Kore-eda

El director de Nadie Sabe, ens ensenya durant tot un dia la vida d'una família japonesa de tres generacions que es reuneix per a celebrar el dia de la mort del fill gran. La pel.lícula és un cop de puny... sense que sembli que passi res, el director et va demostrant que difícil que poden ser les relacions familiars. La pel.lícula és molt bonica estèticament però és molt dura argumentalment , tot i que tots els personatges estan molt bé qui s'emporta el protagonisme de la cinta és l'àvia que amb la seva subtilesa va deixant unes frases que sentencien poderosament.

Puntuació: 9/10

Osaka Hamlet (Japó,2008) Fujiro Mitsuishi

Basada en un còmic manga, ens relata la història d'una família una mica estrafolària. Despre´s de la mort del cap de família vas descobrint poc a poc, lo diferent que són tots els personatges d'aquesta família, des de la mare que treballa com infermera i de nit en un night club , als tres fills, a quin més raro. El fill del mig, una mica antisocial i amb problemes a l'escola descobreix les similituts que tenen ell i el príncep de Dinamarca.

Puntuació: 5/10

The blue bird (Japó, 2008) Kenji Nakanishi

Aquesta pel.lícula m'interessava pel tema, i ho fa d'una perspectiva diferent. Tracta el tema del bulling escolar. Un professor substitut arriba a uns institut després de l'intent de suïcidi d'un alumne. Davant del passotisme dels alumnes i del silenci dels professors, intentarà concienciar als alumnes del fet tan greu que han viscut.

Compte amb l'actor, Hiroshi Abe (que també sortia a Still walking) per què és un dels més important del cinema japonès. Potser la més fluixeta

Puntuació: 5/10

Glasses (Japó, 2007) Naoko Ogigami

Inicialment anava a veure Departures, però la van substituir per la pel.lícula inaugural, i ho vaig agraïr (ja tindré temps de veure la guanyadora de l'Oscar).

Juntament amb la primera, és la que més m'ha agradat, és una autèntica delícia, ara que penso en ella encara se'm dibuixa un somriure d'orella a orella. És una història que t'ensenya a veure les coses d'una manera més senzilla i de com d'estimulant potser el no fer res. Sembla que no passi res durant tota la pel.lícula però en realitat l'evolució de personatge que fa l'actriu principal és tan increible que vaig quedar totalment enganxada a la història des del primer moment en que arriba a l'illa.

Puntuació: 9.5/10

Si arriben a estrenar la primera i la última no us les perdeu perquè valen molt la pena.

X-MEN ORIGENES: LOBEZNO

De tant en tant, a part de veure bon cinema, també m'agrada alegrar-me la vista!!! i a la llista de "guapus" com George Clooney i Brad Pitt, des d' Australia i la cerimònia dels Oscars, ha pujat directe a l'1, Hugh Jackman i mira que és guapo el noi eh???

I en alguna que altra pel.lícula ha demostrat que és bon actor .... però evidentment no en aquesta...

Jo ja no m'espera res d'aquesta història però X-men orígenes: Lobezno és de lo més avorrit que he vist en temps, i això que vaig veure la primera part , fins i tot la vaig trobar entretinguda, però aquesta només desitjava que acabés per anar-me'n a dormir.

El guió és tant patètic que no s'aguanta per enlloc, van sortint mutants de sota les pedres. Jo no sóc molt aficionada als còmics, i la veritat és que tants noms i tants personatges , al cap de mitja hora ja m'havia perdut!!!

L'argument, si és que el vaig entendre bé, i tal com diu el seu estrafolari títol (que ja podien haver posat més senzill!!!) és que ens fem a la idea de quins són els orígens del "lobezno" i de les seves punxetes que surten de les mans... el físic del xicot en qüestió et fa caure de cul (glups... perdó!!!) i sembla ser que va fer un règim estricte de peix bullit durant no sé quants mesos (vull dir amb això que li hem d'agraïr l'esforç!), però tot i això, torno a dir, em vaig avorrir moltíssim...

Pocs actors coneguts, Danny Huston (una mica més convincent que els altres), germà d'Angelica... alguna cosa dels gens ha de portar i Liev Schreiber, actual marit de Naomi Watts , que fa de germanet dolent del Jackman.

En definitiva, ni amb crispetes se salva la pel.lícula!!

Puntuació: 2/10 (pel guapu del Jackman i l'esforç que ha fet amb el règim!)

DÉJAME ENTRAR

Sóc una persona bastant "caguetes", i això a vegades no lliga amb el cinema, perquè mai , o gairebé quasi mai he pogut veure una pel.lícula de por (és el preu que s'ha de pagar per ficar-te dins de la història), amb això vull dir que no he vist ni El resplandor ni El exorcista... les clàssiques si que les he vist però amb reserves (vaig trigar molt a veure l'home llop o Frankenstein o la mòmia), i recordo que vaig estar setmanes amb una por al cos després d'haver vist Los pájaros (pel.lícula terrorífica!!) o Psicosis...

Per això m'havia negat a veure Déjame entrar, perquè era una pel.lícula de vampirs i ja ho havia passat fatal amb El baile de los vampiros de Roman Polanski...què és de riure....

En fi, després de deixar-me convèncer, entre d'altres per Jordicine, vaig decidir anar-la veure amb la previsió de què sóc miope i en aquells moments que ho necessités em podria treure les ulleres....

Res més lluny de la realitat.... quan vaig sortir de cinema,impactada, vaig descobrir que havia vist una de les millors pel.lícules de l'any, amb una poesia visual esfereïdora i amb una història de vampirs , si, però d'amistat i amor realment increïble!!!

Ambientada als anys 80 (ho descobreixes pel cub Rubik), Déjame entrar ens explica la història d'Oskar un nen de 12 anys que estar patint els abusos dels seus companys d'escola, i sommia amb la venjança. Eli és una nena de la seva edat que ve a viure al costat de casa seva i malgrat ser una mica estranya comença a fer-se amiga d'Oskar. Eli és qui li dóna força al noi per què pugui enfrontar-se amb els seus agressors, però Oskar al descobrir la realitat d'Eli ha d'afrontar la realitat i prendre una decisió que li canviarà la vida.

Déjame entrar és una d'aquelles pel.lícules que després d'haver passat uns dies de la seva visió seguexies pensant en ella i és que està plena de detalls, no és una història de vampirs, el director Tomas Alfredson, dirigeix una pel.lícula freda en la forma, el paisatge és un protagonista més, el 90% és neu, però càlida i tendre a l'hora de presentar als seus personatges, a tots... començant per l'avi que cuida a l'Eli, matusser i espantadís, que ja no sap com matar a les víctimes, als amics del bar que no saben el què està passant, a la dona que quan se'n dóna compte del que li passa decideix el què decideix ... però per sobre de tot estan els dos protagonistes principals, dos actors novells, és la seva primera pel.lícula, amb una química tan extraordinària que fan que se't posin els pèls de punta i no precisament de por... Oskar, la seva evolució és preciosa, viu en un entorn familiar que no l'ajuda gens i se sent totalment sol davant els companys i Eli, l'autèntica ànima de la pel.lícula, una vampir que no ho vol ser però que és el seu sino i que és capaç de renunciar a tot pel simple fet de tenir un amic.... meravellosa i impactant l'escena en que Oskar no la deixa entrar a casa....

Els plànols curts, on mai acabes de veure tota la escena fan de Déjame entrar una pel.lícula inquietant però de la qual no pots apartar-hi la vista i ho diu una que és caguetes!!!!

No us la perdeu, feu-me cas.... és una autèntica delicia!!!

Puntuació: 9/10

MERCÈ LLEIXÀ ENS HA DEIXAT

Ahir a última hora de la nit m'assabantava de la mort de Mercè Lleixà una actriu que malgrat potser no ser de les més conegudes, a mi m'agradava molt.

Ens ha deixat al 49 anys víctima d'un càncer i era una reconeguda actriu tant a nivell de cinema, de teatre, i havia sortit força a la televisió amb sèries tan conegudes a casa nostra com Nissaga de poder, Laberint d'ombres, Majoria absoluta o Oh! Europa. Al cinema es va donar a conèixer amb Que t'hi jugues, Mari Pili? de Ventura Pons.

Jo la recordaré sempre en una obra de teatre, de la qual ara no recordo el nom (si algú la va veure i ho recorda que m'ho digui!!!) on sortia amb en Manel Barceló, eren ells dos i feien un nu integral, va ser molt impactant!!!

Sempre he pensat que Mercè Lleixà era la nostra Angelica Huston catalana, alta , morena amb una veu penetrant , no deixava gens indiferent.

MAN ON WIRE

És ben bé que ha d'haver-hi de tot en aquest món, i hi ha gent que està ben sonada !

Man on wire és el documental que enguany va guanyar l'Oscar en aquesta categoria. Hi vaig anar per curiositat, la veritat és que no sabia que veuria però el fet de tornar a veure les torres bessones em cridava l'atenció.

Però amb el que em vaig trobar va ser amb una agradable sorpresa!!

Philippe Petit era un jove funambulista francés de 17 anys quan un dia al dentista va descobrir que s'estaven construint dues torres bessones al mig de Manhattan. Des de llavors la seva obsessió va ser poder-les atravessar de teulada a teulada a través d'un cable. El documental ensenya imatges reals, entrevistes amb els protagonistes , inclós el mateix Petit i una fantàstica recreació del "cop" d'una manera que enganxa des del primer moment. La proesa d'aquest "boig" va arribar a la portada de tots els diaris del món i és que va passar fins a vuit vegades de torre a torre i s'hi va estar més de tres quarts d'hora desafiant l'alçada, el vent i els policies que el miraven totalment asturats com la resta de població que el veien des de baix. I realment és així com et quedes tu també quan estàs mirant el documental per què és realment increïble el que va fer. I no era la primera vegada que feia quelcom així perquè el senyor ja havia atravessat les torres de la catedral de Notre-Dame de Paris i el pont de Sidney.

Però tornem a Nova York, Petit, un cop va baixar de les torres, va ser arrestat, evidentment, i condemnat per un jutge per fer un delicte artístic... impressionant!!

Realment el documental està molt bé, rodat com si fos un thriller, vas entrant poc a poc en la història i tens ganes de saber si ho aconseguix o no, i el director James Marsh ha sabut crear una empatia amb el personatge, amb el qual no t'hi identifiques però si que et cau bé. No acabes de definir si està boig o és que realment el que té és una obsessió per passejar-se pels edificis d'arreu del món a través d'un simple cable.

No us la perdeu, és una curiositat, però que realment val la pena de veure...

Puntuació: 9/10

LA VIDA SECRETA DE LAS ABEJAS

Segona pel.lícula dirigida per Gina Prince-Bythewood , semblava que tenia tots els números per ser una bona cinta: bones actrius, bona història amb tots els temes interessants... però s'ha quedat aqui. Quan vas a veure una pel.lícula amb tots aquests ingredients, t'esperes molt més del que et dóna aquesta.

La vida secreta de las abejas està ambientada a California del Sud, en el tèrbol periode de la lluita pels drets civils als Estats Units durant els anys 60. A la casa de les germanes Boatwright, unes dones de color, intel.ligents i independents, que porten un negoci familiar de fabricació de mel, els arriba de sobte una joveneta de 14 anys anomenada Lily (amb un passat molt dolorós) que ve amb la seva mainedera també de color.

Ja he dit que la història podria donar molt de sí, està basada en una novel.la d'èxit de Sue Monk Kidd, i des d'un inici podria recordar a històries com Tomates verdes fritos o Paseando a Miss Daisy, però sembla que la pel.lícula hagi estat rodada sense cap entusisme per part de la directora, i l'únic resultat que aporta és sortir del cinema amb una sensació d'avorriment i d'haver perdut el temps. Ni les actrius, amb força renom com Queen Latifah (on ha quedat aquella Mamma de Chicago???... pel camí suposo!), o Jennifer Hudson (amb un Oscar una mica exagerat!), Dakota Fanning (que vigili per què àquesta nena prodigi no es descarrili i acabi com tantes d'altres!!!) o Sophie Okonedo (espectacular a Hotel Rwanda) amb un paper que podria haver estat el més agraït i ratlla gaire bé el ridícul...

En fi, pel.lícula totalment prescindible que no cal que veieu ni al sofà de casa...

Puntuació: 2/10 (el 2 és pels paisatges!!!)

PER MOLTS ANYS, BARBRA!

Ja sé que el comentari d'avui pot provocar moltes emocions contradictòries i molts detractors... ho sé, Roger... però avui no podia deixar de felicitar a una de les grans veus de tota la història de la música que a més és una excel.lent actriu i una bona directora....

Si no voleu, no mireu la foto però tanqueu els ulls i escolteu la seva música, la seva veu, i deixeu-vos portar... és absolutament deliciosa...

És pràcticament impossible per a mi, escollir una cançó preferida d'ella però us deixo quatre que m'agraden molt!!!

Per molt anys, Barbra!!!

TOT SOBRE EVA AL DESNUDO

Tots tenim una pel·lícula que ens ha marcat. Per a mi, sense cap mena de dubte és aquesta. Podria passar-me hores parlant de Eva al desnudo, qui em coneix sap que quan l'anomeno ja pot marxar perquè no puc parar. M'agraden els drames com a gènere i aquesta pel·lícula és una excel·lent mostra d'interpretacions i de guió, ple de frases punyents i que han passat a la història del cinema com és el cas de "Abróchense los cinturones que esta noche habrá tormenta". Fa poc que la vaig tornar a recuperar. Una amiga meva, no l'havia vist encara i després de la bronca inicial la vaig fer venir a casa per fer-li una sessió completa de All about Eve. Fa uns anys em vaig comprar l’excel·lent llibre de Sam Staggs: Desnudando a Eva. Staggs fa una "despullada" i mai més ben dit, sobre tota la història ; començant per qui va escriure la història en que es va basar el relat de Mary Orr, fins a totes les peripècies del rodatge o la distribució final de la cinta. La història de Eva al desnudo té infinitats d'anècdotes que estan descrites esplèndidament en aquest llibre. I tot i que avui no parlaré de la pel·lícula si que m'agradaria explicar-vos diferents anècdotes que surten en el llibre i que no surten a la cinta. N'hi ha tantes que en podríem fer tres comentaris seguits... però escolliré les que més recordo i que poden ser curioses.

* Joseph Leo Mankiewicz, va trucar a Bette Davis, en aquella època, una actriu en decadència per oferir-li el paper que seria, el de la seva vida (de fet havia posat un anunci als diaris per anunciar "els seus serveis")

* Thelma Ritter i Marilyn Monroe treballarien juntes en aquesta pel·lícula (una de les primeres de la Monroe) i en la darrera de la sex-symbol (la magnífica The Misfits)

* La narració inicial de la història, escrita per Mary Orr, era tan sols de 3 pàgines i va estar publicada en un diari

* Celeste Holm i Bette Davis les dues amigues íntimes de la cinta , en realitat no es podien veure (cosa força "habitual" amb les parelles cinematogràfiques de la Davis)

* El premi Sarah Siddons, el que li donen a Anne Baxter a l'inici de la pel·lícula, després va ser un premi real que es donava al teatre i en la seva tercera edició el va guanyar Bette Davis!!!

* La pel·lícula va estar nominada amb 14 estatuetes aconseguint-ne al final 6 (pel·lícula, director, actor secundari, George Sanders (brutal!!), guió adaptat, so,vestuari per Edith Head, la persona que més Oscars ha aconseguit)

* Thelma Ritter , la gran actriu secundària de la història, es menja literalment a tots els seus companys menys la Davis que és amb qui té els diàlegs més espectaculars de la pel·lícula, això és apunt meu!!! I podria seguir... Si no l'heu vist encara... és de visió obligatòria.

(article recuperat. Mireu el video, està en anglès, però els gestos i les mirades de la Davis i la Ritter no tenen pèrdua i aquests són universals, per a mi és la millor escena de la pel.lícula, mireu com agafa el bombó... és brutal!!!)

RETORNO A HANSALA

Retorno a Hansala és d'aquelles pel.lícules que no et deixen indiferent però no per la pel.lícula en sí, sino per la seva temàtica.

Reconec que inicialment no m'interessava gaire i vaig anar a veure-la amb reserves però quan vaig sortir del cinema vaig intentar entendre una mica més el drama social, familiar i econòmic que viuen moltes de les persones immigrants que venen al nostre país i el més important, què els empeny a deixar-ho tot i venir a aqui,sense conèixer, ni l'idioma, ni la cultura , ni res de res....

Chus Gutierrez amb la seva setena pel.lícula com a directora relata la història de Martín, un empresari funerari que es troba en el cadàver d'un dels morts de l'Estret de Gibraltar un número de telèfon (Gutierrez s'ha basat en fets reals), quan truca respon la germana del mort, Leila (protagonitzada per una actriu marroquina) que és una jove immigrant que tractarà de repatriar el cos del seu germà. Martín que té problemes econòmics veu en la ocasió una oportunitat d'or i l'acompanyarà fins a Hansala, un petit poble berever perdut en el desert marroquí... però durant el viatge, se'n donarà compte de la cruesa en què viuen aquestes famílies i la duresa de comprovar com els familiars dels morts han de reconèixer les pertinences dels que han perdut la vida intentant buscar una vida millor.

La història és dura, i com ja he dit abans, et fa reflexionar en els drames familiars que deuen viure aquestes persones... però si deixem de banda aquest aspecte i en centrem més cinematogràficament en la història, personalment no em va acabar de fer el pes. Tot i així li donaria un vot de confiança i encara que sigui en dvd, veieu-la, simplement per intentar entendre.

Puntuació: 5/10

CHARLES CHAPLIN: UN GENI

Demà és l'aniversari de naixement de Charles Chaplin: hauria fet 120 anys!!

M'ha anat molt bé aquesta data perquè ja tenia en ment fer un comentari sobre el genial artista. Dilluns després de totes les celebracions de Setmana Santa, em vaig enganxar a la tele, al canal dels clàssics durant tota la tarda... i és que el programa s'ho mereixia, vaig veure dues pel.lícules del director anglès amb uns documentals previs a les cintes explicant la pel.lícula que després projectaven.

El primer documental el presentava l'actriu i directora noruega Liv Ullman, anava descobrint aspectes no només tècnics de la pel.lícula sinó molts altres aspectes interessants que després vaig poder anar veient al film. El segon documental, del mateix estil, era presentat per Bernardo Bertolucci, que en certs moments s'emocionava explicants escenes tendres de la pel.lícula

Les pel.lícules en qüestió eren: Una mujer en Paris del 1923 i de l'etapa muda, que té com a principal característica que és la primera pel.lícula dirigida per Charles Chaplin en que ell no hi surt, per això potser no va tenir tan d'èxit perquè no sortia el llavors tan famós Charlot. La història és dura per què és l'amor d'una parella predestinada al fracàs i de fet acaba molt malament. Com a curiositat surt un joveníssim Adolph Menjou i la que llavors era la seva parella Edna Purviance, que la va tenir sempre en la seva nòmina fins que va morir.

La segona pel.lícula era Candilejas (1952), confeso que no la recordava gaire, i em va encantar!!!!, la seva visió em va ratificar el que ja sabia, i és que en Chaplin era un geni... sabia combinar el drama i la comèdia d'una forma magistral, i ell mateix en les seves interpretacions eren d'una bellesa i una tendresa exquisides. Però de geni no només ho era com a actor, és que ell era qui escrivia la música, el guió, la producció (era un dels quatres amos de la United Artist juntament amb Douglas Fairbanks, Mary Pickford i David W. Griffith) i evidentment la direcció... en aquesta pel.lícula també hi sortien en un paper petit: Buster Keaton i el seu fill Sidney Chaplin.

És sens dubte un dels més grans del cinema de tots els temps!!!

CEREZOS EN FLOR

Jo no coneixia a la directora alemanya Doris Dörrie només per què havia vist la seva darrera producció Como cocinar tu vida un documental sobre un mestre zen i les seves classes de cuina i de vida. La pel.lícula no és que m'interessés especialment però ajuntava les meves dues passions: cinema i cuina.

Cerezos en flor, també m'atreia entre altres coses perquè venia avalada per la Seminci, el prestigiós festival de cinema de Valladolid, però em va decepcionar una mica.

Suposo que va influir que la veiés immediatament després de Lejos de la tierra quemada i a vegades veure una pel.lícula després de que t'hagi impressionat la d'abans no ajuda a gaire a que la segona la gaudeixis tant.

Tot i així, Cerezos en flor té una història interessant que podriem dividir en dues parts; una primera en què descobreixes la vida d'una parella ja madura, en què creus que morirà el marit perquè li acaben de diagnosticar una malaltia terminal però en canvi qui mor primer és la dona. El marit queda totalment desamparat, perquè els tres fills no se'n volen fer càrrec i ell decideix fer una cosa per la seva dona, ara ja morta, i que no li havia concedit en vida: anar al Japó i veure la muntanya Fuji Yama.

La història té moments realments bonics, visualment parlant, i la relació que té amb la noia del parc i el com va descobrint el ball preferit de la seva dona són probablement els millors trossos de la pel.lícula. Les escenes amb els fills jo les vaig trobar un xic forçades i per això vaig trobar que el film era una mica irregular. A vegades, hi havia moments, que la pel.lícula em recordava a Lost in translation, meravellosa pel.lícula de Sofia Coppola on retrata la soledat infinitament millor que aquesta però no se li pot treure el mèrit a una excel.lent actuació dels dos personatges madurs principals.

Puntuació: 6/10

LEJOS DE LA TIERRA QUEMADA

Fa molts dies que estic pensant en aquesta pel.lícula. A mi m'agraden les pel.lícules amb guió i si és bo encara més... tot i que a vegades també sóc consumidora de cintes de "cops de puny", les que tenen un bon guió m'atrauen molt més. I aquesta a part de tenir un molt bon guió és un bon cop de puny!!!

Lejos de la tierra quemada és el debut com a director de Guillermo Arriaga, guionista i parella de fet cinematogràfica fins fa molt poc d'Alejandro González Iñárritu, ambdós van signar pel.lícules tan impactants com Babel, 21 gramos i Amores perros.... amb això ja ho dic tot!!

Potser de direcció no és tan bona com les altres tres, potser el fet de què qui dirigeix és un guionista i a vegades això es nota però el guió, el dramatisme de la història,la riquesa de tots els personatges i sobretot la força interpretativa de Charlize Theron fan que la pel.lícula sigui de visió obligatòria.

No explicaré de què va la història perquè no vull desvetllar secrets, el guió manté l'estructura d'altres guions d'Arriaga, no és només una història la que t'explica sinó que els conjunt de petites (o grans històries), fan que al final convergeixin en una de gran arribant a un final sorprenent però malgrat tot esperat i esperençat!!

Molt sovint aquest tipus de cinema m'ha recordat molt el que ja ens tenia molt ben acostumats John Sayles.

Però tornem als personatges, i més concretament als actors... tots estan molt correctes, Joaquin de Almeida, Kim Bassinger, John Corbett, em va sorprendre molt la joveneta Jennifer Lawrence, que porta molta part del dramatisme de la història però qui realment sobresurt per davant de tothom és Charlize Theron... no és només un cara bonica i ja ens ho ha demostrat en altres papers. Em va decepcionar molt a Monster, on li van donar un Oscar que crec que no era merescut, entre altres coses perquè sota aquell maquillatge tan dolent seguia veient a una dona massa guapa, però després m'ha anat demostrant que és una actriu que cal tenir molt en compte. Aqui sense apenes maquillatge pot demostrar amb una simple mirada tota la pena i la tortura que porta carregant durant molts anys, i l'escena final amb un sol somriure ja et diu molt més que qualsevol intrepretació parlada.

Lejos de la tierra quemada és una pel.lícula dura, molt dura però necessària de veure amb una fotografia preciosa on el foc (element imprescindible en la història) és a la vegada destructor i purificador.

Puntuació: 8.5/10

SCRAT TORNA!!!: NOU VIDEO

Ja sabeu de la meva debilitat per aquest esquirol!! Us deixo un video nou que acabo de descobrir perquè disfruteu tant com jo!!!

ESCENES INOBLIDABLES (2): EL JOVENCITO FRANKENSTEIN

Aquesta disparatada comèdia de Mel Brooks li tinc molt de carinyo. Sempre m'ha fet riure, està plena de gags i no sabria dir quin és el més divertit.

Mel Brooks, marit d'Anne Bancroft amb una carrera discreta com a director, però potser en aquesta pel.lícula té la seva obra mestra: està plena d'encerts, des dels personatges amb els seus actors respectius , a la història , el brillant blanc i negre utilitzat, (és una pel.lícula del 1974, podria perfectament haver-se rodat en color!!), la música, el tempo i el ritme de la cinta són totalment rodons.

La història ja la coneixem, és una paròdia de la novel.la de Mary Shelley, Frankenstein... i la paròdia ja comença només amb l'inici quan el descendent del doctor Victor Frankenstein renega del seu cognom i es fa dir Fronkonstin. Gene Wilder està tan divertit en el paper de professor que jo sempre que l'he vist a d'altres pel.lícules no l'he pogut veure com a un altre personatge que no fos aquest, i què dir de Marty Feldman i la seva gepa de posició dubtosa!!! (era tan divertit veure en cada escena on la podia tenir!!!), i el monstre, l'entranyable Peter Boyle, amb uns sabatots que encara el feien més alt.. sense dir ni una paraula en tot el metratge. I no ens oblidem les noies per què Teri Garr està molt bé però qui s'emporta el premi és Madeline Kahn i el seu comiat a l'estació... sensacional... i evidentment Cloris Leachman, fent de Frau Blücher (que m'acabo d'assabentar de que encara és en actiu!), i espantant al pobre cavall durant tota la pel.lícula...

Hi ha tants gags a comentar que seria difícil escollir-ne uns quants ... n'hi ha dos, però , que particularment a mi, és igual les vegades que vegi la pel.lícula.... sempre em fan riure, i és que els trobo impressionants, us poso a sota els videos... no us els perdeu perquè no tenen pèrdua.

Si no l'heu vist és d'obligada visió... si ja ho heu fet, reviseu-la!!!!