La guerra no porta enlloc. No hi ha ni bons ni dolents. Tothom surt perdent.
I això és el que ens pretén ensenyar Lu Chuan amb Ciudad de vida y muerte ,cinta que podríem catalogar-la d'antibel·licista (com Senderos de gloria de Kubrick) malgrat les atrocitats que se'n deriven d'ella.
Nanquing, 1937, guerra entre japonesos i xinesos. Els primers ja han entrat a la ciutat i es fan amb ella i amb tot el que comporta. Els xinesos tot i la seva resistència cauen i s'hi han de sotmetre. Amb un blanc i negre excepcional,i una banda sonora impactant, Chuan ens va relatant les barbaritats que es van produir en aquella ciutat (i per desgràcia segurament en moltes d'altres). La pel·lícula , de la qual no descanses ni un sol minut de tranquil·litat (jo vaig estar literalment amb la pell de gallina durant tota la cinta) et mostra mitjançant quatre etapes les atrocitats comeses sense tenir un clar personatge principal ni un fil argumental establert... simplement explica de manera gaire bé documental què anaven fent els japonesos per imposar la seva crueltat en una ciutat de la qual no va quedar absolutament res.
Hi ha imatges visuals terribles (el muntatge paral·lel de les diferents execucions als sodats xinesos, el tret a la noia del final) i d'altres escenes que no veus res però que pots imaginar-t'ho tot (la defenestració , les violacions, ), i aquestes són les pitjors, el més greu és que són reals. Però el director també ens concedeix imatges tendres, poques, molt poques, però que agraeixes, malgrat la seva cruesa (la imatge del nen trencant la corda del líder per què li pugui tancar els ulls és una de les que m'ha estremit més), i hi ha frases lapidàries com la que diu el japonès al final: viure és pitjor que morir!
La cinta, guanyadora de la Conxa d'Or al passat Festival de San Sebastian, ha estat prohibida a la Xina, després d'haver estat exhibida durant un temps perquè el personatge del japonès mostrava una part “massa humana”.
És inevitable comparar aquesta cinta amb d'altres tan recents com La lista de Schindler d'Spielberg, El pianista de Polansky o les de Iwo Jima de Eastwood... però totes ens porten a la mateixa conclusió i és que la guerra no serveix per a res.
És una cinta dura, molt dura, necessària per a poder conèixer una part d'història de la humanitat... una part que probablement no hauria d'haver existit.
Puntuació: 9/10
9 comentaris:
Vaig estar a punt d'anar-la a veure però al final res... Déu ni do un 9! Una altra per la llista... I la setmana que ve Alicia del Burton eh! :)
Si ja ho se que es molt bona, intentaré veure quan els meus ànims em permeten apropar-me a una proposta tan extrema.
Salutacions!
No acostumo a anar a veure pel·lícules bèl·liques perquè em neguitegen, però em sembla molt interessant que es parli d'aquest tema, a Europa sempre ens mirem el melic i no sabem massa què passa o va passar més enllà dels Urals.
A mi em va encantar també Mònica,tot i la cruesa de les imatges. Com tu dius és tot real i pel que m'he assabentat més tard encara va ser més crua la lluita real que no pas la pel.lícula. A mi particularment una de les escenes que em va agradar moltíssim ,cinematogràficament parlant, és quan aixequen les mans les noies... Em va semblar tan tendre dins de la situació tan terrible que vivien.
jo sóc anitbelicista fins i tot amb les pel·lícules i abans aniré a veure una de Dwayne Johnson (m'he passat amb el comentari?)
Marta M.Q.
Siiii ja l'espero.... i aquesta no te la perdis
Dr.Quatermass,
millora't dels ànims però ves-hi molt preparat perquè és dura
Júlia,
ja ho pots ben dir, jo no en tenia ni idea com tampoc sabia res de Katyn
Creadores,
n'hi ha tantes d'escenes, crec que l'hauria de tornar a revisar però no sé si m'atreveixo!!
Deric,
tots són gustos... qui és en Dwayne Jhonson???
petons per tots
Totalment d'acord!
La vaig veure fa uns mesos ja i em va deixar completament impactat. És d'aquelles pel·lícules que, desgraciadament, veurà molta menys gent del que es mereix... Jo també li vaig posar un 9 sense pensar-m'ho.
És més, estic pensant si tornar-la a veure, ara que s'ha estrenat.
Per a mi és la millor, o una de les millors, pel·lícules que he vist l'any 2010. És duríssima, és veritat, però la realitat segur que ho era molt més. Té un blanc i negre impecables, una ambientació sensacional, silencis que trenquen les pedres, bons pesonatges... És molt i molt bona. No sé ben be perquè però em va recordar l'estètica Kubric de 'Senderos de gloria'. Espero parlar-ne al bloc ben aviat. Ahir vaig fer màgia per poder veure 'Lola Montes' aquest cap de setmana. Un petó, Bargalloneta.
Marti,
que dir-te, jo encara penso en ella, la veritat és que és una gran pel.lícula que per desgràcia passarà força desapercebuda!
jordicine,
és que jo també la considero antibèl.lica com senderos... Lola Montes, no te la perdis...
un petó
Publica un comentari a l'entrada