GRAN TORINO

Feia temps que no veia una presentació de personatge tan bona com la que fan els dos fills de Clint Eastwood a l’enterrament de la dona d’aquest. És el primer pas per adonar-te de que ens trobem davant d’una bona pel·lícula. Personalment em va agradar molt i això que jo no sóc gaire defensora del senyor Eastwood , tot i que reconec que la seva manera de dirigir de tall clàssic ja es veu poques vegades a les grans pantalles. Els constants tocs d’humor del protagonista, sempre malhumorat i la seva evolució de personatge fa que poc a poc vagis entrant en una història, en un principi ben senzilla però que perdones simplement pel fet que surt Clint Eastwood. I és que els altres personatges són molt fluixos però la forta presència de l’actor de Carmel fan que la resta d’actors s’acoplin perfectament al voltant d’ell. Com deia, la història és ben simple, un jubilat vidu ex-treballador de la Ford (important detall!! ) que es nega a deixar el seu barri de tota la vida i que ha d’aprendre, malgrat no vulgui, a conviure amb tots els nouvinguts que van apareixent a prop de casa seva, des d’hispans, a afroamericans, a xinesos que són els que viuen al costat de casa seva, porta amb porta. La presència d’aquests veïns , amb qui al principi xoquen frontalment, és en un primer moment un pèl estranya i fins i tot desagraïda però arran d’un fet , que no explicaré, la seva relació va canviant radicalment fins al punt de que la trobes tendra. Per cert , un final encertadíssim... sense gaire bé cap tret, Clint Eastwood intenta a Gran Torino reflectir la violència “més humana”. (No em venia molt de gust escriure avui, però hi hagut tres fets que m’han fet canviar de parer: el fet de que gaire bé estem als 10.000 visitants, a què molts de vosaltres m’heu encoratjat a seguir endavant i la tercera a la conversa que avui he tingut amb la meva dentista , la Conxa a qui li dedico el meu post de tornada!)

Puntuació :8/10