30 ANYS SENSE EL MESTRE DEL SUSPENS

Avui fa 30 anys que va morir Alfred Hitchcock. Parlar de la filmografia del mestre del suspens és parlar contínuament d'obres mestres.... i pensar que mai va guanyar l'Oscar....

Fa molts anys vaig llegir un llibre de François Truffaut que em va atreure pel títol: El cine según Hitchcock. Un llibre que em va endinsar en una llarga conversa que van establir durant molt de temps els dos grans directors en la qual desgranaven poc a poc tota la filmografia del mestre, a part de fer tota una reflexió i estudi minuciós del com veien el cinema. Un llibre imprescindible per a tot bon cinèfil.

Parlar de la filmografia de Hitchcock ens portaria mesos fins i tot anys per què com ja he dit cada cinta és una petita-gran obra mestra a analitzar, però deixeu-me recordar aspectes més de la vida o de curiositats del seu particular món.

• Era més aviat conegut per el fetitxisme que tenia per les actrius rosses: Grace Kelly, Tippi Hedren

• En unes declaracions de Melanie Griffith, filla de Tippi Hedren , recordava que el director li va regalar una nina amb el rostre semblant a la seva mare dins d'una caixa negre. L'actriu es va pensar que Hedren havia mort

• Alfred Hitchcock sempre serà recordat per ser l'únic director que feia cameos (aparicions puntuals) en les seves pel.lícules. Pel cinèfils és sempre un entreteniment buscar en quina escena de la pel.lícula surt el mestre

• La famossísima escena de la dutxa de Psicosi, fou planificada per Saul Bass, un dels millors artistes i creadors de títols de crèdit de la història del cinema

• Era famós sobre tot pel maltractament psíquic als seus actors: una vegada va convidar a Cary Grant i Grace Kelly a sopar i abans d'assajar una de les escenes d'Atrapa a un ladron els va fer menjar peix en mal estat

• La soga està magistralment dirigida mitjançant planos-seqüència. Cada vegada que se li acabava el rotllo de pel.lícula buscava quelcom per fer una fosa en negra: el bagul, l'esquena d'algun actor...

• Personalment no podria dir quina és la meva pel.lícula preferida, és una pregunta impossible de respondre... el que si que puc dir que la que em fa més pànic és Los pájaros.

Però a vosaltres us llenço el repte... quina és la vostra pel.lícula preferida de Hitchcock?

Us deixo amb l'escena inicial d'aquesta terrorífica cinta.

ESTRENES A RECUPERAR...O NO (1)

Tinc un recull de varies pel·lícules que no he comentat i que vaig deixant aparcades, és per això que faré un de calaix de sastre en la que les aniré comentant.

GARBO

Sorprenent i desconeguda per a mi l'existència d'aquest espia català que sembla que va canviar la història d'Europa durant la Segona Guerra Mundial i no exagero. Aquest excel·lent documental dirigit per Edmon Roch ens endinsa en la vida increïble del doble espia català Joan Pujol, un home que va saber enganyar tant als britànics com sobretot als alemanys... i a la Història en general. Imprescindible la seva visió.

Puntuació:8/10

LOS CONDENADOS

Dos ex guerrillers se retroben 30 anys després en una excavació il·legal, per veure si troben a un company, però la tensió i els s

ecrets que s'amaguen entre ells farà que la relació es vagi deteriorant i al final no tot serà el que s'esperaven. Isaki Lacuesta sense focalitzar el lloc retrata una història crua i que ens pot recordar a molts indrets. També interessant de veure.

Puntuació: 7/10

AMERRIKA

Aquesta se m'havia escapat i gràcies als cinemes Verdi-Esbarjo de Cardedeu la vaig poder recuperar. Una història senzilla però amb un alt contingut social.Muna una mare separada que abandona Cisjordania amb el seu fill per anar als EEUU on creu que és terra promesa i on realitzarà tots els seus somnis... res més lluny de la realitat. Una història simpàtica però a la vegada molt dramàtica.. amb una meravellosa Hiam Abbas, com sempre!

Puntuació: 7.5/10

ALGO PASA EN HOLLYWOOD

Amb repartiment impressionant (Robert de Niro, una extraordinària Catherine Keener, Robin Wright Penn, Stanley Tucci, Brice Willis, Sean Penn,John Turturro) aquesta comèdia negra ens explica dues setmanes en la vida d'un productor de Hollywood. Durant aquestes 24 hores veurem quina és la bogeria que haurà de viure per tal d'anar resolen la seva feina i també la seva vida personal.Va passar sense pena ni glòria però realment val la pena de veure.

Puntuació:7/10

GRETA GARBO: 20 ANYS SENSE ELLA

A l'any 84 vaig veure una pel·lícula amb la qual en vaig identificar moltíssim: Buscando a Greta. La vaig anar a veure perquè l'actriu que la protagonitzava m'encantava, Anne Bancroft, i com a mitòmana que sóc, vaig entrar al cinema sense saber que anava a veure, només pel simple fet de veure-la a ella. Era una cinta de Sidney Lumet i em va marcar. Era una història senzilla, una dona ja gran que està a l'hospital a punt de morir i que li demana al seu fill una última voluntat: conèixer a Greta Garbo. El pobre fill es passa tota la cinta buscant a Greta per la meravellosa ciutat de Nova York... al final la troba i el monòleg final de Bancroft dirigint-se a la seva actriu preferida és dels que han de tenir un espai en la història del cinema!.

Aquesta setmana passada ha fet 20 anys que Greta Garbo ens va deixar. La divina és d'aquelles actrius que mereixen una menció especial, a l'igual que Ava Gardner, era una actriu d'ofici, interpretava per què era la seva feina però en realitat és considerava una camperola de Suècia... de fet a casa seva de Hollywood tenia un hort, igual que el animal más bello del mundo! Però tots els cinèfils tenim sort de que la considerés la seva feina, perquè el treball que va deixar, (només 29 títols) és esplèndid!

El seu anunci de deixar la interpretació als 30 i pico va fer que la seva llegendària història es fes cada dia més gran i ara per ara se la consideri una de les més grans actrius que mai han existit... i amb motiu!

De Greta Garbo, en podríem parlar llargament, dels seus títols, de la seva vida, de la seva prematura retirada. La seva vida va està plena de misteri que ella mateixa va crear més per la voluntat de desaparèixer i que la gent no la tingués en compte. Crec que la jugada li va sortir al revés perquè això només va crear més expectació per saber d'ella. Des dels seus inicis a Suècia ja va sobresortir en la interpretació en la etapa del cinema mut i quan va arribar a Hollywood va treballar amb varies pel·lícules amb el galant de l'època John Gilbert (amb el que va estar a punt de casar-s'hi però ella no es va presentar al casament), i després va treballar amb els més grans directors i les estrelles del moment. Jo em quedo amb un dels moments més intensos de la seva carrera: Garbo Laughs!!!

Probablement si hagués continuat la seva carrera fins al final , hauria fet grans papers, però això, ja és història.

Per cert, una curiositat, mai va treballar amb la seva coetània i compatriota Ingrid Bergman però us imagineu si ho haguessin fet?...

ALICIA EN EL PAÍS DE LAS MARAVILLAS

Aquest és un comentari contradictori, ho sé.

Per una banda, sóc una seguidora incondicional de Tim Burton, el seu món personal i visual sempre m'ha agradat i he vist totes les seves pel·lícules, és evident que algunes són molt més bones que d'altres i que el seu pitjor treball amb diferència ha estat El planeta de los simios. En la dècada dels noranta jo destacaria sobretot quatre títols: Eduardo Manostijeras, Pesadilla antes de Navidad, Ed Wood i sobre tot Mars attacks! I de la dècada següent, La novia cadáver (brutal!) i l'espectacular Sweeney Todd que ara per ara , crec que és una de les seves millors obres.

Reconec que el món de Burton és molt particular i que si no hi entres pot resultar carregat i aparentment infantil però els que hi entrem, ens som devots pel seu estil original i la seva imaginació desbordant marcada per la seva mitomania (sobre tot en els seus inicis amb Vincent Price, meravellós el curt amb el mateix nom!), dibuixant un humor negre i cuidant al màxim els detalls més insignificants. Amb Johnny Depp , ja ho he dit varies vegades, formen una de les parelles de fet més importants de la cinematografia actual (han treballat junts en set pel·lícules).

Per altra banda, Alicia en el país de las maravillas de Lewis Carroll, mai m'ha agradat, és un conte que ja de petita no el vaig trobar gens atractiu i juntament amb Pinotxo són dos títols de la Disney que mai els hi vaig tenir gaire carinyo.

Amb aquestes dues premisses, ahir vaig anar a veure la pel·lícula de Burton, amb la il·lusió de veure una nova història del director. He de confessar que em va costar molt entrar-hi, no per la direcció ni pel món creat per Burton, que com sempre és imaginatiu i desbordant, sinó per la història, però a mida que anaven passant els minuts m'anava endinsant en aquest món i m'anava fixant en els detalls de la direcció. Vaig començar a jugar amb les imatges que m'oferia Burton i de com certes seqüències recorden a altres pel·lícules d'ell, no sé si ha estat la seva intenció però ja des de la primera escena en què Alícia arriba al país de les meravelles vaig començar a veure trossos d'altres cintes. Per exemple quan Alícia entra en el bosc per primera vegada es veuen els arbres tallats d'Eduardo Manostijeras, o quan el gat es difumina són els ulls de Batman, o el ball que fa el sombrerero és clarament el de Bitelchús o quan en la batalla final Alícia puja les escales mentre es perseguida pel drac, no us recorda al castell de Pesadilla antes de Navidad?

En fi, no és que no m'agradés la pel·lícula , que si em va agradar però potser no és de les seves més rodones, de totes maneres la recomano veure en 3D però doblada... jo probablement la tornaré a veure normal i en versió original subtitulada.... vaig trobar a faltar les veus originals sobretot la del gran treball de Helena Bonham-Carter, que he de reconèixer que cada vegada m'agrada més (sobretot quan treballa amb el seu marit!)

Puntuació: 6.5/10

LOLA MONTES

Carta de una desconocida del 1948 és una pel·lícula de Max Ophüls a la qual li tinc molt de carinyo, ja no per la pel.lícula en si, sinó perquè trobo que és una de les històries més tristes però a la vegada més boniques que he vist mai al cinema. La història d'una joveneta interpretada per Joan Fontaine que s'enamora bojament del seu nou veí, un prestigiós concertista de piano , Louis Jordan, que viu obsessionada per un amor no correspost. El pianista finalment accedirà a viure uns dies amb la noia, però ell marxarà oblidant-la i deixant-la embarassada. Ella li explica la seva història a través d'una deliciosa però a la vegada trista carta.

Aquest cap de setmana he anat a veure Lola Montes, la última pel·lícula dirigida per aquest director alemany. És una versió restaurada fotograma a fotograma digitalment per la Cinemateca Francesa, i és l'únic que va realitzar en color, colors vius en el que cada pla sembla un quadre. Una autèntica meravella.

La pel·lícula ens explica la història de Lola Montes (Martine Carol) una cortesana (personatge real) que va ser coneguda per tota Europa durant el S XIX i que va ser amant d'importants homes de l'època com Franz Liszt o el rei Lluís I de Baviera. Però ara, Lola Montes s'ha convertit en l'atracció d'un circ de Nova Orleans, on un mestre de cerimònies (fantàstic Peter Ustinov, inoblidable Neron) , explica la seva escandalosa vida al públic mentre ella va realitzant números acrobàtics.

Amb un narració cinematogràfica espectacular Ophüls, mitjançant travellings laterals (i algun de circular), que donen a entendre la fluïdesa del pas de la vida de Montes, ens va explicant la seva història a través de flashbacks que ens centren en la trama. L'estil narratiu de la direcció em va recordar molt a la de Carta de una desconocida, escenaris molt carregats,gairebé barrocs, on cada una de les seqüències és un autèntica meravella visual. N'hi ha moltes però el símil que fa de la seva ascendent pujada fins al cim del circ amb la de la seva arribada a la cort de Lluís de Baviera és senzillament magistral!, i el seu final, també.

En fi, ja sé que darrerament poso notes molt altes en la puntuació però és que aquest cap de setmana només he vist autèntiques joies del cinema... Obres mestres que no es poden deixar de veure!

Puntuació : 10/10

CIUDAD DE VIDA Y MUERTE

La guerra no porta enlloc. No hi ha ni bons ni dolents. Tothom surt perdent.

I això és el que ens pretén ensenyar Lu Chuan amb Ciudad de vida y muerte ,cinta que podríem catalogar-la d'antibel·licista (com Senderos de gloria de Kubrick) malgrat les atrocitats que se'n deriven d'ella.

Nanquing, 1937, guerra entre japonesos i xinesos. Els primers ja han entrat a la ciutat i es fan amb ella i amb tot el que comporta. Els xinesos tot i la seva resistència cauen i s'hi han de sotmetre. Amb un blanc i negre excepcional,i una banda sonora impactant, Chuan ens va relatant les barbaritats que es van produir en aquella ciutat (i per desgràcia segurament en moltes d'altres). La pel·lícula , de la qual no descanses ni un sol minut de tranquil·litat (jo vaig estar literalment amb la pell de gallina durant tota la cinta) et mostra mitjançant quatre etapes les atrocitats comeses sense tenir un clar personatge principal ni un fil argumental establert... simplement explica de manera gaire bé documental què anaven fent els japonesos per imposar la seva crueltat en una ciutat de la qual no va quedar absolutament res.

Hi ha imatges visuals terribles (el muntatge paral·lel de les diferents execucions als sodats xinesos, el tret a la noia del final) i d'altres escenes que no veus res però que pots imaginar-t'ho tot (la defenestració , les violacions, ), i aquestes són les pitjors, el més greu és que són reals. Però el director també ens concedeix imatges tendres, poques, molt poques, però que agraeixes, malgrat la seva cruesa (la imatge del nen trencant la corda del líder per què li pugui tancar els ulls és una de les que m'ha estremit més), i hi ha frases lapidàries com la que diu el japonès al final: viure és pitjor que morir!

La cinta, guanyadora de la Conxa d'Or al passat Festival de San Sebastian, ha estat prohibida a la Xina, després d'haver estat exhibida durant un temps perquè el personatge del japonès mostrava una part “massa humana”.

És inevitable comparar aquesta cinta amb d'altres tan recents com La lista de Schindler d'Spielberg, El pianista de Polansky o les de Iwo Jima de Eastwood... però totes ens porten a la mateixa conclusió i és que la guerra no serveix per a res.

És una cinta dura, molt dura, necessària per a poder conèixer una part d'història de la humanitat... una part que probablement no hauria d'haver existit.

Puntuació: 9/10

AL ROJO VIVO (WHITE HEAT)

Ahir al cinefòrum que fem un cop al mes al Casal Cultural de Mollet varem veure la magnífica Al rojo vivo de Raoul Walsh.

Com sempre, a l'inici de la pel·lícula en Martí Porter (fill del mestre Miquel Porter Moix), ens va fer la introducció a la cinta, i ja t'entren ganes de veure-la només sentint el que et diu.

Ara comentarem la pel·lícula però quan va acabar i després de fer la xerrada , l'Enric, que és un cinèfil impressionant em va fer entendre quina és la diferència entre el cinema negre i les pel·lícules de lladres i serenos. El cinema negre es basa més en el detectiu, en el seu passat i la seva història i les pel·lícules de lladres i serenos no deixa de ser el pas a l'escenari urbà de les pel·lícules de pistolers i indis. Això no vol dir que Al rojo vivo estigui inclosa en el gènere de cinema negre.

James Cagney és d'aquells actors, que com Edward G Robinson, Bette Davis, Agnes Morahead,Jessica Tandy, Una O'Connor, Judith Anderson o tants d'altres, són lletjos , baixets o massa alts però que la seva interpretació està per sobre de tot físic, la càrrega dels seus personatges sempre donen una intensitat a la cinta que fins i tot el pitjor dels directors fan que dirigeixin una gran pel·lícula.

Evidentment no és el cas, Raoul Walsh era un dels gran de la seva època i la seva vida, va ser força paral·lela al treball cinematogràfic que va fer, pel·lícules d'aventures, de cinema negre...

James Cagney, fa una recreació perfecte d'un psicòpata del qual arribes fins i tot a simpatitzar amb ell. És capaç de matar a sang freda sense despentinar-se i a l'escena següent fer una abraçada a la seva mare de la manera més tendra.

Aquí els bons, els polícies són personatges totalment plans, sense suc, gens interessants, que lo únic que volen es recuperar els diners que ha robat la banda de Cody Jarret, sense preocupar-se de quants morts hi ha hagut a cada assalt (tot i que el policia infiltrat, Edmon O'Brien fa un excel·lent contrapunt però sense fer-li ombra). En canvi, Cagney amb un conjunt d'escenes memorables i el ritme trepidant que té la cinta fa que no perdis la tensió de la pel·lícula en cap moment, sobre tot a destacar tres escenes: quan mata al gàngster que hi ha al maleter del cotxe mentre està menjant una pota de pollastre, quan se'n dóna compte que O'Brien l'ha traït, llavors ja res importa i evidentment l'escena final , senzillament brutal!!!!

A destacar també els dos personatges femenins, Virgina Mayo, la femme fatal i dona del dolent que no és ni una Gilda ni una Veronica Lake, tot el contrari, ronca i es ven al millor postor,té menys escrúpols que qualsevol dels altres personatges... i la mare, una magnífica Margaret Wycherly, autèntic cervell de la banda, que subliminalment sempre manipula al seu fill perquè faci el que fa.

No m'estranya que sigui un film de referència per a directors com Martin Scorsese o Brian de Palma.Imprescindible per a tots els que vulgueu veure bon cinema.

Puntuació : 10/10

CHÉRI

Després de les vacances de Setmana Santa i d'uns petits problemes de visió tornem intentat recuperant pel·lícules que fa uns quants dies que ja he vist.

Chéri, és el retrobament entre Stephen Frears i Michelle Pfeiffer , vint anys després d'haver coincidit en l'excel·lent Las amistades peligrosas.

A principis del segle XX, París segueix sent el centre del món i les cortesanes, són dones boniques, experimentades en l'art del seduir i que tenen un paper molt important dins de l'època: Léa de Lonval és una d'aquestes cortesanes que ha aconseguit portar una vida agradable , amb prou diners per no haver de seguir exercint la seva professió. Un matí , una antiga companya i rival Madame Peloux (excel·lent i divertida Kathy Bates) arriba amb el seu fill ,Chéri un jove seductor i li proposa a Lonval que l'ensenyi a convertir-lo, diguem que amb un home de profit. Ella accepta i el que en un principi havia de ser un simple ensenyament acaba en un enamorament mutu que fa que trasbalsi la societat de l'època.

La cinta, que va ser presentada en el darrer Festival de Berlín, ens mostra un drama d'una parella amb una diferència d'edat considerable i probablement una relació que no és entesa en una època en què les aparences eren el més important.

Stephen Frears ha dirigit una novel·la de Collette partint del guió de Christopher Hampton (que també van col·laborar en Las amistades peligrosas), una cinta que a priori m'interessava molt però que malgrat la seva bona direcció, les possibilitats de dramatitzar un amor impossible no s'aconsegueixen davant certa apatia de part del repartiment , sobre tot del jove Chéri que no li arriba ni a la sola de la sabata, ja no de la Michelle, sinó de la pròpia Kathy Bates.

Val a dir que el vestuari és deliciós i una delicada banda sonora fan que juntament amb les seqüències en què participen Bates i Pfeiffer la pel·lícula no es faci tan pesada. I sobretot la interpretació de la bella Michelle Pfeiffer (una de les més debilitats) fan que malgrat tot això , totes les escenes en que hi surt ella tinguin una elegància especial i brilli amb llum pròpia.

Jo no necessito res més!

Puntuació: 5/10

EL ESCRITOR

Sempre surts satisfet del cinema quan veus una bona pel·lícula, si està ben dirigida i si el que t'expliquen t'interessa. Havia escoltat bones crítiques de la nova pel·lícula de Roman Polanski (fa molt poc que he vist per primera vegada,Repulsión, i em va impactar força) i em vaig decidir a anar-la a veure.

No em va decepcionar en absolut, bon guió, bones interpretacions, una música que t'enganxa i amb un ritme que va creixent i que et va posant cada vegada més nerviosa i una direcció tan acurada que fa que la cinta et recordi constantment al més pur estil cinema clàssic.

La història està basada en una novel·la de Robert Harris, en la qual un escriptor que escriu biografies, és contractat per acabar les memòries del ex-primer ministre anglès Adam Lang (les males llengües diuen que basada en la figura de Toni Blair). El seu agent li assegura que està davant de la oportunitat de la seva vida. Però el projecte no va sortint com ell s'ho espera i a mesura que va indagant més sobre la vida del ministre més problemes va tenint, entre d'altres que el seu predecessor va morir en estranyes circumstàncies.

El ritme que va marcant Polanski en aquest thriller és lent i en comptagotes però necessari per anar creant una atmosfera angoixant, que no saps què passa i que ho vas descobrint a mida que ho descobreix el pobre escriptor que poc a poc es va trobant en una trama complexa i de la qual no sap con sortir-se'n.

Els actors estan més que correctes, Ewan McGregor, que porta tot el pes de la pel·lícula, està molt convincent, Pierce Brosnan, fent d' ex- primer ministre, Kim Catrall, al més pur estil rossa Hitchcock i una estupenda Olivia Williams (que fa poc hem vist a An education) en un paper que costarà d'oblidar. James Belushi i un meravellós Elli Wallace tenen un petit paper dins la trama.

Polanski fa un clar homenatge a Hitchcock amb una barreja de pel·lícules com el personatge de James Stewart a El hombre que sabia demasiado o més clarament el personatge de Cary Grant a Con la muerte en los talones, sobre tot en aquesta casa de la platja on passa gran part de la pel·lícula i que em va recorda terriblement a la casa de James Mason.

Sobre tot fixeu-vos bé en l'inici i el final de la cinta... impactants!!!

Puntuació: 8.5

DOS ANIVERSARIS BEN DIFERENTS

Tinc una amiga, la Ruth, que sempre ha estat una enamorada del cinema japonès, bé, del cinema asiàtic en general. Jo era una completa desconeguda d'aquest cinema. Però vaig aprendre a conèixe'l amb ella. Directors com Ozu, Mizoguchi, Imamura, Naruse, o el més recent Kitano, van obrir en mi tot un món de possibilitats fins ara inexplorables. Però sobre tot el mestre Akira Kurosawa em va fer descobrir un tipus de cinema en majúscules. Ahir hauria fet 100 anys.

Jo crec que pràcticament tot el que li he vist són obres mestres, direcció magistral, personatges compromesos, uns blancs i negres preciosos que fan de les seves imatges una llum poc vista en cinema, grans espais (era un gran admirador del cinema de John Ford), la majestuositat de la posada en escena d'algunes de les seves pel·lícules i unes històries que et fan entendre una mica més la història nipona...em quedaria sobretot amb les històries de samurais i amb el seu actor més important Toshiro Mifune.

Durant una època em vaig empapar del cinema de Kurosawa i vaig veure: El ángel ebrio, Ikiru, Los siete samurais (de la qual després en van fer Los sietes magníficos), Trono de sangre, La fortaleza escondida, Yojimbo, Sanjuro, Kagemusha... (em falten Dersu Uzala i Ran... que aviat hi posaré remei perquè les tinc a casa!!). Però hi ha dues cintes que particularment em van impactar més: Los bajos fondos (cinta que vaig veure en l'excel·lent Festival de cinema asiàtic que feien a Mollet ) i Rashomon que he pogut recuperar en el cinefòrum fa molt poc!

Un director a descobrir i a revisar!

Per altra banda, ahir també celebrava anys Catherine Keener , una d'aquelles actrius de la que li desconeixem el nom quan la veiem en pantalla però que quan acaba la pel·lícula sempre creiem que és l'actriu que ens ha agradat més...

Keener sempre ha estat la musa del cinema independent americà , ha treballat amb directors com Tom DiCillo, Spike Jonze, Steven Soderbergh o Neil LaBute, tot i que ha anat fent alguna inclusió en el cinema més comercial.

És d'aquelles actrius tot terreny, que és igual el què faci per què sempre et convencerà, pot fer de dona amb una personalitat forta i a la següent fer un paper ingenu o extravagant. En el drama fer-te plorar o en comèdia plorar però de riure. La seva carismàtica presència sempre impressiona.

Ha participat en cintes independents com: Vivir rodando, Caja de luz de luna, Amigos y vecinos, o en títols més comercials com: Una rubia muy dudosa, Un romance muy peligroso, La intérprete, Asesinato en 8 mm, An american crime (que estava espectacular) o Truman Capote...

Ara jo, sense cap mena de dubte, em quedo amb dos grans papers, a la recent Donde viven los monstruos i sobretot a Como ser John Malkovich, estava tremenda!

Aquesta sí que és una actriu a reivindicar!!!!

FEDERICO FELLINI I EL CIRC DE LES IL.LUSIONS

Des del 17 de febrer fins el 13 de juny al Caixa Fòrum de Barcelona fan l'exposició dedicada a Federico Fellini: El circ de les il·lusions.

Jo ja hi he anat, però hi tornaré per passar-m'hi més estona i per poder parar-me en detalls que una primera vegada sempre et perds, és una exposició que només es centra en les imatges, i explora l'univers fellinià, inclou més de quatre-centes obres i presenta moltes de les obsessions de Fellini i quines són les seves fons d'inspiració com a matèria del seu profund procés creatiu. En una paraula: imatge; ja sigui dibuixada o en moviment...

Aprofito de fer aquest comentari perquè ja feia dies que el volia fer-ho però amb els Oscars, i que encara tinc moltes pel·lícules a comentar, encara no ho havia fet. I és que ara mateix acabo de revisar Las noches de Cabiria. Una autèntica meravella. No la recordava, l'havia vist de petita... en ella es mostren moltes de les obsessions de Fellini, (i que es poden veure en l'exposició).

Cabiria, (interpretada magistralment per Giuletta Masina, única protagonista de la història) és prostituta i exerceix en els barris més pobres d'una Roma en constant evolució i plena de problemes socials, i somia en trobar l'amor verdader que l'aparti del carrer. La seva bondat i una certa ingenuïtat la converteixen en una víctima constant d'homes que s'aprofiten d'ella, que la roben i que la peguen. Però Cabiria és positiva per naturalesa i sempre té esperança. Sembla que tot canviarà quan coneix a un comptable que vol casar-se amb ella.

Fellini ens proporciona una obra magistralment dirigida, amb unes imatges tendres però a la vegada dures, sobre tot aquella mirada final de Masina , (foto de dalt) amb una llàgrima estil arlequí, demostrant que se'n riu del personatge però que se l'estima profundament; i amb una banda sonora de Nino Rota espectacular.

Masina, interpreta a un personatge tendre i ingenu, que ja en les primeres seqüències de la pel·lícula t'enamora, somrius amb ella, vibres amb ella i pateixes amb ella.... l'expressivitat de la seva cara , la manera de moure el cos, la gràcia dels seus moviments, fan que la seva evolució del personatge sigui insuperable!

Quina sort he tingut avui de poder-la recuperar!

EL CONCIERTO

A vegades vas al cinema sense saber que vas a veure i surts amb la grata sorpresa de trobar-te amb una història que t'ha arribat a provocar emocions que inicialment no t'esperaves, ja és cert, allò que diuen que més val anar al cinema sense saber de què va la història, que és millor que no t'expliquin de què va i que siguis tu mateixa qui en treguis conclusions.

El concierto, era un títol que no em cridava especialment l'atenció. Només hi havia una cosa que si que em va fer decidir d'anar-la a veure: Mélanie Laurent, l'actriu que m'havia impactat a Malditos bastardos, de mirada captivadora i de immensa presencia en la cinta de Tarantino.

Radu Mihaileanu, ja em va sorprendre en El tren de la vida, aquella tràgicomèdia sobre l'holocaust jueu, ara torna amb una història de format similar, encara que no té res a veure. Un famós i virtuós director d'orquestra que per culpa del règim comunista ara neteja el Teatre Bolshoi on anys enrera havia estat el director de la famosa orquestra. La seva negativa de deixar trair als seus músics jueus va fer que ho perdés tot. Un dia netejant el despatx del director, llegeix una invitació per què l'orquestra faci un concert a París. Decidit a venjar-se, Andrei, reuneix als seus antics companys per tornar a fer el concert!!

És una pel·lícula plena de tòpics, la nova màfia russa, els nous rics, els gitanos que sempre van junts, en alguns moments em va recordar molt al cinema de Kusturica, els francesos que se'n volen aprofitar... però malgrat tot això la història és molt agradable de veure.

Molt interessant com el director ens resol la història, sobre tot entre els dos personatges principals, la del director i la violinista, interpretada per Laurent, però malgrat les pegues que es puguin trobar a la pel·lícula , només per veure els darrers vint minuts, quan es produeix el clímax final , la cinta val molt la pena de veure.

El concierto, és d'aquelles pel·lícules que malgrat haver plorat en els darrers instants de la història, que és molt emotiva (que no sensiblera!!), surts amb un somriure d'orella a orella.

No us la perdeu, estarà poc en cartellera!

Puntuació: 8/10

SHUTTER ISLAND

Martin Scorsese és un gran director, probablement està dins de la llista dels cinc millors directors que hi ha actualment, o això és el què penso jo... serà que m'agrada molt. És un director atrevit, ha fet de tot, segurament se'l coneixerà més per les seves pel·lícules de gàngsters però per a mi la pel·lícula que més m'agrada és sense cap mena de dubte La edad de la inocencia. Ara dins de la seva llarga filmografia s'atreveix amb el thriller psicològic, Shutter island.

Amb un clar homenatge a les pel·lícules clàssiques dels anys 50, Scorsese ens endinsa a la illa que porta el nom de la pel·lícula a través de dos personatges , agents federals, que arriben per resoldre una estranya desaparició d'una malalta mental que estava reclosa al psiquiàtric d'alta seguretat que hi ha en aquest indret. Amb la clara fórmula de que tu com a espectador saps tant com el personatge principal, interpretat per un més que correcte Leonardo DiCaprio, el guió va fent uns girs inesperats a la història que fan que visquis amb angoixa el que va visquen el propi personatge.

Però la cinta no acaba d'enganxar, en alguns moments perd l'interès i costa de tornar a trobar el fil, penso que hi ha alguns dels personatges força desaprofitats, sobretot els dels grans Max Von Sydow o Patricia Clarkson, que podrien haver donat molt més de si.

No explicaré més coses de l'argument per què hi ha sorpresa final, que jo ja vaig intuir i malgrat que potser hi ha parts coixes, és evident que és una pel·lícula que s'ha de veure perquè és un Scorsese i com a tal la factura tècnica i de direcció és impacable. Com sempre ha tornat a treballar amb el seu equip habitual encapçalada per la seva muntadora de tota la vida Thelma Shoonmaker.

Estic força d'acord amb la crítica que també en fa lallanternamàgica que com sempre fa molt millor l'anàlisi tècnic de les pel·lícules que no pas jo , així que us animo a que la llegiu.

Puntuació: 7/10

CORAZÓN REBELDE

Molts fills i filles o parents d'una mateixa nissaga familiar han seguit els passos del progenitor. Nissagues com els Douglas (Kirk- Michael), els Bardem (Pilar-Javier),els Huston (Walter-John-Angelica), els Coppola (Francis-Sofia-Nicolas Cage);els Sheen (Martin- Charlie),els Fonda (Henry- Peter-Jane),les Redgrave (Vanessa- Natasha),els Barrymore (John- Drew), les Garland (Judy-Liza) són clars exemples. Jo sempre he pensat que ara per ara, només hi ha dos noms que dins d'una nissaga familiar el fill/a ha superat al progenitor en el món del cinema, no sé si estareu d'acord amb mi però són Adriana Ozores , que de llarg és la millor de la seva nissaga i Jeff Bridges que també supera amb escreix al seu germà Beau i al seu pare Lloyd.

Dilluns passat va guanyar el seu merescut Oscar després de quatre nominacions per un paper que probablement estava destinat a l'estatueta fos qui fos el qui l'interpretés. Però va ser en Jeff Bridges, i n'estic convençuda, un cop vista la cinta, que ningú l'hauria interpretat com ell.

Als americans els encanta les històries de losers, (de perdedors), i si a més són cantants de country millor... Crazy heart és una pel·lícula molt americana , però al llarg dels dies, i després de tenir-la al cap i pensar, he anat assaborint el personatge d'en Bridges, i és que realment el borda.

La història és ben senzilla: un vell cantant de country que posseeix el meravellós do d'escriure lletres per a precioses cançons però que ara està pràcticament acabat per la beguda i per els deutes, s'ha de dedicar a passejar pel país i cantar en tuguris de mal mort per poder subsistir, mentre que el seu aprenent , interpretat per Collin Farrell, és famós gràcies a ell. Fins que en un d'aquests pobles al mig de l'Amèrica més profunda, s'enamora d'una noia molt més jove que ell (una més que correcte Maggie Gyllenhall) el dia que li va a fer una entrevista pel diari del poble. Crec que Bridges és va inspirar amb Kris Kristofferson, no m'estranya, per què a mi em va recordar molt a Ha nacido una estrella.

Que té d'especial la pel·lícula? Sense cap mena de dubte la tendresa en que Bridges tracta al seu personatge, malgrat que en algunes vegades l'estamparies a la paret, hi ha moments tan entranyables com quan va a pescar amb Robert Duvall (la millor escena de la cinta) o la de Gyllenhall dient que la seva habitació ja no podrà tornar a ser la mateixa després de que Blake hagi creat una cançó, que fan que encara que sigui una història molt americana només per veure'l amb ell , ja s'ho val.

A part de l'Oscar de Bridges , va guanyar també la millor cançó, The weary kind, que ara mateix estic escoltant i que em fa posar la pell de gallina... és preciosa, el country més profund.

Puntuació: 7/10

LOS HOMBRES QUE MIRABAN FIJAMENTE A LAS CABRAS

A vegades ets molt conscient de què, quan vas al cinema, allò que vas a veure ja saps que serà una enredada. Però tot i sent conscient i vas...

Per què?? hi ha molts motius, sovint el meu és els actors o actrius que surten, hi ha noms que només pel fet de que surtin ja em fan anar al cinema i veure'ls. Si a més és un conjunt d'actors potents , tinc motius addicionals.

Aquest és el cas de Los hombres que miraban fijamente a las cabras. A part del títol és clar i el cartell que anuncia la pel·lícula. Però no em podia negar a veure la cinta sortint en George Clooney, Ewan McGregor, Jeff Bridges i un força desaparegut Kevin Spacey.

La pel·lícula.... no té cap interès, és avorrida i si m'apreteu ni tan sols hi ha guió... perquè qui es creu que un grup de l'exèrcit està especialment entrenat per a utilitzar poders paranormals com a armes secretes?, i que el poder d'en Clooney és matar a les cabres mirant-les als ulls....

Tot i està basada en una novel·la de Jon Ronson, el debutant actor a la direcció Grant Heslov, desaprofita una perfecta ocasió per a fer una pel·lícula divertida amb un conjunt d'excel·lents actors.

Ara això sí, té un parell de gags molt divertits (la pobra cabra), i un moment de guió molt bo, quan McGregor pregunta qui és el Jedi perquè no sap qui és... o el moment final quan es droguen tots.

McGregor, és el periodista que es trobar amb tot el sarau, Clooney, divertit com mai, però potser una mica histriònic, Jeff Bridges, recent flamant guanyador de l'Oscar, es troba com a peix a l'aigua fent de hippy seudomilitar, i Kevin Spacey, que ja se li nota com li passen els anys, fent de dolent que podria haver-s'hi abonat una mica més.

De totes maneres, es nota que durant el rodatge s'ho deuen haver passat d'allò més bé perquè malgrat tot, la química entre els quatre actors és evident!

Puntuació: 5/10 (aprovadet pels pèls i pels actors)

QUINA NIT!!

Quina nit!!!! Després de gairebé quatre hores de cerimònia pesada i avorrida ...les sorpreses han vingut més aviat al final... per què entre les que esperàvem que passessin i les que no han passat ens hem trobat en moment realment sorprenents!!!

Comencem...

Des del primer moment la gala ja es veia que seria sosa, amb una il·luminació que no et deixava veure gaire, tot i el ball inicial, han aixafat el mínim glamour que hi havia els dos presentadors de la nit: Alec Baldwin i Steve Martin que no han arribat ni a la sola de la sabata del Hugh Jackman.

Pe ha entregat el premi al primer cantat de la nit (però ben merescut!) Christopher Waltz, ella després no el guanyaria!!!!

En fi no us explicaré tots els premis... ja hi han millions de llistes circulant avui!! Només explicar diferents moments de la nit!!

• Sigourney Weaver: impactant i preciosa... una gran senyora

• les continues referències a Meryl Streep i la seves enèsimes nominacions... fantàstic el discurs de Tucci, es nota que s'estimen...

• precioses Julianne Moore i Kate Winslet

• el fracàs d´Avatar.... al final m'han donat la raó... només ha guanyat els premis tècnics... com podia guanyar a la millor pel·lícula???

• la carona de pena de Colin Firth quan li han donat l'Oscar a Bridges que ha recordat als pares...

• els dos Oscars per Up, animació i bso....

• la presentació de les pel.lícules d'animació .. genials!!! sobre tot el gos d'Up

• la presentació del maquillatge de Ben Stiller fen d'avatar

• pitjor moment: cinc segons de càmera per la gran Laureen Bacall ... ningú l'ha recordat com la gran actriu què és???? i han dedicat 10 minuts a Hugues!!!!!

• i el moment de fenomen paranormal!!!! que Sandra Bullock guanyi l'Oscar.... jo em pensava que aquí donarien la sorpresa!!!

• millors tres grans moments:

  • El secreto de sus ojos, la pel·lícula argentina que ha recollit el premi de mans d'Almodòvar.... què previsible per altra banda però sorpresa al cap i a la fi!!!

  • Barbra Streisand donant-li el premi a Kathryn Bigelow.. la primera dona directora que guanya un Oscar!!! i quin millor dia que avui no???

  • la meva Michelle... què guapa!!! desfent-se en elogis cap a Jeff Bridges....

    Si em deixo alguna cosa , digueu-me-la!!!!

PER CERT JA TINC LA GUANYADORA DEL PASTÍS DE XOCOLATA.

JA HE DESCANSAT UNA MICA TOT I L'EMOCIÓ DE LA NEVADA I DEL PAÍS COL.LAPSAT!!!

La guanyadora és la meva amiga Maria que ha sigut intel.ligent i no ha fet la travessa amb el cor, com he fet jo!!!, sinó amb el cap, jajaja!!!

Gràcies a tothom per haver participat!

TONIGHT (AQUESTA NIT)

No sé per què m'ha vingut a la memòria el tonight de West Side Story ara mateix!! Una extraordinària banda sonora, per altra banda!!! No sé quina guanyarà aquesta nit, però de ben segur que no és tan bona com la de Leonard Bernstein.

En fi, ja queden poques hores, i tinc la impressió de que aquest any poden passar dues coses: o que guanyin les que estan a totes les travesses, Avatars i tierras hostiles o que sigui una altra nit negra: Freeman, Sidibe, Mo'nique.... o ambdues coses... però del que si que estic convençuda és que aquest any no serà tan lluïda com la del any passat... perquè no es pot comparar en Hugh Jackman amb Martin i Baldwin!!!!

Queden poques hores per poder votar a la travessa, la treuré cap a les 12 de la nit de blog així que... si us animeu ja sabeu!!!!!!

EN TIERRA HOSTIL

Segurament seré la única persona en aquesta banda de la terra a qui no li haurà agradat En tierra hostil. O no l'hauré entès. Per què està arrasant per allà on va i s'està emportant molts premis, i probablement serà una de les triomfadores de la nit dels Oscars.

Però a mi, no em va agradar!

No em fico amb la direcció de Bigelow, la veritat és que la cinta té un ritme trepidant i no decau en cap moment però la història d'aquest artificier americà addicte a desactivar bombes, que voleu que us digui a mi no em va dir res.

He llegit moltes crítiques, de companys blocaires i d'experts crítics de cinema però serà que a mi les històries de guerra no m'interessen, malgrat que aquesta no es fixa en el conflicte bèl·lic pròpiament dit sinó en el conflicte personal d'aquest militar que la seva única obsessió és desactivar bombes...

Potser m'hauria d'haver fixa't més en el caràcter narratiu de la història, en el conflicte personal del personatge central, o en les escenes d'acció i de la tensió que provoquen... o potser en els dos “cameos” de Guy Pearce i Ralph Fiennes...

Sort que el cinema és subjectiu i aquesta és la seva grandesa, cintes que poden entusiasmar a algú poden avorrir al del costat.

Per cert, si algú pot explicar-me la grandesa d'aquesta pel·lícula que m'ho digui... però que Jeremy Renner estigui competint amb Colin Firth això ... no hi ha qui ho entengui!

A veure que passa el diumenge.

Puntuació: 5/10

AN EDUCATION

Jo sempre dic que en una pel·lícula només necessito una bona història, que m'expliquin quelcom que em commogui, no necessito res més, no necessito efectes especials, ni guions estrafolaris.... no, amb una bona història i unes bones interpretacions en tinc prou.

Ahir vaig sortir commoguda del cinema després de veure An education, no havia llegit gaire de la història i ara amb tots els premis que es van donant, Carey Mulligan , era un nom que tenia molt present però no sabia qui era.... només acabar la pel·lícula em vaig fer una pregunta: Qui era aquesta noia?

Amb uns títols de crèdits brillants comença una història senzilla d'una joveneta de 16 anys, molt intel·ligent i bona estudiant, conscient de que la seva vida és avorrida, amb ganes de viure món, de conèixer Paris, d'escoltar música de Juliette Greco i de ser quelcom més que una mare de família. El seu pare, un estricte britànic de classe mitja, només vol que la seva filla estudii molt per arribar a entrar a Oxford. Però un dia de pluja, tot canvia, quan un home que li dobla l'edat la recull a la parada d'autobús per què no vol que el seu violoncel es mulli. És llavors quan tot canvia radicalment , per què ell li pot donar la vida que desitja...

La directora danesa Lone Scherfig (que va dirigir Italiano para principiantes que personalment em va agradar molt), dirigeix una història senzilla, aparentment sense complicacions però amb una profunditat real com la mateixa vida. Tot és perfecte, la música, l'ambientació dels principis dels 60 en un Londres a punt de la revolució de l'alliberació de la dona, unes interpretacions meravelloses, des del primer actor fins el que té el paper més petit, uns pares estrictes però a la vegada tendres (Alfred Molina i Cara Seymour) , una mestra també estricta però que no vol que llenci el seu futur brillant (estupenda Olivia Williams), un petit però intens paper de Emma Thompson com a directora del col·legi per noies on va la protagonista (impressionants les tres trobades que tenen ella i Mulligan), una parella d'amics que l'obren a un món desconegut per ella, o David (Peter Sarsgaard,que en algun moment em va recordar a un Jack Lemmon jovenet), fent un paper d'home madur que li dóna la oportunitat a la protagonista de fer-li conèixer aquest món tan desitjat.... però per sobre de tots ells (sinó és poc!!) hi ha una jove pràcticament desconeguda, Carey Mulligan que amb la seva jove bellesa i un somriure que enamora a la càmera, només destil·la elegància, encant, senzillesa i un aspecte fràgil que recorda a Audrey Hepburn. Caldrà seguir-la de ben a prop perquè demostra tenir fusta de gran actriu, que és el que pot arribar a ser. Sens dubte és d'aquelles cintes que necessiten d'una segona visió per poder arribar a percebre tots els petits detalls que la composen!

(comentari dedicat a la meva amiga Amparo)

Puntuació: 9/10

PRECIOUS

Precious és d'aquelles cintes, que malgrat la cruesa, et cauen bé. Ja sigui per la historia, ja sigui pels personatges, ja sigui per les penúries que els passa, que després d'una desgràcia i quan ja creus que no li pot passar res més , n'hi passa una altra.... i sembla que no poden ensortirse'n però que finalment ho fan.... doncs d'això tracta aquesta pel·lícula: Noia de 16 anys, grassoneta, negra, que viu al barri més marginal de Nova York (la ciutat on els somnis es fan realitat!) a Harlem, violada pel seu pare i mare de dues criatures, maltractada per la seva mare , tant física com psicològicament... podria seguir però no desesperem que hi ha un bri d'esperança en aquesta història... la seva assistent social (una més que creïble Maria Carey!) l'envia a una escola d'educació especial perquè veuen potencial en la xicota tot i que és analfabeta funcional.... i llavors es troba amb una mestra com la que ens agradaria tenir a tots, que l'anima a, primer a pujar-li la moral que ja no la té ni per terra i després a fer-li veure del que és capaç de fer....

Com he dit, és una pel·lícula que malgrat la cruesa, cau bé, perquè els personatges estan ben dibuixats i les actrius ( bones nominacions per la mare i la filla) estan perfectes en els seus papers, a més el guió es basa en un llibre de Sapphire; Push, i per tant la historia està molt bé.

Amb producció executiva de la deessa del món negra americà, Ophra Winfrey , la història però queda molt localitzada, per tot això que he dit abans i tu com a persona no americana pots tenir la capacitat de poder-te mantenir una mica al marge... tot i que aquestes mateixes situacions també es viuen a casa nostra, per desgràcia. Personalment em va agradar però ja hem vist moltes històries com aquestes.

La imaginació de la protagonista fa que s'evadeixi del seu món, i cal destacar l'escena que fan de Dos mujeres amb Sofia Loren, et fan treure un somriure en un ambient tan dramàtic.

Puntuació: 6.5/10

A SINGLE MAN

Si no hagués estat perquè em cridava l'atenció el que es deia d'aquesta pel·lícula sobre Colin Firth, a part de la nominació a l'Oscar i d'haver guanyat la Copa Volpi al millor actor, segurament no l'hauria anat a veure. Que un dissenyador de moda s'hagi passat a la direcció no em deia molt, però hi vaig anar.

A single man és un conjunt de seqüències d'anuncis de publicitat, molt ben rodats (si fossin anuncis), potser exageradament rodats, sobretot en els primeríssimis primers plans, amb una ambientació de principis dels 60 molt ben aconseguida, una música acurada i un vestuari, que és el millor de la pel·lícula si tenim en compte que el director és el dissenyador... amb uns secundaris, molt guapus, exageradament guapus ,però que no aporten gaire a la història si no es per figurar bellesa... i una història (basada en un llibre) que ens explica el drama i la soledat d'un home solter, madur i homosexual, professor universitari, que acaba de perdre la seva parella , de fa més de 15 anys en un accident de cotxe, que no sap com continuar vivint i que només té el suport d'una amiga d'infantesa, enamorada d'ell en silenci... n'hem vist moltes de pel·lícules i d'històries d'aquestes... que la fa diferent a les altres?...

Julianne Moore... està esplèndida, la maduresa que reflecteix el seu personatge és captivador i a l'hora trist i solitari, l'escena que tenen ells dos al sopar (una de les millors, sinó la que més) és de les millors que he vist en molt de temps.... i Colin Firth... el seu personatge ho és tot, no pots imaginar-te a un altre George Falconer si no és ell, la seva mirada , els seus gestos, com observa la vida a través de la finestra del labavo, com respon a la notícia de la mort de Jim (està sublim!!!), com parla amb la nena del davant de casa, al banc; com passeja per la universitat com si fos algú que ja no està allà, com observa a tots els homes que passen pel seu davant, com parla i com discuteix amb Charley (Moore).... està tan ple de matisos cada una de totes les escenes de la pel·lícula en que hi surt ell (i és en pràcticament totes)... està tan perfecte, tan vulnerable, tan trist, tan solitari.... feia temps que una interpretació no em colpia tant com la d'ahir de Firth.... està tan increïblement meravellós.... La pel·lícula és ell!!!...

Només em falta veure el Jeff Bridges, (Clooney i Renner no tenen res a fer), Freeman fa una bona recreació del personatge de Mandela.... però és que Firth crea un personatge inoblidable.

Puntuació: 5 (pel·lícula justeta) 10 (Colin Firth)