Martin Scorsese és un gran director, probablement està dins de la llista dels cinc millors directors que hi ha actualment, o això és el què penso jo... serà que m'agrada molt. És un director atrevit, ha fet de tot, segurament se'l coneixerà més per les seves pel·lícules de gàngsters però per a mi la pel·lícula que més m'agrada és sense cap mena de dubte La edad de la inocencia. Ara dins de la seva llarga filmografia s'atreveix amb el thriller psicològic, Shutter island.
Amb un clar homenatge a les pel·lícules clàssiques dels anys 50, Scorsese ens endinsa a la illa que porta el nom de la pel·lícula a través de dos personatges , agents federals, que arriben per resoldre una estranya desaparició d'una malalta mental que estava reclosa al psiquiàtric d'alta seguretat que hi ha en aquest indret. Amb la clara fórmula de que tu com a espectador saps tant com el personatge principal, interpretat per un més que correcte Leonardo DiCaprio, el guió va fent uns girs inesperats a la història que fan que visquis amb angoixa el que va visquen el propi personatge.
Però la cinta no acaba d'enganxar, en alguns moments perd l'interès i costa de tornar a trobar el fil, penso que hi ha alguns dels personatges força desaprofitats, sobretot els dels grans Max Von Sydow o Patricia Clarkson, que podrien haver donat molt més de si.
No explicaré més coses de l'argument per què hi ha sorpresa final, que jo ja vaig intuir i malgrat que potser hi ha parts coixes, és evident que és una pel·lícula que s'ha de veure perquè és un Scorsese i com a tal la factura tècnica i de direcció és impacable. Com sempre ha tornat a treballar amb el seu equip habitual encapçalada per la seva muntadora de tota la vida Thelma Shoonmaker.
Estic força d'acord amb la crítica que també en fa lallanternamàgica que com sempre fa molt millor l'anàlisi tècnic de les pel·lícules que no pas jo , així que us animo a que la llegiu.
Puntuació: 7/10
5 comentaris:
Jo he de reconèixer que no vaig entrar-hi. Però he de dir que he llegit crítiques i veritablement és una metàfora claríssima de la època i té un sentit determinat. És cert que la direcció és impecable.
últimament he vist un film que ja no és a les pantalles, com a mínim, aquí a Barcelona i que està força bé. ÉS el film espanyl Mujer sin piano que protagonitza la Carmen Machi. És un bon exemple de cinem en estat pur.
Guadalupe.
A mi em va soprendre positivament. No recordava un final de tanta qualitat des de fa temps. I Dicaprio cada cop ho fa més bé. Ha madurat moltíssim. Un petó, Bargalloneta.
Doncs ja la vaig trobar molt 'tramposa', ja es veu venir el final i t'enreden constantment. Ara bé, les interpretacions, molt bones, i el Di Caprio, d'óscar. Al pobre darrerament el fan patir molt, trobo, a les pelis.
Guadalupe,
se m'ha escapat aquesta pel.lícula però té molt bona pinta, a veure si la recupero.
jordicine,
estic d'acord amb tu, ha madurat,però cal recordar que ja era un molt bon actor
julia,
jajajja, potser si que el fan patir una mica
petons
Gràcies per la menció al meu bloc, Mònica ;)
Jo la vaig trobar una bona pel·lícula, però crec que li falta alguna cosa de guió per ser una gran pel·lícula.
Publica un comentari a l'entrada