diumenge, 12 d’agost del 2012

SOMBRAS TENEBROSAS







Tim Burton és sense cap mena de dubte un dels meus directors moderns preferits (no em poso amb els clàssics!) .
M'encanta el cinema que fa, els seus personatges, la seva tendresa, i a vegades , molt sovint diria jo, la seva mala llet; la seva estètica, les seves històries, evidentment. És un director que segueixo de sempre i del que hauré vist la seva majoria de filmografia... ara ja estic esperant, compto els dies per a l'estrena de Frankiewinnie, l'esperat llargmetratge d'aquell dolç i preciós curt que va fer sobre el gosset reconvertit en Frankenstein.

Ara torna amb el seu estil més Burtinià, després del fiasco de l'Alicia (opinió personal, of course!), torna la essència més autèntica del director americà, tot i que potser no està a l'alçada de La novia cadáver o l'estupenda Sweeney Todd parlant de les últimes, però si que la mala baba de les seves anteriors pel·lícules també queda reflectida en aquesta.

Sombras tenebrosas és l'adaptació d'una sèrie de televisió que feien als anys 60 a Amèrica , no sé si aquí va arribar , jo recordo La família Monster, amb la meravellosa Yvonne de Carlo fent de Lily, però aquesta no la tinc present. Però coincideixen en que els personatges eren criatures del món del terror...
la historia comença quan Barnabas i els seus pares marxen de Liverpool cap a Amèrica per a fer fortuna. Quan són rics, el jove, rep una maledicció al trencar-li el cor a la bruixa del poble, convertint-lo eternament en un vampir. Però el pitjor és que l'enterra viu i quan unes excavacions dos-cents anys després estan construint una finca, troben la seva caixa i el desenterren.
Barnabas haurà de conviure en un nou món ja no només material sinó que haurà de fer front als descendents de la seva pròpia família i a Angeline, la bruixa que encara està enamorada d'ell.

Johnny Depp, parella de fet de Burton en set o vuit pel·lícules més torna a interpretar de forma magistral totes les neures del propi director, sense sobreactuar, i això que el paper ho permetia força, Depp ens presenta un Barnabas incrèdul al principi però que poc a poc es va adaptant a la seva nova condició i ho fa de la manera més normal possible. La seva família evidentment un poema: començant per el joves de la casa, amb una Chloe Grace Moretz fantàstica (era la filla de Nicolas Cage a Kick-Ass), passant pel cunyat (Johnny Lee Miller), fins i tot la psiquiatra afincada a la casa (estupenda, cada vegada millor Helena Bonham-Carter) i una meravellosa matriarca interpretada per Michelle Pfeiffer (ja ho sé, ja ho sé, no sóc gens objectiva), que està simplement genial. La que em va sorprendre molt agradablement, però va ser Eva Green , una guapíssima bruixa que vol fer-li la vida impossible a Depp al llarg dels segles.
Probablement ja només la trobareu en Dvd, però recupereu-la, sobretot els burtinians!. No és la millor, és cert, però disfrutes de moment realment bons.
Puntuació: 8/10

divendres, 10 d’agost del 2012

LOS JUEGOS DEL HAMBRE

Jenniffer Lawrence em va sorprendre molt en el seu paper de Winter's bone, la cinta tornava a reflectir una Amèrica profunda i tètrica que ja ens demostra una altra cinta que he comentat recentment: Matha Marcy May Marlene.
Ara protagonitza aquesta cinta més aviat futurista però el seu paper no dista gaire del que va interpretar a l'altra pel·lícula.

El plantejament de la pel·lícula es tan inquietant com esgarrifós, en un món futur i després d'una guerra que va destruir molta part de l'Amèrica on viuen. Els pobres són molt pobres i els rics són encara més rics i el món marginal està dividit en 12 districtes, en els quals cada any un noi i una noia adolescents han de ser escollits per competir als Jocs de la Gana. Una espècie de Jocs Olímpics per a la classe alta on com a conseqüència d'un càstig del govern aquests nois competeixen en aquest esdeveniment retransmès per a la televisió i en els que han de lluitar entre si fins a la mort on quedi un sol guanyador supervivent.

Lawrence, la jove protagonista de 16 anys no li toca inicialment , sinó a la seva germana però es presta voluntària per què ella no hi hagi d'anar. Poc a poc haurà d'anar realitzant un entrenament intensiu i preparar-se durament per els jocs i intentar arribar al final. La supervivència és dura però serà la dura lluita entre la humanitat o l'amor.

Basada en un best-seller, l'acció és interessant, ben rodada i planificada tot i que una mica menys de metratge també s'hauria agraït!.
No és una història que m'interesses especialment però també he de dir que no em vaig avorrir.

Puntuació:6/10

dimarts, 7 d’agost del 2012

LOS IDUS DE MARZO







 
George Clooney està seguint de molt a prop els passos de Clint Eastwood o de Robert Redfort, correctes actors, fins i tot diria que en algun moment brillants que estan fent carrera com a directors i que personalment ho estan fent molt millor que en la interpretació. Clooney està demostrant poc a poc que pot arribar a ser un gran director, ja ens ho va ensenyar amb Buenas noches y buena suerte i a ara novament ens ho demostra amb Los idus de Marzo.

Com el seu títol indica estem davant d'una tragèdia grega. Sthepen Meyers magníficament interpretat pel cada vegada millor Ryan Gosling (no m'estranya que se'l disputin), és un idealista i molt bon comunicador que treballa per la campanya presidencial del governador interpretat pel Clooney.

La continua pressió que rep per part de tothom ve afegida per una proposta de feina del cap de l'equip contrincant... Ell no sap que fer: ser fidel al seu i dir-ho o per altra banda està en silenci per benefici del seu propi equip... però les aparences enganyen i no sempre tot ens surt com voldríem. Que és el que prefereix la veritat o guanyar?

Ja amb Buenas noches y buena suerte, Clooney ens va demostrar que està molt capficat en la política, hi entén i és un tema recorrent en les seves histories. Els qui no hi entenem gaire, en la qual m'incloc, sovint ens podem perdre, i a mi em va passar en aquesta pel·lícula però això , en cap dels casos, li treu mèrit a una història molt ben explicada en el que les ambicions, , la política, els lios de faldilles, les mentides .... estan totes ficades en un mateix sac, on es sacseja i a partir d'aquí surt una campanya presidencial com se suposa que no deu ser molt diferent a les que són en realitat.

Amb un repartiment de luxe, Clooney construeix a través de varies histories paral·leles una cinta madura, amb un contingut potent i en el que no hi ha dolents o bons , en tot cas tots són corruptes, i els primers... els del partit al qual ell pertany, cosa que l'honora perquè no ha deixat malament als “altres”.

Compte amb el repartiment, començant per ell mateix i per l'anomenat Gosling hi surten: Marisa Tomei (com més gran es fa més fantàstica resulta!) fent de periodista experta en política; Phillip Seymour Hoffman, vaia monstre de la interpretació!!!!, Paul Giamatti, un altre que no queda pas enrere!!!; i Evan Rachel Wood, la jove que provoca tot el tram final de la cinta i que sent la més joveneta i potser amb la de menys experiència se surt prou bé davant dels companys que té al costat.

De molt bona visió tot i que és difícil de seguir pels qui no entenem gaire de política.
Puntuació :9/10

dissabte, 4 d’agost del 2012

MARILYN, 50 ANYS DESPRÉS...



Sempre he pensat que  Marilyn tenia uns ulls molt tristos, si mires fixament la seva mirada sempre sembla que et volia dir alguna cosa, volia cridar-te l'atenció , com demanan-te ajuda...
Marilyn va ser una dona trista i infeliç tota la vida, més d'una vegada ja n'he parlat d'ella i últimament vaig fer l'entrada d'aquell meravellós retrat que va fer Michelle Williams a Mi semana con Marilyn, on allí d'una manera molt clara ens ensenya com deuria ser la Marilyn més autèntica, potser aquella Norma Jean que buscava desesperadament el carinyo de qualsevol que li volgués donar.

També penso que Marilyn va ser una gran actriu, una de les grans i no ho dic amb exageració, malgrat ho pensi algú, tenia grans dots d'actriu i ho va voler demostrar sempre, però el seu físic i l'etiqueta de sex symbol la va acompanyar fins a la seva mort. Probablement sigui l'icono més important de la història del cinema, segurament és de l'actriu que s'ha escrit més, publicat més i fet més fotos.... encara ara vaig descobrint per les xarxes, fotos que mai havia vist d'ella.

Com a mitòmana i cinèfila , la he admirat des de les dues vessants. Com a mitòmana, encara estic impactada quan la vaig veure per primera vegada a la pantalla gran, encara recordo al cinemes Meliés (quan no s'havien cremat), visionar  Con faldas y a lo loco , i quedar amb la mateixa cara d'estaquirot que se li queden al Lemmon i al Curtis quan la veuen arribar a l'estació, crec que tots fèiem la mateixa cara!!!
Com a cinèfila, era una de les més grans actrius de comèdia que mai ha donat l'Star System. I fer riure no és gens fàcil, sempre he dit que és molt més difícil fer riure en pantalla que no pas fer plorar, i Marilyn tenia aquella màgia que sempre et feia somriure, enamorava a la càmera, ella ho sabia, tothom ho sabia i davant d'aquesta força de la naturalesa no s'hi podia fer res.

Demà farà 50 anys de la seva mort.
Va morir com va néixer. Sola.
Però des d'aquí un estimat homenatge a la persona, no tant a l'actriu que va ser, i que realment no va conèixer ningú, potser ella no es va deixar mai, potser ningú va voler aproximar-se a ella per conèixer-la ....

dimecres, 1 d’agost del 2012

MARTHA MARCY MAY MARLENE

Quan es va estrenar aquesta cinta i em llegia el títol vaig pensar perquè tenia tants noms de dones.
A mida que va passant la pel·lícula ho vas entenen... poc... però al final de la cinta te'n dones compte de lo caòtic i complicat que pot ser tenir tants noms per a una noia que tot just comença la seva vida adulta i que ja des de bon inici de la historia no saps el que li passa.
La pel·lícula va passant i poc entens d'ella però no t'importa per què vols saber el què li passa a Martha i a la vegada estàs tant enganxada en la seva historia com ho està ella d'on prové.
Inicialment et presenten a Martha com una jove que ha patit un trastorn mental del qual sembla que ella no es vol curar però que demana ajuda a la seva germana gran que fa més de dos anys que no veu. Lucy, l'acull però l'actitud de Marha no ajuda gens a la relació , ni amb la seva germana ni amb el seu cunyat que ni tan sols coneixia. Martha és incapaç d'explicar què li ha passat aquests darrers dos anys, només expressa quan els seus records exploten una paranoia que ningú entén. La línia entre la il·lusió i la realitat és molt fina i provocarà un final molt inesperat.
No vull desvetllar res per què jo vaig anar sense saber res i em va sorprendre molt.
El director provoca que entris en un món en què desgraciadament hi podem o hi podríem caure tots i on se'ns pot prometre una soledat acompanyada que en realitat no existeix.
Interesantíssima cinta del debutant Sean Durkin on dirigeix a Elizabeth Olsen la germana petita de les bessones i soses Olsen en una interpretació que fa posar els pèls de punta. Els matisos de les seves mirades, els seus gestos,la seva interpretació et fa viure intensament el seu dolor i el seu descontrol psicològic. Està extraordinària!.
Pel·lícula no apte per a tots els públics, ho reconec, de format purament indie, on queda reflectida la més de les profundes i podrides amèriques , i que poc a poc et va hipnotitzant en una historia on John Hawkes (espectacular) i els llargs silencis (sense banda sonora) et van fent entrar por al cos. Amb uns flashbacks en els moments oportuns, amb això el director ha encertat de ple el tempo de la història (impressionant el muntatge!), vas entenen el que li passa a Martha i a on ha arribat.
És de difícil visió però és molt recomanable!.
Puntuació: 9/10

dissabte, 28 de juliol del 2012

MÉS SUPERHEROIS

THE AMAZING SPIDERMAN
Ens va arribar una nova versió de l'home aranya, amb una actor diferent a Tobey Maguire, ara que ja m'hi havia acostumat!
És una versió més infantil, és la impressió que jo vaig tenir, que no pas El caballero oscuro que és molt més per públic adult.
En aquesta nova versió (que té pinta de continuació!) el relleu l'agafa un jove actor Andrew Garfield, americà però criat a Anglaterra,que probablement el recordareu com al company del protagonista de La red social, i amb d'altres cintes com Leones por corderos, El imaginario doctor Parnasus, Las hermanas Bolena, però sobretot en Never let me go, on la seva actuació em va trasbalsar molt i que el van consolidant poc a poc com a una jove promesa a tenir en compte.
 
La noia en qüestió és també una altra promesa; Emma Stone, que ja em va sorprendre a Criadas y señoras, i a Crazy ,stupid love, però que també ha fet força cosa per adolescents.... 
 
Els dos convincents en una història que ja coneixem i que pocs canvis es veuen en la seva història original, potser el fet de presentar als pares (ell en Campbell Scott aii que lluny queda d'aquell turista a El cielo protector!), i d'un dolent encarnat excel·lentment pel britànic Rhys Ifans (que sempre el recordarem en calçotets com l'amic de Hugh Grant a Notting Hill)
L'aparició de Stan Lee, que jo esperava, la millor de les que he vist!
Una pel·lícula distreta si no vols pensar en res!.
Puntuació: 6/10

LOS VENGADORES
Puro divertimento!!! Això és el que jo espero d'una pel·lícula de còmics, passar-m'ho bé i amb aquesta m'ho vaig passar la mar de bé!
La reunió de varios superherois: El capità America, Thor, Iron Man, la viuda negra, Hulk... crec que no em deixo a ningú!, fa que tots juntets alhora es provoqui una muntanya de testosterona que omple tot el cinema... 
 
La veritat és que el guió és molt entretingut i la lluita de forces i de narcisisme que hi ha entre tots, fan que passis una molt bona estona. 
 
Les escenes en que estan tots, són molt divertides.
Es nota però, la qualitat dels actors bons (Johanson, Downey Jr i sobre tot Mark Ruffalo) enfront els que són més limitadets con Chris Evans o Chris Hemsworth alies maridet de Elsa Pataki, sort que en moments conjunts els bons salven la situació.
Especialment brillen Iron Man (Downey Jr.) i Hulk , un Ruffalo en estat de gràcia que fins i tot de color verd te'l mires amb ulls de debilitat, i no t'importa que reparteixi cops de puny a tort i a dret!.
Els secundaris, Skargard, Paltrow, Samuel L Jackson, fan correctament la seva funció.
En fi bona pel·lícula de crispetes també!
Puntuació: 7/10


dimecres, 25 de juliol del 2012

EL CABALLERO OSCURO: LA LEYENDA RENACE (BATMAN 3)

No sóc una seguidora fervent dels còmics, no m'agraden especialment, però no sé que faig que sempre els veig!
I evidentment aquest tercer Batman també l'he vist.
Primera perquè els he vist tots i segona per què el director és Christopher Nolan , un dels directors més interessants que crec que hi ha avui dia.
Memento considerada una pel·lícula de culte, em va semblar una història molt interessant , poc convencional i no apte per a tots es públics, així com Insomnia on Al Pacino ho passa realment malament per què no pot dormir en tot el metratge. Inception, ja en vaig parlar en el seu moment, però li deuria agradar per què ha tornat a treballar amb l'excel·lent Marion Cottillard. Després en parlarem d'ella.Però centrem-nos en la cinta.
No és la història que m'ha atret més , tot i que la trobo molt interessant, crec que el metratge, massa llarg, fa que allargui certs moments que es podrien explicar d'una manera més fluida i no allargar escenes perquè si. Explica masses coses i tot i que té un bon muntatge, això no ho nego que fa que no et perdis en cap moment, no treu que tres quarts d'hora menys de cinta s'agrairien. En una pel.lícula així el que vols és espectacularitat i grans escenes d'acció i això Nolan ho dóna en safata.
La història? És interessant sens dubte, els amants del còmic hi gaudiran, o això és el que em va dir una amiga que m'ha ensenyat a entendre una mica més el personatge... obscur, profund, massa fosc per a mi.. suposo que jo tinc el concepte de que els còmics són per passar-t'ho bé i em sobte que hi hagi aquesta filosofia.
Sens dubte però, el que més em va agradar és el final. Un final molt ben resolt, que evidentment no explicaré, i que deixa oberta la porta per a una quarta part, on apareixerà el seu etern company molt ben perfilat en la seva aparició en aquesta cinta.
En quants als personatges i als actors que els protagonitzen, repeteixen un extraordinari Christian Bale on el seu Batman segurament serà el més recordat dintre d'uns anys, més que en Keaton o l'horrorós Clooney. És el més complert on la interpretació de Bale demostra una vegada més lo gran actor que és.
Gary Oldman, Morgan Freeman i l'extraordinari Alfred-Michael Caine, segueixen sent uns secundaris de luxe (i una aparició especial de Liam Neeson) , on sense ells part de la pel·lícula no tindria raó de ser.
Les noves aportacions: les noies, on hi ha la cara i la creu amb una meravellosa Cotillard, resolen el seu personatge de manera gairebé bé prefecte (s'ha de reconèixer que la seva evolució de personatge és molt bona!) i la nova catwoman (que en cap moment es fa referència al seu nom, cosa que agraeixo enormement a Nolan) on tot i que Anne Hathaway que no suporto està de forma correcte, no li arriba a la sola de la sabata de la Michelle o fins i tot si m'apureu a la Halley Berry on els seus personatges eren molt més calculats i espectaculars.
Em va sorprendre també l'aparició de Mathew Modine, actor que avui perdut la pista i malgrat no tenir un paper molt agraït resol bé la seva papereta.
En quant al “villà” de la cinta , Bane, el trobo francament ridícul, no sé qui vaig sentir dir-li que només li faltava la corretja i el gos al costat, i és cert, no em va motivar absolutament gens i tot i així té una de les escenes més peculiars de la cinta: malgrat Batman tenir els artilugis o els gadgets més poderosos i Bane les armes més mortíferes, resolen les seves diferències a base de cops de puny!! ho vaig trobar genial! 
 
Evidentment el més gran dels dolents per a mi serà el Joker de Heath Ledger.
La cinta arrasarà, of course!! però no deixa de ser un bon entreteniment per a una tarda d'estiu, no us deixeu les crispetes!!!
Puntuació: 7/10

diumenge, 3 de juny del 2012

CINEMA I EDUCACIÓ






Molt deixat tinc  el blog .... ho sé i us demano disculpes, no sempre les circuntàncies t'ajuden a poder estar tan activa com abans , tot i que en tinc ganes de tornar-hi amb forces....

Un tastet de l'últim que he fet és la entrada a Zinefilas que em tocava el divendres, per què és un compromís que vaig adoptar i no el vull deixar!
Però si teniu paciència: I'll be back!!!!! com deia Terminator!

divendres, 13 d’abril del 2012

LES DONES DE BILLY WILDER




Avui a Zinefilas li dedico la entrada a les dones de Billy Wilder. Aquells personatges que més m'han impactat interpretades per dones, actrius, monstres cinematogràfics que han passat a la història del cinema.
Si voleu, ja sabeu. Zinefilaz

diumenge, 8 d’abril del 2012

EL HAVRE

Ja fa temps que la vaig veure, però encara en tinc un bon record d'aquesta última pel·lícula d' Aki Kaurismaki, director finlandès una mica curiós en filmografia. Jo no l'he seguit massa, ho confesso i vaig anar una mica a palpentes amb aquesta cinta, però reconec que en vaig sortir gratament sorpresa.
Reconec també que has d'estar molt predisposada per veure aquest tipus de cinema una mica surrealista, entre lo modern i lo clàssic en que els personatges són del tot estranys i que a vegades sembla que no hi pintin gaire en la història, com per exemple el paper del policia , que recorda més a un inspector Clousseau o un Louis de Funès (ara tant de moda , en el cicle que està fent TV3).
Marcel Marx, excel·lentment interpretat per André Wilms, (una altra de l'encert de la pel·lícula són els seus actors desconeguts, si més no per a mi, tot i que tots han treballat més d'una vegada amb el director!), és un escriptor bohemi que s'ha auto-exiliat a la ciutat de El Havre, no sabem ben bé per què (i tampoc és del tot important) probablement per sentir-se més proper a la gent real, i que ara treballa de neteja botes. Viu feliç amb la seva dona, però la seva vida dona un gir quan apareix un noi immigrant que ha arribat de l'Àfrica negra i que li demana que vol arribar a veure al seu oncle que està a Gran Bretanya i juntament amb la malaltia de la seva dona, Marcel haurà de deixar de banda la seva indiferència i fer renéixer el seu optimisme i la seva solidaritat amb l'ajut dels habitats del seu barri per posar solucions a tots els problemes que li van sorgint.
És cert, que és un petit conte d'hades, fins i tot diria que hi ha un cert pessimisme en la felicitat de cada un dels personatges però aquesta petita- gran pel·lícula de Kaurismaki, plena de solidaritat i de dignitat de les persones et fa sortir amb un petit somriure del cinema.
Acabo de veure i de llegir el que han escrit les meves companyes Troyana i Manderly , us recomano que també us les llegiu!
Puntuació: 8/10

dissabte, 17 de març del 2012

SHAME


Algú podria explicar-me per què van nominar a Pitt i a Clooney i no a Grosling i a Fassbender??? Per què jo no ho entenc!!
Em trec el barret davant de la interpretació que fa Michael Fassbender, actor alemany que sembla que ara està omnipresent en moltes produccions, en aquesta cinta de Steve McQueen.
Pel·lícula que té moltes coses amb comú amb el Drive de Ryan Grosling. Ambdues interpreten a personatges solitaris, sense passat, enfadats amb ells mateixos i amb la vida...que viuen el present d'una manera gairebé esquizofrènica....
Brandon, és un home culte, agradable, amb un bon treball que viu en un confortable apartament de Manhattan. És guapo i té a totes les dones que vol o voldria tenir però té un greu problema... és un addicte al sexe i no pot comprometre's a ningú... Ell s'accepta tal com és i així li passen els dies... però la seva vida se li gira completament del revés quan arriba la seva germana petita que té tants o més problemes que ell.
El més interessant de la pel·lícula és que no saps quin passat tenen els dos germans (una altra punt en comú amb Drive), i ell no vol fer-se responsable de la seva germana per què ja té prou amb la seva vida però ella li demana a crits aquest ajut que ell vol denegar-li constantment. És una relació estranya de voler i no poder, s'estimen però a la vegada no poden viure plegats per què no es suporten i això fa que la seva relació pengi d'un fil constantment.
Shame és una pel·lícula dura... sense contemplacions, amb plànols curts que opten més per la imaginació que no pas per lo explícites que poden ser. Indaga sobre els nostres sentiments més profunds, però a la vegada les necessitats més bàsiques i de les experiències que més ens poden marcar.
Fassbender crea un personatge tèrbol, però a la vegada molt creïble, la seva evolució cap a la decadència, diria jo que és gairebé magistral, com es va deixant anar perquè no aguanta més i no li importa que tot el seu mon exploti.
Sissy, interpretada una vegada més i no em cansaré de repetir-ho, per la meravellosa Carey Mulligan (una coincidència més amb Drive de la qual també n'és protagonista), la seva tendresa i també la seva decadència porten al seu germà al més fons del pou... la seva interpretació de New York, New York és una de les més impressionants que he sentit mai (evidentment sense desmereixa a la gran Liza), que posen literalment els pèls de punta!.
Pel·lícula gens fàcil de veure.... però jo diria que imprescindible la seva visió...
Puntuació: 9/10

dimecres, 14 de març del 2012

WAR HORSE


Steven Spielberg té un seriós problema. De fa ja molt de temps i és que sempre decau em la llagrimeta fàcil. Si fos un director amb finals més sensibles que no sensibleros seria més gran de l que ja és. I és el que penso per què crec que és un molt bon director, però els seus finals sempre són tremendos...
War horse és la història d'un cavall. Des de que és un poltre fins adult i ens explica quin és el seu bagatge al llarg de varios anys. I d'Albert el noi que el cuida des de petit i amb el que entaula una ferma amistat que perdurarà al llarg del temps.
Joey, que així és diu el cavall haurà de passar diferents proves dures per poder finalment tornar al seu amo, evidentment la més dura de totes és la que viurà durant la Primera Guerra Mundial.
Emmirallant-se als clàssics, Spielberg fa tota una ofrena de plànols a quin més clàssic.... recordant sobre tot al més gran dels directors de l'època en rodar plànols generals com era John Ford, i emulant a pel·lícules com El hombre tranquilo sobretot en la primera part de la pel·lícula quan presenten als personatges tant humà com èquid.
La pel·lícula tot i ser llarga no es fa pesada perquè està muntada en episodis, on el nexe comú és el cavall. Va passant d'un costat a l'altra com si d'una baldufa es tractés, al cantó britànic, al francès, a l'alemany.... presentant d'aquesta manera tots els aspectes de la guerra...
Els plànols més espectaculars són els de la guerra, sens dubte , no puc negar que Spielberg, malgrat tot, és un gran director, i la seva càmera ens endinsa en un món terrorífic ple de morts, de trinxeres i de sacrificis que en realitat no serveixen per a res i això ho retrata molt bé.
Amb un repartiment espectacular, des dels pares del noi formats per la sempre convincent Emily Watson (que gran que està ja!!!) i el fantàstic Peter Mullan, es va passant per tota una sèrie d'actors dels diferents països per on passa el cavall.
Del cavall també en vull parlar, perquè a part de ser el veritable protagonista és el que em va agradar més. Van utilitzar més de 14 cavalls sense comptar els extres.... suposo que també van haver-hi animatrònics per què en una escena en que ho vaig passar francament malament suposo que n'utilitzarien un..... sempre em fixo en els últims títols de crèdit on diuen que cap animal ha estat malmès en la cinta.... Així ho espero perquè sinó els denuncio!!!!
Puntuació: 6/10

diumenge, 11 de març del 2012

MI SEMANA CON MARILYN

La Marilyn és un personatge que sempre m'ha fascinat.
Des de petita he considerat que tot i que sé que és el gran sex-symbol per excel·lència també sempre he pensat que era... és una grandíssima actriu. I a més una gran actriu de comèdia que és el més difícil de fer.
Però la seva vida personal es va menjar literalment la seva vida com a actriu. Era una dona fràgil, com la Piaf, com la Garland com tantes d'altres que no van poder-ho superar.
La Monroe era fràgil però a la vegada també sabia vendre la seva imatge i d'això se'n va saber aprofitar, potser sense voler-ho ... potser premeditadament .. mai ho sabrem però els que més a prop van ser d'ella tampoc no ho deixen clar. Ha estat , és i serà una de les dones més admirades del planeta... i durant tota la seva vida l'han imitada.... les més grans i les desconegudes...
Ara s'ha estrenat Mi semana con Marilyn. Les vivències d'un d'aquests nois-homes que van passar per la seva vida i que probablement no signifiqués res per a ella però que per el noi va ser un record que li va perdurar de per vida i que en va escriure un llibre, en realitat dos: un primer en que explicava el que va passar durant el rodatge de El principe y la corista a Anglaterra, ell com a tercer assistent de director ( o sigui com el pelapatates) i un segon llibre en que realment explicava una setmana que va passar amb ella quan va voler escapar del rodatge...
Una pel·lícula sobre la Marilyn i a més sobre la història sobre un rodatge era, evidentment obligatòria per a mi, i no em va defraudar gens.
Ja sabia que hi havia hagut molt de merder durant el rodatge, per les exigències de Sir Olivier i per les mancances, oblits i deixadeses de l'estrella, el rodatge havia esdevingut, tens, i interminable però sens dubte i com sempre havia dit Billy Wilder la càmera estava enamorada de la Marilyn i en aquella com en tantes d'altres ella va fer un gran paper.
En aquesta cinta el qui fa de noiet és un desconegut per a mi, l'altre dia el vaig veure en la publicitat d'una marca de roba, o sigui que deu sortir de la moda... el gran Sir Lawrence Olivier està interpretat i no podria ser un altre, per Kenneth Brannagh (que tant Shakespeare ha fet com el mestre!!!), i gairebé que podria dir que ho fa magistralment, perquè hi ha moments en que realment era ell, aconseguida nominació (s'ha de veure en versió original, of course), la gran Vivien Leigh la interpreta una oblidada Julia Ormond, Judi Dench interpreta a una gran dama britànica que és la única que dona recolzament a la diva americana, Emma Watson en el seu primer paper serio després dels Potters.
I llavors, està ella, la Marilyn, perquè si una cosa fa la gran Michelle Williams és simplement fer de Marilyn. Ja des del primer segon de la cinta t'oblides de qui està interpretant-la , i només la veus a ella, i retrocedeixes als anys cinquanta, en la seva època, al seu ambient i a tot allò que la rodejava.
Està simplement magnífica.... llàstima que aquest any competia amb la gran Streep i la no menys gran Close, perquè sens dubte es mereixia tots els premis del món!!!!
Grandíssima actuació!
Puntuació:9/10

dimecres, 7 de març del 2012

INTOCABLE


Vaig tenir la gran sort de poder assistir a la preestrena de Intocable, presentat per el programa de ràdio de La claqueta de la que sóc seguidora de fa mooolts anys!!!!
Era una pel·lícula que ja tenia present d'anar a veure però vaig tenir la sort com ja he dit d'avançar-me a la seva estrena.
Tot i que no soc gran seguidora del cinema francès, he de reconèixer que sovint m'avorreix terriblement, a vegades en sóc contradictòria per què últimament he disfrutat de cintes com Pequeñas mentiras sin importancia o Tímidos anónimos que em van tornar una mica la fe en aquest cinema!
Intocable arribarà a les nostres pantalles com la pel·lícula (a punt està!) més vista de tots els temps a França. Gairebé 18 milions d'espectadors que és ràpid de dir-ho però la crítica l'avala.
És una bona història, és una bona pel·lícula, ho he de reconèixer.... un preciós cant a l'amistat entre dos homes aparentment diferents, vaja que no tenen res a veure.
Phillipe (François Clouzet) és un ric tetraplègic que busca un assistent, un dia en que estan fent entrevistes per trobar-ne un, apareix en Driss (Omar Sy) un noi negre de l'extraradi de Paris amb antecedents que només vol la signatura del ric per poder cobrar de l'atur. Li diu que torni a l'endemà que ja li signarà.
Llavors li ofereix la feina i ell accepta pel simple fet que la seva mare la fet fora de casa i no sap on anar!!!
I es aquí on comença una bonica història d'amistat en que el noi tracta humanament al ric.
El guió és tan ric en matisos , és tendre, és seriós però a la vegada còmic, tracta el tema de la tetraplegia i en general dels malalts crònics amb una delicadesa extrema... en cap moment cau en la llagrimeta fàcil, hi ha moments surrealistes però que podrien passar i que fan que estiguis amb un somriure d'orella a orella durant tota la pel·lícula: l'essència de la història és el que realment importa, és una historia humana, que permet superar barreres i mirar molt més enllà sense tenir en compte ni estereotips ni punyetes. És una comèdia fresca, un cant a la vida....
Clouzet, no m'havia de demostrar res, ja sé que és un gran actor però en aquesta cinta és llueix... només mou el cap i el munt de expressions i sensacions que ens mostra en la seva cara són impagables... Omar Sy li va prendre el Cèsar a Jean Dujardin, que si no hagués estat ell li hauria donat de ben grat per què realment està magnífic... però el meu cor se'n va cap el protagonista de The Artist.
Imprescindible!
Puntuació: 9/10

dilluns, 5 de març del 2012

TRES

A partir d'una idea de Troyana una de les companyes de Zinefilas. La Lu i jo ens varem apuntar a escriure una entrada a tres sobre trios amorosos de pel.lícules!!!
Aquest n'és el resultat!!! i n'estic molt contenta!!


Passeu-vos-hi que és força interessant!!!!
A veure si endevineu de quines pel.licules parlem!!!!






.






dijous, 23 de febrer del 2012

ALBERT NOBBS


Glenn Close ha tingut la desgràcia de decidir fer la seva producció el mateix any en que Meryl Streep ha fet de Margaret Tatcher.
I això és un gran problema per a ella... els membres de l'Acadèmia podrien repetir l'exemple de l'any 1968 quan van donar ex-aequo, presentats per Ingrid Bergman, l'Oscar a la millor actriu a Barbra Streisand per Funny Girl i a Kate Hepburn per Un león en invierno (encara que de fet n'haurien pogut donar tres per què l'altra era Vanessa Redgrave a Isadora... bufff!!!!).
En fi , parlem de la cinta.
Aquesta és la tercera col·laboració de l'actriu amb Rodrigo Garcia, si em permeteu, el successor natural de George Cukor en relació a ser un gran director d'actrius (amb permís del nostre Almodóvar), i els resultats no poden ser millors. Albert Nobbs era una autèntica obsessió per Close des de que fa vint anys va interpretar el personatge als escenaris de Broadway... i no m'estranya ,ara amb la distància d'uns dies d'haver-la vist , crec que el seu personatge és del més extraordinari. Necessitava digerir la pel·lícula per què és d'aquelles que pots sortir totalment descol·locat del cinema (és el que em va passar a mi!) però a mida que van passant els dies , la història et va entrant i admires cada vegada més ja no només el personatge sinó la genial interpretació de Close. És evident que Glenn Close és una de les grans del cinema, si més no crec que té una de les millors escenes de la història del cinema, i aquí animo a que llegiu el fantàstic anàlisis que en va fer la meva amiga Troyana de la pel·lícula on surt aquesta escena.... l'escena final de Las amistades peligrosas, quan es treu el maquillatge i li cau la llàgrima.
Però tornem, que me'n vaig....
Albert Nobbs, té una història senzilla....aparentment...en un context molt complex. En la època victoriana, a Irlanda del segle XIX, una dona ha de fer passar-se per un home si vol tenir una educació i un negoci propi. Albert, és aquesta dona, presonera en una roba d'home que treballa en un hotelet i del qual tothom li té un respecte i a la vegada passa totalment desapercebuda. Ella voldria tenir una família i un negoci i és quan pensa en la possibilitat de casar-se amb una de les cambreres de l'hotel... I ja no explico més per què , personalment vaig estar enganxada tota la cinta i el final és d'aquells que no t'esperes i que està molt ben resolt.
Garcia, amb una cura de detalls impressionant, et fa entrar en una atmosfera sensible, que et va fent empatitzar poc a poc amb aquest personatge fràgil que viu la vida a través dels altres, és un simple espectador del que li va passant per davant, amb resignació i silenci.
Amb una colla d'actors secundaris extraordinaris, Brendan Gleeson, Jonathan Rhys Meyers (l'Enric VIII de la sèrie), Mia Wasikoska (en el paper de la cambrera objecte de desig d'Albert , amb una progressió ascendent molt interessant), una meravellosa i odiosa Pauline Collins i la també nominada, i desconeguda totalment per a mi Janet McTeer, excel·lent acompanyant a una meravellosa i exquisida Glenn Close, en un paper dificilíssim d'interpretar, sense cap expressió facial durant tota la pel·lícula, sense maquillatge, reclosa en un vestit que no la deixa demostrar cap moviment estrany o sentiment aparent. Senzillament extraordinària....
La millor escena... sens dubte la de la platja, meravellosa!!!
No és una pel·lícula fàcil de veure, ho sé, és de ritme lent i sembla que no et va explicant res, però en això radica la genialitat de Rodrigo Garcia i de les interpretacions de tots, que al cap d'uns dies , encara no et pots treure del cap la història d'aquesta dona.
Imprescindible!! i reitero, podrien fer un ex-aequo!! s'ho mereixen les dues!
Puntuació: 9/10

dilluns, 20 de febrer del 2012

ELS PREMIS GOYA

No ens enganyem , qualsevol cerimònia de premis és pesada, i llarga... simplement per què la repartició de premis sempre es fa eterna...
Pot ser avorrida, sense ritme, amb presentadors que no saben portar la gala, o sigui que no siguin showmans o, per altra banda pot ser amena, divertida i que passi d'allò més bé, malgrat la durada.
Va ser el cas d'ahir.
A mi em va agradar.
Començant pel número inicial, Eva Hache, la presentadora de la cerimònia, la showoman va ser divertida, en alguns moments, fins i tot reivindicativa, punyent però sempre força respectuosa amb els convidats, cosa que no es pot dir d'altres cerimònies malgrat em pesi dir-ho.
La cosa ha estat força repartida. Però és evident que la gran guanyadora ha estat No habrá paz para malvados, que he de confessar que no he vist però que penso posar-hi remei ben aviat!.
En quant als premis, crec que merescuts, i parlo sobre tot dels d'actors i actrius...començant per un genial Lluís Homar per Eva, amb el seu primer Goya (no crec que li faltin gaire premis més a un dels grans de casa nostra), passant per Maria León, abraçada efusivament al seu germà Paco, ambdós actors còmics però ella reconeguda per un paper ben dramàtic a La voz dormida, a Jan Cornet, com a actor revelació per La piel que habito, un altra català, així com Kike Maillo (català again!) el director revelació per Eva , amb un dels discursos més emotius dedicats a la nena Claudia.... que no va poder ser nominada per l'edat però que també s'ho hauria merescut, o els grans José Coronado, que ja li tocava i que està brutal en el paper de policia corrupte.. o una debilitat com Elena Anaya, preciosa i sobre tot humil, molt humil que dedicava i compartia els seus premis amb les seves companyes nominades i li donava les gràcies sinceres a Pedro Almodovar pel paper (i als seus maquilladors, que també es van emportar l'estatueta!).
Bons números musicals, bones presentacions de pel·lícules, bones recomanacions per part de Cayetana Guillén Cuervo, molt bones!!! i un final de festa, amb una Eva Hache brillant donant els últims consells a Billy Cristal!!! Genial!!!!
Espero que repeteixi l'any que ve , perquè per ser la primera vegada ho ha fet molt bé!!!!

diumenge, 19 de febrer del 2012

MONEYBALL



Advertència: Si no t'agrada el beisbol o no hi entens gaire tens el perill de perdre't molta part de la història!
Dit això, jo em vaig arriscar i la vaig anar a veure. No hi entenc però el beisbol és un esport que em crida l'atenció. Però em vaig perdre. Massa matemàtiques, massa termes beisbolístics, és diu així!, que em van fer perdre varies vegades en la història i a més es parla de molts jugadors que deuen ser reals.
És una pel·lícula per als americans , sense cap mena de dubte.
Basada en una història real , la pel·lícula ens explica la historia d'un gerent d'un equip de beisbol no gaire bo, que mitjançant un noi que no entén de beisbol però si de matemàtiques aconsegueix els factors necessaris per fer un equip vencedor, amb jugadors que no són grans estrelles però que poden donar molt per l'equip.
Amb un guió d'Alan Sorkin el de La red social, un guió amb una solvència inqüestionable, va ser guionista de la fabulosa El ala oeste de la Casablanca, el guió d'aquesta sense fer-se pesada , personalment no em va interessar. Així com el protagonista absolut a Los descendientes és en George Clooney aquí ho és en Brad Pitt, i els dos amics han estat recompensats en ambdues nominacions als Oscars.
A mi, que voleu que us digui, segueixo pensant que la millor actuació d'aquest any és la de Jean Dujardin a The Artist, però també reconec que si penso en mentalitat americana i he de decidir potser ho faria amb algun d'aquests dos papers... espero equivocar-me.
Tot i ser Pitt el màxim protagonista de la història s'acompanya d'uns secundaris que fan de la història una mica més interessant. Phillip Seymour Hoffman, sempre perfecte en els seus papers, interpreta a l'entrenador d'aquest equip una mica a la deriva, sense creure gens amb les noves tècniques del gerent i en el que potser, tenen les seqüències més interessants. Jonah Hill com a aquest noi matemàtic que apareix en una reunió en la que va en Pitt i que aquest decideix saber que és el que fa exactament i arriscar-se amb ell, també està nominat. I encara que surt poc, sempre és una presència molt , però que molt agradable la de Robin Wright, ja sense el Penn, fent de la ex-dona del protagonista i mare de la filla , la que posa el toc més sensible de la història.
Puntuació: 6/10

dimarts, 14 de febrer del 2012

LOS DESCENDIENTES


Sempre s'ha dit que aquells que viuen en una illa són gent especial. Ja sigui per què és un context agobiant, en el qual saps que si no és en vaixell o avió no pots sortir d'allà o per altre banda és un context íntim en què només et pots valdre per tu mateix per què pots no tenir ajut de l'exterior.
Los descendientes té aquestes dues vessants. En George Clooney el protagonista de la historia viu entre dos situacions que li resulten agobiants però a la vegada íntimes.
Per una banda és el descendent directe d'una família que té l'últim terreny verge d'una illa de Hawai i ell , davant d'una família nombrosa formada per molts cosins, és el responsable últim de que s'ha de fer amb aquest terreny, ell té la darrera decisió i això el col·loca en una posició una mica incòmode. Paral·lelament la seva dona acaba de tenir un accident que l'ha deixat en coma profund i ha de decidir si la desendolla o no, i amb el sentiment terrible de decidir que ha de fer se n'assabenta per la seva pròpia filla de què la seva dona l'enganyava.
Matt King (Clooney) es troba sol i amb la difícil situació de resoldre tot el que li ha passat en tant poc temps. Ell tampoc era responsable de l'educació de les seves filles i se li ajunta que ara a d'educar-les sol. Però la gran, la rebel Alexandra (excel·lent debut de Shailene Woodly), li farà obrir els ulls i que al llarg de la pel·lícula serà la seva única ajuda en totes les decisions que ha de prendre.
Nominada en varies categories , la més important crec, és la de l'actor principal. George Clooney és l'únic protagonista de la història carregant ell solet a les seves espatlles una història dura sobre un home que ha creat un arxipèlag emocional i mai millor dit en una illa que l'ha tancat a tot.
Bona direcció d'Alexander Payne , que tot i que la pel·lícula no m'ha desagradat vaig sortir molt més satisfeta de la seva darrera cinta: Entre copas.
N'he sentit molt bones crítiques, jo potser no seria tan emocionalment oberta, però en reconec un bon treball de Clooney. Però no crec que es mereixi l'Oscar...
Puntuació: 7/10

diumenge, 5 de febrer del 2012

NADER Y SIMIN, UNA SEPARACIÓN

Nader i Simin és un matrimoni iraní que d'alguna manera encara s'estima , però s'estan separant perquè ella vol marxar de la ciutat i ell no vol. La filla decideix finalment quedar-se amb el seu pare.
Ell no vol marxar per una raó de pes, el seu pare té alzehimer i no el vol deixar sol. Però treballa i ha de llogar a una dona perquè es faci càrrec d'ell i de la casa mentre està treballant.
És una pel·lícula amb una presentació relativament senzilla que es va complicant a mida que passa el metratge enganxant-te a la història primer d'una manera lenta però que va copsant la teva atenció i interès per el que els hi passa.
Amb un guió molt intel·ligent amb el que el director Asghar Farhadi, t'endinsa en un microclima de mentides, pors, crítica social , religiosa i moral totalment actual. Tots els personatges menteixen, cap se n'escapa però el més interessant de la història és que entens a cada un dels personatges i entens per què menteixen i per que ho fan, per què cadascú té la seva raó i els seus motius per fer-ho i lo brillant de la historia és que no et pots posar de part de ningú ni jutjar que fa cap d'ells per què tots ho fan amb un objectiu propi.
I és evident que voldria fer un especial esment sobre la parella protagonista, tots estan molt bé però el matrimoni , els dos actors van guanyar el premi a Berlín juntament amb la pel·lícula, estan realment espectaculars. Tots dos lluiten pel que volen i en el fons per millorar com a parella encara que no s'ho demostrin però els dos tenen suficients motius com per haver de lluitar per separat.
El final és tan bo com tot el desenvolupament de la historia, vols saber que passarà, però com la vida mateixa és tota una incògnita, malgrat te'l puguis construir tu mateix.
Pel·lícula nominada per a millor de parla no anglesa, té veritables possibilitats per a guanyar , i si jo fos de l'Acadèmia, sens dubte que la votaria.
És una gran pel·lícula!
Puntuació: 9/10