dimecres, 25 de juliol del 2012

EL CABALLERO OSCURO: LA LEYENDA RENACE (BATMAN 3)

No sóc una seguidora fervent dels còmics, no m'agraden especialment, però no sé que faig que sempre els veig!
I evidentment aquest tercer Batman també l'he vist.
Primera perquè els he vist tots i segona per què el director és Christopher Nolan , un dels directors més interessants que crec que hi ha avui dia.
Memento considerada una pel·lícula de culte, em va semblar una història molt interessant , poc convencional i no apte per a tots es públics, així com Insomnia on Al Pacino ho passa realment malament per què no pot dormir en tot el metratge. Inception, ja en vaig parlar en el seu moment, però li deuria agradar per què ha tornat a treballar amb l'excel·lent Marion Cottillard. Després en parlarem d'ella.Però centrem-nos en la cinta.
No és la història que m'ha atret més , tot i que la trobo molt interessant, crec que el metratge, massa llarg, fa que allargui certs moments que es podrien explicar d'una manera més fluida i no allargar escenes perquè si. Explica masses coses i tot i que té un bon muntatge, això no ho nego que fa que no et perdis en cap moment, no treu que tres quarts d'hora menys de cinta s'agrairien. En una pel.lícula així el que vols és espectacularitat i grans escenes d'acció i això Nolan ho dóna en safata.
La història? És interessant sens dubte, els amants del còmic hi gaudiran, o això és el que em va dir una amiga que m'ha ensenyat a entendre una mica més el personatge... obscur, profund, massa fosc per a mi.. suposo que jo tinc el concepte de que els còmics són per passar-t'ho bé i em sobte que hi hagi aquesta filosofia.
Sens dubte però, el que més em va agradar és el final. Un final molt ben resolt, que evidentment no explicaré, i que deixa oberta la porta per a una quarta part, on apareixerà el seu etern company molt ben perfilat en la seva aparició en aquesta cinta.
En quants als personatges i als actors que els protagonitzen, repeteixen un extraordinari Christian Bale on el seu Batman segurament serà el més recordat dintre d'uns anys, més que en Keaton o l'horrorós Clooney. És el més complert on la interpretació de Bale demostra una vegada més lo gran actor que és.
Gary Oldman, Morgan Freeman i l'extraordinari Alfred-Michael Caine, segueixen sent uns secundaris de luxe (i una aparició especial de Liam Neeson) , on sense ells part de la pel·lícula no tindria raó de ser.
Les noves aportacions: les noies, on hi ha la cara i la creu amb una meravellosa Cotillard, resolen el seu personatge de manera gairebé bé prefecte (s'ha de reconèixer que la seva evolució de personatge és molt bona!) i la nova catwoman (que en cap moment es fa referència al seu nom, cosa que agraeixo enormement a Nolan) on tot i que Anne Hathaway que no suporto està de forma correcte, no li arriba a la sola de la sabata de la Michelle o fins i tot si m'apureu a la Halley Berry on els seus personatges eren molt més calculats i espectaculars.
Em va sorprendre també l'aparició de Mathew Modine, actor que avui perdut la pista i malgrat no tenir un paper molt agraït resol bé la seva papereta.
En quant al “villà” de la cinta , Bane, el trobo francament ridícul, no sé qui vaig sentir dir-li que només li faltava la corretja i el gos al costat, i és cert, no em va motivar absolutament gens i tot i així té una de les escenes més peculiars de la cinta: malgrat Batman tenir els artilugis o els gadgets més poderosos i Bane les armes més mortíferes, resolen les seves diferències a base de cops de puny!! ho vaig trobar genial! 
 
Evidentment el més gran dels dolents per a mi serà el Joker de Heath Ledger.
La cinta arrasarà, of course!! però no deixa de ser un bon entreteniment per a una tarda d'estiu, no us deixeu les crispetes!!!
Puntuació: 7/10

diumenge, 3 de juny del 2012

CINEMA I EDUCACIÓ






Molt deixat tinc  el blog .... ho sé i us demano disculpes, no sempre les circuntàncies t'ajuden a poder estar tan activa com abans , tot i que en tinc ganes de tornar-hi amb forces....

Un tastet de l'últim que he fet és la entrada a Zinefilas que em tocava el divendres, per què és un compromís que vaig adoptar i no el vull deixar!
Però si teniu paciència: I'll be back!!!!! com deia Terminator!

divendres, 13 d’abril del 2012

LES DONES DE BILLY WILDER




Avui a Zinefilas li dedico la entrada a les dones de Billy Wilder. Aquells personatges que més m'han impactat interpretades per dones, actrius, monstres cinematogràfics que han passat a la història del cinema.
Si voleu, ja sabeu. Zinefilaz

diumenge, 8 d’abril del 2012

EL HAVRE

Ja fa temps que la vaig veure, però encara en tinc un bon record d'aquesta última pel·lícula d' Aki Kaurismaki, director finlandès una mica curiós en filmografia. Jo no l'he seguit massa, ho confesso i vaig anar una mica a palpentes amb aquesta cinta, però reconec que en vaig sortir gratament sorpresa.
Reconec també que has d'estar molt predisposada per veure aquest tipus de cinema una mica surrealista, entre lo modern i lo clàssic en que els personatges són del tot estranys i que a vegades sembla que no hi pintin gaire en la història, com per exemple el paper del policia , que recorda més a un inspector Clousseau o un Louis de Funès (ara tant de moda , en el cicle que està fent TV3).
Marcel Marx, excel·lentment interpretat per André Wilms, (una altra de l'encert de la pel·lícula són els seus actors desconeguts, si més no per a mi, tot i que tots han treballat més d'una vegada amb el director!), és un escriptor bohemi que s'ha auto-exiliat a la ciutat de El Havre, no sabem ben bé per què (i tampoc és del tot important) probablement per sentir-se més proper a la gent real, i que ara treballa de neteja botes. Viu feliç amb la seva dona, però la seva vida dona un gir quan apareix un noi immigrant que ha arribat de l'Àfrica negra i que li demana que vol arribar a veure al seu oncle que està a Gran Bretanya i juntament amb la malaltia de la seva dona, Marcel haurà de deixar de banda la seva indiferència i fer renéixer el seu optimisme i la seva solidaritat amb l'ajut dels habitats del seu barri per posar solucions a tots els problemes que li van sorgint.
És cert, que és un petit conte d'hades, fins i tot diria que hi ha un cert pessimisme en la felicitat de cada un dels personatges però aquesta petita- gran pel·lícula de Kaurismaki, plena de solidaritat i de dignitat de les persones et fa sortir amb un petit somriure del cinema.
Acabo de veure i de llegir el que han escrit les meves companyes Troyana i Manderly , us recomano que també us les llegiu!
Puntuació: 8/10

dissabte, 17 de març del 2012

SHAME


Algú podria explicar-me per què van nominar a Pitt i a Clooney i no a Grosling i a Fassbender??? Per què jo no ho entenc!!
Em trec el barret davant de la interpretació que fa Michael Fassbender, actor alemany que sembla que ara està omnipresent en moltes produccions, en aquesta cinta de Steve McQueen.
Pel·lícula que té moltes coses amb comú amb el Drive de Ryan Grosling. Ambdues interpreten a personatges solitaris, sense passat, enfadats amb ells mateixos i amb la vida...que viuen el present d'una manera gairebé esquizofrènica....
Brandon, és un home culte, agradable, amb un bon treball que viu en un confortable apartament de Manhattan. És guapo i té a totes les dones que vol o voldria tenir però té un greu problema... és un addicte al sexe i no pot comprometre's a ningú... Ell s'accepta tal com és i així li passen els dies... però la seva vida se li gira completament del revés quan arriba la seva germana petita que té tants o més problemes que ell.
El més interessant de la pel·lícula és que no saps quin passat tenen els dos germans (una altra punt en comú amb Drive), i ell no vol fer-se responsable de la seva germana per què ja té prou amb la seva vida però ella li demana a crits aquest ajut que ell vol denegar-li constantment. És una relació estranya de voler i no poder, s'estimen però a la vegada no poden viure plegats per què no es suporten i això fa que la seva relació pengi d'un fil constantment.
Shame és una pel·lícula dura... sense contemplacions, amb plànols curts que opten més per la imaginació que no pas per lo explícites que poden ser. Indaga sobre els nostres sentiments més profunds, però a la vegada les necessitats més bàsiques i de les experiències que més ens poden marcar.
Fassbender crea un personatge tèrbol, però a la vegada molt creïble, la seva evolució cap a la decadència, diria jo que és gairebé magistral, com es va deixant anar perquè no aguanta més i no li importa que tot el seu mon exploti.
Sissy, interpretada una vegada més i no em cansaré de repetir-ho, per la meravellosa Carey Mulligan (una coincidència més amb Drive de la qual també n'és protagonista), la seva tendresa i també la seva decadència porten al seu germà al més fons del pou... la seva interpretació de New York, New York és una de les més impressionants que he sentit mai (evidentment sense desmereixa a la gran Liza), que posen literalment els pèls de punta!.
Pel·lícula gens fàcil de veure.... però jo diria que imprescindible la seva visió...
Puntuació: 9/10

dimecres, 14 de març del 2012

WAR HORSE


Steven Spielberg té un seriós problema. De fa ja molt de temps i és que sempre decau em la llagrimeta fàcil. Si fos un director amb finals més sensibles que no sensibleros seria més gran de l que ja és. I és el que penso per què crec que és un molt bon director, però els seus finals sempre són tremendos...
War horse és la història d'un cavall. Des de que és un poltre fins adult i ens explica quin és el seu bagatge al llarg de varios anys. I d'Albert el noi que el cuida des de petit i amb el que entaula una ferma amistat que perdurarà al llarg del temps.
Joey, que així és diu el cavall haurà de passar diferents proves dures per poder finalment tornar al seu amo, evidentment la més dura de totes és la que viurà durant la Primera Guerra Mundial.
Emmirallant-se als clàssics, Spielberg fa tota una ofrena de plànols a quin més clàssic.... recordant sobre tot al més gran dels directors de l'època en rodar plànols generals com era John Ford, i emulant a pel·lícules com El hombre tranquilo sobretot en la primera part de la pel·lícula quan presenten als personatges tant humà com èquid.
La pel·lícula tot i ser llarga no es fa pesada perquè està muntada en episodis, on el nexe comú és el cavall. Va passant d'un costat a l'altra com si d'una baldufa es tractés, al cantó britànic, al francès, a l'alemany.... presentant d'aquesta manera tots els aspectes de la guerra...
Els plànols més espectaculars són els de la guerra, sens dubte , no puc negar que Spielberg, malgrat tot, és un gran director, i la seva càmera ens endinsa en un món terrorífic ple de morts, de trinxeres i de sacrificis que en realitat no serveixen per a res i això ho retrata molt bé.
Amb un repartiment espectacular, des dels pares del noi formats per la sempre convincent Emily Watson (que gran que està ja!!!) i el fantàstic Peter Mullan, es va passant per tota una sèrie d'actors dels diferents països per on passa el cavall.
Del cavall també en vull parlar, perquè a part de ser el veritable protagonista és el que em va agradar més. Van utilitzar més de 14 cavalls sense comptar els extres.... suposo que també van haver-hi animatrònics per què en una escena en que ho vaig passar francament malament suposo que n'utilitzarien un..... sempre em fixo en els últims títols de crèdit on diuen que cap animal ha estat malmès en la cinta.... Així ho espero perquè sinó els denuncio!!!!
Puntuació: 6/10

diumenge, 11 de març del 2012

MI SEMANA CON MARILYN

La Marilyn és un personatge que sempre m'ha fascinat.
Des de petita he considerat que tot i que sé que és el gran sex-symbol per excel·lència també sempre he pensat que era... és una grandíssima actriu. I a més una gran actriu de comèdia que és el més difícil de fer.
Però la seva vida personal es va menjar literalment la seva vida com a actriu. Era una dona fràgil, com la Piaf, com la Garland com tantes d'altres que no van poder-ho superar.
La Monroe era fràgil però a la vegada també sabia vendre la seva imatge i d'això se'n va saber aprofitar, potser sense voler-ho ... potser premeditadament .. mai ho sabrem però els que més a prop van ser d'ella tampoc no ho deixen clar. Ha estat , és i serà una de les dones més admirades del planeta... i durant tota la seva vida l'han imitada.... les més grans i les desconegudes...
Ara s'ha estrenat Mi semana con Marilyn. Les vivències d'un d'aquests nois-homes que van passar per la seva vida i que probablement no signifiqués res per a ella però que per el noi va ser un record que li va perdurar de per vida i que en va escriure un llibre, en realitat dos: un primer en que explicava el que va passar durant el rodatge de El principe y la corista a Anglaterra, ell com a tercer assistent de director ( o sigui com el pelapatates) i un segon llibre en que realment explicava una setmana que va passar amb ella quan va voler escapar del rodatge...
Una pel·lícula sobre la Marilyn i a més sobre la història sobre un rodatge era, evidentment obligatòria per a mi, i no em va defraudar gens.
Ja sabia que hi havia hagut molt de merder durant el rodatge, per les exigències de Sir Olivier i per les mancances, oblits i deixadeses de l'estrella, el rodatge havia esdevingut, tens, i interminable però sens dubte i com sempre havia dit Billy Wilder la càmera estava enamorada de la Marilyn i en aquella com en tantes d'altres ella va fer un gran paper.
En aquesta cinta el qui fa de noiet és un desconegut per a mi, l'altre dia el vaig veure en la publicitat d'una marca de roba, o sigui que deu sortir de la moda... el gran Sir Lawrence Olivier està interpretat i no podria ser un altre, per Kenneth Brannagh (que tant Shakespeare ha fet com el mestre!!!), i gairebé que podria dir que ho fa magistralment, perquè hi ha moments en que realment era ell, aconseguida nominació (s'ha de veure en versió original, of course), la gran Vivien Leigh la interpreta una oblidada Julia Ormond, Judi Dench interpreta a una gran dama britànica que és la única que dona recolzament a la diva americana, Emma Watson en el seu primer paper serio després dels Potters.
I llavors, està ella, la Marilyn, perquè si una cosa fa la gran Michelle Williams és simplement fer de Marilyn. Ja des del primer segon de la cinta t'oblides de qui està interpretant-la , i només la veus a ella, i retrocedeixes als anys cinquanta, en la seva època, al seu ambient i a tot allò que la rodejava.
Està simplement magnífica.... llàstima que aquest any competia amb la gran Streep i la no menys gran Close, perquè sens dubte es mereixia tots els premis del món!!!!
Grandíssima actuació!
Puntuació:9/10

dimecres, 7 de març del 2012

INTOCABLE


Vaig tenir la gran sort de poder assistir a la preestrena de Intocable, presentat per el programa de ràdio de La claqueta de la que sóc seguidora de fa mooolts anys!!!!
Era una pel·lícula que ja tenia present d'anar a veure però vaig tenir la sort com ja he dit d'avançar-me a la seva estrena.
Tot i que no soc gran seguidora del cinema francès, he de reconèixer que sovint m'avorreix terriblement, a vegades en sóc contradictòria per què últimament he disfrutat de cintes com Pequeñas mentiras sin importancia o Tímidos anónimos que em van tornar una mica la fe en aquest cinema!
Intocable arribarà a les nostres pantalles com la pel·lícula (a punt està!) més vista de tots els temps a França. Gairebé 18 milions d'espectadors que és ràpid de dir-ho però la crítica l'avala.
És una bona història, és una bona pel·lícula, ho he de reconèixer.... un preciós cant a l'amistat entre dos homes aparentment diferents, vaja que no tenen res a veure.
Phillipe (François Clouzet) és un ric tetraplègic que busca un assistent, un dia en que estan fent entrevistes per trobar-ne un, apareix en Driss (Omar Sy) un noi negre de l'extraradi de Paris amb antecedents que només vol la signatura del ric per poder cobrar de l'atur. Li diu que torni a l'endemà que ja li signarà.
Llavors li ofereix la feina i ell accepta pel simple fet que la seva mare la fet fora de casa i no sap on anar!!!
I es aquí on comença una bonica història d'amistat en que el noi tracta humanament al ric.
El guió és tan ric en matisos , és tendre, és seriós però a la vegada còmic, tracta el tema de la tetraplegia i en general dels malalts crònics amb una delicadesa extrema... en cap moment cau en la llagrimeta fàcil, hi ha moments surrealistes però que podrien passar i que fan que estiguis amb un somriure d'orella a orella durant tota la pel·lícula: l'essència de la història és el que realment importa, és una historia humana, que permet superar barreres i mirar molt més enllà sense tenir en compte ni estereotips ni punyetes. És una comèdia fresca, un cant a la vida....
Clouzet, no m'havia de demostrar res, ja sé que és un gran actor però en aquesta cinta és llueix... només mou el cap i el munt de expressions i sensacions que ens mostra en la seva cara són impagables... Omar Sy li va prendre el Cèsar a Jean Dujardin, que si no hagués estat ell li hauria donat de ben grat per què realment està magnífic... però el meu cor se'n va cap el protagonista de The Artist.
Imprescindible!
Puntuació: 9/10

dilluns, 5 de març del 2012

TRES

A partir d'una idea de Troyana una de les companyes de Zinefilas. La Lu i jo ens varem apuntar a escriure una entrada a tres sobre trios amorosos de pel.lícules!!!
Aquest n'és el resultat!!! i n'estic molt contenta!!


Passeu-vos-hi que és força interessant!!!!
A veure si endevineu de quines pel.licules parlem!!!!






.






dijous, 23 de febrer del 2012

ALBERT NOBBS


Glenn Close ha tingut la desgràcia de decidir fer la seva producció el mateix any en que Meryl Streep ha fet de Margaret Tatcher.
I això és un gran problema per a ella... els membres de l'Acadèmia podrien repetir l'exemple de l'any 1968 quan van donar ex-aequo, presentats per Ingrid Bergman, l'Oscar a la millor actriu a Barbra Streisand per Funny Girl i a Kate Hepburn per Un león en invierno (encara que de fet n'haurien pogut donar tres per què l'altra era Vanessa Redgrave a Isadora... bufff!!!!).
En fi , parlem de la cinta.
Aquesta és la tercera col·laboració de l'actriu amb Rodrigo Garcia, si em permeteu, el successor natural de George Cukor en relació a ser un gran director d'actrius (amb permís del nostre Almodóvar), i els resultats no poden ser millors. Albert Nobbs era una autèntica obsessió per Close des de que fa vint anys va interpretar el personatge als escenaris de Broadway... i no m'estranya ,ara amb la distància d'uns dies d'haver-la vist , crec que el seu personatge és del més extraordinari. Necessitava digerir la pel·lícula per què és d'aquelles que pots sortir totalment descol·locat del cinema (és el que em va passar a mi!) però a mida que van passant els dies , la història et va entrant i admires cada vegada més ja no només el personatge sinó la genial interpretació de Close. És evident que Glenn Close és una de les grans del cinema, si més no crec que té una de les millors escenes de la història del cinema, i aquí animo a que llegiu el fantàstic anàlisis que en va fer la meva amiga Troyana de la pel·lícula on surt aquesta escena.... l'escena final de Las amistades peligrosas, quan es treu el maquillatge i li cau la llàgrima.
Però tornem, que me'n vaig....
Albert Nobbs, té una història senzilla....aparentment...en un context molt complex. En la època victoriana, a Irlanda del segle XIX, una dona ha de fer passar-se per un home si vol tenir una educació i un negoci propi. Albert, és aquesta dona, presonera en una roba d'home que treballa en un hotelet i del qual tothom li té un respecte i a la vegada passa totalment desapercebuda. Ella voldria tenir una família i un negoci i és quan pensa en la possibilitat de casar-se amb una de les cambreres de l'hotel... I ja no explico més per què , personalment vaig estar enganxada tota la cinta i el final és d'aquells que no t'esperes i que està molt ben resolt.
Garcia, amb una cura de detalls impressionant, et fa entrar en una atmosfera sensible, que et va fent empatitzar poc a poc amb aquest personatge fràgil que viu la vida a través dels altres, és un simple espectador del que li va passant per davant, amb resignació i silenci.
Amb una colla d'actors secundaris extraordinaris, Brendan Gleeson, Jonathan Rhys Meyers (l'Enric VIII de la sèrie), Mia Wasikoska (en el paper de la cambrera objecte de desig d'Albert , amb una progressió ascendent molt interessant), una meravellosa i odiosa Pauline Collins i la també nominada, i desconeguda totalment per a mi Janet McTeer, excel·lent acompanyant a una meravellosa i exquisida Glenn Close, en un paper dificilíssim d'interpretar, sense cap expressió facial durant tota la pel·lícula, sense maquillatge, reclosa en un vestit que no la deixa demostrar cap moviment estrany o sentiment aparent. Senzillament extraordinària....
La millor escena... sens dubte la de la platja, meravellosa!!!
No és una pel·lícula fàcil de veure, ho sé, és de ritme lent i sembla que no et va explicant res, però en això radica la genialitat de Rodrigo Garcia i de les interpretacions de tots, que al cap d'uns dies , encara no et pots treure del cap la història d'aquesta dona.
Imprescindible!! i reitero, podrien fer un ex-aequo!! s'ho mereixen les dues!
Puntuació: 9/10

dilluns, 20 de febrer del 2012

ELS PREMIS GOYA

No ens enganyem , qualsevol cerimònia de premis és pesada, i llarga... simplement per què la repartició de premis sempre es fa eterna...
Pot ser avorrida, sense ritme, amb presentadors que no saben portar la gala, o sigui que no siguin showmans o, per altra banda pot ser amena, divertida i que passi d'allò més bé, malgrat la durada.
Va ser el cas d'ahir.
A mi em va agradar.
Començant pel número inicial, Eva Hache, la presentadora de la cerimònia, la showoman va ser divertida, en alguns moments, fins i tot reivindicativa, punyent però sempre força respectuosa amb els convidats, cosa que no es pot dir d'altres cerimònies malgrat em pesi dir-ho.
La cosa ha estat força repartida. Però és evident que la gran guanyadora ha estat No habrá paz para malvados, que he de confessar que no he vist però que penso posar-hi remei ben aviat!.
En quant als premis, crec que merescuts, i parlo sobre tot dels d'actors i actrius...començant per un genial Lluís Homar per Eva, amb el seu primer Goya (no crec que li faltin gaire premis més a un dels grans de casa nostra), passant per Maria León, abraçada efusivament al seu germà Paco, ambdós actors còmics però ella reconeguda per un paper ben dramàtic a La voz dormida, a Jan Cornet, com a actor revelació per La piel que habito, un altra català, així com Kike Maillo (català again!) el director revelació per Eva , amb un dels discursos més emotius dedicats a la nena Claudia.... que no va poder ser nominada per l'edat però que també s'ho hauria merescut, o els grans José Coronado, que ja li tocava i que està brutal en el paper de policia corrupte.. o una debilitat com Elena Anaya, preciosa i sobre tot humil, molt humil que dedicava i compartia els seus premis amb les seves companyes nominades i li donava les gràcies sinceres a Pedro Almodovar pel paper (i als seus maquilladors, que també es van emportar l'estatueta!).
Bons números musicals, bones presentacions de pel·lícules, bones recomanacions per part de Cayetana Guillén Cuervo, molt bones!!! i un final de festa, amb una Eva Hache brillant donant els últims consells a Billy Cristal!!! Genial!!!!
Espero que repeteixi l'any que ve , perquè per ser la primera vegada ho ha fet molt bé!!!!

diumenge, 19 de febrer del 2012

MONEYBALL



Advertència: Si no t'agrada el beisbol o no hi entens gaire tens el perill de perdre't molta part de la història!
Dit això, jo em vaig arriscar i la vaig anar a veure. No hi entenc però el beisbol és un esport que em crida l'atenció. Però em vaig perdre. Massa matemàtiques, massa termes beisbolístics, és diu així!, que em van fer perdre varies vegades en la història i a més es parla de molts jugadors que deuen ser reals.
És una pel·lícula per als americans , sense cap mena de dubte.
Basada en una història real , la pel·lícula ens explica la historia d'un gerent d'un equip de beisbol no gaire bo, que mitjançant un noi que no entén de beisbol però si de matemàtiques aconsegueix els factors necessaris per fer un equip vencedor, amb jugadors que no són grans estrelles però que poden donar molt per l'equip.
Amb un guió d'Alan Sorkin el de La red social, un guió amb una solvència inqüestionable, va ser guionista de la fabulosa El ala oeste de la Casablanca, el guió d'aquesta sense fer-se pesada , personalment no em va interessar. Així com el protagonista absolut a Los descendientes és en George Clooney aquí ho és en Brad Pitt, i els dos amics han estat recompensats en ambdues nominacions als Oscars.
A mi, que voleu que us digui, segueixo pensant que la millor actuació d'aquest any és la de Jean Dujardin a The Artist, però també reconec que si penso en mentalitat americana i he de decidir potser ho faria amb algun d'aquests dos papers... espero equivocar-me.
Tot i ser Pitt el màxim protagonista de la història s'acompanya d'uns secundaris que fan de la història una mica més interessant. Phillip Seymour Hoffman, sempre perfecte en els seus papers, interpreta a l'entrenador d'aquest equip una mica a la deriva, sense creure gens amb les noves tècniques del gerent i en el que potser, tenen les seqüències més interessants. Jonah Hill com a aquest noi matemàtic que apareix en una reunió en la que va en Pitt i que aquest decideix saber que és el que fa exactament i arriscar-se amb ell, també està nominat. I encara que surt poc, sempre és una presència molt , però que molt agradable la de Robin Wright, ja sense el Penn, fent de la ex-dona del protagonista i mare de la filla , la que posa el toc més sensible de la història.
Puntuació: 6/10

dimarts, 14 de febrer del 2012

LOS DESCENDIENTES


Sempre s'ha dit que aquells que viuen en una illa són gent especial. Ja sigui per què és un context agobiant, en el qual saps que si no és en vaixell o avió no pots sortir d'allà o per altre banda és un context íntim en què només et pots valdre per tu mateix per què pots no tenir ajut de l'exterior.
Los descendientes té aquestes dues vessants. En George Clooney el protagonista de la historia viu entre dos situacions que li resulten agobiants però a la vegada íntimes.
Per una banda és el descendent directe d'una família que té l'últim terreny verge d'una illa de Hawai i ell , davant d'una família nombrosa formada per molts cosins, és el responsable últim de que s'ha de fer amb aquest terreny, ell té la darrera decisió i això el col·loca en una posició una mica incòmode. Paral·lelament la seva dona acaba de tenir un accident que l'ha deixat en coma profund i ha de decidir si la desendolla o no, i amb el sentiment terrible de decidir que ha de fer se n'assabenta per la seva pròpia filla de què la seva dona l'enganyava.
Matt King (Clooney) es troba sol i amb la difícil situació de resoldre tot el que li ha passat en tant poc temps. Ell tampoc era responsable de l'educació de les seves filles i se li ajunta que ara a d'educar-les sol. Però la gran, la rebel Alexandra (excel·lent debut de Shailene Woodly), li farà obrir els ulls i que al llarg de la pel·lícula serà la seva única ajuda en totes les decisions que ha de prendre.
Nominada en varies categories , la més important crec, és la de l'actor principal. George Clooney és l'únic protagonista de la història carregant ell solet a les seves espatlles una història dura sobre un home que ha creat un arxipèlag emocional i mai millor dit en una illa que l'ha tancat a tot.
Bona direcció d'Alexander Payne , que tot i que la pel·lícula no m'ha desagradat vaig sortir molt més satisfeta de la seva darrera cinta: Entre copas.
N'he sentit molt bones crítiques, jo potser no seria tan emocionalment oberta, però en reconec un bon treball de Clooney. Però no crec que es mereixi l'Oscar...
Puntuació: 7/10

diumenge, 5 de febrer del 2012

NADER Y SIMIN, UNA SEPARACIÓN

Nader i Simin és un matrimoni iraní que d'alguna manera encara s'estima , però s'estan separant perquè ella vol marxar de la ciutat i ell no vol. La filla decideix finalment quedar-se amb el seu pare.
Ell no vol marxar per una raó de pes, el seu pare té alzehimer i no el vol deixar sol. Però treballa i ha de llogar a una dona perquè es faci càrrec d'ell i de la casa mentre està treballant.
És una pel·lícula amb una presentació relativament senzilla que es va complicant a mida que passa el metratge enganxant-te a la història primer d'una manera lenta però que va copsant la teva atenció i interès per el que els hi passa.
Amb un guió molt intel·ligent amb el que el director Asghar Farhadi, t'endinsa en un microclima de mentides, pors, crítica social , religiosa i moral totalment actual. Tots els personatges menteixen, cap se n'escapa però el més interessant de la història és que entens a cada un dels personatges i entens per què menteixen i per que ho fan, per què cadascú té la seva raó i els seus motius per fer-ho i lo brillant de la historia és que no et pots posar de part de ningú ni jutjar que fa cap d'ells per què tots ho fan amb un objectiu propi.
I és evident que voldria fer un especial esment sobre la parella protagonista, tots estan molt bé però el matrimoni , els dos actors van guanyar el premi a Berlín juntament amb la pel·lícula, estan realment espectaculars. Tots dos lluiten pel que volen i en el fons per millorar com a parella encara que no s'ho demostrin però els dos tenen suficients motius com per haver de lluitar per separat.
El final és tan bo com tot el desenvolupament de la historia, vols saber que passarà, però com la vida mateixa és tota una incògnita, malgrat te'l puguis construir tu mateix.
Pel·lícula nominada per a millor de parla no anglesa, té veritables possibilitats per a guanyar , i si jo fos de l'Acadèmia, sens dubte que la votaria.
És una gran pel·lícula!
Puntuació: 9/10

dilluns, 30 de gener del 2012

PEL.LÍCULES VIST DURANT L'ÈPOCA DE NADAL!

Després d'uns dies out i de les nominacions als Oscars i els Globus d'Or, ara ja si que comença la temporada forta i bona d'estrenes a les sales de cinema. De cara al Oscars les estrenes s'acumulen és per això que he decidit fer un comentari conjunt de les pel·lícules que vaig veure en època de Nadal i que encara no havia comentat. La majoria de crispetes...


MISIÓN IMPOSIBLE 4: EL PROTOCOLO FANTASMA.
Buff, no sé a on arribarà a parar, però molt lluny no... i de fantasma n'és una mica... i em refereixo a Tom Cruise que ja des del principi de la seva carrera em va semblar un noiet guapo de cara però res més.... no m'ha demostrat mai res en totes les seves pel·lícules i en aquesta el més de dolent de tot és que surt en cadascun dels plànols de la cinta....l'únic interessant la presència d'alguns dels secundaris com Michael Nyqvist conegut per la trilogia Millenium sueca o Paula Patton la mestra de Precious, però la història no val res, moltes localitzacions, paisatges espectaculars però res més...
Puntuació: 3/10

SHERLOCK HOLMES: JUEGOS DE SOMBRAS.
El personatge de Sherlock Holmes sempre m'ha caigut bé tot i la seva misogínia i el seu caràcter esquerp, és un paio que em cau bé. En la primera pel·lícula reconec que m'ho vaig passar força bé , la direcció de Guy Ritchie, trepidant i sorprenent em va deixar asseguda a la butaca del cinema. A més la interpretació de Downey Jr. i de Jude Law també van afavorir que m'ho passés d'allò més bé. Però ja ho diuen que les segones parts no sempre són millors, i aquesta no és la excepció.... més del mateix, repeticions de la jugada , bons, diria que molt bons moviments de càmera però res més. La noia... i pura coincidència és la de Millenium suec.!!
Puntuació: 5/10

ARTHUR CHRISTMAS
La gran sorpresa del Nadal, sens dubte!!.No m'esperava res, i fins i tot vaig anar sense llegir res de la història... la meva sorpresa va ser quan vaig adonar-me que era un producte de la factoria Aardman, els creadors de Wallace i Gromit un dels meus personatges animats preferits.... així que vaig entrar plenament en la història , que cal dir-ho està molt bé!
Puntuació: 8/10


LA CONSPIRACIÓN
La última pel·lícula de Robert Redford, és una interessantíssima proposta sobre el judici a la dona que se suposa va ser la que va conspirar contra l'assassinat d'Abraham Lincoln, el primer president dels Estats Units. Tot i que és una història complexe , Redford ens la fa viure en primera persona, a través de Mary Surrat una estupenda Robin Wright, la dona que va canviar les lleis del país, però que ho va pagar amb la seva mort.
Puntuació: 8/10

dimecres, 18 de gener del 2012

LA DAMA DE HIERRO


 
Vaig a ser ràpida: La dama de hierro, no val res.!!! i no cal gastar gaires més paraules amb ella.... ara la Meryl.... si que és mereix una gran entrada!!!
Cada vegada estic més convençuda que Meryl Streep no és d'aquest món. És única en la seva espècie!! No hi ha ningú com ella... ningú, ni dona ni home ni animal, i això que hi ha animals que es mereixen l'Oscar i tots els premis (sinó fixeu-vos amb Uggie, el gosset de The Artist!).
Però tornem a la gran Meryl!!
He de confessar aquí i davant de tothom que a mi , quan jo era més joveneta la Meryl Streep no m'agradava (i això ho pot confirmar la meva amiga Margenat que sap tots els meus secrets cinematogràfics més inconfessables) no li trobava el què, però poc a poc i analitzant les seves interpretacions allò que era un rebuig inicial va passar a ser una successió d'admiracions per cada pel·lícula que veia... fins al final, que se m'enfot el que vagi a veure perquè només la vull veure a ELLA.
No recordo quan va ser la primera vegada que la vaig veure però gaire bé podria dir que va ser en la seva primera aparició en una pantalla gran: Júlia (la meravellosa historia d'amistat entre Vanessa Redgrave i Jane Fonda que per cert va ser ella qui la va acomiadar en els Globus i va professar la seva admiració!) i en que fa un petit paper que l'arribes a odiar (probablement per això la meva mania inicial).
Després vindria El cazador i primera nominació de 16!!! esplèndida... i tants d'altres papers... fem-ne un repàs del que més m'han impactat.
Aviso...gaire bé en tota la seva filmografia ha rebut premis o nominacions, cosa que feia, premi que queia, si ja ho dic jo que no és d'aquest món...
Té una filmografia extensa i si segueixo l'ordre cronològic mencionaria especialment: Manhattan, amb Woody Allen, Kramer contra Kramer amb Dustin Hoffman, La mujer del teniene francés i La decisión de Sophie.... la esplèndida Memorias de África ... totes hauríem volgut volar amb Robert Redford o dir-li que si a Clint Eastwood a Los puentes de Madison... però llavors va arribar Las horas i és llavors quan la meva admiració per Meryl ja va ser tan gran que creia que no podria superar un paper com aquell on merescudament hauria d'haver guanyat un altre Oscar, però és que llavors va fer Mamma Mia! on ballava i cantava i se n'enfotia d'ella mateixa, i vaig pensar ja està ja no pot fer res millor... i va i ens presenta el paper de monja a La duda i vaig tenir por, vaig sortir cagada del cinema amb la seva interpretació no vaig poder dormir en dos dies, se m'apareixia la seva cara per tot arreu... i em vaig dir ara si, ja ha arribat a dalt de tot i pataplaf.... fa de Júlia , una cuinera americana que va a aprendre cuina a França i llavors em va desarmar i ja vaig caure definitivament als seus peus. Però ara fent de Margaret Thatcher (obligatòria veure-la en anglès!!) està simplement magistral i la seva caracterització fa posar els pèls de punta!!!!! On té el sostre de la interpretació aquesta dona??? no ho sé però crec que encara té corda per estona...
Aquest any igualarà a Ingrid Bergman en els Oscars .... perquè aconseguirà el tercer... de moment esperar el 24 per les nominacions i després ja em direu.
I com deia Cary Grant, l'amic íntim d'Ingrid Bergman: “Ingrid es mereix un premi cada any , estigui o no nominada”... el mateix dic per la Meryl. Amén.
Puntuació: 3/10. Meryl Streep: cal que li posi puntuació????

dimarts, 17 de gener del 2012

ATTACK THE BLOCK

Tinc unes amigues més jovenetes que jo però que són tan o més cinèfiles que un dia em van obligar a veure Zombies Party i Napoleon Dynamite,jo em pensava que no valdrien res però encara els hi vaig trobar certa gràcia... quan vaig veure que estrenaven Attack the block i que era del mateix tipus , vaig anar-la a veure.
I no em va decepcionar, evidentment no espereu la pel·lícula de l'any però és distreta.
Una colla de jovenets d'un barri marginal de Londres, es dediquen a fer petits delictes a la seva zona, la pel·lícula comença quan aquesta colla assalta a una jove infermera que viu al seu mateix bloc. La cosa empitjora quan del cel cau una espècie de càpsula que conté a una alienígena estil Alien (de la pel·lícula de la Sigourney Weaver) i els nois se la carreguen. Passejant-la per tot el barri i després amagant-la al bloc, els companys extraterrestres decideixen anar-la a rescatar i ho fan de la manera més bèl·lica possible. Com que l'atac només és en la zona del bloc de pisos dels nois, sembla que la batalla passa desapercebuda, i ells sols hauran de salvar al món.
Attack the block recorda molt a aquelles pel·lícules dels anys vuitanta sobre monstres com els Gremlins o els Goonies però una mica més gamberra.
És una història molt entretinguda i passa d'allò més bé, si un dia en teniu ganes la podeu veure en dvd.
Puntuació:6/10

dimarts, 10 de gener del 2012

DRIVE

Una habitació buida, un home que parla pel telèfon posant les seves condicions, no hi ha marge d'error. Un atracament , el protagonista absolut és ell, s'escapen, arriba la persecució, descobrim que té una sang freda espectacular...
Així comença Drive. No sabem res del personatge, (només que és mecànic i que treballa parcialment d'especialista de cinema perquè és un gran conductor) ni tan sols el seu nom, ni d'on ve, ni quin passat té, no té família, no sabrem gaire res de la seva vida però a mida que va passant la pel·lícula i a través d'accions que fa o de coses que diu, descobrim un personatge fred, que no té sentiments però que en canvi és capaç de lligar-se emocionalment a una veïna que en un moment determinat necessita ajut i que ell farà tot el possible per recolzar-la , però la cosa és complica... i molt.
Drive, és una pel·lícula sorprenent. Com a mínim em va sorprendre. El director danès Nicolas Winding Refn, fa una pel·lícula freda on els únics moments de calidesa la posen els personatges de la veïna i el seu fill i quan el protagonista està amb ells.
No vull explicar gaire més cosa del que passa a la història perquè després de la presentació dels personatges la pel·lícula deriva en un thriller de cinema negre que gaire bé esdevé dels millors dels clàssics del gènere.
Amb una posada en escena acurada, una direcció impecable on la càmera només segueix al conductor, amb una música impactant i una fotografia mil·limetrada (compte amb l'escena de l'ascensor!), els actors són sense cap mena de dubte el millor de la historia. Ryan Grosling , perfecte en el seu paper de samurai modern demostra una vegada més i ja en porta unes quantes aquest darrer any, que és un dels millors actors de la seva generació. Carey Mulligan, una debilitat ho reconec, però és que la seva mirada és de les més intenses que he vist mai!! i a més és una gran actriu, posa la part més tendra i delicada dins d'un món sec, dur i molt fred. Albert Brooks (que sembla que estarà molt premiat per aquest paper!) fa realment por juntament amb el seu col·lega Ron Perlman (el meu estimat Vincent).
Una pel·lícula d'acció i pur cinema negre... Molt recomanable.
Puntuació:8/10

dissabte, 7 de gener del 2012

MELANCHOLIA

Ho he dit moltes vegades i no em cansaré de repetir que no m'agrada Lars von Trier.
Li reconec que és un bon director i que com a un dels creadors del moviment Dogma nascut en terres nòrdiques, el col·loca en la llista dels grans. Però a mi no m'agrada.
El trobo un director prepotent (i algú em podrà dir que s'ho pot creure i això no ho discutiré) però el fet de que una persona que es diu Lars Trier es posi al mig von (i encara que no se la posi en majúscula!) pel fet de fer-se reconèixer com a un burgès o per tenir alguna cosa en comú amb els grans Eric von Stroheim o Josef von Sternberg, em sembla de lo més pedant que pugui existir.
Crec que la primera pel·lícula que vaig veure d'ell va ser Rompiendo las olas i quan tothom deia que era una meravella jo ja no entenia perquè el maltractament de la pobra Emily Watson... després vindria Bailando en la oscuridad, atrevir-se amb un musical ja era arriscat però a sobre tractar al personatge de la Bjork d'aquella manera em va semblar molt impertinent, jo ja m'anava carregant però li vaig donar una altra oportunitat amb Dogville, i tot i que formalment he de reconèixer que em va agradar i que la Patricia Clarkson estava espectacular, la meva paciència es va acabar del tot. Em vaig dir a mi mateixa que no veuria res més d'ell. Troyana va insistir en que veies Melancolia (ja m'havia saltat Els idiotes o Anticrist que ni m'havia atrevit a veure!!) i la vaig veure.
Melancolia és d'aquelles pel·lícules que visualment són boniques si hi entres , és clar! per què el mateix podríem dir de El árbol de la vida, són formes molt personals de fer cinema però la pedanteria del senyor VON Trier va molt més enllà. El retrat d'una noia que no hi toca, com és la fantàstica Kristen Dunst que a mi , aquí, hi ha moments que li donaria una bofetada!!, no em serveixen per poder veure més enllà, ja sé que no sóc gens objectiva, GENS!! però és que es carrega el món... i no em digueu que aquest senyor no té aspiracions de Déu!!.
Jo no sóc contraria a una pel·lícula pessimista ni derrotista de fet sóc una fervent admiradora de les pel·lícules demolidores de Michael Haneke... són tant o més derrotistes i en canvi jo les trobo amb molt més sentit.
En fi, aquesta vegada m'ha sortit més un comentari molt més personal dels que normalment faig...i ja sé que ningú o gaire bé ningú estarà d'acord amb aquesta vegada però amb Lars von Trier són visceralment negativa.
Puntuació: 2/10 per alguna escena i per la Dunst

divendres, 6 de gener del 2012

AVUI A ZINÉFILAS



Avui a Zinéfilas li dedico la entrada a les meves estimades-odiades llistes.
Vull dir que he fet una llista de lo millor i de lo pitjor de l'any 2011, d'una manera molt personal!!!
SI voleu ja sabeu, us hi podeu passar!
Que els Reis us hagin portat moltes coses!!!!!!

dimarts, 3 de gener del 2012

GLEE


Avui per començar l'any, volia fer-ho d'una manera diferent i tot i que ja tinc pel·lícules a comentar fa temps que em ronda pel cap dedicar-li una entrada a una sèrie a la que em reconec totalment enganxada: GLEE.
Digueu-me simplona perquè la sèrie ho és: una colla d'adolescents de l'Amèrica profunda que dins del centre són uns inadaptats i que passen l'estona en un club de cant que anomenen Glee. La sèrie no donaria més de si sinó fos per els números musicals que hi surten, alguns autèntiques delícies pels qui som amants d'aquest gènere.
És una sèrie totalment anàrquica, i en alguns episodis et poden sortir cançons d'intèrprets actuals com Lady Gaga, Madonna, Adele, Beyoncé o la desapareguda Amy Winehouse i d'altres clàssics com Beatles, Gloria Gaynor, Bonnie Tyler o la gran Barbra Streisand per la qual , dos dels seus personatges tenen autèntica devoció. I altres episodis que els han dedicat a musicals concrets, o a temes musicals de grans Musicals de Broadway com The Rocky Horror Picture show (brutal!!!), West Side Story,Cantando bajo la lluvia, Els Miserables o el Thriller de Michael Jackson... Així com cada vegada va creant més expectació el fet de que surten actors o actrius coneguts en episodis puntuals com Gwyneth Paltrow, Britney Spears, Olivia Newton-John, Neil Patrick Harris, John Stamos, o les grans Carol Burnett i Patti Lupone.
Tots els actors són joves amb projecció, saben cantar i ballar i ara per ara la que sembla que té més sortida és Lea Michele.
Si us agraden els musicals, deixeu els perjudicis enrere i mireu algun episodi, són simpàtics... jo us deixo algun vídeo (de més o menys qualitat) de temes musicals que surten en alguns...

IMAGINE JOHN LENNON

LANDSLIDE

BACK TO BLACK, AMY WINEHOUSE

RUMOUR HAS IT/SOMEONE LIKE YOU, ADELE

ELS MISERABLES

THE HORROR PICTURE SHOW

RIVER DEEP/MOUNTAIN HIGH (IKE I TINA TURNER)

I WANT YOU HOLD YOUR HAND BEATLES

I WILL SURVIVE (GLORIA GAYNOR)

CANDYMAN (CRHISTINA AGUILERA)

A BOY LIKE THAT

SOMEWHERE