BURIED

Encara hi ha algú que ens sorprèn!!. Encara hi ha algú que té la capacitat de què ens mantingui asseguts a la cadira i que no ens moguem durant 90minuts mirant la pantalla i esperant pacient o impacientment a veure que li passarà al pobre protagonista!.

Aquesta és amb la sensació que vaig sortir del cinema després de veure buried la original i per què no dir, arriscada proposta de Rodrigo Cortés, un director espanyol que ha dirigit aquesta cinta on aparentment té una factura molt senzilla, però res més lluny de la realitat.

Sembla ser que el guió escrit per Chris Sparling va anar passant de productora en productora sense que ningú li fes cas a la història d'aquest camioner americà que treballa a l'Iraq i que un bon dia es desperta tancat en una taüt.

Realment, l'inici de la cinta és força angoixant i ja t'atrapa però el que podria ser una cinta de pors i de mal veure, es converteix en una història si més no interessant i per sobre de tot força original. De fet , se l'ha comparat molt amb el tipus de cinema que feia Hitchcock i si en una altre moment hauria dit que hi ha directors que no es poden comparar, en aquest cas , Cortés podria haver estat un alumne molt avantatjat del mestre del suspens.

I és que la cinta et manté en tensió durant tot el metratge i no pas pel fet angoixant d'estar tancat el protagonista durant tota la pel·lícula sinó perquè t'indignes amb tot el que li passa.

És veritat que no deu haver costat gaires diners de producció,en comparació de les majors , és clar!: un sol personatge i poc atrezzo però la complexitat de la llum o de la posició de la càmera en certs moments deu haver estat força difícil de manipular i aquí el gran encert i la originalitat del director. Ell diu que va utilitzar fins a 8 tipus de caixes diferents i és amb el que vaig intentar fixar-me més quan veia la pel·lícula i la veritat és que em va sorprendre alguns dels moviments de càmera que feia.

Ryan Reynolds era un actor que desconeixia completament, no havia vist res d'ell, (però sembla que el què més ha fet ha estat comèdia) i per mi això va ser positiu perquè em va convèncer. La seva evolució de personatge és molt creïble, tot i que crec que és impossible de poder-se imaginar una situació d'aquest tipus, ell se'n surt prou bé. El contacte que té amb l'exterior, gràcies al telèfon mòbil li permet , si més no, un bri d'esperança! Compte amb les veus dels personatges que parlen amb ell per telèfon, la seva dona és la “desapareguda” Samantha Mathis.

Vaig fer cas a Jordicine, ell em va dir que no feia por i que no ho passaria malament. Tenia raó! Com sempre , sort que li vaig fer cas!.

I sobretot, fantàstics els títols de crèdit d'inici!!! un clar homenatge al clàssic de Saul Bass.

Un interessant film , un exercici cinematogràfic original i a la vegada arriscat que cal donar-li una oportunitat. 

Puntuació: 8/10 

ENS HA DEIXAT MANUEL ALEXANDRE

Era el típic actor secundari, com José Luis López Vázquez , Agustín González, Rafaela Aparicio o com tants d'altres que més que “actors de repartiment”, omplien la pantalla i eren imprescindibles dins de la història del cinema espanyol.

Actor amb una llarga i extensa carrera va morir ahir als 92 anys i entra dins de la categoria dels últims clàssics que ens estan deixant aquests darrers dies.La veritat és que esgarrifa la seva filmografia i quan observes els títols en què havia treballat ens demostra una vegada més la importància d'aquest actor: Bienvenido Mr. Marshall, Cómicos, Muerte de un ciclista, Calle mayor, Calabuch, Atraco a las tres, El verdugo, Historias de la televisión, Amanece que no es poco, La marrana, Elsa y Fred i tantes d'altres... el que deia ,ara mateix tinc la pell de gallina...

NOVA COL.LABORACIÓ A ZINÉFILAZ

Fa uns dies vaig entrar en un nou blog Zinéfilaz per curiositat i em vaig donar compte de que era un blog de noies cinèfiles d'arreu d'Espanya... vaig demanar si hi podia col·laborar perquè una d'elles m'havia fet referència en el blog.

De moment les companyes que hi participen són de llocs diversos: bruja turca, Noemí, Lu i Troyana, però espero que el grup segueixi creixent.

Em fa molta il·lusió per què escriuré en castellà i és tot un nou repte!!!

I ja està!!! ja teniu la meva primera col·laboració...

EL AMERICANO

Després d'un parell de setmanes d'haver anat a veure El americano me'n dono compte de que és una pel·lícula fallida.

Qui busqui una pel·lícula d'acció estil Bourne no la trobarà , més aviat és una cinta de ritme lent que acompanya al protagonista, quan passeja per i amb la tranquil·litat dels pobles , paisatges i personatges italians.

L'arrencada de la cinta és espectacular, del fred nòrdic dels paratges escandinaus on Clooney, un assassí que ha de fer una cosa que no vol però que li obliguen a fer, s'escapa cap al sud d'Itàlia on diu prou a la seva vida i només cedeix fer el seu últim treball amb la condició de que després deixarà la professió. El ritme en terres italianes baixa considerablement, i el personatge de Jack, incapaç de relacionar-se amb ningú descobrirà poc a poc que pot començar a fer-ho amb qui menys s'espera, el mossèn del poble. I això li farà canviar la visió del món i voldrà deixar d'estar sol.

Es nota que el director Anton Corbijn prové de la fotografia , tot el què et mostren és bonic i està rodat amb una bellesa que et fa gaudir de tot el que estàs veient, però (sempre hi ha un però), malgrat tot això i de moments aïllats prou interessants (totes les trobades amb el mossèn), la pel·lícula no segueix un ritme continuat i et perds, així com que hi ha moments en que el guió et sembla molt fluix perquè et presenta situacions que no te les esperes i sembla que estiguin ficades amb calçador (és una excusa una mica “ridícula” la de la pistola de la prostituta dins del seu bolso...). 

 

George Clooney està molt correcte i porta ell tot el pes de la pel·lícula, te'l creus en tot moment malgrat haver-hi moments que no saps perquè apareixen però ell fa que com a mínim la història tingui una mica més de substància... perquè el paper de l'altra assassina és força patètic!

Personalment em va decebre una mica, i no pel ritme de la pel·lícula ni per què m'esperés una altra cosa però si que el guió presta una mica de confusió i et fa perdre l'interès en ella. De totes maneres per veure al Clonney val la pena fer l'esforç!

Puntuació: 6/10

ENS HA DEIXAT TONY CURTIS

Deu ni do la setmana que portem, s'estan trencant totes les estadístiques, abans dic que no n'hi dos sense tres i en cauen uns quants!.

En fi, ahir ens arribava la notícia de la mort de Tony Curtis i aquesta mort especialment per a mi ha estat de les més sentides. Admiro tot el què estigui relacionat amb el món del cinema, i una mort sempre sobte, ja sigui de directors, muntadors, especialistes o qualsevol altre persona de l'àmbit cinematogràfic però com a mitòmana reconeguda que sóc, la mort d'una actor o actriu sempre em colpeix molt més.

Tony Curtis era un dels grans, era un dels últims que queda d'aquell Hollywood clàssic que jo tan admiro i que m'ha fet passar tants bons moments, Tony Curtis havia compartit escenes amb tots aquells que a mi m'han fet estimar el cinema.

En Tony Curtis no era només una cara bonica, era un gran actor, dels clàssics, podia fer-te riure i al moment fer-te plorar, és una d'aquelles virtuts que només tenen els grans actors, que fan de l'actuació la cosa més senzilla del món. Etern galan, es va casar 6 vegades però el seu casament amb Janet Leigh (Psicosis, Sed de mal), va causar sensació en el seu moment, d'aquell matrimoni va néixer Jamie Lee Curtis, que sense tenir el talent dels seus pares ha heretat el gen de la comèdia.

Recordo una vegada estan a Londres que vaig anar als grans magatzems Harrods, allà hi havia una exposició de pintures d'ell, i recordo que em va impactar força.

Seria impossible parlar de tota la seva filmografia, amb més de 100 títols i treballant amb els més grans però si que m'agradaria comentar que va treballar en gairebé tots els gèneres i personalment destacaria aquestes: El gran Houdini, on va treballar en Leigh (treballarien junts en diverses ocasions), Espartaco i Los vikingos amb Kirk Douglas (un dels últims que encara queden vius), Winchester 73 amb James Stewart, Trapecio amb Gina Lollobrigida i Burt Lancaster, Boeing Boeing on feia tornar boja a Thelma Ritter, es va posar a la pell de El estrangulador de Boston, va treballar també amb Natalie Wood a La picara soltera i a la meravellosa La carrera del siglo on també compartia cartell amb el genial Jack Lemmon. Amb ell va protagonitzar una de les millors comèdies de tots els temps: Con faldas y a lo loco, on cada escena és perfecte!!!

No ho he pogut evitar, us deixo el vídeo, (una mica llarg però és que us hauria posat la pel·lícula sencera!!!) d'entre d'altres escenes, l'arribada de Marilyn a l'estació... inoblidable!

ENS HA DEIXAT ARTHUR PENN

Ahir Borgo a última hora em feia saber de la mort del director Arthur Penn. Aquesta vegada les estadístiques m'han fallat per què ell mateix em recordava de la mort ja fa 15 dies del gran Claude Chabrol i ahir també m'assabentava de la mort de la muntadora de Tarantino, sembla que en estranyes circumstàncies.

En fi, Arthur Penn, probablement se'l recordarà per la seva obra mestra Bonnie and Clyde, protagonitzada per uns esplèndids Warren Beatty i Faye Dunaway on interpretaven als mítics delinqüents amb aquella fantàstica seqüència final de la mort d'ells dos. Directors de generacions posteriors, Scorsese, Coppola han begut del talent d'aquesta pel·lícula.

Però tot i que poc extensa filmografia, aquest director provinent de la televisió, té altres títols memorables como Pequeño gran hombre també amb Dunaway i on Dustin Hoffman fa un dels millors papers de la seva carrera. També destacaria La jauria humana, amb Redford i Brando, cinta que em va impactar , per la temàtica i per la bèstial pallissa que rep el més rebel dels actors de Hollywood, o El zurdo amb Paul Newman. Té altres títols importants, nominat tres vegades als Oscar, sense guanyar-ne cap i amb molta experiència a la televisió, si jo he de destacar un títol important de la seva carrera serà El milagro de Ana Sullivan, pel·lícula que recordo amb un carinyo molt especial i a on em va fer descobrir a una de les actrius que més m'agraden , Anne Bancroft. Tant ella com Patty Duke van guanyar l'Oscar, i curiosament elles mateixes havien interpretat el mateix paper a Broadway.

Se n'ha anat un altre dels grans!.

NO HI HA DOS SENSE TRES

La meva teoria de quan en moren dos sempre en cauen tres, sembla que s'acompleix cada vegada.

De moment, en portem dos . A veure quin serà el tercer!

EDDIE FISHER

Dissabte ens varem assabentar de la notícia de la mort d'Eddie Fisher, cantant molt conegut als anys 50. Però jo el coneixia més per la seva vida sentimental que no pas per la seva vida de cantant. I és que Eddie Fisher va protagonitzar un dels escàndols més sonats al Hollywood d'aquella dècada. Casat amb Debbie Reynolds (la protagonista de Cantando bajo la lluvia), va deixar a la llavors seva dona per consolar a la jove vídua Elizabeth Taylor, quan se li va morir el seu marit Mike Todd, en accident, millor amic de Fisher.

Des de llavors , les dues actrius no es parlen, protagonitzant una de les baralles més famoses del setè art, només superades per les germanes Fontaine-de Havilland (vives encara les dues amb 90 i pico d'anys!!!).

Eddie Fisher i Debbie Reynolds són els pares de Carrie Fisher, la princesa Leia de La guerra de las galaxias i reconeguda escriptora, amb un de les autobiografies més punyents que s'han escrit sobre la relació entre mare i filla: Postales des del filo, llibre del qual se'n va fer una pel.lícula que protagonitzaven Meryl Streep en el paper de Carrie i Shirley MacLaine fent de Debbie Reynolds!.

GLORIA STUART

Potser menys coneguda pel públic, però tothom la recordarà per ser la iaia encantadora que va protagonitzar Titanic fent de Rose quan és gran, o sigui el paper de Kate Winslet.

Potser no va tenir una carrera prolífica ni va se tan coneguda com les actrius de la seva època però va treballar amb actors de renom i amb directors importants del Hollywood més clàssic. La seva pel.lícula més coneguda potser fou El hombre invisible de James Whale (director de Frankenstein) amb Claude Rains.

Tenia 100 anys.

LONDON RIVER

Sempre he dit que a mi m'agraden les pel·lícules de guió. Que m'expliquin una història encara que sigui petita, ja m'està bé per sortir contenta i satisfeta del cinema.

Últimament , n'he vist alguna de pel·lícula de guió senzill (o aparentment senzill), de poc pressupost i amb bones interpretacions i això fa que segueixis gaudint d'una bona tarda de cinema. És el cas de London River.

La pel·lícula té com a rerefons els atemptats que es van produir el matí del 7 de juliol del 2005 a Londres quan van explotar quatre bombes en diversos transports públics, concretament en un autobús i al metro produint molts morts i ferits en plena ciutat.

La història s'emmarca en els dos personatges principals que es troben casualment afectats pels atacs, ja que cap dels dos troba als seus fills: Ousmane, un musulmà resident a França i la senyora Sommers, una dona cristiana que viu en un poble prop de la capital.

Dirigit per Rachid Bouchareb,un director francès d'origen argelí, ens explica una història plena d'emocions i de contradiccions on dos mons completament contraposats s'han d'enfrontar conjuntament a un drama comú, com és la pèrdua d'un fill en un atemptat. En un principi hi ha reticència sobre tot per part del personatge femení quan coneix la realitat d'una filla que desconeixia completament al descobrir que era la parella del fill d'Ousmane i de primer moment el culpa , però la falta de notícies dels dos joves fa que comencin junts un camí de recerca per tots els estaments per saber-ne alguna cosa. El dolor els uneix i fa que poc a poc es vagin descobrint l'un a l'altre i arribin a entendre's.

La pel·lícula va destacar en la passada Berlinale on va guanyar una menció especial del jurat per al seu director, una nominació al lleó d'or i el premi al millor actor, Sotigui Kouyaté que va morir poc després de rebre el premi. Aquesta cinta de producció francesa, britànica i argelina relata una història sòbria, sense caure en cap moment en el sentimentalisme, on els rostres dels personatges principals demostren com el dolor es pot transmetre de tal manera que t'arribin a afectar terriblement. I això, sobre tot, gràcies a Brenda Blethyn que una vegada més, i no sé quantes en porta (jo crec que tota la seva carrera, encara recordo com vaig quedar de tocada quan vaig sortir del cinema després de veure Secretos y mentiras) ens regala una d'aquelles interpretacions que esgarrifen.

Molt, molt recomanable.

Puntuació: 8.5/10

COMENÇA EL FESTIVAL DE CINEMA DE SAN SEBASTIAN

Comença el 58è Festival de Cinema de San Sebastian. Ahir en vàren fer la inauguració i fins el proper dia 25, per San Sebastian, passaran estrelles, directors, tècnics, i segur que un grapat de bones pel.lícules. La nostra companya Fanny Brice, porta la retrospectiva de Don Siegel. I estem a l'espera de l'arribada de Julia Roberts que el proper dilluns rebrà el Premi Donistio d'enguany!! I com cada any, aqui una cinèfila-mitomana amb molta enveja i enyorança per no poder-hi anar, seguirà el Festival des de la pàgina web (us la recomano és molt bona!)

CONOCERAS AL HOMBRE DE TUS SUEÑOS

Anar a veure una pel·lícula del mestre Allen és si més no, garantia de veure una pel·lícula de bona factura, ben dirigida, bon guió i bones interpretacions. És una realitat que qualsevol actriu o actor de tot el món pagaria per treballar amb ell i tenir en el propi currículum un treball del mestre Allen sempre és un signe de qualitat.

Allen és un gat vell, coneix l'ofici de dirigir a la perfecció i resol les situacions de manera magistral. Però fa una pel·lícula cada any i no totes poden ser obres mestres, jo li calculo que en fa una cada deu anys i des del meu punt de vista la seva obra mestra dels darrers anys és Match Point.

Conocerás al hombre de tus sueños no és de les millors que ha dirigit, però a mesura que he anat pensant en ella si que m'he donat compte que és una de les més dures dels darrers anys, i amb això vull dir que tot i tractar de manera carinyosa els seus personatges , cap d'ells surt ben parat en aquesta història...cap d'ells, excepte el que està interpretat per una magistral Gemma Jones, tots són personatges amb un final incert i gaire bé diria que molt negre i dur. Allen torna a reflectir tot el seu món: paranoies, amors, desamors, amistat, relacions personals i laborals.... però aquesta vegada els seus personatges, no saben com acabaran, tenen un final massa obert.

Els actors estan correctes, potser Brolin i Banderas són els més maltractats de la història, el primer perquè podria haver donat més de sí,(per mi és el que hauria pogut tenir més substància) i el segon perquè el tracta massa com a home objecte...Les noies són les més ben parades, Freda Pinto (Slumdog Milionaire), Lucy Punch (tota una troballa però és el mateix paper que va fer Mira Sorvino a Poderosa Afrodita), Naomi Watts cada vegada més immensa (és molt bona fent papers dramàtics).. però els dos actors més veterans són els que s'emporten la medalla en aquesta història, començant per un Anthony Hopkins, un xic histriònic però sense perdre la compostura i com ja he dit, una magnífica Gemma Jones que és la única que té un bri d'esperança al final de la història.

A mi em va agradar , però ja sé que no puc ser gaire objectiva amb el director novaiorquès!, sempre m'agrada tot i reconec que aquesta cinta no és de les que trobo més rodones. Compte amb algunes escenes , sobretot amb la de quan entre la Jones a casa de la seva filla i gendre i desencadena una baralla entre tots, és una escena magistral, amb uns moviments de càmera que segueixen els personatges que et fan viure perfectament la situació.

Puntuació: 8/10

Mr. NOBODY

Tothom ha parlat molt d'Origen, inclosa jo mateixa. És una molt bona pel·lícula, això no ho discuteixo (sóc fervent seguidora de Nolan), original i amb una estructura de guió i un muntatge d'infart...

Però actualment en cartellera hi ha aquesta cinta que també és molt original i que potser no ha tingut tanta repercussió com la de DiCaprio, però què igualment mereix una menció especial: Las vidas posibles de Mr. Nobody.

Jaco Van Dormael, un director belga que desconeixia, ha dirigit una història de ciència-ficció on Jared Leto (molt convincent) protagonitza a l'últim humà que està a punt de morir a l'any 2092, en un món on les persones ja són immortals. A partir d'una entrevista va desgranant la seva vida en un muntatge on a vegades és difícil de seguir la pròpia història.

L'eix principal és que hauria passat si el nen puja o no puja al tren. Qui ha vist la cinta pot entendre el què dic, i la decisió que pren Nemo Nobody (excel·lent nom per aquest personatge!) repercutirà en tres històries diferents. De les tres opcions que viu el personatge (representada per cada una de les seves dones) la més interessant és la seva relació amb Anna (interpretada per Diane Kruger). La resta semblen satèl·lits amb destins paral·lels del què hauria passat si hagués escollit diferent .

Després d'uns dies de reflexió sobre la cinta , m'han recordat a algunes pel·lícules com Memento, La fuente de la vida, fins i tot a aquella pel·lícula que va protagonitzar Gwyneth Paltrow ,Dos vidas en un instante, on els somnis, les casualitats de la vida o el prendre una decisió poden causar un canvi de vida completament diferent al que hauries tingut. Qui no s'ha fet alguna vegada la pregunta : què hauria passat si hagués fet això en comptes d'allò? Aquest és el plantejament de Van Dormael.

El protagonista absolut és Leto, però l'acompanyen una sèrie de bons secundaris que no estan gens aprofitats i que potser haurien pogut dir molt més dins de la història, però la complexitat del guió fa que prioritzi la relació Leto- Kruger i deixi més desdibuixats els personatges interpretats per Rhys Ifans (l'encantador company de pis de Hugh Grant a Nothing Hill) i la sempre meravellosa Sarah Polley , per a mi aquí totalment desaprofitada i fins i tot en algun moment una mica sobreactuada.

La pel·lícula no té una estructura senzilla, necessites de tota la teva atenció i concentració per seguir-la, no és una història que segueixi les normes de la narrativa convencional però malgrat el seu metratge jo la vaig trobar molt interessant i crec que arribarà a ser una pel·lícula de culte.

Puntuació: 7/10

ESTRENES A RECUPERAR...O NO (3)

PARTIR

Vaig tenir la gran sort de poder compartir la visió d'aquesta pel·lícula amb el mateix Sergi López, un home encantador, proper, divertit , i gens “divo” , que explicava anècdotes sense parar de xerrar no només sobre la cinta que acabàvem de veure sinó també sobre la seva carrera en general. La història quasi malaltissa d'una passió desenfrenada entre un obrer i una dona d'alta societat , no acaba d'arribar i jo diria que en certs moments és una mica difícil de creure, però és de bona visió. La meravellosa (en pantalla, segons López) Kristin Scott Thomas interpreta a aquesta dona que embogeix per l'amor del català.

Puntuació: 5/10

UNA HORA MÁS EN CANARIAS

Sempre he trobat encantador a Quim Gutiérrez, és d'aquells actors que cau bé i que a més fa bé la seva feina, i sempre he reivindicat el cinema espanyol, es fan coses molt interessants i cal anar-les a veure. Aquesta comèdia de David Serrano es deixa veure força bé, sense esperar-te gran cosa, té moments divertits en què vaig riure molt. Típica comèdia d'enredos en el què un noi ha de disputar-se l'amor entre tres noies, i tots els seus problemes els ha de resoldre a les illes. El millor: les dues veteranes: Isabel Ordaz i la sempre efectiva Kiti Manver.

Puntuació: 5/10

MAMUT

Amb una estructura de guió molt similar a Babel, Lukas Moodison, ens explica quina pot ser la connexió entre diversos personatges a través de diverses parts del mon. Amb una més que interessant interpretació de Gabriel Garcia Bernal i la cada vegada més agradable Michelle Williams, composen un matrimoni que malgrat la seva estupenda família, els seus treballs respectius no els deixen disfrutar d'ella, una sèrie de circumstàncies que els passa, els farà reflexionar sobre la vida, la parella i la seva pròpia família.

Puntuació: 8/10

UN DUET HISTÒRIC

Sovint ens equivoquem en la vida, fem coses de les quals ens penedim un cop fetes, però a vegades s'han de fer encara que no ens agradin... és el que em va passar ara fa un parell de cap de setmanes, un dissabte en el qual vaig fer un duet històric... Com que sé que aquest humil blog el llegeix poca gent, m'he atrevit a dir que vaig anar a veure i rebre tots els càstigs que em mereixi... sense protestar....

LOS MERCENARIOS

Històric (i patètic) càsting amb totes les velles glòries del cinema de cops de puny: Silvester Stallone, Jason Staham, Mickey Rourke, Jet Li, Arnold Schwarzenegger, Dolph Lungren, Bruce Willis, Eric Roberts.... apoteòsic... només faltaven en Jean-Claude Van Damme (que no va sortir a la pel·lícula perquè no volia perdre en una baralla contra Jet Li.... pobre!!!!) i l'Steven Siegel. Si haguessin estat tots, realment no hauria suportat tanta emoció!!!!

Què puc dir??? no tinc prou paraules ni espai suficient per poder descriure el què vaig sentir un cop va acabar la cinta... estava tan enganxada a la cadira que el meu pobre cul no va reaccionar a sortir pitant de la sala... a part de ser una pel·lícula d'allò més dolenta, sense cap tipus de guió i algunes frases memorables, estil la que diu en Rourke sobre una noia (no me la feu repetir perquè no ho aguantaria!!!), la cinta és un anar i venir de cops de puny, bombes, trets, camaraderia que realment fa replantejar-te el cel.luloide...

Us he de confessar que per a mi va ser tota una experiència...

Puntuació: no sé què posar??? un 0.5/10 sobretot per l'esforç que euen haver fet tots plegats???

SALT

Per si no en tenia prou sortint d'una sala vaig entrar a l'altre (de guatemala a guatepeor!!!!) i em vaig trobar amb una “Lara Croft” a lo russa que em posava els pèls de punta.... jo ja entenc que els actors han de fer papers d'aquests per pagar-se el castell (això és verídic, ho va comentar una vegada en Jeremy Irons),però que ens facin pagar 6 euros per veure'ls en coses així....

No vaig sortir plorant del cinema perquè la gent no em mirés però era per fer-ho eh???

Puntuació: 1/10 per què una mica encara m'agrada la Jolie?

Ho sé, he entomat el mea culpa.... i de les experiències se n'aprèn... no ho tornaré a fer... ho prometo....Ara ja estic preparada per rebre les crítiques....

INCEPTION (ORIGEN)

Memento és una pel·lícula que em va atrapar, és tan rara que vaig trigar una bona estona a reaccionar i a intentar entendre el complexe guió que m'estaven explicant en pantalla, però em va entusiasmar per lo original de la història, la vaig veure al cinema en el seu moment i sempre m'he quedat amb les ganes de repetir-la.... potser ho faré.

Des de llavors vaig pensar que Christopher Nolan era un director a seguir... i les seves següents pel·lícules no em van defraudar gens, Insomnia era també complexe i estranya, The prestige, essent una història molt diferent no s'apartava de la originalitat dels seus treballs anteriors, i els dos Batmans que porta dirigits, el feien l'autèntic successor d'un Tim Burton que havia deixat en mans de Joel Schumacher la seqüela i que val a dir, ha estat la pitjor de totes, amb diferència.

Però Nolan amb Batman begins i sobre tot amb El caballero oscuro, ens va presentar un personatge molt més psicològic que no pas d'acció sortit dels còmics i que van fer del personatge quelcom molt interessant.

Ara ha tornat amb Inception (Origen), abans de veure-la vaig intentar llegir el menys possible però era evident que el poc que vaig sentir la feien una pel·lícula encara més original que les altres de la seva filmografia... i és veritat, d'original n'és una estona, no tant pel tractament sobre els somnis però si en la forma d'explicar-nos la història i en alguna posada en escena de certes seqüències de la pel·lícula. No explicaré gaire de què va , el personatge principal, interpretat per un cada vegada més correcte Leonardo diCaprio, interpreta a un famós lladre de somnis que en el seu últim encàrrec, abans de “jubilar-se” li proposen el contrari que ha fet durant tot la seva carrera: introduir un somni...

Ja he dit que el guió és molt interessant, les interpretacions molt correctes, apart de l'esmentat DiCaprio, estan Joseph Gordon-Levitt (500 dias juntos, em va costar reconèixer!), Ken Watanabe, Ellen Page , (fugint una mica del paper de Juno) i una esplèndida Marion Cotillard que no sé per què ara cada pel·lícula que fa li han de posar de fons La vie en rose de l'Edith Piaf; una música que feia temps que no em posava en tensió i que s'adiu perfectament amb el clímax de la història i unes seqüències, algunes d'elles molt originals... gràcies sobre tot a uns impecables efectes especials (però no ens enganyem eh? Que ja havia fet d'una manera del tot artesanal Stanley Donen en aquella meravellosa pel·lícula Royal Wedding on Fred Astaire ballava a través de tota l'habitació- esplèndidament explicat per Fanny Brice- llegiu-ho no us ho perdeu!, potser Nolan s'hi ha inspirat en aquesta seqüència?).

De totes maneres, potser em sobra una mica de metratge, massa moments de cops de puny, de tirotejos, de càmera lenta ....no li trec l'interès eh? Em segueix semblant una molt bona cinta d'acció.

Puntuació: 8.5/10

TOY STORY 3

Aquests dies de tornada de vacances m'estic posant al dia dels blocs que segueixo habitualment, i per primera vegada estic d'acord amb tots els que han estat escrivint sobre aquesta meravellosa pel·lícula.

La última producció de Pixar és un encert en tots els aspectes, després de Wall-E o d'Up, el llistó era massa alt per a poder igualar-ho però una vegada més ho han fet.... on estarà el seu punt més alt??? no ho sé, però el què està clar és que els que sortim guanyant som nosaltres, els espectadors, perquè gaudim d'una història tan tendre que és capaç de que surtis del cinema amb un somriure d'orella a orella i a la vegada amb una llàgrima que et cau per la galta.

Toy Story 3 ens presenta a Andy, el nen que ja s'ha fet jove i que està a punt d'anar a la universitat, arreglant la seva habitació i amb la mare que li diu que farà amb les seves joguines... a partir d'aquí es crea un estat de pànic entre tots els personatges que ens han acompanyat durant les dues primeres parts... alguns creuen que la solució perfecte és anar a una llar d'infants on allà seran feliços, Woody però creu que la seva obligació és seguir amb el seu amo....

La història està molt ben treballada, té moments de tot, drama, comèdia, acció fins i tot algun moment de thriller... té un ritme trepidant i la darrera mitja hora diria que és gairebé perfecte, els personatges són entranyables i quan surts del cinema només tens ganes de tornar a casa per intentar recuperar les joguines que encara et queden i jugar amb elles.

L'excusa sempre és acompanyar als nens al cinema a veure les pel·lícules infantils... però no ens enganyem, pel·lícules com aquestes estan fetes per a què els adults les puguem disfrutar i tornem a recordar la nostra infantesa. (I una recomanació, val molt la pena veure-la en 3 dimensions)

Puntuació: 9/10

ESTIU DE CINE

Buff!!! ja fa un mes que vaig escriure l'últim comentari.... acaben les vacances i estem a punt de tornar a començar el curs.

Aquest estiu ha estat de cine i mai més ben dit, perquè he passat les vacances als països nòrdics i he pogut estar a Estocolm, terra natal de la meva actriu preferida, Ingrid Bergman, he passejat per la seva ciutat , veure on va néixer i a on esta enterrada, també he vist com Greta Garbo és tota una institució. Us deixo unes fotografies, de diferents llocs cinèfils...

Estatua que commemora on va néixer la Greta Garbo.Estocolm Plaça dedicada a Greta Garbo al barri on va néixer. Estocolm Tomba de Greta Garbo a Skogskirkogarden, un cementiri preciós patrimoni de la Humanitat. Estocolm Tomba Grata Garbo, vista general, està en un lloc privilegiat del cementiri. Estudis cinematogràfics suecs. Com Cinecittá, la UFA o la Paramount. Ja no estan en actiu, només conserven la porta.Estocolm Tomba familiar d'Ingrid Bergman.Estocolm. Placa a terra d'on està enterrada la Ingrid. Detall d'un contracte de Greta Garbo, quan encara era Gustafson abans d'arribar a Hollywood. Fotos a la parada de metro propera als estudis. Estocolm Casa natal de Karen Blixen..... o Meryl Streep.... i les seves Memòries d'Àfrica...a Rungsted a uns 30 Km de Copenague Tomba de Karen Blixen. Filmoteca danesa a Copenague.

CINEMA SIGNAT AL MUSEU DE CINEMA DE GIRONA

Girona és una ciutat molt bonica. Té un encant especial. Passejar pel Call jueu, o travessar els ponts, o simplement caminar per la part més moderna et fan gaudir d'una ciutat amb molts racons per descobrir.

Però Girona a més té un encant especial pels cinèfils i és que hi ha el Museu de Cinema, un dels més interessants que hi ha a Europa, (i n'he vist uns quants!,) amb una col·lecció sobre pre-cinema que aquesta si que és única al món, una col·lecció d'un senyor que es diu Tomàs Mallol i que encara és viu i que quan era petit va començar a col·leccionar “coses” sobre un invent que tot just havia nascut a finals del segle XIX.

Si no hi heu estat mai, és una visita obligatòria per conèixer quins són els inicis del cinema amb un recull impressionant d'objectes, màquines, càmeres i d'altres “artilugis” que fan la meravella de qualsevol cinèfil amb ganes d'aprendre.

A més, sempre hi ha exposicions temporals que valen molt la pena, Jo allà he vist exposicions que s'han dedicat a la Marilyn , a Katherine Hepburn, a parelles de cinema.... i moltes d'altres.

Des del dia 29 de juny fins a finals del gener del 2011 (o sigui que teniu molt de temps encara!!!!) hi ha l'exposició: Cinema signat, un impressionant recull de fotografies d'actors i actrius de tots els temps, autografiades. És de la col·lecció recentment adquirida pel Museu i que ha cedit un altre “boig” (i ho dic amb tot el carinyo del món) del cinema anomenat Vicente Arroyo... que durant tota la seva vida s'ha dedicat a demanar autògrafs dels seus admirats... n'hi ha unes 300, però és que a la col·lecció n'hi ha més de 3000. És brutal!!!

L'exposició és tan increïble que m'hi vaig passar més d'hora i mitja mirant totes les fotografies.... la majoria dedicades a ell mateix... i pensar que jo només tinc l'autògraf de la Vanessa Redgrave i de l'Angelica Huston!!!!. Allà n'hi ha de la Kate, de la Bette, la Taylor,l'Stewart, del Curtis, i la Leigh, Lemmon, Loren, Streisand, Eastwood, Benning, una d'única de la Ava Gardner i un parell d'una de les seves actrius preferides (i meves, of course!): Ingrid Bergman.... meravellosa!!!!!

No us la perdeu!! val molt la pena , ja ho he dit més d'una vegada però els cinèfils mitòmans com jo (i sé que en som uns quants!) necessitem d'exposicions d'aquestes per seguir alimentant-nos de bon cinema!!!!!

Bon estiu!!!

MADRES E HIJAS

No negaré que quan vaig al cinema a mi el que més m'agrada és trobar-me amb una història de guió, que m'expliquin quelcom que m'emocioni i que em faci pensar.... és veritat que de tant en tant també vaig a veure comèdies o pel·lícules d'acció però on hi hagi una bona història que no s'hi posi res...

En fi, Cosas que le dirias con solo mirarla, és una cinta que em va emocionar especialment, estava encuriosida per l'impactant càsting de la pel·lícula i per això la vaig anar a veure.... impressionant! No sé quina d'elles estava millor, totes ratllen el 9 menys Glenn Close, Holly Hunter i Kathy Baker que sobrepassen el 10!!!

Vaig descobrir que el director Rodrigo Garcia és el fill del novel·lista García Márquez i des de llavors he intentat seguir-lo. La següent pel·lícula Nueve vidas, també em va agradar molt, potser no tant, però només per veure les actrius que sortien ja valia la pena, sobre tot l'episodi de la Robin Wright Penn.

M'he perdut Passengers (que no descarto buscar-la), però no vaig poder evitar d'anar a veure Madres e hijas per què el càsting també pintava molt bé.

I la història em va agradar molt, va sobre una dona, Karen (esplèndida Annette Benning) que quan tenia 14 anys va abandonar a la seva filla recent nascuda per imposició de la seva mare. Ja ha passat molt de temps però no ha deixat mai de penedir-se i ni tan sols ara, ha pogut refer la seva vida. Aquesta nena, Elisabeth (estupenda Naomi Watts), és una eminent advocada però amb molts problemes personals i sexuals, i Lucy (Kerry Washington, amb un parell d'escenes espectaculars!) que és una dona que vol ser mare però no sap si està preparada.

Rodrigo Garcia , té una història potent i la sap fer servir, aconsegueix que empatitzis amb cada un dels tres personatges femenins, tan diferents però amb tantes coses en comú. Les evolucions de personatges de Benning i Watts són molts profundes i gaire bé podria arriscar-me a dir que Garcia és un gran director d'actrius com ho va ser en el seu temps el gran George Cukor.

Història coral, de tall independent, on les relacions mares i filles són el fil conductor d'aquest drama on la pèrdua, l'absència i el destí són els tres punts claus de la història i que està pensat i escrit per als tres personatges femenins tot i que també hi destaquen els masculins com Samuel L. Jackson o Jimmy Smits.

Bona història i bones interpretacions en una pel·lícula dura però necessària de veure

Puntuació: 7/10

HAIR

En la darrera edició del Cine Fòrum a Mollet d'aquest any varem passar el musical Hair de Milos Forman... he de confessar que jo no l'havia vist però coneixia perfectament la banda sonora per què a part de ser excel·lent, la meva amiga Amparo m'havia deixat el cd i a qui li dedico aquest comentari.

Anava amb una mica de mandra perquè em pensava que em trobaria amb un musical una mica “caspós” vull, dir passat de moda, però res més lluny de tot això. Hair és un musical molt vigent malgrat ser de l'any 1979.

Hair va néixer als escenaris de Broadway i ens explica la història de Claude un noi d'Oklahoma que arriba a Nova York per allistar-se a l'exercit i marxar a lluitar al Vietnam i de Berger (magníficament interpretat per un jove Treat Williams) que és el cap d'una colla de hippies, que Claude es troba en mig del Central Park, reivindicant l'amor lliure i la pau en contra de la guerra. El cabell llarg és el símbol de rebutj contra la societat.

Claude passa un temps amb el grup i coneixerà a Sheila (una altra jove Beverly d'Angelo), una noia de família molt rica que contraposa al grup de “marginats” hippies però amb els quals també s'unirà.

Amb un final tremendament impactant, les quasi bé 2 hores de metratge passant de manera fluida, sobre tot per què el total de 23 cançons, a quina millor, et fan passar tot el metratge cantant i ballant. Forman, dissenya un estructura de guió àgil i sense temps d'avorrir-te, amb unes coreografies magistrals i uns números musicals que realment et queden a la retina durant molts dies.

No sabria quina de les cançons destacar, n'hi ha tantes!!! potser les més conegudes com Aquarius, Manchester, Let's the sunshine, brutal!!!!! per mi un dels més visuals i més espectaculars de números és el que us deixo a sota I got life, on Treat Williams balla per sobre de la taula perfectament parada de la casa rica i a on tots els seus col·legues s'afanyen a anar treien els plats.... impressionant!!!

Si no l'heu vista!!! mal fet, com jo!! són deures d'estiu! No us la perdeu per què us ho passareu francament molt bé!

Puntuació: 10/10

KICK- ASS

No anava molt convençuda a veure aquesta pel·lícula però havia llegit el comentari de Jordicine i com sempre que me'n refio de la seva paraula, vaig anar-hi.

La sorpresa va ser molt agradable perquè el primer que has de fer és mentalitzar-te de que estàs veient un còmic. Si t'ho planteges així , t'ho passes bé. La història comença quan un noiet d'institut decideix que qualsevol pot ser un super heroi... així què es compra un vestit de neoprè per internet juntament amb la capa que no falti, i comença a salvar gent pel carrer... però evidentment la realitat a vegades no supera la ficció i ben aviat se'n dóna compte de que ser un superheroi és molt dolorós, més que res pels cops de puny que reps.

La pel·lícula està plena de referències als còmics més tradicionals amb el personatge principal fent de bo però també amb els “villanos”corresponents, que en aquest cas està interpretat per Mark Strong, cada vegada més prolífic, fent d'un mafiós que domina tota la ciutat, amb un fill com a aprenent que sembla que tot li surt malament.

Paral·lelament hi ha dos personatges, per a mi els més encertats de la cinta que són Hit Girl i Big Daddy, pare i filla , interpretats per una nena de 13 anys Chloë Moretz i Nicolas Cage que són el què valen realment la pena. Amb una presentació de personatges realment espectacular,estan entrenant-se i el pare dispara a la filla, coneixes els dos superherois més entretinguts de la pel·lícula. Personalment va ser el meu retrobament amb Cage, que fins ara estava perdut en la immensitat de mals productes i que semblava que ja havia tocat fons; en aquesta pel·lícula torna a ser ell i a qui ens tenia acostumats, un bon actor; i per altra banda la nena, tota una troballa a camí entre “la novia”(Uma Thurman a Kill Bill) i de Natalie Portman a Leon , El profesional!, una actriu realment inquietant que haurem de seguir.

Producte d'estiu però ben entretinguda, en aquests dies de tanta calor, si esteu avorrits i busqueu aire acondicionat i un paquet de crispetes , aneu-la a veure, que us distraureu.

Puntuació: 6/10

LA VIDA PRIVADA DE PIPPA LEE

Quan feia només un mes de la mort de Marilyn Monroe, el gran dramaturg americà Arthur Miller (el seu tercer marit) ja s'havia casat novament amb la que seria la mare de Rebecca Miller.

La vida privada de Pippa Lee és el seu quart treball com a directora, que adapta la seva pròpia novel·la, i tot i no ser un treball rodó es poden destacar diversos aspectes de la pel·lícula. La història és aparentment senzilla, ens explica la vida de Pippa Lee una dona feliçment casada amb un home trenta anys més gran que ella i de la qual sempre ha viscut a la seva ombra... sempre ha estat una bona esposa i una bona mare, és el model tradicional i perfecta de la senyora casada americana, però a mida que va passant la pel·lícula i vas coneixent com ha estat la vida de Pippa te'n dones compte de que no sembla tot allò que s'aparenta.

És evident que el que mereix una menció especial la cinta és el repartiment tan extraordinari d'actrius que hi ha. Maria Bello, fent de mare de la protagonista i que cada vegada m'agrada més, demostra en una sola escena un conjunt de interpretacions facials que ja els hi agradaria a més d'una, està fantàstica. Julianne Moore, per a mi sens dubte la millor, té molt poc paper però important, i la seva versatilitat interpretant és brutal... Winona Ryder, que ara feia temps que no veia en pantalla, (pobre amb tots els problemes personals que té) fa una mica del que deu ser en la seva vida real. També hi surt Monica Bellucci fent un petit paper una mica surrealista però agraït i Robin Wright Penn en el paper de Pippa, que per desgràcia haver de compartir pantalla amb el Keanu “cara de peix congelat” Reeves(que de llarg és el pitjor de la pel·lícula) fan que a vegades no li deixin brillar tant com es mereixeria o pot ser si... per què el seu treball és excel·lent.

Queden forats en la història i això fa que no deixa que sigui del tot rodona i és una llàstima perquè quan entres al cinema i jo especialment ho vaig fer única i exclusivament pel seu repartiment de dones , veus que el guió i la direcció no tenen la força que hauria de tenir amb el conjunt de actrius que hi surten, tot i així és de bon veure.

Puntuació: 6/10