AMOUR

Michael Haneke no és un director fàcil, gens fàcil, les seves pel·lícules són autèntics cops de puny a la panxa... té una característica comuna en totes les seves obres i és que a part de deixar-te KO, quan acaba la pel·lícula et diu directament: “apa! ara apanya't tu i pensa que passa”... els seus finals són gairebé sempre oberts per deixar-te reflexionar, per deixar-te que siguis tu el que decideixes que has de fer o pensar després de veure-la.

Ho torno a dir... no és un director fàcil i evidentment no és apte per a tots els públics...però a mi m'encanta!!! el trobo culte, provocador, no fa cap concessió a res, molt intel·ligent i amb una visió de la història que et deixa completament trastornat quan acabes de veure una pel·lícula seva... evidentment per a mi les més "bèsties" han estat sense dubte , Funny Games, En la cinta blanca o sobretot La pianista tres històries amb un front comú de com tracta la violència des de punts de vista ben diferents.

Ahir vaig veure Amour... ahir no vaig poder escriure res per què no estava amb prous ànims per fer-ho... avui després de pensar-hi durant tot el dia puc començar a escriure sobre ella. És també un cop a la panxa... però aquesta vegada encara és més punyent perquè és massa real! ens pot passar a tots... La història molt colpidora: una parella benestant de gent gran , que viu a Paris, són professors de músics jubilats amb un nivell cultural alt, amb una filla que els va a veure de tant en tant...però un dia Anne té un atac i queda hemiplègica... a partir d'aquí el declivi personal, físic, emocional, dels dos personatges és tremenda, la seva relació fa una evolució cap a un final que ja coneixes  perquè és la primera escena de la pel·lícula.... saps com acabarà però com hi arribes és el més dur de la història. És un camí dolorós cap al final de la vida i amb les pròpies paraules de Haneke: "No hi ha res més dur que mirar el patiment d'algú que estimes sense poder ajudar-lo!" i ell ho retrata d'una manera magistral!

La presentació dels personatges és deliciosa... és una de les presentacions més boniques que recordo, no saps perquè van a veure el concert de piano i com els dos van cap a casa amb autobús... a mida que vas veient la pel·lícula saps la importància d'ella.

Podria parlar molta estona de la pel·lícula però no ho faré... és una lliçó d'interpretació de Jean-Louis Trintingant i Emmanuelle Riva presentant a aquest matrimoni ple de tendresa i a la vegada de dolor... hi ha escenes molt colpidores i d'altres que directament et trenquen el cor.. però evidentment respectes la voluntat del què passa... tots dos decideixen viure-ho sols, compartir-ho i les imatges poden arribar a ser tan crues i doloroses que són difícils d'acceptar...Haneke una vegada més et pertorba de la manera (aparentment) més senzilla... ensenyant-te un moment de vida...

A part de la presentació dels personatges em quedo amb varies escenes: quan reben el cd del pianista amb la  nota... aquell "fué una visita muy bonita pero triste", la mirada d'Anne és tan colpidora que et trenca el cor, allà reafirma el seu final.. o quan ell li explica la historia del campament amb la postal amb estels.... o la última conversa que té amb la filla (per cert magnífica Isabelle Huppert, com sempre!)

Haneke es pren el seu temps per explicar-te cada seqüència, sembla que rodi a temps real per fer-te participar del moment que viuen els personatges creant-te encara més una sensació de dolor i a la vegada de tendresa, com ell la cuida i l'estima...

I ja no puc continuar perquè l'estat de xoc és permanent... no és una pel·lícula per a tots els públics, ho sé però és una lliçó magistral de vida... i s'hauria d'anar a veure...

Un últim apunt: quan va acabar la pel·lícula no es va aixecar ningú, ningú va engegar el seu  mòbil, ningú va dir res... fins que es van encendre les llums després del darrer crèdit.

La pel.lícula ho ha guanyat tot...per allà on passa guanya... avui pot guanyar el Globus d'or i a finals de febrer l'Oscar, certament hauria de ser obligatori donar-li!

Puntuació: 10 /10