BRIGHT STAR

A vegades vas a veure pel·lícules que no saps de què van, o que tampoc té gaire importància saber de què van perquè simplement saps que malgrat tot et pots trobar amb una grata sorpresa.

Jane Campion, no ens enganyem , no és gaire coneguda, si diem que va dirigir El piano ara fa ja uns quants anys , tothom sabrem de quina pel·lícula es tracta, perquè Holly Hunter (merescudíssim Oscar, ja dubto més el d'Anna Paquin), va fer el paper de la seva vida (o potser ho discutiria una mica perquè el paper que fa en l'episodi a Cosas que le diria con solo mirarla de Rodrígo Garcia està simplement meravellosa!), però el fet és que si recordem El piano és per ella i per la música de Michael Nyman i pels increïbles paisatges d'aquella Nova Zelanda de principis de segle.

De Jane Campion, poca cosa més en sabríem dir, Un ángel en mi mesa, Sweetie, Retrato de una dama (amb Nicole Kidman), Holy Smoke.

Ara després d'uns quants anys, ens torna a demostrar que és una directora a tenir en compte amb una petita obra com és Bright Star, una història d'amor molt romàntica però en cap cas sensiblera.

I és que hem d'emmarcar la història en el seu temps, la pel·lícula ens endinsa en el moment històric del Romanticisme on John Keats un dels poetes anglesos més importants de la història és un dels personatges més coneguts del moment, que no pas reconegut , i on té un cercle d'amics que el cuiden malgrat ell no poder gaire bé sobreviure als deutes. És jove, i s'enamora de la seva veïna i tots els tòpics apareixen, poeta fracassat el qual no es pot casar amb la noia, una adolescent que mor per amor, poemes romàntics, aparences socials, cartes tendres i boniques, separació, malaltia del poeta... malgrat que podria ser un melodrama que avui dia seria difícil de veure, Campion vesteix tota la pel·lícula amb unes imatges precioses on tot està harmònicament plantejat en ambient poètic i del tot nostàlgic, que malgrat en algun moment fer-te caure alguna llàgrima, en cap cas com he dit abans ratlla el ridícul.

Tots els actors treballen en perfecta harmonia però els dos principals personatges sobresurten fen-te creure que estan tan enamorats que podrien morir per amor; ell, el poeta és Ben Wishshaw que el recordareu a El perfume, i ella meravellosa Abbie Cornish una actriu australiana que no coneixia però que en la seva sentida interpretació ha despertat en mi la curiositat de saber que farà a partir d'ara!, té una escena, (que malgrat em va recordar a una de Holly Hunter a El piano i que no penso desvetllar) que està espectacular!!!!

No és una pel·lícula per qui es pensi que vagi a veure quelcom “nyonyo”,però si et deixes anar, t'endinses en la època que representa, i intentes entendre la situació dels personatges.... la gaudeixes.

Puntuació: 8/10