PA NEGRE

Fa poc més d'un any vaig veure Tras el cristal, als Mèlies precisament la cinta la va presentar Agustí Villaronga i va comentar que estava buscant localitzacions per l'adaptació que estava fent de la novel·la d'Emili Teixidor, Pa negre.

Tras el cristal és una pel·lícula dura de veure, difícil de pair, amb un argument d'aquells punyents, dels quals penses i penses durant molts dies, amb imatges que et queden gravades durant temps. No és apte per a tots els públics però per altre banda és necessària per conèixer els horrors de la guerra.

Ara Villaronga torna després de molts anys de no rodar amb Pa negre, un drama sobre els anys durs de la postguerra rural a Catalunya, on l'Andreu un nen d'uns 14 anys i que està al bàndol dels vençuts, es troba un dia els cadàvers d'un home i del seu fill. Les autoritats volen inculpar al seu pare i aquest ha de fugir. És llavors quan l'Andreu ha de marxar a casa de l'àvia i dels seus cosins perquè la mare treballa tot el dia a la fàbrica tèxtil. El noi , comença a prendre consciència de tot un món, el dels adults , que està alimentat de mentides. Per sobreviure haurà d'aprendre a trair les seves pròpies arrels i acabar descobrint que ell també pot ser un monstre.

Amb un inici de pel·lícula molt impactant (no el revelaré perquè quedi la sorpresa) ja és un principi de quin serà el tarannà de la història. I no planteja una història de vencedors i vençuts sinó que es centra en les emocions i els sentiments dels seus personatges. Són personatges grisos,amargats, plens de misèries i contradiccions.

El resultat de la pel·lícula és absorbent, totes les escenes et va endinsant cada vegada més en un món tèrbol on no veus un final digne, al contrari, saps que no acabarà bé, la història avança a mida que ens van explicant que li passa al personatge central , sempre des del seu punt de vista i això fa que la seva història sigui la que et vagi fent descobrir tot un món de mentides i ple de misteris.

Deu ser un gran llibre (no l'he llegit però penso fer-ho) perquè és una gran pel·lícula,que no deixa indiferent on em seria molt difícil escollir el personatge que m'agrada més. Nora Navas en el paper de Florència, va aconseguir la Conxa de plata al Festival de San Sebastian, però tant Laia Marull, com Sergi López, Eduard Fernàndez, Roger Casamajor i sobretot l'estupenda Mercè Aranega, juntament amb els nens Francesc Colomer i Marina Comas, et fan viure una història plena d'emocions i segurament molt real , de la qual molts dels nostres avis s'hi poden sentir molt identificats!!

No us la perdeu, val molt la pena.

Puntuació:9/10

BRIGHT STAR

A vegades vas a veure pel·lícules que no saps de què van, o que tampoc té gaire importància saber de què van perquè simplement saps que malgrat tot et pots trobar amb una grata sorpresa.

Jane Campion, no ens enganyem , no és gaire coneguda, si diem que va dirigir El piano ara fa ja uns quants anys , tothom sabrem de quina pel·lícula es tracta, perquè Holly Hunter (merescudíssim Oscar, ja dubto més el d'Anna Paquin), va fer el paper de la seva vida (o potser ho discutiria una mica perquè el paper que fa en l'episodi a Cosas que le diria con solo mirarla de Rodrígo Garcia està simplement meravellosa!), però el fet és que si recordem El piano és per ella i per la música de Michael Nyman i pels increïbles paisatges d'aquella Nova Zelanda de principis de segle.

De Jane Campion, poca cosa més en sabríem dir, Un ángel en mi mesa, Sweetie, Retrato de una dama (amb Nicole Kidman), Holy Smoke.

Ara després d'uns quants anys, ens torna a demostrar que és una directora a tenir en compte amb una petita obra com és Bright Star, una història d'amor molt romàntica però en cap cas sensiblera.

I és que hem d'emmarcar la història en el seu temps, la pel·lícula ens endinsa en el moment històric del Romanticisme on John Keats un dels poetes anglesos més importants de la història és un dels personatges més coneguts del moment, que no pas reconegut , i on té un cercle d'amics que el cuiden malgrat ell no poder gaire bé sobreviure als deutes. És jove, i s'enamora de la seva veïna i tots els tòpics apareixen, poeta fracassat el qual no es pot casar amb la noia, una adolescent que mor per amor, poemes romàntics, aparences socials, cartes tendres i boniques, separació, malaltia del poeta... malgrat que podria ser un melodrama que avui dia seria difícil de veure, Campion vesteix tota la pel·lícula amb unes imatges precioses on tot està harmònicament plantejat en ambient poètic i del tot nostàlgic, que malgrat en algun moment fer-te caure alguna llàgrima, en cap cas com he dit abans ratlla el ridícul.

Tots els actors treballen en perfecta harmonia però els dos principals personatges sobresurten fen-te creure que estan tan enamorats que podrien morir per amor; ell, el poeta és Ben Wishshaw que el recordareu a El perfume, i ella meravellosa Abbie Cornish una actriu australiana que no coneixia però que en la seva sentida interpretació ha despertat en mi la curiositat de saber que farà a partir d'ara!, té una escena, (que malgrat em va recordar a una de Holly Hunter a El piano i que no penso desvetllar) que està espectacular!!!!

No és una pel·lícula per qui es pensi que vagi a veure quelcom “nyonyo”,però si et deixes anar, t'endinses en la època que representa, i intentes entendre la situació dels personatges.... la gaudeixes.

Puntuació: 8/10

BURIED

Encara hi ha algú que ens sorprèn!!. Encara hi ha algú que té la capacitat de què ens mantingui asseguts a la cadira i que no ens moguem durant 90minuts mirant la pantalla i esperant pacient o impacientment a veure que li passarà al pobre protagonista!.

Aquesta és amb la sensació que vaig sortir del cinema després de veure buried la original i per què no dir, arriscada proposta de Rodrigo Cortés, un director espanyol que ha dirigit aquesta cinta on aparentment té una factura molt senzilla, però res més lluny de la realitat.

Sembla ser que el guió escrit per Chris Sparling va anar passant de productora en productora sense que ningú li fes cas a la història d'aquest camioner americà que treballa a l'Iraq i que un bon dia es desperta tancat en una taüt.

Realment, l'inici de la cinta és força angoixant i ja t'atrapa però el que podria ser una cinta de pors i de mal veure, es converteix en una història si més no interessant i per sobre de tot força original. De fet , se l'ha comparat molt amb el tipus de cinema que feia Hitchcock i si en una altre moment hauria dit que hi ha directors que no es poden comparar, en aquest cas , Cortés podria haver estat un alumne molt avantatjat del mestre del suspens.

I és que la cinta et manté en tensió durant tot el metratge i no pas pel fet angoixant d'estar tancat el protagonista durant tota la pel·lícula sinó perquè t'indignes amb tot el que li passa.

És veritat que no deu haver costat gaires diners de producció,en comparació de les majors , és clar!: un sol personatge i poc atrezzo però la complexitat de la llum o de la posició de la càmera en certs moments deu haver estat força difícil de manipular i aquí el gran encert i la originalitat del director. Ell diu que va utilitzar fins a 8 tipus de caixes diferents i és amb el que vaig intentar fixar-me més quan veia la pel·lícula i la veritat és que em va sorprendre alguns dels moviments de càmera que feia.

Ryan Reynolds era un actor que desconeixia completament, no havia vist res d'ell, (però sembla que el què més ha fet ha estat comèdia) i per mi això va ser positiu perquè em va convèncer. La seva evolució de personatge és molt creïble, tot i que crec que és impossible de poder-se imaginar una situació d'aquest tipus, ell se'n surt prou bé. El contacte que té amb l'exterior, gràcies al telèfon mòbil li permet , si més no, un bri d'esperança! Compte amb les veus dels personatges que parlen amb ell per telèfon, la seva dona és la “desapareguda” Samantha Mathis.

Vaig fer cas a Jordicine, ell em va dir que no feia por i que no ho passaria malament. Tenia raó! Com sempre , sort que li vaig fer cas!.

I sobretot, fantàstics els títols de crèdit d'inici!!! un clar homenatge al clàssic de Saul Bass.

Un interessant film , un exercici cinematogràfic original i a la vegada arriscat que cal donar-li una oportunitat. 

Puntuació: 8/10 

ENS HA DEIXAT MANUEL ALEXANDRE

Era el típic actor secundari, com José Luis López Vázquez , Agustín González, Rafaela Aparicio o com tants d'altres que més que “actors de repartiment”, omplien la pantalla i eren imprescindibles dins de la història del cinema espanyol.

Actor amb una llarga i extensa carrera va morir ahir als 92 anys i entra dins de la categoria dels últims clàssics que ens estan deixant aquests darrers dies.La veritat és que esgarrifa la seva filmografia i quan observes els títols en què havia treballat ens demostra una vegada més la importància d'aquest actor: Bienvenido Mr. Marshall, Cómicos, Muerte de un ciclista, Calle mayor, Calabuch, Atraco a las tres, El verdugo, Historias de la televisión, Amanece que no es poco, La marrana, Elsa y Fred i tantes d'altres... el que deia ,ara mateix tinc la pell de gallina...

NOVA COL.LABORACIÓ A ZINÉFILAZ

Fa uns dies vaig entrar en un nou blog Zinéfilaz per curiositat i em vaig donar compte de que era un blog de noies cinèfiles d'arreu d'Espanya... vaig demanar si hi podia col·laborar perquè una d'elles m'havia fet referència en el blog.

De moment les companyes que hi participen són de llocs diversos: bruja turca, Noemí, Lu i Troyana, però espero que el grup segueixi creixent.

Em fa molta il·lusió per què escriuré en castellà i és tot un nou repte!!!

I ja està!!! ja teniu la meva primera col·laboració...

EL AMERICANO

Després d'un parell de setmanes d'haver anat a veure El americano me'n dono compte de que és una pel·lícula fallida.

Qui busqui una pel·lícula d'acció estil Bourne no la trobarà , més aviat és una cinta de ritme lent que acompanya al protagonista, quan passeja per i amb la tranquil·litat dels pobles , paisatges i personatges italians.

L'arrencada de la cinta és espectacular, del fred nòrdic dels paratges escandinaus on Clooney, un assassí que ha de fer una cosa que no vol però que li obliguen a fer, s'escapa cap al sud d'Itàlia on diu prou a la seva vida i només cedeix fer el seu últim treball amb la condició de que després deixarà la professió. El ritme en terres italianes baixa considerablement, i el personatge de Jack, incapaç de relacionar-se amb ningú descobrirà poc a poc que pot començar a fer-ho amb qui menys s'espera, el mossèn del poble. I això li farà canviar la visió del món i voldrà deixar d'estar sol.

Es nota que el director Anton Corbijn prové de la fotografia , tot el què et mostren és bonic i està rodat amb una bellesa que et fa gaudir de tot el que estàs veient, però (sempre hi ha un però), malgrat tot això i de moments aïllats prou interessants (totes les trobades amb el mossèn), la pel·lícula no segueix un ritme continuat i et perds, així com que hi ha moments en que el guió et sembla molt fluix perquè et presenta situacions que no te les esperes i sembla que estiguin ficades amb calçador (és una excusa una mica “ridícula” la de la pistola de la prostituta dins del seu bolso...). 

 

George Clooney està molt correcte i porta ell tot el pes de la pel·lícula, te'l creus en tot moment malgrat haver-hi moments que no saps perquè apareixen però ell fa que com a mínim la història tingui una mica més de substància... perquè el paper de l'altra assassina és força patètic!

Personalment em va decebre una mica, i no pel ritme de la pel·lícula ni per què m'esperés una altra cosa però si que el guió presta una mica de confusió i et fa perdre l'interès en ella. De totes maneres per veure al Clonney val la pena fer l'esforç!

Puntuació: 6/10

ENS HA DEIXAT TONY CURTIS

Deu ni do la setmana que portem, s'estan trencant totes les estadístiques, abans dic que no n'hi dos sense tres i en cauen uns quants!.

En fi, ahir ens arribava la notícia de la mort de Tony Curtis i aquesta mort especialment per a mi ha estat de les més sentides. Admiro tot el què estigui relacionat amb el món del cinema, i una mort sempre sobte, ja sigui de directors, muntadors, especialistes o qualsevol altre persona de l'àmbit cinematogràfic però com a mitòmana reconeguda que sóc, la mort d'una actor o actriu sempre em colpeix molt més.

Tony Curtis era un dels grans, era un dels últims que queda d'aquell Hollywood clàssic que jo tan admiro i que m'ha fet passar tants bons moments, Tony Curtis havia compartit escenes amb tots aquells que a mi m'han fet estimar el cinema.

En Tony Curtis no era només una cara bonica, era un gran actor, dels clàssics, podia fer-te riure i al moment fer-te plorar, és una d'aquelles virtuts que només tenen els grans actors, que fan de l'actuació la cosa més senzilla del món. Etern galan, es va casar 6 vegades però el seu casament amb Janet Leigh (Psicosis, Sed de mal), va causar sensació en el seu moment, d'aquell matrimoni va néixer Jamie Lee Curtis, que sense tenir el talent dels seus pares ha heretat el gen de la comèdia.

Recordo una vegada estan a Londres que vaig anar als grans magatzems Harrods, allà hi havia una exposició de pintures d'ell, i recordo que em va impactar força.

Seria impossible parlar de tota la seva filmografia, amb més de 100 títols i treballant amb els més grans però si que m'agradaria comentar que va treballar en gairebé tots els gèneres i personalment destacaria aquestes: El gran Houdini, on va treballar en Leigh (treballarien junts en diverses ocasions), Espartaco i Los vikingos amb Kirk Douglas (un dels últims que encara queden vius), Winchester 73 amb James Stewart, Trapecio amb Gina Lollobrigida i Burt Lancaster, Boeing Boeing on feia tornar boja a Thelma Ritter, es va posar a la pell de El estrangulador de Boston, va treballar també amb Natalie Wood a La picara soltera i a la meravellosa La carrera del siglo on també compartia cartell amb el genial Jack Lemmon. Amb ell va protagonitzar una de les millors comèdies de tots els temps: Con faldas y a lo loco, on cada escena és perfecte!!!

No ho he pogut evitar, us deixo el vídeo, (una mica llarg però és que us hauria posat la pel·lícula sencera!!!) d'entre d'altres escenes, l'arribada de Marilyn a l'estació... inoblidable!