ENS HA DEIXAT IVAN ZULUETA (ARREBATO)

Fa molts anys vaig fer un curs de cinema. El professor ens va passar una sèrie de pel·lícules perquè comencéssim a endinsar-nos en aquest món. Allà vaig descobrir a grans autors i vaig veure trossos de pel·lícules que han marcat la meva vida.

Però va haver-hi tres cintes especialment que em van deixar molt impactada: La maman et la putain de Jean Eustache, Tras el cristal d'Agustí Villaronga (que fa poc vaig recuperar als Maldà) i Arrebato d' Ivan Zulueta. Les altres dues no les he tornat a veure.

Arrebato és d'aquelles pel·lícules que potser en el moment de veure-la no l'entens, o sí, però que et deixen en un estat de descol·locació total. És la història d'un director de pel·lícules de sèrie B, interpretat per Eusebio Poncela , amb una forta crisi creativa i personal que no supera la ruptura amb la seva xicota (una joveníssima Cecília Roth), rep, un dia unes cintes d'un conegut que filma en super8 i que són molt inquietants.

Cinema... Cinema en el seu més pur estat, Zulueta mitjançant unes inquietants imatges presenta unes escenes plenes de realisme però a la vegada de vampirisme que et fa enganxar a la història d'una manera gaire bé malaltissa. Recordo que vaig passar uns dies molt trasbalsada, és una història que no et deixa indiferent... pel·lícula de culte, filmada en una època en què el cinema espanyol que dominava eren les “espanyolades”, aquest conte de vampirs que t'atrapen amb la càmera,és una preciosa reflexió sobre el cinema, els cinèfils, sobre l'art de narrar, un melodrama sobre les drogues i el seu submón, però també és una història sobre la eternitat i el seu sentit. Una inquietant reflexió sobre el cinema. Espero recuperar-la

Ahir va morir el seu autor: Ivan Zulueta. Potser no gaire conegut però sens dubte un dels noms que ha marcat més en les generacions posteriors dels directors del nostre país.

Em sap greu acabar l'any amb una mort, que ja en són tres però creia important parlar d'aquesta pel·lícula, que ha marcat a qualsevol que l'hagi vist.

Bona entrada d'any a tothom!!!!

AVATAR

Diuen que Avatar havia de revolucionar, novament la història del cinema, si més no aquesta era la intenció de James Cameron, director de Terminator i de Titanic. Diuen que Avatar havia de comportar, a la part més tècnica, tota una revolució.

Ja he dit més d'una vegada que a mi el que m'interessa del cinema són les històries, el que em fan sentir, el que m'expliquen, gaudeixo més amb una petita història plena de sentiment que no pas amb una col·lecció d'efectes especials. I Cameron , dóna això , una col·lecció inacabable d'efectes especials que a vegades maregen una mica.

Però anem per parts. S'ha de reconèixer que la pel·lícula està molt ben feta , ja no només en la qualitat tècnica sinó que malgrat el seu llarg metratge, no és fa pesada, vull dir que està ben dirigida i té bon ritme. De la part dels efectes especials, suposo que pels Oscars s'ho emportarà tot perquè si que és veritat allò que he llegit que l'avatar, o sigui l'alienígena està molt ben fet i quan està costat per costat amb la imatge real dels personatges humans queda molt ben diluït i no és nota gens.

Però ... sempre hi ha un però, no?, malgrat la espectacularitat de certes imatges i seqüències, com per exemple la de les muntanyes flotants, la pel·lícula en quant a història no és més que una barreja de diferents idees d'altres pel·lícules, ja no només de ciència-ficció sinó de pel·lícules en general; hi pots reconèixer Bailando con lobos, Alien, La princesa Mononoke, o fins i tot hi ha el camí “de las baldosas amarillas” de El mago de Oz... la veritat és que aquí Cameron, si hauria pogut lluir una mica més, sembla que ja es va gastar tot el pressupost i les idees en la tècnica i la història és plana, molt plana.

La única alegria de la pel·lícula va ser trobar-me, que no me l'esperava, a Sigourney Weaver, fent de científica que també té el seu Avatar i que se li assembla moltíssim, per cert!

En fi, és una pel·lícula que s'ha de veure en tres dimensions, perquè és molt espectacular en quant a imatges, i... per primera vegada i que no serveixi de precedent... és recomanable no veure-la en versió original i 3D perquè mareja una mica , la veritat... si la veieu en VO aneu a la de dues dimensions.

Puntuació: 5/10

DONDE VIVEN LOS MONSTRUOS

Spike Jonze és un d'aquells directors inclassificables com Wes Anderson. Són directors que tenen una filmografia peculiar i que no sempre és entesa per tothom. Són directors que fan el què volen, creuen en els seus projectes i així ho transmeten a l'espectador. L'altra cosa és que després agradin o convencin. A mi, personalment tant un com l'altre m'agraden, els trobo molt interessants i sempre vaig a veure allò que fa.

Concretament, Jonze que també ha fet de productor i d'actor en diverses pel·lícules i és autor de molts videoclips, és un director amb un curta filmografia però a la vegada intensa. Jo li he vist , quatre cintes, dues que no em van entusiasmar com són Adaptation (El ladrón de orquídeas), amb Meryl Streep, cinta que va obtenir bones crítiques però que a mi no em va convèncer i Tres reyes. En canvi sóc defensora absoluta de Cómo ser John Malkovich que, si he de reconèixer que és una història difícil d'entendre, la vaig trobar molt original.

Ara, ha tornat amb una història aparentment senzilla i per a nens. Però res més lluny de la realitat. Donde viven los monstruos es basa en un llibre molt conegut arreu del món, escrit i dibuixat als anys seixanta per Maurice Sendak. De la part literària, crec que en pot parlar molt millor que jo la meva companya blocaire Kweilan i a ella si vol, li deixo aquesta missió. De la part cinematogràfica, puc dir que en Jonze l'ha tornat a encertar de ple.

Torno a dir que aquesta no és una pel·lícula per a nens, però si que és una història que tracta sobre la infantesa, de la soledat i de la incomprensió que viu Max un nen amb una família desestructurada i que la seva única manera d'evadir-se de la realitat en què viu és fer un viatge imaginari a un país on viuen uns monstres , i en el qual ell serà el rei. En aquest viatge catàrtic , Max descobrirà la cruesa de la realitat en que viu i de que no sempre hem de fer allò que volem sinó que també hem d'escoltar i entendre als altres.

A mi, la pel·lícula a nivell de contingut em va interessar, crec que és un bon tema per reflexionar i pensar en la infantesa i en tot el que comporta. A nivell de forma, em va sembla una cinta visualment bonica, els personatges estan tractats d'una forma molt tendre i els “monstres” de la factoria d'en Jim Henson són... són realment preciosos, tenen una expressivitat, una sensibilitat, ja no només en els gestos sinó també en l'expressió de les seves cares, cada un d'ells tenen una personalitat pròpia, perquè els seus personatges ho requereixen i també perquè estan tan ben fets que a vegades t'oblides que no són humans.

En Max Record que fa del protagonista és tota una troballa, nen sensible però a la vegada egoista reflecteix perfectament la infantesa i de com a vegades pot ser-ne de cruel , però també demostra que un cop es descobreix a si mateix, l'únic que vol és tornar amb la mare.

I és evident que qui sobresurt per sobre de tots és Catherine Keener, actriu que ja havia treballat amb el director i que com a bona actriu d'ofici que és només es deixa veure en treballs independents rebutjant papers massa comercials que poden fer desprestigiar la seva carrera. Aquí, fent de mare, la seves mirades i la seva tendresa cap al seu fill valen molta part de la cinta.

Puntuació: 9/10

NO ÉS UNA MIRADA QUALSEVOL

Moltes actrius i actors al llarg de la història de la televisió han fet anuncis. Crec que es podria fer una tesi doctoral de qui ha fet anuncis des dels inicis d'aquest mitjà de comunicació. Es probable que qui s'emporti el primer premi siguin els cotxes i les colònies, no??

De fet, Lancome és una de les firmes que sempre han apostat per grans actrius, començant per la meravellosa Isabella Rossellini, que va ser la inspiració durant molt de temps, amb un contracte impressionant, passant per Anne Hathaway, Clive Owen o l'espanyola Ines Sastre.

No analitzaré els anuncis per què no m'interessen gaire, però si que feia temps que no hi havia un anunci que cridava tant la meva atenció. I és que quan Kate Winslet apareix en l'últim anunci d'aquesta firma comercial em quedo enganxada a la pantalla. Podríeu preguntar-me quin anunci és i no us sabria respondre, (ara ja sí, ja sé que anuncien!!), però amb el què em vaig enganxar des del primer moment va ser amb la mirada.

Sempre m'han agradat les mirades, en un dels meus primers comentaris, vaig fer una crida general a quina era la mirada que més us havia frapat de la història del cinema, jo sempre he dit que la més impactant per a mi va ser la que Debra Winger i Shirley MacLaine és feien a l'última escena de La fuerza del cariño, però la que Winslet fa en aquest anunci , crec que la supera... hi ha una tendresa i una sensibilitat que em fan posar els pèls de punta... si no l'heu vist , fixeu-vos bé amb aquesta mirada... una autèntica petita joia.

ENS HA DEIXAT BRITTANY MURPHY

Ahir a l'edat de 32 anys (diuen que d'un atac el cor) ens va deixar Brittany Murphy, una d'aquestes actrius que es van donar a conèixer fent comedietes com Recien casados, Clueless,o que havia participat en moltes sèries de televisió però que ja havia començat a fer coses interessants com Inocencia interrumpida, 8 millas, posant la veu a un dels pingüins a Happy feet o Sin City...

No sé si hauria arribat a ser una bona actriu, o si encara havia d'arribar el paper de la seva vida. Però això ja no ho sabrem.

Creia que trigaria una mica més a fer un comentari sobre algun altre actor o actriu que ens hagués deixat.

En fi, van dos de tres...

ENS HA DEIXAT JENNIFER JONES

Reconec que no sabia que encara visqués Jennifer Jones. Ahir va morir als 90 anys.

Actriu molt coneguda durant els quaranta - cinquanta de l'època daurada de Hollywood, sempre he pensat que Jones, si va fer les pel·lícules que va fer, va ser pel simple fet de que es va casar amb el productor més important de l'època:(i gaire bé de tots els temps!) David O. Selznick, que en el darrer comentari parlàvem d'ell per què va ser el productor de Lo que el viento se llevó, però no pas per què fos una actriu brillant. Era força normaleta però va tenir la fortuna de poder treballar amb els grans directors del moment: Minnelli, Lubitch, Wyler Houston, de Sica...

I és clar, també va poder treballar en grans pel·lícules com per exemple, Madame Bovary, La colina del adiós, empalagosa historia d'amor amb William Holden , que a mi em va encantar, i que té una música preciosa... o a Canción de Bernadette on feia de l'angelical noieta francesa que va veure a la verge, el paper que li va fer aconseguir el seu únic Oscar de les tres nominacions que va tenir. També va aparèixer en grans títols com Jenni amb Joseph Cotten o Adiós a las armas, la segona versió que va interpretar juntament amb Rock Hudson, o Estación Termini amb la qual va compartir pantalla amb un joveníssim Richard Breymer que anys més tard seria l'inoblidable Tony a West Side Story. Però segurament serà recordada per el seu paper de Perla Chavez, i la seva turmentosa relació amb Gregory Peck a la fantàstica Duelo al sol, i en la seva última aparició fent de parella de Fred Astaire a El coloso en llamas una de les últimes superproduccions de catàstrofes dels anys setanta.

Repassant la seva història, he descobert que al 1981 va comprar els drets de La fuerza del cariño amb la intenció d'interpretar-la però finalment ho va fer la magnífica Shirley MacLaine.

Ha mort una de les últimes clàssiques que ens queden...En fi, la primera de tres???

LO QUE EL VIENTO SE LLEVÓ ESTÀ D'ANIVERSARI

Podríem dir que Lo que el viento se llevó és una de les pel·lícules mítiques de la història juntament amb Casablanca o Ciudadano Kane??? Jo diria que sí. Potser n'hi ha d'altres segur, però Lo que el viento se llevó té tots els ingredients per ser-ho.

Basada en la novel·la del mateix nom escrita per Margaret Mitchell, on l'autora va copsar els seus coneixements sobre la guerra de Succesió americana barrejant la seva pròpia experiència amb turmentoses relacions d'una parella d'Atlanta, que s'ha convertit en una obra mestra de la literatura universal.

Però centrem-nos en la pel·lícula. Ja des dels inicis de la superproducció la pel·lícula tenia tots els ingredients per arribar a ser mítica. Aquí us deixo algunes curiositats:

• El productor David O'Selznick va comprar els drets de la novel·la a l'any 36. La pel·lícula no es va estrenar fins el 15 de desembre del 1939. Ahir va fer 70 anys.

• Moltíssimes actrius de l'època van voler ser Scarlett O'hara, algunes van fer veritables ximpleries per aconseguir el paper. Algun exemple: Joan Bennet, Bette Davis , Katherine Hepburn, Joan Crawford, Lana Turner, Susan Hayward. La qui va estar més a prop d'aconseguir el paper va ser Paulette Goddard, però la seva relació amb Charles Chaplin la van allunyar del projecte. El germà de O'Selznick, Marion, li va dir un dia: “He trobat la teva Scarlett!” i li va presentar a una jove anglesa anomenada Vivien Leigh. Algú veu alguna altra actriu en el paper? Jo no. (Hi ha un documental tan extens com la pel·lícula en el què es veuen moltes tomes de les proves que es van fer aquestes grans actrius)

• La cinta va guanyar 10 Oscars dels 15 als quals estava nominada. Hattie McDaniel va ser la primera actriu de color en aconseguir l'estatueta

• Tres directors van estar implicats en el rodatge de la pel·lícula: Sam Wood, Victor Fleming (que és l'únic que va sortir en els crèdits) i George Cukor que havia de ser l'oficial però que les males llengües diuen que Clark Gable el va fer fora per què era gai

• El famós incendi d'Atlanta, va ser la primera escena que es va rodar sense encara tenir a Vivien Leigh de protagonista, (les escenes eren rodades per substitutes) i els decorats que es van cremar eren d'altres pel·lícules entre les quals hi havia King Kong.

• Clark Gable sempre va dir que el personatge que més odiava de la seva carrera era el de Rhett Butler

• Joan Fontaine va dir quan li van fer el casting per a fer de Melania que aquell era un paper que li aniria molt bé a la “bleda” de la seva germana (sempre s'han odiat), el director li va fer cas i ha estat el paper més important en la carrera de Olivia de Havilland

• La filla de Gable i Leigh havia de ser una joveníssima Liz Taylor però el seu pare no va voler

• En el pla seqüència dels ferits a l'estació, hi ha més de 250.000 figurants, evidentment la gran majoria són ninots, només els de les primeres files són actors reals...

En fi, podríem dir moltes més coses però com va dir la Scarlett: “Ya pensaré en ello mañana”.

(Dedicat a la meva amiga Lucha)

MERAVELLOSA DESCOBERTA!!!

Ahir vaig fer una meravellosa descoberta gràcies a l'eloy (leolo). Ja li he donat les gràcies personalment perquè per a mi ha estat un xoc trobar-me amb unes fotos tan impactants, i això que tinc molts llibres de la Ingrid i un recopilatori de fotos extens. I moltes d'aquestes no les que no havia vist mai!!! A més he trobat un bloc integrament dedicat a ella!!!

No tinc paraules, us deixo amb algunes d'elles!!!

PLANET 51

Planet 51 és una pel·lícula d'animació que té la peculiaritat d'estar feta per un equip d'espanyols tot i que té la pinta de ser una pel·lícula típica americana.

Però, també es pot dir que no tenen res a envejar a les pel·lícules d'animació d'aquell país, com les de Disney o les de Pixar, perquè realment sembla que hagin sortit d'aquelles factories.

No analitzaré els aspectes tècnics , perquè no hi entenc, el que si que puc dir que a nivell de forma em va semblar una molt bona pel·lícula, visualment agradable i amb uns personatges molt ben dibuixats .

A nivell de contingut és una altra cosa, la cinta em va semblar molt desigual tot i que al principi del metratge prometia. El plantejament inicial és força divertit. Un astronauta mooolt americà, guapo, ros, fornit i amb la bandera americana, aterra al que serà un descobriment per al món.... i és troba en un planeta a on sembla que hagi estat transportat als anys cinquanta: la única diferència és que són al.lienígenes; el problema és que els habitants d'aquest planeta consideren l'extraterrestre a l'humà. El guió és fluix i tòpic però el que si és d'agrair a la pel·lícula és que està plena de referències cinematogràfiques que si t'hi fixes bé, disfrutes molt. Per exemple, només començar ja et trobes a la mateixa plaça de Regreso al futuro, amb el rellotge i tot!, o tota l'estètica del personatges i del què els envolta, clarament una referència a les pel·lícules dels anys cinquanta, i l'observatori em va recordar molt a escenes de Rebelde sin causa; als experiments que li feien a l'ET o fins i tot canten i ballen a l'estil de Grease. I com ha recordat la Marta, el preciós homenatge a Cantando bajo la lluvia!!!!

I el més divertit de tots són els personatges d'animals, que un recorda a l'alien de El octavo pasajero , o el robot de l'astronauta que és clarament una còpia (feta amb gràcia, això si!) del Wall-e.

Però com deia al principi, el guió és molt fluixet i això fa que a mida que passi el metratge et vagis avorrint i perdis l'interès per la història.

Això no vol dir que no sigui una bona alternativa per anar en família durant les festes de Nadal, eh!, s'ha de reconèixer el bon treball que han fet aquest equips d'espanyols “que han aterrat” a Hollywood!.

Puntuació: 6/10

2012

Perquè vaig anar a veure 2012, us estareu preguntant molts de vosaltres???

Intentaré donar-vos algunes raons que no teniu per què creure-us:

Primera: des de que vaig al cinema, d'això ja fa moooolts anys.... sempre tinc ganes cada 6 o 7 mesos anar a veure una pel·lícula que jo anomeno de les “cops de puny!” potser algú altre en diria de crispetes, no vol dir que no en vegi més sovint però aquest tipus de gènere catastrofista no m'interessa en absolut malgrat això, de tant en tant el vaig a veure.

Segona: sempre tinc l'esperança que anar a veure una pel·lícula d'aquestes signifiqui tornar a veure una espècie de Terremoto, El coloso en llamas.... tornar a veure aquell cinema dels anys 70!!! però totes les esperances s'esvaïxen....

Tercera: és evident, que aquests tipus de pel·lícules només es poden veure en pantalla gran per l'espectacularitat de les seves imatges, a la televisió perden tot el seu “poc encant” que poden tenir!

Quarta: John Cusack i Thandie Newton???? dos atractius protagonistes a més de ser dos grandíssims actors la feien.... per què no hi havia d'anar ?.... si ells la feien jo la podia veure, no? Es mereixien un vot de confiança... però és clar! no comptava en que a vegades han de treballar i guanyar-se les garrofes i fer autèntiques ximpleries com aquesta... i és una llàstima perquè això és una creu per a les seves filmografies

No sé si us he convençut... avui no és tampoc la meva intenció però en fi, el seu llarg metratge salvat només en part per els seus primers 30 minuts i la espectacularitat d'efectes digitals, especials i el que tota màquina pot fer no ajuden a que la pel·lícula repeteixi el mateix cànon durant els 200 i pico minuts que dura.... us he de confessar que em vaig adormir durant una estona i això que el soroll que feia era brutal!!!

Puntuació: 2/10

AVUI FEM DOS ANYS!!!!!!!!!!!!

Avui aquest modest bloc fa dos anys!!!!

Ja ho vaig dir l'any passat, la idea va sorgir d'unes boges amigues meves (Yoli, Isabel, Sisuca, Amparo, Marga i Margenat) que m'estimo amb bogeria!!!! i que poc es pensaven que això funcionés tan bé!!

I és que aquest bloc només m'ha donat alegries, conèixer a gent fantàstica, que dia a dia, i comentari a comentari aneu fent créixer aquesta pàgina, escriure sobre la meva passió com és el cinema i a més que la gent em llegeixi i m'escrigui, és una satisfacció tan gran que només fa que animar-me a mi a continuar....

Només una tristesa, la desaparició en part del bloc en el què vaig perdre molts comentaris, però amb els vostres ànims només vaig tenir una possible sortida: continuar!!!

Moltes gràcies a tothom, i felicitats per a tots i totes per què un dia com avui ens hem de felicitar entre tots!!!

I a per el tercer!!!!!!!!!!!!!

I ara fem volar la imaginació i imaginem-nos que la meravellosa Marilyn ens la canta a tots nosaltres!!!!