AVA GARDNER: EL ANIMAL MÁS BELLO DEL MUNDO

Avui a Zinéfilas em tocava a mi, i he penjat un comentari sobre la última pel.lícula de Isaki Lacuesta que ha dedicat a la meravellosa Ava. 

Si teniu ganes de llegir-lo us hi podeu passar per allà!

Problemes familiars no em permeten poder tenir al dia el blog, tot i que m'encantaria i també m'agradaria poder llegir els vostres, però les circumtàncies no les escollim nosaltres.

En quant tingui temps, prometo posar-me al dia.

Bones vacances a tothom!!!

Una abraçada.

UNA MUJER EN AFRICA

Claire Denis és una directora francesa no gaire coneguda en el nostre país però de força prestigi en el país veí. Ja té gairebé una desena de títols en la seva filmografia però he de reconèixer que jo fins ara no li havia vist res.

Una mujer en Africa o White material, el títol original que no sé que té a veure amb la traducció a l'espanyol!!(una vegada més al·lucino amb els títols que posen les distribuïdores) és la seva darrera producció. Una història ambientada i situada en algun país de l'Àfrica més profunda on el conflicte bèl·lic és a punt de començar.

L'exèrcit es prepara per tornar a restablir l'ordre i totes les ambaixades avisen als seus conciutadans a convidar-los a marxar del país abans de que el conflicte sigui pitjor i no puguin fer res per ells. Però Maria Vial, interpretada per la cada vegada més inexpressiva Isabelle Huppert, no vol cedir a les pressions i no vol abandonar la seva plantació de cafè que està a punt de la recol·lecta. Malgrat que tots els seus empleats han marxat no perd l'esperança de trobar-ne més al poble veí i creu, a l'igual que el seu sogre i el seu ex-marit, que l'alcalde de la població els protegirà. Però la situació és insostenible.

He de reconèixer que la història em va interessar, i molt ... segurament això passa, desgraciadament a molts dels països de l'Àfrica més profunda però si em centro en la història dels personatges he de dir que no em va entrar gens. He de començar per dir que Isabelle Huppert no m'agrada des de fa molt de temps, a part de considerar-la la successora natural de Catherine Deneuve (gèlides les dues!), vaig ser present en una roda de premsa fa anys al Festival de San Sebastian on ella va ser d'allò més desagradable. Si és una professional ha de ser capaç d'aguantar qualsevol tipus de crítica però ella no ho va saber encaixar bé.

En fi, de totes maneres, els personatges no acaben de lligar amb la història. Trobo que els flashbacks que realitza la directora al principi de la pel·lícula no ajuden gaire a la història i de fet saber que passarà al final no em va ajudar gaire per que la història em semblés versemblant.

Suposo que va ajudar, tot plegat , que la vaig veure en versió doblada.

N'he sentit molt bones crítiques i reconec malgrat tot que Huppert és una tot terreny, personalment no es sant de la meva devoció però és una gran actriu.

Puntuació: 6/10

UN CUENTO CHINO

Partint de la historia d'una vaca que va caure del cel, Un cuento chino és una pel·lícula argentina dirigida i escrita per Sebastián Borensztein. Encara que sembli mentida , ja ho diu al principi la pel·lícula, està basada en fets reals.

La vida de Roberto canvia radicalment quan fortuïtament es troba a un noi xinès perdut en mig de Buenos Aires buscant al seu oncle, el seu únic familiar que té viu. Acaba de ser robat i assaltat per el propi taxista que el portava de l'aeroport. Roberto el recull i comença una forçada i estranya relació de convivència entre aquests dos atípics personatges que els canviarà la vida. Robert (Ricardo Darín) haurà de conviure amb Jun que només parla xinès i a on haurà d'aprendre que no sempre pot estar malhumorat i enfadat amb la vida i el mon que l'envolta. La seva vida és solitària per què ell ho ha volgut, és orfe de mare des que va néixer i de pare des que va tornar com a veterà de la guerra de les Malvines i ni tan sols la presència de Mari, una noia de camp que el vol enamorar el fa canviar de vida. Treballa en una ferreteria i la seva vida és solitària i monòtona, però la convivència amb el noi xinès li farà canviar moltes coses, encara que ell no ho vulgui.

Un cuento chino és una comèdia agredolça sobre la soledat i de la necessitat d'afecte que tenim els humans, una pel·lícula senzilla, una historia molt ben explicada en el que la interpretació de tots els actors en especial d'un Ricardo Darín en estat de gràcia fan que surtis amb un somriure de la sala del cinema

Puntuació: 8/10

PEQUEÑAS MENTIRAS SIN IMPORTANCIA

La meva companya Troyana a Zinéfilas feia una reflexió molt encertada sobre dues pel·lícules de diferents èpoques però amb moltes coses en comú malgrat els anys de diferència. I és que l'amistat és un tema universal i intemporal, recurrent al cinema, i tant Los amigos de Peter com a Pequeñas mentiras sin importancia tracten sobre el tema. Us recomano que el llegiu.

Quan jo vaig llegir-lo encara no l'havia vista però una amiga de la feina me l'havia recomanat , sabent que m'agrada molt el cinema em deia que s'havia enamorat de Marion Cotillard i que a partir de llavors volia veure-ho absolutament tot d'ella, jo mig somrient li vaig dir que Cotillard a part de ser una de les actrius més importants del cinema francès, havia guanyat l'Oscar fent.... bé millor SENT Edith Piaf a La via en rose , ja havia fet una bona carrera a Hollywood i que actualment se la rifaven per tot arreu, de fet segueix en cartellera amb Midnight in Paris de Woody Allen.

Però centrem-nos en la pel·lícula.

Pequeñas mentiras sin importancia està dirigida per Guillaume Canet que és l'actual parella de la Cotillard i que ha estat un gran èxit a França. Tot i que no sóc gran seguidora de les pel·lícules franceses, fins i tot puc dir que em carreguen una mica, he de dir que vaig sortir encantada de veure aquesta pel·lícula.

Amb un inici impactant, un travelling d'uns quants minuts, ens endinsa en una historia plena de petites mentides que conviuen entre un grup d'amics que decideixen malgrat que un d'ells acaba de tenir un accident, de fer les vacances programades que fan cada any: marxar al complex a la platja que té un d'ells i que comparteixen un cop l'any tots junts.

A partir d'aquí, la relació entre ells, sota la mirada de la normalitat l'espectador va descobrint que no tot és sinceritat entre aquesta colla d'amics que roden la quarantena, ans al contrari, les petites mentides entre ells és present.

Les complicades relacions entre les persones,la soledat compartida, la frustració, l'egoisme, la tristesa, són temes que aporten a aquesta història una bona dosis de drama. Amb un final previsible, probablement el què més falla que fa que sigui una mica “sensiblero”, però no se li pot treure la qualitat de la cinta, on la magnífica interpretació de cada un dels actors és molt bona, sobresortint per sobre de tots ells la excepcional Cotillard, que en qualsevol plano que surt eclipsa, sense voler, a tots els seus companys.

És una pel·lícula coral, molt agradable de veure, malgrat el metratge, un pèl llarg per mi.

(Aquest comentari li dedico a la Maite)

Puntuació: 7/10

ENS HAN DEIXAT PETER FALK

El final de curs ha fet que tingués una mica abandonat el blog, i ara que hi torno és per dir que ens ha deixat un altre gran actor, dels que ja quedaven pocs.

Potser per a molts, el nom de Peter Falk no els sona gens, però pels de la meva generació, segurament la generació anterior i la posterior, el nom del detectiu Colombo si que sona.

I és que Peter Falk , juntament amb Margaret Rutheford interpretant a Miss Marple, siguin els dos millors detectius de la televisió amb permís d'Angela Landbury i la seva Jessica Fletcher.

Però Peter Falk malgrat ser conegut pel seu personatge de geni despistat va ser molt més. I és que va començar amb el gran Frank Capra en una de les comèdies més boniques que he vist i amb la peculiaritat de veure a una Bette Davis fent de bona: Un gangster para un milagro. Pel·lícula que si no heu vist us recomano del tot perquè jo cada vegada que la veig estic amb un somriure durant tot el metratge.

La seva filmografia s'acosta a una quarantena de títols dels quals també vull destacar: Cielo sobre Berlín de Wenders, La princesa prometida on feia de l'avi que explica la historia, Maridos i Una mujer bajo la influencia ambdues de John Cassavetes, o per descomptat la inoblidable La carrera del siglo de Blake Edwards fent de copilot estrafolari de Jack Lemmon, perseguint el cotxe de Tony Curtis i de Natalie Wood.

Va morir dijous, als 83 anys de demència senil.

Ja en queden molt pocs de secundaris de luxe com ell.

AVUI A ZINEFILAS

 

Avui a Zinefilas m'ha tornat a tocar a mi.

Tenia ganes d'escriure sobre una comèdia i ja feia dies que em rondava pel cap d'escriure sobre una de les comèdies més divertides de la història del cinema.

Si l'heu vista, probablement estareu d'acord amb mi, si no l'heu vist us la recomano del tot!!!!

Si voleu passar i llegir-la.... El jovencito Frankenstein a Zinefilas.

EL CASTOR

Ho reconec , ja dic per endavant que no penso ser gens objectiva amb aquest comentari, ni amb la pel·lícula. No em va agradar gens!

Per què hi vaig anar, doncs???

La raó és ben senzilla , quan em barallava amb mi mateixa , de si escollir entre no anar-hi perquè sortida en Mel Gibson o per anar-hi perquè tornava a dirigir Jodie Foster, em vaig decantar per ella.

La meva debilitat per Foster venia de lluny (segueixo considerant a El pequeño Tate com la seva millor pel·lícula com a directora tot i que A casa por vacaciones amb un repartiment espectacular tenia moments molt brillants) i si havia escollit a Gibson per ser protagonista absolut de la tercera pel·lícula que dirigia era per alguna cosa.... però jo no hi he trobat els motius. Els qui anaven amb mi, diuen que està bé, que està correcte, però aquest senyor és superior a mi.... no puc amb ell. Se'm va atravessar des del primer minut de la cinta i tenint en compte que surt en el 95 per cent de les escenes , com podeu comprendre , els 91 minuts que dura la historia se'm van fer eterns, i només milloraven quan sortien els altres personatges.

Segurament si l'hagués protagonitzat algú altre podria haver entrat més en la pel·lícula però Gibson em va barrar el pas a endinsar-me ne una historia que no acaba de quallar del tot i que reconec que està dirigida de forma molt correcte per Foster, però la historia d'un depressiu fins a l'extrem que no troba sortida a la seva vida fins que es topa amb una marioneta en forma de castor i que parla a través d'ell.... no em va entrar per enlloc. 

El més interesant potser en un principi era que sortia Jennifer Lawrence... però tampoc convenç.  

Gibson, serveix per fer comèdies o per fer pel·lícules d'acció però jo, sincerament no me'l crec fent un paper dramàtic.

De la Foster , li seguiré donant oportunitats, per què m'agrada tant com actriu que com a directora, però si torna a treballar o a dirigir a Gibson... passo.

Puntuació: 4/10 (i per respecte a Jodie Foster)

MIDNIGHT IN PARIS

Definitivament ha tornat el Woody que més m'agrada.... amb una història aparentment senzilla s'amaga un guió deliciós ple de frases meravelloses i amb una sèrie de personatges que feia temps que no escrivia.

Ho confesso, a mi m'encanta Woody Allen i sobre tot m'agrada el geni novaiorquès dels darrers anys, el de Bales sobre Broadway, el de Todos dicen I love you, el de Misterioso asesinato en Manhattan o més recentment Match Point. Reconec que Allen t'ha d'agradar, és un tipus de cinema diferent al comercial o al de cops de puny o el de puro divertimento. Allen va més enllà, els seus guions sempre amaguen les pors, les inseguretats , els sentiments més íntims del director sempre disfressats d'una manera brillant amb unes històries que sempre et fan somriure. Amb elles analitza la família, la vida, la confiança , les relacions de parella.... els temes universals i a la vegada universalitzats per el propi Allen.

Ara amb Midnight in Paris i passejant per la ciutat de la llum, a través dels ulls d'un escriptor (Owen Wilson, alter ego del propi Allen), el director s'endinsa a la por de viure el dia a dia i d'endinsar-se en un futur incert, i preferir passejar-se per el passat, però ho fa d'una manera deliciosa, a través d'un taxi i quan toquen les dotze de la nit, com si fos un conte i és llavors quan Gil pot transportar-se al passat i poder gaudir , meravellar-se i parlar amb els seus herois del passat, com Heminway, Scott Fitzgerald, Buñuel, Dalí (fantàstic Adrian Brody), Cole Porter, Josephine Baker o Gertrude Stein (magníficament interpretada per Kathy Bates)... tot això acompanyats per una meravellosa Marion Cotillard en estat de gràcia i que et fa el viatge en el temps molt més bonic del què ja és....i és que Allen pot fer això i molt més, ens pot endinsar en un passat que a tots ens agradaria estar-hi , si més no alguna vegada en la nostra vida, poder conèixer , poder parlar, poder discutir amb els nostres herois, amb els personatges que ens han influït en la nostra vida....moltes vegades m'ha passat pel cap que hauria estat de mi si jo hagués nascut en el Hollywood clàssic???

Per sort tenim el mestre, en Wody Allen que ens transporta a un món màgic , que ens fa disfrutar d'un somni que podria ser real, si més no ell el converteix en real, i ens fa gaudir durant una estona d'un bonic pensament... aquesta és la màgia del cinema, aquesta és la genialitat del mestre!.

Puntuació: 9.5/10 (i no li dono el 10 perquè no em va acabar de fer el pes en Wilson!)

IN A BETER WORLD

Feia temps que volia veure-la. De fet, juntament amb Incendies, eren les dues pel·lícules nominades aquest any com a millor de parla no anglesa que més interès tenien per mi. Un cop vista la canadenca, només em faltava aquesta.

I no em va decepcionar tampoc.

Dura, a vegades cruel, però amb un to esperançador al final, In the better world és l'últim treball de la directora danesa que es va donar a conèixer dins del grup Dogma que va revolucionar el cinema danès la dècada dels 90. Amb pel·lícules que mai no deixen indiferents, la seva filmografia és relativament curta però molt interessant, títols com Hermanos (de la qual se'n va fer un remake americà amb Natalie Portman), Después de la boda o Cosas que perdimos en el fuego (incursió americana amb Benicio del Toro i Halley Berry), l'estil acurat i a vegades punyent de Bier fan que de totes les seves pel·lícules sempre surtis del cinema amb un punt de reflexió.

In a better world, mostra dos mons completament diferents però a la vegada i per desgràcia ben iguals... per una banda un metge que treballa en un camp de refugiats a l'Àfrica, una vida dura i difícil on ell com a metge ha de curar a tothom però la consciència no sempre li permet tenir les coses clares i per altra banda a casa seva , a Dinamarca, malgrat tenir una vida acomodada, està separat de la dona, també metge.

El qui ho viu pitjor és el seu fill pre-adolescent que pateix de bulling a la seva escola fins que l'arribada d'un altre noi, que el defensa, fa que comenci una relació que el portarà a un cruel acte de venjança.

Tots estan molt bé però compte amb l'actuació dels dos nanos que estan extraordinaris.

In a better world segons ens diu la directora: ens porta a les limitacions amb les que ens trobem a l'intentar controlar la societat i les nostre vides personals.

La cultura del primer mon , la “més avançada” hauria de ser el model per a un món millor? És un bona pregunta que et fas quan surts del cinema.

Molt recomanable!

Puntuació: 8.5/10

AVUI A ZINEFILAS

Aquesta setmana a Zinéfilas podeu llegir un recordatori a Little Women. Espero que us agradi!

RABBIT HOLE

Nicole Kidman, pot o no pot agradar però no podem negar que és una gran actriu... pot haver-se fet més o menys retocs, pot haver-se confós escollint alguns dels seus títols més fatídics, com Australia, La brújula dorada, La mancha humana, Cold mountain, Invasión o, no ens enganyem, el fracassat musical Nine (que a mi em va agradar)...però per altra banda té grans títols com Eyes wide shut (on estava impressionant!!), Moulin Rouge (on ens descobria que també sabia cantar), Los otros o Las horas (on va guanyar molt merescudament l'Oscar fent de Virginia Wolf).

I després té títols petits, que han passat sense pena ni glòria que estan molt bé i on ella destaca per la seva interpretació, cas com: Todo por un sueño (on vaig començar a fixar-me en ella!), Margot y la boda, Retrato de una obsesión (que si no l'heu vista és imprescindible!!) o de la que en parlem ara : Rabbit hole de John Cameron Mitchell (autor de la raresa Hedwig and the Angry Inch que vaig veure fa molts anys).

Aquesta és una història petita, de dolor, d'intent de superació d'un jove matrimoni per la mort del seu fill de quatre anys per culpa de l'atropellament d'un jove.

Becca (Kidman) i Howie (fantàstic Aaron Eackhart) tracten de conviure amb la tristesa i tirar endavant un matrimoni que sembla avocat al fracàs sinó superant la pèrdua. Tots dos ho intenten, per què s'estimen però el dolor és tan profund que no poden.

Basada en una obra teatral de David Lindsay-Abaire, Kidman és també productora de la pel·lícula, que després de llegir una crítica de la obra teatral que es representava a Broadway (per Cinthia Nixon, una de les noies de Sexo en Nueva York) va decidir comprant-ne els drets i posar diners de la seva butxaca per produir aquesta petita història feta de tristesa , duresa però a la vegada de tendresa.

A part de Eackhart, també acompanyen a Nicole Kidman, Sandra Oh (en el paper d'una mare que també ha perdut el seu fill i que està en el grup de recolzament) i fent de mare, una meravellosa i estupenda Dianne Wiest que ja havia treballat amb Kidman a Practicamente magia (un altre dels seus títols per a oblidar).

És un títol petit,però molt, molt recomanable!

Puntuació: 8/10

TRES PEL.LÍCULES DIFERENTS PER A UNA ACTRIU ÚNICA

L'entrada de la setmana passada a Zinéfilas, la meva companya Bruja Truca, parlava d'una actriu jove però amb una brillant carrera i amb un futur que encara ho pot ser més si vigila els seus papers: Natalie Portman.

Jo ja he parlat alguna vegada d'ella. Ara en poc més de dues setmanes he pogut veure tres papers seus: dos al cinema i ahir a la nit en vaig recuperar una a la televisió: quins papers tan diferents i ella què increïble que està!

 

EL AMOR Y OTRAS COSAS IMPOSIBLES:

Emilia és una jove advocada i filla de jutge, casada amb el seu jefe, que es va divorciar quan la va conèixer a ella. La pel·lícula comença amb la notícia de la mort de la filla recent nascuda d'ambdós. Ella malgrat que s'esforça no pot connectar amb el primer fill del seu marit i això li ocasiona molts problemes amb ell i amb tothom per què no pot assimilar el seu propi dolor.

Dirigida per un guionista Don Roos passat a la direcció se li nota la seva poca experiència per què la pel·lícula no acaba de funcionar en cap moment i això que té tots els elements per a ser un bon melodrama: bona història, bons personatges i sobre tot bons actors com són Scott Cohen o Lisa Kudrow, ben lluny de la seva Phoebe de Friends, però sobretot el nen Charlie Tahan que fa molt creïble el seu paper de repelent però que poc a poc es va guanyant el cor de Portman i de l'espectador. Per sobre de tots ells, evidentment una Portman que es va creixent a mida que el seu dolor davant de la situació la va superant i que tu encara que saps que el seu comportament no és el correcte , l'acceptes i empatitzes amb ella...aquest és el gran treball de l'actriu!. Puntuació: 6.5/10

THOR:

Èpica aventura de Thor; un més dels personatges creats per la factoria Marvel. És evident que si no hagués sortit la Portman, no m'hauria interessat... però a part d'ella hi ha algun altre nom a tenir en compte: Anthony Hopkins, Rene Russo, Stellan Skarsgard i el seu director Kenneth Branagh (del qual feia molt de temps que no en sabia res!).

És un còmic basat en el deu víking Thor i les seves aventures quan baixa a la terra i coneix a la doctora Joan Foster (la Portman).

Pel·lícula de crispetes és puro divertimento.... em vaig distreure molt però no busqueu filosofades eh??? Puntuació: 7/10

TODOS DICEN I LOVE YOU:

Ahir la vaig recuperar per la televisió. La Portman tenia 15 anyets però ja havia fet Leon i Beautiful girls així que suposo que en Woody Allen estava molt convençut de la seva vàlua. Surt poc però és que al ser una pel·lícula coral tots estan genials i és que la pel·lícula és de le

s millors del director novaiorquès. L'escena de la funerària no té pèrdua i la Hawn ballant i volant tampoc.... fins i tot la Roberts està molt bé!!! Imprescindible!! Puntuació:10/10

Natalie Portman ens demostra una vegada més que és una actriu tot terreny i que es pot enfrontar amb qualsevol tipus de paper!.

INCENDIES

Sempre hi ha pel·lícules de les que sents a parlar molt i després quan les vas a veure et decepcionen una mica perquè no es allò que tu esperaves. En canvi hi ha aquelles històries que malgrat, te les expliquin, o et diguin que són molt bones, tu les vas a veure i ho confirmes.

És el cas de Incendies, pel·lícula canadenca del director Denis Villeneuve. N'havia sentit molt a parlar i com sempre, dos dels meus clars referents blocaires com Jordicine i babel, n'havien parlat molt bé i la tenia apuntada per veure-la.

No explicaré gaire de què va, és millor que la vagis a veure sense saber-ne gaire perquè el final és tan sorprenent que et deixa amb el cor en un puny , i no és exageració.

Quan vaig sortir de veure la pel·lícula em va venir al cap una cinta que vaig veure fa forces anys, i que evidentment sense tenir res a veure amb aquesta me la va recordar molt: Lone Star de John Sayles. I en què me la va recordar? La pel·lícula de Sayles es clarifica en una fotografia. Aquí en una sola escena el director t'explica tot l'horror de la història.

Situada en un lloc intemporal, probablement al Líban, el relat de dues histories paral·leles: la de la mare, visquen un conflicte bèl·lic i totes les seves conseqüències i la dels seus dos fills bessons, que després d'assabentar-se que tenen un germà que desconeixen i la mort del pare, decideixen a través de la filla primer i del fill després, anar descobrint poc a poc la història de la seva mare que al final serà la seva pròpia.

Amb unes escenes terriblement realistes , com són sobretot les de l'autobús (comences no creient el què passa i a mida que va passant l'escena se't posen els pèls de punta i acabes amb un silenci esborronador), la de l'abraçada dels dos bessons a la piscina o fins i tot de la primera escena quan estan tallant els cabells a uns nens, la pel·lícula et va endinsant en una història profunda, realista, tremendament injusta...

Amb unes interpretacions magistrals, sobre tot de la mare i de la filla, que s'assemblen molt físicament, jo al principi no les vaig distingir... Incendies és una pel·lícula necessària de veure.

Nominada al millor Oscar de parla no anglesa representant a Canadà no va guanyar (encara no he vist In the better wolrd).

Puntuació: 9.5/10

CÓDIGO FUENTE

Aquesta és la segona pel·lícula com a director del fill de David Bowie, Duncan Jones, que ja ens va sorprendre fa una parell d'anys amb Moon, aquella cinta de ciència-ficció amb un extraordinari Sam Rockwell, una cinta petita però amb un guió que sorprenia a tothom.

Ara , que ja té més quartos i que ha disposat de més mitjans tecnològics ens torna a sorprendre amb una pel·lícula que està entremig de Johnny cogió su fusil i El dia de la marmota.

Codigo Fuente és una estranya combinació però convincent quan l'acabes de veure.

I és que Jake Gyllenhaal un pilot nord-americà de les forces armades destinat a Afganistan viu lligat en un bucle temporal que dura 8 minuts i que se li repeteix constantment amb l'únic propòsit de poder descobrir a un terrorista que viatge dins d'un tren i el qual ha posat una bomba. El protagonista haurà de tornar constantment a reviure aquests 8 minuts per anar desgranant i descobrint quin pot ser el terrorista a la vegada que anirà descobrint a la noia (Michelle Monaghan) que l'acompanya i de la qual s'anirà enamorant.

L'únic vincle que té amb la realitat és una militar interpretada per Vera Farmiga que poc a poc li haurà d'anar dient que ha de fer primer per resoldre l'entrellat i després ell poder sortir d'on és.

Compte amb el moment que parla amb el seu pare per telèfon, és Scott Bakula, clarament un homenatge a ell i a la sèrie que va interpretar a la dècada dels 80-90, Atrapado en el tiempo que interpretava amb Dean Stockwell.

Amb uns bons moviments de càmera, unes atmosferes claustrofòbiques per una banda i uns efectes especials molt convincents per una altra, el director ens demostra que comença a consolidar-se com a un molt bon narrador fílmic i a tenir molt en compte amb els propers treballs que faci. Potser dintre d'uns anys direm que que David Bowie és el pare de Duncan Jones!

Puntuació: 7/10

ESCENES PER A RECORDAR: (MEME)

En Ricard de clàssics de cinema, m'ha posat en un compromís, ell ho sap però també sap que la provocació serà resposta.

No sabia el què era, però em diu que he de fer un meme: un joc que consisteix en triar escenes de pel·lícules de diferents categories.

Ell ja ho diu, difícil elecció, en algun cas ho he tingut claríssim , en d'altres he hagut de sacrificar diferents opcions.

He trigat a fer-ho perquè no m'ha resultat gens fàcil.

I després diu que he de passar la pilota a cinc blocaires més. Si em permets, Ricard, ho passaré a deu, no sé si entra en les regles de joc però m'interessa molt la opinió dels meus companys/es, i demanar per endavant perdó per què sé que els poso en una situació compromesa.

• Jordicine: Paranoia68
• Miquel Zueras: Borgo
• Roger: La Llanterna màgica
• Fanny Brice: Calle14
• Babel: Puerta de Babel
  I les meves companyes de ZINEFILAS
• Lu: Tartaruga máxica
• Bruja Truca: 24 veces por segundo
• Noemí: Boquitas pintadas
• Troyana : Historias Troyanas
• Manderly: Anoche soñé que había vuelto...

Escena més graciosa:

Qualsevol de la El jovencito Frankenstein, potser quan Gene Wilder i Martin Feldman estan al cementiri , tot els hi surt malament i el segon li diu al primer: Podria ser peor...podria llover... i comença un xàfec impressionant, jajjajaja cada vegada que ho recordo em tronxo!!!

Escena més trista:

La mirada que es fan Shirley MacLaine i Debra Winger a La fuerza del cariño quan la Winger està a punt de morir: antològica!!!

Escena més alegre:

la parte contratante de la primera parte.... dels germans Marx, sempre em deixa un somriure al llavis.

Escena més agredolça:

Quan Liv Ullman li canta les quaranta a la seva mare Ingrid Bergman a Sonata de otoño: impressionant!

Escena més pertorbadora:

L'inici de La carta, quan Bette Davis sense solta ni volta comença a disparar i mata a un home... quin inici!!!

Escena amb més suspens:

Seré clàssica però com mou la mà Ingrid Bergman quan li descobrim que té la clau a Encadenados.

Escena més aterradora:

Quan està a punt de sortir Tippi Hedren de l'escola i tots els ocells es van posant a sobre dels fils elèctrics!!! a Los pájaros... quina por!

Escena més romàntica:

El final de Tu y yo, quan Cary Gran descobreix que Deborah Kerr està paralítica.... no la puc veure, sempre ploro!

Millor diàleg:

Impossible escollir..... qualsevol de Eva al desnudo!! Of course... encara que si ho he de fer: els diàlegs made Ritter-Davis!!!!

Millor escena de baralla:

No és una baralla pròpiament dita però la bufetada de Maureen O'Hara a John Wayne a El hombre tranquilo és antològica!

Millor escena musical:

Difícil molt difícil!!! el ball dels troncs de Siete novias para siete hermanos??

Millor escena amb ball:

Potser la de Pulp Fiction amb Thurman i Travolta, és ja tot un clàssic

Millor discurs:

Tòpic però la de Charles Chaplin a El gran dictador

Millor inici:

Torno a ser clàssica però Sed de mal...

Millor mort:

Repeteixo... la de Debra Winger a La fuerza del cariño. Em va impactar molt!

Millor clímax:

El final de Sospechosos habituales amb Kevin Spacey.

Millor final:

Gloria Swanson baixant per les escales dient: I'm ready for my close -up a Sunset Boulevard... brillant!

Escena que mai hauria d'haver estat filmada:

Aquesta també és difícil , n'hi ha tantes jajajaja! Jo diria fins i tot pel·lícula: El planeta de los simios de Tim Burton, totalment fallida!

La millor escena:

Abrochense los cinturones por que esta noche habrá tormenta!!!

Buf!!!! ja està!!! ha sigut difícil eh??

EL VUELO DEL TREN

Aquest és el primer llargmetratge d'un director novell anomenat Paco Torres. Probablement (per desgràcia) no tindrà el ressò que tindran altres pel·lícules que s'han estrenat aquest cap de setmana però un bon amic m'ha dit que val molt la pena i és per això que us la comento.

El vuelo del tren , és la història de Blanca, una mare soltera interpretada per Patricia García Méndez i que rep la notícia de que la seva filla ha tornat a recaure en la leucèmia que ja havia superat i que ha de tornar a l'hospital, on ambdues hauran de compatir la dura lluita contra la malaltia i la jove mare haurà d'aprendre a ajudar a la seva filla a través de la força i de l'esperança.

El director sevillà però que viu a Dublín ha presentat la seva pel·lícula i l'ha definida “com un relat d'esperança a través del dolor”. Pren com a base un conte que ell mateix va escriure sent jove amb el mateix títol de la pel·lícula.

Paco Torres sembla que fa un debut molt interessant que caldrà tenir en compte!.

Us deixo el seu blog, val la pena que hi doneu una ullada.
Us deixo també el trailer.

EL MUNDO SEGUN BARNEY

El mundo según Barney és d'aquelles pel·lícules que passen sense pena ni glòria per la pantalla i després quan les recuperes per la tele o per DVD et saben greu no haver-les vist en cinema.

I és que ho té tot, un molt bon argument basat en una novel·la de l'escriptor canadenc Mordecai Richler i unes interpretacions que estan a l'alçada d'una història que t'enganxa des del primer moment.

Paul Giamatti és d'aquell grup d'actors curiosos, estil John C Reilly, Steve Buscemi, John Turturro o Phillip Seymour Hoffman que són poc agraciats però que es mengen a l'actor principal guapo quan comparteixen pantalla, són grans actors que fan pujar el nivell de la pel·lícula o que et fan anar al cinema només pel fet de que saps que surten ells.

El mundo segun Barney és la historia d'un home aparentment normal i corrent que té una vida extraordinària. Se'ns explica durant quatre dècades i amb moments viscuts pel personatge i totes les persones importants que van apareixen a la seva vida.

Barney ens explica la seva pròpia història: la real, desmentint la que aparentment ens vol explicar un escriptor que acaba d'escriure la seva biografia, i vol desmentir alguns dels capítols més comprometedors del seu passat: els seus negocis, els seus tres matrimonis fracassats, i sobretot la misteriosa desaparició del seu millor amic Boogie, del qual ell és principal sospitós de la seva mort.

A Barney li comença a fallar la memòria i té la mala costum d'emborratxar-se fins a perdre el sentit en els moments claus és per això que ens porta amb pas insegur pel camí dels seus records a la vegada que és a ell mateix qui s'explica la seva pròpia història.

Excel·lent actuació de Giamatti, que no cal que ens demostri res per què és un gran actor. La sorpresa de la cinta són els secundaris,com Scott Speedman fent del seu amic o un extraordinari Dustin Hoffman fent del seu pare (les seqüències entre ells són realment imprescindibles en la història) però sobre tot tenir molt en compte a dues de les tres dones: Minnie Driver (On erets??? excel·lent i esperpèntica segona dona) i una meravellosa i a descobrir Rosamund Pike (que vaig descobrir a An education on feia d'amiga tonta de Carey Mulligan) i que aquí és el contrapunt de Barney, la dona que el coneix perfectament , que l'estima i que està amb ell fins al final tot i que es separen, és la dona a qui més estima el personatge. I és que realment l'actuació de Pike et fa estimar al personatge.

Si encara la teniu per algun cinema a prop no us la perdeu!

Puntuació: 8.5/10

PER MOLTS ANYS!!!

Per molts anys, Barbra!!!

(No ho he pogut evitar, Roger, jejejeje!!!)

DESTINO OCULTO

Destino oculto és la primera pel·lícula com a director de George Nolfi, conegut escriptor de guions com Ocean's Twelve o El últimatum de Bourne, per tant estem davant d'una pel·lícula d'acció , i m'atreviria a dir que amb força tocs de ciència -ficció.

David Norris (Matt Damon) és un jove i ambiciós polític a punt d'aconseguir una butaca al Senat dels Estats Units i Elise (Emily Blunt) és una guapa ballarina de dansa contemporània. Quan els seus camins es creuen amb una suposada casualitat immediatament sorgeixen “xispes” entre ells i ell farà qualsevol cosa per estar amb ella malgrat que forces majors ho impedeixin constantment.

El destí del protagonista sembla que està ben lluny de la noia i uns misteriosos individus faran tot el possible per que això sigui una realitat.

La veritat és que no sabia ben bé que anava a veure, val a dir que a mi Matt Damon no m'interessa gaire, tot i que sembla que últimament està agafant un protagonisme important i sembla que la crítica el considera un bon actor.

A mi personalment no m'agrada i crec que encara m'ha de demostrar el que sap fer, trobo que sembla fa el mateix tipus de paper i no té gaires registres. Trobo que és millor actriu Emily Blunt que si que ha fet pel.lícules que demostren que és una actriu més que correcte.

Tot i que la pel·lícula té un cert ritme i passa relativament bé, he de reconèixer que a mi no em va interessar, pel·lícules de ciència-ficció o més aviat futuristes com aquesta, ja n'he vist, i tampoc és el gènere que més m'agradi, (per descomptat que em va agradar molt més Nunca me abandones , que tot i ser radicalment diferents el gènere no deixa de ser el mateix!).

En fi, pel·lícula de crispetes , de diumenge a la tarda asseguts al sofà i amb una bona manteta.

Puntuació: 4/10

LOS CHICOS ESTAN BIEN

Vaig descobrir a Lisa Cholodenko com a directora a High Art una pel·lícula petita però amb una història trista i rica de matisos i personatges, amb unes joveníssimes Ally Sheedy i Radha Mitchell (què uns anys més tard treballaria amb Woody Allen a Melinda y Melinda) i una altra actriu de la qual des d'aquesta pel·lícula fent de Greta (un dels seus millors papers!!! i això és difícil de decidir perquè tot allò que fa és perfecte!!!) què he seguit des de llavors (i estem parlant de l'any 98): la meravellosa Patricia Clarkson, tot un descobriment per a mi. Com deia, és una pel·lícula trista on Cholodenko parlava de la homosexualitat femenina.

Ara torna a tractar el tema amb Los chicos estan bien, però d'una manera ben diferent, totalment normalitzat, cosa que he trobat molt interessant, malgrat ser una pel·lícula correcte però que no aporta gaire més del que es pot dir sobre relacions de parella, relacions familiars, o relacions entre pares i fills.

El que si que em va interessar molt de la història, van ser sens dubte els dos personatges femenins principals, aquesta parella de lesbianes, que s'estimen i que han format una família, noi i noia amb l'esperma del mateix home. Els problemes a la família començaran a aparèixer quan el fill vol saber qui és el seu pare i aquest, (un fantàstic Mark Ruffalo) apareix en escena. Les dues mares entraran en conflicte sobre la seva relació i el que els pot afectar amb l'entrada del nou “membre de la família”.

Encara no entenc per què Julianne Moore no va estar nominada a l'Oscar juntament amb Annette Benning. Les dues estan meravelloses en el paper de les dues mares i crec que va ser força injust que s'oblidessin d'ella. Benning està increïble però també s'ha de dir que l'equilibri que li dóna Moore en moltes de les escenes que fan juntes l'han ajudat a que la seva interpretació fos gaire bé magistral!!!

Hi ha moltes escenes boniques... jo em quedo especialment amb dues: la primera quan estan sopant a casa de Ruffalo i la Benning s'acaba de donar compte del que ha passat (no ho explicaré per no desvetllar!!) , aquella fosa que fa Cholodenko per donar-li tot el protagonisme i l'expressió de la cara de l'Annette són magnífics i la segona és quan Moore tanca la tele i explica el que sent a tots tres (mare i fills), l'expressió de la Benning posa la pell de gallina i el discurs de la Julianne et fa caure una llàgrima.

Ja ho he dit, potser no és una gran pel·lícula però si que es d'aquelles que s'han de veure només per gaudir de dues meravelloses interpretacions.

Puntuació: 7/10 (4 punts repartits entre elles!)

ENS HAN DEIXAT....

Si ja ho dic jo que quan en cau un en cauen tres, no fa ni quinze dies ploràvem la mort de Liz Taylor, aquesta darrera setmana ens han deixat dos professionals més del món del cinema... i ben diferents: Sidney Lumet i Alfred Lucchetti.

Sidney Lumet

Era un dels directors del famós grup de la generació de la televisió, com John Frankenheimer, Martin Ritt o Robert Mulligan, va ser actor abans que director.

La seva filmografia comença amb un dels clàssics de la història Doce hombres sin piedad on denota clarament la seva formació televisiva, i a on va aconseguir la seva primera nominació a l'Oscar.

Tot i tenir una carrera d'alts i baixos és evident que Lumet ha dirigit grans títols del cinema: Serpico i Tarde de perros (ambdues amb Al Pacino), Larga jornada hacia la noche (amb Kate Hepburn), Network, La noche cae sobre Manhattan, la molt notable Antes que el diablo sepa que hayas muerto, el remake de Gloria de John Cassavettes o dues de les que tinc especial carinyo Buscando a Greta (amb Anne Bancroft) i Asesinato en el Orient Express amb la meravellosa Ingrid Bergman que amb aquest paper va guanyar el seu tercer Oscar.

 Alfred Lucchetti

Patriarca d'una llarga nissaga d'actors, Luccheti era de descendència italiana.

Tot i que va començar tard en el món de l'espectacle (als 39 anys perquè el van acomiadar “afortunadament per a nosaltres” de l'empresa de química on treballava), la llarguíssima trajectòria de Luccheti va des de teatre, cinema i culebrots a TV3.

L'any 1995 va rebre la Creu de Sant Jordi, i també fou guardonat amb el premi Max de teatre així com l'honorífic de cine de la Generalitat de Catalunya i el premi Butaca concedit pel públic. Va ser gran impulsor de la creació al 1981, de l'Associació d'actors i directors de Catalunya del qual va ser-ne el president.

Sens dubte ens ha deixat un dels grans a Catalunya.

DOS FILMS D'ANIMACIÓ PER NO PERDRE'S

CHICO Y RITA

Si en un moment determinat m'haguessin dit que un director de cinema com Fernando Trueba i un dissenyador com Javier Mariscal estaven pensant fer una pel·lícula junts, hauria dit que ni en somnis per què de bon principi no sembla que tinguin res en comú!...però com que ningú m'ho va dir vaig anar a veure, no gaire convençuda la pel.lícula. I vaig sortir entusiasmada... per tot, per la història , per els dibuixos, per la relació dels personatges, però sobretot per la música. No sóc gaire aficionada a aquest tipus de música i reconec que a qui li agradi és un film d'imprescindible visió.

A la Cuba dels anys 40, Chico i Rita inicien una apassionada història d'amor. Chico és un noi enamorat del jazz que somnia a ser un pianista famós i Rita una gran cantant. Des de la nit en què es coneixen el destí els ajunta en un club de La Habana , la vida els va unint i separant com els personatges d'un bolero.

Magnífica posada en escena, en pocs minuts , quan ja estàs de ple dins de la història te n'oblides completament que és una pel·lícula d'animació i gaudeixes de tot el que estàs veient en pantalla, sobre tot de la música. Estic totalment d'acord amb el que diu babel.

Se'ns dubte és una història que s'ha de veure en cinema , per què en pantalla gran és molt espectacular.

Puntuació: 9/10

EL ILUSIONISTA

També influïda per babel, vaig veure El ilusionista. Feia molt poc que havia vist Mon oncle de Jacques Tati al Cine Fòrum de Mollet. Tati sempre estarà lligat a la figura de Monsieur Hulot, i en aquesta pel.lícula d'animació el personatge principal ens recorda a ell.

Amb uns dibuixos delicats i deliciosos, una narrativa subtil sense diàlegs (per què no calen) i la genialitat del mestre Tati (de fet és un guió d'ell en el que es basa aquesta història), l'animador Sylvain Chomet que ja va dirigir Bienvenidos a Belleville, crea una petita joia i obra d'art molt trista amb moments realment commovedors. La historia d'un mag fracassat però amb ganes de dur la seva il·lusió en forma de màgia per tot el país i traspassar fronteres, va de París a Londres i Edinburg, A Escòcia coneix una nena que sense ell saber-ho , s'escaparà amb el mag per viure les mateixes aventures i descobrir el món. Compte amb la seqüència de quan el mag entra al cinema.... clar homenatge a Tati.

Una autèntica meravella.

Puntuació: 9/10