ESCENES PER A RECORDAR: (MEME)

En Ricard de clàssics de cinema, m'ha posat en un compromís, ell ho sap però també sap que la provocació serà resposta.

No sabia el què era, però em diu que he de fer un meme: un joc que consisteix en triar escenes de pel·lícules de diferents categories.

Ell ja ho diu, difícil elecció, en algun cas ho he tingut claríssim , en d'altres he hagut de sacrificar diferents opcions.

He trigat a fer-ho perquè no m'ha resultat gens fàcil.

I després diu que he de passar la pilota a cinc blocaires més. Si em permets, Ricard, ho passaré a deu, no sé si entra en les regles de joc però m'interessa molt la opinió dels meus companys/es, i demanar per endavant perdó per què sé que els poso en una situació compromesa.

• Jordicine: Paranoia68
• Miquel Zueras: Borgo
• Roger: La Llanterna màgica
• Fanny Brice: Calle14
• Babel: Puerta de Babel
  I les meves companyes de ZINEFILAS
• Lu: Tartaruga máxica
• Bruja Truca: 24 veces por segundo
• Noemí: Boquitas pintadas
• Troyana : Historias Troyanas
• Manderly: Anoche soñé que había vuelto...

Escena més graciosa:

Qualsevol de la El jovencito Frankenstein, potser quan Gene Wilder i Martin Feldman estan al cementiri , tot els hi surt malament i el segon li diu al primer: Podria ser peor...podria llover... i comença un xàfec impressionant, jajjajaja cada vegada que ho recordo em tronxo!!!

Escena més trista:

La mirada que es fan Shirley MacLaine i Debra Winger a La fuerza del cariño quan la Winger està a punt de morir: antològica!!!

Escena més alegre:

la parte contratante de la primera parte.... dels germans Marx, sempre em deixa un somriure al llavis.

Escena més agredolça:

Quan Liv Ullman li canta les quaranta a la seva mare Ingrid Bergman a Sonata de otoño: impressionant!

Escena més pertorbadora:

L'inici de La carta, quan Bette Davis sense solta ni volta comença a disparar i mata a un home... quin inici!!!

Escena amb més suspens:

Seré clàssica però com mou la mà Ingrid Bergman quan li descobrim que té la clau a Encadenados.

Escena més aterradora:

Quan està a punt de sortir Tippi Hedren de l'escola i tots els ocells es van posant a sobre dels fils elèctrics!!! a Los pájaros... quina por!

Escena més romàntica:

El final de Tu y yo, quan Cary Gran descobreix que Deborah Kerr està paralítica.... no la puc veure, sempre ploro!

Millor diàleg:

Impossible escollir..... qualsevol de Eva al desnudo!! Of course... encara que si ho he de fer: els diàlegs made Ritter-Davis!!!!

Millor escena de baralla:

No és una baralla pròpiament dita però la bufetada de Maureen O'Hara a John Wayne a El hombre tranquilo és antològica!

Millor escena musical:

Difícil molt difícil!!! el ball dels troncs de Siete novias para siete hermanos??

Millor escena amb ball:

Potser la de Pulp Fiction amb Thurman i Travolta, és ja tot un clàssic

Millor discurs:

Tòpic però la de Charles Chaplin a El gran dictador

Millor inici:

Torno a ser clàssica però Sed de mal...

Millor mort:

Repeteixo... la de Debra Winger a La fuerza del cariño. Em va impactar molt!

Millor clímax:

El final de Sospechosos habituales amb Kevin Spacey.

Millor final:

Gloria Swanson baixant per les escales dient: I'm ready for my close -up a Sunset Boulevard... brillant!

Escena que mai hauria d'haver estat filmada:

Aquesta també és difícil , n'hi ha tantes jajajaja! Jo diria fins i tot pel·lícula: El planeta de los simios de Tim Burton, totalment fallida!

La millor escena:

Abrochense los cinturones por que esta noche habrá tormenta!!!

Buf!!!! ja està!!! ha sigut difícil eh??

EL VUELO DEL TREN

Aquest és el primer llargmetratge d'un director novell anomenat Paco Torres. Probablement (per desgràcia) no tindrà el ressò que tindran altres pel·lícules que s'han estrenat aquest cap de setmana però un bon amic m'ha dit que val molt la pena i és per això que us la comento.

El vuelo del tren , és la història de Blanca, una mare soltera interpretada per Patricia García Méndez i que rep la notícia de que la seva filla ha tornat a recaure en la leucèmia que ja havia superat i que ha de tornar a l'hospital, on ambdues hauran de compatir la dura lluita contra la malaltia i la jove mare haurà d'aprendre a ajudar a la seva filla a través de la força i de l'esperança.

El director sevillà però que viu a Dublín ha presentat la seva pel·lícula i l'ha definida “com un relat d'esperança a través del dolor”. Pren com a base un conte que ell mateix va escriure sent jove amb el mateix títol de la pel·lícula.

Paco Torres sembla que fa un debut molt interessant que caldrà tenir en compte!.

Us deixo el seu blog, val la pena que hi doneu una ullada.
Us deixo també el trailer.

EL MUNDO SEGUN BARNEY

El mundo según Barney és d'aquelles pel·lícules que passen sense pena ni glòria per la pantalla i després quan les recuperes per la tele o per DVD et saben greu no haver-les vist en cinema.

I és que ho té tot, un molt bon argument basat en una novel·la de l'escriptor canadenc Mordecai Richler i unes interpretacions que estan a l'alçada d'una història que t'enganxa des del primer moment.

Paul Giamatti és d'aquell grup d'actors curiosos, estil John C Reilly, Steve Buscemi, John Turturro o Phillip Seymour Hoffman que són poc agraciats però que es mengen a l'actor principal guapo quan comparteixen pantalla, són grans actors que fan pujar el nivell de la pel·lícula o que et fan anar al cinema només pel fet de que saps que surten ells.

El mundo segun Barney és la historia d'un home aparentment normal i corrent que té una vida extraordinària. Se'ns explica durant quatre dècades i amb moments viscuts pel personatge i totes les persones importants que van apareixen a la seva vida.

Barney ens explica la seva pròpia història: la real, desmentint la que aparentment ens vol explicar un escriptor que acaba d'escriure la seva biografia, i vol desmentir alguns dels capítols més comprometedors del seu passat: els seus negocis, els seus tres matrimonis fracassats, i sobretot la misteriosa desaparició del seu millor amic Boogie, del qual ell és principal sospitós de la seva mort.

A Barney li comença a fallar la memòria i té la mala costum d'emborratxar-se fins a perdre el sentit en els moments claus és per això que ens porta amb pas insegur pel camí dels seus records a la vegada que és a ell mateix qui s'explica la seva pròpia història.

Excel·lent actuació de Giamatti, que no cal que ens demostri res per què és un gran actor. La sorpresa de la cinta són els secundaris,com Scott Speedman fent del seu amic o un extraordinari Dustin Hoffman fent del seu pare (les seqüències entre ells són realment imprescindibles en la història) però sobre tot tenir molt en compte a dues de les tres dones: Minnie Driver (On erets??? excel·lent i esperpèntica segona dona) i una meravellosa i a descobrir Rosamund Pike (que vaig descobrir a An education on feia d'amiga tonta de Carey Mulligan) i que aquí és el contrapunt de Barney, la dona que el coneix perfectament , que l'estima i que està amb ell fins al final tot i que es separen, és la dona a qui més estima el personatge. I és que realment l'actuació de Pike et fa estimar al personatge.

Si encara la teniu per algun cinema a prop no us la perdeu!

Puntuació: 8.5/10

PER MOLTS ANYS!!!

Per molts anys, Barbra!!!

(No ho he pogut evitar, Roger, jejejeje!!!)

DESTINO OCULTO

Destino oculto és la primera pel·lícula com a director de George Nolfi, conegut escriptor de guions com Ocean's Twelve o El últimatum de Bourne, per tant estem davant d'una pel·lícula d'acció , i m'atreviria a dir que amb força tocs de ciència -ficció.

David Norris (Matt Damon) és un jove i ambiciós polític a punt d'aconseguir una butaca al Senat dels Estats Units i Elise (Emily Blunt) és una guapa ballarina de dansa contemporània. Quan els seus camins es creuen amb una suposada casualitat immediatament sorgeixen “xispes” entre ells i ell farà qualsevol cosa per estar amb ella malgrat que forces majors ho impedeixin constantment.

El destí del protagonista sembla que està ben lluny de la noia i uns misteriosos individus faran tot el possible per que això sigui una realitat.

La veritat és que no sabia ben bé que anava a veure, val a dir que a mi Matt Damon no m'interessa gaire, tot i que sembla que últimament està agafant un protagonisme important i sembla que la crítica el considera un bon actor.

A mi personalment no m'agrada i crec que encara m'ha de demostrar el que sap fer, trobo que sembla fa el mateix tipus de paper i no té gaires registres. Trobo que és millor actriu Emily Blunt que si que ha fet pel.lícules que demostren que és una actriu més que correcte.

Tot i que la pel·lícula té un cert ritme i passa relativament bé, he de reconèixer que a mi no em va interessar, pel·lícules de ciència-ficció o més aviat futuristes com aquesta, ja n'he vist, i tampoc és el gènere que més m'agradi, (per descomptat que em va agradar molt més Nunca me abandones , que tot i ser radicalment diferents el gènere no deixa de ser el mateix!).

En fi, pel·lícula de crispetes , de diumenge a la tarda asseguts al sofà i amb una bona manteta.

Puntuació: 4/10

LOS CHICOS ESTAN BIEN

Vaig descobrir a Lisa Cholodenko com a directora a High Art una pel·lícula petita però amb una història trista i rica de matisos i personatges, amb unes joveníssimes Ally Sheedy i Radha Mitchell (què uns anys més tard treballaria amb Woody Allen a Melinda y Melinda) i una altra actriu de la qual des d'aquesta pel·lícula fent de Greta (un dels seus millors papers!!! i això és difícil de decidir perquè tot allò que fa és perfecte!!!) què he seguit des de llavors (i estem parlant de l'any 98): la meravellosa Patricia Clarkson, tot un descobriment per a mi. Com deia, és una pel·lícula trista on Cholodenko parlava de la homosexualitat femenina.

Ara torna a tractar el tema amb Los chicos estan bien, però d'una manera ben diferent, totalment normalitzat, cosa que he trobat molt interessant, malgrat ser una pel·lícula correcte però que no aporta gaire més del que es pot dir sobre relacions de parella, relacions familiars, o relacions entre pares i fills.

El que si que em va interessar molt de la història, van ser sens dubte els dos personatges femenins principals, aquesta parella de lesbianes, que s'estimen i que han format una família, noi i noia amb l'esperma del mateix home. Els problemes a la família començaran a aparèixer quan el fill vol saber qui és el seu pare i aquest, (un fantàstic Mark Ruffalo) apareix en escena. Les dues mares entraran en conflicte sobre la seva relació i el que els pot afectar amb l'entrada del nou “membre de la família”.

Encara no entenc per què Julianne Moore no va estar nominada a l'Oscar juntament amb Annette Benning. Les dues estan meravelloses en el paper de les dues mares i crec que va ser força injust que s'oblidessin d'ella. Benning està increïble però també s'ha de dir que l'equilibri que li dóna Moore en moltes de les escenes que fan juntes l'han ajudat a que la seva interpretació fos gaire bé magistral!!!

Hi ha moltes escenes boniques... jo em quedo especialment amb dues: la primera quan estan sopant a casa de Ruffalo i la Benning s'acaba de donar compte del que ha passat (no ho explicaré per no desvetllar!!) , aquella fosa que fa Cholodenko per donar-li tot el protagonisme i l'expressió de la cara de l'Annette són magnífics i la segona és quan Moore tanca la tele i explica el que sent a tots tres (mare i fills), l'expressió de la Benning posa la pell de gallina i el discurs de la Julianne et fa caure una llàgrima.

Ja ho he dit, potser no és una gran pel·lícula però si que es d'aquelles que s'han de veure només per gaudir de dues meravelloses interpretacions.

Puntuació: 7/10 (4 punts repartits entre elles!)

ENS HAN DEIXAT....

Si ja ho dic jo que quan en cau un en cauen tres, no fa ni quinze dies ploràvem la mort de Liz Taylor, aquesta darrera setmana ens han deixat dos professionals més del món del cinema... i ben diferents: Sidney Lumet i Alfred Lucchetti.

Sidney Lumet

Era un dels directors del famós grup de la generació de la televisió, com John Frankenheimer, Martin Ritt o Robert Mulligan, va ser actor abans que director.

La seva filmografia comença amb un dels clàssics de la història Doce hombres sin piedad on denota clarament la seva formació televisiva, i a on va aconseguir la seva primera nominació a l'Oscar.

Tot i tenir una carrera d'alts i baixos és evident que Lumet ha dirigit grans títols del cinema: Serpico i Tarde de perros (ambdues amb Al Pacino), Larga jornada hacia la noche (amb Kate Hepburn), Network, La noche cae sobre Manhattan, la molt notable Antes que el diablo sepa que hayas muerto, el remake de Gloria de John Cassavettes o dues de les que tinc especial carinyo Buscando a Greta (amb Anne Bancroft) i Asesinato en el Orient Express amb la meravellosa Ingrid Bergman que amb aquest paper va guanyar el seu tercer Oscar.

 Alfred Lucchetti

Patriarca d'una llarga nissaga d'actors, Luccheti era de descendència italiana.

Tot i que va començar tard en el món de l'espectacle (als 39 anys perquè el van acomiadar “afortunadament per a nosaltres” de l'empresa de química on treballava), la llarguíssima trajectòria de Luccheti va des de teatre, cinema i culebrots a TV3.

L'any 1995 va rebre la Creu de Sant Jordi, i també fou guardonat amb el premi Max de teatre així com l'honorífic de cine de la Generalitat de Catalunya i el premi Butaca concedit pel públic. Va ser gran impulsor de la creació al 1981, de l'Associació d'actors i directors de Catalunya del qual va ser-ne el president.

Sens dubte ens ha deixat un dels grans a Catalunya.

DOS FILMS D'ANIMACIÓ PER NO PERDRE'S

CHICO Y RITA

Si en un moment determinat m'haguessin dit que un director de cinema com Fernando Trueba i un dissenyador com Javier Mariscal estaven pensant fer una pel·lícula junts, hauria dit que ni en somnis per què de bon principi no sembla que tinguin res en comú!...però com que ningú m'ho va dir vaig anar a veure, no gaire convençuda la pel.lícula. I vaig sortir entusiasmada... per tot, per la història , per els dibuixos, per la relació dels personatges, però sobretot per la música. No sóc gaire aficionada a aquest tipus de música i reconec que a qui li agradi és un film d'imprescindible visió.

A la Cuba dels anys 40, Chico i Rita inicien una apassionada història d'amor. Chico és un noi enamorat del jazz que somnia a ser un pianista famós i Rita una gran cantant. Des de la nit en què es coneixen el destí els ajunta en un club de La Habana , la vida els va unint i separant com els personatges d'un bolero.

Magnífica posada en escena, en pocs minuts , quan ja estàs de ple dins de la història te n'oblides completament que és una pel·lícula d'animació i gaudeixes de tot el que estàs veient en pantalla, sobre tot de la música. Estic totalment d'acord amb el que diu babel.

Se'ns dubte és una història que s'ha de veure en cinema , per què en pantalla gran és molt espectacular.

Puntuació: 9/10

EL ILUSIONISTA

També influïda per babel, vaig veure El ilusionista. Feia molt poc que havia vist Mon oncle de Jacques Tati al Cine Fòrum de Mollet. Tati sempre estarà lligat a la figura de Monsieur Hulot, i en aquesta pel.lícula d'animació el personatge principal ens recorda a ell.

Amb uns dibuixos delicats i deliciosos, una narrativa subtil sense diàlegs (per què no calen) i la genialitat del mestre Tati (de fet és un guió d'ell en el que es basa aquesta història), l'animador Sylvain Chomet que ja va dirigir Bienvenidos a Belleville, crea una petita joia i obra d'art molt trista amb moments realment commovedors. La historia d'un mag fracassat però amb ganes de dur la seva il·lusió en forma de màgia per tot el país i traspassar fronteres, va de París a Londres i Edinburg, A Escòcia coneix una nena que sense ell saber-ho , s'escaparà amb el mag per viure les mateixes aventures i descobrir el món. Compte amb la seqüència de quan el mag entra al cinema.... clar homenatge a Tati.

Una autèntica meravella.

Puntuació: 9/10

AVUI A ZINEFILAS

Avui a Zinefilas m'ha tocat a mi.

Arrel del regal d'un llibre li he dedicat l'entrada al binomi Woody Allen-Nova York.

Si voleu passar-vos i llegir-lo...espero que us agradi.

El dedico a tots/es els que ens agrada aquest binomi, especialment a la Margenat!

VALOR DE LEY

No he vist la versió de John Wayne de l'any 1969 del gran Henry Hathaway per la qual el Duc va guanyar l'estatueta de l'Acadèmia.

M'agraden els Coen i s'ha de reconèixer que amb més o menys encerts van intentant col.lar-se en diferents gèneres cinematogràfics tot i que estan especialitzats en la comèdia negre.

Ara s'han atrevit amb un dels gèneres més oblidats , malgrat que Eastwood va ressuscitar-lo amb Sin perdon, i poc a poc sembla que la industria americana torna a les seves arrels amb el gènere que més els identifica: el western.

Valor de ley és d'aquells westerns que podríem anomenar crepusculars en que una noia de 14 anys decideix venjar la mort del seu pare i demana l'ajut d'un ajudant de Sheriff , vell i borratxo que malgrat la reticència inicial finalment ajuda a la joveneta. Durant el viatge s'unirà a ells un ranger que també persegueix a l'assassí del pare de la noia.

Els Coen dirigeixen aquesta cinta basada en una novel·la de Charles Portis que va ser publicada pel The Saturday Evening Post per entregues i que va fascinà als lectors dels anys 60 i que segons els directors, han volgut ser molt més fidels a l'obra de Portis que no pas Hathaway.

Els personatges principals que encarnen a la llei precisament en aquesta història la deixen de banda per endinsar-se als codis de la llei del salvatge oest on hi ha més violència. És sens dubte, una història clàssica i ben narrada, on els Coen demostren una vegada més que saben dirigir molt bé i on uns personatges principals com són Jeff Bridges, Matt Damon i la debutant Hailee Standfield (el primer i aquesta última van estar nominats als Oscars) estan francament bé!

Reconec que a mi , el western no m'ha agradat mai, i poques són les pel·lícules amb les quals he gaudit: Centauros del desierto, Quién mató a Liberty Valance, Johnny Guitart i potser Sin perdon, per això era reticent a anar-la a veure, però els Coen m'interessen, i malgrat tot el que he dit, la pel·lícula és força interessant.

Puntuació: 7/10

ENS HA DEIXAT ELIZABETH TAYLOR

Ho he de reconèixer , ahir estava trista, la mort d'Elizabeth Taylor , ens recordava una vegada més que ja van quedant menys actors i actrius de l'època clàssica, i és que amb Taylor, se'n va una de les actrius amb una de les carreres més impressionants de Hollywood.

Era una gran actriu, no potser a l'alçada d'una Davis, Hepburn o Bergman però Elizabeth Taylor tenia una presència a la pantalla com poques, amb una bellesa extraordinària, i uns ulls violetes únics, va ser una actriu amb una força dramàtica demostrada. Guanyadora de dos Oscars, precisament amb dos papers molt dramàtics, La mujer marcada i ¿Quién teme a Virgina Wolf? (pel·lícula que em va impactar molt, sobre tot pel rera fons de la història, ja que la feia amb el seu marit Richard Burton, amb qui es va casar dues vegades i amb el qual va tenir una vida , diguem-ne turmentosa), la seva filmografia està plena de títols ja inesborrables en la nostra memòria, on va treballar amb els millors directors i actors/actrius de la indústria cinematogràfica.

Qui no recorda a la Maggie de La gata sobre el tejado de zinc? , la Priscilla de La cadena invisible (amb un adorable Roddy McDowall, en un dels seus primers papers amb la Lassie la inolvidable gosseta), L'Amy de Mujercitas, La Kay de El padre de la novia (què gran Spencer Tracy!!), la Hellen de La última vez que vi Paris, la impressionant Catherine de De repente ,el último verano (on va rodar a Tossa!!), Susan, a El árbol de la vida,la Leslie de Gigante, o la gran i majestuosa Cleopatra de Mankievicz??? (i me'n deixo tants d'altres!!), per cert va fer però no la van creditar a Alma rebelde , amb Joan Fontaine una altra dels mites vivents que encara queden!

Era gran amiga dels seus amics, íntima de Montgomery Clift, Michael Jackson i de Rock Hudson, quan va morir aquest últim es va convertir en una de les pioneres en la lluita contra la Sida. Es va casar fins a 8 vegades i fa poc en un altre post recordava que li havia tret el marit (Eddie Fisher) a una de les seves millors amigues, Debbie Reynolds.

Segueixo trista, però ens quedaran les seves pel·lícules i els seus ulls!

NUNCA ME ABANDONES

No vull explicar res d'aquesta història perquè si ho faig pot trencar molta de la sorpresa que et pots emportar.

Però a part tampoc vull explicar gaire, perquè encara estic molt impactada per ella.

Vaig seguir el consell de babel, que fa unes setmanes va parlar d'ella i del què varen dir dissabte a la claqueta (un dels programes de ràdio de cinema que segueixo des de fa molts anys) on tots els participants del programa que l'havien vista la van puntuar molt alta.

No vaig voler llegir gaire d'ella ,però sabia que estava basada en un llibre de
Kazuo Ishiguro, un escriptor japonès nacionalitzat britànic del qual també havien portat a la pantalla un altre dels seus llibres : Lo que queda del dia.

Després de veure-la el que vaig fer és llegir la ressenya de kweilan (referent imprescindible per a mi a nivell de lectures) i avui he anat a comprar-lo però no el tenien , hauré d'esperar dimecres que baixo a Barcelona per començar a llegir-lo.

Repeteixo,no vull explicar de què va, però el què si que puc dir és que és una de les pel·lícules més tristes que he vist mai. No té res a veure però vaig sortir amb el mateix sentiment de tristesa que quan vaig sortir de veure Mi vida sin mi d'Isabel Coixet. A mesura que va passant el metratge la tristesa es va apoderant de tu i ja no et deixa i quan ja portes unes hores després de veure-la segueixes pensant amb lo injust de la història i amb el que els hi passa als personatges.

No desvetllaré res, però si que vull parlar dels tres protagonistes: Keira Knightley és Ruth una de les joves, és el paper més desagradable però a la vegada necessari per a la construcció d'aquesta estranya història, Andrew Gardfield (conegut per La red social) és el noi, Tommy, sensible i una mica innocent; i Carey Mulligan és Kathy, la que ens explica la tremenda història dels tres protagonistes. Com a secundàries surten Sally Hawkins i la gran Charlotte Rampling.

Però què puc dir de Mulligan? que ja em va impactar a An education, la seva interpretació és tan sensible i tan tendre que quedes absoluta i inevitablement enamorada d'ella en el mateix instant en què apareix a la pantalla quan guarda les coses a la maleta, tots els seus gestos, els seus silencis, la forma com llegeix els llibres i sobretot aquelles mirades que ho diuen tot sense haver de dir absolutament res, eclipsa als seus companys, probablement sense voler-ho però és que Mulligan és un àngel, sens dubte és la successora directa d'Audrey Hepburn i serà una de les millors actrius de la seva generació , sinó ho és ja ara.

Ja he llegit en algun comentari que pot ser una mica freda o escèptica ,però jo hi vaig entrar tant que la tristesa de la història em va enganxar i encara em dura.

Puntuació: 9.5/10

CARACREMADA

Desconeixia completament la història de Caracremada, havia vist que s'havia estrenat en els cinemes però se m'havia escapat, sabia que era una producció catalana però la ràpida desaparició de les cartelleres no em van deixar poder-la visionar a les sales.

Però divendres al Cine Fòrum de Mollet vaig tenir la possibilitat de revisar-la, i a més varem tenir la presència del seu director Lluís Galter, un jove realitzador que amb alguns documentals i curts a la seva carrera es llençava definitivament a fer un llarg, juntament amb dos companys més de la Universitat Pompeu Fabra on han estudiat els estudis de Cinema.

Parlant amb ell, vaig saber que la pel·lícula havia estat estrenada en la secció Orizzonti de Venècia i a la Sección Made in Spain al festival de Sant Sebastià , on va obtenir també el premi de la Secció Especial, i el primer com a millor Òpera Prima al Sant Jordi...a part d'haver estat visionada en diferents Festivals d'arreu del món com Nova York, Munich...

La cinta ens explica part de la historia de Ramon Vila Capdevila, un dels últims maquis de la resistència a Catalunya. La sobrietat de la cinta, el seu ritme és molt coherent amb la personalitat del personatge i et deixa molt clar quin era el tipus de vida que portava; anarquista, afiliat a la CNT i gran coneixedor de la geografia catalana (va fer de guia per passar armes de França pels Pirineus), es dedicava a tallar les torres elèctriques per sabotejar a l'estat franquista.

Sense apenes diàlegs, ni música, la història a ritme pausat va narrant els llargs viatges de Caracremada per Catalunya on ens mostra el personatge en el seu dia a dia, els gestos quotidians,que no necessita apenes res per a viure, i que només aspirava a combatre la dictadura amb uns ideals que li van costar la vida.

No és una pel·lícula fàcil de veure, el ritme de la història no és de les que estem acostumats a veure però val molt la pena, si entres en el ritme de la història et vas endinsant més en ella i tot i que la direcció és molt correcta i sobre tot un muntatge i fotografies impecables, in un conjunt de bons i desconeguts actors i actrius, gran part del mèrit de la cinta és la impressionant actuació d'un monstre de la interpretació com Lluís Soler, on aguantant cada plànol de la cinta té moments impressionants, i em quedo amb un: primer pla de quan està tallant una de les torres.

De producció petita, Galter ens demostrar que amb pocs diners però amb una bona història es pot construir una gran pel·lícula, i aquesta n'és un exemple, no us la perdeu!

Puntuació: 8/10

MÁS ALLÁ DE LA VIDA

La fatídica actualitat fa que coincideixi el film d'Eastwood amb el què està passant al Japó. Sempre hem dit que la realitat supera la ficció i desgraciadament és així.

Si em van impactar les imatges dels deu primers minuts de pel·lícula del director americà, ara sé que no té res a veure amb el que estic veient aquests dies per la televisió , i fa fredor pensar que són imatges reals.

En fi, centrem-nos en la ficció.

Eastwood, ara ens parla de la mort; i del què ens pot passar en el més enllà, i encara més, que se suposa que ha passat preguntant-t'ho a aquelles persones que ho han viscut o són capaces de veure-ho , com és el cas del personatge de Matt Damon (treballarà molt el xicot però per mi el seu paper és molt pla).

A través de llocs diferents tres històries acabaran lligant d'una manera una mica en pinces: una britànica, de dos germans bessons; una francesa, d'una periodista famosa (excel·lent Cécile de France); i una americana, interpretada per l'esmentat Damon.

El director que abans, com a actor, no tenia cap problema en deixar tota una filera de morts al seu pas, ara ens intenta explicar quines són les conseqüències de la irrupció inesperada de la mort, i ho fa bé, ens ho explica bé , per què Eastwood et sap enganxar , domina la càmera com pots i això malgrat que la història no em va acabar de fer el pes, no em va avorrir.

No explicaré gaire més, si encara no l'heu vista , probablement serà una bona pel·lícula de diumenge a la tarda; no ens enganyem , no és el millor Eastwood dels darrers anys (la seva obra mestra sens dubte, El gran Torino), i sinó recordem Invictus (que no s'aguantava per enlloc!)... però com diem sempre, Eastwood és gran, com Coppola, Scorsese, Allen... i per tant s'ha d'anar a veure.

Només un apunt, quan vaig sortir del cinema no vaig poder treure'm del cap a la psiquiatra alemanya, Marthe Keller, em sonava molt però no sabia de què, ara ho he trobat era la Fedora de Billy Wilder.

Puntuació: 6/10

DE DIOSES Y HOMBRES

No sabia ben bé el què anava a veure, havia sentit a parlar de que era una història real que havia succeït al Magreb als anys 90.

És la història d'un grup de 8 monjos cistercencs que viuen en un monestir a les muntanyes en perfecte harmonia amb la gent musulmana del voltant. Però quan un grup de fonamentalistes islàmics assassina a un equip de treballadors estrangers , el pànic s'apodera de la regió. 

Malgrat que l'exèrcit els ofereix protecció , els monjos la rebutgen, i no saben quina és la decisió que han de prendre, han de quedar-se? han de marxar? Tot i la creixent amenaça comencen a donar-se compte de que no tenen elecció i que s'han de quedar, malgrat el final que saben que els espera.

Pensar que estar basat en fets reals , encara et fa posar més la pell de gallina. Rodada amb una austeritat , com requereix la vida dels monjos,el director Xavier Beauvois,ens ofereix una història senzilla però a la vegada profunda. 

El que potser criticaria una mica és la reiteració d'algunes escenes, sobretot les dels càntics, fan que la cinta s'allargui i perdi una mica el ritme de la història,però la fotografia, les escenes en que estan a la taula parlant (els únics moments en que poden conversar) i sobretot algunes de les interpretacions sobretot les de Lambert Wilson i la del metge fan que la pel·lícula es deixi veure força bé.

Puntuació: 6/10

EN ELS DARRERS DIES ENS HAN DEIXAT...

Florinda Chico

Secundària per excel·lència en el cinema espanyol, Chico era d'aquelles actrius que només sortir a la pantalla ja la omplia, d'una senzillesa innegable, feia dels seus papers pel seu físic, de matrona corpulenta, que reflectia la dona castissa potser en moment una mica xavacana, però també li quedaven molt bé els papers de senyora estupenda però sobre tot destacaria en papers de mestressa de casa o de minyona “grunyona”. Gairebé amb un centenar de pel·lícules a la seva filmografia ,jo personalment destacaria: Cria cuervos o La casa de Bernarda Alba, tot i que val a dir va destacar més en papers còmics. Parella perfecta amb Rafaela Aparicio, una altra de les grans secundàries espanyoles.

Amparo Muñoz

Coneguda més aviat per ser la única espanyola que ha guanyat la distinció de Miss Univers, després de ser Miss Espanya, va començar al cinema amb pel·lícules del “destape”,però tot i així ha treballat amb grans directors com Carlos Saura, Pilar Miró , Vicente Aranda o Eloy de la Iglesia o Fernando León de Aranoa. A destacar: Mamá cumple cien años i Família.

Jane Russell

Amb ella se'm va la parella amb més glamour de tota la història del cinema: Marilyn i Jane a la inoblidable Los caballeros las prefieren rubias. Va començar la seva carrera amb Fuera de la ley després de ser contractada per Howard Hughes, i la seva filmografia es centra en els 40 i 50 per què després es va retirar del cinema per dedicar-se més a la televisió i al teatre. Com a curiositat , va fer sobre tot anuncis de sostenidors!.

Annie Girardot

Es va consagrar en el paper de Nadia a Rocco y sus hermanos. A treballar amb directors francesos i italians (Visconti, Moniccelli, Lelouch,), però a destacar els seus dos darrers amb Michael Haneke: fent de mare d'Huppert a La pianista i amb Juliette Binoche a Caché. Va guanyar tres vegades el prestigiós Cèsar francès.

Pep Torrents

Mestre indiscutible del doblatge , molts dels grans de Hollywood el podem sentir parlar en català gràcies a ell! (Charles Boyer, Gary Cooper, Frank Sinatra, Anthony Hopkins, Clint Eastwood, Michael Caine, Al Pacino o Paul Newman). Parella d'una altra gran del teatre (Carme Sansa), és conegut en el món teatral català, malgrat que en els darrers anys es va prodigar molt en sèries de televisió.

NO ELS VULL TORNAR A VEURE MAI MÉS!

Jeff Bridges donant l'Oscar a Natalie Portman i el mateix fent la Bullock a Colin Firth. Ambdos merescudíssims però molt previsibles.

Quan era petita els pares no em deixaven quedar-me tota la nit per veure la cerimònia; a mida que m'anava fent més gran i davant de la meva insistència , van cedir.... crec que la primera vegada que vaig veure uns Oscars, va ser quan deuria tenir 14 o 15 anys, la presentadora era la Rosa Mª Mateos!!!!! imagineu-vos si parlo de fa anys!!!!!!! Des de llavors he vist ininterrompudament la gala, petés qui petés, tingués o no tingués Canal Plus , anava a casa de qui fos per veure-la!!! Sempre ha sigut la única nit de l'any que no dormo i empalmo directament el dia següent amb la feina.... Sort que avui no hi he anat!!!

No he volgut fer el comentari aquest matí per què estava tan emprenyada que si el faig un cop acabada la cerimònia l'hauria destripat de mala manera. Tot i que ha passat gaire bé el dia, segueixo tenint la mateixa sensació , així que no em penso tallar ni un pèl... sé que més d'una farà el mateix (oi Margenat???).

No puc salvar res, absolutament res de la cerimònia!!!! Els americans que són els mestres en fer shows, els que són una referència per la resta del planeta, avui s'han lluit! Ha estat avorrida, pesada, tan previsible, sense cap moment de glòria o que pogués dir: mira això ha estat bé!!!!

Els dos presentadors... de pena, tot i que l'Anne Hathaway semblava que volia salvar una mica la pell; el seu company, James Franco semblava que sortia d'un fumadero d'opi, com si li acabessin de dir que no cobraria la cerimònia.... els que guanyaven estaven més temps del donat i repassaven a tota la família des del pares fins als cosins tercers.., la catifa vermella ha passat sense pena ni glòria, i la cerimònia en si ha estat d'allò més surrealista: no m'acabava de quedar clar si volien fer un revival de cinema clàssic o per altre banda volien incorporar a actors jovenets i musiques discotequeres per recaptar audiència juvenil!!!

Semblava que la cosa prometia quan ha sortit en Kirk Douglas (el millor de la gala, sens dubte! Per cert ha fet patir d'allò més a les actrius de repartiment abans de donar el nom de Melissa Leo , que s'ha lluit de valent amb el seu discurs , la seva penosa actuació i algun que altre taco!!!), i pensava que potser sortirien tot de velles glòries!!! però la meva il·lusió s'ha esfumat en la següent aparició i ja no he tornat a tenir-la per enlloc!

Tots els premis han estat tan cantats,(flamant Colin Firth (què guapu estava!) i Natalie Portman amb el discurs més bonic i coherent de la nit), que també em nego a tornar a fer una travessa per què ja no val la pena,.... tothom ho encerta i no hi ha emoció del joc.

I el més greu de tot , el més GREU i ho dic en majúscules és que en el In Memorian, ja no només s'han deixat a Luis Garcia Berlanga, un dels millors directors europeus de tots els temps!! sinó que també s'han oblidat de JEAN SIMMONS!!!!, imperdonable!

Buff!!! que a gust m'he quedat. Bona nit!

SOPAR BLOGGER: UNA NIT MÀGICA

És relativament fàcil obrir un blog.

És una mica més difícil anar-lo mantenint viu.

El més bonic de tot, és que sense tu pretendre-ho, la gent et llegeix, et segueix i fins i tot et posi comentaris sobre allò que tu escrius.

La màgia d'escriure en un blog és , per a mi, mantenir-te en l'anonimat.

Però hi ha dies, que el què més il·lusió et fa és posar cara a aquelles persones que saps que et segueix d'una manera fidel, i evidentment tu segueixes fidelment els seus blogs.

Ahir va ser una nit màgica. Trobar-nos i reunir-nos una trentena de blocaires en un restaurant de Barcelona va ser molt bonic!!!

Posar la cara, com he dit abans, a blocaires que llegeixes, a blocaires dels quals desconeixies el bloc, o simplement conèixer a noves persones va fer la nit fos especial!!

Jo m'ho vaig passar molt bé, i tot i que em va agradar molt conèixer a tots els blocaires; doommaster, col.lecció de moments, barbollaire, E-lecta, A la llum d'un fanalet, Vuite8ena (segur que m'en deixo!!); vaig gaudir especialment de poder conèixer a Clàssics de cinema, Borgo.. però molt especialment a Kweilan i Marta M.Q, i poder-me retrobar amb La llanterna màgica, Jordicine, Deric, Oscar, Mar, Joana i la meva “mañica preferida”, Belén!!!

Va ser tot un èxit de convocatòria, esperem repetir-la de nou!!

Gràcies a tots!!!

WINTER'S BONE

Ree Dolly, és una noia de 17 anys que decideix buscar al seu pare , que ofereix la seva casa com a garantia de fiança per no tornar anar a la presó, d'aquesta manera podrà marxar i no deixar rastre. Ree, abans de perdre-ho tot decideix enfrontar-se als seus parents i veïns per poder salvar la seva família de la que té cura: dos germans més petits i la seva mare que s'ha tornat boja.

Enmig dels boscos de les muntanyes d' Ozark a Missouri, Ree, poc a poc, anirà obrint camí a través de mentides, evasives i amenaces per poder arribar a la veritat, que és tant o més crua a la realitat que viu.

En una Amèrica molt més que profunda, Debra Granik en el seu segon treball com a directora ens relata un viatge iniciàtic a la vida adulta d'una jove que ha d'afrontar la seva crua realitat a base de cops de tot tipus, tant emocionals com físics.

Duríssima història on Jennifer Lawrence (que ja havia fet una magnífica interpretació a Lejos de la tierra quemada, la filla de Charlize Theron), s'ha d'enfrontar amb un paper que marcarà la seva carrera. Ree és una noia forta i valenta , que per mantenir la seva família unida fa el que sigui, malgrat compti amb la oposició de tothom. El seu oncle Teardrop (excel·lent John Hawkes, nominat com a millor secundari), malgrat la oposició inicial és l'únic que li donarà un cop de mà!.

La cinta és un retrat demolidor i agònic dels habitants d'una terra que tenen les seves pròpies lleis,és una màfia diferent a la que estem acostumats, però màfia en definitiva, on la droga i la llei del silenci són el seu precepte sagrat.

És una cinta on les relacions consanguínies marquen un camí difícil per Ree amb un final impactant que ningú s'espera on la por i la inseguretat fan créixer de cop a una protagonista que està sol davant de tot allò que l'envolta.

Una pel·lícula imprescindible, però compte també difícil de pair. Jennifer Lawrence està nominada a millor actriu, no té res a fer davant de la Portman, però fa un gran paper que si més no val la pena revisar!

Puntuació :8/10