SHANGHAI

No hi havia cap mena de dubte de que havia d'anar a veure aquesta pel·lícula. Per varies raons.

La primera per la història , tenia molta pinta de ser una història clàssica i segona , i aquesta ja era una raó sense cap justificació, els actors: John Cusack, Gong Li, Ken Watanabe i Chow Yun Fat. Quatre noms de reconeixement internacional i que tots quatre formen un conjunt prou atractiu per què la visió de la pel·lícula sigués obligatòria.

Però és que a més la història és molt interessant i entres en un thriller ambientat a l'antiga Xina ocupada pels japonesos durant la Segona Guerra Mundial just abans de l'atac a Pearl Harbor.

La pel·lícula comença quan l'agent secret americà interpretat per Cusack arriba a la ciutat per investigar que ha passat amb l'assassinat del seu millor amic i ben aviat es troba immers en una trama de conspiracions i mentides que l'involucren sense ell voler-ho. Assetjat per un oficial japonès,la investigació el centrarà en un carismàtic gàngster xinès i la seva bella esposa. Sense voler-ho el final del tot precipitat els durà a una solució que no s'esperaven.

De factura, com deia abans, totalment clàssica, Shanghai, sense ser una excel·lent pel·lícula, només per la interpretació els quatre val la pena. Cusack, actor que a mi especialment em cau molt bé, és potser aquí el més fluixet, tot i estan bé , per a mi el que s'emporta els aplaudiments es Watanabe tot i que evidentment els dos actors xinesos que s'entenen a la perfecció i a més aquí fan de matrimoni també ho fan molt bé.

Puntuació: 8/10

VAMPIRS EN EL CINEMA

 Aprofitant la meva estada a Transilvania durant les vacances, he decidit que la meva entrada de Zinefilas estigués dedicada als que crec els Vampirs més representatius de la historia del cinema.... evidentment m'he pres alguna llicència.

LO IMPOSIBLE

És difícil poder parlar d'una pel·lícula com aquesta quan el que més ha predominat han estat els sentiments. Ja sé que el cinema precisament és això... sentiments i tot el que et provoca. Però a vegades també ha d'haver-hi quelcom més.

Potser descol·loco amb aquesta introducció.

He de començar dient que Lo imposible m'ha impactat molt.

Ho reconec, hi ha escenes tant esborronadores que et queden a la retina de l'ull i et fan posar la pell de gallina. Confesso que hi havia moments en que estava totalment paralitzada a la butaca del cinema. Els primers plans dels personatges principals, eren un recurs “fàcil” (i no ho dic despectivament!) per fer-te posar a la pell del què els hi estava passant a ells com si ho estiguessis visquen tu mateix, i això no sempre és fàcil d'aconseguir.

Lo imposible, aconsegueix quelcom impossible, i és que sabent el final, sabent el què va passar, sabent quina és la història real d'aquesta família espanyola reconvertida en anglosaxona, sabent tot això , vols saber el que passa al final. I això tampoc és fàcil d'aconseguir, gens fàcil...

Tampoc és fàcil d'imaginar el què realment va passar, per molt “hiperrealisme” que J.A. Bayona ens vulgui demostrar, per molt que el guió l'hagi signat Maria Belón, la mare de la família espanyola, per molt que s'hagi rodat en els mateixos escenaris de Tailàndia, jo personalment no puc ni imaginar-me per un moment quina va ser la magnitud de la tragèdia.... si hi ha algú que ho pot fer que m'ho expliqui però crec que són situacions que si no les vius, és impossible poder-les explicar o ni imaginar!

No sóc persona que coneixi la tècnica cinematogràfica, però crec que no faig cap bestiesa si dic que els efectes especials, visuals i sonors de la pel·lícula són impecables, vius el moment com el viuen els personatges amb tanta intensitat que esborrona. Segurament s'emportarà més d'un premi de l'Acadèmia!.

Els actors estan impressionants, sobretot per a mi el fill gran Tom Holland, portant molta part de la història i fent-ho de forma impecable. Els dos altres germans també estan molt bé. Ewan McGregor, no havia de demostrar res però si algú en tenia dubte l'escena de l'estació d'autobusos és esgarrifosament brutal, i les petites aportacions de Marta Etura i una cada vegada més meravellosa Geraldine Chaplin són impressionants!.

I no, no em deixo a Naomi Watts, menció especial, no sé si per bé o per mal.... potser algú se'm llençarà a la jugular però a mi no em va acabar de fer el pes. Està molt bé, sens dubte, està en alguns moments impressionant, i després de saber que moltes per no dir tots les escenes les va rodar ella, em mereix molt més respecte, però .... em falta alguna cosa....

Tot i que evidentment la pel·lícula s'ha de veure, i la recomano hi ha una cosa em va molestar i és aquests “moments sensibleros” que en molts dels casos es podien haver tractar d'una altra manera. El toc “spielgberià” que Bayona pinta alguna de les escenes fan que decaigui el moment cinematogràfic que en altres moments són d'una intensitat molt més sensibles.

Evidentment, és d'obligada visió!. No hi ha dubte que és una gran pel·lícula i si tenim en compte que tot l'equip tècnic és espanyol, encara més... amb un pressupost de poc més de 30 milions d'euros s'ha fet una feina que segurament als EEUU hauria triplicat, si no més, el seu cost de producció.

Puntuació : 8/10

FRANKENWEENIE

Sempre he dit que em fascina el cinema de Tim Burton... no descobreixo res de nou. En quant estrenen una pel·lícula d'ell, sigui com a director, com a productor o com a guionista, per poc que puc les vaig a veure totes.

El seu estil és inconfusible, i la seva “mala llet” quan realment la treu és fantàstica , com per exemple a Mars Attacks (per a mi una de les seves millors pel·lícules), on se'n fot de tothom i de tot el què pot.

Tinc tota la sensació que els seus rodatges han de ser divertidíssims i de fet molts dels actors que han treballat amb ell repeteixen, començant pel que jo dic sempre que és la seva parella de fet, en Johnny Depp o del compositor Danny Elfmann que compon l'enèsima banda sonora per Burton.

L'any 1983, quan tot just començava va fer un curt que es deia Frankenweenie, i que anava sobre un nen i el seu estimat gos Sparky. Victor, queda destrossat per la mort de la seva mascota i decideix tornar-lo a a la vida, tal com el mite de Frankenstein... un dels curts més bonics que he vist mai.

Burton, suposo que deu haver volgut explotar la idea, per què d'inici era magistral...i d'aquí el resultat d'aquest llarg que ens arriba ara a les pantalles i que es d'obligada visió encara que hagi arribat el mateix cap de setmana que Lo impossible (que ja he vist també!).

Tim Burton estima el cinema, estima el cinema clàssic, estima als monstres clàssics (en aquesta cinta surten pràcticament tots des de Dràcula, la mòmia, Igor, evidentment Frankenstein i tampoc s'oblida de Christopher Lee o del seu estimat Vincent Price), i això és respira en cada fotograma d'aquest preciós conte. Les referències cinematogràfiques al cinema clàssic són tantes que necessitaré d'una segona visió de la pel·lícula per poder fixar-me bé en tots els detalls.

Realitzada amb la tècnica de l'stop motion, fa que la cinta encara adquireixi més categoria. Espero i desitjo no només la seva nominació per a millor pel·lícula d'animació ... sinó que guanyi l'estatueta!!!

Reconec que les darreres produccions de Burton m'havien decebut una mica, sobre tot l'Alicia o Sombras tenebrosas (malgrat la Michelle!), però ara amb Frankenweenie, recupera tot el seu esplendor, el Burton més autèntic ha tornat , amb una història tan tendre i tan bonica que és impossible que us la pugueu perdre. 
Puntuació: 10/10

No ho he pogut evitar!!
Us deixo el curt original

EL LEGADO DE BOURNE

Sembla que el nom de Jason Bourne és un filó. Matt Damon donava vida a aquest personatge que després de no sé quantes entregues , ara se n'aprofita el seu nom perquè sense que surti ell sigui un altre actor qui agafi el relleu i a partir d'aquí es puguin anar fent pel·lícules que només donin cales.

I no em queixo , reconec que aquest tipus de pel·lícules em distreuen, no m'interessen però em permeten que durant un parell d'hores evadir-me de la meva pròpia realitat per endinsar-me en histories totalment increïbles de dolents molt dolents i de nois guapos que sembla que ens han de salvar d'un mon ple de perills.

La història és una continuïtat del que ja ens donaven les altres, potser una mica més obscura però amb un inici clavat als altres, el personatge principal no sap qui és , ni que fa, ni cap a on va... i nosaltres tampoc però ho anem esbrinant a mida que el metratge funciona amb un ritme vertiginós (bon muntatge) que en cap moment et dona treva.

Jeremy Renner és el que dóna vida a aquest successor de Bourne, un agent que treballa en solitari i del que només se'n pot refiar de la metgessa que li feia les proves a l'agència, metgessa interpretada per una guapíssima Rachel Weisz que tampoc sap res de res però que està predisposada a ajudar al nostre personatge principal.

S'ha de reconèixer que si hi ha quelcom més atractiu per anar a veure aquesta cinta , és a part d'una bossa de crispetes són els seus secundaris, des d'una Joan Allen , que en un breu paper dóna recolzament a la nissaga , a l'igual que Albert Finney o Scott Glenn ,i on cal destacar la presència sempre recomanable dels veterans Stacey Keach i David Strathrain i per sobre de tots destacar al notabilíssim Edward Norton.

El que dic, pel·lícula de distracció amb bossa de crispetes.

Puntuació: 6/10

BLANCANIEVES

Vaig tenir la gran sort de poder assistir a la preestrena de Blancanieves al Liceu de Barcelona amb les protagonistes i l'equip tècnic encapçalats pel director Pablo Berger. Amb una orquestra en directe interpretada per la Sinfonietta Monteolvido i amb la gran cantant Sílvia Pérez Cruz tenint el protagonisme absolut de la única veu que s'escolta durant tot el metratge.

Així és, pel·lícula en blanc i negre i muda, Blancanieves és simplement un magnífic viatge sensorial... de tots els sentits!

Ara ja estic llegint i escoltant comentaris sobre la pel·lícula... se la compara amb The artist, és evident, les dues sense paraules i en un espectacular blanc i negre... però res a veure la una amb l'altra, mentre la francesa fa un meravellós homenatge al mon dels inicis del cinema, l'espanyola s'endinsa en una versió “taurina” del conte dels germans Grimm.

Potser l'únic retret que li puc fer és aquest, que per a mi és massa taurina però si te'n oblides del context , i jo ho vaig fer de seguida, entres en un món de conte.

Blancanieves, és una adaptació molt lliure del popular conte, ambientada als anys 20 al sud d'Espanya on Blancaneus és Carmen, una bonica jove que viu la seva infantesa maltractada per la seva madrastra, una infermera que s'ha casat amb el seu pare, un famós torero després d'haver quedat paralític d'una “cogida” d'un brau el mateix dia que va néixer ella i va morir la seva mare. Amb la trobada d'una colla de nans començarà un viatge apassionant on ens trobarem amb un final inesperat i sorprenentment gòtic.

La posada en escena, la música (de pèls de punta!!! tan bona com la The artist!), el vestuari, la història, la magnífica direcció!!... fan de la pel·lícula una visió obligatòria....però.... i com sempre els peròs.... el que fa imprescindible anar-la a veure són els actors: començant per les joves , la nena i la jove Blancaneus , que no desentonen gens a Pere Ponce i uns formidables Josep Maria Pou i Ramon Barea.., a una gran dama com és Ángela Molina, meravellosa interpretació d'àvia de la protagonista... però per sobre de tots, una cada vegada més gran Maribel Verdú, amb un infinit ventall de matisos en la seva interpretació de malèfica madrastra que a mi em van fer quedar-me enganxada a la butaca del Liceu. Compte.... la seva presentació en escena... fa tanta por la seva mirada que se la pot comparar amb una de les millors mirades de Bette Davis... i no crec que exageri amb la comparació!

No en tinc dubte.... es mereix el Goya d'aquest any! I crec que el pot guanyar!!!!
I la pel.lícula una obra mestra!

Puntuació: 10/10

Aquí teniu unes quantes fotos de la gran nit al Liceu

BRAVE

Sempre estic predisposada a veure una pel·lícula d'animació. M'agraden... suposo que em ve de petita, quan la mare em portava a veure totes les pel·lícules de Disney. Ja de gran i a les reestrenes les he anat a veure totes.. i recordar-les em feien tornar a la infantesa.

Han passat els anys i han aparegut altres productores, Dreamworks,Pixar... que han fet que el somni dels infants cada vegada fos més bonic!

Ara ens arriba, novament de la Disney , de la clàssica, aquest Brave, una pel·lícula deliciosa que a mi personalment m'ha agradat molt!.

Reconec que no sóc gaire objectiva quan parlo de dibuixo animats, però he de dir que aquesta m'ha agradat especialment, ja no per què la protagonista fos una dona sinó sobretot per l'argument que traslluïa modernitat per a tots cantons tot i que passa en èpoques immemorials i fins i tots de llegenda.

Brave és la historia de Mèrida, filla d'en Rei Fergus i la reina Elinor, reis d'Escòcia, que és a més una excel·lent arquera i sobretot una noia molt autònoma. Disposada a trobar el seu propi camí és així com Mèrida desafia a una ancestral costum sagrada dels senyors de la guerra, produint i desencadenant el caos i la fúria del regne. A més quan la princesa decideix demanar l'ajut d'una bruixa , el desig que li concedix tindrà nefastes conseqüències, i Mèrida haurà de posar tot el seu esforç i les seves habilitats per anar solventant tots els perills i acabar amb la terrible maledicció que li ha caigut damunt de la seva família que se li aniran apareixent.

Torno a dir que no és perquè les pel·lícules d'animació m'agradin especialment, que si que ho és, però he de reconèixer que m'ho vaig passar d'allò més bé, no només per la visió en si, sinó també per que l'argument és molt profund i si els nens d'avui en dia l'arriben a entendre poden ajudar-los a créixer. Preciosa la relació entre la mare i la filla!.

Per cert, quedo certament sorpresa del traç del dibuix animat sobretot dels cabells de Mèrida, són preciosos!

Puntuació: 8/10

SEGON ANIVERSARI

Avui estic orgullosa de fer aquest comentari!

Hem fet dos anys de Zinefilas.

Això significa moltes coses: va començar com una aventura entre varies noies que vivien arreu de l'Estat Espanyol i que no es coneixien de res però que en canvi ens uneix quelcom molt important: El cinema.

Per altra banda, personalment va significar un repte important perquè jo no estava gens acostumada a escriure en castellà i el repte crec, que l'he superat , i la il·lusió de cada vegada que em toca fer un comentari no l'he perdut en absolut.

És per això , per si voleu us deixo l'enllaç del comentari del segon aniversari!

Gràcies per seguir per aquí encara que tingui el blog una mica abandonat!!

ICE AGE IV: LA FORMACIÓN DE LOS CONTINENTES

Com deia en John Malckovich a Las amistades peligrosas, “No lo puedo evitar” i és que el personatge d'Scratch és una autèntica delícia i em té el cor robat, no puc evitar de veure'l i ja dic ara i aquí que m'és igual les parts que facin de Ice Age, si aquest personatget surt, jo l'aniré a veure.

Feia anys que no em trobava amb un personatge tant real com d'animació en que hi disfrutava tant, i aquesta mena de rata-esquirol, segons un company de feina és un autèntic animal prehistòric, on la seva obsessió per una gla és tan gran que fa que fins i tot es torni totalment esquizofrènic i provoqui els desastres naturals més importants de la història del nostre món. 
 

Estic per creure'm que realment va ser ell qui va fer desaparèixer l'Atlàntida, o va fer la separació de continents o és ell mateix qui mou la Terra dins del nucli, per què és un animalet tan creïble, que encara que em repeteixi, em crec tot el que fa.

I dit això , poc puc dir la pel·lícula on en aquesta part, el títol ja ho explica tot Ice Age 4: la formació dels continents, continua la esbojarrada persecució del nostre amic darrera la gla que des dels orígens dels nostres temps té conseqüències que faran canviar la historia del nostre mon, mentre la resta d'amics , amb tant terrabastall sismològic queden separats i Manny, Diego, Sid i la seva àvia han d'intentar tornar a la terra per poder estar altre cop amb la resta de la manada.

La pel·lícula, per a mi força avorridota, amb trossos en que et fan somriure i a on durant tot el metratge només fas que esperar a que surti l'esquirol!.

Ara a l'estiu, si no teniu altra cosa a fer i voleu estar fresquets, aneu-la a veure... si sou frikies de l'Scrat... no us la perdeu!!!!

Puntuació: 6/10 (i 4 punts són per a ell!)

PEL.LICULES PER ARXIVAR

De totes les pel·lícules que he anat veient aquests darrers mesos i que encara no havia comentat , n'hi ha algunes que les arxivo directament per què tot i que les he anat a veure per un interès concret, que ara comentaré , m'han decepcionat una mica.

MEN IN BLACK III

Havia vist les dues primeres entregues... reconec que Will Smith no és sant de la meva devoció però em cau simpàtic, i aquest paper li cau que ni pintat, en canvi, si que Tommy Lee Jones m'encanta i en aquesta tercera entrega en que s'afegia Josh Brolin, (aquest actor juntament Jeff Bridges són els dos únics actors que han superat amb escreix als seus pares), i Emma Thompson... no n'hi hagut prou per què la cinta m'interesses. Ara això si, he de reconèixer que el final està molt ben resolt!!

Puntuació: 6/10

LA INVENCIÓN DE HUGO

M'esperava tant de la pel·lícula del meu estimat Scorsese que vaig sortir una mica decepcionada del cinema. Evidentment la direcció és esplèndida, amb un travelling inicial espectacular però la història clarament dividida en dues parts em va costar d'entrar-hi, sobre tot la primera part. Durant la segona ja em vaig animar més amb l'homenatge que fa als inicis del cinema i a un dels seus pares, George Mèlies. Els cinèfils ho vam agrair.

Puntuació: 6/10

EL EXOTICO HOTEL MARIGOLD

La pel·lícula no m'hauria interessat gens si no fos per l'espectacular repartiment que surt: Judy Dench, Tom Wilkinson, Billy Nighy, Dev Pavel i sobretot Maggie Smith. Nomes pel fet de veure'ls a tots junts ja valia la pena anar al cinema.

Però amb un guió molt previsible i no gaire ben resolt, surt de la sala amb la sensació que el director t'ha pres una mica el pèl. No em vaig enfadar per què evidentment veure a aquesta colla de monstres en tens prou com per dir que com a mínim els has vist a ells i de la pel·lícula ja ni te'n recordes.

Puntuació: 5/10

BLANCANIEVES Y LA LEYENDA DEL CAZADOR.

Ja no em va interessar gens la versió en que sortia la Julia Roberts i en aquesta l'únic que m'interessava era evidentment la Charlize Theron. Que ella soleta fa que mantinguis l'atenció per una història força avorrida i sense cap tipus d'interès. Però veure-la a ella i veure com se n'enfot de la seva bellesa, ella que pot! per què mira que és bonica!!!! ja val la pena la seva visió.

Puntuació: 4/10

NO HABRÁ PAZ PARA LOS MALVADOS

Feia temps que volia veure-la, i tot i que he de confessar que aquesta l'he vista a casa no per això no es mereix una entrada... i a més per la porta gran.

Amb aquesta cinta i La caja 507, probablement Enrique urbizu es guanyi el nom de director espanyol de thrillers. I no estaria malament perquè ambdues cintes serien l'enveja de qualsevol director americà...

Amb un inici que ja et deixa enganxada a la butaca, en aquest cas al sofà de casa... amb un Coronado impressionant, (merescudíssim Goya!) et vas endinsant en una història que comença a Madrid on un diumenge qualsevol l'inspector Santos Trinidad (torno a dir impressionant Coronado) molt begut es veurà involucrat en un triple assassinat. Amb un testimoni que el podria incriminar comença una recerca per a buscar a aquesta persona que el podria dur directament a la presó. Paral·lelament la jutgessa encarregada del cas també va avançant en la investigació i ambdós aniran descobrint, cadascú per la seva banda, que les aparences enganyen i que no sempre tot és tan clar com sembla!

Amb una factura estètica impressionant, on mostra els baixos fons de , en aquest cas Madrid , però que bé podria ser qualsevol altra ciutat, i un guió que ja els hi agradaria a més d'un director americà... Urbizu ens plantifica cops de punys directes en cada escena que surt , sobre tot en Coronado, on els seus silencis, els seus gots de whisky i les seves mirades farien correr a més d'un.

A destacar també Juanjo Artero, que cada vegada que el veig no puc evitar veure a aquell Javi de Verano Azul pero que en realitat ha crescut i s'ha convertit en un gran actor.

El final... espectacular! No l'explico però em va deixar com va començar la pel·lícula, enganxada a la cadira.

I el cartell de la pel·lícula , un dels més impactants que he vist últimament.

Me'n penedeixo molt de no haver-la vist en pantalla gran , perquè realment s'ho mereixia!.

Puntuació: 9/10

MOONRISE KINGDOM

Si en la meva última entrada parlava de Tim Burton com a un dels meus directors moderns preferits, és evident que també he de posar a la llista a Wes Anderson i a Spike Jonze (Adaptation, Dónde viven los monstruos o la fantàstica Being John Malckovich), dos directors molt atípics dins del mon cinematogràfic americà els quals tenen una cosa en comú amb Burton, (tot i ser ell el mestre) i és que és un tipus de cinema que agrada o no agrada, així de simple. Són filmografies molt peculiars que sovint no son aptes per a tots els públics.

Jo sóc de la categoria de que són directors que cada vegada que estrenen sóc la primera a veure les seves noves produccions i això és el que m'ha passat amb Moonrise Kingdom la última pel·lícula de Wes Anderson.

Amb set pel·lícules al seu calaix , jo n'he vist cinc (Els Tenebaums, Live Aquatic, Viaje a Darjeeling,Fantastic Mr Fox ) i les que ens ocupa ara , que és Moonrise Kingdom.

Estic convençuda que els actors paguen per poder rodar amb ell perquè de totes les que he vist es destil·la un bon humor i haver-s'ho passat tan bé en el rodatge que en quant els deu cridar no es deuen llegir el guió simplement li deuen dir que si. Actors de la talla d'Angelica Huston, Gene Hackman, Willem Dafoe, Adrien Brody o Bill Murray han repetit en dues o més histories d'aquest director. Per alguna cosa serà!.

Monrise Kingdom, està ambientada en una illa de la costa de Nova Anglaterra a mitjans dels seixanta, i explica la bonica història d'amor de nois noiets inadaptats, ell està en un campament de boy scoutts, i ella viu en el si d'una família que no l'entén. I decideixen escapar-se.

A part del repetidors Bill Murray i Jason Schwartzman, el repartiment el composen: Bruce Willis, Tilda Swinton, Edward Norton, Harvey Keitel i l'estupenda Frances MacDormand... el que deia deuen pagar per treballar amb ell.

Jo sempre entro a la primera en les seves històries però repeteixo que no sempre és fàcil, poden avorrir o fins i tot pensar que són autèntiques astracanades però a mi m'agraden.

Una estètica colorista, uns travellings paral·lels molt característics en Anderson i una simple història que t'enganxa són elements bàsics per poder-la visualitzar.

Puntuació:9/10

SOMBRAS TENEBROSAS

Tim Burton és sense cap mena de dubte un dels meus directors moderns preferits (no em poso amb els clàssics!) .

M'encanta el cinema que fa, els seus personatges, la seva tendresa, i a vegades , molt sovint diria jo, la seva mala llet; la seva estètica, les seves històries, evidentment. És un director que segueixo de sempre i del que hauré vist la seva majoria de filmografia... ara ja estic esperant, compto els dies per a l'estrena de Frankiewinnie, l'esperat llargmetratge d'aquell dolç i preciós curt que va fer sobre el gosset reconvertit en Frankenstein.

Ara torna amb el seu estil més Burtinià, després del fiasco de l'Alicia (opinió personal, of course!), torna la essència més autèntica del director americà, tot i que potser no està a l'alçada de La novia cadáver o l'estupenda Sweeney Todd parlant de les últimes, però si que la mala baba de les seves anteriors pel·lícules també queda reflectida en aquesta.

Sombras tenebrosas és l'adaptació d'una sèrie de televisió que feien als anys 60 a Amèrica , no sé si aquí va arribar , jo recordo La família Monster, amb la meravellosa Yvonne de Carlo fent de Lily, però aquesta no la tinc present. Però coincideixen en que els personatges eren criatures del món del terror...

la historia comença quan Barnabas i els seus pares marxen de Liverpool cap a Amèrica per a fer fortuna. Quan són rics, el jove, rep una maledicció al trencar-li el cor a la bruixa del poble, convertint-lo eternament en un vampir. Però el pitjor és que l'enterra viu i quan unes excavacions dos-cents anys després estan construint una finca, troben la seva caixa i el desenterren.

Barnabas haurà de conviure en un nou món ja no només material sinó que haurà de fer front als descendents de la seva pròpia família i a Angeline, la bruixa que encara està enamorada d'ell.

Johnny Depp, parella de fet de Burton en set o vuit pel·lícules més torna a interpretar de forma magistral totes les neures del propi director, sense sobreactuar, i això que el paper ho permetia força, Depp ens presenta un Barnabas incrèdul al principi però que poc a poc es va adaptant a la seva nova condició i ho fa de la manera més normal possible. La seva família evidentment un poema: començant per el joves de la casa, amb una Chloe Grace Moretz fantàstica (era la filla de Nicolas Cage a Kick-Ass), passant pel cunyat (Johnny Lee Miller), fins i tot la psiquiatra afincada a la casa (estupenda, cada vegada millor Helena Bonham-Carter) i una meravellosa matriarca interpretada per Michelle Pfeiffer (ja ho sé, ja ho sé, no sóc gens objectiva), que està simplement genial. La que em va sorprendre molt agradablement, però va ser Eva Green , una guapíssima bruixa que vol fer-li la vida impossible a Depp al llarg dels segles.

Probablement ja només la trobareu en Dvd, però recupereu-la, sobretot els burtinians!. No és la millor, és cert, però disfrutes de moment realment bons.

Puntuació: 8/10

LOS JUEGOS DEL HAMBRE

Jenniffer Lawrence em va sorprendre molt en el seu paper de Winter's bone, la cinta tornava a reflectir una Amèrica profunda i tètrica que ja ens demostra una altra cinta que he comentat recentment: Matha Marcy May Marlene.

Ara protagonitza aquesta cinta més aviat futurista però el seu paper no dista gaire del que va interpretar a l'altra pel·lícula.

El plantejament de la pel·lícula es tan inquietant com esgarrifós, en un món futur i després d'una guerra que va destruir molta part de l'Amèrica on viuen. Els pobres són molt pobres i els rics són encara més rics i el món marginal està dividit en 12 districtes, en els quals cada any un noi i una noia adolescents han de ser escollits per competir als Jocs de la Gana. Una espècie de Jocs Olímpics per a la classe alta on com a conseqüència d'un càstig del govern aquests nois competeixen en aquest esdeveniment retransmès per a la televisió i en els que han de lluitar entre si fins a la mort on quedi un sol guanyador supervivent.

Lawrence, la jove protagonista de 16 anys no li toca inicialment , sinó a la seva germana però es presta voluntària per què ella no hi hagi d'anar. Poc a poc haurà d'anar realitzant un entrenament intensiu i preparar-se durament per els jocs i intentar arribar al final. La supervivència és dura però serà la dura lluita entre la humanitat o l'amor.

Basada en un best-seller, l'acció és interessant, ben rodada i planificada tot i que una mica menys de metratge també s'hauria agraït!.

No és una història que m'interesses especialment però també he de dir que no em vaig avorrir.

Puntuació:6/10

LOS IDUS DE MARZO

 

George Clooney està seguint de molt a prop els passos de Clint Eastwood o de Robert Redfort, correctes actors, fins i tot diria que en algun moment brillants que estan fent carrera com a directors i que personalment ho estan fent molt millor que en la interpretació. Clooney està demostrant poc a poc que pot arribar a ser un gran director, ja ens ho va ensenyar amb Buenas noches y buena suerte i a ara novament ens ho demostra amb Los idus de Marzo.

Com el seu títol indica estem davant d'una tragèdia grega. Sthepen Meyers magníficament interpretat pel cada vegada millor Ryan Gosling (no m'estranya que se'l disputin), és un idealista i molt bon comunicador que treballa per la campanya presidencial del governador interpretat pel Clooney.

La continua pressió que rep per part de tothom ve afegida per una proposta de feina del cap de l'equip contrincant... Ell no sap que fer: ser fidel al seu i dir-ho o per altra banda està en silenci per benefici del seu propi equip... però les aparences enganyen i no sempre tot ens surt com voldríem. Que és el que prefereix la veritat o guanyar?

Ja amb Buenas noches y buena suerte, Clooney ens va demostrar que està molt capficat en la política, hi entén i és un tema recorrent en les seves histories. Els qui no hi entenem gaire, en la qual m'incloc, sovint ens podem perdre, i a mi em va passar en aquesta pel·lícula però això , en cap dels casos, li treu mèrit a una història molt ben explicada en el que les ambicions, , la política, els lios de faldilles, les mentides .... estan totes ficades en un mateix sac, on es sacseja i a partir d'aquí surt una campanya presidencial com se suposa que no deu ser molt diferent a les que són en realitat.

Amb un repartiment de luxe, Clooney construeix a través de varies histories paral·leles una cinta madura, amb un contingut potent i en el que no hi ha dolents o bons , en tot cas tots són corruptes, i els primers... els del partit al qual ell pertany, cosa que l'honora perquè no ha deixat malament als “altres”.

Compte amb el repartiment, començant per ell mateix i per l'anomenat Gosling hi surten: Marisa Tomei (com més gran es fa més fantàstica resulta!) fent de periodista experta en política; Phillip Seymour Hoffman, vaia monstre de la interpretació!!!!, Paul Giamatti, un altre que no queda pas enrere!!!; i Evan Rachel Wood, la jove que provoca tot el tram final de la cinta i que sent la més joveneta i potser amb la de menys experiència se surt prou bé davant dels companys que té al costat.

De molt bona visió tot i que és difícil de seguir pels qui no entenem gaire de política.

Puntuació :9/10

MARILYN, 50 ANYS DESPRÉS...

Sempre he pensat que  Marilyn tenia uns ulls molt tristos, si mires fixament la seva mirada sempre sembla que et volia dir alguna cosa, volia cridar-te l'atenció , com demanan-te ajuda...

Marilyn va ser una dona trista i infeliç tota la vida, més d'una vegada ja n'he parlat d'ella i últimament vaig fer l'entrada d'aquell meravellós retrat que va fer Michelle Williams a Mi semana con Marilyn, on allí d'una manera molt clara ens ensenya com deuria ser la Marilyn més autèntica, potser aquella Norma Jean que buscava desesperadament el carinyo de qualsevol que li volgués donar.

També penso que Marilyn va ser una gran actriu, una de les grans i no ho dic amb exageració, malgrat ho pensi algú, tenia grans dots d'actriu i ho va voler demostrar sempre, però el seu físic i l'etiqueta de sex symbol la va acompanyar fins a la seva mort. Probablement sigui l'icono més important de la història del cinema, segurament és de l'actriu que s'ha escrit més, publicat més i fet més fotos.... encara ara vaig descobrint per les xarxes, fotos que mai havia vist d'ella.

Com a mitòmana i cinèfila , la he admirat des de les dues vessants. Com a mitòmana, encara estic impactada quan la vaig veure per primera vegada a la pantalla gran, encara recordo al cinemes Meliés (quan no s'havien cremat), visionar  Con faldas y a lo loco , i quedar amb la mateixa cara d'estaquirot que se li queden al Lemmon i al Curtis quan la veuen arribar a l'estació, crec que tots fèiem la mateixa cara!!!

Com a cinèfila, era una de les més grans actrius de comèdia que mai ha donat l'Star System. I fer riure no és gens fàcil, sempre he dit que és molt més difícil fer riure en pantalla que no pas fer plorar, i Marilyn tenia aquella màgia que sempre et feia somriure, enamorava a la càmera, ella ho sabia, tothom ho sabia i davant d'aquesta força de la naturalesa no s'hi podia fer res.

Demà farà 50 anys de la seva mort.

Va morir com va néixer. Sola.

Però des d'aquí un estimat homenatge a la persona, no tant a l'actriu que va ser, i que realment no va conèixer ningú, potser ella no es va deixar mai, potser ningú va voler aproximar-se a ella per conèixer-la ....

MARTHA MARCY MAY MARLENE

Quan es va estrenar aquesta cinta i em llegia el títol vaig pensar perquè tenia tants noms de dones.

A mida que va passant la pel·lícula ho vas entenen... poc... però al final de la cinta te'n dones compte de lo caòtic i complicat que pot ser tenir tants noms per a una noia que tot just comença la seva vida adulta i que ja des de bon inici de la historia no saps el que li passa.

La pel·lícula va passant i poc entens d'ella però no t'importa per què vols saber el què li passa a Martha i a la vegada estàs tant enganxada en la seva historia com ho està ella d'on prové.

Inicialment et presenten a Martha com una jove que ha patit un trastorn mental del qual sembla que ella no es vol curar però que demana ajuda a la seva germana gran que fa més de dos anys que no veu. Lucy, l'acull però l'actitud de Marha no ajuda gens a la relació , ni amb la seva germana ni amb el seu cunyat que ni tan sols coneixia. Martha és incapaç d'explicar què li ha passat aquests darrers dos anys, només expressa quan els seus records exploten una paranoia que ningú entén. La línia entre la il·lusió i la realitat és molt fina i provocarà un final molt inesperat.

No vull desvetllar res per què jo vaig anar sense saber res i em va sorprendre molt.

El director provoca que entris en un món en què desgraciadament hi podem o hi podríem caure tots i on se'ns pot prometre una soledat acompanyada que en realitat no existeix.

Interesantíssima cinta del debutant Sean Durkin on dirigeix a Elizabeth Olsen la germana petita de les bessones i soses Olsen en una interpretació que fa posar els pèls de punta. Els matisos de les seves mirades, els seus gestos,la seva interpretació et fa viure intensament el seu dolor i el seu descontrol psicològic. Està extraordinària!.

Pel·lícula no apte per a tots els públics, ho reconec, de format purament indie, on queda reflectida la més de les profundes i podrides amèriques , i que poc a poc et va hipnotitzant en una historia on John Hawkes (espectacular) i els llargs silencis (sense banda sonora) et van fent entrar por al cos. Amb uns flashbacks en els moments oportuns, amb això el director ha encertat de ple el tempo de la història (impressionant el muntatge!), vas entenen el que li passa a Martha i a on ha arribat.

És de difícil visió però és molt recomanable!.

Puntuació: 9/10

MÉS SUPERHEROIS

THE AMAZING SPIDERMAN

Ens va arribar una nova versió de l'home aranya, amb una actor diferent a Tobey Maguire, ara que ja m'hi havia acostumat!

És una versió més infantil, és la impressió que jo vaig tenir, que no pas El caballero oscuro que és molt més per públic adult.

En aquesta nova versió (que té pinta de continuació!) el relleu l'agafa un jove actor Andrew Garfield, americà però criat a Anglaterra,que probablement el recordareu com al company del protagonista de La red social, i amb d'altres cintes com Leones por corderos, El imaginario doctor Parnasus, Las hermanas Bolena, però sobretot en Never let me go, on la seva actuació em va trasbalsar molt i que el van consolidant poc a poc com a una jove promesa a tenir en compte.
 

La noia en qüestió és també una altra promesa; Emma Stone, que ja em va sorprendre a Criadas y señoras, i a Crazy ,stupid love, però que també ha fet força cosa per adolescents.... 
 

Els dos convincents en una història que ja coneixem i que pocs canvis es veuen en la seva història original, potser el fet de presentar als pares (ell en Campbell Scott aii que lluny queda d'aquell turista a El cielo protector!), i d'un dolent encarnat excel·lentment pel britànic Rhys Ifans (que sempre el recordarem en calçotets com l'amic de Hugh Grant a Notting Hill)

L'aparició de Stan Lee, que jo esperava, la millor de les que he vist!

Una pel·lícula distreta si no vols pensar en res!.

Puntuació: 6/10

LOS VENGADORES

Puro divertimento!!! Això és el que jo espero d'una pel·lícula de còmics, passar-m'ho bé i amb aquesta m'ho vaig passar la mar de bé!

La reunió de varios superherois: El capità America, Thor, Iron Man, la viuda negra, Hulk... crec que no em deixo a ningú!, fa que tots juntets alhora es provoqui una muntanya de testosterona que omple tot el cinema... 
 

La veritat és que el guió és molt entretingut i la lluita de forces i de narcisisme que hi ha entre tots, fan que passis una molt bona estona. 
 

Les escenes en que estan tots, són molt divertides.

Es nota però, la qualitat dels actors bons (Johanson, Downey Jr i sobre tot Mark Ruffalo) enfront els que són més limitadets con Chris Evans o Chris Hemsworth alies maridet de Elsa Pataki, sort que en moments conjunts els bons salven la situació.

Especialment brillen Iron Man (Downey Jr.) i Hulk , un Ruffalo en estat de gràcia que fins i tot de color verd te'l mires amb ulls de debilitat, i no t'importa que reparteixi cops de puny a tort i a dret!.

Els secundaris, Skargard, Paltrow, Samuel L Jackson, fan correctament la seva funció.

En fi bona pel·lícula de crispetes també!

Puntuació: 7/10

EL CABALLERO OSCURO: LA LEYENDA RENACE (BATMAN 3)

No sóc una seguidora fervent dels còmics, no m'agraden especialment, però no sé que faig que sempre els veig!

I evidentment aquest tercer Batman també l'he vist.

Primera perquè els he vist tots i segona per què el director és Christopher Nolan , un dels directors més interessants que crec que hi ha avui dia.

Memento considerada una pel·lícula de culte, em va semblar una història molt interessant , poc convencional i no apte per a tots es públics, així com Insomnia on Al Pacino ho passa realment malament per què no pot dormir en tot el metratge. Inception, ja en vaig parlar en el seu moment, però li deuria agradar per què ha tornat a treballar amb l'excel·lent Marion Cottillard. Després en parlarem d'ella.Però centrem-nos en la cinta.

No és la història que m'ha atret més , tot i que la trobo molt interessant, crec que el metratge, massa llarg, fa que allargui certs moments que es podrien explicar d'una manera més fluida i no allargar escenes perquè si. Explica masses coses i tot i que té un bon muntatge, això no ho nego que fa que no et perdis en cap moment, no treu que tres quarts d'hora menys de cinta s'agrairien. En una pel.lícula així el que vols és espectacularitat i grans escenes d'acció i això Nolan ho dóna en safata.

La història? És interessant sens dubte, els amants del còmic hi gaudiran, o això és el que em va dir una amiga que m'ha ensenyat a entendre una mica més el personatge... obscur, profund, massa fosc per a mi.. suposo que jo tinc el concepte de que els còmics són per passar-t'ho bé i em sobte que hi hagi aquesta filosofia.

Sens dubte però, el que més em va agradar és el final. Un final molt ben resolt, que evidentment no explicaré, i que deixa oberta la porta per a una quarta part, on apareixerà el seu etern company molt ben perfilat en la seva aparició en aquesta cinta.

En quants als personatges i als actors que els protagonitzen, repeteixen un extraordinari Christian Bale on el seu Batman segurament serà el més recordat dintre d'uns anys, més que en Keaton o l'horrorós Clooney. És el més complert on la interpretació de Bale demostra una vegada més lo gran actor que és.

Gary Oldman, Morgan Freeman i l'extraordinari Alfred-Michael Caine, segueixen sent uns secundaris de luxe (i una aparició especial de Liam Neeson) , on sense ells part de la pel·lícula no tindria raó de ser.

Les noves aportacions: les noies, on hi ha la cara i la creu amb una meravellosa Cotillard, resolen el seu personatge de manera gairebé bé prefecte (s'ha de reconèixer que la seva evolució de personatge és molt bona!) i la nova catwoman (que en cap moment es fa referència al seu nom, cosa que agraeixo enormement a Nolan) on tot i que Anne Hathaway que no suporto està de forma correcte, no li arriba a la sola de la sabata de la Michelle o fins i tot si m'apureu a la Halley Berry on els seus personatges eren molt més calculats i espectaculars.

Em va sorprendre també l'aparició de Mathew Modine, actor que avui perdut la pista i malgrat no tenir un paper molt agraït resol bé la seva papereta.

En quant al “villà” de la cinta , Bane, el trobo francament ridícul, no sé qui vaig sentir dir-li que només li faltava la corretja i el gos al costat, i és cert, no em va motivar absolutament gens i tot i així té una de les escenes més peculiars de la cinta: malgrat Batman tenir els artilugis o els gadgets més poderosos i Bane les armes més mortíferes, resolen les seves diferències a base de cops de puny!! ho vaig trobar genial! 
 

Evidentment el més gran dels dolents per a mi serà el Joker de Heath Ledger.

La cinta arrasarà, of course!! però no deixa de ser un bon entreteniment per a una tarda d'estiu, no us deixeu les crispetes!!!

Puntuació: 7/10