SEGON ANIVERSARI

Avui estic orgullosa de fer aquest comentari!

Hem fet dos anys de Zinefilas.

Això significa moltes coses: va començar com una aventura entre varies noies que vivien arreu de l'Estat Espanyol i que no es coneixien de res però que en canvi ens uneix quelcom molt important: El cinema.

Per altra banda, personalment va significar un repte important perquè jo no estava gens acostumada a escriure en castellà i el repte crec, que l'he superat , i la il·lusió de cada vegada que em toca fer un comentari no l'he perdut en absolut.

És per això , per si voleu us deixo l'enllaç del comentari del segon aniversari!

Gràcies per seguir per aquí encara que tingui el blog una mica abandonat!!

ICE AGE IV: LA FORMACIÓN DE LOS CONTINENTES

Com deia en John Malckovich a Las amistades peligrosas, “No lo puedo evitar” i és que el personatge d'Scratch és una autèntica delícia i em té el cor robat, no puc evitar de veure'l i ja dic ara i aquí que m'és igual les parts que facin de Ice Age, si aquest personatget surt, jo l'aniré a veure.

Feia anys que no em trobava amb un personatge tant real com d'animació en que hi disfrutava tant, i aquesta mena de rata-esquirol, segons un company de feina és un autèntic animal prehistòric, on la seva obsessió per una gla és tan gran que fa que fins i tot es torni totalment esquizofrènic i provoqui els desastres naturals més importants de la història del nostre món. 
 

Estic per creure'm que realment va ser ell qui va fer desaparèixer l'Atlàntida, o va fer la separació de continents o és ell mateix qui mou la Terra dins del nucli, per què és un animalet tan creïble, que encara que em repeteixi, em crec tot el que fa.

I dit això , poc puc dir la pel·lícula on en aquesta part, el títol ja ho explica tot Ice Age 4: la formació dels continents, continua la esbojarrada persecució del nostre amic darrera la gla que des dels orígens dels nostres temps té conseqüències que faran canviar la historia del nostre mon, mentre la resta d'amics , amb tant terrabastall sismològic queden separats i Manny, Diego, Sid i la seva àvia han d'intentar tornar a la terra per poder estar altre cop amb la resta de la manada.

La pel·lícula, per a mi força avorridota, amb trossos en que et fan somriure i a on durant tot el metratge només fas que esperar a que surti l'esquirol!.

Ara a l'estiu, si no teniu altra cosa a fer i voleu estar fresquets, aneu-la a veure... si sou frikies de l'Scrat... no us la perdeu!!!!

Puntuació: 6/10 (i 4 punts són per a ell!)

PEL.LICULES PER ARXIVAR

De totes les pel·lícules que he anat veient aquests darrers mesos i que encara no havia comentat , n'hi ha algunes que les arxivo directament per què tot i que les he anat a veure per un interès concret, que ara comentaré , m'han decepcionat una mica.

MEN IN BLACK III

Havia vist les dues primeres entregues... reconec que Will Smith no és sant de la meva devoció però em cau simpàtic, i aquest paper li cau que ni pintat, en canvi, si que Tommy Lee Jones m'encanta i en aquesta tercera entrega en que s'afegia Josh Brolin, (aquest actor juntament Jeff Bridges són els dos únics actors que han superat amb escreix als seus pares), i Emma Thompson... no n'hi hagut prou per què la cinta m'interesses. Ara això si, he de reconèixer que el final està molt ben resolt!!

Puntuació: 6/10

LA INVENCIÓN DE HUGO

M'esperava tant de la pel·lícula del meu estimat Scorsese que vaig sortir una mica decepcionada del cinema. Evidentment la direcció és esplèndida, amb un travelling inicial espectacular però la història clarament dividida en dues parts em va costar d'entrar-hi, sobre tot la primera part. Durant la segona ja em vaig animar més amb l'homenatge que fa als inicis del cinema i a un dels seus pares, George Mèlies. Els cinèfils ho vam agrair.

Puntuació: 6/10

EL EXOTICO HOTEL MARIGOLD

La pel·lícula no m'hauria interessat gens si no fos per l'espectacular repartiment que surt: Judy Dench, Tom Wilkinson, Billy Nighy, Dev Pavel i sobretot Maggie Smith. Nomes pel fet de veure'ls a tots junts ja valia la pena anar al cinema.

Però amb un guió molt previsible i no gaire ben resolt, surt de la sala amb la sensació que el director t'ha pres una mica el pèl. No em vaig enfadar per què evidentment veure a aquesta colla de monstres en tens prou com per dir que com a mínim els has vist a ells i de la pel·lícula ja ni te'n recordes.

Puntuació: 5/10

BLANCANIEVES Y LA LEYENDA DEL CAZADOR.

Ja no em va interessar gens la versió en que sortia la Julia Roberts i en aquesta l'únic que m'interessava era evidentment la Charlize Theron. Que ella soleta fa que mantinguis l'atenció per una història força avorrida i sense cap tipus d'interès. Però veure-la a ella i veure com se n'enfot de la seva bellesa, ella que pot! per què mira que és bonica!!!! ja val la pena la seva visió.

Puntuació: 4/10

NO HABRÁ PAZ PARA LOS MALVADOS

Feia temps que volia veure-la, i tot i que he de confessar que aquesta l'he vista a casa no per això no es mereix una entrada... i a més per la porta gran.

Amb aquesta cinta i La caja 507, probablement Enrique urbizu es guanyi el nom de director espanyol de thrillers. I no estaria malament perquè ambdues cintes serien l'enveja de qualsevol director americà...

Amb un inici que ja et deixa enganxada a la butaca, en aquest cas al sofà de casa... amb un Coronado impressionant, (merescudíssim Goya!) et vas endinsant en una història que comença a Madrid on un diumenge qualsevol l'inspector Santos Trinidad (torno a dir impressionant Coronado) molt begut es veurà involucrat en un triple assassinat. Amb un testimoni que el podria incriminar comença una recerca per a buscar a aquesta persona que el podria dur directament a la presó. Paral·lelament la jutgessa encarregada del cas també va avançant en la investigació i ambdós aniran descobrint, cadascú per la seva banda, que les aparences enganyen i que no sempre tot és tan clar com sembla!

Amb una factura estètica impressionant, on mostra els baixos fons de , en aquest cas Madrid , però que bé podria ser qualsevol altra ciutat, i un guió que ja els hi agradaria a més d'un director americà... Urbizu ens plantifica cops de punys directes en cada escena que surt , sobre tot en Coronado, on els seus silencis, els seus gots de whisky i les seves mirades farien correr a més d'un.

A destacar també Juanjo Artero, que cada vegada que el veig no puc evitar veure a aquell Javi de Verano Azul pero que en realitat ha crescut i s'ha convertit en un gran actor.

El final... espectacular! No l'explico però em va deixar com va començar la pel·lícula, enganxada a la cadira.

I el cartell de la pel·lícula , un dels més impactants que he vist últimament.

Me'n penedeixo molt de no haver-la vist en pantalla gran , perquè realment s'ho mereixia!.

Puntuació: 9/10

MOONRISE KINGDOM

Si en la meva última entrada parlava de Tim Burton com a un dels meus directors moderns preferits, és evident que també he de posar a la llista a Wes Anderson i a Spike Jonze (Adaptation, Dónde viven los monstruos o la fantàstica Being John Malckovich), dos directors molt atípics dins del mon cinematogràfic americà els quals tenen una cosa en comú amb Burton, (tot i ser ell el mestre) i és que és un tipus de cinema que agrada o no agrada, així de simple. Són filmografies molt peculiars que sovint no son aptes per a tots els públics.

Jo sóc de la categoria de que són directors que cada vegada que estrenen sóc la primera a veure les seves noves produccions i això és el que m'ha passat amb Moonrise Kingdom la última pel·lícula de Wes Anderson.

Amb set pel·lícules al seu calaix , jo n'he vist cinc (Els Tenebaums, Live Aquatic, Viaje a Darjeeling,Fantastic Mr Fox ) i les que ens ocupa ara , que és Moonrise Kingdom.

Estic convençuda que els actors paguen per poder rodar amb ell perquè de totes les que he vist es destil·la un bon humor i haver-s'ho passat tan bé en el rodatge que en quant els deu cridar no es deuen llegir el guió simplement li deuen dir que si. Actors de la talla d'Angelica Huston, Gene Hackman, Willem Dafoe, Adrien Brody o Bill Murray han repetit en dues o més histories d'aquest director. Per alguna cosa serà!.

Monrise Kingdom, està ambientada en una illa de la costa de Nova Anglaterra a mitjans dels seixanta, i explica la bonica història d'amor de nois noiets inadaptats, ell està en un campament de boy scoutts, i ella viu en el si d'una família que no l'entén. I decideixen escapar-se.

A part del repetidors Bill Murray i Jason Schwartzman, el repartiment el composen: Bruce Willis, Tilda Swinton, Edward Norton, Harvey Keitel i l'estupenda Frances MacDormand... el que deia deuen pagar per treballar amb ell.

Jo sempre entro a la primera en les seves històries però repeteixo que no sempre és fàcil, poden avorrir o fins i tot pensar que són autèntiques astracanades però a mi m'agraden.

Una estètica colorista, uns travellings paral·lels molt característics en Anderson i una simple història que t'enganxa són elements bàsics per poder-la visualitzar.

Puntuació:9/10

SOMBRAS TENEBROSAS

Tim Burton és sense cap mena de dubte un dels meus directors moderns preferits (no em poso amb els clàssics!) .

M'encanta el cinema que fa, els seus personatges, la seva tendresa, i a vegades , molt sovint diria jo, la seva mala llet; la seva estètica, les seves històries, evidentment. És un director que segueixo de sempre i del que hauré vist la seva majoria de filmografia... ara ja estic esperant, compto els dies per a l'estrena de Frankiewinnie, l'esperat llargmetratge d'aquell dolç i preciós curt que va fer sobre el gosset reconvertit en Frankenstein.

Ara torna amb el seu estil més Burtinià, després del fiasco de l'Alicia (opinió personal, of course!), torna la essència més autèntica del director americà, tot i que potser no està a l'alçada de La novia cadáver o l'estupenda Sweeney Todd parlant de les últimes, però si que la mala baba de les seves anteriors pel·lícules també queda reflectida en aquesta.

Sombras tenebrosas és l'adaptació d'una sèrie de televisió que feien als anys 60 a Amèrica , no sé si aquí va arribar , jo recordo La família Monster, amb la meravellosa Yvonne de Carlo fent de Lily, però aquesta no la tinc present. Però coincideixen en que els personatges eren criatures del món del terror...

la historia comença quan Barnabas i els seus pares marxen de Liverpool cap a Amèrica per a fer fortuna. Quan són rics, el jove, rep una maledicció al trencar-li el cor a la bruixa del poble, convertint-lo eternament en un vampir. Però el pitjor és que l'enterra viu i quan unes excavacions dos-cents anys després estan construint una finca, troben la seva caixa i el desenterren.

Barnabas haurà de conviure en un nou món ja no només material sinó que haurà de fer front als descendents de la seva pròpia família i a Angeline, la bruixa que encara està enamorada d'ell.

Johnny Depp, parella de fet de Burton en set o vuit pel·lícules més torna a interpretar de forma magistral totes les neures del propi director, sense sobreactuar, i això que el paper ho permetia força, Depp ens presenta un Barnabas incrèdul al principi però que poc a poc es va adaptant a la seva nova condició i ho fa de la manera més normal possible. La seva família evidentment un poema: començant per el joves de la casa, amb una Chloe Grace Moretz fantàstica (era la filla de Nicolas Cage a Kick-Ass), passant pel cunyat (Johnny Lee Miller), fins i tot la psiquiatra afincada a la casa (estupenda, cada vegada millor Helena Bonham-Carter) i una meravellosa matriarca interpretada per Michelle Pfeiffer (ja ho sé, ja ho sé, no sóc gens objectiva), que està simplement genial. La que em va sorprendre molt agradablement, però va ser Eva Green , una guapíssima bruixa que vol fer-li la vida impossible a Depp al llarg dels segles.

Probablement ja només la trobareu en Dvd, però recupereu-la, sobretot els burtinians!. No és la millor, és cert, però disfrutes de moment realment bons.

Puntuació: 8/10

LOS JUEGOS DEL HAMBRE

Jenniffer Lawrence em va sorprendre molt en el seu paper de Winter's bone, la cinta tornava a reflectir una Amèrica profunda i tètrica que ja ens demostra una altra cinta que he comentat recentment: Matha Marcy May Marlene.

Ara protagonitza aquesta cinta més aviat futurista però el seu paper no dista gaire del que va interpretar a l'altra pel·lícula.

El plantejament de la pel·lícula es tan inquietant com esgarrifós, en un món futur i després d'una guerra que va destruir molta part de l'Amèrica on viuen. Els pobres són molt pobres i els rics són encara més rics i el món marginal està dividit en 12 districtes, en els quals cada any un noi i una noia adolescents han de ser escollits per competir als Jocs de la Gana. Una espècie de Jocs Olímpics per a la classe alta on com a conseqüència d'un càstig del govern aquests nois competeixen en aquest esdeveniment retransmès per a la televisió i en els que han de lluitar entre si fins a la mort on quedi un sol guanyador supervivent.

Lawrence, la jove protagonista de 16 anys no li toca inicialment , sinó a la seva germana però es presta voluntària per què ella no hi hagi d'anar. Poc a poc haurà d'anar realitzant un entrenament intensiu i preparar-se durament per els jocs i intentar arribar al final. La supervivència és dura però serà la dura lluita entre la humanitat o l'amor.

Basada en un best-seller, l'acció és interessant, ben rodada i planificada tot i que una mica menys de metratge també s'hauria agraït!.

No és una història que m'interesses especialment però també he de dir que no em vaig avorrir.

Puntuació:6/10

LOS IDUS DE MARZO

 

George Clooney està seguint de molt a prop els passos de Clint Eastwood o de Robert Redfort, correctes actors, fins i tot diria que en algun moment brillants que estan fent carrera com a directors i que personalment ho estan fent molt millor que en la interpretació. Clooney està demostrant poc a poc que pot arribar a ser un gran director, ja ens ho va ensenyar amb Buenas noches y buena suerte i a ara novament ens ho demostra amb Los idus de Marzo.

Com el seu títol indica estem davant d'una tragèdia grega. Sthepen Meyers magníficament interpretat pel cada vegada millor Ryan Gosling (no m'estranya que se'l disputin), és un idealista i molt bon comunicador que treballa per la campanya presidencial del governador interpretat pel Clooney.

La continua pressió que rep per part de tothom ve afegida per una proposta de feina del cap de l'equip contrincant... Ell no sap que fer: ser fidel al seu i dir-ho o per altra banda està en silenci per benefici del seu propi equip... però les aparences enganyen i no sempre tot ens surt com voldríem. Que és el que prefereix la veritat o guanyar?

Ja amb Buenas noches y buena suerte, Clooney ens va demostrar que està molt capficat en la política, hi entén i és un tema recorrent en les seves histories. Els qui no hi entenem gaire, en la qual m'incloc, sovint ens podem perdre, i a mi em va passar en aquesta pel·lícula però això , en cap dels casos, li treu mèrit a una història molt ben explicada en el que les ambicions, , la política, els lios de faldilles, les mentides .... estan totes ficades en un mateix sac, on es sacseja i a partir d'aquí surt una campanya presidencial com se suposa que no deu ser molt diferent a les que són en realitat.

Amb un repartiment de luxe, Clooney construeix a través de varies histories paral·leles una cinta madura, amb un contingut potent i en el que no hi ha dolents o bons , en tot cas tots són corruptes, i els primers... els del partit al qual ell pertany, cosa que l'honora perquè no ha deixat malament als “altres”.

Compte amb el repartiment, començant per ell mateix i per l'anomenat Gosling hi surten: Marisa Tomei (com més gran es fa més fantàstica resulta!) fent de periodista experta en política; Phillip Seymour Hoffman, vaia monstre de la interpretació!!!!, Paul Giamatti, un altre que no queda pas enrere!!!; i Evan Rachel Wood, la jove que provoca tot el tram final de la cinta i que sent la més joveneta i potser amb la de menys experiència se surt prou bé davant dels companys que té al costat.

De molt bona visió tot i que és difícil de seguir pels qui no entenem gaire de política.

Puntuació :9/10

MARILYN, 50 ANYS DESPRÉS...

Sempre he pensat que  Marilyn tenia uns ulls molt tristos, si mires fixament la seva mirada sempre sembla que et volia dir alguna cosa, volia cridar-te l'atenció , com demanan-te ajuda...

Marilyn va ser una dona trista i infeliç tota la vida, més d'una vegada ja n'he parlat d'ella i últimament vaig fer l'entrada d'aquell meravellós retrat que va fer Michelle Williams a Mi semana con Marilyn, on allí d'una manera molt clara ens ensenya com deuria ser la Marilyn més autèntica, potser aquella Norma Jean que buscava desesperadament el carinyo de qualsevol que li volgués donar.

També penso que Marilyn va ser una gran actriu, una de les grans i no ho dic amb exageració, malgrat ho pensi algú, tenia grans dots d'actriu i ho va voler demostrar sempre, però el seu físic i l'etiqueta de sex symbol la va acompanyar fins a la seva mort. Probablement sigui l'icono més important de la història del cinema, segurament és de l'actriu que s'ha escrit més, publicat més i fet més fotos.... encara ara vaig descobrint per les xarxes, fotos que mai havia vist d'ella.

Com a mitòmana i cinèfila , la he admirat des de les dues vessants. Com a mitòmana, encara estic impactada quan la vaig veure per primera vegada a la pantalla gran, encara recordo al cinemes Meliés (quan no s'havien cremat), visionar  Con faldas y a lo loco , i quedar amb la mateixa cara d'estaquirot que se li queden al Lemmon i al Curtis quan la veuen arribar a l'estació, crec que tots fèiem la mateixa cara!!!

Com a cinèfila, era una de les més grans actrius de comèdia que mai ha donat l'Star System. I fer riure no és gens fàcil, sempre he dit que és molt més difícil fer riure en pantalla que no pas fer plorar, i Marilyn tenia aquella màgia que sempre et feia somriure, enamorava a la càmera, ella ho sabia, tothom ho sabia i davant d'aquesta força de la naturalesa no s'hi podia fer res.

Demà farà 50 anys de la seva mort.

Va morir com va néixer. Sola.

Però des d'aquí un estimat homenatge a la persona, no tant a l'actriu que va ser, i que realment no va conèixer ningú, potser ella no es va deixar mai, potser ningú va voler aproximar-se a ella per conèixer-la ....

MARTHA MARCY MAY MARLENE

Quan es va estrenar aquesta cinta i em llegia el títol vaig pensar perquè tenia tants noms de dones.

A mida que va passant la pel·lícula ho vas entenen... poc... però al final de la cinta te'n dones compte de lo caòtic i complicat que pot ser tenir tants noms per a una noia que tot just comença la seva vida adulta i que ja des de bon inici de la historia no saps el que li passa.

La pel·lícula va passant i poc entens d'ella però no t'importa per què vols saber el què li passa a Martha i a la vegada estàs tant enganxada en la seva historia com ho està ella d'on prové.

Inicialment et presenten a Martha com una jove que ha patit un trastorn mental del qual sembla que ella no es vol curar però que demana ajuda a la seva germana gran que fa més de dos anys que no veu. Lucy, l'acull però l'actitud de Marha no ajuda gens a la relació , ni amb la seva germana ni amb el seu cunyat que ni tan sols coneixia. Martha és incapaç d'explicar què li ha passat aquests darrers dos anys, només expressa quan els seus records exploten una paranoia que ningú entén. La línia entre la il·lusió i la realitat és molt fina i provocarà un final molt inesperat.

No vull desvetllar res per què jo vaig anar sense saber res i em va sorprendre molt.

El director provoca que entris en un món en què desgraciadament hi podem o hi podríem caure tots i on se'ns pot prometre una soledat acompanyada que en realitat no existeix.

Interesantíssima cinta del debutant Sean Durkin on dirigeix a Elizabeth Olsen la germana petita de les bessones i soses Olsen en una interpretació que fa posar els pèls de punta. Els matisos de les seves mirades, els seus gestos,la seva interpretació et fa viure intensament el seu dolor i el seu descontrol psicològic. Està extraordinària!.

Pel·lícula no apte per a tots els públics, ho reconec, de format purament indie, on queda reflectida la més de les profundes i podrides amèriques , i que poc a poc et va hipnotitzant en una historia on John Hawkes (espectacular) i els llargs silencis (sense banda sonora) et van fent entrar por al cos. Amb uns flashbacks en els moments oportuns, amb això el director ha encertat de ple el tempo de la història (impressionant el muntatge!), vas entenen el que li passa a Martha i a on ha arribat.

És de difícil visió però és molt recomanable!.

Puntuació: 9/10

MÉS SUPERHEROIS

THE AMAZING SPIDERMAN

Ens va arribar una nova versió de l'home aranya, amb una actor diferent a Tobey Maguire, ara que ja m'hi havia acostumat!

És una versió més infantil, és la impressió que jo vaig tenir, que no pas El caballero oscuro que és molt més per públic adult.

En aquesta nova versió (que té pinta de continuació!) el relleu l'agafa un jove actor Andrew Garfield, americà però criat a Anglaterra,que probablement el recordareu com al company del protagonista de La red social, i amb d'altres cintes com Leones por corderos, El imaginario doctor Parnasus, Las hermanas Bolena, però sobretot en Never let me go, on la seva actuació em va trasbalsar molt i que el van consolidant poc a poc com a una jove promesa a tenir en compte.
 

La noia en qüestió és també una altra promesa; Emma Stone, que ja em va sorprendre a Criadas y señoras, i a Crazy ,stupid love, però que també ha fet força cosa per adolescents.... 
 

Els dos convincents en una història que ja coneixem i que pocs canvis es veuen en la seva història original, potser el fet de presentar als pares (ell en Campbell Scott aii que lluny queda d'aquell turista a El cielo protector!), i d'un dolent encarnat excel·lentment pel britànic Rhys Ifans (que sempre el recordarem en calçotets com l'amic de Hugh Grant a Notting Hill)

L'aparició de Stan Lee, que jo esperava, la millor de les que he vist!

Una pel·lícula distreta si no vols pensar en res!.

Puntuació: 6/10

LOS VENGADORES

Puro divertimento!!! Això és el que jo espero d'una pel·lícula de còmics, passar-m'ho bé i amb aquesta m'ho vaig passar la mar de bé!

La reunió de varios superherois: El capità America, Thor, Iron Man, la viuda negra, Hulk... crec que no em deixo a ningú!, fa que tots juntets alhora es provoqui una muntanya de testosterona que omple tot el cinema... 
 

La veritat és que el guió és molt entretingut i la lluita de forces i de narcisisme que hi ha entre tots, fan que passis una molt bona estona. 
 

Les escenes en que estan tots, són molt divertides.

Es nota però, la qualitat dels actors bons (Johanson, Downey Jr i sobre tot Mark Ruffalo) enfront els que són més limitadets con Chris Evans o Chris Hemsworth alies maridet de Elsa Pataki, sort que en moments conjunts els bons salven la situació.

Especialment brillen Iron Man (Downey Jr.) i Hulk , un Ruffalo en estat de gràcia que fins i tot de color verd te'l mires amb ulls de debilitat, i no t'importa que reparteixi cops de puny a tort i a dret!.

Els secundaris, Skargard, Paltrow, Samuel L Jackson, fan correctament la seva funció.

En fi bona pel·lícula de crispetes també!

Puntuació: 7/10

EL CABALLERO OSCURO: LA LEYENDA RENACE (BATMAN 3)

No sóc una seguidora fervent dels còmics, no m'agraden especialment, però no sé que faig que sempre els veig!

I evidentment aquest tercer Batman també l'he vist.

Primera perquè els he vist tots i segona per què el director és Christopher Nolan , un dels directors més interessants que crec que hi ha avui dia.

Memento considerada una pel·lícula de culte, em va semblar una història molt interessant , poc convencional i no apte per a tots es públics, així com Insomnia on Al Pacino ho passa realment malament per què no pot dormir en tot el metratge. Inception, ja en vaig parlar en el seu moment, però li deuria agradar per què ha tornat a treballar amb l'excel·lent Marion Cottillard. Després en parlarem d'ella.Però centrem-nos en la cinta.

No és la història que m'ha atret més , tot i que la trobo molt interessant, crec que el metratge, massa llarg, fa que allargui certs moments que es podrien explicar d'una manera més fluida i no allargar escenes perquè si. Explica masses coses i tot i que té un bon muntatge, això no ho nego que fa que no et perdis en cap moment, no treu que tres quarts d'hora menys de cinta s'agrairien. En una pel.lícula així el que vols és espectacularitat i grans escenes d'acció i això Nolan ho dóna en safata.

La història? És interessant sens dubte, els amants del còmic hi gaudiran, o això és el que em va dir una amiga que m'ha ensenyat a entendre una mica més el personatge... obscur, profund, massa fosc per a mi.. suposo que jo tinc el concepte de que els còmics són per passar-t'ho bé i em sobte que hi hagi aquesta filosofia.

Sens dubte però, el que més em va agradar és el final. Un final molt ben resolt, que evidentment no explicaré, i que deixa oberta la porta per a una quarta part, on apareixerà el seu etern company molt ben perfilat en la seva aparició en aquesta cinta.

En quants als personatges i als actors que els protagonitzen, repeteixen un extraordinari Christian Bale on el seu Batman segurament serà el més recordat dintre d'uns anys, més que en Keaton o l'horrorós Clooney. És el més complert on la interpretació de Bale demostra una vegada més lo gran actor que és.

Gary Oldman, Morgan Freeman i l'extraordinari Alfred-Michael Caine, segueixen sent uns secundaris de luxe (i una aparició especial de Liam Neeson) , on sense ells part de la pel·lícula no tindria raó de ser.

Les noves aportacions: les noies, on hi ha la cara i la creu amb una meravellosa Cotillard, resolen el seu personatge de manera gairebé bé prefecte (s'ha de reconèixer que la seva evolució de personatge és molt bona!) i la nova catwoman (que en cap moment es fa referència al seu nom, cosa que agraeixo enormement a Nolan) on tot i que Anne Hathaway que no suporto està de forma correcte, no li arriba a la sola de la sabata de la Michelle o fins i tot si m'apureu a la Halley Berry on els seus personatges eren molt més calculats i espectaculars.

Em va sorprendre també l'aparició de Mathew Modine, actor que avui perdut la pista i malgrat no tenir un paper molt agraït resol bé la seva papereta.

En quant al “villà” de la cinta , Bane, el trobo francament ridícul, no sé qui vaig sentir dir-li que només li faltava la corretja i el gos al costat, i és cert, no em va motivar absolutament gens i tot i així té una de les escenes més peculiars de la cinta: malgrat Batman tenir els artilugis o els gadgets més poderosos i Bane les armes més mortíferes, resolen les seves diferències a base de cops de puny!! ho vaig trobar genial! 
 

Evidentment el més gran dels dolents per a mi serà el Joker de Heath Ledger.

La cinta arrasarà, of course!! però no deixa de ser un bon entreteniment per a una tarda d'estiu, no us deixeu les crispetes!!!

Puntuació: 7/10

CINEMA I EDUCACIÓ

Molt deixat tinc  el blog .... ho sé i us demano disculpes, no sempre les circuntàncies t'ajuden a poder estar tan activa com abans , tot i que en tinc ganes de tornar-hi amb forces....

Un tastet de l'últim que he fet és la entrada a Zinefilas que em tocava el divendres, per què és un compromís que vaig adoptar i no el vull deixar!

Però si teniu paciència: I'll be back!!!!! com deia Terminator!

LES DONES DE BILLY WILDER

Avui a Zinefilas li dedico la entrada a les dones de Billy Wilder. Aquells personatges que més m'han impactat interpretades per dones, actrius, monstres cinematogràfics que han passat a la història del cinema.

Si voleu, ja sabeu. Zinefilaz

EL HAVRE

Ja fa temps que la vaig veure, però encara en tinc un bon record d'aquesta última pel·lícula d' Aki Kaurismaki, director finlandès una mica curiós en filmografia. Jo no l'he seguit massa, ho confesso i vaig anar una mica a palpentes amb aquesta cinta, però reconec que en vaig sortir gratament sorpresa.

Reconec també que has d'estar molt predisposada per veure aquest tipus de cinema una mica surrealista, entre lo modern i lo clàssic en que els personatges són del tot estranys i que a vegades sembla que no hi pintin gaire en la història, com per exemple el paper del policia , que recorda més a un inspector Clousseau o un Louis de Funès (ara tant de moda , en el cicle que està fent TV3).

Marcel Marx, excel·lentment interpretat per André Wilms, (una altra de l'encert de la pel·lícula són els seus actors desconeguts, si més no per a mi, tot i que tots han treballat més d'una vegada amb el director!), és un escriptor bohemi que s'ha auto-exiliat a la ciutat de El Havre, no sabem ben bé per què (i tampoc és del tot important) probablement per sentir-se més proper a la gent real, i que ara treballa de neteja botes. Viu feliç amb la seva dona, però la seva vida dona un gir quan apareix un noi immigrant que ha arribat de l'Àfrica negra i que li demana que vol arribar a veure al seu oncle que està a Gran Bretanya i juntament amb la malaltia de la seva dona, Marcel haurà de deixar de banda la seva indiferència i fer renéixer el seu optimisme i la seva solidaritat amb l'ajut dels habitats del seu barri per posar solucions a tots els problemes que li van sorgint.

És cert, que és un petit conte d'hades, fins i tot diria que hi ha un cert pessimisme en la felicitat de cada un dels personatges però aquesta petita- gran pel·lícula de Kaurismaki, plena de solidaritat i de dignitat de les persones et fa sortir amb un petit somriure del cinema.

Acabo de veure i de llegir el que han escrit les meves companyes Troyana i Manderly , us recomano que també us les llegiu!

Puntuació: 8/10

SHAME

Algú podria explicar-me per què van nominar a Pitt i a Clooney i no a Grosling i a Fassbender??? Per què jo no ho entenc!!
Em trec el barret davant de la interpretació que fa Michael Fassbender, actor alemany que sembla que ara està omnipresent en moltes produccions, en aquesta cinta de Steve McQueen.
Pel·lícula que té moltes coses amb comú amb el Drive de Ryan Grosling. Ambdues interpreten a personatges solitaris, sense passat, enfadats amb ells mateixos i amb la vida...que viuen el present d'una manera gairebé esquizofrènica....
Brandon, és un home culte, agradable, amb un bon treball que viu en un confortable apartament de Manhattan. És guapo i té a totes les dones que vol o voldria tenir però té un greu problema... és un addicte al sexe i no pot comprometre's a ningú... Ell s'accepta tal com és i així li passen els dies... però la seva vida se li gira completament del revés quan arriba la seva germana petita que té tants o més problemes que ell.
El més interessant de la pel·lícula és que no saps quin passat tenen els dos germans (una altra punt en comú amb Drive), i ell no vol fer-se responsable de la seva germana per què ja té prou amb la seva vida però ella li demana a crits aquest ajut que ell vol denegar-li constantment. És una relació estranya de voler i no poder, s'estimen però a la vegada no poden viure plegats per què no es suporten i això fa que la seva relació pengi d'un fil constantment.
Shame és una pel·lícula dura... sense contemplacions, amb plànols curts que opten més per la imaginació que no pas per lo explícites que poden ser. Indaga sobre els nostres sentiments més profunds, però a la vegada les necessitats més bàsiques i de les experiències que més ens poden marcar.
Fassbender crea un personatge tèrbol, però a la vegada molt creïble, la seva evolució cap a la decadència, diria jo que és gairebé magistral, com es va deixant anar perquè no aguanta més i no li importa que tot el seu mon exploti.
Sissy, interpretada una vegada més i no em cansaré de repetir-ho, per la meravellosa Carey Mulligan (una coincidència més amb Drive de la qual també n'és protagonista), la seva tendresa i també la seva decadència porten al seu germà al més fons del pou... la seva interpretació de New York, New York és una de les més impressionants que he sentit mai (evidentment sense desmereixa a la gran Liza), que posen literalment els pèls de punta!.
Pel·lícula gens fàcil de veure.... però jo diria que imprescindible la seva visió...
Puntuació: 9/10

WAR HORSE

Steven Spielberg té un seriós problema. De fa ja molt de temps i és que sempre decau em la llagrimeta fàcil. Si fos un director amb finals més sensibles que no sensibleros seria més gran de l que ja és. I és el que penso per què crec que és un molt bon director, però els seus finals sempre són tremendos...

War horse és la història d'un cavall. Des de que és un poltre fins adult i ens explica quin és el seu bagatge al llarg de varios anys. I d'Albert el noi que el cuida des de petit i amb el que entaula una ferma amistat que perdurarà al llarg del temps.

Joey, que així és diu el cavall haurà de passar diferents proves dures per poder finalment tornar al seu amo, evidentment la més dura de totes és la que viurà durant la Primera Guerra Mundial.

Emmirallant-se als clàssics, Spielberg fa tota una ofrena de plànols a quin més clàssic.... recordant sobre tot al més gran dels directors de l'època en rodar plànols generals com era John Ford, i emulant a pel·lícules com El hombre tranquilo sobretot en la primera part de la pel·lícula quan presenten als personatges tant humà com èquid.

La pel·lícula tot i ser llarga no es fa pesada perquè està muntada en episodis, on el nexe comú és el cavall. Va passant d'un costat a l'altra com si d'una baldufa es tractés, al cantó britànic, al francès, a l'alemany.... presentant d'aquesta manera tots els aspectes de la guerra...

Els plànols més espectaculars són els de la guerra, sens dubte , no puc negar que Spielberg, malgrat tot, és un gran director, i la seva càmera ens endinsa en un món terrorífic ple de morts, de trinxeres i de sacrificis que en realitat no serveixen per a res i això ho retrata molt bé.

Amb un repartiment espectacular, des dels pares del noi formats per la sempre convincent Emily Watson (que gran que està ja!!!) i el fantàstic Peter Mullan, es va passant per tota una sèrie d'actors dels diferents països per on passa el cavall.

Del cavall també en vull parlar, perquè a part de ser el veritable protagonista és el que em va agradar més. Van utilitzar més de 14 cavalls sense comptar els extres.... suposo que també van haver-hi animatrònics per què en una escena en que ho vaig passar francament malament suposo que n'utilitzarien un..... sempre em fixo en els últims títols de crèdit on diuen que cap animal ha estat malmès en la cinta.... Així ho espero perquè sinó els denuncio!!!!

Puntuació: 6/10

MI SEMANA CON MARILYN

La Marilyn és un personatge que sempre m'ha fascinat.

Des de petita he considerat que tot i que sé que és el gran sex-symbol per excel·lència també sempre he pensat que era... és una grandíssima actriu. I a més una gran actriu de comèdia que és el més difícil de fer.

Però la seva vida personal es va menjar literalment la seva vida com a actriu. Era una dona fràgil, com la Piaf, com la Garland com tantes d'altres que no van poder-ho superar.

La Monroe era fràgil però a la vegada també sabia vendre la seva imatge i d'això se'n va saber aprofitar, potser sense voler-ho ... potser premeditadament .. mai ho sabrem però els que més a prop van ser d'ella tampoc no ho deixen clar. Ha estat , és i serà una de les dones més admirades del planeta... i durant tota la seva vida l'han imitada.... les més grans i les desconegudes...

Ara s'ha estrenat Mi semana con Marilyn. Les vivències d'un d'aquests nois-homes que van passar per la seva vida i que probablement no signifiqués res per a ella però que per el noi va ser un record que li va perdurar de per vida i que en va escriure un llibre, en realitat dos: un primer en que explicava el que va passar durant el rodatge de El principe y la corista a Anglaterra, ell com a tercer assistent de director ( o sigui com el pelapatates) i un segon llibre en que realment explicava una setmana que va passar amb ella quan va voler escapar del rodatge...

Una pel·lícula sobre la Marilyn i a més sobre la història sobre un rodatge era, evidentment obligatòria per a mi, i no em va defraudar gens.

Ja sabia que hi havia hagut molt de merder durant el rodatge, per les exigències de Sir Olivier i per les mancances, oblits i deixadeses de l'estrella, el rodatge havia esdevingut, tens, i interminable però sens dubte i com sempre havia dit Billy Wilder la càmera estava enamorada de la Marilyn i en aquella com en tantes d'altres ella va fer un gran paper.

En aquesta cinta el qui fa de noiet és un desconegut per a mi, l'altre dia el vaig veure en la publicitat d'una marca de roba, o sigui que deu sortir de la moda... el gran Sir Lawrence Olivier està interpretat i no podria ser un altre, per Kenneth Brannagh (que tant Shakespeare ha fet com el mestre!!!), i gairebé que podria dir que ho fa magistralment, perquè hi ha moments en que realment era ell, aconseguida nominació (s'ha de veure en versió original, of course), la gran Vivien Leigh la interpreta una oblidada Julia Ormond, Judi Dench interpreta a una gran dama britànica que és la única que dona recolzament a la diva americana, Emma Watson en el seu primer paper serio després dels Potters.

I llavors, està ella, la Marilyn, perquè si una cosa fa la gran Michelle Williams és simplement fer de Marilyn. Ja des del primer segon de la cinta t'oblides de qui està interpretant-la , i només la veus a ella, i retrocedeixes als anys cinquanta, en la seva època, al seu ambient i a tot allò que la rodejava.

Està simplement magnífica.... llàstima que aquest any competia amb la gran Streep i la no menys gran Close, perquè sens dubte es mereixia tots els premis del món!!!!

Grandíssima actuació!

Puntuació:9/10

INTOCABLE

Vaig tenir la gran sort de poder assistir a la preestrena de Intocable, presentat per el programa de ràdio de La claqueta de la que sóc seguidora de fa mooolts anys!!!!

Era una pel·lícula que ja tenia present d'anar a veure però vaig tenir la sort com ja he dit d'avançar-me a la seva estrena.

Tot i que no soc gran seguidora del cinema francès, he de reconèixer que sovint m'avorreix terriblement, a vegades en sóc contradictòria per què últimament he disfrutat de cintes com Pequeñas mentiras sin importancia o Tímidos anónimos que em van tornar una mica la fe en aquest cinema!

Intocable arribarà a les nostres pantalles com la pel·lícula (a punt està!) més vista de tots els temps a França. Gairebé 18 milions d'espectadors que és ràpid de dir-ho però la crítica l'avala.

És una bona història, és una bona pel·lícula, ho he de reconèixer.... un preciós cant a l'amistat entre dos homes aparentment diferents, vaja que no tenen res a veure.

Phillipe (François Clouzet) és un ric tetraplègic que busca un assistent, un dia en que estan fent entrevistes per trobar-ne un, apareix en Driss (Omar Sy) un noi negre de l'extraradi de Paris amb antecedents que només vol la signatura del ric per poder cobrar de l'atur. Li diu que torni a l'endemà que ja li signarà.

Llavors li ofereix la feina i ell accepta pel simple fet que la seva mare la fet fora de casa i no sap on anar!!!

I es aquí on comença una bonica història d'amistat en que el noi tracta humanament al ric.

El guió és tan ric en matisos , és tendre, és seriós però a la vegada còmic, tracta el tema de la tetraplegia i en general dels malalts crònics amb una delicadesa extrema... en cap moment cau en la llagrimeta fàcil, hi ha moments surrealistes però que podrien passar i que fan que estiguis amb un somriure d'orella a orella durant tota la pel·lícula: l'essència de la història és el que realment importa, és una historia humana, que permet superar barreres i mirar molt més enllà sense tenir en compte ni estereotips ni punyetes. És una comèdia fresca, un cant a la vida....

Clouzet, no m'havia de demostrar res, ja sé que és un gran actor però en aquesta cinta és llueix... només mou el cap i el munt de expressions i sensacions que ens mostra en la seva cara són impagables... Omar Sy li va prendre el Cèsar a Jean Dujardin, que si no hagués estat ell li hauria donat de ben grat per què realment està magnífic... però el meu cor se'n va cap el protagonista de The Artist.

Imprescindible!

Puntuació: 9/10

TRES

A partir d'una idea de Troyana una de les companyes de Zinefilas. La Lu i jo ens varem apuntar a escriure una entrada a tres sobre trios amorosos de pel.lícules!!!

Aquest n'és el resultat!!! i n'estic molt contenta!!

 http://historias-troyanas.blogspot.com/2012/03/tres_04.html 

Passeu-vos-hi que és força interessant!!!!

A veure si endevineu de quines pel.licules parlem!!!!

.