TRES DIES AMB LA FAMÍLIA GRAN VENCEDORA ALS PREMIS GAUDÍ

Tres dies amb la família de la qual ja en vaig fer referència quan la vaig veure. Pel·lícula molt sòlida per una debutant de cinema ,anomenada Mar Coll, sortida de les files de la prestigiosa ESCAC, de la que li haurem de seguir el rastre per què crec què farà coses molt interessants!

La cinta va guanyar a la millor pel·lícula en llengua catalana, a la millor direcció i a la millor protagonista femenina per Nausicaa Bonínn, i ara cal esperar que farà als Goya, on també està nominada.

Però la gala, un pèl avorrida i amb molt “tacos” (això s'hauria de vigilar, una cerimònia que pretén ser important, i que jo vull què ho sigui no és pot passar tota la nit dient paraulotes!) va portar altres premis interessants com al millor documental per Garbo, (que encara no he comentat però què ja he vist), Los condenados d'Isaki Lacuesta com a millor pel·lícula de parla no catalana (en Llanterna Màgica la va recomanar molt, l'hauré de rescatar) i com a millor estrangera la sueca Déjame entrar.

A les interpretacions, a part de Bonnín, la resta van ser pels protagonistes de La doble vida de Andrés Rabadán que se'm va escapar , perquè va durar molt poc en cartellera: protagonista Àlex Brendemühl , i secundaris per Andrés Herrera i la meravellosa Clara Segura (l'any passat era la conductora de la gala i ahir se'n porta un premi!)

Per si voleu saber la resta de premis podeu veure la pàgina principal dels Premis Gaudí.

NINE

Anava amb molta il·lusió a veure Nine. M'encanten els musicals, és un dels meus gèneres preferits i aprofito qualsevol ocasió per anar al cinema per poder gaudir-ne en pantalla gran.

A més tenia l'antecedent de Chicago, un excel·lent musical dirigit pel mateix director, Rob Marshall i ara amb Nine els millors motius: un càsting envejable, una història molt atractiva pels cinèfils, el precedent d'una obra de teatre que havia triomfat a Broadway (Antonio Banderas de protagonista), uns escenaris naturals de Roma i uns escenaris ficticis, espectaculars en la “suposada” Cinecittá dels mítics estudis italians, una barreja de blanc i negre i color molt ben aconseguit...i per sobre de tot veure per primera vegada a Sophia Loren en pantalla gran!!!! (ho sé, ho sé, no tinc perdó!)... Ho tenia gaire bé tot....

Però .... com sempre dic... “sempre hi ha un però” , la pel·lícula li falta alguna cosa per arribar al nivell de l'antecessora, és un xic irregular i malgrat que el pes de la pel·lícula va a càrrec d'un excel·lent Daniel Day Lewis, amb un impactant accent italià (no he trobat gens a faltar Banderas) els números musicals semblen ficats una mica en pinces dins de la història, la pel·lícula és massa “teatral” (i no em queixo!) però el cinema és el cinema i el teatre és el teatre, amb això vull dir que són dos arts molt diferents i se n'ha de saber molt per a pel.licularitzar (existeix la paraula?) una obra de teatre. Rob Marshall ha de ser un increïble director de teatre, fa uns muntatges espectaculars, que si ja ho són en la pantalla, veure'ls en directe deu posar els pèls de punta...

De totes maneres, a mi em va agradar, no em va entusiasmar, però m'ho vaig passar bé malgrat el record de Chicago. La història de Guido Contini (alter ego de Federico Fellini) i el seu bloqueig que no el deixa treballar en la seva nova pel·lícula Itàlia, fa que tots els personatges que té al seu voltant passin per davant seu de maneres diferents: Judi Dench (meravellosa sastressa) que li fa una mica de veu de la consciència; Nicole Kidman (la seva musa i actriu a les seves pel·lícules), una mica “encorsetada” però demostrant una vegada més que té bona veu; Fergie, amb el numero més espectacular de la cinta malgrat ser una imitació del de la presó de Chicago, Penélope Cruz, molt s'ha dit del seu número, però que voleu que us digui, a mi em va deixar força indiferent; Kate Hudson (fent de reportera de la Vogue), i amb un número també impressionant que demostren la seva faceta de cantant i el recordatori que cada vegada s'ha sembla més a sa mare (Goldie Hawn), Sophia Loren.... que surt poquet però omple tant la pantalla , que jo ja en vaig tenir prou... i per sobre de totes elles una meravellosa i tendra Marion Cotillard (espero que amb nova nominació!!) fent de Giuletta Massina... era ella!!!!

És una bona ocasió per revisar 8 y medio.

Puntuació: 7.5/10

UP IN THE AIR

Juno em va semblar una comèdia tràgica resultona que crec que amb el pas del temps, perdrà l'encant que va tenir en el seu moment; de Reitman , el director em va sorprendre molt més Gracias por fumar una crítica àcida sobre el món del tabac i que estava interpretat per Aaron Eackhart, molt més pletòric que a la recent Love Happens.

Ara, Jason Reitman ens sorprèn amb Up in the air, amb un absolut protagonista ,el cada vegada millor George Clooney, i dic millor no per lo guapo i atractiu que és, amb aquest aire gaire bé clònic de Cary Grant, sinó per què demostra ser un bon actor , capaç de riure's d'ell mateix i protagonitzar una història que no té pas un final d'allò “feliç”...

Up in the air té un guió molt sòlid i ben estructurat que profunditza sobre la soledat, la inestabilitat de la feina, la incomunicació de les famílies o la dificultat per formar-les, temes prou importants i tots tractats en la mateixa cinta.

Està molt ben rodada, d'una forma intel·ligent i la presentació del personatge del Clooney és memorable on presenta a un home solitari que viu al cel entre avió i avió, viatjant d'estat en estat, anant a diferents empreses acomiadant a la gent,Sembla que no tingui escrúpols però al final de la pel·lícula gaire bé ens farà llàstima, i és que el seu personatge nota que li falta alguna cosa i encara canvia més quan apareixen dues dones que influiran en ell d'una forma molt diferent.

Les dues dones en qüestió són Anna Kendrick, (jove actriu que no conec de res però que la seguiré de prop perquè em va agradar molt), interpretant a la jove aprenenta de Clooney, intentant aguantar la pressió d'una feina molt dura i Vera Farmiga (que ja puc confirmar ara mateix que aquesta dona no m'agrada gens!! i segurament me'n portaré més d'una crítica) fent de l'alter ego de Clooney però en femení i amb sorpresa final.

De moment ja s'ha emportat el Globus d'or al Millor guió... segurament tindrà uns quantes nominacions a les estatuetes...i probablement també en guanyarà.

Puntuació: 8/10

ENS HA DEIXAT JEAN SIMMONS

Acabo de llevar-me i no hi ha cosa pitjor que despertar-te amb un cap de setmana per endavant i assabentar-te de la mort d'una gran actriu!!

I és el que acabo de llegir!, l'actriu britànica Jean Simmons ha mort aquesta nit a l'edat de 80 anys.

Actriu de l'època clàssica de Hollywood va tenir la immensa sort de treballar amb els grans, tant companys de repartiment com directors.

Va començar molt joveneta amb Cadenas rotas de David Lean i durant la seva primera època britànica en destaquen títols com Narciso negro de Michael Powell y Pressburger o el Hamlet per excel·lència de Lawrence Olivier.

Ja a Hollywood va treballar en títols memorables: musicals, Ellos y ellas de Mankiewicz, amb Marlon Brando; westerns com Horizontes lejanos del gran Wyler i amb Gregory Peck, i sobre tot en pel·lícules bíbliques i pèplums, com Sinuhé el egipcio, La túnica sagrada, Demetrio y los gladiadores o per sobre de totes elles, interpretant a Varinia la enamorada esposa de Kirk Douglas a Espartaco del gran Kubrick.

Però personalment, on la recordo millor, per què em va sorprendre molt, és en un paper totalment diferent als que jo recordava i a on la seva interpretació em va marcar. Va ser a Angel face d'Otto Preminger, inoblidable femme fatale pertorbadora que els hi feia passar canutes a Robert Mitchum.

Es va casar amb l'actor Stewart Granger i el director Richard Brooks (del qual aquest any se n'ha fet una retrospectiva al Festival de San Sebastian) i amb el que va treballar amb Burt Lancaster a El fuego y la palabra. I va obtenir dues nominacions per Hamlet i Happy ending, no el va guanyar mai!

Com en totes les grans actrius clàssiques, amb la decadència dels estudis també va arribar el seu declivi i es va dedicar ocasionalment a treballar per la televisió en papers de sèrie o televisió que ja ningú recorda, però el que si que perdurarà és la seva intensa mirada, la bellesa serena i la seva subtilesa en cada una de les seves interpretacions. Per això és una de les grans!

Ja tremolo per què és la segona de tres!(després de Romher).

PEL.LÍCULES VISTES AL NADAL

No és una cosa que faig sovint perquè m'agrada prendrem temps en cada una de les pel·lícules de les quals faig un comentari... però se m'acumula la feina perquè durant el Nadal he vist força cosa i avui he decidit comentar tres pel·lícules de cop, bastant fluixes per cert, però que també es mereixen un petit comentari.

MAL DIA PARA PESCAR.

I mal dia per anar al cinema! Diria jo... no deuria tenir un bon dia perquè em va semblar fluixa i avorrida i amb un tempo massa lent, i això que he llegit bones crítiques de la pel·lícula i sembla ser que és la candidata als Oscar per Uruguai. Però a mi, la història de dos perdedors com són un timador que es fa passar per príncep italià (excel·lent interpretació de Gary Piquer, això si que ho reconec) i que va pels pobles acompanyat per un ex-boxejador oferint un combat amb una recompensa de 1000 dòlars per qui sigui capaç de guanyar-lo, no em va convèncer.

Puntuació: 2/10

LOVE HAPPENS

El dia que vaig veure-la necessitava una comèdia, primer error: és un dramón. Aaron Eckhart és un actor que em mereix respecte i sempre ha fet treballs molt interessants (la seva carera em recorda força a la de Catherine Keener), segon error i el fet de treballar amb Aniston creia que podria ser una parella amb química: tercer error.

La història és de lo més tòpica i sensiblera, que no sensible, o sigui que busca la llagrimeta fàcil i jo personalment no em vaig creure en cap moment la història d'un tipus que es dedica a fer seminaris d'autoajuda (quan realment qui la necessit és ell) i que es topa amb una florista que li resoldrà tots els problemes.

Molt fluixa i decepcionant

Puntuació: 1/10

LA GRANDEZA DE VIVIR

La història és molt fluixeta, una noia per escapar de la seva vida es refugia a la residència d'avis perduda en mig del bosc que té la seva germana. El cap de setmana de Nadal, tots els avis marxen menys quatre i ella haurà de quedar-se a cuidar-los... són difícils de tractar però la convivència els farà canviar. La pel·lícula no m'hauria interessat si no fos pel càsting, quatre excel·lents actors: Brenda Ficker, Imelda Stauton, Joss Ackland i una sempre meravellosa Vanessa Redgrave (de la qual tinc pendent fer un post des de fa temps!!). Però passa bé i només per veure'ls amb els val la pena.

Puntuació 4/10

LA CINTA BLANCA

Tinc varies pel·lícules per comentar però ahir vaig veure La cinta blanca de Michael Haneke i encara estic en estat de shock.

La meva debilitat per aquest director austríac va en augment, tot i que anar a veure una pel·lícula seva és sinònim de passar-m'ho malament. Les seves històries no són gens fàcils de veure, gens... al contrari, són difícils, dures i fins i tot cruels i mai et deixen indiferents, pel·lícules com La pianista, El tiempo del lobo o Funny games són històries colpidores que t'arriben com un cop de puny enmig de l'estómac i que al cap d'una setmana encara et fa mal.

La cinta blanca no és l'excepció. La història d'un poble al nord d'Alemanya al 1913, i una sèrie d'aconteixements estranys que succeeixen fan que poc a poc, el caràcter de la població vagi canviant...

Haneke és un director molt intel·ligent, et passa a tu la pilota per què pensis què els ha passat als personatges, no t'ho explica tot, no saps que ha passat amb ells, ni on està l'inici de la maldat, fa que siguis tu com espectador qui hagi de decidir-ho i això angoixa molt més. Que la història passi prèvia a la Primera Guerra Mundial no és una casualitat, Haneke intenta explicar que una cadena de fets poden fer molt de mal i comportar fins i tot una guerra.

He llegit en diversos llocs que aquesta petita població i el què passa és la llavor del nazisme, no ho sé, però és plena de personatges autoritaris que tenen el poder i el coneixement i són cruels i dolents amb els seus; d'una societat endogàmica, classista, masclista... on la dona és un ésser totalment submís, que no pot fer res; on els rics són els què manen i els pobres no tenen res a fer, només poden perdre...

Amb un blanc i negre preciós i necessari, Haneke fa un homenatge a grans directors com Dreyer o Bergman, on la càmera unes vegades mòbil (on el director et fa participar de l'escena) i d'altres vegades, immòbil, on la càmera quieta,et fa esperar i llavors un so et fa imaginar què és el que està passant, fan que la teva angoixa vagi en augment i que alguns dels personatges, la degradació d'altres, van fent que l'ànim de l'espectador és posi nerviós i odii als torturadors... llavors és quan penses que si, que la maldat existeix.

Però.... hi ha esperança? Potser si... encarnat en el nen que rescata, cuida i regala un ocellet al seu pare, però aquesta tendresa és prèvia, qui sap si quan se'n doni compte de com és la societat que l'envolta i sobre tot com és el seu pare, no farà seguir els passos dels seus germans.....

Hi ha escenes colpidores: la del riu quan el fill dels barons toca la flauta, cinc minuts de silenci que van augmentant poc a poc la teva desesperació i que en realitat vols fer el mateix que fan els personatges; la de la sortida del camperol quan se l'emporten, el discurs de la baronessa... en podria dir moltes més...

Sens dubte Haneke sap dirigir, sap explicar històries, et fa posar molt nerviós però també et fa reflexionar... no és una pel·lícula apta per tothom, ho reconec, però hauria de ser d'obligatòria visió.

(Per cert! vam coincidir al cinema amb en Roger, La llanterna màgica, a veure que en diu ell!)

Puntuació: 9/10 ( i és un 9 molt llarg!)

ENS HA DEIXAT ERIC ROHMER

Dilluns ens va deixar, a l'edat de 89 anys, Eric Rohmer un dels últims integrants de la Nouvelle Vague francesa, juntament amb Jean-Luc Godard, Jacques Rivette, François Truffaut i Claude Chabrol, una de les corrents cinematogràfiques més importants de la història.

Home culte, no només s'havia dedicat a fer cinema, també havia estat professor, historiador, gran coneixedor de Cervantes, però a part del cinema amb el què era més conegut era que havia estat, redactor de la prestigiosa revista francesa de cinema, Cahiers du Cinema, referència bibliogràfica per als amants dels setè art.

Entre la seva filmografia destaquen: Le signe du Lion, El rayo verde, La rodilla de Clara; tres títols referents dins de la Nouvelle Vague i la tetralogia dels contes: Cuento de Primavera (1990), Cuento de Verano (1992), Cuento de Otoño (1994) i Cuento de Invierno (1998).

EL ERIZO

Era difícil decidir quina seria la primera pel·lícula de l'any que volia comentar. N'he vist varies, que ja aniré posant poc a poc en el bloc, però al final decidir la primera, no ha suposat un esforç perquè la que vaig veure ahir va ser una grata sorpresa: El Erizo.

Sempre entro en contradicció amb mi mateixa quan vaig a veure una pel·lícula francesa, la meva primera reacció sempre és negativa, el cinema francès actual és molt peculiar, no hi ha terme mig, o m'agraden molt o les trobo insofriblement avorrides i d'un humor francès que només entenen ells. De la segona categoria ens trobaríem títols com, Bienvenidos al Norte o Los visitantes... en canvi de la primera: Séraphine o la meravellosa Hace mucho que te quiero entrarien en el tipus de cinema que a mi m'agrada, intimistes, sense pretensions i amb una història que entra directament en el món de les emocions...

El Erizo està en aquest a categoria, és la història d'una trobada inesperada entre alguns personatges que viuen en un bloc de pisos de la part rica de París. Una nena, Paloma d' 11 anys, increïblement intel·ligent amb una missió; la portera de l'immoble, Renée (interpretada magistralment per la directora i actriu Josiane Balasko) molt discreta i solitària però que en realitat té una personalitat cultivada i l'arribada d'un nou veí, un japonès que trasbalsarà la vida dels dos personatges femenins.

Història basada en un llibre de Muriel Barbery, La elegancia del erizo, on la jove directora Mona Achache descriu a tres personatges solitaris però plens de personalitat i amb necessitat de trobar-se i de sentir-se escoltats. La relació que establiran tots tres serà totalment invisible al món que els envolta però en realitat els canviarà la vida.

Balasko, retrata un personatge discret, solitari i esquerp en aparença però tal com diu en un moment de la pel·lícula, Paloma, és com un eriçó , en realitat sota la capa de punxes hi ha una personalitat extremadament culta ,sensible i molt intel·ligent.

Molt recomanable.

Puntuació: 8/10

LA LLISTA DE LES PEL.LÍCULES DE L'ANY

Odio fer llistes, no m'agrada gens. Per a mi és un repte perquè cinematogràficament parlant que valores, el guió? els actors? la direcció? la forma? els efectes especials... o el què ha representat per a tu en aquell moment, que t'ha fet sentir? t'has enfadat? t'has emocionat???

Massa difícil per a mi, però ho he intentat... és la meva llista i després de revisar la meva llibreta a on apunto els títols que veig durant l'any, (he descobert que he vist 73 pel·lícules durant el 2009) he decidit fer una llista de 10 títols tot i que n'he deixat una altra desena després d'una acurada selecció inicial.

En fi, aquesta és la meva llista.

10. Man on wire: he vist varios documentals aquest any passat, i m'han agradat força però aquest em va impactar sobre tot per la història

9. Tres dies amb la família: el cinema català està molt viu com ja deia el meu company llanterna màgica, i aquest drama familiar dirigit per una directora novell la vaig trobar realment interessant

8. Malditos bastardos: crec que no em divertia tant amb en Tarantino des de feia molt. L'he vista dues vegades i es nota que estima el cinema.

7.The reader: Kate Winslet, sense paraules, només amb la seva mirada ja ho diu tot i la història és commovedora

6. Donde viven los monstruos: No em cansaré de repetir que no és una pel·lícula per a nens sinó sobre la infantesa, però és de tal tendresa que mereix ser vista

5. Celda 211: segona pel·lícula espanyola. Pensava que aniria a veure un remake de Brubaker i em vaig trobar amb la pel·lícula espanyola més interessant de l'any. Impressionant Luis Tosar!!!

4. Still walking: primera oriental. Una autèntica meravella, la historia d'una família, durant un dia és tremenda però a la vegada esperançadora

3. Up: Tot i que Los mundos de Coraline també em va agradar molt he de reconèixer que em va captivar la història i l'SpencerTracy!

2.Despedidas: segon títol oriental, el tractament de la mort que fa aquesta cinta hauria de servir-nos com exemple per poder acceptar-la millor

1. Déjame entrar: per a mi és la pel·lícula de l'any, aquesta impactant història de vampirs (que no deixa de ser una excusa) demostra que l'amistat pot ser intemporal i molt bonica. Amb un escenari gèlid el director ens mostra una història ben càlida.

NO ES TAN FÁCIL

Darrera cinta després de La duda, Julia y Julia, d'aquest any , l'altre dia vaig anar a la cita obligada de veure a la meravellosa Meryl Streep.

No es tan fácil és una comedieta, no gaire lleugera, per cert... de què es el que passaria si després de 10 anys de divorci, però amb una bona relació des de llavors, durant la graduació d'un dels teus tres fills t'enrotlles amb el teu ex-marit i tornes a començar una aventura amb ell.

La pel·lícula dirigida pe Nancy Meyers (¿En qué piensan la mujeres?, Holiday (aquesta em va agradar força) o Cuando menos te los esperas), és un seguit de seqüències un xic avorrides i algunes de totalment prescindibles, com són les de les amigues, que fan que la cinta, malgrat el contingut, no s'aguanti per enlloc.

Només hi ha una cosa interessant en aquesta pel·lícula i és Meryl Streep, i no... no és passió mitòmana, és que en aquest cas és la veritat , per què ni la pel·lícula ni els altres actors li fan un xic d'ombra a la magnífica actriu que aguanta ella soleta, en tots els planos de la pel·lícula, tot el llarg metratge de la cinta. I sort d'això!!

La història, podria haver donat molt més de si... de fet , és un tema interessant per la franja de públic que pot estar entre els 40 i els 50, i el que si que hi ha una cosa que se li pot agrair a Meyers és que el guió està pensat per actrius i actors d'aquesta edat, o més grans que poden no començar a tenir papers en el cinema, encara que tots els papers els pugui acaparar la Streep. De fet en la seva anterior pel·lícula amb la Keaton, aquest tema ja es plantejava i és una nova visió d'històries per al cinema que no és gaire freqüent de veure.

A part de la Streep, l'acompanyen en el repartiment un Alec Baldwin fent de ex-marit i nou amant d'ella, el pobre està tan encartronat física com interpretativament que el seu paper no és gens creïble, si hagués estat un altre actor potser la història hauria estat més suportable... El qui si que li fa una mica d'ombra és en Steve Martin, que s'aparta una mica dels seus papers més histriònics per aquí fer d'un arquitecte que també vol seduir a la protagonista. Els altres protagonistes, els fills i les amigues no li arriben ni a la sola de la sabata...

En fi no sempre pot fer grans pel·lícules... tot i que juntament amb Julia i Julia, també ha estat nominada per as Globus d'Or per aquesta interpretació

Puntuació: 2/10... la Meryl un 9 (el paper no dóna més de si!)

ENS HA DEIXAT IVAN ZULUETA (ARREBATO)

Fa molts anys vaig fer un curs de cinema. El professor ens va passar una sèrie de pel·lícules perquè comencéssim a endinsar-nos en aquest món. Allà vaig descobrir a grans autors i vaig veure trossos de pel·lícules que han marcat la meva vida.

Però va haver-hi tres cintes especialment que em van deixar molt impactada: La maman et la putain de Jean Eustache, Tras el cristal d'Agustí Villaronga (que fa poc vaig recuperar als Maldà) i Arrebato d' Ivan Zulueta. Les altres dues no les he tornat a veure.

Arrebato és d'aquelles pel·lícules que potser en el moment de veure-la no l'entens, o sí, però que et deixen en un estat de descol·locació total. És la història d'un director de pel·lícules de sèrie B, interpretat per Eusebio Poncela , amb una forta crisi creativa i personal que no supera la ruptura amb la seva xicota (una joveníssima Cecília Roth), rep, un dia unes cintes d'un conegut que filma en super8 i que són molt inquietants.

Cinema... Cinema en el seu més pur estat, Zulueta mitjançant unes inquietants imatges presenta unes escenes plenes de realisme però a la vegada de vampirisme que et fa enganxar a la història d'una manera gaire bé malaltissa. Recordo que vaig passar uns dies molt trasbalsada, és una història que no et deixa indiferent... pel·lícula de culte, filmada en una època en què el cinema espanyol que dominava eren les “espanyolades”, aquest conte de vampirs que t'atrapen amb la càmera,és una preciosa reflexió sobre el cinema, els cinèfils, sobre l'art de narrar, un melodrama sobre les drogues i el seu submón, però també és una història sobre la eternitat i el seu sentit. Una inquietant reflexió sobre el cinema. Espero recuperar-la

Ahir va morir el seu autor: Ivan Zulueta. Potser no gaire conegut però sens dubte un dels noms que ha marcat més en les generacions posteriors dels directors del nostre país.

Em sap greu acabar l'any amb una mort, que ja en són tres però creia important parlar d'aquesta pel·lícula, que ha marcat a qualsevol que l'hagi vist.

Bona entrada d'any a tothom!!!!

AVATAR

Diuen que Avatar havia de revolucionar, novament la història del cinema, si més no aquesta era la intenció de James Cameron, director de Terminator i de Titanic. Diuen que Avatar havia de comportar, a la part més tècnica, tota una revolució.

Ja he dit més d'una vegada que a mi el que m'interessa del cinema són les històries, el que em fan sentir, el que m'expliquen, gaudeixo més amb una petita història plena de sentiment que no pas amb una col·lecció d'efectes especials. I Cameron , dóna això , una col·lecció inacabable d'efectes especials que a vegades maregen una mica.

Però anem per parts. S'ha de reconèixer que la pel·lícula està molt ben feta , ja no només en la qualitat tècnica sinó que malgrat el seu llarg metratge, no és fa pesada, vull dir que està ben dirigida i té bon ritme. De la part dels efectes especials, suposo que pels Oscars s'ho emportarà tot perquè si que és veritat allò que he llegit que l'avatar, o sigui l'alienígena està molt ben fet i quan està costat per costat amb la imatge real dels personatges humans queda molt ben diluït i no és nota gens.

Però ... sempre hi ha un però, no?, malgrat la espectacularitat de certes imatges i seqüències, com per exemple la de les muntanyes flotants, la pel·lícula en quant a història no és més que una barreja de diferents idees d'altres pel·lícules, ja no només de ciència-ficció sinó de pel·lícules en general; hi pots reconèixer Bailando con lobos, Alien, La princesa Mononoke, o fins i tot hi ha el camí “de las baldosas amarillas” de El mago de Oz... la veritat és que aquí Cameron, si hauria pogut lluir una mica més, sembla que ja es va gastar tot el pressupost i les idees en la tècnica i la història és plana, molt plana.

La única alegria de la pel·lícula va ser trobar-me, que no me l'esperava, a Sigourney Weaver, fent de científica que també té el seu Avatar i que se li assembla moltíssim, per cert!

En fi, és una pel·lícula que s'ha de veure en tres dimensions, perquè és molt espectacular en quant a imatges, i... per primera vegada i que no serveixi de precedent... és recomanable no veure-la en versió original i 3D perquè mareja una mica , la veritat... si la veieu en VO aneu a la de dues dimensions.

Puntuació: 5/10

DONDE VIVEN LOS MONSTRUOS

Spike Jonze és un d'aquells directors inclassificables com Wes Anderson. Són directors que tenen una filmografia peculiar i que no sempre és entesa per tothom. Són directors que fan el què volen, creuen en els seus projectes i així ho transmeten a l'espectador. L'altra cosa és que després agradin o convencin. A mi, personalment tant un com l'altre m'agraden, els trobo molt interessants i sempre vaig a veure allò que fa.

Concretament, Jonze que també ha fet de productor i d'actor en diverses pel·lícules i és autor de molts videoclips, és un director amb un curta filmografia però a la vegada intensa. Jo li he vist , quatre cintes, dues que no em van entusiasmar com són Adaptation (El ladrón de orquídeas), amb Meryl Streep, cinta que va obtenir bones crítiques però que a mi no em va convèncer i Tres reyes. En canvi sóc defensora absoluta de Cómo ser John Malkovich que, si he de reconèixer que és una història difícil d'entendre, la vaig trobar molt original.

Ara, ha tornat amb una història aparentment senzilla i per a nens. Però res més lluny de la realitat. Donde viven los monstruos es basa en un llibre molt conegut arreu del món, escrit i dibuixat als anys seixanta per Maurice Sendak. De la part literària, crec que en pot parlar molt millor que jo la meva companya blocaire Kweilan i a ella si vol, li deixo aquesta missió. De la part cinematogràfica, puc dir que en Jonze l'ha tornat a encertar de ple.

Torno a dir que aquesta no és una pel·lícula per a nens, però si que és una història que tracta sobre la infantesa, de la soledat i de la incomprensió que viu Max un nen amb una família desestructurada i que la seva única manera d'evadir-se de la realitat en què viu és fer un viatge imaginari a un país on viuen uns monstres , i en el qual ell serà el rei. En aquest viatge catàrtic , Max descobrirà la cruesa de la realitat en que viu i de que no sempre hem de fer allò que volem sinó que també hem d'escoltar i entendre als altres.

A mi, la pel·lícula a nivell de contingut em va interessar, crec que és un bon tema per reflexionar i pensar en la infantesa i en tot el que comporta. A nivell de forma, em va sembla una cinta visualment bonica, els personatges estan tractats d'una forma molt tendre i els “monstres” de la factoria d'en Jim Henson són... són realment preciosos, tenen una expressivitat, una sensibilitat, ja no només en els gestos sinó també en l'expressió de les seves cares, cada un d'ells tenen una personalitat pròpia, perquè els seus personatges ho requereixen i també perquè estan tan ben fets que a vegades t'oblides que no són humans.

En Max Record que fa del protagonista és tota una troballa, nen sensible però a la vegada egoista reflecteix perfectament la infantesa i de com a vegades pot ser-ne de cruel , però també demostra que un cop es descobreix a si mateix, l'únic que vol és tornar amb la mare.

I és evident que qui sobresurt per sobre de tots és Catherine Keener, actriu que ja havia treballat amb el director i que com a bona actriu d'ofici que és només es deixa veure en treballs independents rebutjant papers massa comercials que poden fer desprestigiar la seva carrera. Aquí, fent de mare, la seves mirades i la seva tendresa cap al seu fill valen molta part de la cinta.

Puntuació: 9/10

NO ÉS UNA MIRADA QUALSEVOL

Moltes actrius i actors al llarg de la història de la televisió han fet anuncis. Crec que es podria fer una tesi doctoral de qui ha fet anuncis des dels inicis d'aquest mitjà de comunicació. Es probable que qui s'emporti el primer premi siguin els cotxes i les colònies, no??

De fet, Lancome és una de les firmes que sempre han apostat per grans actrius, començant per la meravellosa Isabella Rossellini, que va ser la inspiració durant molt de temps, amb un contracte impressionant, passant per Anne Hathaway, Clive Owen o l'espanyola Ines Sastre.

No analitzaré els anuncis per què no m'interessen gaire, però si que feia temps que no hi havia un anunci que cridava tant la meva atenció. I és que quan Kate Winslet apareix en l'últim anunci d'aquesta firma comercial em quedo enganxada a la pantalla. Podríeu preguntar-me quin anunci és i no us sabria respondre, (ara ja sí, ja sé que anuncien!!), però amb el què em vaig enganxar des del primer moment va ser amb la mirada.

Sempre m'han agradat les mirades, en un dels meus primers comentaris, vaig fer una crida general a quina era la mirada que més us havia frapat de la història del cinema, jo sempre he dit que la més impactant per a mi va ser la que Debra Winger i Shirley MacLaine és feien a l'última escena de La fuerza del cariño, però la que Winslet fa en aquest anunci , crec que la supera... hi ha una tendresa i una sensibilitat que em fan posar els pèls de punta... si no l'heu vist , fixeu-vos bé amb aquesta mirada... una autèntica petita joia.

ENS HA DEIXAT BRITTANY MURPHY

Ahir a l'edat de 32 anys (diuen que d'un atac el cor) ens va deixar Brittany Murphy, una d'aquestes actrius que es van donar a conèixer fent comedietes com Recien casados, Clueless,o que havia participat en moltes sèries de televisió però que ja havia començat a fer coses interessants com Inocencia interrumpida, 8 millas, posant la veu a un dels pingüins a Happy feet o Sin City...

No sé si hauria arribat a ser una bona actriu, o si encara havia d'arribar el paper de la seva vida. Però això ja no ho sabrem.

Creia que trigaria una mica més a fer un comentari sobre algun altre actor o actriu que ens hagués deixat.

En fi, van dos de tres...

ENS HA DEIXAT JENNIFER JONES

Reconec que no sabia que encara visqués Jennifer Jones. Ahir va morir als 90 anys.

Actriu molt coneguda durant els quaranta - cinquanta de l'època daurada de Hollywood, sempre he pensat que Jones, si va fer les pel·lícules que va fer, va ser pel simple fet de que es va casar amb el productor més important de l'època:(i gaire bé de tots els temps!) David O. Selznick, que en el darrer comentari parlàvem d'ell per què va ser el productor de Lo que el viento se llevó, però no pas per què fos una actriu brillant. Era força normaleta però va tenir la fortuna de poder treballar amb els grans directors del moment: Minnelli, Lubitch, Wyler Houston, de Sica...

I és clar, també va poder treballar en grans pel·lícules com per exemple, Madame Bovary, La colina del adiós, empalagosa historia d'amor amb William Holden , que a mi em va encantar, i que té una música preciosa... o a Canción de Bernadette on feia de l'angelical noieta francesa que va veure a la verge, el paper que li va fer aconseguir el seu únic Oscar de les tres nominacions que va tenir. També va aparèixer en grans títols com Jenni amb Joseph Cotten o Adiós a las armas, la segona versió que va interpretar juntament amb Rock Hudson, o Estación Termini amb la qual va compartir pantalla amb un joveníssim Richard Breymer que anys més tard seria l'inoblidable Tony a West Side Story. Però segurament serà recordada per el seu paper de Perla Chavez, i la seva turmentosa relació amb Gregory Peck a la fantàstica Duelo al sol, i en la seva última aparició fent de parella de Fred Astaire a El coloso en llamas una de les últimes superproduccions de catàstrofes dels anys setanta.

Repassant la seva història, he descobert que al 1981 va comprar els drets de La fuerza del cariño amb la intenció d'interpretar-la però finalment ho va fer la magnífica Shirley MacLaine.

Ha mort una de les últimes clàssiques que ens queden...En fi, la primera de tres???

LO QUE EL VIENTO SE LLEVÓ ESTÀ D'ANIVERSARI

Podríem dir que Lo que el viento se llevó és una de les pel·lícules mítiques de la història juntament amb Casablanca o Ciudadano Kane??? Jo diria que sí. Potser n'hi ha d'altres segur, però Lo que el viento se llevó té tots els ingredients per ser-ho.

Basada en la novel·la del mateix nom escrita per Margaret Mitchell, on l'autora va copsar els seus coneixements sobre la guerra de Succesió americana barrejant la seva pròpia experiència amb turmentoses relacions d'una parella d'Atlanta, que s'ha convertit en una obra mestra de la literatura universal.

Però centrem-nos en la pel·lícula. Ja des dels inicis de la superproducció la pel·lícula tenia tots els ingredients per arribar a ser mítica. Aquí us deixo algunes curiositats:

• El productor David O'Selznick va comprar els drets de la novel·la a l'any 36. La pel·lícula no es va estrenar fins el 15 de desembre del 1939. Ahir va fer 70 anys.

• Moltíssimes actrius de l'època van voler ser Scarlett O'hara, algunes van fer veritables ximpleries per aconseguir el paper. Algun exemple: Joan Bennet, Bette Davis , Katherine Hepburn, Joan Crawford, Lana Turner, Susan Hayward. La qui va estar més a prop d'aconseguir el paper va ser Paulette Goddard, però la seva relació amb Charles Chaplin la van allunyar del projecte. El germà de O'Selznick, Marion, li va dir un dia: “He trobat la teva Scarlett!” i li va presentar a una jove anglesa anomenada Vivien Leigh. Algú veu alguna altra actriu en el paper? Jo no. (Hi ha un documental tan extens com la pel·lícula en el què es veuen moltes tomes de les proves que es van fer aquestes grans actrius)

• La cinta va guanyar 10 Oscars dels 15 als quals estava nominada. Hattie McDaniel va ser la primera actriu de color en aconseguir l'estatueta

• Tres directors van estar implicats en el rodatge de la pel·lícula: Sam Wood, Victor Fleming (que és l'únic que va sortir en els crèdits) i George Cukor que havia de ser l'oficial però que les males llengües diuen que Clark Gable el va fer fora per què era gai

• El famós incendi d'Atlanta, va ser la primera escena que es va rodar sense encara tenir a Vivien Leigh de protagonista, (les escenes eren rodades per substitutes) i els decorats que es van cremar eren d'altres pel·lícules entre les quals hi havia King Kong.

• Clark Gable sempre va dir que el personatge que més odiava de la seva carrera era el de Rhett Butler

• Joan Fontaine va dir quan li van fer el casting per a fer de Melania que aquell era un paper que li aniria molt bé a la “bleda” de la seva germana (sempre s'han odiat), el director li va fer cas i ha estat el paper més important en la carrera de Olivia de Havilland

• La filla de Gable i Leigh havia de ser una joveníssima Liz Taylor però el seu pare no va voler

• En el pla seqüència dels ferits a l'estació, hi ha més de 250.000 figurants, evidentment la gran majoria són ninots, només els de les primeres files són actors reals...

En fi, podríem dir moltes més coses però com va dir la Scarlett: “Ya pensaré en ello mañana”.

(Dedicat a la meva amiga Lucha)

MERAVELLOSA DESCOBERTA!!!

Ahir vaig fer una meravellosa descoberta gràcies a l'eloy (leolo). Ja li he donat les gràcies personalment perquè per a mi ha estat un xoc trobar-me amb unes fotos tan impactants, i això que tinc molts llibres de la Ingrid i un recopilatori de fotos extens. I moltes d'aquestes no les que no havia vist mai!!! A més he trobat un bloc integrament dedicat a ella!!!

No tinc paraules, us deixo amb algunes d'elles!!!

PLANET 51

Planet 51 és una pel·lícula d'animació que té la peculiaritat d'estar feta per un equip d'espanyols tot i que té la pinta de ser una pel·lícula típica americana.

Però, també es pot dir que no tenen res a envejar a les pel·lícules d'animació d'aquell país, com les de Disney o les de Pixar, perquè realment sembla que hagin sortit d'aquelles factories.

No analitzaré els aspectes tècnics , perquè no hi entenc, el que si que puc dir que a nivell de forma em va semblar una molt bona pel·lícula, visualment agradable i amb uns personatges molt ben dibuixats .

A nivell de contingut és una altra cosa, la cinta em va semblar molt desigual tot i que al principi del metratge prometia. El plantejament inicial és força divertit. Un astronauta mooolt americà, guapo, ros, fornit i amb la bandera americana, aterra al que serà un descobriment per al món.... i és troba en un planeta a on sembla que hagi estat transportat als anys cinquanta: la única diferència és que són al.lienígenes; el problema és que els habitants d'aquest planeta consideren l'extraterrestre a l'humà. El guió és fluix i tòpic però el que si és d'agrair a la pel·lícula és que està plena de referències cinematogràfiques que si t'hi fixes bé, disfrutes molt. Per exemple, només començar ja et trobes a la mateixa plaça de Regreso al futuro, amb el rellotge i tot!, o tota l'estètica del personatges i del què els envolta, clarament una referència a les pel·lícules dels anys cinquanta, i l'observatori em va recordar molt a escenes de Rebelde sin causa; als experiments que li feien a l'ET o fins i tot canten i ballen a l'estil de Grease. I com ha recordat la Marta, el preciós homenatge a Cantando bajo la lluvia!!!!

I el més divertit de tots són els personatges d'animals, que un recorda a l'alien de El octavo pasajero , o el robot de l'astronauta que és clarament una còpia (feta amb gràcia, això si!) del Wall-e.

Però com deia al principi, el guió és molt fluixet i això fa que a mida que passi el metratge et vagis avorrint i perdis l'interès per la història.

Això no vol dir que no sigui una bona alternativa per anar en família durant les festes de Nadal, eh!, s'ha de reconèixer el bon treball que han fet aquest equips d'espanyols “que han aterrat” a Hollywood!.

Puntuació: 6/10

2012

Perquè vaig anar a veure 2012, us estareu preguntant molts de vosaltres???

Intentaré donar-vos algunes raons que no teniu per què creure-us:

Primera: des de que vaig al cinema, d'això ja fa moooolts anys.... sempre tinc ganes cada 6 o 7 mesos anar a veure una pel·lícula que jo anomeno de les “cops de puny!” potser algú altre en diria de crispetes, no vol dir que no en vegi més sovint però aquest tipus de gènere catastrofista no m'interessa en absolut malgrat això, de tant en tant el vaig a veure.

Segona: sempre tinc l'esperança que anar a veure una pel·lícula d'aquestes signifiqui tornar a veure una espècie de Terremoto, El coloso en llamas.... tornar a veure aquell cinema dels anys 70!!! però totes les esperances s'esvaïxen....

Tercera: és evident, que aquests tipus de pel·lícules només es poden veure en pantalla gran per l'espectacularitat de les seves imatges, a la televisió perden tot el seu “poc encant” que poden tenir!

Quarta: John Cusack i Thandie Newton???? dos atractius protagonistes a més de ser dos grandíssims actors la feien.... per què no hi havia d'anar ?.... si ells la feien jo la podia veure, no? Es mereixien un vot de confiança... però és clar! no comptava en que a vegades han de treballar i guanyar-se les garrofes i fer autèntiques ximpleries com aquesta... i és una llàstima perquè això és una creu per a les seves filmografies

No sé si us he convençut... avui no és tampoc la meva intenció però en fi, el seu llarg metratge salvat només en part per els seus primers 30 minuts i la espectacularitat d'efectes digitals, especials i el que tota màquina pot fer no ajuden a que la pel·lícula repeteixi el mateix cànon durant els 200 i pico minuts que dura.... us he de confessar que em vaig adormir durant una estona i això que el soroll que feia era brutal!!!

Puntuació: 2/10

AVUI FEM DOS ANYS!!!!!!!!!!!!

Avui aquest modest bloc fa dos anys!!!!

Ja ho vaig dir l'any passat, la idea va sorgir d'unes boges amigues meves (Yoli, Isabel, Sisuca, Amparo, Marga i Margenat) que m'estimo amb bogeria!!!! i que poc es pensaven que això funcionés tan bé!!

I és que aquest bloc només m'ha donat alegries, conèixer a gent fantàstica, que dia a dia, i comentari a comentari aneu fent créixer aquesta pàgina, escriure sobre la meva passió com és el cinema i a més que la gent em llegeixi i m'escrigui, és una satisfacció tan gran que només fa que animar-me a mi a continuar....

Només una tristesa, la desaparició en part del bloc en el què vaig perdre molts comentaris, però amb els vostres ànims només vaig tenir una possible sortida: continuar!!!

Moltes gràcies a tothom, i felicitats per a tots i totes per què un dia com avui ens hem de felicitar entre tots!!!

I a per el tercer!!!!!!!!!!!!!

I ara fem volar la imaginació i imaginem-nos que la meravellosa Marilyn ens la canta a tots nosaltres!!!!