LOS MISERABLES

Començo dient que aquest comentari no em sortirà en cap cas, objectiu.

Els Miserables és per a mi un dels musicals que més m'agraden des de fa molt anys, considero que la música és una de les més boniques i més ben aconseguides des de fa molt de temps. Own my on, la considero una de les cançons més precioses que s'han escrit mai i l'Eponine de la pel·lícula , i no desvetllo res més, és una de les millors cantades.

Ahir la vaig veure per segona vegada, em va agradar encara més. He començat a llegir i escoltar crítiques que la deixen malament però evidentment em quedo amb les bones crítiques, que també en són moltes. Comencem dient que no és un musical bassant-se amb l'obra de Victor Hugo sinó que es basa en el musical en que es basa la novel.la de l'escriptor francès!.

Aquesta segona visualització em va permetre poder centrar-me en la interpretació dels actors. I dic això, per què Tom Hooper el director, utilitza un recurs molt cinematogràfic que no és possible de fer servir en teatre: els primeríssims primers plans, i els utilitza de forma magistral sobretot en els solos de les cançons més boniques i amb més sentit de la història, després en parlarem.

La història és ben coneguda, (comença després de 28 anys de la Revolució Francesa) amb dues parts ben diferenciades: la primera ens explica la vida de Jean Valjean un convicte que aconsegueix la llibertat condicional després de 19 anys a galeres per haver robat una llesca de pa pel seu nebot, i de la seva evolució durant els anys, com arriba a ser alcalde d’una població francesa i de la seva relació durant els anys amb d’inspector Javert, que diguem li té la vida ben jurada. I una segona part en que es prepara una segona revolució a França i del triangle amorós entre els personatges  més joves de la història: Eponine, Cossette i Marius.

Els actors estan realment extraordinaris, des dels més coneguts als que apareixen per primera vegada en pantalla. La història que ja de per si és terriblement miserable, com diu el títol de la pel·lícula, ens mostra la decadència , d’un país en què els rics eren molt rics i els pobres vivien en la més pura misèria sense poder fer-hi res. La posada en escena de la cinta és molt impactant, jo com a mínim ja només en la primera escena inicial del vaixell i vaig entrar de ple.

Com he dit abans la música és d’una bellesa impressionant i cada una de les cançons et van calant d’una manera que no et deixa respirar fins que comencen els títols de crèdit finals.

No parlaré dels coros, que evidentment tenen un paper definitiu en tot el marc de la història, des de la presentació de la Fantine, o el principi com he dit del vaixell, o totes les que fan referència de les barricades i de la preparació de l’atac final. Voldria però centrar-me en els personatges principals i dedicar-los una estona  a cada un.

Jean Valjean (Hugh Jackman). El seu paper, el més agraït perquè és el que més evoluciona durant tota la cinta i és el que et va explicant tot el que passa. Jackman, que ja ens ha demostrat més d'una vegada que balla i canta molt bé, utilitza la seva veu i interpretació per emocionar-nos cada vegada que canta. El seu millor moment: en té varios però potser em quedo amb el seu Bring him home, de les barricades.

Inspector Javert (Russell Crowe). Sempre he pensat que és un actor que no té registres, a mi particularment mai m’ha agradat però he de reconèixer que aquí està molt bé, entra molt en el seu paper, un policia que persegueix tota la seva vida al reclús que se li ha escapat. El seu millor moment probablement els dos que canta sobre de les teulades, el primer de seguretat absoluta , el segon quan ja està vençut i no té res a fer.

Marius (Eddie Redmayne), personatge per a mi entranyable, Marius és el jove enamorat de Cossette que decideix morir per la causa. Redmayne proporciona un dels millors personatges de la història, amb una tendresa i una emotivitat que supera qualsevol obstacle. Ja m’havia interessat a Mi semana con Marilyn però aquí  m’ha demostrat lo bon actor que és. El seu millor moment....no tinc dubte, Empty chairs and empty tables... de pell de gallina...

Cossette (Amanda Seyfried), coneguda com la filla de Meryl Streep a Mamma Mia!! per a mi la més fluixeta sense quedar-se enrere... potser és el personatge que és més pla i no evoluciona molt però sens dubte el millor moment de Cossete és In my life.

Madame i Monsieur Thénardier (Helena Bonham Carter i Sacha Baron Cohen) Els personatges "grotescs" de la història, són els que aporten els moments en que pots respirar una mica de tanta misèria. Ja havien treballat junts al musical Sweenie Todd, de Tim Burton i ja van demostrar les seves habilitats a l’hora de cantar i actuar. He de dir que Bonham-Carter com més la veig més m’agrada. Els seu moment, el de la seva presentació.

Eponine (Samantha Barks): és el seu primer paper en cinema, i no podria haver començat millor, el seu paper el volien moltes actrius entre d’altres Scarlett Johansson, però Barks tenia una avantatge per sobre de totes, havia interpretat a Éponine en el muntatge teatral de Londres en el seu 25è aniversari... no tenia rival! La seva presència a la pantalla, la seva mirada , la seva interpretació és d’aquelles que fan història i evidentment la seva veu no té rival davant dels altres actors... el seu millor moment (i en té varios jo diria que tots!) però jo em quedo amb la seva extraordinària interpretació de Own my own!...emocionalment pertorbadora, increïblement bonica!

Fantine (Anne Hathaway)... sense paraules, et quedes sense paraules quan la coneixes, et quedes sense paraules quan li tallen els cabells i literalment et quedes sense sentit quan interpreta el seu I dreamed a Dream . Crec que la nominaran a l'Oscar i té serioses possibilitats de guanyar-lo, la seva interpretació en aquesta cançó, el seu primeríssim pla, el pla seqüència de la cançó, fa que la força interpretativa de Hathaway resulti memorable... com aguanta la càmera com interpreta amb aquell dolor, és tant impactant que necessites després un parell de minuts per sobreposar-te. Va directament al cor...

És un musical,un gran musical... però no hi ha diàleg, és cert que no són cantants professionals i que és llarga (per a mi no!) però és un d’aquells espectacles que tothom hauria de viure... No us la perdeu!

Puntuació: 10/10