ESCENES PER A RECORDAR: (MEME)

En Ricard de clàssics de cinema, m'ha posat en un compromís, ell ho sap però també sap que la provocació serà resposta.

No sabia el què era, però em diu que he de fer un meme: un joc que consisteix en triar escenes de pel·lícules de diferents categories.

Ell ja ho diu, difícil elecció, en algun cas ho he tingut claríssim , en d'altres he hagut de sacrificar diferents opcions.

He trigat a fer-ho perquè no m'ha resultat gens fàcil.

I després diu que he de passar la pilota a cinc blocaires més. Si em permets, Ricard, ho passaré a deu, no sé si entra en les regles de joc però m'interessa molt la opinió dels meus companys/es, i demanar per endavant perdó per què sé que els poso en una situació compromesa.

• Jordicine: Paranoia68
• Miquel Zueras: Borgo
• Roger: La Llanterna màgica
• Fanny Brice: Calle14
• Babel: Puerta de Babel
  I les meves companyes de ZINEFILAS
• Lu: Tartaruga máxica
• Bruja Truca: 24 veces por segundo
• Noemí: Boquitas pintadas
• Troyana : Historias Troyanas
• Manderly: Anoche soñé que había vuelto...

Escena més graciosa:

Qualsevol de la El jovencito Frankenstein, potser quan Gene Wilder i Martin Feldman estan al cementiri , tot els hi surt malament i el segon li diu al primer: Podria ser peor...podria llover... i comença un xàfec impressionant, jajjajaja cada vegada que ho recordo em tronxo!!!

Escena més trista:

La mirada que es fan Shirley MacLaine i Debra Winger a La fuerza del cariño quan la Winger està a punt de morir: antològica!!!

Escena més alegre:

la parte contratante de la primera parte.... dels germans Marx, sempre em deixa un somriure al llavis.

Escena més agredolça:

Quan Liv Ullman li canta les quaranta a la seva mare Ingrid Bergman a Sonata de otoño: impressionant!

Escena més pertorbadora:

L'inici de La carta, quan Bette Davis sense solta ni volta comença a disparar i mata a un home... quin inici!!!

Escena amb més suspens:

Seré clàssica però com mou la mà Ingrid Bergman quan li descobrim que té la clau a Encadenados.

Escena més aterradora:

Quan està a punt de sortir Tippi Hedren de l'escola i tots els ocells es van posant a sobre dels fils elèctrics!!! a Los pájaros... quina por!

Escena més romàntica:

El final de Tu y yo, quan Cary Gran descobreix que Deborah Kerr està paralítica.... no la puc veure, sempre ploro!

Millor diàleg:

Impossible escollir..... qualsevol de Eva al desnudo!! Of course... encara que si ho he de fer: els diàlegs made Ritter-Davis!!!!

Millor escena de baralla:

No és una baralla pròpiament dita però la bufetada de Maureen O'Hara a John Wayne a El hombre tranquilo és antològica!

Millor escena musical:

Difícil molt difícil!!! el ball dels troncs de Siete novias para siete hermanos??

Millor escena amb ball:

Potser la de Pulp Fiction amb Thurman i Travolta, és ja tot un clàssic

Millor discurs:

Tòpic però la de Charles Chaplin a El gran dictador

Millor inici:

Torno a ser clàssica però Sed de mal...

Millor mort:

Repeteixo... la de Debra Winger a La fuerza del cariño. Em va impactar molt!

Millor clímax:

El final de Sospechosos habituales amb Kevin Spacey.

Millor final:

Gloria Swanson baixant per les escales dient: I'm ready for my close -up a Sunset Boulevard... brillant!

Escena que mai hauria d'haver estat filmada:

Aquesta també és difícil , n'hi ha tantes jajajaja! Jo diria fins i tot pel·lícula: El planeta de los simios de Tim Burton, totalment fallida!

La millor escena:

Abrochense los cinturones por que esta noche habrá tormenta!!!

Buf!!!! ja està!!! ha sigut difícil eh??

EL VUELO DEL TREN

Aquest és el primer llargmetratge d'un director novell anomenat Paco Torres. Probablement (per desgràcia) no tindrà el ressò que tindran altres pel·lícules que s'han estrenat aquest cap de setmana però un bon amic m'ha dit que val molt la pena i és per això que us la comento.

El vuelo del tren , és la història de Blanca, una mare soltera interpretada per Patricia García Méndez i que rep la notícia de que la seva filla ha tornat a recaure en la leucèmia que ja havia superat i que ha de tornar a l'hospital, on ambdues hauran de compatir la dura lluita contra la malaltia i la jove mare haurà d'aprendre a ajudar a la seva filla a través de la força i de l'esperança.

El director sevillà però que viu a Dublín ha presentat la seva pel·lícula i l'ha definida “com un relat d'esperança a través del dolor”. Pren com a base un conte que ell mateix va escriure sent jove amb el mateix títol de la pel·lícula.

Paco Torres sembla que fa un debut molt interessant que caldrà tenir en compte!.

Us deixo el seu blog, val la pena que hi doneu una ullada.
Us deixo també el trailer.

EL MUNDO SEGUN BARNEY

El mundo según Barney és d'aquelles pel·lícules que passen sense pena ni glòria per la pantalla i després quan les recuperes per la tele o per DVD et saben greu no haver-les vist en cinema.

I és que ho té tot, un molt bon argument basat en una novel·la de l'escriptor canadenc Mordecai Richler i unes interpretacions que estan a l'alçada d'una història que t'enganxa des del primer moment.

Paul Giamatti és d'aquell grup d'actors curiosos, estil John C Reilly, Steve Buscemi, John Turturro o Phillip Seymour Hoffman que són poc agraciats però que es mengen a l'actor principal guapo quan comparteixen pantalla, són grans actors que fan pujar el nivell de la pel·lícula o que et fan anar al cinema només pel fet de que saps que surten ells.

El mundo segun Barney és la historia d'un home aparentment normal i corrent que té una vida extraordinària. Se'ns explica durant quatre dècades i amb moments viscuts pel personatge i totes les persones importants que van apareixen a la seva vida.

Barney ens explica la seva pròpia història: la real, desmentint la que aparentment ens vol explicar un escriptor que acaba d'escriure la seva biografia, i vol desmentir alguns dels capítols més comprometedors del seu passat: els seus negocis, els seus tres matrimonis fracassats, i sobretot la misteriosa desaparició del seu millor amic Boogie, del qual ell és principal sospitós de la seva mort.

A Barney li comença a fallar la memòria i té la mala costum d'emborratxar-se fins a perdre el sentit en els moments claus és per això que ens porta amb pas insegur pel camí dels seus records a la vegada que és a ell mateix qui s'explica la seva pròpia història.

Excel·lent actuació de Giamatti, que no cal que ens demostri res per què és un gran actor. La sorpresa de la cinta són els secundaris,com Scott Speedman fent del seu amic o un extraordinari Dustin Hoffman fent del seu pare (les seqüències entre ells són realment imprescindibles en la història) però sobre tot tenir molt en compte a dues de les tres dones: Minnie Driver (On erets??? excel·lent i esperpèntica segona dona) i una meravellosa i a descobrir Rosamund Pike (que vaig descobrir a An education on feia d'amiga tonta de Carey Mulligan) i que aquí és el contrapunt de Barney, la dona que el coneix perfectament , que l'estima i que està amb ell fins al final tot i que es separen, és la dona a qui més estima el personatge. I és que realment l'actuació de Pike et fa estimar al personatge.

Si encara la teniu per algun cinema a prop no us la perdeu!

Puntuació: 8.5/10

PER MOLTS ANYS!!!

Per molts anys, Barbra!!!

(No ho he pogut evitar, Roger, jejejeje!!!)

DESTINO OCULTO

Destino oculto és la primera pel·lícula com a director de George Nolfi, conegut escriptor de guions com Ocean's Twelve o El últimatum de Bourne, per tant estem davant d'una pel·lícula d'acció , i m'atreviria a dir que amb força tocs de ciència -ficció.

David Norris (Matt Damon) és un jove i ambiciós polític a punt d'aconseguir una butaca al Senat dels Estats Units i Elise (Emily Blunt) és una guapa ballarina de dansa contemporània. Quan els seus camins es creuen amb una suposada casualitat immediatament sorgeixen “xispes” entre ells i ell farà qualsevol cosa per estar amb ella malgrat que forces majors ho impedeixin constantment.

El destí del protagonista sembla que està ben lluny de la noia i uns misteriosos individus faran tot el possible per que això sigui una realitat.

La veritat és que no sabia ben bé que anava a veure, val a dir que a mi Matt Damon no m'interessa gaire, tot i que sembla que últimament està agafant un protagonisme important i sembla que la crítica el considera un bon actor.

A mi personalment no m'agrada i crec que encara m'ha de demostrar el que sap fer, trobo que sembla fa el mateix tipus de paper i no té gaires registres. Trobo que és millor actriu Emily Blunt que si que ha fet pel.lícules que demostren que és una actriu més que correcte.

Tot i que la pel·lícula té un cert ritme i passa relativament bé, he de reconèixer que a mi no em va interessar, pel·lícules de ciència-ficció o més aviat futuristes com aquesta, ja n'he vist, i tampoc és el gènere que més m'agradi, (per descomptat que em va agradar molt més Nunca me abandones , que tot i ser radicalment diferents el gènere no deixa de ser el mateix!).

En fi, pel·lícula de crispetes , de diumenge a la tarda asseguts al sofà i amb una bona manteta.

Puntuació: 4/10

LOS CHICOS ESTAN BIEN

Vaig descobrir a Lisa Cholodenko com a directora a High Art una pel·lícula petita però amb una història trista i rica de matisos i personatges, amb unes joveníssimes Ally Sheedy i Radha Mitchell (què uns anys més tard treballaria amb Woody Allen a Melinda y Melinda) i una altra actriu de la qual des d'aquesta pel·lícula fent de Greta (un dels seus millors papers!!! i això és difícil de decidir perquè tot allò que fa és perfecte!!!) què he seguit des de llavors (i estem parlant de l'any 98): la meravellosa Patricia Clarkson, tot un descobriment per a mi. Com deia, és una pel·lícula trista on Cholodenko parlava de la homosexualitat femenina.

Ara torna a tractar el tema amb Los chicos estan bien, però d'una manera ben diferent, totalment normalitzat, cosa que he trobat molt interessant, malgrat ser una pel·lícula correcte però que no aporta gaire més del que es pot dir sobre relacions de parella, relacions familiars, o relacions entre pares i fills.

El que si que em va interessar molt de la història, van ser sens dubte els dos personatges femenins principals, aquesta parella de lesbianes, que s'estimen i que han format una família, noi i noia amb l'esperma del mateix home. Els problemes a la família començaran a aparèixer quan el fill vol saber qui és el seu pare i aquest, (un fantàstic Mark Ruffalo) apareix en escena. Les dues mares entraran en conflicte sobre la seva relació i el que els pot afectar amb l'entrada del nou “membre de la família”.

Encara no entenc per què Julianne Moore no va estar nominada a l'Oscar juntament amb Annette Benning. Les dues estan meravelloses en el paper de les dues mares i crec que va ser força injust que s'oblidessin d'ella. Benning està increïble però també s'ha de dir que l'equilibri que li dóna Moore en moltes de les escenes que fan juntes l'han ajudat a que la seva interpretació fos gaire bé magistral!!!

Hi ha moltes escenes boniques... jo em quedo especialment amb dues: la primera quan estan sopant a casa de Ruffalo i la Benning s'acaba de donar compte del que ha passat (no ho explicaré per no desvetllar!!) , aquella fosa que fa Cholodenko per donar-li tot el protagonisme i l'expressió de la cara de l'Annette són magnífics i la segona és quan Moore tanca la tele i explica el que sent a tots tres (mare i fills), l'expressió de la Benning posa la pell de gallina i el discurs de la Julianne et fa caure una llàgrima.

Ja ho he dit, potser no és una gran pel·lícula però si que es d'aquelles que s'han de veure només per gaudir de dues meravelloses interpretacions.

Puntuació: 7/10 (4 punts repartits entre elles!)

ENS HAN DEIXAT....

Si ja ho dic jo que quan en cau un en cauen tres, no fa ni quinze dies ploràvem la mort de Liz Taylor, aquesta darrera setmana ens han deixat dos professionals més del món del cinema... i ben diferents: Sidney Lumet i Alfred Lucchetti.

Sidney Lumet

Era un dels directors del famós grup de la generació de la televisió, com John Frankenheimer, Martin Ritt o Robert Mulligan, va ser actor abans que director.

La seva filmografia comença amb un dels clàssics de la història Doce hombres sin piedad on denota clarament la seva formació televisiva, i a on va aconseguir la seva primera nominació a l'Oscar.

Tot i tenir una carrera d'alts i baixos és evident que Lumet ha dirigit grans títols del cinema: Serpico i Tarde de perros (ambdues amb Al Pacino), Larga jornada hacia la noche (amb Kate Hepburn), Network, La noche cae sobre Manhattan, la molt notable Antes que el diablo sepa que hayas muerto, el remake de Gloria de John Cassavettes o dues de les que tinc especial carinyo Buscando a Greta (amb Anne Bancroft) i Asesinato en el Orient Express amb la meravellosa Ingrid Bergman que amb aquest paper va guanyar el seu tercer Oscar.

 Alfred Lucchetti

Patriarca d'una llarga nissaga d'actors, Luccheti era de descendència italiana.

Tot i que va començar tard en el món de l'espectacle (als 39 anys perquè el van acomiadar “afortunadament per a nosaltres” de l'empresa de química on treballava), la llarguíssima trajectòria de Luccheti va des de teatre, cinema i culebrots a TV3.

L'any 1995 va rebre la Creu de Sant Jordi, i també fou guardonat amb el premi Max de teatre així com l'honorífic de cine de la Generalitat de Catalunya i el premi Butaca concedit pel públic. Va ser gran impulsor de la creació al 1981, de l'Associació d'actors i directors de Catalunya del qual va ser-ne el president.

Sens dubte ens ha deixat un dels grans a Catalunya.

DOS FILMS D'ANIMACIÓ PER NO PERDRE'S

CHICO Y RITA

Si en un moment determinat m'haguessin dit que un director de cinema com Fernando Trueba i un dissenyador com Javier Mariscal estaven pensant fer una pel·lícula junts, hauria dit que ni en somnis per què de bon principi no sembla que tinguin res en comú!...però com que ningú m'ho va dir vaig anar a veure, no gaire convençuda la pel.lícula. I vaig sortir entusiasmada... per tot, per la història , per els dibuixos, per la relació dels personatges, però sobretot per la música. No sóc gaire aficionada a aquest tipus de música i reconec que a qui li agradi és un film d'imprescindible visió.

A la Cuba dels anys 40, Chico i Rita inicien una apassionada història d'amor. Chico és un noi enamorat del jazz que somnia a ser un pianista famós i Rita una gran cantant. Des de la nit en què es coneixen el destí els ajunta en un club de La Habana , la vida els va unint i separant com els personatges d'un bolero.

Magnífica posada en escena, en pocs minuts , quan ja estàs de ple dins de la història te n'oblides completament que és una pel·lícula d'animació i gaudeixes de tot el que estàs veient en pantalla, sobre tot de la música. Estic totalment d'acord amb el que diu babel.

Se'ns dubte és una història que s'ha de veure en cinema , per què en pantalla gran és molt espectacular.

Puntuació: 9/10

EL ILUSIONISTA

També influïda per babel, vaig veure El ilusionista. Feia molt poc que havia vist Mon oncle de Jacques Tati al Cine Fòrum de Mollet. Tati sempre estarà lligat a la figura de Monsieur Hulot, i en aquesta pel.lícula d'animació el personatge principal ens recorda a ell.

Amb uns dibuixos delicats i deliciosos, una narrativa subtil sense diàlegs (per què no calen) i la genialitat del mestre Tati (de fet és un guió d'ell en el que es basa aquesta història), l'animador Sylvain Chomet que ja va dirigir Bienvenidos a Belleville, crea una petita joia i obra d'art molt trista amb moments realment commovedors. La historia d'un mag fracassat però amb ganes de dur la seva il·lusió en forma de màgia per tot el país i traspassar fronteres, va de París a Londres i Edinburg, A Escòcia coneix una nena que sense ell saber-ho , s'escaparà amb el mag per viure les mateixes aventures i descobrir el món. Compte amb la seqüència de quan el mag entra al cinema.... clar homenatge a Tati.

Una autèntica meravella.

Puntuació: 9/10

AVUI A ZINEFILAS

Avui a Zinefilas m'ha tocat a mi.

Arrel del regal d'un llibre li he dedicat l'entrada al binomi Woody Allen-Nova York.

Si voleu passar-vos i llegir-lo...espero que us agradi.

El dedico a tots/es els que ens agrada aquest binomi, especialment a la Margenat!