ENS HA DEIXAT ARTHUR PENN

Ahir Borgo a última hora em feia saber de la mort del director Arthur Penn. Aquesta vegada les estadístiques m'han fallat per què ell mateix em recordava de la mort ja fa 15 dies del gran Claude Chabrol i ahir també m'assabentava de la mort de la muntadora de Tarantino, sembla que en estranyes circumstàncies.

En fi, Arthur Penn, probablement se'l recordarà per la seva obra mestra Bonnie and Clyde, protagonitzada per uns esplèndids Warren Beatty i Faye Dunaway on interpretaven als mítics delinqüents amb aquella fantàstica seqüència final de la mort d'ells dos. Directors de generacions posteriors, Scorsese, Coppola han begut del talent d'aquesta pel·lícula.

Però tot i que poc extensa filmografia, aquest director provinent de la televisió, té altres títols memorables como Pequeño gran hombre també amb Dunaway i on Dustin Hoffman fa un dels millors papers de la seva carrera. També destacaria La jauria humana, amb Redford i Brando, cinta que em va impactar , per la temàtica i per la bèstial pallissa que rep el més rebel dels actors de Hollywood, o El zurdo amb Paul Newman. Té altres títols importants, nominat tres vegades als Oscar, sense guanyar-ne cap i amb molta experiència a la televisió, si jo he de destacar un títol important de la seva carrera serà El milagro de Ana Sullivan, pel·lícula que recordo amb un carinyo molt especial i a on em va fer descobrir a una de les actrius que més m'agraden , Anne Bancroft. Tant ella com Patty Duke van guanyar l'Oscar, i curiosament elles mateixes havien interpretat el mateix paper a Broadway.

Se n'ha anat un altre dels grans!.

NO HI HA DOS SENSE TRES

La meva teoria de quan en moren dos sempre en cauen tres, sembla que s'acompleix cada vegada.

De moment, en portem dos . A veure quin serà el tercer!

EDDIE FISHER

Dissabte ens varem assabentar de la notícia de la mort d'Eddie Fisher, cantant molt conegut als anys 50. Però jo el coneixia més per la seva vida sentimental que no pas per la seva vida de cantant. I és que Eddie Fisher va protagonitzar un dels escàndols més sonats al Hollywood d'aquella dècada. Casat amb Debbie Reynolds (la protagonista de Cantando bajo la lluvia), va deixar a la llavors seva dona per consolar a la jove vídua Elizabeth Taylor, quan se li va morir el seu marit Mike Todd, en accident, millor amic de Fisher.

Des de llavors , les dues actrius no es parlen, protagonitzant una de les baralles més famoses del setè art, només superades per les germanes Fontaine-de Havilland (vives encara les dues amb 90 i pico d'anys!!!).

Eddie Fisher i Debbie Reynolds són els pares de Carrie Fisher, la princesa Leia de La guerra de las galaxias i reconeguda escriptora, amb un de les autobiografies més punyents que s'han escrit sobre la relació entre mare i filla: Postales des del filo, llibre del qual se'n va fer una pel.lícula que protagonitzaven Meryl Streep en el paper de Carrie i Shirley MacLaine fent de Debbie Reynolds!.

GLORIA STUART

Potser menys coneguda pel públic, però tothom la recordarà per ser la iaia encantadora que va protagonitzar Titanic fent de Rose quan és gran, o sigui el paper de Kate Winslet.

Potser no va tenir una carrera prolífica ni va se tan coneguda com les actrius de la seva època però va treballar amb actors de renom i amb directors importants del Hollywood més clàssic. La seva pel.lícula més coneguda potser fou El hombre invisible de James Whale (director de Frankenstein) amb Claude Rains.

Tenia 100 anys.

LONDON RIVER

Sempre he dit que a mi m'agraden les pel·lícules de guió. Que m'expliquin una història encara que sigui petita, ja m'està bé per sortir contenta i satisfeta del cinema.

Últimament , n'he vist alguna de pel·lícula de guió senzill (o aparentment senzill), de poc pressupost i amb bones interpretacions i això fa que segueixis gaudint d'una bona tarda de cinema. És el cas de London River.

La pel·lícula té com a rerefons els atemptats que es van produir el matí del 7 de juliol del 2005 a Londres quan van explotar quatre bombes en diversos transports públics, concretament en un autobús i al metro produint molts morts i ferits en plena ciutat.

La història s'emmarca en els dos personatges principals que es troben casualment afectats pels atacs, ja que cap dels dos troba als seus fills: Ousmane, un musulmà resident a França i la senyora Sommers, una dona cristiana que viu en un poble prop de la capital.

Dirigit per Rachid Bouchareb,un director francès d'origen argelí, ens explica una història plena d'emocions i de contradiccions on dos mons completament contraposats s'han d'enfrontar conjuntament a un drama comú, com és la pèrdua d'un fill en un atemptat. En un principi hi ha reticència sobre tot per part del personatge femení quan coneix la realitat d'una filla que desconeixia completament al descobrir que era la parella del fill d'Ousmane i de primer moment el culpa , però la falta de notícies dels dos joves fa que comencin junts un camí de recerca per tots els estaments per saber-ne alguna cosa. El dolor els uneix i fa que poc a poc es vagin descobrint l'un a l'altre i arribin a entendre's.

La pel·lícula va destacar en la passada Berlinale on va guanyar una menció especial del jurat per al seu director, una nominació al lleó d'or i el premi al millor actor, Sotigui Kouyaté que va morir poc després de rebre el premi. Aquesta cinta de producció francesa, britànica i argelina relata una història sòbria, sense caure en cap moment en el sentimentalisme, on els rostres dels personatges principals demostren com el dolor es pot transmetre de tal manera que t'arribin a afectar terriblement. I això, sobre tot, gràcies a Brenda Blethyn que una vegada més, i no sé quantes en porta (jo crec que tota la seva carrera, encara recordo com vaig quedar de tocada quan vaig sortir del cinema després de veure Secretos y mentiras) ens regala una d'aquelles interpretacions que esgarrifen.

Molt, molt recomanable.

Puntuació: 8.5/10

COMENÇA EL FESTIVAL DE CINEMA DE SAN SEBASTIAN

Comença el 58è Festival de Cinema de San Sebastian. Ahir en vàren fer la inauguració i fins el proper dia 25, per San Sebastian, passaran estrelles, directors, tècnics, i segur que un grapat de bones pel.lícules. La nostra companya Fanny Brice, porta la retrospectiva de Don Siegel. I estem a l'espera de l'arribada de Julia Roberts que el proper dilluns rebrà el Premi Donistio d'enguany!! I com cada any, aqui una cinèfila-mitomana amb molta enveja i enyorança per no poder-hi anar, seguirà el Festival des de la pàgina web (us la recomano és molt bona!)

CONOCERAS AL HOMBRE DE TUS SUEÑOS

Anar a veure una pel·lícula del mestre Allen és si més no, garantia de veure una pel·lícula de bona factura, ben dirigida, bon guió i bones interpretacions. És una realitat que qualsevol actriu o actor de tot el món pagaria per treballar amb ell i tenir en el propi currículum un treball del mestre Allen sempre és un signe de qualitat.

Allen és un gat vell, coneix l'ofici de dirigir a la perfecció i resol les situacions de manera magistral. Però fa una pel·lícula cada any i no totes poden ser obres mestres, jo li calculo que en fa una cada deu anys i des del meu punt de vista la seva obra mestra dels darrers anys és Match Point.

Conocerás al hombre de tus sueños no és de les millors que ha dirigit, però a mesura que he anat pensant en ella si que m'he donat compte que és una de les més dures dels darrers anys, i amb això vull dir que tot i tractar de manera carinyosa els seus personatges , cap d'ells surt ben parat en aquesta història...cap d'ells, excepte el que està interpretat per una magistral Gemma Jones, tots són personatges amb un final incert i gaire bé diria que molt negre i dur. Allen torna a reflectir tot el seu món: paranoies, amors, desamors, amistat, relacions personals i laborals.... però aquesta vegada els seus personatges, no saben com acabaran, tenen un final massa obert.

Els actors estan correctes, potser Brolin i Banderas són els més maltractats de la història, el primer perquè podria haver donat més de sí,(per mi és el que hauria pogut tenir més substància) i el segon perquè el tracta massa com a home objecte...Les noies són les més ben parades, Freda Pinto (Slumdog Milionaire), Lucy Punch (tota una troballa però és el mateix paper que va fer Mira Sorvino a Poderosa Afrodita), Naomi Watts cada vegada més immensa (és molt bona fent papers dramàtics).. però els dos actors més veterans són els que s'emporten la medalla en aquesta història, començant per un Anthony Hopkins, un xic histriònic però sense perdre la compostura i com ja he dit, una magnífica Gemma Jones que és la única que té un bri d'esperança al final de la història.

A mi em va agradar , però ja sé que no puc ser gaire objectiva amb el director novaiorquès!, sempre m'agrada tot i reconec que aquesta cinta no és de les que trobo més rodones. Compte amb algunes escenes , sobretot amb la de quan entre la Jones a casa de la seva filla i gendre i desencadena una baralla entre tots, és una escena magistral, amb uns moviments de càmera que segueixen els personatges que et fan viure perfectament la situació.

Puntuació: 8/10

Mr. NOBODY

Tothom ha parlat molt d'Origen, inclosa jo mateixa. És una molt bona pel·lícula, això no ho discuteixo (sóc fervent seguidora de Nolan), original i amb una estructura de guió i un muntatge d'infart...

Però actualment en cartellera hi ha aquesta cinta que també és molt original i que potser no ha tingut tanta repercussió com la de DiCaprio, però què igualment mereix una menció especial: Las vidas posibles de Mr. Nobody.

Jaco Van Dormael, un director belga que desconeixia, ha dirigit una història de ciència-ficció on Jared Leto (molt convincent) protagonitza a l'últim humà que està a punt de morir a l'any 2092, en un món on les persones ja són immortals. A partir d'una entrevista va desgranant la seva vida en un muntatge on a vegades és difícil de seguir la pròpia història.

L'eix principal és que hauria passat si el nen puja o no puja al tren. Qui ha vist la cinta pot entendre el què dic, i la decisió que pren Nemo Nobody (excel·lent nom per aquest personatge!) repercutirà en tres històries diferents. De les tres opcions que viu el personatge (representada per cada una de les seves dones) la més interessant és la seva relació amb Anna (interpretada per Diane Kruger). La resta semblen satèl·lits amb destins paral·lels del què hauria passat si hagués escollit diferent .

Després d'uns dies de reflexió sobre la cinta , m'han recordat a algunes pel·lícules com Memento, La fuente de la vida, fins i tot a aquella pel·lícula que va protagonitzar Gwyneth Paltrow ,Dos vidas en un instante, on els somnis, les casualitats de la vida o el prendre una decisió poden causar un canvi de vida completament diferent al que hauries tingut. Qui no s'ha fet alguna vegada la pregunta : què hauria passat si hagués fet això en comptes d'allò? Aquest és el plantejament de Van Dormael.

El protagonista absolut és Leto, però l'acompanyen una sèrie de bons secundaris que no estan gens aprofitats i que potser haurien pogut dir molt més dins de la història, però la complexitat del guió fa que prioritzi la relació Leto- Kruger i deixi més desdibuixats els personatges interpretats per Rhys Ifans (l'encantador company de pis de Hugh Grant a Nothing Hill) i la sempre meravellosa Sarah Polley , per a mi aquí totalment desaprofitada i fins i tot en algun moment una mica sobreactuada.

La pel·lícula no té una estructura senzilla, necessites de tota la teva atenció i concentració per seguir-la, no és una història que segueixi les normes de la narrativa convencional però malgrat el seu metratge jo la vaig trobar molt interessant i crec que arribarà a ser una pel·lícula de culte.

Puntuació: 7/10

ESTRENES A RECUPERAR...O NO (3)

PARTIR

Vaig tenir la gran sort de poder compartir la visió d'aquesta pel·lícula amb el mateix Sergi López, un home encantador, proper, divertit , i gens “divo” , que explicava anècdotes sense parar de xerrar no només sobre la cinta que acabàvem de veure sinó també sobre la seva carrera en general. La història quasi malaltissa d'una passió desenfrenada entre un obrer i una dona d'alta societat , no acaba d'arribar i jo diria que en certs moments és una mica difícil de creure, però és de bona visió. La meravellosa (en pantalla, segons López) Kristin Scott Thomas interpreta a aquesta dona que embogeix per l'amor del català.

Puntuació: 5/10

UNA HORA MÁS EN CANARIAS

Sempre he trobat encantador a Quim Gutiérrez, és d'aquells actors que cau bé i que a més fa bé la seva feina, i sempre he reivindicat el cinema espanyol, es fan coses molt interessants i cal anar-les a veure. Aquesta comèdia de David Serrano es deixa veure força bé, sense esperar-te gran cosa, té moments divertits en què vaig riure molt. Típica comèdia d'enredos en el què un noi ha de disputar-se l'amor entre tres noies, i tots els seus problemes els ha de resoldre a les illes. El millor: les dues veteranes: Isabel Ordaz i la sempre efectiva Kiti Manver.

Puntuació: 5/10

MAMUT

Amb una estructura de guió molt similar a Babel, Lukas Moodison, ens explica quina pot ser la connexió entre diversos personatges a través de diverses parts del mon. Amb una més que interessant interpretació de Gabriel Garcia Bernal i la cada vegada més agradable Michelle Williams, composen un matrimoni que malgrat la seva estupenda família, els seus treballs respectius no els deixen disfrutar d'ella, una sèrie de circumstàncies que els passa, els farà reflexionar sobre la vida, la parella i la seva pròpia família.

Puntuació: 8/10