CINEMA SIGNAT AL MUSEU DE CINEMA DE GIRONA

Girona és una ciutat molt bonica. Té un encant especial. Passejar pel Call jueu, o travessar els ponts, o simplement caminar per la part més moderna et fan gaudir d'una ciutat amb molts racons per descobrir.

Però Girona a més té un encant especial pels cinèfils i és que hi ha el Museu de Cinema, un dels més interessants que hi ha a Europa, (i n'he vist uns quants!,) amb una col·lecció sobre pre-cinema que aquesta si que és única al món, una col·lecció d'un senyor que es diu Tomàs Mallol i que encara és viu i que quan era petit va començar a col·leccionar “coses” sobre un invent que tot just havia nascut a finals del segle XIX.

Si no hi heu estat mai, és una visita obligatòria per conèixer quins són els inicis del cinema amb un recull impressionant d'objectes, màquines, càmeres i d'altres “artilugis” que fan la meravella de qualsevol cinèfil amb ganes d'aprendre.

A més, sempre hi ha exposicions temporals que valen molt la pena, Jo allà he vist exposicions que s'han dedicat a la Marilyn , a Katherine Hepburn, a parelles de cinema.... i moltes d'altres.

Des del dia 29 de juny fins a finals del gener del 2011 (o sigui que teniu molt de temps encara!!!!) hi ha l'exposició: Cinema signat, un impressionant recull de fotografies d'actors i actrius de tots els temps, autografiades. És de la col·lecció recentment adquirida pel Museu i que ha cedit un altre “boig” (i ho dic amb tot el carinyo del món) del cinema anomenat Vicente Arroyo... que durant tota la seva vida s'ha dedicat a demanar autògrafs dels seus admirats... n'hi ha unes 300, però és que a la col·lecció n'hi ha més de 3000. És brutal!!!

L'exposició és tan increïble que m'hi vaig passar més d'hora i mitja mirant totes les fotografies.... la majoria dedicades a ell mateix... i pensar que jo només tinc l'autògraf de la Vanessa Redgrave i de l'Angelica Huston!!!!. Allà n'hi ha de la Kate, de la Bette, la Taylor,l'Stewart, del Curtis, i la Leigh, Lemmon, Loren, Streisand, Eastwood, Benning, una d'única de la Ava Gardner i un parell d'una de les seves actrius preferides (i meves, of course!): Ingrid Bergman.... meravellosa!!!!!

No us la perdeu!! val molt la pena , ja ho he dit més d'una vegada però els cinèfils mitòmans com jo (i sé que en som uns quants!) necessitem d'exposicions d'aquestes per seguir alimentant-nos de bon cinema!!!!!

Bon estiu!!!

MADRES E HIJAS

No negaré que quan vaig al cinema a mi el que més m'agrada és trobar-me amb una història de guió, que m'expliquin quelcom que m'emocioni i que em faci pensar.... és veritat que de tant en tant també vaig a veure comèdies o pel·lícules d'acció però on hi hagi una bona història que no s'hi posi res...

En fi, Cosas que le dirias con solo mirarla, és una cinta que em va emocionar especialment, estava encuriosida per l'impactant càsting de la pel·lícula i per això la vaig anar a veure.... impressionant! No sé quina d'elles estava millor, totes ratllen el 9 menys Glenn Close, Holly Hunter i Kathy Baker que sobrepassen el 10!!!

Vaig descobrir que el director Rodrigo Garcia és el fill del novel·lista García Márquez i des de llavors he intentat seguir-lo. La següent pel·lícula Nueve vidas, també em va agradar molt, potser no tant, però només per veure les actrius que sortien ja valia la pena, sobre tot l'episodi de la Robin Wright Penn.

M'he perdut Passengers (que no descarto buscar-la), però no vaig poder evitar d'anar a veure Madres e hijas per què el càsting també pintava molt bé.

I la història em va agradar molt, va sobre una dona, Karen (esplèndida Annette Benning) que quan tenia 14 anys va abandonar a la seva filla recent nascuda per imposició de la seva mare. Ja ha passat molt de temps però no ha deixat mai de penedir-se i ni tan sols ara, ha pogut refer la seva vida. Aquesta nena, Elisabeth (estupenda Naomi Watts), és una eminent advocada però amb molts problemes personals i sexuals, i Lucy (Kerry Washington, amb un parell d'escenes espectaculars!) que és una dona que vol ser mare però no sap si està preparada.

Rodrigo Garcia , té una història potent i la sap fer servir, aconsegueix que empatitzis amb cada un dels tres personatges femenins, tan diferents però amb tantes coses en comú. Les evolucions de personatges de Benning i Watts són molts profundes i gaire bé podria arriscar-me a dir que Garcia és un gran director d'actrius com ho va ser en el seu temps el gran George Cukor.

Història coral, de tall independent, on les relacions mares i filles són el fil conductor d'aquest drama on la pèrdua, l'absència i el destí són els tres punts claus de la història i que està pensat i escrit per als tres personatges femenins tot i que també hi destaquen els masculins com Samuel L. Jackson o Jimmy Smits.

Bona història i bones interpretacions en una pel·lícula dura però necessària de veure

Puntuació: 7/10

HAIR

En la darrera edició del Cine Fòrum a Mollet d'aquest any varem passar el musical Hair de Milos Forman... he de confessar que jo no l'havia vist però coneixia perfectament la banda sonora per què a part de ser excel·lent, la meva amiga Amparo m'havia deixat el cd i a qui li dedico aquest comentari.

Anava amb una mica de mandra perquè em pensava que em trobaria amb un musical una mica “caspós” vull, dir passat de moda, però res més lluny de tot això. Hair és un musical molt vigent malgrat ser de l'any 1979.

Hair va néixer als escenaris de Broadway i ens explica la història de Claude un noi d'Oklahoma que arriba a Nova York per allistar-se a l'exercit i marxar a lluitar al Vietnam i de Berger (magníficament interpretat per un jove Treat Williams) que és el cap d'una colla de hippies, que Claude es troba en mig del Central Park, reivindicant l'amor lliure i la pau en contra de la guerra. El cabell llarg és el símbol de rebutj contra la societat.

Claude passa un temps amb el grup i coneixerà a Sheila (una altra jove Beverly d'Angelo), una noia de família molt rica que contraposa al grup de “marginats” hippies però amb els quals també s'unirà.

Amb un final tremendament impactant, les quasi bé 2 hores de metratge passant de manera fluida, sobre tot per què el total de 23 cançons, a quina millor, et fan passar tot el metratge cantant i ballant. Forman, dissenya un estructura de guió àgil i sense temps d'avorrir-te, amb unes coreografies magistrals i uns números musicals que realment et queden a la retina durant molts dies.

No sabria quina de les cançons destacar, n'hi ha tantes!!! potser les més conegudes com Aquarius, Manchester, Let's the sunshine, brutal!!!!! per mi un dels més visuals i més espectaculars de números és el que us deixo a sota I got life, on Treat Williams balla per sobre de la taula perfectament parada de la casa rica i a on tots els seus col·legues s'afanyen a anar treien els plats.... impressionant!!!

Si no l'heu vista!!! mal fet, com jo!! són deures d'estiu! No us la perdeu per què us ho passareu francament molt bé!

Puntuació: 10/10

KICK- ASS

No anava molt convençuda a veure aquesta pel·lícula però havia llegit el comentari de Jordicine i com sempre que me'n refio de la seva paraula, vaig anar-hi.

La sorpresa va ser molt agradable perquè el primer que has de fer és mentalitzar-te de que estàs veient un còmic. Si t'ho planteges així , t'ho passes bé. La història comença quan un noiet d'institut decideix que qualsevol pot ser un super heroi... així què es compra un vestit de neoprè per internet juntament amb la capa que no falti, i comença a salvar gent pel carrer... però evidentment la realitat a vegades no supera la ficció i ben aviat se'n dóna compte de que ser un superheroi és molt dolorós, més que res pels cops de puny que reps.

La pel·lícula està plena de referències als còmics més tradicionals amb el personatge principal fent de bo però també amb els “villanos”corresponents, que en aquest cas està interpretat per Mark Strong, cada vegada més prolífic, fent d'un mafiós que domina tota la ciutat, amb un fill com a aprenent que sembla que tot li surt malament.

Paral·lelament hi ha dos personatges, per a mi els més encertats de la cinta que són Hit Girl i Big Daddy, pare i filla , interpretats per una nena de 13 anys Chloë Moretz i Nicolas Cage que són el què valen realment la pena. Amb una presentació de personatges realment espectacular,estan entrenant-se i el pare dispara a la filla, coneixes els dos superherois més entretinguts de la pel·lícula. Personalment va ser el meu retrobament amb Cage, que fins ara estava perdut en la immensitat de mals productes i que semblava que ja havia tocat fons; en aquesta pel·lícula torna a ser ell i a qui ens tenia acostumats, un bon actor; i per altra banda la nena, tota una troballa a camí entre “la novia”(Uma Thurman a Kill Bill) i de Natalie Portman a Leon , El profesional!, una actriu realment inquietant que haurem de seguir.

Producte d'estiu però ben entretinguda, en aquests dies de tanta calor, si esteu avorrits i busqueu aire acondicionat i un paquet de crispetes , aneu-la a veure, que us distraureu.

Puntuació: 6/10

LA VIDA PRIVADA DE PIPPA LEE

Quan feia només un mes de la mort de Marilyn Monroe, el gran dramaturg americà Arthur Miller (el seu tercer marit) ja s'havia casat novament amb la que seria la mare de Rebecca Miller.

La vida privada de Pippa Lee és el seu quart treball com a directora, que adapta la seva pròpia novel·la, i tot i no ser un treball rodó es poden destacar diversos aspectes de la pel·lícula. La història és aparentment senzilla, ens explica la vida de Pippa Lee una dona feliçment casada amb un home trenta anys més gran que ella i de la qual sempre ha viscut a la seva ombra... sempre ha estat una bona esposa i una bona mare, és el model tradicional i perfecta de la senyora casada americana, però a mida que va passant la pel·lícula i vas coneixent com ha estat la vida de Pippa te'n dones compte de que no sembla tot allò que s'aparenta.

És evident que el que mereix una menció especial la cinta és el repartiment tan extraordinari d'actrius que hi ha. Maria Bello, fent de mare de la protagonista i que cada vegada m'agrada més, demostra en una sola escena un conjunt de interpretacions facials que ja els hi agradaria a més d'una, està fantàstica. Julianne Moore, per a mi sens dubte la millor, té molt poc paper però important, i la seva versatilitat interpretant és brutal... Winona Ryder, que ara feia temps que no veia en pantalla, (pobre amb tots els problemes personals que té) fa una mica del que deu ser en la seva vida real. També hi surt Monica Bellucci fent un petit paper una mica surrealista però agraït i Robin Wright Penn en el paper de Pippa, que per desgràcia haver de compartir pantalla amb el Keanu “cara de peix congelat” Reeves(que de llarg és el pitjor de la pel·lícula) fan que a vegades no li deixin brillar tant com es mereixeria o pot ser si... per què el seu treball és excel·lent.

Queden forats en la història i això fa que no deixa que sigui del tot rodona i és una llàstima perquè quan entres al cinema i jo especialment ho vaig fer única i exclusivament pel seu repartiment de dones , veus que el guió i la direcció no tenen la força que hauria de tenir amb el conjunt de actrius que hi surten, tot i així és de bon veure.

Puntuació: 6/10