dijous, 24 de juny del 2010

THE LAST STATION

Quan portes molts anys veient cinema una de les avantatges que tens, o pots arribar a tenir és que reconeixes quan hi ha una bona interpretació malgrat la pel·lícula no valgui gaire. Sempre s'ha dit que un actor o una actriu poden salvar una història, malgrat sigui fluixa i això passa quan el poder d'interpretació és tan gran que malgrat la pel·lícula sigui un nyap és igual el què estiguis veient, només veure'ls a ells ja és suficient perquè surtis satisfet de la sala.

No és el cas de The last station.... ni molt menys, perquè a part de ser una bona història , que t'atrapa i que vols saber què passa , el poder dels dos actors és tan magistral que eclipsen qualsevol altra cosa.

La història dels darrers dies de Leon Tolstoi és fascinant, jo he de reconèixer la meva ignorància i dir que no la coneixia, però em va atrapar: fa cinquanta anys que el genial i mediàtic escriptor està casat amb la comtessa Sofia la seva devota esposa, musa i col·laboradora... la seva història és d'amor-odi, no poden viure l'un sense l'altre però des de que el gran novel·lista ha renunciat al seu títol nobiliari, les seves propietats i a la seva obra en nom de la pobresa han desfermat l'ira de la seva esposa i estan en constant baralla que provoca un problema rere l'altra, tot viscut sota la perspectiva d'un jove deixeble de confiança de Tolstoi a qui la comtessa creu que ajudarà al seu marit a signar un nou testament que atorgarà tots els drets de la seva obra al poble rus.

Segurament no m'hauria cridat tant l'atenció si no fos per qui la interpreta, però és que Christopher Plummer (l'inoblidable capità Von Trapp de The sound of the music) i Helen Mirren estan tan espectaculars que només la seva sola presència a la pantalla, ja m'hi hauria fet anar amb els ulls tancats. Però tampoc ens podem oblidar de la resta de protagonistes, Paul Giamatti i James McAvoy posen el contrapunt als dos magistrals i veterans actors.

Qualsevol escena en que surten estan meravellosos però em vaig fixar especialment en una que ens havia recomanat Marta M.Q., la del jardí, quan hi ha una discussió entre el matrimoni i Tolstoi marxa emprenyat però la comtessa el fa tornar amb un simple canvi de música... és on es demostra que la senzillesa de la interpretació per part d'uns actors com aquests la fan immensa.

(Ja és una paradoxa que anés a veure-la el mateix cap de setmana que estrenaven The blind side , pel qual Sandra Bullock va guanyar l'Oscar el dia en que també estava nominada Helen Mirren... no faré cap comentari)

Puntuació: 7/10.... interpretacions 10/10

diumenge, 20 de juny del 2010

HO TORNEM A PROVAR???

Per tercer any consecutiu l´Stic.cat organitzen Premis Blocs Catalunya que enguany es celebraran a Mataró el proper 1 d'octubre.

I per tercer any consecutiu, Parlem una mica de cinema? Vol tornar a participar, així que ja sabeu si voleu votar només heu de clicar aquí i pitjar el botó vermell...

Moltes gràcies, com sempre!!!!

dimecres, 16 de juny del 2010

50 ANYS AMB NORMAN BATES

Hi ha fets o moments a la vida que els recordes especialment. Jo recordo perfectament (deuria tenir 12 anys), quan una companya d'escola em va explicar que la nit anterior (no entenc, encara ara com els seus pares li van deixar veure) havia vist una pel·lícula que no l'havia deixat dormir, i és que el seu final l'havia espantat tant que l'havia trasbalsat. Ella, que la tenia tan present, me la va explicar fil per randa i llavors vaig ser jo qui va quedar profundament tocada i no vaig poder dormir en una setmana. El fet de que una actriu girés una cadira on suposadament hi havia asseguda la mare de Norman Bates , i que el que es trobés fos una mòmia... quan hi penso ara i després de tants anys encara em deixa en estat de xoc.

I no ho dic en broma, les pel·lícules de Hitchcock tenen aquell aire de misteri i de suspens que , ja sigui pels moviments de càmera, ja sigui per la història, pel què explica o pel què no es veu, per la posició dels personatges o per la música, que em fan posar nerviosa, molt nerviosa. De fet, sempre he pensat i ho segueixo afirmant, que per a mi, una de les pel·lícules més terrorífiques de la història del cinema és Los pájaros, aquell so, els ocells, la pobra Tippi Hedren dins de la cabina mentre totes les gavines intenten picar-la.... el que us dic , ho escric i se'm posen els pèls de punta!!!

Però tornem a Psicosis, hi ha moltes anècdotes sobre la pel·lícula i he anat buscant-les, aquí us deixo unes quantes:

  • la Paramount es va escandalitzar quan va llegir el guió: on s'havia vist una escena d'un assassinat a una dutxa...

  • la seva primera opció va ser Cary Grant, però cobrava massa, i Hitchcock va haver de finançar la pel·lícula amb els seus diners i no el podia pagar. L'alternativa: un jove Anthony Perkins, que va dir sí sense ni llegir-se el guió.... va ser el paper pel qual se'l recordarà de per vida

  • escena de la dutxa: 48 segons i 78 plans , espectacular ... és una escena que diuen va ser ideada i rodada per Saul Bass , el que va fer els títols de crèdit, un geni

  • es va utilitzar xocolata desfeta per simular la sang de Leigh, aprofitant el meravellós blanc i negre de la cinta

  • tot una innovació el fet de matar a la seva protagonista (Janet Leigh) al principisde la història,

  • la banda sonora de Bernard Hermann és una de les més claustrofòbiques que s'han escoltat mai

  • Alfred Hitchcock surt als 4 minuts d'iniciar-se el llargmetratge

  • Hitchcock va prohibir als seus protagonistes i equip de rodatge que diguessin res de la història mentre estaven rodant

Una pel·lícula a recordar i a poder ser veure-la en pantalla gran. Jo no garanteixo veure-la al cinema... no vull tornar a passar-me una setmana sense dormir.

dimecres, 9 de juny del 2010

CANINO

Un tipus de cinema que m'interessa especialment des de fa temps és el que dirigeix Michael Haneke... cinema punyent, cru, sense cap contemplació , va directe com un cop de puny a l'estómac, no té pietat de l'espectador i no només això sinó que a més et deixa sempre amb el final obert en el qual ets tu qui has de treure les teves pròpies conclusions quan acabes de veure la pel·lícula.

Canino és d'aquest tipus de pel·lícules. El trasbals és tan fort quan acabés de veure la cinta que quan surts del cinema no reacciones fins que passa una bona estona, costa de pair.

La historia ja és estranya en el seu inici, et mostra a una família: una mare i els tres fills, ja adults, que viuen en una mansió a les afores d'una ciutat. El pare és l'únic que surt a l'exterior. Hi ha una tanca tan alta al voltant de la casa que no els permet ni sortir ni escapar-se. Estan sent educats i entrenats amb uns mètodes en què els pares creen un estil de vida rígid quasi robòtic, no hi ha cap influència de l'exterior,un vocabulari totalment diferent. Un exemple d'aquest lèxic és que quan veuen passar un avió creuen que és una joguina o que el mar és un tipus de cadira folrada de cuir.... No tenen noms però són cultes. La única persona amb nom és Christina, que treballa a la fàbrica del pare i que se li permet entrar a la casa només per satisfer les necessitats sexuals del fill. El dia que li regala una diadema a una de les filles comença el canvi...

És una pel·lícula en aparença senzilla de format però complexa en argument, pocs decorats, pocs personatges que són insensibles a qualsevol reacció, hi ha moments realment surrealistes (el ball de la filla) on demostren que no tenen sentiments ni emocions i la càmera els tracta de la mateixa manera, manca d'enquadrament de plànols, silenci (absència total de banda sonora),... no hi ha dramatisme però a la vegada el director crea tal atmosfera que et fa tancar els ulls de la pantalla perquè no vols veure el què passa...

El títol de la pel·lícula és un dels més encertats que he vist últimament però només pots entendre el seu significat si la veus.

Pel·lícula duríssima però altament recomanable, en Jordicine ja ho deia en els seu comentari, la recordarem tant com ho fem encara amb Déjame entrar.

Puntuació: 9/10

diumenge, 6 de juny del 2010

EL RIO DE JEAN RENOIR

El divendres varem fer la darrera sessió del Cine Fòrum a Mollet. Hem acabat la segona temporada i cada vegada va venint més gent. Sembla que es va consolidant, cosa que m'alegra molt!

La pel·lícula va ser El rio de Jean Renoir, jo no l'havia vist però m'havien dit que era una pel·lícula extremadament bonica. No recordo qui m'ho va dir però no és va equivocar, fins i tot puc dir que es va quedar curt.

D'una bellesa extraordinària El rio parla del final de la infantesa i el trànsit cap a la maduresa, del primer amor, de temes quotidians, de la mort , de la bellesa dels paisatges, de la diferència de cultures...en definitiva de la vida i tota la pel·lícula passa com el riu, flueix amb una delicadesa meravellosa.

D'implacable direcció , Renoir (fill del magistral pintor francès) roda a la Índia , en escenaris naturals una història amb actors majoritàriament no professionals, d'una forma gairebé documental. El què podria ser una història mediocre i fins i tot avorrida la converteix en una història nostàlgica i evocadora, com si fos un conte. El seu llenguatge cinematogràfic , el seu muntatge, amb la càmera gaire bé estàtica , es mou molt poquet, contribueixen a fer que la pel·lícula passi a poc a poc, com el riu, d'una manera calmada però amb una intensitat impressionant (recolzada per una música magistral i uns colors que et fan venir unes ganes terribles de veure aquells paisatges).

La història està narrada en primera persona per Harriet (Patricia Walters, la seva primera i única pel·lícula), una adolescent en el moment de conèixer el seu primer amor en la persona d'un soldat americà que arriba a la casa del seu veí però amb la tendresa de viure encara part de la seva infantesa, meravellosa l'escena que viu amb l'estel i el capità...

Com a curiositat, explicar que un florista reconegut de Los Angeles, Kenneth McEldowney, que tenia també agències immobiliaires va queixar-se a la seva dona llavors publicista de la Metro de la ínfima qualitat dels títols d'aquella època. La seva dona li va respondre: “si creus que ho saps fer millor, fes-ho tu mateix”. Va deixar els negocis del 1947 al 1951 per treballar en el projecte de El río. Va ser-ne el productor, la pel·lícula va estar 34 setmanes en cartell i va ser votada com una de les 10 millors pel·lícules de l'any. Li va respondre a la seva dona: “Ho he fet, t'he demostrat que tenia raó”. Ja no va produir cap altra més pel·lícula.

Puntuació: 10/10

dimecres, 2 de juny del 2010

SOUL KITCHEN

Després de dues cintes duríssimes com Al otro lado i Contra la pared.. pel·lícules de difícil visió, ho reconec, i que són difícils d'oblidar, sobre tot la primera amb una impressionant Hanna Schygulla , dos drames socials i generacionals on les emociones són intenses pels personatges , per la història i que el director turc-alemany Fatih Akin et fan viure intensament ara ens descobreix la seva vis més còmica amb una comèdia d'allò més divertida sense deixar el rerefons social que ja mostrava en les altres dues.

Soul Kitchen és la història de Zinos , propietari d'una espècie de restaurant on no pot ni subsistir del que guanya, a més la seva vida és un autèntic fracàs, la seva xicota el deixa, el seu germà està a punt de sortir de la presó i li va a demanar feina, canviant el rentavaixelles de la cuina es destrossa l'esquena.. en fi, és un pupes.

Però quan sembla que les coses li canvien gràcies al nou cuiner que li arriba: un personatge antisocial i amb una obsessió pels ganivets...la història no pot anar a pitjor.

La pel·lícula no és rodona, ni molt menys però estàs en un permanent somriure a la boca i fins i tot hi ha moments en què rius amb ganes. A la història potser li sobre una mica de metratge però té una bona estructura i un bon ritme d'acció en la que no perds mai el fil de la història i sempre estàs pendent de que més li pot passar al pobre noi!!!

En fi, és una cinta que si la podeu recuperar, val la pena i els que ja heu vist les anteriors pel·lícules d'Akin, veureu que el canvi de registre és força impactant.... demostra que aquest director europeu és un clar exemple a seguir.

Puntació: 7.5 /10