EL ESCRITOR

Sempre surts satisfet del cinema quan veus una bona pel·lícula, si està ben dirigida i si el que t'expliquen t'interessa. Havia escoltat bones crítiques de la nova pel·lícula de Roman Polanski (fa molt poc que he vist per primera vegada,Repulsión, i em va impactar força) i em vaig decidir a anar-la a veure.

No em va decepcionar en absolut, bon guió, bones interpretacions, una música que t'enganxa i amb un ritme que va creixent i que et va posant cada vegada més nerviosa i una direcció tan acurada que fa que la cinta et recordi constantment al més pur estil cinema clàssic.

La història està basada en una novel·la de Robert Harris, en la qual un escriptor que escriu biografies, és contractat per acabar les memòries del ex-primer ministre anglès Adam Lang (les males llengües diuen que basada en la figura de Toni Blair). El seu agent li assegura que està davant de la oportunitat de la seva vida. Però el projecte no va sortint com ell s'ho espera i a mesura que va indagant més sobre la vida del ministre més problemes va tenint, entre d'altres que el seu predecessor va morir en estranyes circumstàncies.

El ritme que va marcant Polanski en aquest thriller és lent i en comptagotes però necessari per anar creant una atmosfera angoixant, que no saps què passa i que ho vas descobrint a mida que ho descobreix el pobre escriptor que poc a poc es va trobant en una trama complexa i de la qual no sap con sortir-se'n.

Els actors estan més que correctes, Ewan McGregor, que porta tot el pes de la pel·lícula, està molt convincent, Pierce Brosnan, fent d' ex- primer ministre, Kim Catrall, al més pur estil rossa Hitchcock i una estupenda Olivia Williams (que fa poc hem vist a An education) en un paper que costarà d'oblidar. James Belushi i un meravellós Elli Wallace tenen un petit paper dins la trama.

Polanski fa un clar homenatge a Hitchcock amb una barreja de pel·lícules com el personatge de James Stewart a El hombre que sabia demasiado o més clarament el personatge de Cary Grant a Con la muerte en los talones, sobre tot en aquesta casa de la platja on passa gran part de la pel·lícula i que em va recorda terriblement a la casa de James Mason.

Sobre tot fixeu-vos bé en l'inici i el final de la cinta... impactants!!!

Puntuació: 8.5

DOS ANIVERSARIS BEN DIFERENTS

Tinc una amiga, la Ruth, que sempre ha estat una enamorada del cinema japonès, bé, del cinema asiàtic en general. Jo era una completa desconeguda d'aquest cinema. Però vaig aprendre a conèixe'l amb ella. Directors com Ozu, Mizoguchi, Imamura, Naruse, o el més recent Kitano, van obrir en mi tot un món de possibilitats fins ara inexplorables. Però sobre tot el mestre Akira Kurosawa em va fer descobrir un tipus de cinema en majúscules. Ahir hauria fet 100 anys.

Jo crec que pràcticament tot el que li he vist són obres mestres, direcció magistral, personatges compromesos, uns blancs i negres preciosos que fan de les seves imatges una llum poc vista en cinema, grans espais (era un gran admirador del cinema de John Ford), la majestuositat de la posada en escena d'algunes de les seves pel·lícules i unes històries que et fan entendre una mica més la història nipona...em quedaria sobretot amb les històries de samurais i amb el seu actor més important Toshiro Mifune.

Durant una època em vaig empapar del cinema de Kurosawa i vaig veure: El ángel ebrio, Ikiru, Los siete samurais (de la qual després en van fer Los sietes magníficos), Trono de sangre, La fortaleza escondida, Yojimbo, Sanjuro, Kagemusha... (em falten Dersu Uzala i Ran... que aviat hi posaré remei perquè les tinc a casa!!). Però hi ha dues cintes que particularment em van impactar més: Los bajos fondos (cinta que vaig veure en l'excel·lent Festival de cinema asiàtic que feien a Mollet ) i Rashomon que he pogut recuperar en el cinefòrum fa molt poc!

Un director a descobrir i a revisar!

Per altra banda, ahir també celebrava anys Catherine Keener , una d'aquelles actrius de la que li desconeixem el nom quan la veiem en pantalla però que quan acaba la pel·lícula sempre creiem que és l'actriu que ens ha agradat més...

Keener sempre ha estat la musa del cinema independent americà , ha treballat amb directors com Tom DiCillo, Spike Jonze, Steven Soderbergh o Neil LaBute, tot i que ha anat fent alguna inclusió en el cinema més comercial.

És d'aquelles actrius tot terreny, que és igual el què faci per què sempre et convencerà, pot fer de dona amb una personalitat forta i a la següent fer un paper ingenu o extravagant. En el drama fer-te plorar o en comèdia plorar però de riure. La seva carismàtica presència sempre impressiona.

Ha participat en cintes independents com: Vivir rodando, Caja de luz de luna, Amigos y vecinos, o en títols més comercials com: Una rubia muy dudosa, Un romance muy peligroso, La intérprete, Asesinato en 8 mm, An american crime (que estava espectacular) o Truman Capote...

Ara jo, sense cap mena de dubte, em quedo amb dos grans papers, a la recent Donde viven los monstruos i sobretot a Como ser John Malkovich, estava tremenda!

Aquesta sí que és una actriu a reivindicar!!!!

FEDERICO FELLINI I EL CIRC DE LES IL.LUSIONS

Des del 17 de febrer fins el 13 de juny al Caixa Fòrum de Barcelona fan l'exposició dedicada a Federico Fellini: El circ de les il·lusions.

Jo ja hi he anat, però hi tornaré per passar-m'hi més estona i per poder parar-me en detalls que una primera vegada sempre et perds, és una exposició que només es centra en les imatges, i explora l'univers fellinià, inclou més de quatre-centes obres i presenta moltes de les obsessions de Fellini i quines són les seves fons d'inspiració com a matèria del seu profund procés creatiu. En una paraula: imatge; ja sigui dibuixada o en moviment...

Aprofito de fer aquest comentari perquè ja feia dies que el volia fer-ho però amb els Oscars, i que encara tinc moltes pel·lícules a comentar, encara no ho havia fet. I és que ara mateix acabo de revisar Las noches de Cabiria. Una autèntica meravella. No la recordava, l'havia vist de petita... en ella es mostren moltes de les obsessions de Fellini, (i que es poden veure en l'exposició).

Cabiria, (interpretada magistralment per Giuletta Masina, única protagonista de la història) és prostituta i exerceix en els barris més pobres d'una Roma en constant evolució i plena de problemes socials, i somia en trobar l'amor verdader que l'aparti del carrer. La seva bondat i una certa ingenuïtat la converteixen en una víctima constant d'homes que s'aprofiten d'ella, que la roben i que la peguen. Però Cabiria és positiva per naturalesa i sempre té esperança. Sembla que tot canviarà quan coneix a un comptable que vol casar-se amb ella.

Fellini ens proporciona una obra magistralment dirigida, amb unes imatges tendres però a la vegada dures, sobre tot aquella mirada final de Masina , (foto de dalt) amb una llàgrima estil arlequí, demostrant que se'n riu del personatge però que se l'estima profundament; i amb una banda sonora de Nino Rota espectacular.

Masina, interpreta a un personatge tendre i ingenu, que ja en les primeres seqüències de la pel·lícula t'enamora, somrius amb ella, vibres amb ella i pateixes amb ella.... l'expressivitat de la seva cara , la manera de moure el cos, la gràcia dels seus moviments, fan que la seva evolució del personatge sigui insuperable!

Quina sort he tingut avui de poder-la recuperar!

EL CONCIERTO

A vegades vas al cinema sense saber que vas a veure i surts amb la grata sorpresa de trobar-te amb una història que t'ha arribat a provocar emocions que inicialment no t'esperaves, ja és cert, allò que diuen que més val anar al cinema sense saber de què va la història, que és millor que no t'expliquin de què va i que siguis tu mateixa qui en treguis conclusions.

El concierto, era un títol que no em cridava especialment l'atenció. Només hi havia una cosa que si que em va fer decidir d'anar-la a veure: Mélanie Laurent, l'actriu que m'havia impactat a Malditos bastardos, de mirada captivadora i de immensa presencia en la cinta de Tarantino.

Radu Mihaileanu, ja em va sorprendre en El tren de la vida, aquella tràgicomèdia sobre l'holocaust jueu, ara torna amb una història de format similar, encara que no té res a veure. Un famós i virtuós director d'orquestra que per culpa del règim comunista ara neteja el Teatre Bolshoi on anys enrera havia estat el director de la famosa orquestra. La seva negativa de deixar trair als seus músics jueus va fer que ho perdés tot. Un dia netejant el despatx del director, llegeix una invitació per què l'orquestra faci un concert a París. Decidit a venjar-se, Andrei, reuneix als seus antics companys per tornar a fer el concert!!

És una pel·lícula plena de tòpics, la nova màfia russa, els nous rics, els gitanos que sempre van junts, en alguns moments em va recordar molt al cinema de Kusturica, els francesos que se'n volen aprofitar... però malgrat tot això la història és molt agradable de veure.

Molt interessant com el director ens resol la història, sobre tot entre els dos personatges principals, la del director i la violinista, interpretada per Laurent, però malgrat les pegues que es puguin trobar a la pel·lícula , només per veure els darrers vint minuts, quan es produeix el clímax final , la cinta val molt la pena de veure.

El concierto, és d'aquelles pel·lícules que malgrat haver plorat en els darrers instants de la història, que és molt emotiva (que no sensiblera!!), surts amb un somriure d'orella a orella.

No us la perdeu, estarà poc en cartellera!

Puntuació: 8/10

SHUTTER ISLAND

Martin Scorsese és un gran director, probablement està dins de la llista dels cinc millors directors que hi ha actualment, o això és el què penso jo... serà que m'agrada molt. És un director atrevit, ha fet de tot, segurament se'l coneixerà més per les seves pel·lícules de gàngsters però per a mi la pel·lícula que més m'agrada és sense cap mena de dubte La edad de la inocencia. Ara dins de la seva llarga filmografia s'atreveix amb el thriller psicològic, Shutter island.

Amb un clar homenatge a les pel·lícules clàssiques dels anys 50, Scorsese ens endinsa a la illa que porta el nom de la pel·lícula a través de dos personatges , agents federals, que arriben per resoldre una estranya desaparició d'una malalta mental que estava reclosa al psiquiàtric d'alta seguretat que hi ha en aquest indret. Amb la clara fórmula de que tu com a espectador saps tant com el personatge principal, interpretat per un més que correcte Leonardo DiCaprio, el guió va fent uns girs inesperats a la història que fan que visquis amb angoixa el que va visquen el propi personatge.

Però la cinta no acaba d'enganxar, en alguns moments perd l'interès i costa de tornar a trobar el fil, penso que hi ha alguns dels personatges força desaprofitats, sobretot els dels grans Max Von Sydow o Patricia Clarkson, que podrien haver donat molt més de si.

No explicaré més coses de l'argument per què hi ha sorpresa final, que jo ja vaig intuir i malgrat que potser hi ha parts coixes, és evident que és una pel·lícula que s'ha de veure perquè és un Scorsese i com a tal la factura tècnica i de direcció és impacable. Com sempre ha tornat a treballar amb el seu equip habitual encapçalada per la seva muntadora de tota la vida Thelma Shoonmaker.

Estic força d'acord amb la crítica que també en fa lallanternamàgica que com sempre fa molt millor l'anàlisi tècnic de les pel·lícules que no pas jo , així que us animo a que la llegiu.

Puntuació: 7/10

CORAZÓN REBELDE

Molts fills i filles o parents d'una mateixa nissaga familiar han seguit els passos del progenitor. Nissagues com els Douglas (Kirk- Michael), els Bardem (Pilar-Javier),els Huston (Walter-John-Angelica), els Coppola (Francis-Sofia-Nicolas Cage);els Sheen (Martin- Charlie),els Fonda (Henry- Peter-Jane),les Redgrave (Vanessa- Natasha),els Barrymore (John- Drew), les Garland (Judy-Liza) són clars exemples. Jo sempre he pensat que ara per ara, només hi ha dos noms que dins d'una nissaga familiar el fill/a ha superat al progenitor en el món del cinema, no sé si estareu d'acord amb mi però són Adriana Ozores , que de llarg és la millor de la seva nissaga i Jeff Bridges que també supera amb escreix al seu germà Beau i al seu pare Lloyd.

Dilluns passat va guanyar el seu merescut Oscar després de quatre nominacions per un paper que probablement estava destinat a l'estatueta fos qui fos el qui l'interpretés. Però va ser en Jeff Bridges, i n'estic convençuda, un cop vista la cinta, que ningú l'hauria interpretat com ell.

Als americans els encanta les històries de losers, (de perdedors), i si a més són cantants de country millor... Crazy heart és una pel·lícula molt americana , però al llarg dels dies, i després de tenir-la al cap i pensar, he anat assaborint el personatge d'en Bridges, i és que realment el borda.

La història és ben senzilla: un vell cantant de country que posseeix el meravellós do d'escriure lletres per a precioses cançons però que ara està pràcticament acabat per la beguda i per els deutes, s'ha de dedicar a passejar pel país i cantar en tuguris de mal mort per poder subsistir, mentre que el seu aprenent , interpretat per Collin Farrell, és famós gràcies a ell. Fins que en un d'aquests pobles al mig de l'Amèrica més profunda, s'enamora d'una noia molt més jove que ell (una més que correcte Maggie Gyllenhall) el dia que li va a fer una entrevista pel diari del poble. Crec que Bridges és va inspirar amb Kris Kristofferson, no m'estranya, per què a mi em va recordar molt a Ha nacido una estrella.

Que té d'especial la pel·lícula? Sense cap mena de dubte la tendresa en que Bridges tracta al seu personatge, malgrat que en algunes vegades l'estamparies a la paret, hi ha moments tan entranyables com quan va a pescar amb Robert Duvall (la millor escena de la cinta) o la de Gyllenhall dient que la seva habitació ja no podrà tornar a ser la mateixa després de que Blake hagi creat una cançó, que fan que encara que sigui una història molt americana només per veure'l amb ell , ja s'ho val.

A part de l'Oscar de Bridges , va guanyar també la millor cançó, The weary kind, que ara mateix estic escoltant i que em fa posar la pell de gallina... és preciosa, el country més profund.

Puntuació: 7/10

LOS HOMBRES QUE MIRABAN FIJAMENTE A LAS CABRAS

A vegades ets molt conscient de què, quan vas al cinema, allò que vas a veure ja saps que serà una enredada. Però tot i sent conscient i vas...

Per què?? hi ha molts motius, sovint el meu és els actors o actrius que surten, hi ha noms que només pel fet de que surtin ja em fan anar al cinema i veure'ls. Si a més és un conjunt d'actors potents , tinc motius addicionals.

Aquest és el cas de Los hombres que miraban fijamente a las cabras. A part del títol és clar i el cartell que anuncia la pel·lícula. Però no em podia negar a veure la cinta sortint en George Clooney, Ewan McGregor, Jeff Bridges i un força desaparegut Kevin Spacey.

La pel·lícula.... no té cap interès, és avorrida i si m'apreteu ni tan sols hi ha guió... perquè qui es creu que un grup de l'exèrcit està especialment entrenat per a utilitzar poders paranormals com a armes secretes?, i que el poder d'en Clooney és matar a les cabres mirant-les als ulls....

Tot i està basada en una novel·la de Jon Ronson, el debutant actor a la direcció Grant Heslov, desaprofita una perfecta ocasió per a fer una pel·lícula divertida amb un conjunt d'excel·lents actors.

Ara això sí, té un parell de gags molt divertits (la pobra cabra), i un moment de guió molt bo, quan McGregor pregunta qui és el Jedi perquè no sap qui és... o el moment final quan es droguen tots.

McGregor, és el periodista que es trobar amb tot el sarau, Clooney, divertit com mai, però potser una mica histriònic, Jeff Bridges, recent flamant guanyador de l'Oscar, es troba com a peix a l'aigua fent de hippy seudomilitar, i Kevin Spacey, que ja se li nota com li passen els anys, fent de dolent que podria haver-s'hi abonat una mica més.

De totes maneres, es nota que durant el rodatge s'ho deuen haver passat d'allò més bé perquè malgrat tot, la química entre els quatre actors és evident!

Puntuació: 5/10 (aprovadet pels pèls i pels actors)

QUINA NIT!!

Quina nit!!!! Després de gairebé quatre hores de cerimònia pesada i avorrida ...les sorpreses han vingut més aviat al final... per què entre les que esperàvem que passessin i les que no han passat ens hem trobat en moment realment sorprenents!!!

Comencem...

Des del primer moment la gala ja es veia que seria sosa, amb una il·luminació que no et deixava veure gaire, tot i el ball inicial, han aixafat el mínim glamour que hi havia els dos presentadors de la nit: Alec Baldwin i Steve Martin que no han arribat ni a la sola de la sabata del Hugh Jackman.

Pe ha entregat el premi al primer cantat de la nit (però ben merescut!) Christopher Waltz, ella després no el guanyaria!!!!

En fi no us explicaré tots els premis... ja hi han millions de llistes circulant avui!! Només explicar diferents moments de la nit!!

• Sigourney Weaver: impactant i preciosa... una gran senyora

• les continues referències a Meryl Streep i la seves enèsimes nominacions... fantàstic el discurs de Tucci, es nota que s'estimen...

• precioses Julianne Moore i Kate Winslet

• el fracàs d´Avatar.... al final m'han donat la raó... només ha guanyat els premis tècnics... com podia guanyar a la millor pel·lícula???

• la carona de pena de Colin Firth quan li han donat l'Oscar a Bridges que ha recordat als pares...

• els dos Oscars per Up, animació i bso....

• la presentació de les pel.lícules d'animació .. genials!!! sobre tot el gos d'Up

• la presentació del maquillatge de Ben Stiller fen d'avatar

• pitjor moment: cinc segons de càmera per la gran Laureen Bacall ... ningú l'ha recordat com la gran actriu què és???? i han dedicat 10 minuts a Hugues!!!!!

• i el moment de fenomen paranormal!!!! que Sandra Bullock guanyi l'Oscar.... jo em pensava que aquí donarien la sorpresa!!!

• millors tres grans moments:

  • El secreto de sus ojos, la pel·lícula argentina que ha recollit el premi de mans d'Almodòvar.... què previsible per altra banda però sorpresa al cap i a la fi!!!

  • Barbra Streisand donant-li el premi a Kathryn Bigelow.. la primera dona directora que guanya un Oscar!!! i quin millor dia que avui no???

  • la meva Michelle... què guapa!!! desfent-se en elogis cap a Jeff Bridges....

    Si em deixo alguna cosa , digueu-me-la!!!!

PER CERT JA TINC LA GUANYADORA DEL PASTÍS DE XOCOLATA.

JA HE DESCANSAT UNA MICA TOT I L'EMOCIÓ DE LA NEVADA I DEL PAÍS COL.LAPSAT!!!

La guanyadora és la meva amiga Maria que ha sigut intel.ligent i no ha fet la travessa amb el cor, com he fet jo!!!, sinó amb el cap, jajaja!!!

Gràcies a tothom per haver participat!

TONIGHT (AQUESTA NIT)

No sé per què m'ha vingut a la memòria el tonight de West Side Story ara mateix!! Una extraordinària banda sonora, per altra banda!!! No sé quina guanyarà aquesta nit, però de ben segur que no és tan bona com la de Leonard Bernstein.

En fi, ja queden poques hores, i tinc la impressió de que aquest any poden passar dues coses: o que guanyin les que estan a totes les travesses, Avatars i tierras hostiles o que sigui una altra nit negra: Freeman, Sidibe, Mo'nique.... o ambdues coses... però del que si que estic convençuda és que aquest any no serà tan lluïda com la del any passat... perquè no es pot comparar en Hugh Jackman amb Martin i Baldwin!!!!

Queden poques hores per poder votar a la travessa, la treuré cap a les 12 de la nit de blog així que... si us animeu ja sabeu!!!!!!

EN TIERRA HOSTIL

Segurament seré la única persona en aquesta banda de la terra a qui no li haurà agradat En tierra hostil. O no l'hauré entès. Per què està arrasant per allà on va i s'està emportant molts premis, i probablement serà una de les triomfadores de la nit dels Oscars.

Però a mi, no em va agradar!

No em fico amb la direcció de Bigelow, la veritat és que la cinta té un ritme trepidant i no decau en cap moment però la història d'aquest artificier americà addicte a desactivar bombes, que voleu que us digui a mi no em va dir res.

He llegit moltes crítiques, de companys blocaires i d'experts crítics de cinema però serà que a mi les històries de guerra no m'interessen, malgrat que aquesta no es fixa en el conflicte bèl·lic pròpiament dit sinó en el conflicte personal d'aquest militar que la seva única obsessió és desactivar bombes...

Potser m'hauria d'haver fixa't més en el caràcter narratiu de la història, en el conflicte personal del personatge central, o en les escenes d'acció i de la tensió que provoquen... o potser en els dos “cameos” de Guy Pearce i Ralph Fiennes...

Sort que el cinema és subjectiu i aquesta és la seva grandesa, cintes que poden entusiasmar a algú poden avorrir al del costat.

Per cert, si algú pot explicar-me la grandesa d'aquesta pel·lícula que m'ho digui... però que Jeremy Renner estigui competint amb Colin Firth això ... no hi ha qui ho entengui!

A veure que passa el diumenge.

Puntuació: 5/10