POSTALES DESDE EL FILO

Acabo de recuperar Postales desde el filo, intens però fallit drama de Mike Nichols sobre la novel·la escrita per Carrie Fisher... si, si , la princesa Leia de La Guerra de las galaxias, que va escriure sobre la seva relació amb la seva mare, l'estupenda Debbie Reynolds. La Kathy de Cantando bajo la lluvia, està encara en actiu, una de les últimes aparicions In & Out fent de mare de Kevin Kline.

Ningú posa en dubte que Shirley MacLaine és una actriu de caràcter, sempre ho ha sigut i ara per ara segueix sent una de les grans, per això encara m'ha sobtat més (agradablement) tornar-la a veure amb un paper similar al que ja feia a La fuerza del cariño amb Debra Winger (una altra de les meves debilitats). Aquí fa de Debbie Reynolds, (errada meva, que no ho recordava!!!) fent de la mare de Carrie, interpretada per Meryl Streep!!!!

La pel·lícula, ja ho he dit abans no té cap interès, entre altres coses perquè el què explica Carrie Fisher ho han passat la majoria dels fills/actors de grans celebritats de Hollywood (i si no que preguntin a la filla de Joan Crawford, de Bette Davis, de Lana Turner o tants d'altres!) i no explica res de nou.

L'interès de la pel·lícula recau en veure a la parella protagonista ,un duel interpretatiu de titans entre MacLaine i Streep on en totes les seqüències en què surten elles dues (massa poques per al meu gust) fan pujar el nivell de la cinta al màxim nivell. La pel·lícula és totalment plana tot i que cal dir que el final amb la descàrrega d'adrenalina de la Streep cantant la cançó country millora una mica.

M'ha agradat recuperar-la, entre d'altres coses perquè ara per ara, cada vegada que veig i recupero una pel·lícula de la Streep em consolida més la meva teoria de que és una de les millors actrius de tots els temps (sinó la que més) i si a més està acompanyada d'excel·lents actors com Gene Hackman, Dennis Quaid, Richard Dreyfus i Annette Benning, que està molt joveneta, encara més.

Però repeteixo, Nicholls hauria pogut exprimir molt més el duel entre les dues actrius, com ja va fer James L. Brooks a La fuerza del cariño.

En fi, si un dia la passen per la televisió , esteu a casa avorrits i estirats al sofà amb la manteta, veieu-la , passa bé.

CELDA 211

Malamadre serà un d'aquells personatges que es recordaran durant molt de temps, i és que el treball que fa Luis Tosar és implacable.

Tosar és un d'aquells actors camaleònics que sembla que sorgeixin del no-res i que amb una trajectòria professional molt interessant , arriba un moment en que es troben en un paper que segur serà recordat de per vida i això que ja quan va fer de marit de Laia Marull a Te doy mis ojos ja estava increïble.

Celda 211 té una bona construcció de guió. L'inici és molt interessant i he de reconèixer que enganxa tota la trama de la pel·lícula i això que és un tema que a mi no m'agrada gaire, el tema de presons. Suposo que com jo , heu pensat sobretot en Brubaker , la pel·lícula protagonitzada per Robert Redford. En aquesta cinta, un jove funcionari de presons, un correcte Alberto Ammann, decideix un dia abans d'incorporar-se al lloc de treball anar a la presó per veure com és i allà es trobarà immers en un motí que lidera Malamadre, un dels presos més perillosos. Els seus companys no el poden treure d'allà i haurà de convertir-se en un d'ells.

Daniel Monzón és un tipus curiós. Jo el recordo fa molts anys com a crític de cinema, i era de lo més pedant que havia sentit mai, és cert que entén de cinema, i molt, però em posava molt nerviosa quan el sentia parlar. Quan vaig descobrir que es passava a la direcció amb El corazón del guerrero amb Joel Joan (un altre dels meus actors preferits... sarcasme!), vaig pensar que hauria d'aguantar les crítiques dels crítics i estaria bé saber com ho encaixaria...

La seva filmografia, amb només quatre pel·lícules, ha demostrat ser un correcte director que m'ha sorprès, sobretot amb aquesta última cinta.

Però tornem a la pel·lícula i més concretament als personatges. Tots estan molt bé, sobretot en Tosar, però també hauríem de recordar la presència d'un Antonio Resines que fa tal paper que si te'l trobessis de cara li donaries un bon cop de puny, i Marta Etura que no tenint un extens paper el seu personatge és el desencadenant del final de la pel·lícula.

Celda 211 és una pel·lícula que està per sobre de la mitjana de les que tenim actualment en cartellera, una bona història, una bona direcció i una bona interpretació fan que decideixis finalment anar-la a veure.

Puntuació: 8/10

LAUREN BACALL REP L'OSCAR HONORÍFIC

Comencem el camí cap als Oscar 2010...

I va ser el passat dissabte, en un sopar que podríem dir informal, tenint en compte el show que monten quan fan la cerimònia central, que aquest proper any es celebrarà el 7 de març.

El sopar “informal” va celebrar-se per retre homenatge a tres personalitats de la indústria cinematogràfica que se'ls hi va concedir el premi honorífic per tota una carrera.

Potser per alguns és l'Oscar de l'oblit o de consolació, aquell que es dóna als membres del món del cinema que no l'han rebut quan potser se'l mereixien. En tot cas recordem que ni Fritz Lang, Krzysztof Kieslowsky, Andreri Tarkovsky, Vittorio de Sica, François Truffaut, Peter Sellers, Barbara Stanwick, Tony Curtis, Rock Hudson, Vincent Price, Lon Chaney,Gene Tierney i me'n deixo a uns quants més no l'han rebut mai... en canvi Orson Welles, Alfred Hitchcock, Cary Grant, Federico Fellini, Charles Chaplin si que va rebre un d'honorífic.

Aquest passat dissabte dia 15, el van rebre: el director de fotografia Gordon Willis, que ha treballat amb Allen, Coppola o Pakula; al gran productor de sèrie B, Roger Corman i el tercer entregat per Angelica Huston que li va donar a una més que emocionada Lauren Bacall.

Us deixo les seves paraules perquè són prou divertides: “Als 19 anys vaig ser escollida per Howard Hawks per treballar en una pel·lícula en que hi treballava un home anomenat Humphrey Bogart. No em vaig entusiasmar gaire quan ho vaig saber. Vaig pensar: aquests dos junts?Déu, això no és per a mi. Llavors Hawks em va dir: Bé, potser és Cary Grant i llavors vaig pensar: Uau!! això canvia les coses. Però va acabant ser en Bogart i aquesta va ser la meva gran sort; per què no només era un gran actor, sinó que també era un home extraordinari. Ell em va canviar la vida.”

KATYN

Diuen que el temps ho cura tot, però no sempre és veritat. I aquesta pel·lícula és un clar exemple de que a vegades el temps encara pot fer més mal.

Katyn és la esgarrifadora història de la massacre comesa al bosc de Katyn, l'execució en massa, d'entre 15.000 i 22.000 militars polacs, molts d'ells oficials i presoners de guerra per part de l'exèrcit rus durant la primavera del 1940 a la Segona Guerra Mundial.

La descoberta de les foses comuns per part de l'exèrcit alemany va comportar una ruptura de les relacions entre els governs polac i rus i la massacre va ser utilitzada pels nazis per culpabilitzar al govern de Stalin.

No va ser fins als anys 90, (mig segle després!!!) que l'estat rus va reconèixer el fet.

Andrzej Wajda, un dels més importants i interessants directors de Polònia, ens recorda ara aquest fet, amb una cinta que va estar nominada als Oscars de l'any passat i on ens demostra amb el seu bon ofici no només el record d'un fet impactant com a part de la història del seu país sinó també com a part de la seva pròpia història, el seu pare va ser un dels oficials assassinats.

Amb una sòbria direcció, amb uns personatges molt continguts i unes més que correctes interpretacions, sense caure mai en el dramatisme, amb més d'unes seqüències que et fan glaçar la sang i escenes molt brillants que freguen el documental, el director arribar a un final, que malgrat ser conegut... o més aviat molt desconegut fins fa molt poc, ens faci reaccionar com si ens haguessin acabat de donar un cop de puny a l'estómac.

Com diu el meu amic blocaire jordicine, i recullo les seves paraules amb el seu permís: “ Un final, per a mi, dels més durs de la història. Crec que s'ha de veure només per què sigui per rebre una interessant classe d'història”. I estic totalment d'acord!.

Puntuació: 8/10

SIEMPRE A TU LADO

Lasse Hallström ens té acostumats a una de freda i a una de calenta.

No és un director especialment interessant per a mi, però reconec que algunes de les seves pel·lícules m'han agradat força.

Querido intruso , la vaig trobar una comèdia deliciosa, impactant l'estrena de Leonardo Di Caprio a ¿A quién ama Gilbert Grape?, una més que interessant Atando cabos i tant Las normas de la casa de la sidra (amb un merescudíssim Oscar per Michael Caine) com Chocolat, em van semblar propostes molt bones.

Crec que va relliscar amb Algo de que hablar (malgrat una meravellosa Kyra Sedwick, que es menjava a la Roberts) o La gran estafa que em semblaven guions molt interessants però que no estaven gens ben resolts.

Ara amb aquesta empalagosa i nyonya història , en què torna a repetir amb Richard Gere, l'ha ben pifiat. I és que la direcció de la pel·lícula no s'aguanta per enlloc i això que la història, basada en un fet real , prometia molt!.

Ja sabeu que no puc evitar no veure una pel·lícula on surt un animaló, especialment un gos, i jo tota il·lusionada vaig anar al cinema a veure la història real de Hachiko un gos japonès de la raça Akita, una raça distingida i senyorial, que va viure als anys 20 i que quan el seu amo va morir , ell anava a esperar-lo a l'estació cada dia...el va sobreviure més de 10 anys. Com a recompensa a la seva fidelitat , aquest gos té un monument davant on esperava al seu amo a la ciutat japonesa.

La pel·lícula és un cant a l'amistat i a la fidelitat que els gossos tenen envers als seus amos, i en aquest sentit la cinta està bé, de fet el millor és el gos!!, perquè tant en Gere com la Joan Allen, que fa de la seva dona estan patètics.

Hallström es recrea en certes seqüències que es podria estalviar i deixa que la llàgrima fàcil sigui el fil conductor de la pel·lícula i això és quelcom que no aguanto dels directors, és poden explicar històries sensibles sense haver de fer plorar a l'espectador.

En fi, només pels qui us agraden els gossos, aquest és una monada!, i us la recomano que la veieu a casa, ben tapadets amb una manteta quan surti en dvd, ara no us gasteu els diners!

Puntuació: 3/10 i pel gos!!!

LA GENIALITAT D'UN GENI

Acabo d'arribar de Can Rajoler, un centre cívic de Parets una població propera a la meva.

Acabo de veure, una projecció de cinema com la dels vells temps. Cinema mut amb música en directe. Simplement una meravella per a qualsevol cinèfil amb unes ganes tremendes de veure bon cinema i escoltar bona música.

Una banda sonora composta especialment per a la pel·lícula, El maquinista de la general, per Guerassim Voronkov i interpretada pel grup Shine, especialitzada en hot jazz i swing. Un espectacle únic, elegant i ple de ritme que ha fet gaudir a tota l'audiència.

I què podríem dir de la pel·lícula? La història ben senzilla, Johnnie (Keaton) és rebutjat per allistar-se a la guerra de successió perquè creuen que servirà millor fent de maquinista. Enamorat d'Annabel, ella el rebutja per no ser un soldat i decideix marxar. Un any després quan la xicota és segrestada pels ianquis, en Johnnie treu tot el seu valor per salvar-la.

És una de les millors pel·lícules del cinema mut, amb un ritme trepidant ple de travellings, on Buster Keaton dirigeix una història plena d'humor i de situacions divertides, entre cabrioles i equilibris. Amb una meravellosa fotografia i una planificació de guió a on no hi falta cap detall, aconsegueix crear una història plena d'emoció i de poesia.

El que he dit al principi tot una petit luxe per als qui ens agrada el bon cinema!

JIM JARMUSCH I/O TERRY GILLIAN

Són dos directors ben diferents però amb peculiaritats similars. La més significativa és que tots dos no són comercials, tenen un públic molt específic, i tant en Gillian com en Jarmusch sinó entres en el seu món ,reconec que a vegades costa de digerir.

Però anem per parts per què he vist les darreres pel·lícules d'ambdós i les dues amb el seu estil diferent, me'n agradat força.

LOS LÍMITES DEL CONTROL

Aquesta pel·lícula està ambientada en espectaculars i variats paisatges de l'Espanya actual, alguns són urbans i d'altres són paisatges desèrtics, i ens explica la història d'un misteriós personatge que va fent el viatge completament sol però que al llarg del camí anirà trobant a d'altres tan peculiars com ell. Anirà fent activitats totalment fora de la llei i amb un objectiu final que no descobrirà a ningú.

Jarmusch, que és un director a tenir molt en compte, demostra una vegada més una història estranya i hipnòtica i molt suggerent plena de personatges ambigus, com en totes les seves pel·lícules. La pel·lícula té un casting excepcional i molt variat: John Hurt, Bill Murray, Tilda Swinton,Hiam Abbas, Gabriel Garcia Bernal i Luis Tosar que acompanyen a un inquietant Isaach De Bankolé.

Puntuació: 7/10

EL IMAGINARIO DEL DOCTOR PARNASSUS

Terry Gilliam, t'ha d'agradar. Sinó, és un autor que pot carregar massa, el seu potencial imaginatiu és tan brutal que només es pot comparar amb el de Tim Burton, salvant totes les distàncies, és clar!.

A mi m'agrada i el poder de les seves imatges et fan entrar i et captiven de tal manera que durant una estona te'n oblides de tot. El imaginario del doctor Parnassus té a més el “morbo” de veure la última i inacabada actuació de Heath Ledger, que va morir sense poder donar el toc final al personatge de Tony, però que Gillian ha sabut resoldre molt bé amb tres amics de l'actor, Johnny Depp, Collin Farrell i Jude Law.

La pel·lícula, situada a la època actual ,ens explica la història d'un mag que té un show itinerant on el públic té la irresistible oportunitat d'escollir entre la llum o la tristesa de les seves pròpies emocions i tristeses.

És evident que el reclam de la cinta és en Ledger però no podem deixar de banda que el protagonista principal, el doctor, està protagonitzat però un fantàstic Christopher Plummer, l'inoblidable pare Von Trapp de Sonrisas y lágrimas.

Tot un espectacle visual que si voleu veure no ho deixeu de fer a la sala gran perquè a la televisió perdrà molt.

Puntuació:6.5/10

JULIE Y JULIA

Ja ho deia en John Malkovich a Les amistats perilloses, quan trenca definitivament amb la Michelle, “No ho puc evitar!” i li repeteix insistentment fins que ella es posa a plorar incrèdula.

Jo estic igual!!! No ho puc evitar !!! i és que aquesta dona és la meva debilitat i ja sé que no puc ser objectiva però és que és superior a mi!!!.

A cada paper que fa es supera i cada vegada em té més als seus peus, i no em fa vergonya dir-ho ... i és que Meryl Streep és la millor actriu de tots els temps!!!!

A Julie i Julia fa un altre paper d'Oscar, està tan genial que ja només amb la primera seqüència i només amb la seva veu... atenció amb la seva veu, torno a repetir... ja entres de ple a la història.

I a cada seqüència que ella surt , no hi veus res més i això que Stanley Tucci també està perfecte, i l'altra parella protagonista; l'Amy Adams (que ja van coincidir a la magnífica Doubt, i en aquesta no comparteixen cap pla ) i el marit Chris Messina, estan prou bé per fer-li costat.... però és que la Meryl és molta Meryl i ningú li pot fer ombra.

Però parlem de la història i de la pel·lícula. Basada en dues històries reals , la de la gran Julia Child, famosa escriptora-cuinera que va fer una enciclopèdia sobre la cuina francesa pels americans que ja porta la 49a edició!!! i la de Julie Powell una noia de Brooklyn que decideix un dia escriure un bloc explicant les seves peripècies a la cuina fent les 524 receptes del llibre de la Child en un any!!!

Les dues històries es van succeint en el temps , i tot i que estan ben narrades , la cinta hi ha moment en què decau, Nora Ephron no és especialment una gran directora, potser per a mi és millor com a guionista i això és nota, però l'habilitat interpretativa de la Streep fa que salvi totes les seves escenes (especialment la de la ceba) i de passada, la pel·lícula.

I si no us ho creieu mireu els dos videos que us poso a sota. La primera és la Meryl, la segona és l'autèntica Julia Child....no us confongueu!!! són clavades!!! I és que Meryl Streep clava al seu personatge amb la veu, amb les postures....i si us plau veieu la pel·lícula en versió original... és imprescindible!!!

Puntuació: 6 Meryl Streep : 11

RASHOMON

Ahir vam passar Rashomon al Cine Fòrum del Casal Cultural del Mollet.

D'ell havia vist: El ángel ebrio, Vivir, Los siete samurais, Bajos fondos , Trono de sangre, Yojimbo, Sanjuro, potser me'n deixo alguna però el que si confesso és que no havia vist aquesta representativa cinta del mestre Kurosawa.

Després, amb el debat, van sortir molts temes perquè certament que la història malgrat centrar-se en el Segle XII, és un pel·lícula intemporal i que la podríem emmarcar en qualsevol època, fins i tot l'actual.

La història de guió, és ben senzilla, però el què fa que la cinta es transformi en una obra mestra i en un dels referents del cinema mundial és la forma en què està explicada a través de flashbacks aquesta història.

Basada en dos contes escrits per Ryuosuke Akutagawa al 1915. El primer es titula La porta de Rasho, de la que un dels protagonistes principals és la porta de Rashomon, un temple en runes, i on es crea l'atmosfera de discussió moral de la història i la segona es titula En el bosc, en la que explica la història de la dona violada i del marit assassinat. La originalitat de la pel·lícula és com descriu el crim a través dels diferents testimonis.

Kurosawa va trigar molt a poder rodar la cinta per què no tenia diners i li costava molt de trobar-los , a més feia molt poc que havia acabat la Segona Guerra Mundial, (la pel·lícula és del 1950) i el Japó estava sotmes a una pobresa i a una falta de valors morals que queden perfectament reflectits en la cinta, sobre tot el director pretén demostrar una pessimista visió de la condició humana, provocadora d'un món ple de desconfiança i egoisme, en constant redempció, tot i que el final sembla que obre una porta a l'esperança, metàfora final preciosa del peregrí marxant amb el nen i deixant enrrera la porta en runes d'un temple que significa el passat.

La fotografia en blanc i negre de Kazuo Miyagawa és una joia, (és una de les primeres cintes que es van rodar amb llum natural i a on s'utilitzen molts miralls), igual que la banda sonora de Fumio Hayasaka i les genials interpretacions (encara que ara per a nosaltres; hi ha alguna escena que pot ser forçada sobre tot a nivell d'actuació) de tot el repartiment, en especial de l'afligit llenyataire, així com els del trio de protagonistes de la història explicada dels que sobresurt l'actor fetitxe del mestre Kurosawa: el gran Toshiro Mifune amb una interpretació i un ventall impressionant d'emocions i expressions excepcionals, fan d'aquesta cinta una autèntica obra mestra. La sensació amb la que surts un cop veus la pel·lícula és que ningú està descartat de culpa.

Una excel·lent pel·lícula que vaig disfrutar molt , que segur tornaré veure i d'obligada visió!!

NEW YORK, I LOVE YOU

New York, I love you, forma part d'una sèrie de pel·lícules que volen promocionar a grans ciutats. Després de Paris, je t'aime, (i en previsió de rodar també a Rio i a Shangai) aquesta cinta ens intenta de nou, mostrar el caliu humà sota l' asfalt de la gran poma.

Vaig perdre'm la primera (miraré de recuperar-la en dvd), però aquesta no volia deixar-la escapar perquè sempre és un plaer per a mi veure una cinta on surt una de les meves ciutats preferides. I més aquesta en que la ciutat dels gratacels, és un protagonista més.

La pel·lícula segueix el mateix esquema de la primera: està dividida en diversos episodis, dirigits per diversos directors i interpretats per molts actors prou coneguts com per què també sigui un reclam per anar-la a veure.

El tema és l'amor en tots els seus vessants i en episodis de 8 minuts aproximadament es van explicant petites històries. Com a tot, n'hi ha algunes que estan millors que d'altres o t'hi pots sentir més o menys identificat , però en tot cas en cada un d'ells hi pots treure alguna coseta.

M'interessava especialment el dirigit per Natalie Portman (que també surt com a protagonista en un altre dels episodis). No és la primera vegada que dirigeix, ja ho va fer amb Eve, on dirigia a la gran Lauren Bacall!!!, i en aquest curt de la cinta tampoc ho fa gens malament.

La pel·lícula pot caure en algun moment en la “nyonyeria” però si tens el dia tonto, les petites històries d'amor et poden anar caient bé. Jo destacaria, l'episodi de la Portman, el de la Julie Christie, on surt realment preciosa, el d'Orlando Bloom i la Cristina Ricci (força original), el que surt en James Caan, amb una filla un pèl extranya, el de Chris Cooper i Robin Wright (Penn) ella també preciosa però en l'episodi més previsible, i per sobre de tots el protagonitzat per Cloris Leachman , l'entranyable majordoma de El jovencito Frankenstein, que últimament sembla que està treballant molt, i l'Eli Wallach on formen un matrimoni de la tercera edat, que predisposes fa segles que estan junts però que saps que no poden viure l'un sense l'altre.

En definitiva, una cinta tendra, potser una mica cursi, però amb algun que altre moment que t'hi sents identificat i d'altres en què voldries estar en el lloc dels protagonistes.

Puntuació:6/10

ENS HA DEIXAT JOSÉ LUIS LÓPEZ VÁZQUEZ

Crec que no m'equivoco si dic que no es pot entendre el cinema espanyol sense José Luis López Vazquez.

Ha treballat amb tots els actors i actrius importants espanyols i amb els directors més importants del nostre país. I la seva filmografia és tan llarga que seria impossible posar-hi tots els seus títols, i el més difícil encara de saber escollir amb quina pel·lícula quedar-me.

A en López Vázquez potser el recordarem amb títols de l'Espanya de la postguerra, o fent “espanyolades”, però sense cap mena de dubte era d'aquells actors tan flexibles que en una escena et feia riure i a l'altre ja ploraves..

Probablement tinc un trauma d'infantesa per culpa seva i és que un dia vaig veure a la televisió La cabina d'Antonio Mercero... ja poden presumir els directors joves actuals de fer passar por a la gent ... que mirin La cabina i segur que no dormen en una setmana... com jo...

Si m'hagués de quedar amb un títol d'ell... bé, diversos títols d'ell, potser em quedaria amb El verdugo, Placido, La gran familia, La prima Angélica, Patrimonio nacional, La colmena, Viajes con mi tia (dirigit per George Cukor i acompanyant a una extraordinària Maggie Smith) i per sobre d'elles, Mi querida señorita... aqui si que em va impactar...

Em reitero... impossible pensar en el cinema espanyol sense ell.

(500) DIAS JUNTOS

Aquesta és una d'aquelles pel·lícules en què vaig entrar al cinema per equivocació. N'anava a veure un altre però per culpa de no poder aparcar el cotxe, arribes tard al cinema i no hi ha cosa que em faci més ràbia que entrar quan la pel·lícula ja està començada.

És per això , que com que no podíem entrar a la que volíem, vam decidir-nos a entrar a veure aquesta que per horari ens anava bé!

I va ser una agradable sorpresa. És una comèdia “no romàntica” amb un guió ben simple, amb la peculiaritat de què el noi s'enamora de la noia però no passa el mateix en el cas contrari.

Total... que ja tenim un noi, arquitecte de professió, però que treballa en una empresa que fan targes de felicitacions que coneix a la nova secretaria del boss i de la qual s'enamora perdudament a primera vista. La noia només el vol com a amic “con derecho a roce” com diu una amiga meva.

El plantejament de la història és força original, ja que no és gens lineal, ans al contrari, vas cap endavant i cap endarrere en el temps veien el que passa en aquesta relació i amb un final que evidentment no explicaré, però que el vaig trobar força adient al guió.

Els dos personatges principals , sembla que estan en alça als Estats Units, ell, Joseph Gordon-Levitt, està molt creïble i realment hi ha moments que et fa llàstima. Ella, Zooey Deschanel, actriu en boga en els cercles “indie” que encara li falta molt per demostrar (té l'únic interès de que és germana de la “Bones”), però que realment s'ha de dir, fan una química estupenda!

Si teniu ganes de veure una comèdia diferent, doneu-li un vot de confiança, us ho passareu bé!

Puntuació: 6.5