BONES

Normalment no escric sobre sèries de televisió, ja que aquest és un blog de cinema. Però avui no em puc estar de posar-vos una video que acabo de trobar d'una de les sèries de televisió que més en tenen enganxada últimament Bones. Si no la heu vist mai, reviseu-la per què és d'allò més divertida És boníssim:

MALDITOS BASTARDOS

En Quentin Tarantino estima el Cinema. Et pot o no agradar el tipus de cinema personal que fa, però ell s'estima el Cinema en lletres grans. I ho demostra pel·lícula rera pel·lícula.

Jo no sóc gens entusiasta del cinema tarantinià, tot i que tinc les meves col·legues del cineclub que ho són i molt, però a mi tanta sang i tants tiros a vegades m'avorreix una mica... encara que sempre he reconegut que en Tarantino és un gran cinèfil i que sap dirigir molt bé.

Tothom em parlava de Malditos bastardos com a una obra gran i de lo millor que ha fet... jo evidentment vaig anar amb una mica de recança al cinema...però,sempre hi ha un però... vaig sortir gratament sorpresa.

Analitzem la pel·lícula. El primer que em va sorprendre és el preciós homenatge que fa al cinema alemany, parla de Leni Riefenstahl (una grandíssima directora alemanya), de G.W. Pabst... de les moltes referències cinèfiles que fa com comparar a Goebbels amb O'Selznick (que vaig trobar genial!!!); o les referències a Hitchcock (moviments de càmera de seqüències d' Encadenados) o a l'spaguethi western, sobretot a l'inici de la pel·lícula...

La cinta està estructurada en 5 episodis, normal en els guions de Tarantino,(potser la diferència és que aquesta vegada ho fa d'una manera lineal, no circular) i en gaire bé tots ells hi apareixen un grup de “pistolers redimits i venjadors” (clara referència al western) que apareixen per anar-se carregant a nazis que es troben pel camí (encertadíssims tots ells, potser en Pitt, el capità d'aquest grup està un xic sobreactuat però molt divertit).

Cada un dels episodis té un tempo personal i en cada un t'explica una historia que després aniràs lligant a mida que passa el metratge. No sé quin és el que em va agradar més... potser és va excedir una mica amb el del bar tot i que la Diane Kruger està impressionant... però els millors episodis són evidentment on surten els dos grans descobriments de la cinta: Melanie Laurent, personatge que no esbrinaré però que requereix especial atenció i que la seva venjança serà espectacular i Christoph Waltz , actor austríac que és menja literalment a qualsevol dels actors que té al costat en escena. Cada vegada que el tenia davant ja em posava nerviosa del què passaria, i és que la seva caracterització de nazi és antològica, digne successor del paper que va fer Ralph Fiennes a La lista de Schindler.

En Tarantino se'n fot i passa de tot, i com que somniar és gratuït reinventa la història elaborant un final nazi que ja ens hauria agradat a tots.

Puro divertimento... segurament la tornaré a veure!!

Puntuació: 9/10

GORDOS

Si hi ha una cosa que em va cridar l'atenció d'anar a veure Gordos, bé dues, és que era la segona cinta del director Daniel Sánchez Arévalo, la primera era Azuloscurocasinegro, pel·lícula molt premiada i segon perquè en Jordiciine li havia agradat força.

No és una pel·lícula que tracti de les persones grasses com a malaltia, sinó que el punt de vista és des dels problemes psicològics que tenen els pacients que fan teràpia què com a conseqüència d'aquests, s'engreixen. I això em va interessar força.

Són varies històries; algunes més interessants que d'altres, des del la parella molt cristiana, massa... però a la vegada la més hipòcrita, gran descobriment de la noia, caldrà anar-la seguint (i a Raúl Arévalo que fa un paper calcat al de Camino); com la de l'executiva agressiva, per a mi potser la més fluixa, passant per la família on el pare és un CSI. Els personatges que tenen més protagonisme però què no vol dir que siguin els més interessants; són els del presentador gai de pastilles que aprimen (per mi potser la història que li hauria pogut treure més suc , ja que la vivència del personatge com a homosexual i de com ho amaga està força aconseguit, malgrat ser el personatge que més ridiculitza), i la de la parella jove, guapa i feliç, ell és el terapeuta, que en realitat és la més trista. Però, ja no vull desvetllar més coses...

Tot i que està dirigida com una comèdia, la veritat és que el rerefons és molt dramàtic, arribar-nos a acceptar pel nostre aspecte físic no és sempre fàcil i l'objectiu de la pel·lícula és intentar explicar-ho.

No és una cinta rodona, però es deixa veure molt bé, té alts i baixos en la història i narrativament parlant, a vegades et perds, però val la pena.

Puntuació: 6/10

COMENÇA EL FESTIVAL DE CINEMA DE SAN SEBASTIAN

Comença el Festival de cinema de Sant Sebastian!!!! Estarem al corrent del que vagi passant!! Avui han estrenat fora de concurs la última de Quentin Tarantino: Inglorius Basterds El premi Donostia d'aquest any dedicat al gran Sir Ian McKellen.

DISTRICT 9

">

Començo dient que a mi les pel·lícules de ciència-ficció no m'entusiasmen gaire. Evidentment he vist les més representatives com Blade Runner, 2001 (que encara no entenc), les guerres de les galaxies, La guerra de los mundos (la bona eh?), ET, la nissaga dels Aliens... El increible hombre menguante o Naves misteriosas... que em van impressionar molt quan era petita.... però no és el gènere que més m'agrada.

Però l'altra dia vaig anar a veure District 9, i he de dir que vaig sortir molt sorpresa del que havia vist. És una pel·lícula de ciència- ficció però amb un rera fons humanitari i social molt impactant.

Amb un plantejament inicial espectacular, en forma de fals documental,ens expliquen que fa 20 anys una nau extraterrestre va anar a parar a la Terra, per què es va espatllar, i lluny de ser una amenaça pel planeta, la situació dels al.lienígenes era precària. Davant de la solidaritat terrícola, es decideix “col·locar” als nouvinguts en una espècie de campament que no trigarà en convertir-se en un gueto.

La pel·lícula comença amb un ritme trepidant, i com que després d'aquests 20 anys la situació s'ha tornat insostenible, les autoritats sud-africanes (ja ho diu el narrador , aquesta vegada no han aterrat als EEUU!!), decideixen que han de traslladar a “les gambes” que es com anomenen despectivament als “marcianitus” a un altre camp, i encomanen a un pobre funcionari anomenat Wikus Van De Merwe, a ser l'encarregat de que els al.lienígenes vagin firmant la conformitat del trasllat, i és quan venen els problemes.

A través d'entrevistes a experts, vas coneixent quina és la vida d'aquest districte on viuen o més aviat malviuen les gambes i els grups de màfies.

Particularment el final se'm va fer una mica llarg, potser per què vol allargar massa una part que es podria haver estalviat, però no se li pot treure cap mèrit a Neill Blomkamp , el director del film i a Peter Jackson (productor i visionari en aquest cas), de què han creat una cinta que mereix ser vista, ja no només per l'espectacularitat de les imatges i del plantejament de la història sinó perquè considero que és un al·legat al racisme i a la pobresa... és molt significatiu que passi a Johannesburg.

No hi entenc gaire decinema de ciència-ficció, però si que és veritat que és una cinta sorprenent, fresca, divertida en algun moment i estic d'acord amb el què el meu amic blocaire Jordicine diu de la cinta.

Puntuació: 7/10

HA MORT PATRICK SWAYZE

Acabo de llevar-me amb a notícia de la mort de Patrick Swayze. Tot i que era una mort esperada, tenia un càncer força avançat, l'actor ens ha deixat amb 57 anys.

No és un actor que a mi m'agradava especialment, al contrari , el trobava força justet, destacava com a ballarí i segurament el recordarem , sobre tot per dues pel·lícules que tampoc passaran a la història del cinema : Ghost i Dirty Dancing.

A mi però, només em va agradar en un paper que trobo que va fer amb molta correcció: A Wong Foo, gracias por todo Julie Newmar.

Actualment, pel Canal plus estan fent la sèrie The beast, de la que és el protagonista.

FROZEN RIVER

No sé a on he llegit que Frozen river et retorna la fe en el cinema independent. Té tota la raó qui hagi escrit aquestes paraules.

La història de Ray (excel·lent Melissa Leo, guanyadora de la Conxa de Plata del passat Festival de San Sebastian i nominada a l'Oscar per aquest paper), és dura, molt dura. El seu marit acaba de marxar amb els diners per poder pagar el darrer termini de la casa que es volia comprar per viure amb els seus dos fills. Per altra banda, la vida de Lila (Misty Upham), una noia mohawk, que viu en una reserva tampoc és gaire feliç (no ho desvetllaré!!), la trobada entre els dos personatges és casual però la noia índia li proposa a Ray una manera de guanyar diners fàcilment, i Ray no pot negar-s'hi: passar il·legalment pel riu de Saint Lawrence des del Canadà fins als EEUU.

El riu, està gelat i és un personatge imprescindible per a la història ja que contrasta amb la calidesa que va naixent entre les dues dones i que en cap moment és fa d'una manera melodramàtica, tot el contrari, no te'n dones compte fins que acaba la pel·lícula.

Courtney Hunt, s'estrena amb aquest impactant guió sobre la immigració, on ha aconseguit molts premis arreu el món, començant pel premi especial del jurat a Sundance.

Frozen river té tots els elements per a ser una pel·lícula independent de les de veritat: pocs diners, pocs escenaris, actors i actrius desconeguts, una directora que dirigeix la seva primera pel·lícula amb una història escrita per ella, posada en escena austera .... amb un guió que ell sol i amb unes interpretacions més que creïbles fan de la pel·lícula una visió indispensable.

Puntuació: 8/10

PARELLES DE CINEMA

Dissabte vaig anar al museu del cinema de Girona. Sempre és una meravella trepitjar aquesta preciosa ciutat i de tant en tant m'hi escapo, sobre tot, i no és una excusa, quan hi ha alguna exposició temporal. Totes són interessants però sempre n'hi ha alguna que destaca més. Recordo que vaig anar a veure la dels objectes de Marilyn o la de fotos de la Katherine Hepburn, entre d'altres.

Ara, l'exposició temporal està dedicada a fotos de parelles de cinema del Hollywood d'entre els anys 20 i els 70... com podeu imaginar la meva condició de cinèfila i mitòmana clàssica no em permetien perdre'm una exposició d'aquestes característiques...

No us ho penseu, “perdeu-vos” un dia per Girona i aneu al museu, molt recomanable de visitar i meravelleu-vos dels grans clàssics i de les parelles que tenien química, algunes dins i fora de la pantalla, d'altres només a dins. Algunes són d'estudi, d'altres de promoció i algunes són fotogrames però totes valn la pena.

L'exposició està fins el 4 d'octubre. Aquí en teniu alguns exemples: (reconexeu les pel.lícules?)

MAPA DE LOS SONIDOS DE TOKYO

No puc evitar de dir que Isabel Coixet és una gran directora. Sap filmar i ho fa molt bé.

Però això no és una garantia de que sempre faci bones pel·lícules o què t'interessin més o menys!. De totes maneres a mi és una directora que m'agrada i força i ho he vist tot d'ella; tot i que veure-la o escoltar-la em resulta bastant difícil de fer, per què no la suporto... però m'encanten els seus treballs.

Divendres vaig anar a veure Mapa de los sonidos de Tokyo, i ja anava avisada, la meva amiga Anna em va dir que li havia agradat però el que fallaven eren els actors. I li he de donar tota la raó!.

La història em va encantar. La presentació dels personatges i de la trama de la història són molt bons però en el moment en que es coneixen David i Ryu, la pel·lícula va perdre tot l'interès per mi. Ells dos no tenen cap tipus de química i fins i tot les escenes de sexe, massa repetitives per a mi, per què no aporten absolutament res a la història, no ajuden a perfilar el caràcter solitari i personal dels dos personatges principals.

En un principi , sempre des d'un punt de vista molt personal, el personatge de Ryu (Rinko Kikichi) és fred i solitari, que ja ho ha de ser però tot i així ho és massa i podria demostrar una mica més d'emoció si realment està enamorada d'en David.... i per altra banda, em va costar moltíssim escoltar parlar en japonès i en anglès a l'actor català, que personalment crec que és un molt bon actor però que aquest paper li queda una mica gros.

Però tornem a altres aspectes de la cinta , ja he comentat que la pel·lícula està impecablement dirigida, Coixet retrata molt bé la nit de Tokyo i el paral·lelisme entre la fredor del personatge de Ryu i el fred del seu treball, (en un mercat de peix fresc a on la protagonista treballa en l'apartat del congelat!) està molt ben trobat.

Per altra banda, el que més impacta en la pel·lícula és el so. Feia molt de temps que no em quedava absolutament meravellada d'un so com aquest i encara diria més; fins que no apareixen els personatges principals, tanques els ulls i et deixes embolcallar pel so de la cinta i gaudeixes d'una manera espectacular. També la fotografia és molt bonica i et dona una visió de Tokyo de nit, freda però intensa per l'activitat que hi ha.

Llenço una pregunta a l'aire: Coixet ha volgut fer un homenatge a Louis Malle? Vull dir, les noies que després de fer de “taules de sushi” es dutxen amb llimona per treure's l'olor del peix em va recordar al que feia Susan Sarandon a Atlantic City

En fi, segueixo pensant i em reafirmo de que Mi vida sin mi.... és l'obra mestra de la Coixet ....ai!! com enyoro a la Sarah Polley!!!

Puntuació: 6/10

ENEMIGOS PÚBLICOS

Considero en Johnny Depp el millor actor de la seva generació. Ho ha demostrat en cada un dels seus papers tot i que potser els personatges a on particularment a mi més m'agrada són als que ha interpretat amb la col·laboració del seu gran amic i director Tim Burton: Eduardo Manostijeras, Ed Wood (on estava magistral!), Sleepy Hollow, Charlie y la fábrica de chocolate, Sweeney Todd i la darrera col·laboració a Alicia en el país de las maravillas encara per estrenar. Però és un actor molt versàtil i que s'atreveix a fer gairebé de tot: drama, comèdia, musical, terror... és un actor molt complert.

Ara s'atreveix a fer de gàngster en la última producció de Michael Mann, Enemigos Públicos i es posa a la pell de John Dillinger un dels gàngster més famosos que va tenir els Estats Units durant els anys 30, deien d'ell que era un Robin Hood perquè robava als bancs però no a les persones.... bé, és un punt de vista molt peculiar.

El format digital que utilitza el director per fer la pel·lícula li dóna un caire documental i està bé però tot i que jo anava predisposada a veure amb ganes la cinta em vaig perdre pel camí. Vull dir que el guió patina una mica i només es centra en unes escenes d'acció, molt ben filmades això si, però que et fan perdre en una història que si no saps de què va, fan que la pel·lícula et resulti una mica avorrida.

En Christian Bale, una altre gran actor, li dóna bé la rèplica a Depp, fent del policia que persegueix a Dillinger durant molt de temps fins finalment caçar-lo, Billy Cudrup també està correcte tot i que surt molt poquet i Marion Cotillard, la flamant Edith Piaf guanyadora de l'Oscar de l'any passat, està més que correcte però el seu paper d'amant de Dillinger també es perd força pel camí. Tot i que per a mi una de les millors escenes , sinó la millor, és la última quan li cauen les llàgrimes... com aguanta davant de càmera!!!!.

En fi, distreta, no té res gaire més interessant tot i que no se'm va fer gaire pesada, és de lo milloret que hi hagut aquest estiu en cartellera.

Puntuació: 6/10