No vaig voler llegir res de la pel·lícula tot i que les crítiques que havia escoltat la deixaven molt bé.
Així com la meva companya zinèfila, Troyana anava molt predisposada a veure-la , jo no. A mi les pel·lícules de por no m'agraden i les del Balagueró tot i que sé que és un gran director (i ara ho confirmo després del visionat de Mientras duermes), em fan molt de respecte. Vaig veure en el seu moment Los sin nombre i vaig estar una setmana sense dormir, vaig caure amb Darkness i encara va ser pitjor.... evidentment ja ni em vaig atrevir a veure Frágiles o les dues REC.
Però Troyana em va insistir que no era de sang i fetge sinó que més aviat era de terror psicològic en plan Hitchcock.
Vaig fer-li cas i ahir vaig anar.... Sort que li vaig fer cas....
Vaig sortir completament impactada per la història aparentment senzilla de factura, no crec que hagi estat molt cara de producció per què els escenaris són escassos, l'edifici i les habitacions, potser hi ha més pressupost en algun efecte especial.
La direcció és tremenda, plans super curts per donar una sensació d'angoixa permanent, un ritme trepidant que va in crecendo a cada minut i a cada seqüència, un edifici que recorda a aquells en què saps que sempre pot passar alguna cosa no gaire bona, (a mi em va recordar a un edifici estil el Dakota de Nova York...). En fi té absolutament tots els elements per a ser una molt bona pel·lícula.
Però que la fa gran?? Sens dubte dos aspectes bàsics en ella; el primer... la història. Un conserge d'un edifici de la part alta d'una ciutat (en aquest cas Barcelona), un home aparentment senzill, discret, que molts dels seus inquilins eviten o simplement ignoren i que dins de la seva vida monòtona poc a poc anem descobrint com pot arribar a ser de malvat, ho descobreixes de seguida.... com se li pot donar un tros de pastis de patata a un gos que saps que està malalt? César, té un objectiu clar, com que no pot ser feliç tampoc vol que ho siguin els altres i per això viu.... Clara una de les seves inquilines és la personificació de la felicitat i es convertirà en el seu objecte de desig.
La segona? Evidentment les interpretacions. Tots estan simplement perfectes; la nena, tota una troballa, com es pot ser dolent des de tan petit?, Petra Martínez, immensa, ja em vaig quedar meravellada en aquella pel·lícula amb l'Adriana Ozores, Nacidas para sufrir, que la recomano fermament, però és que aquí té una seqüència amb en Tosar , com li va canviant la cara a mesura que César li va dient unes coses, que li han de merèixer el Goya, així de clar ho dic. Marta Etura, la felicitat permanent està molt correcte, molt i la seva expressió final és terrorífica, però evidentment Luis Tosar està tan immens però tant, que no sé quin és el seu punt màxim en la interpretació. Crec que actualment és un dels millors actors que existeixen dins del panorama cinematogràfic. Et pot fer somriure i a l'escena següent fer-te angoixar de tal manera que aquella nit no dormis. Ja ho ha demostrat en varies ocasions, i en el paper de Malamadre , estava molt bé però aquí fent de César.... només us dic una cosa, avui no he pogut dormir i he mirat constantment sota el llit.
Puntuació: 9/10
