GLENN CLOSE PREMI DONOSTI 2011

No ho he pogut evitar però he de repetir les mateixes paraules que ha dit la meva companya zinefila, troyana.

Quan he llegit el seu post es com si hagués llegit les meves pròpies paraules!!!

Va per tu, troyana!!!

¿Por qué no estaba yo ayer en el Festival de cine de San Sebastián? ¿por qué destino caprichoso me perdí como esta mujer recogía según dicen "increíblemente conmovida" ese premio Donosti??

¿por qué no he estado allí con un pase especial acreditada qué sé yo por ser "miembra" de Zinéfilas (junto con mis compañeras,claro),que oye no seremos famosas pero por el celuloide tenemos pasión???

Y lo más doloroso......¿¿por qué no estuve allí cuando Glenn encima iba para presentar "Albert Nobbs", el último trabajo de Rodrigo García? cuando me he enterado,esto último ha sido ya demasiado para mí....

Exactament el que em pregunto jo!!!!

LA PIEL QUE HABITO

Almodóvar s'ha fet gran!!! en tots els sentits, en la maduresa física, mental i emocional.

Ha arribat a la majoria d'edat amb el seu divuitè llargmetratge: La piel que habito. Un títol que des de feia molt de temps considero del tot encertat, i ja no només per la pell que porta durant tota la pel·lícula una espectacular Elena Anaya sinó per tot el que significa canviar de pell. Com si fos una serp, Almodóvar fa un gir en la seva trajectòria i ens regala una pel·lícula de gènere molt diferent al que ens té acostumats, tot i que no perd , gens, el seu toc personal: els seus colors, el seu humor particular, la seva filosofia.....

Em considero almodovariana de pro, i potser no seré del tot objectiva quan parlo d'aquesta pel·lícula, però m'ha passat una mica com quan vaig anar a veure La edad de la inocencia d'Scorsese, era un gir tan radical a la seva filmografia que el meu impacte va ser majúscul.

M'ha passat una mica amb aquesta història.... vaig parlar amb en jordicine i em va recomanar no que sabes res sobre la història, però no ho vaig poder evitar i vaig llegir els comentaris de Manderly i de troyana, i les meves ganes per veure-la es van incrementar.

Jo faré el mateix, qui encara no l'hagi vista, no sabrà res del guió per part meva, però voldria fer referència a les interpretacions. S'ha parlat molt de Banderas, no és un actor que m'entusiasmi ,però la nova col·laboració que fa amb el seu amic manxec és serena i adulta, es nota que han passat els anys i que han consolidat una relació ferma, Banderas està molt correcte, el seu paper de metge, amb un passat molt difícil d'acceptar el fa estar impassible tota la cinta i això no és tan fàcil de fer; Paredes, em va recordar molt a la Maura de Volver, sense apenes maquillatge i amb una interpretació d'aquelles que es recordaran...la resta de personatges, a destacar Jan Cornet, un actor català desconegut totalment per mi però que a partir d'ara s'haurà de seguir.

I no... no me n'he oblidat d'ella, de la pell... la coneixia , és cert, però ara , en aquesta pel·lícula la he descobert: una extraordinària Elena Anaya. Els seus primeríssims plans , fan que a part de la pell, de la seva i de la que habita, la seva mirada, els seus ulls siguin part integral de la seva interpretació. Anaya fa una interpretació arriscada, molt, i se'n surt perfectament... els membres de l'Acadèmia haurien de tenir-la en compte per una possible nominació!.

Potser , de negatiu, algunes escenes.... la del germà Agustín, totalment prescindible i la frase final.. un silenci hauria estat molt millor, però la cinta és del tot recomanable.

Puntuació: 9.5/10

ENS HAN DEIXAT JORDI DAUDER

Sempre em desperto amb el despertador ràdio que m'acompanya des de fa molts anys, s'engega, em faig una mica la mandrosa mentre em desperto i llavors m'aixeco per començar el dia.

Però avui ha estat diferent, despertar-se amb la mort d'un dels més grans actors de casa nostra , et fa obrir els ulls en aquell estat encara de semi inconsciència ....

Per què Jordi Dauder era un dels grans, un d'aquells actors que si hagués nascut a la època daurada de Hollywood s'hauria passejat pels passadissos dels grans estudis i hauria treballat amb els més grans actors, actrius i directors, per què Jordi Dauder era molt gran. I era català!

Qui no recorda a aquell malvat Mateu Monsolís de les caves, fent de germà d'una de les altres grans de casa nostra: Eulàlia Vilarasau.

I el Goya li va arribar amb un paper extraordinari com era de mossèn a Camino o en la última edició dels premis catalans de cinematografia va tenir el reconeixement de tots els seus companys.

Avui és un dia trist, se n'ha anat un dels grans, un gran actor i una gran veu!

AHIR ZINEFILAS VA FER UN ANY!!

Quan em van proposar de participar a Zinefilas, no m'ho vaig pensar.

Per dues raons:

La primera perquè havia trobat a cinc noies que cinèfiles com jo tenien un blog i escrivien sobre cinema i ; segon perquè per a mi era un repte escriure en castellà!!!

Ahir varem fer el nostre primer any, el primer d'un seguit, espero, de moltíssims perquè amb elles estic aprenent molt.

Gràcies Troyana, Bruja Truca, Noemí, Lu i Manderly, per aquest primer nostre aniversari!!

Si voleu us podeu passar pel comentari perquè i trobareu sorpreses!!!

SUPER 8

J.J. Abrahams és o sembla el nou rei mides, terme perfecte a un director que precisament és deixeble del que ja ho va ser , o segueix sent, Steven Spielberg.

Abrahams és l'artífex de sèries com Lost, Alias, Felicity o Fringe (de la primera no en puc parlar perquè dec ser la única persona del món mundial que encara no s'hi ha enganxat!, en canvi de la última sí, i he de reconèixer que m'agrada força!), però que en el terreny de la pantalla no s'ha prodigat gaire.

Ara ens porta Super 8 una “remake” si em permeteu dir-ho, d'ET, per què és el primer que vaig pensar quan es van encendre el llums del cinema, després d'haver vist uns dels millors títols de crèdits finals, sobre tot no us els perdeu perquè us perdríeu una pel.lículeta d'allò més agradable!

Després d'un inici d'aquells que en diria magistral, amb dues escenes sense paraules que et situen en l'inici de la història d'una manera impactant, la trama de la cinta crec, que va per dos camins ben diferents.

Per una banda, la història de cinc pre-adolescents que la seva única obsessió és rodar una pel·lícula de cinema durant les vacances i volen aprofitar tot el que està passant pel poble, inclòs un espectacular accident de tren (brutal escena també!) i per altra, el desencadenant d'aquest accident porta al poble una sèrie de fets estranys (que no desvetllaré), que faran mobilitzar fins i tot a l'exèrcit nord-americà.

Com dic, la història va per dos camins diferents encara que tinguin punts d'unió, em va interessar molt més tot el que els hi passa als nois,està ben rodada i a mida que passava el metratge m'interessava més el que feien que no pas el que els hi passava al voltant.

És cert, tot el que s'ha dit de què la pel·lícula és un recordatori de les pel·lícules dels anys 80, com Els Goonies, Gremlins, Et's i de més criatures d'aquella època, però amb una tecnologia molt més avançada..

Personalment no em va acabar de fer el pes, i torno a dir que la història dels nanos em va interessar molt però J.J. Abrahams cau en la mateixa sensibleria que el seu mentor , cosa que no li soporto.... totes, absolutament totes les pel·lícules d'Speilberg han de caure en algun moment en la llagrimeta fàcil i això és quelcom que no li aguanto.

Puntuació: 6/10

LA BODA DE MI MEJOR AMIGA

De tant en tant et trobes amb una petita joia que no t'esperaves i que agraeixes en uns mesos d'estiu calorosos i amb una cartellera que no val gaire la pena.

La boda de mi mejor amiga és una comèdia sobre dues amigues, una sense cap rumb fix, amb una feina que no li agrada gens que no la satisfà sobretot des de que va perdre el negoci de pastisseria, a més les relacions amoroses no li funcionen ,es veu amb un home que la manipula. A més té a la seva millor amiga que li fa de pepito grillo i que li acaba de dir que es casa. Li demana que sigui la seva dama d'honor i que organitzi el casament. Difícil situació i compromís entre d'altres circumstàncies perquè una altra “nova amiga” de la núvia és tant perfecte que tot li surt massa bé.

Si hagués d'escollir algunes de les escenes no sabria quina, la historia té un tempo fort i no et deixa respirar, o tens un somriure a la cara durant tot el metratge o comences a riure i acabes amb mal de panxa. A destacar una parell o tres d'escenes per sobre de les altres, i són escenes corals com la del lavabo que probablement és la més divertida per ser tan escatològicament divertida, no l'explicaré , evidentment, però totes les amigues estan sensacionals; la del cotxe on Annie (estupenda Kristen Wiig) ensenya totes les seves armes per poder convèncer al policia, quan creus que ja ha acabat encara te'n surt amb una altra... i la de la festa de compromís amb tot la família on Annie i la nova amiga de la núvia, una magnífica Rose Byrne, desconeguda completament amb un paper còmic i del que se'n surt prou bé, es van passant el micro... imprescindible veure-la en VOS sobretot per sentir el discurs d'Annie en castellà!!!!!

Però parlem de les actrius, és una comèdia coral, on totes les noies es veu que són amigues des de fa temps, i han disfrutat molt en el rodatge, Maya Rudolph és la núvia, divertida i el seu punt àlgid és quan travessa el carrer vestida de núvia; Rose Byrne com ja he dit divertida fent comèdia, Melissa McCarthy, com a germana del nuvi està fantàstica, ja la coneixia a Gilmore Girls on ja despuntava, i la gran sorpresa de la cinta és sens dubte Kristen Wiig , que a més és la guionista amb Annie Mumolo (que té un petit paper, com a la histèrica dona de l'avió!). És l'ànima de la història i porta molt bé tot el pes de la pel·lícula. Haurem de seguir-la de ben a prop.

No estic parlant d'una obra mestra, no, però si d'una comèdia sense cap tipus de pretensió, amb un cant a l'amistat, que et fa riure i t'ho fa passar d'allò més bé, no us deixeu portar per la ridiculesa del títol. Com molt bé diu el meu amic jordicine, el títol clàssic de Con faldas y a lo loco, li escau perfecte a aquesta pel·lícula.

Puntuació: 9/10 puntuació alta però em és que em va fer riure molt!!!!

CARS 2

Ja ho diuen, les segones parts mai són bones, hauria de pensar molt per dir quines són millors parts que les primeres.

Cars 2 probablement era una pel·lícula totalment prescindible,però ja sabem com és Hollywood,i en aquest cas Pixar,si una part surt bé, doncs exploten tantes parts com siguin necessàries per tal de treure calers.

Ara el protagonista no és en Rayo McQueen sinó el seu company Mate, aquella cafetera en forma de camioneta que es convertirà en un autèntic espia juntament amb una Aston Martin igualet al de James Bond.

Aquesta nova història ens envia per les pistes de carreres més importants on Rayo McQueen haurà de competir amb un nou rei de les pistes, un monoplaça italià amb la veu de John Turturro.

Altra vegada i com comença a ser una costum, una bona costum al meu entendre, els millors actors i actrius cedeixen les seves veus a personatges animats. En aquest cas, a part de Turturro, Owen Wilson, Bruce Campbell , Emily Mortimer o el gran Michael Caine també ho fan, aquest últim com a successor de l'altra gran que va sortir en la primera edició de Cars: Paul Newman.

Espectacularitat d'imatges, això no es pot negar, però és un guió massa complex per als més petits de la colla, a qui va dirigida la pel·lícula, suposo, i per als més grans crec que és una història una mica massa llarga.

Puntuació: 5/10

EL ORIGEN DEL PLANETA DE LOS SIMIOS

M'encanta Tim Burton, crec que és un dels directors més interessants que hi ha actualment, ho he vist tot d'ell i penso que moltes de les seves pel·lícules són petites obres mestres, però en la seva extensa filmografia té un autèntic fracàs, una pel·lícula que havia d'haver evitat per què és de lo pitjor que he vist mai, i una taca negra en el seu gairebé perfecte historial: El planeta de los simios. Recordar aquella cinta em fa venir mal de cap perquè mai vaig entendre com va poder fer un bodrio així.

Quan vaig veure que es feia una precuela d'aquesta història em va fer una mica de respecte anar-la a veure, entre d'altres coses perquè la pel·lícula original vista durant la meva infància m'havia impactat força, sobretot dos aspectes de la cinta: la primera, l'escena final, quan Heston descobreix l'estàtua de la llibertat a la platja, segurament és una escena gravada en l'imaginari popular dins del cinema de ciència-ficció, i la segona perquè m'encantava Aurelio, bé Roddy McDowall aquell actor que em tenia el cor robat des de que va fer La cadena invisible amb Liz Taylor, dos nens intentant recuperar a la Lassie o a ¡Qué verde era mi valle! aquell dramón de John Ford sobre els miners gal·lesos on sempre he dit que malgrat ser una pel·lícula en blanc i negre jo veia lo verda que era la vall!

En fi que em despisto, amb aquests dies de tanta calor vaig anar a veure El origen del planeta de los simios per intentar distreure'm una mica, i quina va ser la grata sorpresa de trobar-me amb una cinta que no desmereix gens al costat de la seva homònima clàssica. El guió està molt ben explicat i la resolució del final és gairebé perfecte per poder-la lligar amb el clàssic de Franklin J. Schaffner. En la pel·lícula està molt ben explicat el perquè els simis arriben a ser tant intel·ligents sobretot si ens centrem en el seu personatge principal, en Cesar, un simi criat amb humans, concretament amb un científic , interpretat per un correcte James Franco, que com a conseqüència dels estudis que realitza amb els primats per intentar descobrir una vacuna contra l'Alzheimer, fa que paral·lelament els animals desenvolupin una intel·ligència que esdevindrà humana.

Altament recomanable si teniu ganes de passar una bona estona entretinguda, jo no sóc gens partidària de les cintes de ciència-ficció però he de reconèixer que m'ho vaig passar d'allò més bé!

A part, del mencionat Franco , també hi surt en John Lithgow, fantàstic en el paper de pare del científic, i Andy Serkis, fent d'un simi humanitzant, simplement fantàstic. Llàstima que la quota femenina sigui una Freida Pinto , un personatge totalment prescindible.

Puntuació: 8/10

AVUI HAURIA FET 96 ANYS I EN FA 29 QUE ENS VA DEIXAR

Ingrid Bergman, avui n'hauria fet 96 i fa 29 anys que ens va deixar. Va néixer i morir el mateix dia.

Deixeu-me que avui la recordi, sempre tinc present aquesta data, era... és una de les més grans actrius que hi han hagut mai i avui tinc ganes de recordar-la , tot i que ho faig a vegades perquè és la meva actriu preferida, i la meva debilitat és infinita!!!

Va treballar amb els més grans directors: Hitchcock, Fleming, Rossellini, Cukor, Minelli.... i actors i actrius tot i que mai va coincidir, amb les dues altres grans: Katherine i Bette, així com la seva coetània: Greta Garbo.

No recordo quina va ser la primera vegada que la vaig veure però si que tinc molt present a un senyor que li feia molt la punyeta i que en aquell moment m'hauria agradat entrar a la pantalla del televisor i donar-li un cop de puny. Era Charles Boyer a Luz que agoniza, li feia passar tan malament que em va costar molt deixar d'odiar-lo (era un molt boooon actor!!!).

Crec que em falten molt poques pel·lícules per veure-li, les he vist pràcticament totes, fins i tot em vaig empassar un cicle que van fer d'ella a la matinada de la seva etapa sueca.... jo era molt joveneta.

Mai he sabut dir quina era la meva pel·lícula preferida, no ho sé... sempre he preferit l' Intermezzo suec al remake que en va fer O'Selznick a Hollywood tot just ella arribada a Amèrica, m'agrada la Ivy de El caso del doctor Jekyll (inicialment el paper de prostituta l'havia de fer Lana Turner però ella es va voler arriscar!), l'encantadora María de Por quién doblan las campanas, o la interessant Doctora Constance Petersen a Recuerda... de la seva etapa italiana, em quedo sens dubte amb la Irene de Europa 51, de la seva maduresa em quedo amb l'Anastasia, la Stephanie de Flor de Cactus, o evidentment la Greta del Asesinato en el Orient Express, el seu tercer Oscar.

Els qui em coneixeu sabeu que no pararia de parlar d'ella, tinc 7 biografies d'ella, una amb xinès!, un parell de guions.... és una actriu que sempre m'ha fascinat!!!

En fi..... no es pot ser mitòmana i cinèfila a l'hora!!!

LINTERNA VERDE

Sóc poc aficionada als còmics, mai no ho he sigut, i menys als americans, probablement em quedaria abans amb l'Asterix o en Tintin, dos personatges europeus o com a molt amb la Mafalda, que no sé si es pot considerar personatge de còmic.

No sóc seguidora dels còmics americans però si que he vist les pel.lícules dels seus personatges, Superman, Spiderman, Batman (segueixo pensant que El caballero oscuro és una gran historia!)... també he vist el Lobezno, Hulk.... no diferencio entre els DC i els Marvel però des de fa unes temporades sóc fervent seguidora de The Big Bang Theory, no sé si l'heu vist mai però és una sèrie de quatre nois que són superdotats i a més frikies que tenen com a element comú, entre d'altres coses, que són uns fanàtics dels còmics, sobretot en Sheldon Cooper (brutal Jim Parsons!). De tant en tant parlen de La Linterna Verde, jo no sabia qui era, n'hi ha tants de personatges de còmic!. Amb l'arribada a les pantalles d'aquest personatge i ser tant admirat per en Sheldon vaig anar a veure-la.

Es una historia distreta, no em va agradar gaire però si més no em va distreure. Hi ha una espècie de grup d'individus, per què no sé com anomenar-los, de tot l'univers que formen com una espècie de policia que tenen cura de que tot estigui en pau. La historia comença quan un d'aquests llanternes verdes lluita contra el nou enemic i ferit de mort cau a la terra i cedeix el seu anell verd (símbol de pertànyer al grup) a un terrícola en el paper de Ryan Reynolds que em va impressionar força a Buried, cosa que evidentment no ha fet aquí!. La noia en qüestió, perquè en un còmic sempre hi ha una noia bonica i sovint sense caparró, és en aquest cas és Blake Lively que la vaig veure a La vida secreta de Pippa Lee, però que també és coneguda per una sèrie anomenada Gossip Girl. El qui dóna el toc de distinció en aquesta cinta és evidentment Mark Strong , encara que també surten de secundaris Peter Sarsgaard, i uns desapareguts Angela Basset i Tim Robbins.

Linterna verde si que és una pel·lícula d'estiu, amb crispetes i una bona beguda, i un lloc per passar una bona estona a la frasqueta, ara que fa tanta calor!

Puntuació: 5/10

BEGINNERS

Després d'uns dies de tenir el blog en stand-by, he de reconèixer que he vist poc cinema, ja se sap que la cartellera els mesos d'estiu és molt baixa en qualitat cinematogràfica i és evident que no m'esperava res del que he vist però tot i així he tingut alguna que altra sorpresa. No és el cas de la pel·lícula que ara comento, però si per alguna raó vaig anar a veure aquesta cinta és pel trio protagonista, després en parlarem.

Oliver està entrant en la maduresa i coneix a Anna, una noia una mica esbojarrada mesos després d'haver perdut al seu pare. El pare reconeix la seva homosexualitat quan ja es gran i això el fa canviar de vida i d'humor i els seus darrers anys els viu amb il·lusió, llegat que transmet al seu fill un cop mor.

Beginners és una comèdia dramàtica que es recolza en les relacions humanes, sobretot amb la de pares i fills. El pare ensenya com estimar i gràcies això Oliver aprèn a estimar a Anna, malgrat les seves incerteses i la seva covardia.

Com deia la pel·lícula, bàsicament em va interessar per els tres protagonistes principals: Ewan McGregor, actor britànic, molt bon actor, que sempre és agradable de veure , en tots els sentits, tant et pot fer un paper dramàtic com una comèdia, actor complert; Mélanie Laurent , que vaig descobrir, afortunadament, en Malditos bastardos, on feia un paper espectacular i que després he anat seguint, segurament també la recordareu a El concierto. I evidentment, el pare, Christopher Plummer, un d'aquells actors que és igual el que faci perquè com una vareta màgica allò que toca, ho converteix en màgia, reconec que em va deixar meravellada de petita a The sound of music on Mary Poppins (Julie Andrews , vull dir!!!) i totes les noies del cine ens quedàvem bocabadades amb ell. No ha parat de treballar i ara és un secundari de luxe i un luxe veure'l en pantalla.

La pel·lícula és fluixeta però una tarda de diumenge, si no feu res, mireu-la no us decebrà , nomes per veure'ls a ells.

Puntuació: 6/10

AVA GARDNER: EL ANIMAL MÁS BELLO DEL MUNDO

Avui a Zinéfilas em tocava a mi, i he penjat un comentari sobre la última pel.lícula de Isaki Lacuesta que ha dedicat a la meravellosa Ava. 

Si teniu ganes de llegir-lo us hi podeu passar per allà!

Problemes familiars no em permeten poder tenir al dia el blog, tot i que m'encantaria i també m'agradaria poder llegir els vostres, però les circumtàncies no les escollim nosaltres.

En quant tingui temps, prometo posar-me al dia.

Bones vacances a tothom!!!

Una abraçada.

UNA MUJER EN AFRICA

Claire Denis és una directora francesa no gaire coneguda en el nostre país però de força prestigi en el país veí. Ja té gairebé una desena de títols en la seva filmografia però he de reconèixer que jo fins ara no li havia vist res.

Una mujer en Africa o White material, el títol original que no sé que té a veure amb la traducció a l'espanyol!!(una vegada més al·lucino amb els títols que posen les distribuïdores) és la seva darrera producció. Una història ambientada i situada en algun país de l'Àfrica més profunda on el conflicte bèl·lic és a punt de començar.

L'exèrcit es prepara per tornar a restablir l'ordre i totes les ambaixades avisen als seus conciutadans a convidar-los a marxar del país abans de que el conflicte sigui pitjor i no puguin fer res per ells. Però Maria Vial, interpretada per la cada vegada més inexpressiva Isabelle Huppert, no vol cedir a les pressions i no vol abandonar la seva plantació de cafè que està a punt de la recol·lecta. Malgrat que tots els seus empleats han marxat no perd l'esperança de trobar-ne més al poble veí i creu, a l'igual que el seu sogre i el seu ex-marit, que l'alcalde de la població els protegirà. Però la situació és insostenible.

He de reconèixer que la història em va interessar, i molt ... segurament això passa, desgraciadament a molts dels països de l'Àfrica més profunda però si em centro en la història dels personatges he de dir que no em va entrar gens. He de començar per dir que Isabelle Huppert no m'agrada des de fa molt de temps, a part de considerar-la la successora natural de Catherine Deneuve (gèlides les dues!), vaig ser present en una roda de premsa fa anys al Festival de San Sebastian on ella va ser d'allò més desagradable. Si és una professional ha de ser capaç d'aguantar qualsevol tipus de crítica però ella no ho va saber encaixar bé.

En fi, de totes maneres, els personatges no acaben de lligar amb la història. Trobo que els flashbacks que realitza la directora al principi de la pel·lícula no ajuden gaire a la història i de fet saber que passarà al final no em va ajudar gaire per que la història em semblés versemblant.

Suposo que va ajudar, tot plegat , que la vaig veure en versió doblada.

N'he sentit molt bones crítiques i reconec malgrat tot que Huppert és una tot terreny, personalment no es sant de la meva devoció però és una gran actriu.

Puntuació: 6/10

UN CUENTO CHINO

Partint de la historia d'una vaca que va caure del cel, Un cuento chino és una pel·lícula argentina dirigida i escrita per Sebastián Borensztein. Encara que sembli mentida , ja ho diu al principi la pel·lícula, està basada en fets reals.

La vida de Roberto canvia radicalment quan fortuïtament es troba a un noi xinès perdut en mig de Buenos Aires buscant al seu oncle, el seu únic familiar que té viu. Acaba de ser robat i assaltat per el propi taxista que el portava de l'aeroport. Roberto el recull i comença una forçada i estranya relació de convivència entre aquests dos atípics personatges que els canviarà la vida. Robert (Ricardo Darín) haurà de conviure amb Jun que només parla xinès i a on haurà d'aprendre que no sempre pot estar malhumorat i enfadat amb la vida i el mon que l'envolta. La seva vida és solitària per què ell ho ha volgut, és orfe de mare des que va néixer i de pare des que va tornar com a veterà de la guerra de les Malvines i ni tan sols la presència de Mari, una noia de camp que el vol enamorar el fa canviar de vida. Treballa en una ferreteria i la seva vida és solitària i monòtona, però la convivència amb el noi xinès li farà canviar moltes coses, encara que ell no ho vulgui.

Un cuento chino és una comèdia agredolça sobre la soledat i de la necessitat d'afecte que tenim els humans, una pel·lícula senzilla, una historia molt ben explicada en el que la interpretació de tots els actors en especial d'un Ricardo Darín en estat de gràcia fan que surtis amb un somriure de la sala del cinema

Puntuació: 8/10

PEQUEÑAS MENTIRAS SIN IMPORTANCIA

La meva companya Troyana a Zinéfilas feia una reflexió molt encertada sobre dues pel·lícules de diferents èpoques però amb moltes coses en comú malgrat els anys de diferència. I és que l'amistat és un tema universal i intemporal, recurrent al cinema, i tant Los amigos de Peter com a Pequeñas mentiras sin importancia tracten sobre el tema. Us recomano que el llegiu.

Quan jo vaig llegir-lo encara no l'havia vista però una amiga de la feina me l'havia recomanat , sabent que m'agrada molt el cinema em deia que s'havia enamorat de Marion Cotillard i que a partir de llavors volia veure-ho absolutament tot d'ella, jo mig somrient li vaig dir que Cotillard a part de ser una de les actrius més importants del cinema francès, havia guanyat l'Oscar fent.... bé millor SENT Edith Piaf a La via en rose , ja havia fet una bona carrera a Hollywood i que actualment se la rifaven per tot arreu, de fet segueix en cartellera amb Midnight in Paris de Woody Allen.

Però centrem-nos en la pel·lícula.

Pequeñas mentiras sin importancia està dirigida per Guillaume Canet que és l'actual parella de la Cotillard i que ha estat un gran èxit a França. Tot i que no sóc gran seguidora de les pel·lícules franceses, fins i tot puc dir que em carreguen una mica, he de dir que vaig sortir encantada de veure aquesta pel·lícula.

Amb un inici impactant, un travelling d'uns quants minuts, ens endinsa en una historia plena de petites mentides que conviuen entre un grup d'amics que decideixen malgrat que un d'ells acaba de tenir un accident, de fer les vacances programades que fan cada any: marxar al complex a la platja que té un d'ells i que comparteixen un cop l'any tots junts.

A partir d'aquí, la relació entre ells, sota la mirada de la normalitat l'espectador va descobrint que no tot és sinceritat entre aquesta colla d'amics que roden la quarantena, ans al contrari, les petites mentides entre ells és present.

Les complicades relacions entre les persones,la soledat compartida, la frustració, l'egoisme, la tristesa, són temes que aporten a aquesta història una bona dosis de drama. Amb un final previsible, probablement el què més falla que fa que sigui una mica “sensiblero”, però no se li pot treure la qualitat de la cinta, on la magnífica interpretació de cada un dels actors és molt bona, sobresortint per sobre de tots ells la excepcional Cotillard, que en qualsevol plano que surt eclipsa, sense voler, a tots els seus companys.

És una pel·lícula coral, molt agradable de veure, malgrat el metratge, un pèl llarg per mi.

(Aquest comentari li dedico a la Maite)

Puntuació: 7/10

ENS HAN DEIXAT PETER FALK

El final de curs ha fet que tingués una mica abandonat el blog, i ara que hi torno és per dir que ens ha deixat un altre gran actor, dels que ja quedaven pocs.

Potser per a molts, el nom de Peter Falk no els sona gens, però pels de la meva generació, segurament la generació anterior i la posterior, el nom del detectiu Colombo si que sona.

I és que Peter Falk , juntament amb Margaret Rutheford interpretant a Miss Marple, siguin els dos millors detectius de la televisió amb permís d'Angela Landbury i la seva Jessica Fletcher.

Però Peter Falk malgrat ser conegut pel seu personatge de geni despistat va ser molt més. I és que va començar amb el gran Frank Capra en una de les comèdies més boniques que he vist i amb la peculiaritat de veure a una Bette Davis fent de bona: Un gangster para un milagro. Pel·lícula que si no heu vist us recomano del tot perquè jo cada vegada que la veig estic amb un somriure durant tot el metratge.

La seva filmografia s'acosta a una quarantena de títols dels quals també vull destacar: Cielo sobre Berlín de Wenders, La princesa prometida on feia de l'avi que explica la historia, Maridos i Una mujer bajo la influencia ambdues de John Cassavetes, o per descomptat la inoblidable La carrera del siglo de Blake Edwards fent de copilot estrafolari de Jack Lemmon, perseguint el cotxe de Tony Curtis i de Natalie Wood.

Va morir dijous, als 83 anys de demència senil.

Ja en queden molt pocs de secundaris de luxe com ell.

AVUI A ZINEFILAS

 

Avui a Zinefilas m'ha tornat a tocar a mi.

Tenia ganes d'escriure sobre una comèdia i ja feia dies que em rondava pel cap d'escriure sobre una de les comèdies més divertides de la història del cinema.

Si l'heu vista, probablement estareu d'acord amb mi, si no l'heu vist us la recomano del tot!!!!

Si voleu passar i llegir-la.... El jovencito Frankenstein a Zinefilas.

EL CASTOR

Ho reconec , ja dic per endavant que no penso ser gens objectiva amb aquest comentari, ni amb la pel·lícula. No em va agradar gens!

Per què hi vaig anar, doncs???

La raó és ben senzilla , quan em barallava amb mi mateixa , de si escollir entre no anar-hi perquè sortida en Mel Gibson o per anar-hi perquè tornava a dirigir Jodie Foster, em vaig decantar per ella.

La meva debilitat per Foster venia de lluny (segueixo considerant a El pequeño Tate com la seva millor pel·lícula com a directora tot i que A casa por vacaciones amb un repartiment espectacular tenia moments molt brillants) i si havia escollit a Gibson per ser protagonista absolut de la tercera pel·lícula que dirigia era per alguna cosa.... però jo no hi he trobat els motius. Els qui anaven amb mi, diuen que està bé, que està correcte, però aquest senyor és superior a mi.... no puc amb ell. Se'm va atravessar des del primer minut de la cinta i tenint en compte que surt en el 95 per cent de les escenes , com podeu comprendre , els 91 minuts que dura la historia se'm van fer eterns, i només milloraven quan sortien els altres personatges.

Segurament si l'hagués protagonitzat algú altre podria haver entrat més en la pel·lícula però Gibson em va barrar el pas a endinsar-me ne una historia que no acaba de quallar del tot i que reconec que està dirigida de forma molt correcte per Foster, però la historia d'un depressiu fins a l'extrem que no troba sortida a la seva vida fins que es topa amb una marioneta en forma de castor i que parla a través d'ell.... no em va entrar per enlloc. 

El més interesant potser en un principi era que sortia Jennifer Lawrence... però tampoc convenç.  

Gibson, serveix per fer comèdies o per fer pel·lícules d'acció però jo, sincerament no me'l crec fent un paper dramàtic.

De la Foster , li seguiré donant oportunitats, per què m'agrada tant com actriu que com a directora, però si torna a treballar o a dirigir a Gibson... passo.

Puntuació: 4/10 (i per respecte a Jodie Foster)

MIDNIGHT IN PARIS

Definitivament ha tornat el Woody que més m'agrada.... amb una història aparentment senzilla s'amaga un guió deliciós ple de frases meravelloses i amb una sèrie de personatges que feia temps que no escrivia.

Ho confesso, a mi m'encanta Woody Allen i sobre tot m'agrada el geni novaiorquès dels darrers anys, el de Bales sobre Broadway, el de Todos dicen I love you, el de Misterioso asesinato en Manhattan o més recentment Match Point. Reconec que Allen t'ha d'agradar, és un tipus de cinema diferent al comercial o al de cops de puny o el de puro divertimento. Allen va més enllà, els seus guions sempre amaguen les pors, les inseguretats , els sentiments més íntims del director sempre disfressats d'una manera brillant amb unes històries que sempre et fan somriure. Amb elles analitza la família, la vida, la confiança , les relacions de parella.... els temes universals i a la vegada universalitzats per el propi Allen.

Ara amb Midnight in Paris i passejant per la ciutat de la llum, a través dels ulls d'un escriptor (Owen Wilson, alter ego del propi Allen), el director s'endinsa a la por de viure el dia a dia i d'endinsar-se en un futur incert, i preferir passejar-se per el passat, però ho fa d'una manera deliciosa, a través d'un taxi i quan toquen les dotze de la nit, com si fos un conte i és llavors quan Gil pot transportar-se al passat i poder gaudir , meravellar-se i parlar amb els seus herois del passat, com Heminway, Scott Fitzgerald, Buñuel, Dalí (fantàstic Adrian Brody), Cole Porter, Josephine Baker o Gertrude Stein (magníficament interpretada per Kathy Bates)... tot això acompanyats per una meravellosa Marion Cotillard en estat de gràcia i que et fa el viatge en el temps molt més bonic del què ja és....i és que Allen pot fer això i molt més, ens pot endinsar en un passat que a tots ens agradaria estar-hi , si més no alguna vegada en la nostra vida, poder conèixer , poder parlar, poder discutir amb els nostres herois, amb els personatges que ens han influït en la nostra vida....moltes vegades m'ha passat pel cap que hauria estat de mi si jo hagués nascut en el Hollywood clàssic???

Per sort tenim el mestre, en Wody Allen que ens transporta a un món màgic , que ens fa disfrutar d'un somni que podria ser real, si més no ell el converteix en real, i ens fa gaudir durant una estona d'un bonic pensament... aquesta és la màgia del cinema, aquesta és la genialitat del mestre!.

Puntuació: 9.5/10 (i no li dono el 10 perquè no em va acabar de fer el pes en Wilson!)

IN A BETER WORLD

Feia temps que volia veure-la. De fet, juntament amb Incendies, eren les dues pel·lícules nominades aquest any com a millor de parla no anglesa que més interès tenien per mi. Un cop vista la canadenca, només em faltava aquesta.

I no em va decepcionar tampoc.

Dura, a vegades cruel, però amb un to esperançador al final, In the better world és l'últim treball de la directora danesa que es va donar a conèixer dins del grup Dogma que va revolucionar el cinema danès la dècada dels 90. Amb pel·lícules que mai no deixen indiferents, la seva filmografia és relativament curta però molt interessant, títols com Hermanos (de la qual se'n va fer un remake americà amb Natalie Portman), Después de la boda o Cosas que perdimos en el fuego (incursió americana amb Benicio del Toro i Halley Berry), l'estil acurat i a vegades punyent de Bier fan que de totes les seves pel·lícules sempre surtis del cinema amb un punt de reflexió.

In a better world, mostra dos mons completament diferents però a la vegada i per desgràcia ben iguals... per una banda un metge que treballa en un camp de refugiats a l'Àfrica, una vida dura i difícil on ell com a metge ha de curar a tothom però la consciència no sempre li permet tenir les coses clares i per altra banda a casa seva , a Dinamarca, malgrat tenir una vida acomodada, està separat de la dona, també metge.

El qui ho viu pitjor és el seu fill pre-adolescent que pateix de bulling a la seva escola fins que l'arribada d'un altre noi, que el defensa, fa que comenci una relació que el portarà a un cruel acte de venjança.

Tots estan molt bé però compte amb l'actuació dels dos nanos que estan extraordinaris.

In a better world segons ens diu la directora: ens porta a les limitacions amb les que ens trobem a l'intentar controlar la societat i les nostre vides personals.

La cultura del primer mon , la “més avançada” hauria de ser el model per a un món millor? És un bona pregunta que et fas quan surts del cinema.

Molt recomanable!

Puntuació: 8.5/10

AVUI A ZINEFILAS

Aquesta setmana a Zinéfilas podeu llegir un recordatori a Little Women. Espero que us agradi!

RABBIT HOLE

Nicole Kidman, pot o no pot agradar però no podem negar que és una gran actriu... pot haver-se fet més o menys retocs, pot haver-se confós escollint alguns dels seus títols més fatídics, com Australia, La brújula dorada, La mancha humana, Cold mountain, Invasión o, no ens enganyem, el fracassat musical Nine (que a mi em va agradar)...però per altra banda té grans títols com Eyes wide shut (on estava impressionant!!), Moulin Rouge (on ens descobria que també sabia cantar), Los otros o Las horas (on va guanyar molt merescudament l'Oscar fent de Virginia Wolf).

I després té títols petits, que han passat sense pena ni glòria que estan molt bé i on ella destaca per la seva interpretació, cas com: Todo por un sueño (on vaig començar a fixar-me en ella!), Margot y la boda, Retrato de una obsesión (que si no l'heu vista és imprescindible!!) o de la que en parlem ara : Rabbit hole de John Cameron Mitchell (autor de la raresa Hedwig and the Angry Inch que vaig veure fa molts anys).

Aquesta és una història petita, de dolor, d'intent de superació d'un jove matrimoni per la mort del seu fill de quatre anys per culpa de l'atropellament d'un jove.

Becca (Kidman) i Howie (fantàstic Aaron Eackhart) tracten de conviure amb la tristesa i tirar endavant un matrimoni que sembla avocat al fracàs sinó superant la pèrdua. Tots dos ho intenten, per què s'estimen però el dolor és tan profund que no poden.

Basada en una obra teatral de David Lindsay-Abaire, Kidman és també productora de la pel·lícula, que després de llegir una crítica de la obra teatral que es representava a Broadway (per Cinthia Nixon, una de les noies de Sexo en Nueva York) va decidir comprant-ne els drets i posar diners de la seva butxaca per produir aquesta petita història feta de tristesa , duresa però a la vegada de tendresa.

A part de Eackhart, també acompanyen a Nicole Kidman, Sandra Oh (en el paper d'una mare que també ha perdut el seu fill i que està en el grup de recolzament) i fent de mare, una meravellosa i estupenda Dianne Wiest que ja havia treballat amb Kidman a Practicamente magia (un altre dels seus títols per a oblidar).

És un títol petit,però molt, molt recomanable!

Puntuació: 8/10

TRES PEL.LÍCULES DIFERENTS PER A UNA ACTRIU ÚNICA

L'entrada de la setmana passada a Zinéfilas, la meva companya Bruja Truca, parlava d'una actriu jove però amb una brillant carrera i amb un futur que encara ho pot ser més si vigila els seus papers: Natalie Portman.

Jo ja he parlat alguna vegada d'ella. Ara en poc més de dues setmanes he pogut veure tres papers seus: dos al cinema i ahir a la nit en vaig recuperar una a la televisió: quins papers tan diferents i ella què increïble que està!

 

EL AMOR Y OTRAS COSAS IMPOSIBLES:

Emilia és una jove advocada i filla de jutge, casada amb el seu jefe, que es va divorciar quan la va conèixer a ella. La pel·lícula comença amb la notícia de la mort de la filla recent nascuda d'ambdós. Ella malgrat que s'esforça no pot connectar amb el primer fill del seu marit i això li ocasiona molts problemes amb ell i amb tothom per què no pot assimilar el seu propi dolor.

Dirigida per un guionista Don Roos passat a la direcció se li nota la seva poca experiència per què la pel·lícula no acaba de funcionar en cap moment i això que té tots els elements per a ser un bon melodrama: bona història, bons personatges i sobre tot bons actors com són Scott Cohen o Lisa Kudrow, ben lluny de la seva Phoebe de Friends, però sobretot el nen Charlie Tahan que fa molt creïble el seu paper de repelent però que poc a poc es va guanyant el cor de Portman i de l'espectador. Per sobre de tots ells, evidentment una Portman que es va creixent a mida que el seu dolor davant de la situació la va superant i que tu encara que saps que el seu comportament no és el correcte , l'acceptes i empatitzes amb ella...aquest és el gran treball de l'actriu!. Puntuació: 6.5/10

THOR:

Èpica aventura de Thor; un més dels personatges creats per la factoria Marvel. És evident que si no hagués sortit la Portman, no m'hauria interessat... però a part d'ella hi ha algun altre nom a tenir en compte: Anthony Hopkins, Rene Russo, Stellan Skarsgard i el seu director Kenneth Branagh (del qual feia molt de temps que no en sabia res!).

És un còmic basat en el deu víking Thor i les seves aventures quan baixa a la terra i coneix a la doctora Joan Foster (la Portman).

Pel·lícula de crispetes és puro divertimento.... em vaig distreure molt però no busqueu filosofades eh??? Puntuació: 7/10

TODOS DICEN I LOVE YOU:

Ahir la vaig recuperar per la televisió. La Portman tenia 15 anyets però ja havia fet Leon i Beautiful girls així que suposo que en Woody Allen estava molt convençut de la seva vàlua. Surt poc però és que al ser una pel·lícula coral tots estan genials i és que la pel·lícula és de le

s millors del director novaiorquès. L'escena de la funerària no té pèrdua i la Hawn ballant i volant tampoc.... fins i tot la Roberts està molt bé!!! Imprescindible!! Puntuació:10/10

Natalie Portman ens demostra una vegada més que és una actriu tot terreny i que es pot enfrontar amb qualsevol tipus de paper!.

INCENDIES

Sempre hi ha pel·lícules de les que sents a parlar molt i després quan les vas a veure et decepcionen una mica perquè no es allò que tu esperaves. En canvi hi ha aquelles històries que malgrat, te les expliquin, o et diguin que són molt bones, tu les vas a veure i ho confirmes.

És el cas de Incendies, pel·lícula canadenca del director Denis Villeneuve. N'havia sentit molt a parlar i com sempre, dos dels meus clars referents blocaires com Jordicine i babel, n'havien parlat molt bé i la tenia apuntada per veure-la.

No explicaré gaire de què va, és millor que la vagis a veure sense saber-ne gaire perquè el final és tan sorprenent que et deixa amb el cor en un puny , i no és exageració.

Quan vaig sortir de veure la pel·lícula em va venir al cap una cinta que vaig veure fa forces anys, i que evidentment sense tenir res a veure amb aquesta me la va recordar molt: Lone Star de John Sayles. I en què me la va recordar? La pel·lícula de Sayles es clarifica en una fotografia. Aquí en una sola escena el director t'explica tot l'horror de la història.

Situada en un lloc intemporal, probablement al Líban, el relat de dues histories paral·leles: la de la mare, visquen un conflicte bèl·lic i totes les seves conseqüències i la dels seus dos fills bessons, que després d'assabentar-se que tenen un germà que desconeixen i la mort del pare, decideixen a través de la filla primer i del fill després, anar descobrint poc a poc la història de la seva mare que al final serà la seva pròpia.

Amb unes escenes terriblement realistes , com són sobretot les de l'autobús (comences no creient el què passa i a mida que va passant l'escena se't posen els pèls de punta i acabes amb un silenci esborronador), la de l'abraçada dels dos bessons a la piscina o fins i tot de la primera escena quan estan tallant els cabells a uns nens, la pel·lícula et va endinsant en una història profunda, realista, tremendament injusta...

Amb unes interpretacions magistrals, sobre tot de la mare i de la filla, que s'assemblen molt físicament, jo al principi no les vaig distingir... Incendies és una pel·lícula necessària de veure.

Nominada al millor Oscar de parla no anglesa representant a Canadà no va guanyar (encara no he vist In the better wolrd).

Puntuació: 9.5/10

CÓDIGO FUENTE

Aquesta és la segona pel·lícula com a director del fill de David Bowie, Duncan Jones, que ja ens va sorprendre fa una parell d'anys amb Moon, aquella cinta de ciència-ficció amb un extraordinari Sam Rockwell, una cinta petita però amb un guió que sorprenia a tothom.

Ara , que ja té més quartos i que ha disposat de més mitjans tecnològics ens torna a sorprendre amb una pel·lícula que està entremig de Johnny cogió su fusil i El dia de la marmota.

Codigo Fuente és una estranya combinació però convincent quan l'acabes de veure.

I és que Jake Gyllenhaal un pilot nord-americà de les forces armades destinat a Afganistan viu lligat en un bucle temporal que dura 8 minuts i que se li repeteix constantment amb l'únic propòsit de poder descobrir a un terrorista que viatge dins d'un tren i el qual ha posat una bomba. El protagonista haurà de tornar constantment a reviure aquests 8 minuts per anar desgranant i descobrint quin pot ser el terrorista a la vegada que anirà descobrint a la noia (Michelle Monaghan) que l'acompanya i de la qual s'anirà enamorant.

L'únic vincle que té amb la realitat és una militar interpretada per Vera Farmiga que poc a poc li haurà d'anar dient que ha de fer primer per resoldre l'entrellat i després ell poder sortir d'on és.

Compte amb el moment que parla amb el seu pare per telèfon, és Scott Bakula, clarament un homenatge a ell i a la sèrie que va interpretar a la dècada dels 80-90, Atrapado en el tiempo que interpretava amb Dean Stockwell.

Amb uns bons moviments de càmera, unes atmosferes claustrofòbiques per una banda i uns efectes especials molt convincents per una altra, el director ens demostra que comença a consolidar-se com a un molt bon narrador fílmic i a tenir molt en compte amb els propers treballs que faci. Potser dintre d'uns anys direm que que David Bowie és el pare de Duncan Jones!

Puntuació: 7/10