ENS HAN DEIXAT JOHN BARRY I MARIA SCHNEIDER

Aquesta última setmana que avui s'acaba deixem a dos personatges més del món del cinema. 

Ben diferents tots dos.

John Barry

Un dels més grans compositors que ha donat el cinema ens deixava el passat dia 30 a l'edat de 78 anys.

Se'l considera el pare de la música de James Bond i és també el creador de grans bandes sonores de l setè art, d'entre altres: La jauria humana, amb Robert Redford i Marlon Brando, Robin i Marian (meravellosos Sean Connery i Audrey Hepburn), El zoo de cristal , La calle del adiós o Frances . Va guanyar la estatueta en cinc ocasions : Bailando con lobos, El león en invierno, Nacida libre (banda sonora i cançó) i segurament per la banda sonora que més se'l recordarà (a part de la del Bond): Memorias de Africa.

Maria Schneider

Schneider se l'associarà sempre per un paper que ha marcat un punt d'inflexió en el món del cinema: la jove Jeanne a El último tango en Paris juntament amb Marlon Brando en la producció de Bernardo Bertolucci. Només tenia 20 anys. La seva vida a partir de llavors seria dura, que finalment la van dur a ingressar a un psiquiatric.

Tot i haver protagonitzat una trentena de pel·lícules només recordo aquest títol malgrat que havia participat en altres produccions, totes europees i treballat amb actors comAlain Delon, Gerard Deparidieu o Jack Nicholson, i amb directors com Terence Young, Franco Zefirelli. La seva última aparció al cinema va ser al 2009 en un paper a Cliente una producció de Josiane Balasko.

Va morir el passat dijous dia 3 a l'edat de 58 anys.

SEGON SOPAR BLOGGER!!!!

Després de dos anys d'aquell fantàstic sopar on ens va permetre posar cares a nous amics fets a través dels blocs, si tot va bé i amb molta il·lusió, esperem trobar-nos novament el proper dissabte 26 de febrer.

El lloc encara no el sabem , dependrà de la gent que ens hi apuntem, però esperem retrobar-nos els que ja ens vam conèixer i i presentar-nos els nous que hem anat coneixent!!!

Per apuntar-se al sopar-blogger, organitzat conjuntament per Òscar, Mar, Jordicine (blogs de referència!!!) i jo mateixa, podeu fer-ho amb un comentari a aquest post. A mesura que tinguem més informació ja ho anirem comentant.

Ens veiem el dia 26 de febrer!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

MORNING GLORY

A vegades no li demanes res a una pel·lícula. Simplement entres el cinema pel simple plaer de veure una pel·lícula encara que ja sàpigues que no t'esperes absolutament res d'ella.

Aquesta cinta jo, particularment, no l'hauria anat a veure si no fos per què hi surt una actriu que admiro des de fa molt de temps, malgrat que últimament només es dedica a fer papers de comèdia i sempre amb el mateix clixé , però no ens hem d'oblidar que va ser la dona de Michael Corleone!!!! Em refereixo a Diane Keaton, musa per excel·lència dels anys setanta de Woody Allen (inoblidable Annie Hall o Manhattan i més cap aquí: Misteriso asesinato en Manhattan on feia d'alter ego d'Allen).

Morning Glory no té res, absolutament res, no aporta cap novetat, els personatges són molt repetits i totalment plans, el guió és fluix però ... (sempre hi ha un però!) la veritat és que jo m'ho vaig passar força bé i en certes ocasions vaig riure molt!!! Està ben dirigida i no es fa gens pesada , que ja és molt!

La Keaton està igual que sempre des de fa pel·lícules, envellint amb una certa dignitat i no ha perdut el seu estil tan peculiar i tan “Keaton” que sovint em fa recordar un estil molt “Hepburn”, aquí fa un paper més aviat secundari però té una escena que potser és on vaig riure més!!!

Harrison Ford està molt divertit fa de “gruñon”, de periodista que encara està ancorat al passat i que no deixa de repetir ni un sol instant que ell va guanyar molts premis i que no entén com pot estar en un programa matinal....

Jeff Goldblum: interessant, està molt interessant i és tan alt!!

La que potser em va semblar més fluixeta va ser Rachel McAdams interpretant a una jove productora executiva de televisió que acaben de despatxar i entra a treballar a un programa matinal on ningú es mira la tele a aquella hora. La vaig trobar massa sobreactuada i el paper el va fer ella com l'haurien pogut fer moltes de les actrius que hi ha avui dia , amb això vull dir que passa totalment desapercebuda.

En fi jo ja he avisat!, potser no és necessari que us gasteu el preu de l'entrada però si la fan algun dia per la tele, mireu-la, passa bé, i passareu una bona estona.

Puntuació: 5/10 (l'aprovo per ells dos Ford/Keaton)

JA HEM COMENÇAT: NOMINACIONS ALS OSCAR

Amb alguna que altra sorpresa, ahir al migdia van donar les nominacions als Oscars que aquest any es celebren el proper dia 27 de febrer.

Evidentment, la més gran: la tercera nominació de Javier Bardem per Biutiful (que també opta com a millor pel·lícula de parla no anglesa). És una nominació que se la mereix però no té res a fer!!

Aqui us deixo la llista per si voleu anar fent boca!!

BLOG

L'altre dia vaig tenir la oportunitat d'anar a veure la preestrena de Blog, pel·lícula que s'estrena aquesta setmana, i vaig quedar gratament sorpresa.

L'argument de Blog ens pot recordar a alguna sèrie o pel·lícula que ja hem vist, i és que la directora és va fixar en una notícia que va llegir al diari i en va decidir escriure una història.

Com deia , la pel·lícula està dirigida per Elena Trapé una jove directora que segueix els passos de Mar Coll (Tres dias amb la família) i Roser Aguilar (Lo mejor de mí) , en el que s'anomena Proyecto Ópera Prima, una col·laboració entre l'ESCAC l'escola de direcció de Cinema i Audivisuals i Escándalo Films una productora potent dins del mercat espanyol en que potencien (i financien) projectes de directors/es novells , alumnes que surten de l'ESCAC.

Aparentment podríem pensar que és una història més d'adolescents però en realitat és el retrat d'un grup de noies de classe mitja- alta, ben educades, intel·ligents, estudioses que decideixen establir un vincle secret , un objectiu comú que elles consideren una veritat universal: la necessitat de viure emocions fortes que les diferenciïn dels altres.

El plantejament de la pel·lícula és força interessant, val a dir que és una història que fa 20 anys no s'hauria pogut fer, jo crec que ni plantejat ja que el tema principal de la pel·lícula, a part dels valors que aquests són universals, són les noves tecnologies. Les protagonistes estableixen vincles a través dels blogs i del messenger. Els sentiments, les actituds, el què pensen i volen fer , tot està plantejat d'una manera virtual. De fet hi ha un element interessant a nivell tècnic que és molt important per la història i és que gran part de la pel·lícula està rodada en càmera subjectiva (sempre hi ha una jove o una altra que van gravant el que fan i el que els hi passa). Plantejament que com dic em va resultar inicialment difícil d'entendre però que a mida que anava passant la pel·lícula m'agradava més i feia que entrés molt més en la història per què la feien molt més realista, (de fet llegint coses sobre la pel·lícula, sembla ser que la idea era que les protagonistes es rodessin a elles mateixes amb càmeres domèstiques com a part del seu diari personal, el límit de la realitat i de la ficció és present en la cinta quan la directora va demanar a les noies que es gravessin a casa i que deixessin la càmera a les seves habitacions i que diguessin el que volguessin davant d'ella).

Aquest fet, fa molt més valenta la cinta, si a més s'hi afegeix que les noies no són actrius professionals (la directora va haver de fer un casting molt intens per escollir a les protagonistes....) fan que encara tingui molt més sentit donar-li un vot de confiança la visió de la pel·lícula.

Hi ha molt bona compenetració entre totes les noies (i no es coneixien de res!) hi ha uns jocs de mirades i de gestos interessants, i una bona presentació de personatges sobre tot de la Marta ,l'alumna que engega “el projecte” però poca explicació de la història (que es va desvetllant a mida que passa el metratge), cada noia té el seu rol: la lider, la indecisa, la ingènua, la enamorada... totes elles amb uns valors comuns i per sobre de tots ells, el sentiment de pertinença a un grup, en el que no es fallaran i que sempre estaran juntes...un sentiment molt important per aquesta edat... i per totes.

Per defecte de professió, vaig trobar a faltar algun aspecte més pedagògic, més educatiu.. em feia preguntes que no queden resoltes en la pel·lícula, totes demostren maduresa, intel·ligència, segures d'allò que volen fer per què tenen un objectiu comú... però cap d'elles pensen en les conseqüències??? en el que pot passar?...

No sé si les noies seguiran en el món de la interpretació però per si de cas , cal tenir en compte a partir d'ara noms com: Candela Antón, Anna Castillo, Lidia Torrent, Lola Errando, Sara Gómez, Irene Trullen o Alada Vila.

Blog és una pel·lícula valenta, parla de respecte, d'amistat, de valors, l'acceptació de totes elles sent tan diferents,és un retrat de l'adolescència actual però a la vegada tracta sobre l'adolescència de sempre.
(Gràcies Anna i a EMON!!!!!)

Puntuació: 8/10

ENS HA DEIXAT SUSANNAH YORK

Acabo d'assabentar-me!

M'he quedat parada!

Potser no era una actriu molt coneguda però britànica de naixement , va tenir el seu reconeixement més àlgid als anys seixanta i va compartir cartellera amb actors com Montgomery Clift ( Freud, pasión secreta), o Salvaje y peligrosa amb Elizabth Taylor, o Tom Jones amb Albert Finney i dirigida per Tony Richardson...

Potser, segurament la recordeu més com a mare de Superman, fent d'esposa de Marlon Brando... però si jo la recordo especialment és en la magnífica Danzad, danzad malditos, de Sidney Pollack, de la qual recordo que de petita em va impactar terriblement la seva actuació, per la qual va estar nominada a l'Oscar i on omplia cada una de les escenes robant el protagonisme a Jane Fonda.

Tenia uns ulls preciosos.

COMENCEM LA CARRERA CAP ALS OSCAR

Esperant avui la nit del cinema català , els premis Gaudí, en la seva tercera edició, aquesta matinada ja ha començat la carrera cap als Oscar amb la celebració de la nit dels Globus d'Or.

No hi hagut gaire sorpreses, els premis que donen la premsa estrangera a Los Angeles, ha concedit els guardons a pel·lícules o sèries que sortien com a favorites.

Els premis més importants han estat: La red social, la cinta que dóna a conèixer com es va crear la xarxa social Facebook, ha guanyat com a millor pel·lícula dramàtica, les estatuetes per a millors actor i actriu: Colin Firth per El discurso del rey (bieeeeeen!!!) i Natalie Portman per The Black Swan i els secundaris per Melisa Leo i Christian Bale per The Fighter. En l'apartat de comèdia han triomfat: Annette Benning per The kids are all right i Paul Giamatti per Barney's Version.

Toy Story 3 ha guanyat per animació i Glee ( una sèrie que em cau molt bé) i Broardwalk Empire (amb Steve Buscemi inclòs) han guanyat per les sèries.

Biutiful no ha aconseguit el premi a la millor pel·lícula estrangera...

En fi, si voleu tota la llista passeu-vos per la pàgina oficial dels Globus d'Or.

BIUTIFUL

M'he esperat una mica a escriure el comentari sobre Biutiful, reconec que m'ha costat perquè cada vegada que anava pensant en ella m'enfadava més.

Alejandro González Iñarritu em va impactar a Amores perros (pel·lícula que ja vaig dir en el seu moment que mai més tornaria a veure), em va emocionar amb 21 gramos (és on em vaig convèncer que Naomi Watts era una excel·lent actriu) i em va agradar molt a Babel on descobria el paper més dramàtic de Brad Pitt.

En totes tres pel·lícules hi havia un element comú , el guió signat a dues bandes per ell i per Guillermo Arriaga. Es veu que es van enfadar i es van separar , Arriaga es va atrevir amb una més que digne direcció amb En tierra quemada, amb una espectacular Charlize Theron i Iñarritu amb Biutuful.... i ja no és el mateix.

La pel·lícula és enganyosa... de primer moment quan surts del cinema pots sortir una mica impactat però a mida que vas reflexionant resulta de lo més pedant.

Vol ser un retrat demolidor i una crítica social d'avui dia que jo interpreto com que el director et vol ensenyar allò que passa ens els baixos fons d'una ciutat (en aquest cas Barcelona) a través d'un personatge mentre ell dirigeix com si fos algú que està per sobre d'ell.

Sort d'en Bardem que està fantàstic i és qui aguanta la pel·lícula (tot i que els actors que l'acompanyen tampoc estan gens malament , en aquest sentit la direcció d'actors és més que correcte), però em costa creure que li hagi de passar tot a ell, i que a més tot sigui dolent o pitjor i que t'ensenyi que no té sortida per enlloc.

La veritat és que em va molestar una mica la visió que dóna de Barcelona o de Santa Coloma, unes ciutats brutes , sense esperança, molt decrèpites... la història no em va interessar i la part més sobrenatural, se l'hauria pogut estalviar perquè en definitiva no aporta res....

Es va criticar molt en el seu moment però ara per ara si em feu escollir prefereixo la Barcelona de Vicki Cristina Barcelona de Woody Allen.

Puntuació: 4/10 (i els 4 punts van pel Bardem!)

EL DISCURSO DEL REY

Els britànics són perfectes per fer pel·lícules d'època. Si a més en el seu argument hi ha inclòs algú de la seva reialesa , encara més bé.

Les pel·lícules són de factura impecable i si hi ha un bon càsting no hi ha res a fer. Són els millors.

Aquest és el cas de El discurso del rey, la darrera pel·lícula que vaig veure l'any passat i que em va agradar molt. Per molts aspectes.

En primer lloc pel que he dit al principi, amb això els anglesos no tenen rivals, la historia t'enganxa des del primer moment, la primera seqüència un príncep George (pare de l'actual reina d'Anglaterra) dubtós i neguitós que ha de donar un discurs davant de milers de persones en un estadi: el problema... és tartamut, la imatge reflexa clarament els nervis del príncep i la decepció de tots els seus súbdits, no sabem com acaba l'escena però tot seguit veiem la preocupació de la seva dona (esplèndida i, cada vegada millor, la sorprenent Helena Bonham-Carter) buscant els millors metges per curar-li la seva malaltia. No ho està aconseguint per més cansament del príncep però apareix un logopeda australià que li han recomanat i que mitjançant mètodes poc ortodoxes sembla que obté resultats positius.

La primera entrevista és decepcionant però poc a poc la relació “metge”-príncep va agafant caires insospitats, la seva relació no és molt habitual, mai ningú de la reialesa britànica havia tingut assumptes amb algú del poble però poc a poc i gràcies a això anem descobrint la vida d'un home que està cridat a ser rei.

La història és un personatge més de la pel·lícula, no és el més important però si que et va pistant en quin moment viuen i quins són els aconteixements importants que van succeint. De totes, maneres, personalment , el que més em va interessar és aquesta relació tan estranya que va anar afavorint la seguretat d'un personatge que havia de ser un home a l'ombra però que per circumstàncies històriques va esdevenir rei, el seu germà va abdicar per casar-se amb l'americana Wallis Simpson.

Un altra aspecte que cal ressaltar és evidentment els actors, la majoria britànics, amb unes credencials impecables: Derek Jacobi en el paper d'arquebisbe (impagable l'escena a la catedral amb Rush), Michael Gambon en el paper de rei George V, pare del rei, la ja comentada Bonham-Carter i dos australians Guy Pearce en el germà de Firth una mica passat de voltes al meu parer i Geofrey Rush que demostra una vegada més la seva qualitat com a actor de teatre, està simplement fantàstic.

Em deixo pel final a Colin Firth, ho reconec , tinc debilitat per ell, ja ho deia en la meva anterior entrada però la seva caracterització de futur rei, amb les seves pors, les seves inseguretats (davant d'un problema que té assumit per què creu que ja ningú li podrà solucionar) el fan un personatge del tot humà. Estarà nominat a tot ... ho hauria de guanyar tot.... ja no ho va fer amb a Single man, (on crec que estava una mica millor que aquí però ho dic amb la boca petita), però els acadèmics d'arreu tenen un deute amb ell.

Últim aspecte, sempre ho faig però aquesta si que és una pel.lícula que recomano veure en versió original.

Puntuació: 9/10 (sobretot per les actuacions)

LES MILLORS PEL.LÍCULES DE L'ANY!!

Al meu criteri és clar!!!

Després de gairebé totes les festes i d'un final de trimestre amb una grip espectacular, torno a reenganxar el bloc que el tenia molt abandonat! 

Aquestes són el llistat de pel·lícules que més m'han agradat de l'any que acabem de deixar, són les que jo he vist , possiblement me'n deixo de molt bones però serà per què no he tingut ocasió de veure-les.

Com que sempre costa això de fer llistes, i tampoc sabria dir quin és la puntuació que els hi dono, l'ordre serà segons el dia en que la vaig veure, començant pel mes de gener.

LA CINTA BLANCA

Sens dubte de les millors de l'any. Punyent com totes les de Haneke, la història del possible naixement del nazisme en un petit poble d'Alemanya és esfereïdora.

A SINGLE MAN

Ho reconec, en Colin Firth és una debilitat! Acabo de veure fa pocs dies El discurso del rey, on torna a estar fantàstic, però crec que l'actuació a Single man és insuperable, malgrat pugui guanyar l'Oscar fent de rei anglès.

AN EDUCATION

No sabia que anava a veure i em vaig trobar amb una molt agradable sorpresa, la historia de la noia de 16 anys que descobreix la vida per primera vegada a través d'un home madur em va agradar molt!

EL CONCIERTO

Tampoc tenia molt clar el que anava a veure, només hi anava per la Melanie Laurent i em vaig trobar amb una història una mica descontrolada però realment divertida amb uns 15 minuts finals realment espectaculars!!

LOLA MONTES

Impressionant!!! Una de les meves pel·lícules preferides és Carta de una desconocida i tenir la oportunitat de veure un Ophüls en pantalla gran era una delícia.... sens dubte un plaer per a la vista!

THE LAST STATION

Potser la història pot no arribar a convèncer del tot, però veure en escena a Hellen Mirren i Christopher Plummer era un plaer que no em podia perdre... i no em vaig enpenedir, en absolut!

LONDON RIVER

Historia de guió i de personatges com m'agraden a mi. La commovedora historia d'un pare i una mare que perden els seus respectius fills als atemptats de Londres em va commoure sense arribar a la sensibleria en cap moment

 TOY STORY 3

Simplement genial!

COPIA CERTIFICADA

Intimista, dos personatges, una sola tarda i una història d'una parella. Amb una interpretació magistral de Juliette Binoche l'última cinta de Kiarostami és de revisió obligatòria.

LA RED SOCIAL

Probablement la millor pel·lícula de l'any i on a partir d'ara començarà a recollir molts premis.... amb un ritme trepidant , ens explica la seva versió de la creació

del Facebook.

Deixo pel final i no les poso a la llista, a tres cintes de producció espanyola i catalanes que també m'han agradat força!

NACIDAS PARA SUFRIR

Només per veure a la meva Adriana Ozores fent un paper de dona trista i analfabeta , ja val la pena veure-la. Amb un to agredolç Miguel Albadalejo fa un retrat de la Espanya profunda realment impactant!

PA NEGRE

Magnífica adaptació de Villaronga dels llibres d'Emili Teixidor, on es recreen les vides i misèries de la població catalana durant l'etapa de la postguerra.

HEROIS

 

Tot i que em sobra el paper d'Eva Santolaria, la història sobre la pèrdua de la infantesa de quatre joves en època de vacances ,em va agradar força... sobretot el canvi de gir inesperat del guió!

WEST SIDE STORY

Aquesta setmana m'ha tocat a mi fer el comentari al bloc de Zinefilas.

Feia temps que em rondava pel cap parlar sobre West Side Story ....és un dels meus musicals preferits... si teniu ganes de llegir-lo, ja sabeu passeu i em dieu que us sembla!

No puc evitar però,  de posar alguna de les cançons perquè fent el post no he parat d'escoltar la banda sonora ... perquè mira que és bona, eh??

Us deixo el video del pròleg.... si us passa com a mi, agafareu el dvd per veure-la o la bso, per escoltar-la!!!

ENS HAN DEIXAT... BLAKE EDWARDS

Avui és un dia d'aquells tristos... la mort d'algú del cinema sempre em fa passar una mala estona, i més quan van marxant els grans … però avui és especialment un dia més dolorós per què Blake Edwards va ser el director de pel·lícules que personalment han marcat la meva vida.

Dias de vino y rosas.

La pantera rosa

La carrera del siglo

El guateque (genial Peter Sellers!!!)

10, la mujer perfecta

i especialment:

Desayuno con diamantes i Victor o Victoria (brutals les dues)

Recordo la primera vegada que vaig estar davant de Tiffanys a Nova York!! crec que tots els cinèfils tenim una foto davant!!! i Victor o Victoria és un dels millors musicals de la història!!! Meravellosa Julia Andrews!!!

Avui estem amb tu Julie!!!

THE WAY

La pel·lícula va cridar la meva atenció perquè tracta sobre el Camino de Santiago.

La vida d'un oftalmòleg vidu (Martín Sheen) que viu a Los Ángeles canvia radicalment quan el truquen des de França,més concretament des de Saint Jean de Port (inici “oficial” del Camino francès) per comunicar-li la mort del seu fill, el dia després d'haver començat la travessia. Trasbalsat va a recollir el cos del seu fill però quan arriba allà decideix cremar-lo i iniciar allò que el seu fill s'havia proposat: fer el camino de Santiago. A partir de les hores es trobarà amb una sèrie de personatges que l'acompanyaran durant tot el camí i d'altres que anirà deixant... però tots ells aniran fer-lo canviant la seva visió de la vida.

Pel·lícula americana, no ho oblidem, dirigida per Emilio Estevez que ha dirigit per tercera vegada al seu pare. I dic què és americana perquè com no podria ser d'altre manera ha d'haver-hi tots els típics tòpics de la cultura espanyola (i això a vegades em rebenta!!): toros, Fiesta, tapas i gitanos (episodi els quals no queden gens ben parats i particularment s'haurien pogut estalviar!).

La pel·lícula és més aviat una guia turística- documental del Camino on va passant pels llocs més significatius i tot i que no és una pel·lícula rodona, hi ha moments molts salvables (com és el del parador a León, on allà descobreixes el valor i el significat del Camino).

Martin Sheen porta tot el pes de la pel·lícula acompanyat de tres actors de diferents nacionalitats com són Deborah Kara Unger, Yorick Van Wageningen (holandès) i James Nesbitt (irlandès).

Recomanable sobre tot pels qui hem fet el Camino, que podem entendre una mica millor la filosofia de la historia , perquè és el que es viu quan estàs sol caminant al llarg de la ruta i vius les vivències que ells viuen.

Puntuació: 5/10

BON APPÉTIT

No deixaré de repetir que a mi el que més m'agrada quan entro al cinema és que m'expliquin una història, i si és bona , millor.

Vaig anar a veure Bon appetit, no m'esperava gran cosa i de fet quan vaig sortir del cinema el primer que vaig dir és que no m'havia agradat. De fet una de les coses que em van influir a dir-ho va ser que Unax Ugalde , el protagonista no m'acaba de fer el pes. Però avui escrivint el comentari i pensant en la pel·lícula he de canviar d'opinió. Per què?, no ho sé ben del cert , potser perquè la cançó que canta Hannah (Nora Tschirner), és d'aquelles que et queden gravades al cap i no te les pots treure i vas repetint constantment.

I per la història? És un guió senzill sense cap pretensió, i a més amb un final dels que a mi m'agraden, segur que aquest guió dirigit per algun dels directors americans l'haurien fet acabar amb un happy end força increïble però a mans de David Pinillos, director espanyol que debuta amb aquesta senzilla cinta , la fa molt més creïble i a l'hora molt més agradable ,malgrat el seu final, que evidentment no explicaré!

La historia de Daniel (Ugalde), un cuiner que vol arribar a ser xef i entra a treballar a un prestigiós restaurant de Zurich on coneix a Hannah la sommelier del local. La química és instantània, sobre tot per Daniel, però per Hanna és diferent ella sempre diu que són dos amics que es besen i aquest és el punt més important de la història.

Per a mi no és una cinta del tot rodona, segueixo dient que Ugalde , tot i que s'esforça no acaba de lligar amb el seu paper i la que crec que dóna més de sí en el seu personatge és ella. Tot i així la història cau en algun tòpic com és la relació de Hannah amb l'amo del restaurant i en alguna escena prescindible i massa “ben preparada” com és la de la platja.

De totes maneres, hi ha molt bona intenció, és una pel·lícula petita que mereix ser reconeguda i que és agradable de veure.

Puntuació: 6/10

AVUI FEM TRES ANYS!!!!

Avui fem tres anys!!!.

Avui fa tres anys que uns boges amigues meves (Yoli, Marga, Isabel, Sisuca, Amparo i Margenat), i no em cansaré mai de dir-ho, afortunadament boges, que em van fer aquest meravellós regal: el blog.

I ha estat un dels regals més bonics que m'han fet mai perquè gràcies al blog he pogut conèixer companys blocaires fantàstics i a persones desconegudes o anònimes que sinó fossin per elles i als seus comentaris aquest modest blog no tindria raó de ser.

És per això que GRÀCIES!!!! Gràcies a totes i a tots que feu possible que cada dia tingui ganes de voler escriure sobre cinema, la meva gran passió i que a més em llegiu... i això és tota una satisfacció personal.

LA RED SOCIAL

No ho negaré. Jo també estic al Facebook.

No ho negaré. A mi m'agrada David Fincher. Em va agradar Alien 3, Zodiac, Seven, La habitación del pánico, El clu de la lucha,The game, però no em va acabar de fer el pes El curioso caso de Benjamin Button.

Amb aquesta estadística vaig anar a veure The social network. I no em va decepcionar tot i que només sortir del cinema vaig pensar “ara quan arribi a casa m'esborraré del facebook”. No ho he fet!

Amb aquesta pel·lícula hem de parlar per separat del tema formal i del tema contingut.

En el segon cas, m'esgarrifa com va anar tot. Com pot ser que una persona, un estudiant d'universitat, hagi creat una xarxa social tan immensa??? és un geni? és un lladre d'idees? es pot ser tan fred? és el model d'una generació insensible i sense valors??. No tinc les respostes ni tampoc les penso buscar però el que si que tinc clar és que el personatge de Mark Zuckerberg (creador de facebook) em fa una mica de pena. Perquè dóna la sensació que malgrat ser una persona coneguda mundialment per la seva creació, ser immensament ric i tenir pràcticament el que vulgui... en realitat no deu tenir res. I aquesta idea, com he dit abans m'esgarrifa.

En el primer cas, parlem de la forma. La pel·lícula és absolutament rodona. Amb un ritme trepidant des de la primera escena, en el restaurant quan la seva xicota el deixa i comença allà un no parar de càmera fins el final de la pel·lícula i això és un tema que Fincher domina a la perfecció, amb uns moviments de càmera totalment espectaculars i un domini de l'espai que et deixen literalment clavat a la cadira. Amb uns flashbacks aclaridors del que va passar, explicant el perquè dels dos judicis als que es va d'haver de sotmetre: un dels dos bessons per haver-li suposadament robat la idea, i la del seu “únic amic” per deixar-lo exclòs del projecte.

Jesse Eisenberg, actor totalment desconegut per a mi, em va sorprendre de tal manera que em va fer odiar-lo i el seu amic Eduardo (Andrew Gardfield) dóna el toc sensible de la història però també descobrirà la veritat dels negocis i de la vida.

És evident que ens trobem amb una de les pel·lícules de l'any i ferma candidata als Oscars de l'any que ve. I amb bons motius!

Puntuació: 9/10

HEROIS

Fa uns anys vaig llegir un llibre que m'havien recomanat i que no sabia qui l'havia escrit: El mundo amarillo d'Albert Espinosa. El llibre és una delicia que recomano. El valor de la vida, dels sentiments, de l'amistat queden reflectits d'una manera sensible i entranyable. Vaig donar-me compte de que Espinosa havia escrit diferents guions de pel·lícules que jo havia vist i que també m'havien emocionat com Planta 4ª i Tu vida en 65”. 

L'he anat seguint, m'he perdut algunes de les seves pel·lícules i no he llegit el seu darrer llibre, que tinc pendent però si que no vaig perdre l'ocasió d'anar veure la seva darrera pel·lícula com a guionista: Herois.

Un jove publicista té una reunió important a la ciutat però a la carretera es troba amb una sèrie de problemes que l'impediran arribar a lloc a temps. Un d'aquests “problemes” és Cristina, una noia que està fent autoestop i a la que recull. Ha d'anar a una trobada que fa anual amb uns amics. Aquesta és la premissa per què Pau Freixas el director ens rememori a una època passada dels anys 80 on una colla de nois van passar el seu darrer estiu junts.

Allà descobrirem, el valor de l'amistat, la pèrdua de la infantesa, la màgia de voler aconseguir allò que es vol i fer-ho plegats....

Aquesta és una pel·lícula petita , que explica històries senzilles de gent quotidiana,amb personatges entranyables i això ho agraeixes molt!

El casting de Herois, és gairebé perfecte: els nens, tots ells són una troballa, Alex Brendemühl, Lluís Homar i Emma Suarez estan molt més que correctes i Anna Lizaran i Constantino Romero (clar homenatge a Chanquete!), estan simplement espectaculars....l'aparició (i així ho deixo: aparició:que bonica que és aquesta noia!) de Nerea Camacho (Camino) és deliciosa, la única que em sobra és Eva Santolaria que té un registre tan pla que no te la creus.... però això no ha de ser un obstacle per anar-la a veure.

Val molt la pena!! i compte amb el canvi de registre de la història, totalment esgarrifador!!!

Puntuació: 8/10

ESTRENES A RECUPERAR...O NO (4)

MIS TARDES CON MARGUERITTE

Deliciosa pel·lícula interpretada per un sempre correcte Gerard Depardieu i una meravellosa Gisèle Casadesus. Aquesta historia és una d'aquelles històries de trobades gairebé impossibles però que poden canviar la teva vida. En un parc es troben Germain (Depardieu), un home una mica curtet d'uns cinquanta anys quasi analfabet amb Margueritte una encantadora i fràgil iaia apassionada de la lectura. Entre ells dos sorgirà una relació preciosa sobre el significat de l'amistat i la comprensió (no només lectora). Altament recomanable.

Puntuació 7/10

THE SECRETS OF KELLS

Agradable sorpresa. Ho he de reconèixer , no sabia que anava a veure i em vaig trobar amb una autèntica meravella, una coproducció irlandesa-francesa i belga on explica la creació del llibre de Kells, on s'hi relata les més boniques històries irlandeses,plenes de simbolisme. Una història d'animació que va estar nominada a l'Oscar l'any passat i que va guanyar Up. En aquesta ocasió s'aposta per les tècniques més tradicionals dels dibuixos animats en dues dimensions, combinant-les amb una fantàstica visió medieval i una estètica de conte infantil. El resultat és realment espectacular.

Imprescindible.

Puntuació: 8/10

TENIAS QUE SER TU

Segons una tradició irlandesa, les dones poden declarar-se als seus xicots. Però només ho poden fer durant 24 hores, cada quatre anys, o sigui el 29 de febrer!

Partint d'aquesta premissa Anna (Amy Adams) decideix anar a Dublín a declarar-se al seu xicot,però durant les 24 hores que té reglamentaries,li passa de tot per culpa de Declan (Matthew Goode).

Simpàtica comèdia, totalment prescindible al cinema però si la fan per la tele, estiradets al sofà i amb un dia de pluja us farà passa una estona entretinguda.

Puntuació: 5/10

ENS HAN DEIXAT...

Ja hi tornem a ser , de moment en portem dos!!!!

Luis Garcia Berlanga

Ens ha deixat avui un dels grans, ha estat primera notícia a TV3, i no m'estranya, quan tot just comencem el terratrèmol de notícies de les eleccions del proper dia 28 , ens arriba la mort d'un dels més grans cineastes del cinema espanyol i m'atreveixo a dir que mundial...

Berlanga que va lluitar gran part de la seva vida contra la censura i el voler intentar dir les coses ben clares quan no el deixaven , ens ha deixat part dels títols més importants del nostre cinema. Ell formava part de les tres B més importants de la nostra història: Buñuel-Bardem-Berlanga.

I ens deixa una filmografia plena de títols clàssics que ara com a homenatge hauríem de revisar. N'hi ha moltes però jo destacaria: Bienvenido, Mr. Marshall, Plácido, Calabuch, El verdugo (la vaig veure fa un any als Verdi i encara se'm posa la pell de gallina!), La escopeta nacional.. i podríem posar tota la seva filmografia... Ell ha marxat però sort que ens queden les seves pel·lícules.

Dino de Laurentiis

Important productor del cinema més clàssic, va morir ahir a l'edat de 91 anys. Avui escoltava un programa de ràdio, La claqueta, hi deien que era d'aquells productors que no agraden gens als directors perquè era dels que anaevn diàriament al set de rodatge a controlar...

No cal dir però , que de Laurentis, era un dels grans i en la seva llista de films memorables hi trobem les italianes;Las noches de Cabiria, La Strada, Arroz amargo, amb la seva senyora Silvana Mangano, o pel·lícules més internacionals com Conan, el Barbaro, El silencio de los corderos, o les dues produccions de David Linch, Blue Velvet i Dune.

COPIA CERTIFICADA

Crec que Juliette Binoche va ser la primera sorpresa quan va sentir el seu nom a la cerimònia dels Oscars de l'any en què va guanyar l'estatueta per El paciente Inglés, és evident que tothom es pensava que guanyaria Lauren Bacall per protagonitzar el paper de mare de Barbra Streisand a El amor tiene dos caras.

Binoche és del tipus d'actriu que s'atreveix amb tot, és tan versàtil que s'involucra en qualsevol projecte que l'interessi, sigui del director que sigui o del país que sigui. És igual, ella ho pot fer, és de l'estil de Kristin Scott-Thomas, són actrius tot terreny, i el més important, tot ho fan bé.

L'altre dia vaig anar a veure Copia certificada, d'Abbas Kiarostami, director iraní amb una filmografia curta però prou interessant. No en sabia gaire cosa de la cinta però si que Binoche havia guanyat el premi a la millor actriu per Venècia i tot just havia escoltat que la pel·lícula li havien donat l'espiga d'Or de Valladolid.

I va ser una grata sorpresa, pel·lícula intimista, amb tan sols dos personatges (tot i que el paisatge de la Toscana també ho seria), que a través d'unes hores va desgranat els sentiments i les relacions personals d'una manera pausada a l'inici que va augmentant a mida que va passant el metratge. Amb uns plans seqüència extraordinaris, dignes d'un mestre, on els actors han d'aguantar no només el diàleg, prou punyent a vegades, sinó el ritme lent i pausat que els va demanant el director.

El títol de la pel·lícula és molt significatiu, els dos protagonistes són experts en art i en les còpies que es fan a vegades dels originals de les obres d'art, però a la vegada ells també són còpies i original de la realitat que els envolta, aquesta és la grandesa de la història i del director, saber jugar amb tu i no dir-te quan es tracta d'un original i quan d'una còpia... no puc dir gaire cosa més perquè sinó desvetllaria aquest guió excel·lentment relatat per Kiarostami i a on Binoche està magistral en tota i cada una de les seqüències; el seu company, William Shimell, fred al principi va pujant de nivell però no s'acosta mai a la esplèndida interpretació de Binoche. A destacar dues escenes impressionants, la de la imatge del cartell, quan Binoche davant del mirall (que és davant de la càmera i et mira directament a tu) es pinta els llavis i la conversa que té amb la senyora del bar, allà comences a descobrir que és el què passa realment.

La pel·lícula tot i ser molt original també em va recordar a d'altres cintes, (en ella mateixa també hi reconeixia una còpia!): Viatge a Itàlia de Rossellini, Dos en la carretera de Donen o la més recent Antes del amanecer de Linklater.

No llegiu la sinopsi, simplement entreu a la sala, seieu, escolteu i contempleu el paisatge, no us penedireu.

Puntuació: 8/10

OZAMU TEZUKA, DIRECTOR D'ANIMACIÓ JAPONÈS

Fa unes setmanes que estic fent un curset de cinema a Barcelona, és una delícia, només vaig allà i escolto, perquè estic interessada en tot el que sigui referent al cinema i el professor, Enric Ros que actualment dóna classes a Estudio de Cine, ens fa unes classes magistrals que em deixen bocabadada.

M'està descobrint directors que desconeixia completament com Nicolas Roeg o redescobrint a d'altres que ja coneixia i que ara em fa gaudir més, com Max Ophuls.

L'altre dia va posar-nos una sèrie de curts d'un director d'animació japonès, Osamu Tezuka, que personalment no havia sentit mai, i que es considera el pare del manga. Cada un d'ells era tan diferent però a la vegada tan bo, tenen com a eix comú la guerra i la dona, però tant el traç com la forma de fer el curt eren totalment diferents els uns dels altres.

No és un tipus de cinema que a mi m'agradi especialment,però reconec que vaig quedar meravellada d'aquest petits curts que em van sorprendre gratament.

Us en deixo només tres, duren poc i realment valen molt la pena de veure'l.

El primer Jumping és una meravella, i amb la simplicitat de la forma t'explica d'una forma molt complexe molta part de la història del món. El segon Broken down film, és una paròdia del cinema de l'oest americà, molt divertit!, i el tercer és el seu autoretrat.

Dediqueu-hi el què duren, segur que buscareu a Youtube més curts d'ell, jo és el què he fet!