AL ROJO VIVO (WHITE HEAT)

Ahir al cinefòrum que fem un cop al mes al Casal Cultural de Mollet varem veure la magnífica Al rojo vivo de Raoul Walsh.

Com sempre, a l'inici de la pel·lícula en Martí Porter (fill del mestre Miquel Porter Moix), ens va fer la introducció a la cinta, i ja t'entren ganes de veure-la només sentint el que et diu.

Ara comentarem la pel·lícula però quan va acabar i després de fer la xerrada , l'Enric, que és un cinèfil impressionant em va fer entendre quina és la diferència entre el cinema negre i les pel·lícules de lladres i serenos. El cinema negre es basa més en el detectiu, en el seu passat i la seva història i les pel·lícules de lladres i serenos no deixa de ser el pas a l'escenari urbà de les pel·lícules de pistolers i indis. Això no vol dir que Al rojo vivo estigui inclosa en el gènere de cinema negre.

James Cagney és d'aquells actors, que com Edward G Robinson, Bette Davis, Agnes Morahead,Jessica Tandy, Una O'Connor, Judith Anderson o tants d'altres, són lletjos , baixets o massa alts però que la seva interpretació està per sobre de tot físic, la càrrega dels seus personatges sempre donen una intensitat a la cinta que fins i tot el pitjor dels directors fan que dirigeixin una gran pel·lícula.

Evidentment no és el cas, Raoul Walsh era un dels gran de la seva època i la seva vida, va ser força paral·lela al treball cinematogràfic que va fer, pel·lícules d'aventures, de cinema negre...

James Cagney, fa una recreació perfecte d'un psicòpata del qual arribes fins i tot a simpatitzar amb ell. És capaç de matar a sang freda sense despentinar-se i a l'escena següent fer una abraçada a la seva mare de la manera més tendra.

Aquí els bons, els polícies són personatges totalment plans, sense suc, gens interessants, que lo únic que volen es recuperar els diners que ha robat la banda de Cody Jarret, sense preocupar-se de quants morts hi ha hagut a cada assalt (tot i que el policia infiltrat, Edmon O'Brien fa un excel·lent contrapunt però sense fer-li ombra). En canvi, Cagney amb un conjunt d'escenes memorables i el ritme trepidant que té la cinta fa que no perdis la tensió de la pel·lícula en cap moment, sobre tot a destacar tres escenes: quan mata al gàngster que hi ha al maleter del cotxe mentre està menjant una pota de pollastre, quan se'n dóna compte que O'Brien l'ha traït, llavors ja res importa i evidentment l'escena final , senzillament brutal!!!!

A destacar també els dos personatges femenins, Virgina Mayo, la femme fatal i dona del dolent que no és ni una Gilda ni una Veronica Lake, tot el contrari, ronca i es ven al millor postor,té menys escrúpols que qualsevol dels altres personatges... i la mare, una magnífica Margaret Wycherly, autèntic cervell de la banda, que subliminalment sempre manipula al seu fill perquè faci el que fa.

No m'estranya que sigui un film de referència per a directors com Martin Scorsese o Brian de Palma.Imprescindible per a tots els que vulgueu veure bon cinema.

Puntuació : 10/10

CHÉRI

Després de les vacances de Setmana Santa i d'uns petits problemes de visió tornem intentat recuperant pel·lícules que fa uns quants dies que ja he vist.

Chéri, és el retrobament entre Stephen Frears i Michelle Pfeiffer , vint anys després d'haver coincidit en l'excel·lent Las amistades peligrosas.

A principis del segle XX, París segueix sent el centre del món i les cortesanes, són dones boniques, experimentades en l'art del seduir i que tenen un paper molt important dins de l'època: Léa de Lonval és una d'aquestes cortesanes que ha aconseguit portar una vida agradable , amb prou diners per no haver de seguir exercint la seva professió. Un matí , una antiga companya i rival Madame Peloux (excel·lent i divertida Kathy Bates) arriba amb el seu fill ,Chéri un jove seductor i li proposa a Lonval que l'ensenyi a convertir-lo, diguem que amb un home de profit. Ella accepta i el que en un principi havia de ser un simple ensenyament acaba en un enamorament mutu que fa que trasbalsi la societat de l'època.

La cinta, que va ser presentada en el darrer Festival de Berlín, ens mostra un drama d'una parella amb una diferència d'edat considerable i probablement una relació que no és entesa en una època en què les aparences eren el més important.

Stephen Frears ha dirigit una novel·la de Collette partint del guió de Christopher Hampton (que també van col·laborar en Las amistades peligrosas), una cinta que a priori m'interessava molt però que malgrat la seva bona direcció, les possibilitats de dramatitzar un amor impossible no s'aconsegueixen davant certa apatia de part del repartiment , sobre tot del jove Chéri que no li arriba ni a la sola de la sabata, ja no de la Michelle, sinó de la pròpia Kathy Bates.

Val a dir que el vestuari és deliciós i una delicada banda sonora fan que juntament amb les seqüències en què participen Bates i Pfeiffer la pel·lícula no es faci tan pesada. I sobretot la interpretació de la bella Michelle Pfeiffer (una de les més debilitats) fan que malgrat tot això , totes les escenes en que hi surt ella tinguin una elegància especial i brilli amb llum pròpia.

Jo no necessito res més!

Puntuació: 5/10

EL ESCRITOR

Sempre surts satisfet del cinema quan veus una bona pel·lícula, si està ben dirigida i si el que t'expliquen t'interessa. Havia escoltat bones crítiques de la nova pel·lícula de Roman Polanski (fa molt poc que he vist per primera vegada,Repulsión, i em va impactar força) i em vaig decidir a anar-la a veure.

No em va decepcionar en absolut, bon guió, bones interpretacions, una música que t'enganxa i amb un ritme que va creixent i que et va posant cada vegada més nerviosa i una direcció tan acurada que fa que la cinta et recordi constantment al més pur estil cinema clàssic.

La història està basada en una novel·la de Robert Harris, en la qual un escriptor que escriu biografies, és contractat per acabar les memòries del ex-primer ministre anglès Adam Lang (les males llengües diuen que basada en la figura de Toni Blair). El seu agent li assegura que està davant de la oportunitat de la seva vida. Però el projecte no va sortint com ell s'ho espera i a mesura que va indagant més sobre la vida del ministre més problemes va tenint, entre d'altres que el seu predecessor va morir en estranyes circumstàncies.

El ritme que va marcant Polanski en aquest thriller és lent i en comptagotes però necessari per anar creant una atmosfera angoixant, que no saps què passa i que ho vas descobrint a mida que ho descobreix el pobre escriptor que poc a poc es va trobant en una trama complexa i de la qual no sap con sortir-se'n.

Els actors estan més que correctes, Ewan McGregor, que porta tot el pes de la pel·lícula, està molt convincent, Pierce Brosnan, fent d' ex- primer ministre, Kim Catrall, al més pur estil rossa Hitchcock i una estupenda Olivia Williams (que fa poc hem vist a An education) en un paper que costarà d'oblidar. James Belushi i un meravellós Elli Wallace tenen un petit paper dins la trama.

Polanski fa un clar homenatge a Hitchcock amb una barreja de pel·lícules com el personatge de James Stewart a El hombre que sabia demasiado o més clarament el personatge de Cary Grant a Con la muerte en los talones, sobre tot en aquesta casa de la platja on passa gran part de la pel·lícula i que em va recorda terriblement a la casa de James Mason.

Sobre tot fixeu-vos bé en l'inici i el final de la cinta... impactants!!!

Puntuació: 8.5

DOS ANIVERSARIS BEN DIFERENTS

Tinc una amiga, la Ruth, que sempre ha estat una enamorada del cinema japonès, bé, del cinema asiàtic en general. Jo era una completa desconeguda d'aquest cinema. Però vaig aprendre a conèixe'l amb ella. Directors com Ozu, Mizoguchi, Imamura, Naruse, o el més recent Kitano, van obrir en mi tot un món de possibilitats fins ara inexplorables. Però sobre tot el mestre Akira Kurosawa em va fer descobrir un tipus de cinema en majúscules. Ahir hauria fet 100 anys.

Jo crec que pràcticament tot el que li he vist són obres mestres, direcció magistral, personatges compromesos, uns blancs i negres preciosos que fan de les seves imatges una llum poc vista en cinema, grans espais (era un gran admirador del cinema de John Ford), la majestuositat de la posada en escena d'algunes de les seves pel·lícules i unes històries que et fan entendre una mica més la història nipona...em quedaria sobretot amb les històries de samurais i amb el seu actor més important Toshiro Mifune.

Durant una època em vaig empapar del cinema de Kurosawa i vaig veure: El ángel ebrio, Ikiru, Los siete samurais (de la qual després en van fer Los sietes magníficos), Trono de sangre, La fortaleza escondida, Yojimbo, Sanjuro, Kagemusha... (em falten Dersu Uzala i Ran... que aviat hi posaré remei perquè les tinc a casa!!). Però hi ha dues cintes que particularment em van impactar més: Los bajos fondos (cinta que vaig veure en l'excel·lent Festival de cinema asiàtic que feien a Mollet ) i Rashomon que he pogut recuperar en el cinefòrum fa molt poc!

Un director a descobrir i a revisar!

Per altra banda, ahir també celebrava anys Catherine Keener , una d'aquelles actrius de la que li desconeixem el nom quan la veiem en pantalla però que quan acaba la pel·lícula sempre creiem que és l'actriu que ens ha agradat més...

Keener sempre ha estat la musa del cinema independent americà , ha treballat amb directors com Tom DiCillo, Spike Jonze, Steven Soderbergh o Neil LaBute, tot i que ha anat fent alguna inclusió en el cinema més comercial.

És d'aquelles actrius tot terreny, que és igual el què faci per què sempre et convencerà, pot fer de dona amb una personalitat forta i a la següent fer un paper ingenu o extravagant. En el drama fer-te plorar o en comèdia plorar però de riure. La seva carismàtica presència sempre impressiona.

Ha participat en cintes independents com: Vivir rodando, Caja de luz de luna, Amigos y vecinos, o en títols més comercials com: Una rubia muy dudosa, Un romance muy peligroso, La intérprete, Asesinato en 8 mm, An american crime (que estava espectacular) o Truman Capote...

Ara jo, sense cap mena de dubte, em quedo amb dos grans papers, a la recent Donde viven los monstruos i sobretot a Como ser John Malkovich, estava tremenda!

Aquesta sí que és una actriu a reivindicar!!!!

FEDERICO FELLINI I EL CIRC DE LES IL.LUSIONS

Des del 17 de febrer fins el 13 de juny al Caixa Fòrum de Barcelona fan l'exposició dedicada a Federico Fellini: El circ de les il·lusions.

Jo ja hi he anat, però hi tornaré per passar-m'hi més estona i per poder parar-me en detalls que una primera vegada sempre et perds, és una exposició que només es centra en les imatges, i explora l'univers fellinià, inclou més de quatre-centes obres i presenta moltes de les obsessions de Fellini i quines són les seves fons d'inspiració com a matèria del seu profund procés creatiu. En una paraula: imatge; ja sigui dibuixada o en moviment...

Aprofito de fer aquest comentari perquè ja feia dies que el volia fer-ho però amb els Oscars, i que encara tinc moltes pel·lícules a comentar, encara no ho havia fet. I és que ara mateix acabo de revisar Las noches de Cabiria. Una autèntica meravella. No la recordava, l'havia vist de petita... en ella es mostren moltes de les obsessions de Fellini, (i que es poden veure en l'exposició).

Cabiria, (interpretada magistralment per Giuletta Masina, única protagonista de la història) és prostituta i exerceix en els barris més pobres d'una Roma en constant evolució i plena de problemes socials, i somia en trobar l'amor verdader que l'aparti del carrer. La seva bondat i una certa ingenuïtat la converteixen en una víctima constant d'homes que s'aprofiten d'ella, que la roben i que la peguen. Però Cabiria és positiva per naturalesa i sempre té esperança. Sembla que tot canviarà quan coneix a un comptable que vol casar-se amb ella.

Fellini ens proporciona una obra magistralment dirigida, amb unes imatges tendres però a la vegada dures, sobre tot aquella mirada final de Masina , (foto de dalt) amb una llàgrima estil arlequí, demostrant que se'n riu del personatge però que se l'estima profundament; i amb una banda sonora de Nino Rota espectacular.

Masina, interpreta a un personatge tendre i ingenu, que ja en les primeres seqüències de la pel·lícula t'enamora, somrius amb ella, vibres amb ella i pateixes amb ella.... l'expressivitat de la seva cara , la manera de moure el cos, la gràcia dels seus moviments, fan que la seva evolució del personatge sigui insuperable!

Quina sort he tingut avui de poder-la recuperar!

EL CONCIERTO

A vegades vas al cinema sense saber que vas a veure i surts amb la grata sorpresa de trobar-te amb una història que t'ha arribat a provocar emocions que inicialment no t'esperaves, ja és cert, allò que diuen que més val anar al cinema sense saber de què va la història, que és millor que no t'expliquin de què va i que siguis tu mateixa qui en treguis conclusions.

El concierto, era un títol que no em cridava especialment l'atenció. Només hi havia una cosa que si que em va fer decidir d'anar-la a veure: Mélanie Laurent, l'actriu que m'havia impactat a Malditos bastardos, de mirada captivadora i de immensa presencia en la cinta de Tarantino.

Radu Mihaileanu, ja em va sorprendre en El tren de la vida, aquella tràgicomèdia sobre l'holocaust jueu, ara torna amb una història de format similar, encara que no té res a veure. Un famós i virtuós director d'orquestra que per culpa del règim comunista ara neteja el Teatre Bolshoi on anys enrera havia estat el director de la famosa orquestra. La seva negativa de deixar trair als seus músics jueus va fer que ho perdés tot. Un dia netejant el despatx del director, llegeix una invitació per què l'orquestra faci un concert a París. Decidit a venjar-se, Andrei, reuneix als seus antics companys per tornar a fer el concert!!

És una pel·lícula plena de tòpics, la nova màfia russa, els nous rics, els gitanos que sempre van junts, en alguns moments em va recordar molt al cinema de Kusturica, els francesos que se'n volen aprofitar... però malgrat tot això la història és molt agradable de veure.

Molt interessant com el director ens resol la història, sobre tot entre els dos personatges principals, la del director i la violinista, interpretada per Laurent, però malgrat les pegues que es puguin trobar a la pel·lícula , només per veure els darrers vint minuts, quan es produeix el clímax final , la cinta val molt la pena de veure.

El concierto, és d'aquelles pel·lícules que malgrat haver plorat en els darrers instants de la història, que és molt emotiva (que no sensiblera!!), surts amb un somriure d'orella a orella.

No us la perdeu, estarà poc en cartellera!

Puntuació: 8/10

SHUTTER ISLAND

Martin Scorsese és un gran director, probablement està dins de la llista dels cinc millors directors que hi ha actualment, o això és el què penso jo... serà que m'agrada molt. És un director atrevit, ha fet de tot, segurament se'l coneixerà més per les seves pel·lícules de gàngsters però per a mi la pel·lícula que més m'agrada és sense cap mena de dubte La edad de la inocencia. Ara dins de la seva llarga filmografia s'atreveix amb el thriller psicològic, Shutter island.

Amb un clar homenatge a les pel·lícules clàssiques dels anys 50, Scorsese ens endinsa a la illa que porta el nom de la pel·lícula a través de dos personatges , agents federals, que arriben per resoldre una estranya desaparició d'una malalta mental que estava reclosa al psiquiàtric d'alta seguretat que hi ha en aquest indret. Amb la clara fórmula de que tu com a espectador saps tant com el personatge principal, interpretat per un més que correcte Leonardo DiCaprio, el guió va fent uns girs inesperats a la història que fan que visquis amb angoixa el que va visquen el propi personatge.

Però la cinta no acaba d'enganxar, en alguns moments perd l'interès i costa de tornar a trobar el fil, penso que hi ha alguns dels personatges força desaprofitats, sobretot els dels grans Max Von Sydow o Patricia Clarkson, que podrien haver donat molt més de si.

No explicaré més coses de l'argument per què hi ha sorpresa final, que jo ja vaig intuir i malgrat que potser hi ha parts coixes, és evident que és una pel·lícula que s'ha de veure perquè és un Scorsese i com a tal la factura tècnica i de direcció és impacable. Com sempre ha tornat a treballar amb el seu equip habitual encapçalada per la seva muntadora de tota la vida Thelma Shoonmaker.

Estic força d'acord amb la crítica que també en fa lallanternamàgica que com sempre fa molt millor l'anàlisi tècnic de les pel·lícules que no pas jo , així que us animo a que la llegiu.

Puntuació: 7/10

CORAZÓN REBELDE

Molts fills i filles o parents d'una mateixa nissaga familiar han seguit els passos del progenitor. Nissagues com els Douglas (Kirk- Michael), els Bardem (Pilar-Javier),els Huston (Walter-John-Angelica), els Coppola (Francis-Sofia-Nicolas Cage);els Sheen (Martin- Charlie),els Fonda (Henry- Peter-Jane),les Redgrave (Vanessa- Natasha),els Barrymore (John- Drew), les Garland (Judy-Liza) són clars exemples. Jo sempre he pensat que ara per ara, només hi ha dos noms que dins d'una nissaga familiar el fill/a ha superat al progenitor en el món del cinema, no sé si estareu d'acord amb mi però són Adriana Ozores , que de llarg és la millor de la seva nissaga i Jeff Bridges que també supera amb escreix al seu germà Beau i al seu pare Lloyd.

Dilluns passat va guanyar el seu merescut Oscar després de quatre nominacions per un paper que probablement estava destinat a l'estatueta fos qui fos el qui l'interpretés. Però va ser en Jeff Bridges, i n'estic convençuda, un cop vista la cinta, que ningú l'hauria interpretat com ell.

Als americans els encanta les històries de losers, (de perdedors), i si a més són cantants de country millor... Crazy heart és una pel·lícula molt americana , però al llarg dels dies, i després de tenir-la al cap i pensar, he anat assaborint el personatge d'en Bridges, i és que realment el borda.

La història és ben senzilla: un vell cantant de country que posseeix el meravellós do d'escriure lletres per a precioses cançons però que ara està pràcticament acabat per la beguda i per els deutes, s'ha de dedicar a passejar pel país i cantar en tuguris de mal mort per poder subsistir, mentre que el seu aprenent , interpretat per Collin Farrell, és famós gràcies a ell. Fins que en un d'aquests pobles al mig de l'Amèrica més profunda, s'enamora d'una noia molt més jove que ell (una més que correcte Maggie Gyllenhall) el dia que li va a fer una entrevista pel diari del poble. Crec que Bridges és va inspirar amb Kris Kristofferson, no m'estranya, per què a mi em va recordar molt a Ha nacido una estrella.

Que té d'especial la pel·lícula? Sense cap mena de dubte la tendresa en que Bridges tracta al seu personatge, malgrat que en algunes vegades l'estamparies a la paret, hi ha moments tan entranyables com quan va a pescar amb Robert Duvall (la millor escena de la cinta) o la de Gyllenhall dient que la seva habitació ja no podrà tornar a ser la mateixa després de que Blake hagi creat una cançó, que fan que encara que sigui una història molt americana només per veure'l amb ell , ja s'ho val.

A part de l'Oscar de Bridges , va guanyar també la millor cançó, The weary kind, que ara mateix estic escoltant i que em fa posar la pell de gallina... és preciosa, el country més profund.

Puntuació: 7/10

LOS HOMBRES QUE MIRABAN FIJAMENTE A LAS CABRAS

A vegades ets molt conscient de què, quan vas al cinema, allò que vas a veure ja saps que serà una enredada. Però tot i sent conscient i vas...

Per què?? hi ha molts motius, sovint el meu és els actors o actrius que surten, hi ha noms que només pel fet de que surtin ja em fan anar al cinema i veure'ls. Si a més és un conjunt d'actors potents , tinc motius addicionals.

Aquest és el cas de Los hombres que miraban fijamente a las cabras. A part del títol és clar i el cartell que anuncia la pel·lícula. Però no em podia negar a veure la cinta sortint en George Clooney, Ewan McGregor, Jeff Bridges i un força desaparegut Kevin Spacey.

La pel·lícula.... no té cap interès, és avorrida i si m'apreteu ni tan sols hi ha guió... perquè qui es creu que un grup de l'exèrcit està especialment entrenat per a utilitzar poders paranormals com a armes secretes?, i que el poder d'en Clooney és matar a les cabres mirant-les als ulls....

Tot i està basada en una novel·la de Jon Ronson, el debutant actor a la direcció Grant Heslov, desaprofita una perfecta ocasió per a fer una pel·lícula divertida amb un conjunt d'excel·lents actors.

Ara això sí, té un parell de gags molt divertits (la pobra cabra), i un moment de guió molt bo, quan McGregor pregunta qui és el Jedi perquè no sap qui és... o el moment final quan es droguen tots.

McGregor, és el periodista que es trobar amb tot el sarau, Clooney, divertit com mai, però potser una mica histriònic, Jeff Bridges, recent flamant guanyador de l'Oscar, es troba com a peix a l'aigua fent de hippy seudomilitar, i Kevin Spacey, que ja se li nota com li passen els anys, fent de dolent que podria haver-s'hi abonat una mica més.

De totes maneres, es nota que durant el rodatge s'ho deuen haver passat d'allò més bé perquè malgrat tot, la química entre els quatre actors és evident!

Puntuació: 5/10 (aprovadet pels pèls i pels actors)

QUINA NIT!!

Quina nit!!!! Després de gairebé quatre hores de cerimònia pesada i avorrida ...les sorpreses han vingut més aviat al final... per què entre les que esperàvem que passessin i les que no han passat ens hem trobat en moment realment sorprenents!!!

Comencem...

Des del primer moment la gala ja es veia que seria sosa, amb una il·luminació que no et deixava veure gaire, tot i el ball inicial, han aixafat el mínim glamour que hi havia els dos presentadors de la nit: Alec Baldwin i Steve Martin que no han arribat ni a la sola de la sabata del Hugh Jackman.

Pe ha entregat el premi al primer cantat de la nit (però ben merescut!) Christopher Waltz, ella després no el guanyaria!!!!

En fi no us explicaré tots els premis... ja hi han millions de llistes circulant avui!! Només explicar diferents moments de la nit!!

• Sigourney Weaver: impactant i preciosa... una gran senyora

• les continues referències a Meryl Streep i la seves enèsimes nominacions... fantàstic el discurs de Tucci, es nota que s'estimen...

• precioses Julianne Moore i Kate Winslet

• el fracàs d´Avatar.... al final m'han donat la raó... només ha guanyat els premis tècnics... com podia guanyar a la millor pel·lícula???

• la carona de pena de Colin Firth quan li han donat l'Oscar a Bridges que ha recordat als pares...

• els dos Oscars per Up, animació i bso....

• la presentació de les pel.lícules d'animació .. genials!!! sobre tot el gos d'Up

• la presentació del maquillatge de Ben Stiller fen d'avatar

• pitjor moment: cinc segons de càmera per la gran Laureen Bacall ... ningú l'ha recordat com la gran actriu què és???? i han dedicat 10 minuts a Hugues!!!!!

• i el moment de fenomen paranormal!!!! que Sandra Bullock guanyi l'Oscar.... jo em pensava que aquí donarien la sorpresa!!!

• millors tres grans moments:

  • El secreto de sus ojos, la pel·lícula argentina que ha recollit el premi de mans d'Almodòvar.... què previsible per altra banda però sorpresa al cap i a la fi!!!

  • Barbra Streisand donant-li el premi a Kathryn Bigelow.. la primera dona directora que guanya un Oscar!!! i quin millor dia que avui no???

  • la meva Michelle... què guapa!!! desfent-se en elogis cap a Jeff Bridges....

    Si em deixo alguna cosa , digueu-me-la!!!!

PER CERT JA TINC LA GUANYADORA DEL PASTÍS DE XOCOLATA.

JA HE DESCANSAT UNA MICA TOT I L'EMOCIÓ DE LA NEVADA I DEL PAÍS COL.LAPSAT!!!

La guanyadora és la meva amiga Maria que ha sigut intel.ligent i no ha fet la travessa amb el cor, com he fet jo!!!, sinó amb el cap, jajaja!!!

Gràcies a tothom per haver participat!

TONIGHT (AQUESTA NIT)

No sé per què m'ha vingut a la memòria el tonight de West Side Story ara mateix!! Una extraordinària banda sonora, per altra banda!!! No sé quina guanyarà aquesta nit, però de ben segur que no és tan bona com la de Leonard Bernstein.

En fi, ja queden poques hores, i tinc la impressió de que aquest any poden passar dues coses: o que guanyin les que estan a totes les travesses, Avatars i tierras hostiles o que sigui una altra nit negra: Freeman, Sidibe, Mo'nique.... o ambdues coses... però del que si que estic convençuda és que aquest any no serà tan lluïda com la del any passat... perquè no es pot comparar en Hugh Jackman amb Martin i Baldwin!!!!

Queden poques hores per poder votar a la travessa, la treuré cap a les 12 de la nit de blog així que... si us animeu ja sabeu!!!!!!

EN TIERRA HOSTIL

Segurament seré la única persona en aquesta banda de la terra a qui no li haurà agradat En tierra hostil. O no l'hauré entès. Per què està arrasant per allà on va i s'està emportant molts premis, i probablement serà una de les triomfadores de la nit dels Oscars.

Però a mi, no em va agradar!

No em fico amb la direcció de Bigelow, la veritat és que la cinta té un ritme trepidant i no decau en cap moment però la història d'aquest artificier americà addicte a desactivar bombes, que voleu que us digui a mi no em va dir res.

He llegit moltes crítiques, de companys blocaires i d'experts crítics de cinema però serà que a mi les històries de guerra no m'interessen, malgrat que aquesta no es fixa en el conflicte bèl·lic pròpiament dit sinó en el conflicte personal d'aquest militar que la seva única obsessió és desactivar bombes...

Potser m'hauria d'haver fixa't més en el caràcter narratiu de la història, en el conflicte personal del personatge central, o en les escenes d'acció i de la tensió que provoquen... o potser en els dos “cameos” de Guy Pearce i Ralph Fiennes...

Sort que el cinema és subjectiu i aquesta és la seva grandesa, cintes que poden entusiasmar a algú poden avorrir al del costat.

Per cert, si algú pot explicar-me la grandesa d'aquesta pel·lícula que m'ho digui... però que Jeremy Renner estigui competint amb Colin Firth això ... no hi ha qui ho entengui!

A veure que passa el diumenge.

Puntuació: 5/10

AN EDUCATION

Jo sempre dic que en una pel·lícula només necessito una bona història, que m'expliquin quelcom que em commogui, no necessito res més, no necessito efectes especials, ni guions estrafolaris.... no, amb una bona història i unes bones interpretacions en tinc prou.

Ahir vaig sortir commoguda del cinema després de veure An education, no havia llegit gaire de la història i ara amb tots els premis que es van donant, Carey Mulligan , era un nom que tenia molt present però no sabia qui era.... només acabar la pel·lícula em vaig fer una pregunta: Qui era aquesta noia?

Amb uns títols de crèdits brillants comença una història senzilla d'una joveneta de 16 anys, molt intel·ligent i bona estudiant, conscient de que la seva vida és avorrida, amb ganes de viure món, de conèixer Paris, d'escoltar música de Juliette Greco i de ser quelcom més que una mare de família. El seu pare, un estricte britànic de classe mitja, només vol que la seva filla estudii molt per arribar a entrar a Oxford. Però un dia de pluja, tot canvia, quan un home que li dobla l'edat la recull a la parada d'autobús per què no vol que el seu violoncel es mulli. És llavors quan tot canvia radicalment , per què ell li pot donar la vida que desitja...

La directora danesa Lone Scherfig (que va dirigir Italiano para principiantes que personalment em va agradar molt), dirigeix una història senzilla, aparentment sense complicacions però amb una profunditat real com la mateixa vida. Tot és perfecte, la música, l'ambientació dels principis dels 60 en un Londres a punt de la revolució de l'alliberació de la dona, unes interpretacions meravelloses, des del primer actor fins el que té el paper més petit, uns pares estrictes però a la vegada tendres (Alfred Molina i Cara Seymour) , una mestra també estricta però que no vol que llenci el seu futur brillant (estupenda Olivia Williams), un petit però intens paper de Emma Thompson com a directora del col·legi per noies on va la protagonista (impressionants les tres trobades que tenen ella i Mulligan), una parella d'amics que l'obren a un món desconegut per ella, o David (Peter Sarsgaard,que en algun moment em va recordar a un Jack Lemmon jovenet), fent un paper d'home madur que li dóna la oportunitat a la protagonista de fer-li conèixer aquest món tan desitjat.... però per sobre de tots ells (sinó és poc!!) hi ha una jove pràcticament desconeguda, Carey Mulligan que amb la seva jove bellesa i un somriure que enamora a la càmera, només destil·la elegància, encant, senzillesa i un aspecte fràgil que recorda a Audrey Hepburn. Caldrà seguir-la de ben a prop perquè demostra tenir fusta de gran actriu, que és el que pot arribar a ser. Sens dubte és d'aquelles cintes que necessiten d'una segona visió per poder arribar a percebre tots els petits detalls que la composen!

(comentari dedicat a la meva amiga Amparo)

Puntuació: 9/10

PRECIOUS

Precious és d'aquelles cintes, que malgrat la cruesa, et cauen bé. Ja sigui per la historia, ja sigui pels personatges, ja sigui per les penúries que els passa, que després d'una desgràcia i quan ja creus que no li pot passar res més , n'hi passa una altra.... i sembla que no poden ensortirse'n però que finalment ho fan.... doncs d'això tracta aquesta pel·lícula: Noia de 16 anys, grassoneta, negra, que viu al barri més marginal de Nova York (la ciutat on els somnis es fan realitat!) a Harlem, violada pel seu pare i mare de dues criatures, maltractada per la seva mare , tant física com psicològicament... podria seguir però no desesperem que hi ha un bri d'esperança en aquesta història... la seva assistent social (una més que creïble Maria Carey!) l'envia a una escola d'educació especial perquè veuen potencial en la xicota tot i que és analfabeta funcional.... i llavors es troba amb una mestra com la que ens agradaria tenir a tots, que l'anima a, primer a pujar-li la moral que ja no la té ni per terra i després a fer-li veure del que és capaç de fer....

Com he dit, és una pel·lícula que malgrat la cruesa, cau bé, perquè els personatges estan ben dibuixats i les actrius ( bones nominacions per la mare i la filla) estan perfectes en els seus papers, a més el guió es basa en un llibre de Sapphire; Push, i per tant la historia està molt bé.

Amb producció executiva de la deessa del món negra americà, Ophra Winfrey , la història però queda molt localitzada, per tot això que he dit abans i tu com a persona no americana pots tenir la capacitat de poder-te mantenir una mica al marge... tot i que aquestes mateixes situacions també es viuen a casa nostra, per desgràcia. Personalment em va agradar però ja hem vist moltes històries com aquestes.

La imaginació de la protagonista fa que s'evadeixi del seu món, i cal destacar l'escena que fan de Dos mujeres amb Sofia Loren, et fan treure un somriure en un ambient tan dramàtic.

Puntuació: 6.5/10

A SINGLE MAN

Si no hagués estat perquè em cridava l'atenció el que es deia d'aquesta pel·lícula sobre Colin Firth, a part de la nominació a l'Oscar i d'haver guanyat la Copa Volpi al millor actor, segurament no l'hauria anat a veure. Que un dissenyador de moda s'hagi passat a la direcció no em deia molt, però hi vaig anar.

A single man és un conjunt de seqüències d'anuncis de publicitat, molt ben rodats (si fossin anuncis), potser exageradament rodats, sobretot en els primeríssimis primers plans, amb una ambientació de principis dels 60 molt ben aconseguida, una música acurada i un vestuari, que és el millor de la pel·lícula si tenim en compte que el director és el dissenyador... amb uns secundaris, molt guapus, exageradament guapus ,però que no aporten gaire a la història si no es per figurar bellesa... i una història (basada en un llibre) que ens explica el drama i la soledat d'un home solter, madur i homosexual, professor universitari, que acaba de perdre la seva parella , de fa més de 15 anys en un accident de cotxe, que no sap com continuar vivint i que només té el suport d'una amiga d'infantesa, enamorada d'ell en silenci... n'hem vist moltes de pel·lícules i d'històries d'aquestes... que la fa diferent a les altres?...

Julianne Moore... està esplèndida, la maduresa que reflecteix el seu personatge és captivador i a l'hora trist i solitari, l'escena que tenen ells dos al sopar (una de les millors, sinó la que més) és de les millors que he vist en molt de temps.... i Colin Firth... el seu personatge ho és tot, no pots imaginar-te a un altre George Falconer si no és ell, la seva mirada , els seus gestos, com observa la vida a través de la finestra del labavo, com respon a la notícia de la mort de Jim (està sublim!!!), com parla amb la nena del davant de casa, al banc; com passeja per la universitat com si fos algú que ja no està allà, com observa a tots els homes que passen pel seu davant, com parla i com discuteix amb Charley (Moore).... està tan ple de matisos cada una de totes les escenes de la pel·lícula en que hi surt ell (i és en pràcticament totes)... està tan perfecte, tan vulnerable, tan trist, tan solitari.... feia temps que una interpretació no em colpia tant com la d'ahir de Firth.... està tan increïblement meravellós.... La pel·lícula és ell!!!...

Només em falta veure el Jeff Bridges, (Clooney i Renner no tenen res a fer), Freeman fa una bona recreació del personatge de Mandela.... però és que Firth crea un personatge inoblidable.

Puntuació: 5 (pel·lícula justeta) 10 (Colin Firth)

NACIDAS PARA SUFRIR

No he vist totes les pel·lícules de Miguel Albadalejo, però les que he vist m'han sorprès gratament : La primera noche de mi vida, Ataque verbal, Rencor (amb una més que correcte Lolita Flores) i sobre tot Manolito Gafotas. Menys Rencor, les altres tres ha treballat amb Adriana Ozores.

Nacidas para sufrir és la última col·laboració junts i el resultat no pot ser millor!

Vaig anar pensant que seria una comèdia romàntica, (això és el que posava el diari!!), però em vaig trobar amb una comèdia que no té res de romàntica ... és molt àcida .

Nacidas para sufrir és sens dubte la millor estrena de la setmana, és una comèdia amb uns diàlegs molt frescos, amb una direcció que recorda a les millors comèdies de Berlanga, un guió molt ben estructurat i unes interpretacions d'un conjunt d'actrius que fan que la història resulti molt divertida però a la vegada amb un toc que et fa pensar molt.

Situada en la Espanya profunda la història de Flora, (magnífica Petra Martínez que ja ens va sorprendre a La soledad) una àvia egoista i què amb una actitud del tot sibil·lina maltracta a una pobra dona, sense estudis i una mica beneita que es diu Puri, interpretada per la meravellosa Adriana Ozores.

Totes les actrius estan molt bé (a part de Martínez, hi ha Mariola Fuentes , Malenia Alterio) però per sobre de totes sobresurt ella.. d'un personatge que podria resultar totalment ridícul Ozores aconsegueix que t'entendreixes totalment d'ella i que arribis a respectar-la.

Ja coneixeu la meva debilitat per aquesta actriu, i ahir la vaig tenir molt present. Al migdia veia una notícia a la tele sobre la presentació de la pel·lícula a la Berlinale i el reportatge mostrava a les dues actrius principals i al director passejant per la ciutat, Ozores anava fent fotos i amb tota la seva senzillesa explicava que estava molt contenta d'anar per primera vegada al Festival. A la nit a Taller en Canal plus, l'entrevistaven. Em vaig quedar absolutament bocabadada amb el què deia , senzilla i sincera anava explicant la seva vida professional, com havia influït la seva família, nissaga important de la història del cinema del nostre país , i la importància de la seva professió.

Adriana Ozores és una actriu que està a l'alçada de les millors actrius i si hagués nascut a Amèrica segur que s'haurien barallat per ella els millors directors d'allà. Ni Penelopes ni punyetes, Ozores és gran! I ho és perquè fa de la interpretació un acte tan senzill que és difícil superar-la.

La pel.lícula val molt la pena, no us la perdeu!!!

(Nota afegida!!: els que encara no la heu vist: no us perdeu el ball de la Ozores a la Festa Major!!! és d'Òscar!!!!!!)

Puntuació:8/10

ELS GOYA: CERIMÒNIA FRESCA I AMB SORPRESES

Ahir fins a quarts d'una de la matinada vaig estar veient la cerimònia dels Goya, si no m'equivoco en la seva 24a edició. El presentador va ser l'Andreu Buenafuente i la veritat és que va ser una cerimònia fresca i plena de sorpreses, com feia temps que no passava, a més com que no hi havia publicitat, va ser molt més lleugera, malgrat la durada.

El vídeo inicial de presentació de Buenafuente arribant tard a la cerimònia i trobant-se a tort i a dret a un munt d'actors i de directors, ja va ser una premonició de lo divertida que seria. Així com la presentació que va fer dels presents , inclosos del gos Pancho que estava envoltat de la creme del cinema espanyol!.

I comencen els premis, van caient tots els anomenats “secundaris”, que s'emporta majoritàriament Àgora.

Els grans premis se'ls va emportar Celda 211, bona cinta que també va obtenir els dos principals: director i pel·lícula, a part de actor (Luis Tosar, inoblidable Malamadre), Actor secundari (Alberto Amann) i a l'actriu secundari per Marta Etura.

Lola Dueñas va guanyar el premi al a millor actriu...

Però jo segueixo amb la meva, estic molt contenta que Mar Coll hagi guanyat a la millor direcció novell per Tres dies amb la família (va fer especial menció a Eduard Fernàndez). Aparentment tranquil·la va pujar a l'escenari a recollir el seu Goya donant les gràcies a tots els membres del seu equip així com a l'ESCAC, llàstima que Nausicaa Bonnin no guanyés a la interpretació novell, que va guanyar Soledad Villamil (que no negaré que fa un excel·lent paper...però fa més de 20 anys que es dedica a aquesta professió, per tant de novell no en té res!!).

I també per Garbo una altra producció catalana!!!

Ara, això sí , la sorpresa monumental de la nit va ser Pedro Almodóvar que va presentar el Goya a la pel·lícula, i que amb un discurs conciliador sembla ser que ha fet les paus amb l'Acadèmia després de molts anys de lluita.

Torno a dir una cerimònia fresca i divertida. Si voleu més informació sobre els premis cliqueu aquí!

VANESSA REDGRAVE: UNA ACTRIU AMB LLINATGE

Fa molt de temps que volia dedicar-li un comentari a Vanessa Redgrave. Una actriu a la que li he tingut autèntica debilitat des de petita. És una d'aquelles actrius que, és igual el que faci, jo incondicionalment vaig al cinema a veure-la (la última que he vist és La grandeza de vivir!). Ara he trobat el moment perquè avui he descobert que li han concedit el premi honorífic BAFTA, a sota poso la notícia.

Amb una vida dedicada al cinema i al teatre, Redgrave pertany a una d'aquelles famílies que han fet història en aquest món, filla del director Michael Redgrave, germana de Lynn Redgrave, casada amb Franco Nero i Tony Richardon i mare de Joely i Natasha Richardson (morta recentment a conseqüència d'un accident d'esquí.)

Amb aquest llinatge és evident que porta el talent a la sang i ho demostra amb cada una de les seves interpretacions, ja sigui a la pantalla com a gran dama dels escenaris i nosaltres com a espectadors gaudim de cada una de les seves creacions com a actriu. Tot i que també se la coneix per ser una persona conscienciada amb la causa social, cosa que li ha provocat més d'un problema... recordo quan va rebre l'Oscar per Julia , el seu discurs polític va provocar que poques vegades més hagi estat convidada a la cerimònia.

Jo vaig tenir l'immens honor de veure-la quan va estar a Sant Sebastian per rebre el premi Donosti (li va donar Núria Espert). Encara recordo amb moltíssima emoció quan, molts periodistes esperaven davant de les escales i dins del Maria Cristina a que arribés. Dues amigues i jo ens havíem pogut situar a dins de l'Hotel, jo més concretament estava just davant la porta. Quan ella va entrar, es va dirigir a mi, i em va donar la mà, em va dir hola, amb la senzillesa que només caracteríiza als més grans.... jo estava en estat catatònic, com us podeu imaginar, i només vaig poder donar-li la mà i fer un petit i minúscul somriure. Vaig trigar dos dies a rentar-me la mà... tinc a les meves dues testimonis que ho poden corroborar!!... em va costar reaccionar a la emoció que havia tingut per poder no només veure sinó poder parlar (si es pot dir així!!) amb una de les que jo considero millors actrius de tots els temps!.És el pes que tenim els mitòmans!!

Com actriu, és excel·lent, pot fer millorar la intensitat i riquesa d'una cinta encara que no valgui res i la seva filmografia és tan extensa que ha tingut la oportunitat de poder treballar amb els millors directors (Zinemman, Logan, Antonioni, de Palma,Ivory, Zeffirelli, ) i actors de moltes generacions , extensa llista, que no acabaríem mai.

Jo, crec que em vaig enamorar d'ella amb Júlia, basada en un petit relat de Lillian Hellman (que interpretava Jane Fonda i a on feia un petit paper una desconeguda Meryl Streep!) que s'anomena Pentimento. El seu paper és tan ric de matisos que supera qualsevol actuació... Però com ja he dit la seva carrera és tan llarga, i no para de treballar, que no sabria amb quina pel·lícula més quedar-me: Camelot, Isadora, Asesinato en el Orient Express, Blow- up, Mrs. Dalloway, Little Odessa, Lulu on the bridge, Expiación (només surt una escena, però engrandeix tota la pel·lícula!!), i tantes altres que em deixo!!! que no acabaria mai el comentari!!

En fi, us deixo amb la notícia...

"La actriz británica Vanessa Redgrave recibirá a finales de mes un premio de la Academia Británica de las Artes Cinematográficas y de la Televisión (BAFTA) en honor a su carrera profesional en las artes escénicas durante 60 años. Esta distinción la han recibido actores como Charlie Chaplin, Alfred Hitchcock, Steven Spielberg, Sean Connery, Elizabeth Taylor y Julie Christie. La actriz ha afirmado en un comunicado que "está encantada de recibir este homenaje" ya que declara que "mirar la lista de anteriores galardonados demuestra lo importante que es este premio" y añade que "el hecho de que Alfred Hitchcock fuera el primero en recibirlo lo hace mucho más especial, ya que mi padre hizo su primera película con él". La actriz recibirá el premio el próximo 21 de febrero durante la gala de los premios BAFTA.

SHERLOCK HOLMES

Sherlock Holmes és un personatge de literatura que sempre m'ha caigut bé. I més que llegir-lo, l'he llegit poc, ho confesso, sempre que l'han fet per la tele l'he vist. De fet, recordo especialment a dos Sherlocks, al Jeremy Brett de la fantàstica sèrie britànica, i al Basil Rathbone que va donar vida al personatge a vàries pel.lícules.

Ara amb la nova versió de Guy Ritchie, és vol donar un toc de modernitat, si més no cinematogràfica, al personatge. I Ritchie en aquest aspecte ho aconsegueix, Holmes, és hàbil, deductiu, prepotent, borratxo, fuma pipa.. té totes les característiques típiques del personatge de Sir Conan Doyle i el director amb això ha retratat un perfecte Holmes, evidentment sota la presència d'un Downey Robert Jr, en estat de gràcia des de ja fa unes quantes pel·lícules. Realment està creixent com actor, (encara que jo encara recordo impactada la seva interpretació com a Charlot) i és tot un plaer veure'l interpretar qualsevol tipus de paper, malgrat que últimament només faci acció.

Downey està recolzat per dos grans actors que li fan ombra en tot moment, el seu inseparable Dr. Watson, aquí sota la presència d'un Jude Law del tot cavaller britànic, i molt creïble en els seu paper i Mark Strong, (que ja ha col·laborat amb Ritchie) a on la seva presència de dolent és tan profunda que roba els plànols de tots els altres personatges.

El guió, és molt irregular i particularment em van agradar molt més les escenes en que hi ha la pura deducció del cas que no pas les escenes d'acció, que hi han de ser!, sinó no seria un Holmes modern, però Doyle, va crear a un personatge més deductiu que de cops de puny...

És evident, que és un producte merament de crispetes, puro divertimento, i has d'anar amb aquesta perspectiva, si vas així , t'ho passaràs bé.. i el final és el principi d'una segona part...

Puntuació: 6/10

VOTARIEU A LA PE???

Us proposo un debat!! Votarieu a la Pe després de veure aquests dos vídeos?? I he de dir que el millor número musical de Nine és el de Fergie... Davant d'aquestes dues "senyores dones", la Pe crec que no tindria res a fer ...però és clar, més val caure en gràcia que ser graciosa!!!

NO SÉ SI AQUEST ANY VEURÉ ELS OSCARS!!

I ho dic de debò, eh???

La veritat és que veient avui les nominacions, que els hi anava cridant, literalment cridant a la meva amiga Margenat, m'anava posant més nerviosa...

Després amb una mica més de calma, i revisant-la poc a poc encara m'ha sortit més fum del cap....

A veure, anem per parts:

• 10 candidatures a millor pel·lícula??? però que no tenim prou problemes per decidir-ne una??

• d'actors encara... malgrat Jeremy Rener que ningú sap qui és i jo no he vist la pel·lícula però en tot cas els altres quatre tenen prou carisma, hi estic d'acord!

• però comencem amb les bestieses, els secundaris (si, si ja ni dic actors de repartiment...), Woody Harrilson???, Matt Damon ???? sort de Plummer i Tucci, dos secundaris de luxe. Encara que el guanyador és clar, serà en Christoph Waltz, of course!

• i ja no parlem de les actrius de repartiment... Vera Farmiga???? i a on està Catherine Keener per Donde viven los monstruos?? o Marion Cotillard per Nine, o Mélanie Laurent per Malditos Bastardos???

• i la més gran de totes: Sandra Bullock???.... si us plau que algú m'ho expliqui si ho entén... per què jo no, només de pensar que la Bullock li pot prendre l'Oscar a la Streep m'esgarrifo.... i això , que com diu una amiga la meva Streep és “el comodín del público”...

• L'única alegria les pel.lícules de parla no anglesa: La cinta blanca (que és la què guanyarà), La teta asustada i El secreto de sus ojos

No sembla que hagi de ser la millor gala de la història!

En fi, seguirem informant!

TRES DIES AMB LA FAMÍLIA GRAN VENCEDORA ALS PREMIS GAUDÍ

Tres dies amb la família de la qual ja en vaig fer referència quan la vaig veure. Pel·lícula molt sòlida per una debutant de cinema ,anomenada Mar Coll, sortida de les files de la prestigiosa ESCAC, de la que li haurem de seguir el rastre per què crec què farà coses molt interessants!

La cinta va guanyar a la millor pel·lícula en llengua catalana, a la millor direcció i a la millor protagonista femenina per Nausicaa Bonínn, i ara cal esperar que farà als Goya, on també està nominada.

Però la gala, un pèl avorrida i amb molt “tacos” (això s'hauria de vigilar, una cerimònia que pretén ser important, i que jo vull què ho sigui no és pot passar tota la nit dient paraulotes!) va portar altres premis interessants com al millor documental per Garbo, (que encara no he comentat però què ja he vist), Los condenados d'Isaki Lacuesta com a millor pel·lícula de parla no catalana (en Llanterna Màgica la va recomanar molt, l'hauré de rescatar) i com a millor estrangera la sueca Déjame entrar.

A les interpretacions, a part de Bonnín, la resta van ser pels protagonistes de La doble vida de Andrés Rabadán que se'm va escapar , perquè va durar molt poc en cartellera: protagonista Àlex Brendemühl , i secundaris per Andrés Herrera i la meravellosa Clara Segura (l'any passat era la conductora de la gala i ahir se'n porta un premi!)

Per si voleu saber la resta de premis podeu veure la pàgina principal dels Premis Gaudí.