SHANGHAI

No hi havia cap mena de dubte de que havia d'anar a veure aquesta pel·lícula. Per varies raons.

La primera per la història , tenia molta pinta de ser una història clàssica i segona , i aquesta ja era una raó sense cap justificació, els actors: John Cusack, Gong Li, Ken Watanabe i Chow Yun Fat. Quatre noms de reconeixement internacional i que tots quatre formen un conjunt prou atractiu per què la visió de la pel·lícula sigués obligatòria.

Però és que a més la història és molt interessant i entres en un thriller ambientat a l'antiga Xina ocupada pels japonesos durant la Segona Guerra Mundial just abans de l'atac a Pearl Harbor.

La pel·lícula comença quan l'agent secret americà interpretat per Cusack arriba a la ciutat per investigar que ha passat amb l'assassinat del seu millor amic i ben aviat es troba immers en una trama de conspiracions i mentides que l'involucren sense ell voler-ho. Assetjat per un oficial japonès,la investigació el centrarà en un carismàtic gàngster xinès i la seva bella esposa. Sense voler-ho el final del tot precipitat els durà a una solució que no s'esperaven.

De factura, com deia abans, totalment clàssica, Shanghai, sense ser una excel·lent pel·lícula, només per la interpretació els quatre val la pena. Cusack, actor que a mi especialment em cau molt bé, és potser aquí el més fluixet, tot i estan bé , per a mi el que s'emporta els aplaudiments es Watanabe tot i que evidentment els dos actors xinesos que s'entenen a la perfecció i a més aquí fan de matrimoni també ho fan molt bé.

Puntuació: 8/10

VAMPIRS EN EL CINEMA

 Aprofitant la meva estada a Transilvania durant les vacances, he decidit que la meva entrada de Zinefilas estigués dedicada als que crec els Vampirs més representatius de la historia del cinema.... evidentment m'he pres alguna llicència.

LO IMPOSIBLE

És difícil poder parlar d'una pel·lícula com aquesta quan el que més ha predominat han estat els sentiments. Ja sé que el cinema precisament és això... sentiments i tot el que et provoca. Però a vegades també ha d'haver-hi quelcom més.

Potser descol·loco amb aquesta introducció.

He de començar dient que Lo imposible m'ha impactat molt.

Ho reconec, hi ha escenes tant esborronadores que et queden a la retina de l'ull i et fan posar la pell de gallina. Confesso que hi havia moments en que estava totalment paralitzada a la butaca del cinema. Els primers plans dels personatges principals, eren un recurs “fàcil” (i no ho dic despectivament!) per fer-te posar a la pell del què els hi estava passant a ells com si ho estiguessis visquen tu mateix, i això no sempre és fàcil d'aconseguir.

Lo imposible, aconsegueix quelcom impossible, i és que sabent el final, sabent el què va passar, sabent quina és la història real d'aquesta família espanyola reconvertida en anglosaxona, sabent tot això , vols saber el que passa al final. I això tampoc és fàcil d'aconseguir, gens fàcil...

Tampoc és fàcil d'imaginar el què realment va passar, per molt “hiperrealisme” que J.A. Bayona ens vulgui demostrar, per molt que el guió l'hagi signat Maria Belón, la mare de la família espanyola, per molt que s'hagi rodat en els mateixos escenaris de Tailàndia, jo personalment no puc ni imaginar-me per un moment quina va ser la magnitud de la tragèdia.... si hi ha algú que ho pot fer que m'ho expliqui però crec que són situacions que si no les vius, és impossible poder-les explicar o ni imaginar!

No sóc persona que coneixi la tècnica cinematogràfica, però crec que no faig cap bestiesa si dic que els efectes especials, visuals i sonors de la pel·lícula són impecables, vius el moment com el viuen els personatges amb tanta intensitat que esborrona. Segurament s'emportarà més d'un premi de l'Acadèmia!.

Els actors estan impressionants, sobretot per a mi el fill gran Tom Holland, portant molta part de la història i fent-ho de forma impecable. Els dos altres germans també estan molt bé. Ewan McGregor, no havia de demostrar res però si algú en tenia dubte l'escena de l'estació d'autobusos és esgarrifosament brutal, i les petites aportacions de Marta Etura i una cada vegada més meravellosa Geraldine Chaplin són impressionants!.

I no, no em deixo a Naomi Watts, menció especial, no sé si per bé o per mal.... potser algú se'm llençarà a la jugular però a mi no em va acabar de fer el pes. Està molt bé, sens dubte, està en alguns moments impressionant, i després de saber que moltes per no dir tots les escenes les va rodar ella, em mereix molt més respecte, però .... em falta alguna cosa....

Tot i que evidentment la pel·lícula s'ha de veure, i la recomano hi ha una cosa em va molestar i és aquests “moments sensibleros” que en molts dels casos es podien haver tractar d'una altra manera. El toc “spielgberià” que Bayona pinta alguna de les escenes fan que decaigui el moment cinematogràfic que en altres moments són d'una intensitat molt més sensibles.

Evidentment, és d'obligada visió!. No hi ha dubte que és una gran pel·lícula i si tenim en compte que tot l'equip tècnic és espanyol, encara més... amb un pressupost de poc més de 30 milions d'euros s'ha fet una feina que segurament als EEUU hauria triplicat, si no més, el seu cost de producció.

Puntuació : 8/10

FRANKENWEENIE

Sempre he dit que em fascina el cinema de Tim Burton... no descobreixo res de nou. En quant estrenen una pel·lícula d'ell, sigui com a director, com a productor o com a guionista, per poc que puc les vaig a veure totes.

El seu estil és inconfusible, i la seva “mala llet” quan realment la treu és fantàstica , com per exemple a Mars Attacks (per a mi una de les seves millors pel·lícules), on se'n fot de tothom i de tot el què pot.

Tinc tota la sensació que els seus rodatges han de ser divertidíssims i de fet molts dels actors que han treballat amb ell repeteixen, començant pel que jo dic sempre que és la seva parella de fet, en Johnny Depp o del compositor Danny Elfmann que compon l'enèsima banda sonora per Burton.

L'any 1983, quan tot just començava va fer un curt que es deia Frankenweenie, i que anava sobre un nen i el seu estimat gos Sparky. Victor, queda destrossat per la mort de la seva mascota i decideix tornar-lo a a la vida, tal com el mite de Frankenstein... un dels curts més bonics que he vist mai.

Burton, suposo que deu haver volgut explotar la idea, per què d'inici era magistral...i d'aquí el resultat d'aquest llarg que ens arriba ara a les pantalles i que es d'obligada visió encara que hagi arribat el mateix cap de setmana que Lo impossible (que ja he vist també!).

Tim Burton estima el cinema, estima el cinema clàssic, estima als monstres clàssics (en aquesta cinta surten pràcticament tots des de Dràcula, la mòmia, Igor, evidentment Frankenstein i tampoc s'oblida de Christopher Lee o del seu estimat Vincent Price), i això és respira en cada fotograma d'aquest preciós conte. Les referències cinematogràfiques al cinema clàssic són tantes que necessitaré d'una segona visió de la pel·lícula per poder fixar-me bé en tots els detalls.

Realitzada amb la tècnica de l'stop motion, fa que la cinta encara adquireixi més categoria. Espero i desitjo no només la seva nominació per a millor pel·lícula d'animació ... sinó que guanyi l'estatueta!!!

Reconec que les darreres produccions de Burton m'havien decebut una mica, sobre tot l'Alicia o Sombras tenebrosas (malgrat la Michelle!), però ara amb Frankenweenie, recupera tot el seu esplendor, el Burton més autèntic ha tornat , amb una història tan tendre i tan bonica que és impossible que us la pugueu perdre. 
Puntuació: 10/10

No ho he pogut evitar!!
Us deixo el curt original

EL LEGADO DE BOURNE

Sembla que el nom de Jason Bourne és un filó. Matt Damon donava vida a aquest personatge que després de no sé quantes entregues , ara se n'aprofita el seu nom perquè sense que surti ell sigui un altre actor qui agafi el relleu i a partir d'aquí es puguin anar fent pel·lícules que només donin cales.

I no em queixo , reconec que aquest tipus de pel·lícules em distreuen, no m'interessen però em permeten que durant un parell d'hores evadir-me de la meva pròpia realitat per endinsar-me en histories totalment increïbles de dolents molt dolents i de nois guapos que sembla que ens han de salvar d'un mon ple de perills.

La història és una continuïtat del que ja ens donaven les altres, potser una mica més obscura però amb un inici clavat als altres, el personatge principal no sap qui és , ni que fa, ni cap a on va... i nosaltres tampoc però ho anem esbrinant a mida que el metratge funciona amb un ritme vertiginós (bon muntatge) que en cap moment et dona treva.

Jeremy Renner és el que dóna vida a aquest successor de Bourne, un agent que treballa en solitari i del que només se'n pot refiar de la metgessa que li feia les proves a l'agència, metgessa interpretada per una guapíssima Rachel Weisz que tampoc sap res de res però que està predisposada a ajudar al nostre personatge principal.

S'ha de reconèixer que si hi ha quelcom més atractiu per anar a veure aquesta cinta , és a part d'una bossa de crispetes són els seus secundaris, des d'una Joan Allen , que en un breu paper dóna recolzament a la nissaga , a l'igual que Albert Finney o Scott Glenn ,i on cal destacar la presència sempre recomanable dels veterans Stacey Keach i David Strathrain i per sobre de tots destacar al notabilíssim Edward Norton.

El que dic, pel·lícula de distracció amb bossa de crispetes.

Puntuació: 6/10