dilluns, 31 d’octubre del 2011

MIENTRAS DUERMES

No vaig voler llegir res de la pel·lícula tot i que les crítiques que havia escoltat la deixaven molt bé.
Així com la meva companya zinèfila, Troyana anava molt predisposada a veure-la , jo no. A mi les pel·lícules de por no m'agraden i les del Balagueró tot i que sé que és un gran director (i ara ho confirmo després del visionat de Mientras duermes), em fan molt de respecte. Vaig veure en el seu moment Los sin nombre i vaig estar una setmana sense dormir, vaig caure amb Darkness i encara va ser pitjor.... evidentment ja ni em vaig atrevir a veure Frágiles o les dues REC.
Però Troyana em va insistir que no era de sang i fetge sinó que més aviat era de terror psicològic en plan Hitchcock.
Vaig fer-li cas i ahir vaig anar.... Sort que li vaig fer cas....
Vaig sortir completament impactada per la història aparentment senzilla de factura, no crec que hagi estat molt cara de producció per què els escenaris són escassos, l'edifici i les habitacions, potser hi ha més pressupost en algun efecte especial.
La direcció és tremenda, plans super curts per donar una sensació d'angoixa permanent, un ritme trepidant que va in crecendo a cada minut i a cada seqüència, un edifici que recorda a aquells en què saps que sempre pot passar alguna cosa no gaire bona, (a mi em va recordar a un edifici estil el Dakota de Nova York...). En fi té absolutament tots els elements per a ser una molt bona pel·lícula.
Però que la fa gran?? Sens dubte dos aspectes bàsics en ella; el primer... la història. Un conserge d'un edifici de la part alta d'una ciutat (en aquest cas Barcelona), un home aparentment senzill, discret, que molts dels seus inquilins eviten o simplement ignoren i que dins de la seva vida monòtona poc a poc anem descobrint com pot arribar a ser de malvat, ho descobreixes de seguida.... com se li pot donar un tros de pastis de patata a un gos que saps que està malalt? César, té un objectiu clar, com que no pot ser feliç tampoc vol que ho siguin els altres i per això viu.... Clara una de les seves inquilines és la personificació de la felicitat i es convertirà en el seu objecte de desig.
La segona? Evidentment les interpretacions. Tots estan simplement perfectes; la nena, tota una troballa, com es pot ser dolent des de tan petit?, Petra Martínez, immensa, ja em vaig quedar meravellada en aquella pel·lícula amb l'Adriana Ozores, Nacidas para sufrir, que la recomano fermament, però és que aquí té una seqüència amb en Tosar , com li va canviant la cara a mesura que César li va dient unes coses, que li han de merèixer el Goya, així de clar ho dic. Marta Etura, la felicitat permanent està molt correcte, molt i la seva expressió final és terrorífica, però evidentment Luis Tosar està tan immens però tant, que no sé quin és el seu punt màxim en la interpretació. Crec que actualment és un dels millors actors que existeixen dins del panorama cinematogràfic. Et pot fer somriure i a l'escena següent fer-te angoixar de tal manera que aquella nit no dormis. Ja ho ha demostrat en varies ocasions, i en el paper de Malamadre , estava molt bé però aquí fent de César.... només us dic una cosa, avui no he pogut dormir i he mirat constantment sota el llit.
Puntuació: 9/10

dissabte, 22 d’octubre del 2011

SOMEWHERE

Segur que hi ha molta gent que diu que aquesta pel·lícula és avorrida.
Hi ho és.
Aquesta és la sensació que ha de produir la pel·lícula, i ho fa.
Per això és bona. Per què Coppola aconsegueix l'efecte que pretén.
Ja en el primer plano de la pel·lícula et situa clarament per on aniran els trets. I és que un Ferrari donant voltes sense cap sentit per un circuit que no veiem del tot perquè la càmera simplement està fixa, és tot un indicatiu de com anirà tota la historia.
Johnny Marco és una estrella de Hollywood, ho té tot, fama, diners, dones (totes les que vol i més), festes, luxoses suites amb piscina al país on vagi.... però en realitat no té res, entre rodatge i rodatge, s'avorreix per què no té res.
Coppola fa un retrat amarg de l'interior de Hollywood, d'allò que nosaltres, simples mortals no veiem però que deu existir realment. Persones que ho tenen tot, que poden manar, que poden fer el que vulguin , que són adorats per milers de persones però que en realitat, no són res.
Stephen Dorff , fa una recreació perfecte del que estic dient. Un actor reconegut mundialment però que està totalment desconnectat de la realitat, només és connecta quan la seva filla d'11 anys, apareix per estar-se amb ell unes quantes setmanes... llavors se'n dona compte del que vol i del que no té.... el que no sabem és si farà alguna cosa per canviar la seva vida.
Crec que retrata a la perfecció l'avorriment, l'estupidesa de les grans estrelles de Hollywood.... gent buida i sense aspiracions a res però que ho tenen absolutament tot, la pel·lícula està rodada d'una manera volgudament avorrida: plans fixes, sense apenes tràvelings ni banda sonora, esporàdicament algunes cançons ben escollides, Sofia Coppola sembla que en algun moment s'oblida del seu actor, planta la càmera , se'n va a prendre un cafè i torna i el pobre Dorff no sap que fer dins del plànol que l'emmarca.
Sofia Coppola coneix perfectament els budells de Hollywood, hi ha crescut en ells i ens ensenya que passa realment dins de les quatre parets del món de l'espectacle, els simples mortals veiem les llums, els focus, la espectacularitat de la posada en escena de qualsevol estrena o de qualsevol festa del setè art, però en realitat són persones normals i fins i tot avorrides, molt avorrides.....
Una pel·lícula molt interessant, torno a dir volgudament avorrida però és aquest motiu que la fa ser una molt bona pel·lícula. Coppola s'està erigint com una gran directora i encara ha d'explicar molt més.
Una escena a destacar: quan el deixen sol a la sala de maquillatge... allà ell no és ningú!.
Puntuació: 7/10

dissabte, 15 d’octubre del 2011

MILDRED PIERCE: JOAN CRAWFORD VERSUS KATE WINSLET



Fa poc que vaig llegir que aviat farien una serie per la HBO sobre Mildred Pierce i que la seva protagonista seria Kate Winslet. M'encanta aquesta actriu. Quan vaig descobrir que la farien pel plus vaig decidir gravar-la. He vist el primer episodi però he parat, he anat gravant els altres episodis per una tarda fer una maratón.
Llavors vaig pensar que podia recuperar la pel·lícula original: Alma en suplicio, (del qual el títol original és el nom de la protagonista: Mildred Pierce), interpretada per Joan Crawford i dirigida pel gran Michel Curtiz.
Joan Crawford és una actriu que mai m'ha entusiasmat, suposo que per què el seu odi i enemistat eterna amb Bette Davis deu haver influenciat, les seves baralles llegendàries eren conegudes arreu i la seva actuació conjunta a Qué fue de Baby Jane? Amb la gran Bette va deixar ben clar aquesta situació.
Però tornem a Joan Crawford i a Mildred Pierce. No conec molt la filmografia de la Crawford, conec més “cotilleos” de la seva vida privada, com per exemple que va ser presidenta de la Pepsi Cola, que va estar casada amb Douglas Fairbanks o que a part de la llista de conquestes masculines també en va tenir forces de femenines en les que s'inclouen les de Marilyn Monroe o fins i tot la de la Bette Davis que la va rebutjar.
L'altra dia vaig veure Alma en suplicio. No l'ha havia vista, Crawford va guanyar l'Oscar a millor actriu per aquest paper de l'any 1945. La historia és de cinema negre i pel que he vist en el primer episodi de la HBO no comença de la mateixa manera però espero a veure la sèrie completa. La pel·lícula de Curtiz comença amb un assassinat i Crawford està esplèndida durant tota la pel·lícula però la que més em va sorprendre va ser Ann Blyth que sempre l'havia vist en papers de bona noia (El mundo en sus manos amb Gregory Peck) i que aquí fa un paper que em va recordar a Jean Simmons a Angel Face.
Sens dubte, m'agradarà la mini sèrie de televisió. Kate Winslet va guanyar l'Emmy per aquest paper, el primer episodi que ja he vist ella està espectacular i el repartiment que l'acompanya augmenta les meves ganes de veure-la sencera.
Una tarda que tingui lliure me la miraré d'un tirón.... la Kate s'ho mereix.

divendres, 7 d’octubre del 2011

INGMAR BERGMAN UN GRAN DESCONEGUT



Per a mi, evidentment....

La filmografia que jo havia vist d'ell es reduïa a Saraband i evidentment a Sonata de otoño amb la meva Ingrid. La única col·laboració que van fer els dos Bergmans suecs.

Gràcies a l'Anna, una amiga que està estudiant a l'ESCAC i que ens va “obligar” a dues amigues i a mi a veure Persona. El seu repte s'ha derivat en: El ultimo sello, El manantial de la doncella i Fresas salvajes en una setmana!!!.
Autèntiques delícies....

Avui n'he fet el comentari a Zinéfilas.

dissabte, 1 d’octubre del 2011

EL ARBOL LA VIDA

 
Aquesta no és una d'aquelles pel·lícules aptes per a tots els públics.

Pot crear una mica de confusió el fet de que surtin en Brad Pitt i Sean Penn (i no ens enganyem la gran part de la seva actuació ha quedat tallada a la sala de muntatge) i la gent pensi que pot ser una gran producció comercial americana.

Però més lluny de la realitat. El árbol de la vida és una pel·lícula densa, molt visual, sense gaire diàleg i amb una historia-guió d'aquelles que cadascú pot fer interpretacions diverses i crear molta discussió i debat.

I a mi això, m'agrada!

És cert, que surts, si més no jo, amb un esperit de contradicció, vaig sortir del cinema pensant que m'havia agradat molt però que necessitava pair-la una mica. Són dos histories diferents però a la vegada dues històries que per la seva magnitud arriben a un punt comú.

Tinc una amiga que em va dir que hi havia molta part de la pel·lícula que era National Greografic; és cert. Però si et deixes emportar per la bellesa de les imatges i el que realment signifiquen: l'origen de la vida i la seva evolució ja en tens prou, a més el microcosmos de la vida que representa la família del Pitt és prou interessant per entendre com ha evolucionat la humanitat. Jo em quedo amb dues seqüencies que per a mi van ser paral·leles d'aquesta situació que plantejo. Quan el dinosaure trepitja al més petit és un símil de com d'alguna manera en Pitt tracta als seus fills... la humanitat és violenta per naturalesa i això no ha canviat gaire.

En quant a les interpretacions , totes són molt més que correctes, potser en Sean Penn es passa una mica de bobalicon posant aquelles cares , però la resta, ja sigui Jessica Chastain amb un drama familiar al darrera impactant que ho compensa amb una vida una mica mística, a un petit paper de Fiona Shaw fent d'àvia, a un excel·lent , com sempre, Brad Pitt; fent de pare dominant i fins i tot maltractador, en una època que desgraciadament era una cosa comú... però no em vull oblidar dels tres nens, sobre tot del més gran (el que després serà en Penn), Hunter McCracken, el protagonista absolut de la historia, un nano molt jovenet que amb la seva aparició en la gran pantalla, aquest és la seva primera pel·lícula està immens.

Deixeu-se anar, i aneu a veure-la és un autèntic espectacle visual. Terrence Malick ha fet una gran pel·lícula, però torno a dir no és apte per a tots els públics.

Puntuació: 9/10