EL ORIGEN DEL PLANETA DE LOS SIMIOS

M'encanta Tim Burton, crec que és un dels directors més interessants que hi ha actualment, ho he vist tot d'ell i penso que moltes de les seves pel·lícules són petites obres mestres, però en la seva extensa filmografia té un autèntic fracàs, una pel·lícula que havia d'haver evitat per què és de lo pitjor que he vist mai, i una taca negra en el seu gairebé perfecte historial: El planeta de los simios. Recordar aquella cinta em fa venir mal de cap perquè mai vaig entendre com va poder fer un bodrio així.

Quan vaig veure que es feia una precuela d'aquesta història em va fer una mica de respecte anar-la a veure, entre d'altres coses perquè la pel·lícula original vista durant la meva infància m'havia impactat força, sobretot dos aspectes de la cinta: la primera, l'escena final, quan Heston descobreix l'estàtua de la llibertat a la platja, segurament és una escena gravada en l'imaginari popular dins del cinema de ciència-ficció, i la segona perquè m'encantava Aurelio, bé Roddy McDowall aquell actor que em tenia el cor robat des de que va fer La cadena invisible amb Liz Taylor, dos nens intentant recuperar a la Lassie o a ¡Qué verde era mi valle! aquell dramón de John Ford sobre els miners gal·lesos on sempre he dit que malgrat ser una pel·lícula en blanc i negre jo veia lo verda que era la vall!

En fi que em despisto, amb aquests dies de tanta calor vaig anar a veure El origen del planeta de los simios per intentar distreure'm una mica, i quina va ser la grata sorpresa de trobar-me amb una cinta que no desmereix gens al costat de la seva homònima clàssica. El guió està molt ben explicat i la resolució del final és gairebé perfecte per poder-la lligar amb el clàssic de Franklin J. Schaffner. En la pel·lícula està molt ben explicat el perquè els simis arriben a ser tant intel·ligents sobretot si ens centrem en el seu personatge principal, en Cesar, un simi criat amb humans, concretament amb un científic , interpretat per un correcte James Franco, que com a conseqüència dels estudis que realitza amb els primats per intentar descobrir una vacuna contra l'Alzheimer, fa que paral·lelament els animals desenvolupin una intel·ligència que esdevindrà humana.

Altament recomanable si teniu ganes de passar una bona estona entretinguda, jo no sóc gens partidària de les cintes de ciència-ficció però he de reconèixer que m'ho vaig passar d'allò més bé!

A part, del mencionat Franco , també hi surt en John Lithgow, fantàstic en el paper de pare del científic, i Andy Serkis, fent d'un simi humanitzant, simplement fantàstic. Llàstima que la quota femenina sigui una Freida Pinto , un personatge totalment prescindible.

Puntuació: 8/10

AVUI HAURIA FET 96 ANYS I EN FA 29 QUE ENS VA DEIXAR

Ingrid Bergman, avui n'hauria fet 96 i fa 29 anys que ens va deixar. Va néixer i morir el mateix dia.

Deixeu-me que avui la recordi, sempre tinc present aquesta data, era... és una de les més grans actrius que hi han hagut mai i avui tinc ganes de recordar-la , tot i que ho faig a vegades perquè és la meva actriu preferida, i la meva debilitat és infinita!!!

Va treballar amb els més grans directors: Hitchcock, Fleming, Rossellini, Cukor, Minelli.... i actors i actrius tot i que mai va coincidir, amb les dues altres grans: Katherine i Bette, així com la seva coetània: Greta Garbo.

No recordo quina va ser la primera vegada que la vaig veure però si que tinc molt present a un senyor que li feia molt la punyeta i que en aquell moment m'hauria agradat entrar a la pantalla del televisor i donar-li un cop de puny. Era Charles Boyer a Luz que agoniza, li feia passar tan malament que em va costar molt deixar d'odiar-lo (era un molt boooon actor!!!).

Crec que em falten molt poques pel·lícules per veure-li, les he vist pràcticament totes, fins i tot em vaig empassar un cicle que van fer d'ella a la matinada de la seva etapa sueca.... jo era molt joveneta.

Mai he sabut dir quina era la meva pel·lícula preferida, no ho sé... sempre he preferit l' Intermezzo suec al remake que en va fer O'Selznick a Hollywood tot just ella arribada a Amèrica, m'agrada la Ivy de El caso del doctor Jekyll (inicialment el paper de prostituta l'havia de fer Lana Turner però ella es va voler arriscar!), l'encantadora María de Por quién doblan las campanas, o la interessant Doctora Constance Petersen a Recuerda... de la seva etapa italiana, em quedo sens dubte amb la Irene de Europa 51, de la seva maduresa em quedo amb l'Anastasia, la Stephanie de Flor de Cactus, o evidentment la Greta del Asesinato en el Orient Express, el seu tercer Oscar.

Els qui em coneixeu sabeu que no pararia de parlar d'ella, tinc 7 biografies d'ella, una amb xinès!, un parell de guions.... és una actriu que sempre m'ha fascinat!!!

En fi..... no es pot ser mitòmana i cinèfila a l'hora!!!

LINTERNA VERDE

Sóc poc aficionada als còmics, mai no ho he sigut, i menys als americans, probablement em quedaria abans amb l'Asterix o en Tintin, dos personatges europeus o com a molt amb la Mafalda, que no sé si es pot considerar personatge de còmic.

No sóc seguidora dels còmics americans però si que he vist les pel.lícules dels seus personatges, Superman, Spiderman, Batman (segueixo pensant que El caballero oscuro és una gran historia!)... també he vist el Lobezno, Hulk.... no diferencio entre els DC i els Marvel però des de fa unes temporades sóc fervent seguidora de The Big Bang Theory, no sé si l'heu vist mai però és una sèrie de quatre nois que són superdotats i a més frikies que tenen com a element comú, entre d'altres coses, que són uns fanàtics dels còmics, sobretot en Sheldon Cooper (brutal Jim Parsons!). De tant en tant parlen de La Linterna Verde, jo no sabia qui era, n'hi ha tants de personatges de còmic!. Amb l'arribada a les pantalles d'aquest personatge i ser tant admirat per en Sheldon vaig anar a veure-la.

Es una historia distreta, no em va agradar gaire però si més no em va distreure. Hi ha una espècie de grup d'individus, per què no sé com anomenar-los, de tot l'univers que formen com una espècie de policia que tenen cura de que tot estigui en pau. La historia comença quan un d'aquests llanternes verdes lluita contra el nou enemic i ferit de mort cau a la terra i cedeix el seu anell verd (símbol de pertànyer al grup) a un terrícola en el paper de Ryan Reynolds que em va impressionar força a Buried, cosa que evidentment no ha fet aquí!. La noia en qüestió, perquè en un còmic sempre hi ha una noia bonica i sovint sense caparró, és en aquest cas és Blake Lively que la vaig veure a La vida secreta de Pippa Lee, però que també és coneguda per una sèrie anomenada Gossip Girl. El qui dóna el toc de distinció en aquesta cinta és evidentment Mark Strong , encara que també surten de secundaris Peter Sarsgaard, i uns desapareguts Angela Basset i Tim Robbins.

Linterna verde si que és una pel·lícula d'estiu, amb crispetes i una bona beguda, i un lloc per passar una bona estona a la frasqueta, ara que fa tanta calor!

Puntuació: 5/10

BEGINNERS

Després d'uns dies de tenir el blog en stand-by, he de reconèixer que he vist poc cinema, ja se sap que la cartellera els mesos d'estiu és molt baixa en qualitat cinematogràfica i és evident que no m'esperava res del que he vist però tot i així he tingut alguna que altra sorpresa. No és el cas de la pel·lícula que ara comento, però si per alguna raó vaig anar a veure aquesta cinta és pel trio protagonista, després en parlarem.

Oliver està entrant en la maduresa i coneix a Anna, una noia una mica esbojarrada mesos després d'haver perdut al seu pare. El pare reconeix la seva homosexualitat quan ja es gran i això el fa canviar de vida i d'humor i els seus darrers anys els viu amb il·lusió, llegat que transmet al seu fill un cop mor.

Beginners és una comèdia dramàtica que es recolza en les relacions humanes, sobretot amb la de pares i fills. El pare ensenya com estimar i gràcies això Oliver aprèn a estimar a Anna, malgrat les seves incerteses i la seva covardia.

Com deia la pel·lícula, bàsicament em va interessar per els tres protagonistes principals: Ewan McGregor, actor britànic, molt bon actor, que sempre és agradable de veure , en tots els sentits, tant et pot fer un paper dramàtic com una comèdia, actor complert; Mélanie Laurent , que vaig descobrir, afortunadament, en Malditos bastardos, on feia un paper espectacular i que després he anat seguint, segurament també la recordareu a El concierto. I evidentment, el pare, Christopher Plummer, un d'aquells actors que és igual el que faci perquè com una vareta màgica allò que toca, ho converteix en màgia, reconec que em va deixar meravellada de petita a The sound of music on Mary Poppins (Julie Andrews , vull dir!!!) i totes les noies del cine ens quedàvem bocabadades amb ell. No ha parat de treballar i ara és un secundari de luxe i un luxe veure'l en pantalla.

La pel·lícula és fluixeta però una tarda de diumenge, si no feu res, mireu-la no us decebrà , nomes per veure'ls a ells.

Puntuació: 6/10