La meva companya Troyana a Zinéfilas feia una reflexió molt encertada sobre dues pel·lícules de diferents èpoques però amb moltes coses en comú malgrat els anys de diferència. I és que l'amistat és un tema universal i intemporal, recurrent al cinema, i tant Los amigos de Peter com a Pequeñas mentiras sin importancia tracten sobre el tema. Us recomano que el llegiu.
Quan jo vaig llegir-lo encara no l'havia vista però una amiga de la feina me l'havia recomanat , sabent que m'agrada molt el cinema em deia que s'havia enamorat de Marion Cotillard i que a partir de llavors volia veure-ho absolutament tot d'ella, jo mig somrient li vaig dir que Cotillard a part de ser una de les actrius més importants del cinema francès, havia guanyat l'Oscar fent.... bé millor SENT Edith Piaf a La via en rose , ja havia fet una bona carrera a Hollywood i que actualment se la rifaven per tot arreu, de fet segueix en cartellera amb Midnight in Paris de Woody Allen.
Però centrem-nos en la pel·lícula.
Pequeñas mentiras sin importancia està dirigida per Guillaume Canet que és l'actual parella de la Cotillard i que ha estat un gran èxit a França. Tot i que no sóc gran seguidora de les pel·lícules franceses, fins i tot puc dir que em carreguen una mica, he de dir que vaig sortir encantada de veure aquesta pel·lícula.
Amb un inici impactant, un travelling d'uns quants minuts, ens endinsa en una historia plena de petites mentides que conviuen entre un grup d'amics que decideixen malgrat que un d'ells acaba de tenir un accident, de fer les vacances programades que fan cada any: marxar al complex a la platja que té un d'ells i que comparteixen un cop l'any tots junts.
A partir d'aquí, la relació entre ells, sota la mirada de la normalitat l'espectador va descobrint que no tot és sinceritat entre aquesta colla d'amics que roden la quarantena, ans al contrari, les petites mentides entre ells és present.
Les complicades relacions entre les persones,la soledat compartida, la frustració, l'egoisme, la tristesa, són temes que aporten a aquesta història una bona dosis de drama. Amb un final previsible, probablement el què més falla que fa que sigui una mica “sensiblero”, però no se li pot treure la qualitat de la cinta, on la magnífica interpretació de cada un dels actors és molt bona, sobresortint per sobre de tots ells la excepcional Cotillard, que en qualsevol plano que surt eclipsa, sense voler, a tots els seus companys.
És una pel·lícula coral, molt agradable de veure, malgrat el metratge, un pèl llarg per mi.
(Aquest comentari li dedico a la Maite)
Puntuació: 7/10
