MIDNIGHT IN PARIS

Definitivament ha tornat el Woody que més m'agrada.... amb una història aparentment senzilla s'amaga un guió deliciós ple de frases meravelloses i amb una sèrie de personatges que feia temps que no escrivia.

Ho confesso, a mi m'encanta Woody Allen i sobre tot m'agrada el geni novaiorquès dels darrers anys, el de Bales sobre Broadway, el de Todos dicen I love you, el de Misterioso asesinato en Manhattan o més recentment Match Point. Reconec que Allen t'ha d'agradar, és un tipus de cinema diferent al comercial o al de cops de puny o el de puro divertimento. Allen va més enllà, els seus guions sempre amaguen les pors, les inseguretats , els sentiments més íntims del director sempre disfressats d'una manera brillant amb unes històries que sempre et fan somriure. Amb elles analitza la família, la vida, la confiança , les relacions de parella.... els temes universals i a la vegada universalitzats per el propi Allen.

Ara amb Midnight in Paris i passejant per la ciutat de la llum, a través dels ulls d'un escriptor (Owen Wilson, alter ego del propi Allen), el director s'endinsa a la por de viure el dia a dia i d'endinsar-se en un futur incert, i preferir passejar-se per el passat, però ho fa d'una manera deliciosa, a través d'un taxi i quan toquen les dotze de la nit, com si fos un conte i és llavors quan Gil pot transportar-se al passat i poder gaudir , meravellar-se i parlar amb els seus herois del passat, com Heminway, Scott Fitzgerald, Buñuel, Dalí (fantàstic Adrian Brody), Cole Porter, Josephine Baker o Gertrude Stein (magníficament interpretada per Kathy Bates)... tot això acompanyats per una meravellosa Marion Cotillard en estat de gràcia i que et fa el viatge en el temps molt més bonic del què ja és....i és que Allen pot fer això i molt més, ens pot endinsar en un passat que a tots ens agradaria estar-hi , si més no alguna vegada en la nostra vida, poder conèixer , poder parlar, poder discutir amb els nostres herois, amb els personatges que ens han influït en la nostra vida....moltes vegades m'ha passat pel cap que hauria estat de mi si jo hagués nascut en el Hollywood clàssic???

Per sort tenim el mestre, en Wody Allen que ens transporta a un món màgic , que ens fa disfrutar d'un somni que podria ser real, si més no ell el converteix en real, i ens fa gaudir durant una estona d'un bonic pensament... aquesta és la màgia del cinema, aquesta és la genialitat del mestre!.

Puntuació: 9.5/10 (i no li dono el 10 perquè no em va acabar de fer el pes en Wilson!)

IN A BETER WORLD

Feia temps que volia veure-la. De fet, juntament amb Incendies, eren les dues pel·lícules nominades aquest any com a millor de parla no anglesa que més interès tenien per mi. Un cop vista la canadenca, només em faltava aquesta.

I no em va decepcionar tampoc.

Dura, a vegades cruel, però amb un to esperançador al final, In the better world és l'últim treball de la directora danesa que es va donar a conèixer dins del grup Dogma que va revolucionar el cinema danès la dècada dels 90. Amb pel·lícules que mai no deixen indiferents, la seva filmografia és relativament curta però molt interessant, títols com Hermanos (de la qual se'n va fer un remake americà amb Natalie Portman), Después de la boda o Cosas que perdimos en el fuego (incursió americana amb Benicio del Toro i Halley Berry), l'estil acurat i a vegades punyent de Bier fan que de totes les seves pel·lícules sempre surtis del cinema amb un punt de reflexió.

In a better world, mostra dos mons completament diferents però a la vegada i per desgràcia ben iguals... per una banda un metge que treballa en un camp de refugiats a l'Àfrica, una vida dura i difícil on ell com a metge ha de curar a tothom però la consciència no sempre li permet tenir les coses clares i per altra banda a casa seva , a Dinamarca, malgrat tenir una vida acomodada, està separat de la dona, també metge.

El qui ho viu pitjor és el seu fill pre-adolescent que pateix de bulling a la seva escola fins que l'arribada d'un altre noi, que el defensa, fa que comenci una relació que el portarà a un cruel acte de venjança.

Tots estan molt bé però compte amb l'actuació dels dos nanos que estan extraordinaris.

In a better world segons ens diu la directora: ens porta a les limitacions amb les que ens trobem a l'intentar controlar la societat i les nostre vides personals.

La cultura del primer mon , la “més avançada” hauria de ser el model per a un món millor? És un bona pregunta que et fas quan surts del cinema.

Molt recomanable!

Puntuació: 8.5/10

AVUI A ZINEFILAS

Aquesta setmana a Zinéfilas podeu llegir un recordatori a Little Women. Espero que us agradi!

RABBIT HOLE

Nicole Kidman, pot o no pot agradar però no podem negar que és una gran actriu... pot haver-se fet més o menys retocs, pot haver-se confós escollint alguns dels seus títols més fatídics, com Australia, La brújula dorada, La mancha humana, Cold mountain, Invasión o, no ens enganyem, el fracassat musical Nine (que a mi em va agradar)...però per altra banda té grans títols com Eyes wide shut (on estava impressionant!!), Moulin Rouge (on ens descobria que també sabia cantar), Los otros o Las horas (on va guanyar molt merescudament l'Oscar fent de Virginia Wolf).

I després té títols petits, que han passat sense pena ni glòria que estan molt bé i on ella destaca per la seva interpretació, cas com: Todo por un sueño (on vaig començar a fixar-me en ella!), Margot y la boda, Retrato de una obsesión (que si no l'heu vista és imprescindible!!) o de la que en parlem ara : Rabbit hole de John Cameron Mitchell (autor de la raresa Hedwig and the Angry Inch que vaig veure fa molts anys).

Aquesta és una història petita, de dolor, d'intent de superació d'un jove matrimoni per la mort del seu fill de quatre anys per culpa de l'atropellament d'un jove.

Becca (Kidman) i Howie (fantàstic Aaron Eackhart) tracten de conviure amb la tristesa i tirar endavant un matrimoni que sembla avocat al fracàs sinó superant la pèrdua. Tots dos ho intenten, per què s'estimen però el dolor és tan profund que no poden.

Basada en una obra teatral de David Lindsay-Abaire, Kidman és també productora de la pel·lícula, que després de llegir una crítica de la obra teatral que es representava a Broadway (per Cinthia Nixon, una de les noies de Sexo en Nueva York) va decidir comprant-ne els drets i posar diners de la seva butxaca per produir aquesta petita història feta de tristesa , duresa però a la vegada de tendresa.

A part de Eackhart, també acompanyen a Nicole Kidman, Sandra Oh (en el paper d'una mare que també ha perdut el seu fill i que està en el grup de recolzament) i fent de mare, una meravellosa i estupenda Dianne Wiest que ja havia treballat amb Kidman a Practicamente magia (un altre dels seus títols per a oblidar).

És un títol petit,però molt, molt recomanable!

Puntuació: 8/10

TRES PEL.LÍCULES DIFERENTS PER A UNA ACTRIU ÚNICA

L'entrada de la setmana passada a Zinéfilas, la meva companya Bruja Truca, parlava d'una actriu jove però amb una brillant carrera i amb un futur que encara ho pot ser més si vigila els seus papers: Natalie Portman.

Jo ja he parlat alguna vegada d'ella. Ara en poc més de dues setmanes he pogut veure tres papers seus: dos al cinema i ahir a la nit en vaig recuperar una a la televisió: quins papers tan diferents i ella què increïble que està!

 

EL AMOR Y OTRAS COSAS IMPOSIBLES:

Emilia és una jove advocada i filla de jutge, casada amb el seu jefe, que es va divorciar quan la va conèixer a ella. La pel·lícula comença amb la notícia de la mort de la filla recent nascuda d'ambdós. Ella malgrat que s'esforça no pot connectar amb el primer fill del seu marit i això li ocasiona molts problemes amb ell i amb tothom per què no pot assimilar el seu propi dolor.

Dirigida per un guionista Don Roos passat a la direcció se li nota la seva poca experiència per què la pel·lícula no acaba de funcionar en cap moment i això que té tots els elements per a ser un bon melodrama: bona història, bons personatges i sobre tot bons actors com són Scott Cohen o Lisa Kudrow, ben lluny de la seva Phoebe de Friends, però sobretot el nen Charlie Tahan que fa molt creïble el seu paper de repelent però que poc a poc es va guanyant el cor de Portman i de l'espectador. Per sobre de tots ells, evidentment una Portman que es va creixent a mida que el seu dolor davant de la situació la va superant i que tu encara que saps que el seu comportament no és el correcte , l'acceptes i empatitzes amb ella...aquest és el gran treball de l'actriu!. Puntuació: 6.5/10

THOR:

Èpica aventura de Thor; un més dels personatges creats per la factoria Marvel. És evident que si no hagués sortit la Portman, no m'hauria interessat... però a part d'ella hi ha algun altre nom a tenir en compte: Anthony Hopkins, Rene Russo, Stellan Skarsgard i el seu director Kenneth Branagh (del qual feia molt de temps que no en sabia res!).

És un còmic basat en el deu víking Thor i les seves aventures quan baixa a la terra i coneix a la doctora Joan Foster (la Portman).

Pel·lícula de crispetes és puro divertimento.... em vaig distreure molt però no busqueu filosofades eh??? Puntuació: 7/10

TODOS DICEN I LOVE YOU:

Ahir la vaig recuperar per la televisió. La Portman tenia 15 anyets però ja havia fet Leon i Beautiful girls així que suposo que en Woody Allen estava molt convençut de la seva vàlua. Surt poc però és que al ser una pel·lícula coral tots estan genials i és que la pel·lícula és de le

s millors del director novaiorquès. L'escena de la funerària no té pèrdua i la Hawn ballant i volant tampoc.... fins i tot la Roberts està molt bé!!! Imprescindible!! Puntuació:10/10

Natalie Portman ens demostra una vegada més que és una actriu tot terreny i que es pot enfrontar amb qualsevol tipus de paper!.

INCENDIES

Sempre hi ha pel·lícules de les que sents a parlar molt i després quan les vas a veure et decepcionen una mica perquè no es allò que tu esperaves. En canvi hi ha aquelles històries que malgrat, te les expliquin, o et diguin que són molt bones, tu les vas a veure i ho confirmes.

És el cas de Incendies, pel·lícula canadenca del director Denis Villeneuve. N'havia sentit molt a parlar i com sempre, dos dels meus clars referents blocaires com Jordicine i babel, n'havien parlat molt bé i la tenia apuntada per veure-la.

No explicaré gaire de què va, és millor que la vagis a veure sense saber-ne gaire perquè el final és tan sorprenent que et deixa amb el cor en un puny , i no és exageració.

Quan vaig sortir de veure la pel·lícula em va venir al cap una cinta que vaig veure fa forces anys, i que evidentment sense tenir res a veure amb aquesta me la va recordar molt: Lone Star de John Sayles. I en què me la va recordar? La pel·lícula de Sayles es clarifica en una fotografia. Aquí en una sola escena el director t'explica tot l'horror de la història.

Situada en un lloc intemporal, probablement al Líban, el relat de dues histories paral·leles: la de la mare, visquen un conflicte bèl·lic i totes les seves conseqüències i la dels seus dos fills bessons, que després d'assabentar-se que tenen un germà que desconeixen i la mort del pare, decideixen a través de la filla primer i del fill després, anar descobrint poc a poc la història de la seva mare que al final serà la seva pròpia.

Amb unes escenes terriblement realistes , com són sobretot les de l'autobús (comences no creient el què passa i a mida que va passant l'escena se't posen els pèls de punta i acabes amb un silenci esborronador), la de l'abraçada dels dos bessons a la piscina o fins i tot de la primera escena quan estan tallant els cabells a uns nens, la pel·lícula et va endinsant en una història profunda, realista, tremendament injusta...

Amb unes interpretacions magistrals, sobre tot de la mare i de la filla, que s'assemblen molt físicament, jo al principi no les vaig distingir... Incendies és una pel·lícula necessària de veure.

Nominada al millor Oscar de parla no anglesa representant a Canadà no va guanyar (encara no he vist In the better wolrd).

Puntuació: 9.5/10

CÓDIGO FUENTE

Aquesta és la segona pel·lícula com a director del fill de David Bowie, Duncan Jones, que ja ens va sorprendre fa una parell d'anys amb Moon, aquella cinta de ciència-ficció amb un extraordinari Sam Rockwell, una cinta petita però amb un guió que sorprenia a tothom.

Ara , que ja té més quartos i que ha disposat de més mitjans tecnològics ens torna a sorprendre amb una pel·lícula que està entremig de Johnny cogió su fusil i El dia de la marmota.

Codigo Fuente és una estranya combinació però convincent quan l'acabes de veure.

I és que Jake Gyllenhaal un pilot nord-americà de les forces armades destinat a Afganistan viu lligat en un bucle temporal que dura 8 minuts i que se li repeteix constantment amb l'únic propòsit de poder descobrir a un terrorista que viatge dins d'un tren i el qual ha posat una bomba. El protagonista haurà de tornar constantment a reviure aquests 8 minuts per anar desgranant i descobrint quin pot ser el terrorista a la vegada que anirà descobrint a la noia (Michelle Monaghan) que l'acompanya i de la qual s'anirà enamorant.

L'únic vincle que té amb la realitat és una militar interpretada per Vera Farmiga que poc a poc li haurà d'anar dient que ha de fer primer per resoldre l'entrellat i després ell poder sortir d'on és.

Compte amb el moment que parla amb el seu pare per telèfon, és Scott Bakula, clarament un homenatge a ell i a la sèrie que va interpretar a la dècada dels 80-90, Atrapado en el tiempo que interpretava amb Dean Stockwell.

Amb uns bons moviments de càmera, unes atmosferes claustrofòbiques per una banda i uns efectes especials molt convincents per una altra, el director ens demostra que comença a consolidar-se com a un molt bon narrador fílmic i a tenir molt en compte amb els propers treballs que faci. Potser dintre d'uns anys direm que que David Bowie és el pare de Duncan Jones!

Puntuació: 7/10