EL DISCURSO DEL REY

Els britànics són perfectes per fer pel·lícules d'època. Si a més en el seu argument hi ha inclòs algú de la seva reialesa , encara més bé.

Les pel·lícules són de factura impecable i si hi ha un bon càsting no hi ha res a fer. Són els millors.

Aquest és el cas de El discurso del rey, la darrera pel·lícula que vaig veure l'any passat i que em va agradar molt. Per molts aspectes.

En primer lloc pel que he dit al principi, amb això els anglesos no tenen rivals, la historia t'enganxa des del primer moment, la primera seqüència un príncep George (pare de l'actual reina d'Anglaterra) dubtós i neguitós que ha de donar un discurs davant de milers de persones en un estadi: el problema... és tartamut, la imatge reflexa clarament els nervis del príncep i la decepció de tots els seus súbdits, no sabem com acaba l'escena però tot seguit veiem la preocupació de la seva dona (esplèndida i, cada vegada millor, la sorprenent Helena Bonham-Carter) buscant els millors metges per curar-li la seva malaltia. No ho està aconseguint per més cansament del príncep però apareix un logopeda australià que li han recomanat i que mitjançant mètodes poc ortodoxes sembla que obté resultats positius.

La primera entrevista és decepcionant però poc a poc la relació “metge”-príncep va agafant caires insospitats, la seva relació no és molt habitual, mai ningú de la reialesa britànica havia tingut assumptes amb algú del poble però poc a poc i gràcies a això anem descobrint la vida d'un home que està cridat a ser rei.

La història és un personatge més de la pel·lícula, no és el més important però si que et va pistant en quin moment viuen i quins són els aconteixements importants que van succeint. De totes, maneres, personalment , el que més em va interessar és aquesta relació tan estranya que va anar afavorint la seguretat d'un personatge que havia de ser un home a l'ombra però que per circumstàncies històriques va esdevenir rei, el seu germà va abdicar per casar-se amb l'americana Wallis Simpson.

Un altra aspecte que cal ressaltar és evidentment els actors, la majoria britànics, amb unes credencials impecables: Derek Jacobi en el paper d'arquebisbe (impagable l'escena a la catedral amb Rush), Michael Gambon en el paper de rei George V, pare del rei, la ja comentada Bonham-Carter i dos australians Guy Pearce en el germà de Firth una mica passat de voltes al meu parer i Geofrey Rush que demostra una vegada més la seva qualitat com a actor de teatre, està simplement fantàstic.

Em deixo pel final a Colin Firth, ho reconec , tinc debilitat per ell, ja ho deia en la meva anterior entrada però la seva caracterització de futur rei, amb les seves pors, les seves inseguretats (davant d'un problema que té assumit per què creu que ja ningú li podrà solucionar) el fan un personatge del tot humà. Estarà nominat a tot ... ho hauria de guanyar tot.... ja no ho va fer amb a Single man, (on crec que estava una mica millor que aquí però ho dic amb la boca petita), però els acadèmics d'arreu tenen un deute amb ell.

Últim aspecte, sempre ho faig però aquesta si que és una pel.lícula que recomano veure en versió original.

Puntuació: 9/10 (sobretot per les actuacions)