Jo sempre dic que en una pel·lícula només necessito una bona història, que m'expliquin quelcom que em commogui, no necessito res més, no necessito efectes especials, ni guions estrafolaris.... no, amb una bona història i unes bones interpretacions en tinc prou.
Ahir vaig sortir commoguda del cinema després de veure An education, no havia llegit gaire de la història i ara amb tots els premis que es van donant, Carey Mulligan , era un nom que tenia molt present però no sabia qui era.... només acabar la pel·lícula em vaig fer una pregunta: Qui era aquesta noia?
Amb uns títols de crèdits brillants comença una història senzilla d'una joveneta de 16 anys, molt intel·ligent i bona estudiant, conscient de que la seva vida és avorrida, amb ganes de viure món, de conèixer Paris, d'escoltar música de Juliette Greco i de ser quelcom més que una mare de família. El seu pare, un estricte britànic de classe mitja, només vol que la seva filla estudii molt per arribar a entrar a Oxford. Però un dia de pluja, tot canvia, quan un home que li dobla l'edat la recull a la parada d'autobús per què no vol que el seu violoncel es mulli. És llavors quan tot canvia radicalment , per què ell li pot donar la vida que desitja...
La directora danesa Lone Scherfig (que va dirigir Italiano para principiantes que personalment em va agradar molt), dirigeix una història senzilla, aparentment sense complicacions però amb una profunditat real com la mateixa vida. Tot és perfecte, la música, l'ambientació dels principis dels 60 en un Londres a punt de la revolució de l'alliberació de la dona, unes interpretacions meravelloses, des del primer actor fins el que té el paper més petit, uns pares estrictes però a la vegada tendres (Alfred Molina i Cara Seymour) , una mestra també estricta però que no vol que llenci el seu futur brillant (estupenda Olivia Williams), un petit però intens paper de Emma Thompson com a directora del col·legi per noies on va la protagonista (impressionants les tres trobades que tenen ella i Mulligan), una parella d'amics que l'obren a un món desconegut per ella, o David (Peter Sarsgaard,que en algun moment em va recordar a un Jack Lemmon jovenet), fent un paper d'home madur que li dóna la oportunitat a la protagonista de fer-li conèixer aquest món tan desitjat.... però per sobre de tots ells (sinó és poc!!) hi ha una jove pràcticament desconeguda, Carey Mulligan que amb la seva jove bellesa i un somriure que enamora a la càmera, només destil·la elegància, encant, senzillesa i un aspecte fràgil que recorda a Audrey Hepburn. Caldrà seguir-la de ben a prop perquè demostra tenir fusta de gran actriu, que és el que pot arribar a ser. Sens dubte és d'aquelles cintes que necessiten d'una segona visió per poder arribar a percebre tots els petits detalls que la composen!
(comentari dedicat a la meva amiga Amparo)
Puntuació: 9/10
