Volia retre un homenatge a Ingrid Bergman el dia que va néixer i morir.
Avui fa 27 anys que va morir i avui hauria fet 94 anys.
Probablement aquest serà el comentari més personal que he fet en el meu blog perquè Ingrid Bergman per a mi sempre ha significat quelcom molt especial. Malgrat que no he parlat molt d'ella sempre ha estat la meva actriu preferida (si!, per davant de Katherine o de Bette, que també ho són), però Ingrid Bergman sempre ha estat una actriu molt present en la meva vida.
Patricia Clarkson (avui encara l'admiro més després de veure aquest reportatge) en el vídeo que poso a sota, diu que la va descobrir quan tenia 15 anys amb Gaslight. Jo no sabria dir quan la vaig descobrir però si que puc dir que quan vaig començar a donar-me compte de que el cinema era molt important per mi (deuria tenir 10 o 12 anys), amb una de les primeres actrius en qui em vaig fixar va ser ella.
Podria parlar hores i escriure llibres sobre Ingrid Bergman. Podria parlar de la seva filmografia per què l'he vist pràcticament tota, fins i tot la de l'etapa sueca (reconec que em va atrapar molt més l' Intermezzo suec que no pas l'americà).
M'agraden molt les biografies d'actors/actrius/directors i en tinc moltes. Evidentment, d'Ingrid Bergman és de la que en tinc més: 8 i fins i tot una és en xinès (és la única que no he sabut llegir!!!)... i les he llegit totes, i és per això que avui m'agradaria explicar anècdotes d'ella com a persona, com actriu, més que de les seves pel·lícules:
Era la gran coetània de la seva compatriota Greta Garbo, però mai van treballar juntes. El més curiós és que mai va treballar tampoc amb les meves altres actrius preferides, ni amb Katharine Hepburn ni amb Bette Davis, i també eren de la mateixa època.
Quan va arribar a Hollywood reclamada per David O'Selznick, el gran productor de la època (Lo que el viento se llevó) per protagonitzar el remake d'Intermezzo, el productor la va passar per maquillatge i li va dir a l'equip de maquilladors què havien de canviar de l'aspecte de la jove actriu. Ella es va aixecar de la cadira i va dir: “si em toqueu una sola part del meu cos me'n torno ara mateix a Suècia”, malgrat la seva innocent aparença tenia un gran caràcter.
Va treballar amb els grans directors de l'època: Victor Fleming, Leo McCarey, Michael Curtiz, Jean Renoir, Stanley Donen, Anatole Litvak, Sidney Lumet, Vincente Minnelli, George Cukor, Ingmar Bergman i evidentment amb Alfred Hitchcock (amb qui va treballar tres vegades) i el qui fou el seu marit i on personalment crec que va fer les seves millors interpretacions, Roberto Rossellini amb qui va treballar en sis ocasions. I amb els millors actors: Howard, Tracy, Bogart, Cooper, Boyer, Grant, Sanders, Perkins, Bryrner, Quinn, Connery...
Va conèixer a Rossellini per què va ser ella mateixa que després d'haver vist una pel·lícula del director li va escriure una carta en anglès i al final de tot li va escriure que volia treballar amb ell i l'únic que sabia dir en italià era: Ti amo
Pel seu matrimoni amb el director italià, en aquella època del tot escandalós, va ser vetada a entrar a Hollywood... però va tornar per la porta gran i la van perdonar amb un Oscar (en va guanyar tres), per Anastasia.
Quan va rodar Casablanca , el seu film més mític, va comentar que poc parlava amb Humphrey Bogart durant el rodatge.
Va actuar una vegada a Barcelona, al teatre .
A El extraño caso del doctor Jekyll amb Spencer Tracy, se li va proposar el paper de Lana Turner, però el va voler fer ella, és el paper de la prostituta... un paper molt arriscat per la seva carrera però se'n va sortir molt bé.
A Nosotras las mujeres, un film de Rossellini, un fals documental es mostra a lngrid a casa seva perseguint unes gallines, és una de les escenes més dolces que he vist mai d'ella.
Poca gent sap que Isabella Rossellini, la seva filla va estar un any a l'hospital per un problema d'esquena.
A Las campanas de Santa Maria amb Bing Crosby, on ella feia de monja es va rebre a l'estudi una allau de saques de cartes de correus de mares desesperades per què les seves filles havien vist la pel·lícula i volien anar al convent.
Cary Grant, íntim amic seu, va dir en una ocasió: “Encara que no faci una pel·lícula,a Ingrid Bergman se li hauria de concedir un premi cada any” (Jo hi estaria d'acord)
La meva mare sempre m'ha dit , i ja sabeu que les mares sempre diuen la veritat, que jo vaig néixer en una època i en un lloc diferent. Hauria d'haver nascut en el temps del Hollywood clàssic per poder conèixer a totes les meves actrius , sens cap mena de dubte a la primera que hauria anat a conèixer és a Ingrid Bergman.
Són només 5 minuts, però valen la pena!
