AVUI FEM QUATRE ANYS!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Doncs siii, avui en fem quatre i ho dic en plural perquè aquest bloc no hauria estat possible sense tots i totes el que m'heu llegit des del principi, els que us heu anat afegint i sobre tot a les cinc boges amigues meves que em van fer aquest meravellós regal i que m'ha donat tantes alegries....

I no vull posar-me sentimental, només vull donar les gràcies al cinema que tantes satisfaccions m'ha donat des de que jo era molt petita, des d'aquella vegada que vaig anar amb el meu germà, els meus cosins, la meva tieta i la meva mare al Coliseum a la Gran Via de Barcelona i vaig seure a la platea i vaig observar com una pantalla immensa de televisió (no havia entrat mai en un cinema!!), s'encenia al mateix moment que s'apagaven tots els llums de la sala i una senyora amb paraigües baixava del cel i començava a cantar.... Mary Poppins és el primer record cinematogràfic que tinc, un dolç record i també recordo el segon, al Rex també de la Gran Via on Los Tres Caballeros cantaven amb una Carmen Miranda amb una barret de fruites impossible....

i després n'han vingut moltes, més , milers més diria jo!!!!

Gràcies al cinema..... gràcies a tots vosaltres!!!!!!!!!!!!

ONE DAY

Siempre el mismo dia, és la historia de Dexter i Emma, des del moment que es coneixen, el mateix dia que tots dos es graduen a la Universitat, el 15 de juliol del 1988. A partir d'aquest dia, i a través de diferents 15 de juliols es van explicant que fan i que és de les seves vides.

Emma , interpretada per Anne Hathaway és una noia treballadora amb principis i molta ambició, amb ganes de canviar el món però que no té gaire sort i en Dexter, interpretat per Jim Sturgess (actor completament desconegut per a mi) és un noi ric, una mica caradura i tot un “donjuan”.

La curiositat de la història és que cada 15 de juliol ens anem trobant als dos personatges en diferents moments de la seva vida, alguna vegada es troben , d'altres no i anem observant com es debilita o s'enforteix la seva relació depenen del moment en que es troben tots dos. S'estimen, són els millors amics fins que descobreixen que són quelcom més i que ja no poden viure l'un sense l'altre.

Sincerament és una fluixa comèdia romàntica que només em va atraure per dues raons: la primera per què la seva directora és Lone Scherfig, que va dirigir anteriorment An education, una pel·lícula que personalment em va impactar molt per la seva temàtica i la interpretació de Carey Mulligan i la segona i més important és que surt Patricia Clarkson, aquest monstre d'actriu que allà on surt és menja i roba la pantalla de qualsevol que estigui al seu costat.... però què bona que és aquesta dona!!!

Anne Hathaway, personalment no m'agrada però li reconec l'esforç del seu clar accent britànic i se't va fent simpàtic el seu personatges a mida que passa la historia.

Però la pel·lícula no té res.... simplement simpàtica per veure-la un diumenge de pluja al sofà amb una manteta a sobre.

Puntuació: 4/10 (i per què tres punts van per la Patricia)

CRIADAS Y SEÑORAS

De tant en tant ens arriba a la cartellera una d'aquelles pel·lícules que són típicament americanes i que et fa una mica de cosa anar-les a veure per allò de que et resultaran força llunyanes.

Amb Criadas y señoras tenia aquesta sensació. Però una vegada més , em vaig equivocar! Afortunadament.

Per on puc començar?

La història, alguns diran que és carrinclona o massa tòpica, és possible però també és real i segur que les dones de color de finals dels 60 del sud d'Amèrica van viure situacions similars o pitjors... i és que la història d'aquestes dones era molt dura, havent abolit l'esclavitud elles encara eren esclaves d'una societat “blanca” en que havien de deixar els seus fills per cuidar als de les famílies blanques benestants. Unes dones que no tenien dret a res i que havien de callar davant de les injustícies a que estaven exposades.

La posada en escena i una direcció artística magnífica, una recreació preciosa de finals dels seixanta en aquella Amèrica profunda al Missisipi, on tots els detalls estan molt ben cuidats, des dels vestits, a la diferència dels barris, als menjars.....

La direcció de Tate Taylor un debutant darrera la càmera fa d'aquesta adaptació del llibre The help de Kathryn Stockett (un betseller la seu país!) , una recreació gens lacrimògena d'una societat dura per a certa part de la població amb uns diàlegs punyents i si més no alguna vegada, poques, divertits... amb una banda sonora de Thomas Newman que acompanya en tot moment a les imatges.

I em deixo pel final al repartiment, magnífic repartiment de dones a quina millor....Viola Davis (l' actriu que em va deixar enganxada a la cadira en aquella espectacular conversa amb Meryl Streep a La duda) i una debutant Octavia Spencer , porten el pes de la “part negra” de la història, correctíssimes les dues, i un planter de noves actrius americanes com Emma Stone (que l'he vista fa poc a la interessant Crazy , stupid love), interpretant a la noia que vol escriure un arriscat llibre sobre les experiències de les dones de color, Bryce Dallas Howard, la “dolenta” de la pel·lícula, o Jessica Chastain (El árbol de la vida, La deuda...) fent un paper molt agraït i on té les millors escenes amb Olivia Spencer. Sense oblidar-me de les veteranes Sissy Spacek, Allyson Janney o Mary Steenburgen. Totes magnífiques!!

Com a curiositat i és que jo durant la projecció vaig tenir molt present Tomates verdes fritos, és que la mammy de Sketter (Emma Stone) és Cicely Tyson la mateixa que sortia a la pel·lícula del 1991 i la que precisament deia allò de “el secreto está en la salsa”.... en aquesta pel·lícula podríem dir que “el secreto está en la tarta” ja m'entendreu quan la veieu!!

Segur que estarà present a les nominacions dels Oscars!!! Realment val la pena!

Puntuació: 8/10

Avui a Zinefilas

Avui a Zinefilas m'he decidit per escriure sobre actrius i quins van ser els seus inicis...me n'he deixat moltes, of course!!! però la veritat és que m'ho he passat molt be fent-lo!

Si en teniu ganes ja sabeu , us hi podeu passar!

LAS AVENTURAS DE TINTIN: EL SECRETO DEL UNICORNIO

Quan era petita, a casa dels pares sempre hi van haver-hi Asterix. Les aventures dels gals sempre em van atreure i em van divertir molt, no teniem Tintins a casa, no els vaig llegir mai, ni m'atreien, però quan vaig saber de la nova versió que en faria l'Spielberg vaig decidir que hi aniria.

Las aventuras de Tintin: El secreto del unicornio, és una barreja d'un parell d'historietes de l'Hergé, el genial escriptor belga que es va inventar a Tintin aquest intrèpid periodista amb el característic tupé panotxa i amb el seu inseparable Milú o en anglès Snowy (molt millor per a mi, Milú sempre m'ha sonat una mica carrincló). Ja dic que no conec gaire els personatges però si que tenia present al Capità Haddock i els Dupont i Dupont (crec que en castellà van ser Fernàndez i Hernàndez, oi?).

Aquesta versió de l'Spielberg porta molt anys en el cap del director americà , de fet es va posar en contacte amb Hergé per demanar-li els drets del còmic quan sense saber francès es va llegir tots els llibres de Tintin i va quedar meravellat del personatge. Van quedar per fer una entrevista però poc abans l'escriptor va morir i no es van poder conèixer abans.

Ara després de gairebé més de 25 anys de la seva mort, el creador no pot veure aquesta producció del director d'Indiana Jones, però crec que n'estaria més que satisfet.

Personalment em va interessar molt amb la tècnica que està realitzada la pel·lícula: la motion capture, o captura en moviment (fins ara, si no se me n'escapa d'altra només hi ha Bewaulf i Polar Station).

És una tècnica en que la pel·lícula es realitza amb persones reals (Jamie Bell és Tintin) però després es transformen digitalment produint l'animació 3D. Aquesta tècnica l'ha realitzada l'empresa de Peter Jackson, el de El señor de los anillos, vull dir amb això que l'aliança Spielberg-Jackson és de les més potents que poden trobar-se actualment a la industria cinematogràfica.

L'aventura és distreta i suposo que Spileberg a part de fer un homenatge a Hergé també hi ha posat de la seva pròpia collita per què hi ha més d'una referència a les seves pel·lícules: Tiburón o més clarament les persecucions d'Indiana Jones però tot i així , se li poden permetre aquestes llicencies per què la pel·lícula té un ritme trepidant que no decau en cap moment.

Crec que no ha decepcionat molt als tintinòfils, (com a mínim a la meva amiga Margenat li va agradar força), a mi particularment no em va entusiasmar, m'ho vaig passar bé, però el personatge de Tintin segueix sense interessar-me gaire. Una companya de la feina m'ha passat els còmics en que es basa la pel·lícula. Me'ls estic llegint, potser canvio d'opinió!

Puntuació: 7/10

EVA

Tenia molt d'interès en veure aquesta pel·lícula.

Un dissabte a la tarda fent zapping per la tele em vaig enganxar al making-off de la historia i em va semblar molt interessant.

La veritat, és que és molt difícil veure una pel·lícula de ciencia-ficció de producció catalana i en aquest cas també tenia interès per què sortia de la factoria d'alumnes de l'ESCAC.

La historia és ben simple. En un futur no gaire llunyà, on les màquines conviuen amb els humans, Alex un important científic cibernètic retorna a la seva ciutat natal, on hi ha una de les universitats més importants en robòtica, per a realitzar un encàrrec important: la creació d'un nen robot.

Allà retrobarà al seu germà i a la seva antiga xicota que han format una família i tenen a Eva una nena d'uns deu anys força sorprenent.

Vaig sortir força decepcionada del cinema. M'esperava molt més, el guió és molt simple i gaire bé diria que avorrit, totalment previsible. Als deu minuts ja saps quin serà el final, i no només per què ja t'ho expliquen en la primera escena, crec que aquí el director ha fallat per què no era necessari dir-ho des del primer moment, sinó per què ja t'ho imagines.

Però per què crec que s'ha de veure la cinta? Primer de tot per en Lluís Homar. Està especialment impressionant fent de robot, els seus gestos , la seva forma de treballar com tracta al seu “amo”, està simplement genial. Suposo que li caurà una nominació als Goya per què realment s'ho mereix. Segona, per la estètica de la pel·lícula, que aquesta si que sorprèn, està molt ben feta, tots els efectes especials són molt originals.

La resta de personatges estan correctes des de Daniel Brühl, a Marta Etura. Alberto Amman és bastant innecessari i la que brilla per sobre de tots (menys de Homar , és clar!) és la nena Eva (Claudia Vega), que es veu que és el seu primer paper i que va ser escollida d'entre moltes altres nenes, i que realment promet!!!

Potser val la pena donar-li una oportunitat, si més no per què és una pel·lícula feta a casa.

Puntuació: 6/10

BREVE ENCUENTRO

Divendres, al Cine club que fem a Mollet un cop al mes varem passar aquesta petita joia del mestre Lean.

La vaig proposar jo, i me'n sento orgullosa perquè la vaig veure fa molts anys per la tele i divendres la vaig poder gaudir en tot el seu esplendor en pantalla gran.

Quina meravella més absoluta!!!

Director conegut sobretot per les seves grans produccions: Lawrence de Arabia, Doctor Zhivago, El puente sobre el rio Kwai, David Lean va dirigir Breve encuentro aquesta historia senzilla (aparentment) escrita pel dramaturg anglès , molt conegut a l'època, Noël Coward i amb el qual treballaria en tres altres ocasions.

Però parlem de la història, d'aquesta bonica història gens sensiblera però si tremendament sensible sobre la trobada d'una parella que es coneixen casualment a l'estació de tren que agafen cada dijous per retornar ambdós a les seves llars.

De l'encontre casual, deriva en una increïblement tendra historia d'amor impossible que no sembla tenir bon final perquè la culpabilitat dels protagonistes és tan gran que podrà amb ells.

Breve encuentro és un clàssic, un gran clàssic, i és que la genialitat de Lean en el plantejament de la història (comença pel final i és un flashback constant), la seva tendresa a l'hora de tractar als personatges però a la vegada de mortificar-los en certes escenes (sobre tot la inicial!) és una qualitat que fa que sigui una gran obra mestra.

Però la genialitat tampoc seria complerta si no és per la interpretació dels seus actors, des dels secundaris: el revisor i la seva relació amb la mestressa del bar de l'estació , a la dependenta, el marit o les repel·lents amigues que té la protagonista, a evidentment un meravellós Trevor Howard interpretant a un metge totalment normal i casolà que cau terriblement enamorat de Cèlia Johnson, l'autèntica protagonista de la història, Laura, qui explica la història, tota la pel·lícula està feta des del seu punt de vista (una visió molt nova a aquella època, realitzada al 1945), on els diàlegs senzills però commovedors i la fotografia en blanc i negre preciosa i precisa en cada moment de la pel·lícula acompanyats per el Concert nº 2 de Rachmaninov i el tren com el tercer gran protagonista de la historia fan que una vegada més et quedis completament enganxada a la butaca. D'obligada visió si no l'heu vista...

Meryl Streep i Robert de Niro van fer un horrorós remake que ni ells van poder salvar sobre aquesta historia a Enamorarse.

Puntuació: 10/10

MIENTRAS DUERMES

No vaig voler llegir res de la pel·lícula tot i que les crítiques que havia escoltat la deixaven molt bé.

Així com la meva companya zinèfila, Troyana anava molt predisposada a veure-la , jo no. A mi les pel·lícules de por no m'agraden i les del Balagueró tot i que sé que és un gran director (i ara ho confirmo després del visionat de Mientras duermes), em fan molt de respecte. Vaig veure en el seu moment Los sin nombre i vaig estar una setmana sense dormir, vaig caure amb Darkness i encara va ser pitjor.... evidentment ja ni em vaig atrevir a veure Frágiles o les dues REC.

Però Troyana em va insistir que no era de sang i fetge sinó que més aviat era de terror psicològic en plan Hitchcock.

Vaig fer-li cas i ahir vaig anar.... Sort que li vaig fer cas....

Vaig sortir completament impactada per la història aparentment senzilla de factura, no crec que hagi estat molt cara de producció per què els escenaris són escassos, l'edifici i les habitacions, potser hi ha més pressupost en algun efecte especial.

La direcció és tremenda, plans super curts per donar una sensació d'angoixa permanent, un ritme trepidant que va in crecendo a cada minut i a cada seqüència, un edifici que recorda a aquells en què saps que sempre pot passar alguna cosa no gaire bona, (a mi em va recordar a un edifici estil el Dakota de Nova York...). En fi té absolutament tots els elements per a ser una molt bona pel·lícula.

Però que la fa gran?? Sens dubte dos aspectes bàsics en ella; el primer... la història. Un conserge d'un edifici de la part alta d'una ciutat (en aquest cas Barcelona), un home aparentment senzill, discret, que molts dels seus inquilins eviten o simplement ignoren i que dins de la seva vida monòtona poc a poc anem descobrint com pot arribar a ser de malvat, ho descobreixes de seguida.... com se li pot donar un tros de pastis de patata a un gos que saps que està malalt? César, té un objectiu clar, com que no pot ser feliç tampoc vol que ho siguin els altres i per això viu.... Clara una de les seves inquilines és la personificació de la felicitat i es convertirà en el seu objecte de desig.

La segona? Evidentment les interpretacions. Tots estan simplement perfectes; la nena, tota una troballa, com es pot ser dolent des de tan petit?, Petra Martínez, immensa, ja em vaig quedar meravellada en aquella pel·lícula amb l'Adriana Ozores, Nacidas para sufrir, que la recomano fermament, però és que aquí té una seqüència amb en Tosar , com li va canviant la cara a mesura que César li va dient unes coses, que li han de merèixer el Goya, així de clar ho dic. Marta Etura, la felicitat permanent està molt correcte, molt i la seva expressió final és terrorífica, però evidentment Luis Tosar està tan immens però tant, que no sé quin és el seu punt màxim en la interpretació. Crec que actualment és un dels millors actors que existeixen dins del panorama cinematogràfic. Et pot fer somriure i a l'escena següent fer-te angoixar de tal manera que aquella nit no dormis. Ja ho ha demostrat en varies ocasions, i en el paper de Malamadre , estava molt bé però aquí fent de César.... només us dic una cosa, avui no he pogut dormir i he mirat constantment sota el llit.

Puntuació: 9/10

SOMEWHERE

Segur que hi ha molta gent que diu que aquesta pel·lícula és avorrida.

Hi ho és.

Aquesta és la sensació que ha de produir la pel·lícula, i ho fa.

Per això és bona. Per què Coppola aconsegueix l'efecte que pretén.

Ja en el primer plano de la pel·lícula et situa clarament per on aniran els trets. I és que un Ferrari donant voltes sense cap sentit per un circuit que no veiem del tot perquè la càmera simplement està fixa, és tot un indicatiu de com anirà tota la historia.

Johnny Marco és una estrella de Hollywood, ho té tot, fama, diners, dones (totes les que vol i més), festes, luxoses suites amb piscina al país on vagi.... però en realitat no té res, entre rodatge i rodatge, s'avorreix per què no té res.

Coppola fa un retrat amarg de l'interior de Hollywood, d'allò que nosaltres, simples mortals no veiem però que deu existir realment. Persones que ho tenen tot, que poden manar, que poden fer el que vulguin , que són adorats per milers de persones però que en realitat, no són res.

Stephen Dorff , fa una recreació perfecte del que estic dient. Un actor reconegut mundialment però que està totalment desconnectat de la realitat, només és connecta quan la seva filla d'11 anys, apareix per estar-se amb ell unes quantes setmanes... llavors se'n dona compte del que vol i del que no té.... el que no sabem és si farà alguna cosa per canviar la seva vida.

Crec que retrata a la perfecció l'avorriment, l'estupidesa de les grans estrelles de Hollywood.... gent buida i sense aspiracions a res però que ho tenen absolutament tot, la pel·lícula està rodada d'una manera volgudament avorrida: plans fixes, sense apenes tràvelings ni banda sonora, esporàdicament algunes cançons ben escollides, Sofia Coppola sembla que en algun moment s'oblida del seu actor, planta la càmera , se'n va a prendre un cafè i torna i el pobre Dorff no sap que fer dins del plànol que l'emmarca.

Sofia Coppola coneix perfectament els budells de Hollywood, hi ha crescut en ells i ens ensenya que passa realment dins de les quatre parets del món de l'espectacle, els simples mortals veiem les llums, els focus, la espectacularitat de la posada en escena de qualsevol estrena o de qualsevol festa del setè art, però en realitat són persones normals i fins i tot avorrides, molt avorrides.....

Una pel·lícula molt interessant, torno a dir volgudament avorrida però és aquest motiu que la fa ser una molt bona pel·lícula. Coppola s'està erigint com una gran directora i encara ha d'explicar molt més.

Una escena a destacar: quan el deixen sol a la sala de maquillatge... allà ell no és ningú!.

Puntuació: 7/10

MILDRED PIERCE: JOAN CRAWFORD VERSUS KATE WINSLET

Fa poc que vaig llegir que aviat farien una serie per la HBO sobre Mildred Pierce i que la seva protagonista seria Kate Winslet. M'encanta aquesta actriu. Quan vaig descobrir que la farien pel plus vaig decidir gravar-la. He vist el primer episodi però he parat, he anat gravant els altres episodis per una tarda fer una maratón.

Llavors vaig pensar que podia recuperar la pel·lícula original: Alma en suplicio, (del qual el títol original és el nom de la protagonista: Mildred Pierce), interpretada per Joan Crawford i dirigida pel gran Michel Curtiz.

Joan Crawford és una actriu que mai m'ha entusiasmat, suposo que per què el seu odi i enemistat eterna amb Bette Davis deu haver influenciat, les seves baralles llegendàries eren conegudes arreu i la seva actuació conjunta a Qué fue de Baby Jane? Amb la gran Bette va deixar ben clar aquesta situació.

Però tornem a Joan Crawford i a Mildred Pierce. No conec molt la filmografia de la Crawford, conec més “cotilleos” de la seva vida privada, com per exemple que va ser presidenta de la Pepsi Cola, que va estar casada amb Douglas Fairbanks o que a part de la llista de conquestes masculines també en va tenir forces de femenines en les que s'inclouen les de Marilyn Monroe o fins i tot la de la Bette Davis que la va rebutjar.

L'altra dia vaig veure Alma en suplicio. No l'ha havia vista, Crawford va guanyar l'Oscar a millor actriu per aquest paper de l'any 1945. La historia és de cinema negre i pel que he vist en el primer episodi de la HBO no comença de la mateixa manera però espero a veure la sèrie completa. La pel·lícula de Curtiz comença amb un assassinat i Crawford està esplèndida durant tota la pel·lícula però la que més em va sorprendre va ser Ann Blyth que sempre l'havia vist en papers de bona noia (El mundo en sus manos amb Gregory Peck) i que aquí fa un paper que em va recordar a Jean Simmons a Angel Face.

Sens dubte, m'agradarà la mini sèrie de televisió. Kate Winslet va guanyar l'Emmy per aquest paper, el primer episodi que ja he vist ella està espectacular i el repartiment que l'acompanya augmenta les meves ganes de veure-la sencera.

Una tarda que tingui lliure me la miraré d'un tirón.... la Kate s'ho mereix.

INGMAR BERGMAN UN GRAN DESCONEGUT

Per a mi, evidentment....

La filmografia que jo havia vist d'ell es reduïa a Saraband i evidentment a Sonata de otoño amb la meva Ingrid. La única col·laboració que van fer els dos Bergmans suecs.

Gràcies a l'Anna, una amiga que està estudiant a l'ESCAC i que ens va “obligar” a dues amigues i a mi a veure Persona. El seu repte s'ha derivat en: El ultimo sello, El manantial de la doncella i Fresas salvajes en una setmana!!!.

Autèntiques delícies....

Avui n'he fet el comentari a Zinéfilas.

EL ARBOL LA VIDA

 

Aquesta no és una d'aquelles pel·lícules aptes per a tots els públics.

Pot crear una mica de confusió el fet de que surtin en Brad Pitt i Sean Penn (i no ens enganyem la gran part de la seva actuació ha quedat tallada a la sala de muntatge) i la gent pensi que pot ser una gran producció comercial americana.

Però més lluny de la realitat. El árbol de la vida és una pel·lícula densa, molt visual, sense gaire diàleg i amb una historia-guió d'aquelles que cadascú pot fer interpretacions diverses i crear molta discussió i debat.

I a mi això, m'agrada!

És cert, que surts, si més no jo, amb un esperit de contradicció, vaig sortir del cinema pensant que m'havia agradat molt però que necessitava pair-la una mica. Són dos histories diferents però a la vegada dues històries que per la seva magnitud arriben a un punt comú.

Tinc una amiga que em va dir que hi havia molta part de la pel·lícula que era National Greografic; és cert. Però si et deixes emportar per la bellesa de les imatges i el que realment signifiquen: l'origen de la vida i la seva evolució ja en tens prou, a més el microcosmos de la vida que representa la família del Pitt és prou interessant per entendre com ha evolucionat la humanitat. Jo em quedo amb dues seqüencies que per a mi van ser paral·leles d'aquesta situació que plantejo. Quan el dinosaure trepitja al més petit és un símil de com d'alguna manera en Pitt tracta als seus fills... la humanitat és violenta per naturalesa i això no ha canviat gaire.

En quant a les interpretacions , totes són molt més que correctes, potser en Sean Penn es passa una mica de bobalicon posant aquelles cares , però la resta, ja sigui Jessica Chastain amb un drama familiar al darrera impactant que ho compensa amb una vida una mica mística, a un petit paper de Fiona Shaw fent d'àvia, a un excel·lent , com sempre, Brad Pitt; fent de pare dominant i fins i tot maltractador, en una època que desgraciadament era una cosa comú... però no em vull oblidar dels tres nens, sobre tot del més gran (el que després serà en Penn), Hunter McCracken, el protagonista absolut de la historia, un nano molt jovenet que amb la seva aparició en la gran pantalla, aquest és la seva primera pel·lícula està immens.

Deixeu-se anar, i aneu a veure-la és un autèntic espectacle visual. Terrence Malick ha fet una gran pel·lícula, però torno a dir no és apte per a tots els públics.

Puntuació: 9/10

LA CARA OCULTA

Segons les fulles que agafo dels cinemes Icaria de la sinopsi diu:

“que és un trhiller psicològic que explora els límits de l'amor, la gelosia i la traïció. Adrià un atractiu director d'orquestra a Bogotà, i a seva xicota Belen, semblen molt enamorats, però quan la noia comença a dubtar de la seva fidelitat, desapareix sense deixar rastre. Afligit Adrià torba consol en una cambrera i a mesura que la passió neix entre ells, les preguntes sobre la misteriosa desaparició de Belen comencen a aflorar i el passat d'Adrià estarà més present del que mai hauria pogut imaginar”. Ja veieu ni tinc esma de pensar de què va la pel.lícula

Si hi vaig anar és per Quim Gutiérrez , un actor català que m'encanta, malgrat que no suporto a Clara Lago, una actriu , si se'n pot dir així que encara no sé com la criden per fer pel·lícules, però què dolenta que és aquesta noia!!

La pel·lícula no val res, absolutament res. I si heu vist el trailer encara menys per anar-la a veure per què et destrossa tota la sorpresa....

No perdeu temps....

Puntuació: 2/10 i per que surt en Quim Gutiérrez per què sinó hauria tingut una rodona ben rodona!

LA DEUDA

La història comença al 1997 quan dos ex espies del Mossad ja retirats, reben una sorprenent notícia del tercer company que junts, 30 anys abans van protagonitzar una situació que els va fer herois nacionals.

A finals dels 60 tenien la missió de localitzar i portar a Israel el criminal de guerra nazi Vogel, anomenat Cirurgià de Birkenau.

Els tres protagonistes són Rachel , Stephan i David i l'equip va haver d'arriscar molt i pagar un preu molt alt per tal de dur a terme la missió.

Però malgrat sembla inicialment que tot va bé, en realitat ho van aconseguir? És un dubte que finalment acaba en deute i que tots tres hauran de carregar durant tota les seves vides.

No en sabia gaire de la pel·lícula quan vaig entrar al cinema però saber que la protagonista era Hellen Mirren ja era prou reclam per anar-la a veure, tot i que tenia dubtes ja que les pel·lícules d'espies, o polítiques a vegades em perdo... aquesta em va sorprendre molt gratament.

La història ja t'interessa des del primer moment i a mida que va passant la cinta tens ganes de saber que va passar exactament.

Saltant el pas del temps entre els anys 60 i 90, els tres protagonistes estan interpretats per sis actors: el personatge de David són de jove, Sam Worthinton (el nefast actor d' Avatar que aquí està prou correcte) i de gran és Ciáran Hinds; Stephan de jove és Marton Csokas (un actor que li tinc un cert carinyo perquè sortia de jove a la sèrie de Xena) i de gran és el gran Tom Wilkinson i la noia: de gran, és la espectacular Hellen Mirren carregant amb el pes de la pel·lícula ella soleta d'una manera arriscada però molt solvent i de jove és Jessica Chastain, una jove actriu de la qual no en sabia res però que ara, a part de protagonitzar aquesta cinta també la podeu veure a El árbol de la vida. I no voldria oblidar-me del militar nazi un brutal Jesper Christensen, que ho fa tant bé de sàdic que et donen ganes d'entrar a la pantalla i fotre-li un cop de puny.

Que no us passi desapercebuda, és una molt bona història d'espies, molt entretinguda i amb bones interpretacions on la tensió en certs moments de la pel·lícula està més que garantida.

Puntuació: 7/10

GLENN CLOSE PREMI DONOSTI 2011

No ho he pogut evitar però he de repetir les mateixes paraules que ha dit la meva companya zinefila, troyana.

Quan he llegit el seu post es com si hagués llegit les meves pròpies paraules!!!

Va per tu, troyana!!!

¿Por qué no estaba yo ayer en el Festival de cine de San Sebastián? ¿por qué destino caprichoso me perdí como esta mujer recogía según dicen "increíblemente conmovida" ese premio Donosti??

¿por qué no he estado allí con un pase especial acreditada qué sé yo por ser "miembra" de Zinéfilas (junto con mis compañeras,claro),que oye no seremos famosas pero por el celuloide tenemos pasión???

Y lo más doloroso......¿¿por qué no estuve allí cuando Glenn encima iba para presentar "Albert Nobbs", el último trabajo de Rodrigo García? cuando me he enterado,esto último ha sido ya demasiado para mí....

Exactament el que em pregunto jo!!!!

LA PIEL QUE HABITO

Almodóvar s'ha fet gran!!! en tots els sentits, en la maduresa física, mental i emocional.

Ha arribat a la majoria d'edat amb el seu divuitè llargmetratge: La piel que habito. Un títol que des de feia molt de temps considero del tot encertat, i ja no només per la pell que porta durant tota la pel·lícula una espectacular Elena Anaya sinó per tot el que significa canviar de pell. Com si fos una serp, Almodóvar fa un gir en la seva trajectòria i ens regala una pel·lícula de gènere molt diferent al que ens té acostumats, tot i que no perd , gens, el seu toc personal: els seus colors, el seu humor particular, la seva filosofia.....

Em considero almodovariana de pro, i potser no seré del tot objectiva quan parlo d'aquesta pel·lícula, però m'ha passat una mica com quan vaig anar a veure La edad de la inocencia d'Scorsese, era un gir tan radical a la seva filmografia que el meu impacte va ser majúscul.

M'ha passat una mica amb aquesta història.... vaig parlar amb en jordicine i em va recomanar no que sabes res sobre la història, però no ho vaig poder evitar i vaig llegir els comentaris de Manderly i de troyana, i les meves ganes per veure-la es van incrementar.

Jo faré el mateix, qui encara no l'hagi vista, no sabrà res del guió per part meva, però voldria fer referència a les interpretacions. S'ha parlat molt de Banderas, no és un actor que m'entusiasmi ,però la nova col·laboració que fa amb el seu amic manxec és serena i adulta, es nota que han passat els anys i que han consolidat una relació ferma, Banderas està molt correcte, el seu paper de metge, amb un passat molt difícil d'acceptar el fa estar impassible tota la cinta i això no és tan fàcil de fer; Paredes, em va recordar molt a la Maura de Volver, sense apenes maquillatge i amb una interpretació d'aquelles que es recordaran...la resta de personatges, a destacar Jan Cornet, un actor català desconegut totalment per mi però que a partir d'ara s'haurà de seguir.

I no... no me n'he oblidat d'ella, de la pell... la coneixia , és cert, però ara , en aquesta pel·lícula la he descobert: una extraordinària Elena Anaya. Els seus primeríssims plans , fan que a part de la pell, de la seva i de la que habita, la seva mirada, els seus ulls siguin part integral de la seva interpretació. Anaya fa una interpretació arriscada, molt, i se'n surt perfectament... els membres de l'Acadèmia haurien de tenir-la en compte per una possible nominació!.

Potser , de negatiu, algunes escenes.... la del germà Agustín, totalment prescindible i la frase final.. un silenci hauria estat molt millor, però la cinta és del tot recomanable.

Puntuació: 9.5/10

ENS HAN DEIXAT JORDI DAUDER

Sempre em desperto amb el despertador ràdio que m'acompanya des de fa molts anys, s'engega, em faig una mica la mandrosa mentre em desperto i llavors m'aixeco per començar el dia.

Però avui ha estat diferent, despertar-se amb la mort d'un dels més grans actors de casa nostra , et fa obrir els ulls en aquell estat encara de semi inconsciència ....

Per què Jordi Dauder era un dels grans, un d'aquells actors que si hagués nascut a la època daurada de Hollywood s'hauria passejat pels passadissos dels grans estudis i hauria treballat amb els més grans actors, actrius i directors, per què Jordi Dauder era molt gran. I era català!

Qui no recorda a aquell malvat Mateu Monsolís de les caves, fent de germà d'una de les altres grans de casa nostra: Eulàlia Vilarasau.

I el Goya li va arribar amb un paper extraordinari com era de mossèn a Camino o en la última edició dels premis catalans de cinematografia va tenir el reconeixement de tots els seus companys.

Avui és un dia trist, se n'ha anat un dels grans, un gran actor i una gran veu!

AHIR ZINEFILAS VA FER UN ANY!!

Quan em van proposar de participar a Zinefilas, no m'ho vaig pensar.

Per dues raons:

La primera perquè havia trobat a cinc noies que cinèfiles com jo tenien un blog i escrivien sobre cinema i ; segon perquè per a mi era un repte escriure en castellà!!!

Ahir varem fer el nostre primer any, el primer d'un seguit, espero, de moltíssims perquè amb elles estic aprenent molt.

Gràcies Troyana, Bruja Truca, Noemí, Lu i Manderly, per aquest primer nostre aniversari!!

Si voleu us podeu passar pel comentari perquè i trobareu sorpreses!!!

SUPER 8

J.J. Abrahams és o sembla el nou rei mides, terme perfecte a un director que precisament és deixeble del que ja ho va ser , o segueix sent, Steven Spielberg.

Abrahams és l'artífex de sèries com Lost, Alias, Felicity o Fringe (de la primera no en puc parlar perquè dec ser la única persona del món mundial que encara no s'hi ha enganxat!, en canvi de la última sí, i he de reconèixer que m'agrada força!), però que en el terreny de la pantalla no s'ha prodigat gaire.

Ara ens porta Super 8 una “remake” si em permeteu dir-ho, d'ET, per què és el primer que vaig pensar quan es van encendre el llums del cinema, després d'haver vist uns dels millors títols de crèdits finals, sobre tot no us els perdeu perquè us perdríeu una pel.lículeta d'allò més agradable!

Després d'un inici d'aquells que en diria magistral, amb dues escenes sense paraules que et situen en l'inici de la història d'una manera impactant, la trama de la cinta crec, que va per dos camins ben diferents.

Per una banda, la història de cinc pre-adolescents que la seva única obsessió és rodar una pel·lícula de cinema durant les vacances i volen aprofitar tot el que està passant pel poble, inclòs un espectacular accident de tren (brutal escena també!) i per altra, el desencadenant d'aquest accident porta al poble una sèrie de fets estranys (que no desvetllaré), que faran mobilitzar fins i tot a l'exèrcit nord-americà.

Com dic, la història va per dos camins diferents encara que tinguin punts d'unió, em va interessar molt més tot el que els hi passa als nois,està ben rodada i a mida que passava el metratge m'interessava més el que feien que no pas el que els hi passava al voltant.

És cert, tot el que s'ha dit de què la pel·lícula és un recordatori de les pel·lícules dels anys 80, com Els Goonies, Gremlins, Et's i de més criatures d'aquella època, però amb una tecnologia molt més avançada..

Personalment no em va acabar de fer el pes, i torno a dir que la història dels nanos em va interessar molt però J.J. Abrahams cau en la mateixa sensibleria que el seu mentor , cosa que no li soporto.... totes, absolutament totes les pel·lícules d'Speilberg han de caure en algun moment en la llagrimeta fàcil i això és quelcom que no li aguanto.

Puntuació: 6/10

LA BODA DE MI MEJOR AMIGA

De tant en tant et trobes amb una petita joia que no t'esperaves i que agraeixes en uns mesos d'estiu calorosos i amb una cartellera que no val gaire la pena.

La boda de mi mejor amiga és una comèdia sobre dues amigues, una sense cap rumb fix, amb una feina que no li agrada gens que no la satisfà sobretot des de que va perdre el negoci de pastisseria, a més les relacions amoroses no li funcionen ,es veu amb un home que la manipula. A més té a la seva millor amiga que li fa de pepito grillo i que li acaba de dir que es casa. Li demana que sigui la seva dama d'honor i que organitzi el casament. Difícil situació i compromís entre d'altres circumstàncies perquè una altra “nova amiga” de la núvia és tant perfecte que tot li surt massa bé.

Si hagués d'escollir algunes de les escenes no sabria quina, la historia té un tempo fort i no et deixa respirar, o tens un somriure a la cara durant tot el metratge o comences a riure i acabes amb mal de panxa. A destacar una parell o tres d'escenes per sobre de les altres, i són escenes corals com la del lavabo que probablement és la més divertida per ser tan escatològicament divertida, no l'explicaré , evidentment, però totes les amigues estan sensacionals; la del cotxe on Annie (estupenda Kristen Wiig) ensenya totes les seves armes per poder convèncer al policia, quan creus que ja ha acabat encara te'n surt amb una altra... i la de la festa de compromís amb tot la família on Annie i la nova amiga de la núvia, una magnífica Rose Byrne, desconeguda completament amb un paper còmic i del que se'n surt prou bé, es van passant el micro... imprescindible veure-la en VOS sobretot per sentir el discurs d'Annie en castellà!!!!!

Però parlem de les actrius, és una comèdia coral, on totes les noies es veu que són amigues des de fa temps, i han disfrutat molt en el rodatge, Maya Rudolph és la núvia, divertida i el seu punt àlgid és quan travessa el carrer vestida de núvia; Rose Byrne com ja he dit divertida fent comèdia, Melissa McCarthy, com a germana del nuvi està fantàstica, ja la coneixia a Gilmore Girls on ja despuntava, i la gran sorpresa de la cinta és sens dubte Kristen Wiig , que a més és la guionista amb Annie Mumolo (que té un petit paper, com a la histèrica dona de l'avió!). És l'ànima de la història i porta molt bé tot el pes de la pel·lícula. Haurem de seguir-la de ben a prop.

No estic parlant d'una obra mestra, no, però si d'una comèdia sense cap tipus de pretensió, amb un cant a l'amistat, que et fa riure i t'ho fa passar d'allò més bé, no us deixeu portar per la ridiculesa del títol. Com molt bé diu el meu amic jordicine, el títol clàssic de Con faldas y a lo loco, li escau perfecte a aquesta pel·lícula.

Puntuació: 9/10 puntuació alta però em és que em va fer riure molt!!!!

CARS 2

Ja ho diuen, les segones parts mai són bones, hauria de pensar molt per dir quines són millors parts que les primeres.

Cars 2 probablement era una pel·lícula totalment prescindible,però ja sabem com és Hollywood,i en aquest cas Pixar,si una part surt bé, doncs exploten tantes parts com siguin necessàries per tal de treure calers.

Ara el protagonista no és en Rayo McQueen sinó el seu company Mate, aquella cafetera en forma de camioneta que es convertirà en un autèntic espia juntament amb una Aston Martin igualet al de James Bond.

Aquesta nova història ens envia per les pistes de carreres més importants on Rayo McQueen haurà de competir amb un nou rei de les pistes, un monoplaça italià amb la veu de John Turturro.

Altra vegada i com comença a ser una costum, una bona costum al meu entendre, els millors actors i actrius cedeixen les seves veus a personatges animats. En aquest cas, a part de Turturro, Owen Wilson, Bruce Campbell , Emily Mortimer o el gran Michael Caine també ho fan, aquest últim com a successor de l'altra gran que va sortir en la primera edició de Cars: Paul Newman.

Espectacularitat d'imatges, això no es pot negar, però és un guió massa complex per als més petits de la colla, a qui va dirigida la pel·lícula, suposo, i per als més grans crec que és una història una mica massa llarga.

Puntuació: 5/10

EL ORIGEN DEL PLANETA DE LOS SIMIOS

M'encanta Tim Burton, crec que és un dels directors més interessants que hi ha actualment, ho he vist tot d'ell i penso que moltes de les seves pel·lícules són petites obres mestres, però en la seva extensa filmografia té un autèntic fracàs, una pel·lícula que havia d'haver evitat per què és de lo pitjor que he vist mai, i una taca negra en el seu gairebé perfecte historial: El planeta de los simios. Recordar aquella cinta em fa venir mal de cap perquè mai vaig entendre com va poder fer un bodrio així.

Quan vaig veure que es feia una precuela d'aquesta història em va fer una mica de respecte anar-la a veure, entre d'altres coses perquè la pel·lícula original vista durant la meva infància m'havia impactat força, sobretot dos aspectes de la cinta: la primera, l'escena final, quan Heston descobreix l'estàtua de la llibertat a la platja, segurament és una escena gravada en l'imaginari popular dins del cinema de ciència-ficció, i la segona perquè m'encantava Aurelio, bé Roddy McDowall aquell actor que em tenia el cor robat des de que va fer La cadena invisible amb Liz Taylor, dos nens intentant recuperar a la Lassie o a ¡Qué verde era mi valle! aquell dramón de John Ford sobre els miners gal·lesos on sempre he dit que malgrat ser una pel·lícula en blanc i negre jo veia lo verda que era la vall!

En fi que em despisto, amb aquests dies de tanta calor vaig anar a veure El origen del planeta de los simios per intentar distreure'm una mica, i quina va ser la grata sorpresa de trobar-me amb una cinta que no desmereix gens al costat de la seva homònima clàssica. El guió està molt ben explicat i la resolució del final és gairebé perfecte per poder-la lligar amb el clàssic de Franklin J. Schaffner. En la pel·lícula està molt ben explicat el perquè els simis arriben a ser tant intel·ligents sobretot si ens centrem en el seu personatge principal, en Cesar, un simi criat amb humans, concretament amb un científic , interpretat per un correcte James Franco, que com a conseqüència dels estudis que realitza amb els primats per intentar descobrir una vacuna contra l'Alzheimer, fa que paral·lelament els animals desenvolupin una intel·ligència que esdevindrà humana.

Altament recomanable si teniu ganes de passar una bona estona entretinguda, jo no sóc gens partidària de les cintes de ciència-ficció però he de reconèixer que m'ho vaig passar d'allò més bé!

A part, del mencionat Franco , també hi surt en John Lithgow, fantàstic en el paper de pare del científic, i Andy Serkis, fent d'un simi humanitzant, simplement fantàstic. Llàstima que la quota femenina sigui una Freida Pinto , un personatge totalment prescindible.

Puntuació: 8/10

AVUI HAURIA FET 96 ANYS I EN FA 29 QUE ENS VA DEIXAR

Ingrid Bergman, avui n'hauria fet 96 i fa 29 anys que ens va deixar. Va néixer i morir el mateix dia.

Deixeu-me que avui la recordi, sempre tinc present aquesta data, era... és una de les més grans actrius que hi han hagut mai i avui tinc ganes de recordar-la , tot i que ho faig a vegades perquè és la meva actriu preferida, i la meva debilitat és infinita!!!

Va treballar amb els més grans directors: Hitchcock, Fleming, Rossellini, Cukor, Minelli.... i actors i actrius tot i que mai va coincidir, amb les dues altres grans: Katherine i Bette, així com la seva coetània: Greta Garbo.

No recordo quina va ser la primera vegada que la vaig veure però si que tinc molt present a un senyor que li feia molt la punyeta i que en aquell moment m'hauria agradat entrar a la pantalla del televisor i donar-li un cop de puny. Era Charles Boyer a Luz que agoniza, li feia passar tan malament que em va costar molt deixar d'odiar-lo (era un molt boooon actor!!!).

Crec que em falten molt poques pel·lícules per veure-li, les he vist pràcticament totes, fins i tot em vaig empassar un cicle que van fer d'ella a la matinada de la seva etapa sueca.... jo era molt joveneta.

Mai he sabut dir quina era la meva pel·lícula preferida, no ho sé... sempre he preferit l' Intermezzo suec al remake que en va fer O'Selznick a Hollywood tot just ella arribada a Amèrica, m'agrada la Ivy de El caso del doctor Jekyll (inicialment el paper de prostituta l'havia de fer Lana Turner però ella es va voler arriscar!), l'encantadora María de Por quién doblan las campanas, o la interessant Doctora Constance Petersen a Recuerda... de la seva etapa italiana, em quedo sens dubte amb la Irene de Europa 51, de la seva maduresa em quedo amb l'Anastasia, la Stephanie de Flor de Cactus, o evidentment la Greta del Asesinato en el Orient Express, el seu tercer Oscar.

Els qui em coneixeu sabeu que no pararia de parlar d'ella, tinc 7 biografies d'ella, una amb xinès!, un parell de guions.... és una actriu que sempre m'ha fascinat!!!

En fi..... no es pot ser mitòmana i cinèfila a l'hora!!!

LINTERNA VERDE

Sóc poc aficionada als còmics, mai no ho he sigut, i menys als americans, probablement em quedaria abans amb l'Asterix o en Tintin, dos personatges europeus o com a molt amb la Mafalda, que no sé si es pot considerar personatge de còmic.

No sóc seguidora dels còmics americans però si que he vist les pel.lícules dels seus personatges, Superman, Spiderman, Batman (segueixo pensant que El caballero oscuro és una gran historia!)... també he vist el Lobezno, Hulk.... no diferencio entre els DC i els Marvel però des de fa unes temporades sóc fervent seguidora de The Big Bang Theory, no sé si l'heu vist mai però és una sèrie de quatre nois que són superdotats i a més frikies que tenen com a element comú, entre d'altres coses, que són uns fanàtics dels còmics, sobretot en Sheldon Cooper (brutal Jim Parsons!). De tant en tant parlen de La Linterna Verde, jo no sabia qui era, n'hi ha tants de personatges de còmic!. Amb l'arribada a les pantalles d'aquest personatge i ser tant admirat per en Sheldon vaig anar a veure-la.

Es una historia distreta, no em va agradar gaire però si més no em va distreure. Hi ha una espècie de grup d'individus, per què no sé com anomenar-los, de tot l'univers que formen com una espècie de policia que tenen cura de que tot estigui en pau. La historia comença quan un d'aquests llanternes verdes lluita contra el nou enemic i ferit de mort cau a la terra i cedeix el seu anell verd (símbol de pertànyer al grup) a un terrícola en el paper de Ryan Reynolds que em va impressionar força a Buried, cosa que evidentment no ha fet aquí!. La noia en qüestió, perquè en un còmic sempre hi ha una noia bonica i sovint sense caparró, és en aquest cas és Blake Lively que la vaig veure a La vida secreta de Pippa Lee, però que també és coneguda per una sèrie anomenada Gossip Girl. El qui dóna el toc de distinció en aquesta cinta és evidentment Mark Strong , encara que també surten de secundaris Peter Sarsgaard, i uns desapareguts Angela Basset i Tim Robbins.

Linterna verde si que és una pel·lícula d'estiu, amb crispetes i una bona beguda, i un lloc per passar una bona estona a la frasqueta, ara que fa tanta calor!

Puntuació: 5/10

BEGINNERS

Després d'uns dies de tenir el blog en stand-by, he de reconèixer que he vist poc cinema, ja se sap que la cartellera els mesos d'estiu és molt baixa en qualitat cinematogràfica i és evident que no m'esperava res del que he vist però tot i així he tingut alguna que altra sorpresa. No és el cas de la pel·lícula que ara comento, però si per alguna raó vaig anar a veure aquesta cinta és pel trio protagonista, després en parlarem.

Oliver està entrant en la maduresa i coneix a Anna, una noia una mica esbojarrada mesos després d'haver perdut al seu pare. El pare reconeix la seva homosexualitat quan ja es gran i això el fa canviar de vida i d'humor i els seus darrers anys els viu amb il·lusió, llegat que transmet al seu fill un cop mor.

Beginners és una comèdia dramàtica que es recolza en les relacions humanes, sobretot amb la de pares i fills. El pare ensenya com estimar i gràcies això Oliver aprèn a estimar a Anna, malgrat les seves incerteses i la seva covardia.

Com deia la pel·lícula, bàsicament em va interessar per els tres protagonistes principals: Ewan McGregor, actor britànic, molt bon actor, que sempre és agradable de veure , en tots els sentits, tant et pot fer un paper dramàtic com una comèdia, actor complert; Mélanie Laurent , que vaig descobrir, afortunadament, en Malditos bastardos, on feia un paper espectacular i que després he anat seguint, segurament també la recordareu a El concierto. I evidentment, el pare, Christopher Plummer, un d'aquells actors que és igual el que faci perquè com una vareta màgica allò que toca, ho converteix en màgia, reconec que em va deixar meravellada de petita a The sound of music on Mary Poppins (Julie Andrews , vull dir!!!) i totes les noies del cine ens quedàvem bocabadades amb ell. No ha parat de treballar i ara és un secundari de luxe i un luxe veure'l en pantalla.

La pel·lícula és fluixeta però una tarda de diumenge, si no feu res, mireu-la no us decebrà , nomes per veure'ls a ells.

Puntuació: 6/10